40 anys de la revista GUIX

EL mes de juny de l’any 1977 es publicava la primera revista Guix. Aquesta era la portada:

Una publicació en blanc i negre, gairebé artesanal, feta amb estimació i dedicant-hi moltes hores. Al primer editorial s’expressava un desig: «Fent i desfent, aprèn l’aprenent» , una declaració d’intencions que s’ha mantingut fins avui.
El proper juny farà quaranta anys i des de llavors, la revista ens ha acompanyat periòdicament. Alguns números els hem guardat perquè el monogràfic ens ha interessat o perquè s’explica alguna experiència que ens sembla reeixida o perquè senzillament apareix un article signat per nosaltres.
Personalment, estic agraït a les persones tan professionals que hi treballen. Han acceptat gairebé tots els meus articles i quan ha calgut m’han fet les esmenes amb elegància. No he comptabilitzat les col·laboracions que he fet amb ells però estan per sobre de les setanta, segur. Estic especialment content de la secció «viure la lectura» que he coordinat els darrers vuit anys i també recordo amb molt d’afecte un monogràfic que també vaig coordinar sobre la lectura a Europa i que em va permetre conèixer mestres d’altres països i una entrevista amb dos senyors escriptors, en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes.

Per celebrar-ho organitzaran diversos actes. El primer va ser la publicació d’un magnífic recull de les millors entrevistes que s’han reproduït a la revista. Es diu «15 diàlegs d’educació» i val molt la pena.

I ara veurà la llum un llibre que promet. Són reflexions d’en Francesc Imbernón i l’han titulat «Ser docente en una Sociedad compleja»
A la promoció hi diuen:
Aquest llibre analitza i desgrana amb minuciositat la figura dels i les docents i la seva situació actual, en una societat desigual, multicultural i complexa, tan diferent a la de fa unes dècades i tan diferent, sens dubte, a la qual ens depararà el demà . I també es qüestiona el rol docent en un moment en què el procés d’ensenyament és tan discutit, quan apareixen noves formes d’aprendre fora de l’escola.
El professorat és, doncs, l’autèntic protagonista d’aquest llibre. No es tracta de reproduir en aquestes pàgines el que diuen els informes nacionals i internacionals, amb estadístiques i dades quantitatives sobre com són o haurien de ser els docents, com si es tractés d’un producte més. El llibre pretendre valorar-los, a ells i a elles, i a la seva aportació, en la seva justa mesura, sense demonitzar-los, acusar-los o insultar-los com sovint es fa des d’algunes disciplines acadèmiques, per part d’alguns polítics i també, de vegades, des d’alguns mitjans de comunicació.
Amb una crítica constructiva molt ben fonamentada vers aquells aspectes que haurien de millorar en la professió docent, ja sigui en els ambients relacionats amb la formació inicial, la formació permanent o la cultura professional, entre d’altres, el llibre pretén que el professorat prengui consciència de la importància del seu compromís social, polític i educatiu en la tasca d’educar.
Al final de cada capítol es dona la paraula als protagonistes oferint testimonis de vida significatius del sentir docent.

L’índex és el següent:
¿Por qué este libro?
La sociedad, ¿premia o castiga al profesorado?
Ser docente en una sociedad desigual, multicultural y compleja
Desafíos y conflictos del nuevo siglo
¿Quiénes son los profesores y profesoras?
¿Cómo se llega a ser docente y quién los forma o los deforma?
La formación permanente del profesorado o, si se prefiere, la formación a lo largo de la vida
¿Cómo adquiere el profesorado su cultura profesional? ¿Y de qué culturas se trata?
¿Existe desarrollo profesional o carrera docente? El impacto de esa carencia
¿Las condiciones laborales del profesorado tienen alguna influencia en la enseñanza?
Epílogo: ¿hacia el futuro o hacia el pasado?
Referencias bibliográficas
Anexo: El profesorado y su formación como actores necesarios y comprometidos con la educación pública

els tres darrers números. Aquest any, les portades van de peus.

Roald Dahl i la fàbrica d’històries

20150420_144829

Totes les fotografies d’aquesta entrada corresponen a l’exposició sobre Roald Dahl que es va fer a l’escola Sant Josep-El Pi de l’Hospitalet

Recordo i conservo el primer llibre que vaig llegir d’en Roald Dahl: Danny, el campió del món, una historia situada a Anglaterra i protagonitzada per un nen de nou anys que viu en una caravana antiga, de les que anaven tirades per cavalls, amb el seu pare vidu.
La novel·la és fàcil de llegir i posa l’accent en el vincle afectiu entre pare i fill. El noi, un dia descobreix que el seu pare es dedica a la caça furtiva de faisans al boscos del senyor Hazell, un nou-ric molt desagradable. Hi ha altres personatges i aventures que condueixen al moment en que s’acosta la festa de la cacera del faisà que prepara en Hazell, una festassa a la que hi són convidats ducs, lords, barons, homes de negocis rics, etc. és llavors quan en Danny i el seu pare decideixen humiliar-lo capturant abans tots els faisans del bosc, amb un mètode insòlit, ideat pel noi: hi posen el contingut d’unes píndoles per dormir dins les panses que mengen els faisans. Amb aquest sistema poden capturar dos-cents faisans la nit abans de la gran cacera, però l’efecte de les píndoles s’acaba, els faisans es desperten i l’enrenou és considerable…
D’aquest llibre, em va impressionar la seva filosofia, les descripcions humorístiques de la vida al camp, els contes que el pare explica al seu fill —com el del gegant amic— i com de ben trenada està la narració. La frase final em va “tocar” i em va empènyer a llegir els altres llibres d’en Roald Dahl i a conèixer més sobre la seva vida. Des de llavors el tinc a la prestatgeria dels preferits.

Sovint es comenta que cal encomanar l’estimació per la lectura des de petits. Ben cert. Però, de vegades, la lectura costa d’empassar perquè als infants i joves els resulta poc atractiva, més o menys com quan es troben davant d’un plat de bledes. Per això convé que els llibres que posem a les seves mans siguin prou interessants, els serveixin per créixer i que no se’ls vegi el llautó pedagògic perquè llavors ho noten i els rebutgen. Alguns autors són una aposta segura per enfortir el desig de llegir com és el cas de J.K. Rowling o Astrid Lindgren. També en Roald Dahl ho és perquè ens fa riure, ens fa somiar, ens fa viure aventures extraordinàries i mai no deixa que ens avorrim.

L’any del centenari

p1220479Arreu del món es commemora el centenari del naixement d’en Dahl, nascut a Gal·les el 13 de setembre de 1916 —va morir el 1990 a Oxford—, un autor que va deixar escrites dues dotzenes de novel·les, contes i altres històries per a infants, joves i adults.
La millor manera de celebrar-ho és, sens dubte, llegint alguna de les seves històries. Aquest és l’ambiciós objectiu i per aconseguir-ho s’han fet adaptacions de les seves obres al cinema —la més sonada, El meu amic gegant dirigida per Steven Spielberg— obres de teatre, reedicions, tallers culinaris a partir de Charlie i la fàbrica de xocolata, exposicions, lectures en veu alta, etc. Fins i tot, el prestigiós diccionari Oxfort ha inclòs sis de les paraules que va inventar i que formen part de l’imaginari col·lectiu com “ticket daurat”, “Umpa Lumpa” o “dahlesc”, per exemple.

Particularment intensa és l’activitat al seu país d’origen on a la localitat de Missenden, un tranquil poble anglès on va viure i va treballar l’autor els darrers 36 anys de la seva vida, hi ha un museu molt didàctic (The Roald Dahl Museum and Story Centre) que aplega bona part del seu món real i imaginari.

A casa nostra, també s’està vivint l’efemèride: llibreries, biblioteques, esplais i escoles dediquen estones a conèixer i a difondre la seva obra, unes novel·les que els infants frueixen amb delit perquè perceben que ells en són protagonistes i que en Roald Dahl els defensa com ningú altre.

Connexions de la seva vida amb les seves novel·les

En Dahl presenta els infants protagonistes força llestos i no dubta en oferir-los algun poder màgic si la relació amb els adults es complica, com en el cas de Matilda i, és clar, immediatament aconsegueix connectar amb uns lectors que veuen com a normal algunes situacions. A Matilda, per exemple, no estranya que la nena tingui poders telequinètics que usa contra la malvada directora, la senyoreta Trunchbull; a una altra obra, El Dit Màgic, una noia té l’estranya habilitat d’emetre un feix d’energia que s’activa quan s’enfada i transforma els seus veïns odiosos en persones minúscules amb ales d’ocell enlloc de braços, mentre que la seva casa l’ocupen quatre ànecs de mida humana amb braços en comptes d’ales.p1220474

El cas de la nena Matilda és realment extraordinari. Ella té tots els números per viure una vida trista i desgraciada, amb una mare que es passa el dia al bingo, un pare que ven cotxes usats i els trampeja per guanyar més diners i un germà enganxat a la televisió. Però la Matilda és tan intel·ligent, divertida i plena d’energia que és capaç de sortir-se’n amb èxit de la situació. Amb quatre anys aprèn a llegir amb els llibres de cuina de la seva mare i als cinc descobreix la biblioteca del seu poble on devora les obres de Dickens, Conrad, Austin, Hemingway, Kipling, Faulkner o Stevenson, entre d’altres, precisament els mateixos clàssics que el propi Dahl havia llegit quan era jove.

La Matilda també les passa magres a l’escola, una escola que recorda a les que el propi Roald Dahl va conèixer en la seva infantesa, unes escoles terribles, rígides i autoritàries. Ell mateix explica que primer, dels set als nou anys, va anar era l’Escola de la catedral de Llandaff i després, fins als tretze, al Saint Peter’s, un internat anglès: “Aquells van ser dies d’horror, de disciplina ferotge, de no parlar als dormitoris, de no córrer pels passadissos,… només regles i més regles que calia obeir. I la por a la palmeta planava constantment sobre nosaltres, com la por a la mort. (…) Ens pegaven per parlar al dormitori després d’apagar-se els llums, per parlar a classe, per no fer bé els treballs, per gravar les nostres inicials al pupitre, per saltar murs, per anar deixats, per llençar clips, per oblidar-nos de canviar-nos les sabates a la nit, per no penjar les peces que ens posàvem per fer esport i, sobretot, per causar la menor ofensa a qualsevol mestre. Dit d’una altra manera, ens pegaven per fer tot el que era natural que fessin uns nens com nosaltres.”

p1220458Moltes de les seves vivències apareixen novel·lades i en llegir-les en veu alta ens adonem que són genials —probablement el propi autor les contava als seus fills— i en aquell moment apareix el riure i la tendresa, apareix l’humor, la sorpresa, la por, en definitiva apareixen totes les emocions. Ho podem viure en els seus llibres per a infants i joves però també a les obres per a adults, als guions de pel·lícules —va col·laborar amb Hichcock, va fer guions para la sèrie de James Bond i va participar en el musical Chitty Chitty Bang Bang—i també a programes de televisió. La seva pròpia vida és de pel·lícula. Recomano especialment les seves autobiografies, sobretot El nen, per fer-nos idea de com va ser d’apassionant la seva vida: quan treballava a la Shell i va ser traslladat a Tanzània, quan es va allistar com a pilot d’avions a la RAF en esclatar la Segona Guerra Mundial, quan va estar hospitalitzat a Líbia degut a un accident d’aviació, quan va marxar a Washington i va publicar els seus primers relats, el seus casament, els seus cinc fills, la mort per xarampió d’una filla als set anys, etc. Una vida molt intensa que una leucèmia va truncar el 23 de novembre de 1990.

Per sort ens queden els seus llibres (Charlie i la fàbrica de xocolata, Versos perversos, Els Culdolla, El fantàstic senyor Guillot, Les bruixes, Agu Trot, etc.) la meravellosa pàgina web on hi ha fotografies, esbossos dels personatges, vídeos, i molt de material per aprofundir en el seu coneixement.

Si encara no veieu prou motius per obrir els llibres de Roald Dahl i donar-los l’oportunitat, uns n’apunto un parell més. D’una banda, les il·lustracions del gran , col·laborador en molts dels seus títols, que ajuden a entendre millor la lectura i afegeixen una dosi d’humor extra i d’irreverència, i de l’altra la sospita que hi ha quelcom transgressor i necessari que encara molesta a alguns adults, els quals, regularment, prohibeixen alguns dels seus llibres en algunes escoles.

Aquesta entrada s’ha publicat en format paper a la revista Viure en família, al número 66 corresponent als mesos de novembre i desembre de 2016.portada

Viure en família és una revista que tracta de tot allò que interessa a les famílies i a tothom qui viu amb nens i nenes de qualsevol edat, des de l’embaràs fins a la preadolescència. Temes permanentment actualitzats relatius a salut, alimentació, educació, psicologia, lleure, cultura… tant dels nens i les nenes, com de qui viu amb ells. Articles amb un punt de vista innovador, que busca fer compatible el respecte als propis ritmes dels nens i nenes, amb la realitat de la vida quotidiana. Fan propostes per redescobrir la vida saludable, natural i solidària, aprofitant l’experiència de viure amb nens i nenes.

En aquest número 66 podreu llegir articles molt interessants com:
Una pregunta: “No vol res triturat”
A mi també em passa: “Ser mare o pare sobre el paper és més fàcil que a la vida real”
Parir a casa. Una opció més. Una opció segura
“El meu fill també ho sap fer!” L’art abstracte i els nens
Un record d’en Xesco Boix
I altres.

 

 

 

El mestre Germain

Albert Camus

Albert Camus

Albert Camus va ser un dels autors a qui se li va concedir un dels premis més prestigiosos, el Premi Nobel. Va ser el 1957, tres anys abans de morir en accident de cotxe.

Un dels fets que més es recorda de l’acte és precisament el que fa referencia al seu mestre d’escola. L’Albert Camus un cop allunyat del brogit que suposa aquesta cerimònia, i més tranquil i seré, va escriure una carta molt emotiva al senyor Louis Germain, on li agraïa tot el que li havia ensenyat.

Voldria remarcar algunes frases de la carta que deien:
Benvolgut Senyor Germain,
Vaig esperar a que s’apagués una mica el soroll que m’ha envoltat tots aquests dies amb la concessió del Premi Nobel abans de parlar-li de tot cor. He rebut un honor massa gran, que no he buscat ni demanat. Però quan vaig saber la notícia, vaig pensar primer en la meva mare i després en vostè. Sense vostè, sense la mà afectuosa que va allargar cap al nen pobre que era jo, sense el seu ensenyament i el seu exemple, no hagués passat res de tot això. No és que doni massa importància a un honor d’aquest tipus.
Però ofereix almenys la oportunitat de dir-li el que vostè ha estat i segueix sent per a mi, i d’agrair-li els seus esforços, el seu treball i el cor generós que vostè va posar continuaran sempre vius en un dels seus petits escolars, que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el seu alumne agraït.LouisGermain

Uns dies més tard, el mestre Germain li contestava i, entre altres paràgrafs, acabava dient les paraules que remarco en negreta:

Quan millor ho aconsegueixes és quan ets simple, directe. I ara, bé! Aquestes impressions me les donaves a classe. El pedagog que vol exercir a consciència el seu ofici no descuida cap ocasió per conèixer els seus alumnes, els seus fills, i aquestes es presenten constantment. Una resposta, un gest, una mirada, són àmpliament reveladors. Crec conèixer bé el simpàtic homenet que eres i el nen, molt sovint, conté en germen l’home que arribarà a ser. El plaer d’estar a classe resplendia en tota la teva persona. La teva cara expressava optimisme. […]
Abans d’acabar, vull dir-te quan em fan patir, com a mestre laic que sóc, els projectes amenaçadors que s’ordeixen contra la nostra escola. Crec haver respectat durant tota la meva carrera, el més sagrat que hi ha al nen: el dret a buscar la seva veritat. Us he estimat a tots i crec haver fet tot el possible per no manifestar les meves idees i no pesar sobre les vostres joves intel·ligències ...

Louis Germain, Ken Robinson o Howard Gardner, entre molts altres, són noms que han acompanyat el meu imaginari professional. De tots ells se’n destaquen les qualitats humanes i la vocació per fer de la nostra feina meravellosa quelcom que pugui deixar petja en els infants.
Afortunadament, he conegut i conec a molta de la bona gent del món de l’educació que fa una tasca silenciosa, directa, soferta, alegre i raonada. En aquests primers dies d’un nou curs els voldria desitjar a tots i totes que no defalleixin, que entenguin que val la pena continuar a la trinxera com fins ara, pencant com sempre, allunyats del soroll mediàtic i dels intents per desprestigiar l’educació.
Voldria també agrair, des d’aquest blog les mostres d’agraïment i d’estimació que he rebut durant aquests quaranta anys de fer de mestre a l’escola Sant Josep – El Pi. I ho voldria fer extensiu, en particular a la bona gent de l’Editorial Graó, a en Raül Manzano, la Glòria Puig, la Sara Cardona i tota la resta de col·laboradors de la revista GUIX. I un superagraïment especial a l’Eva Martínez per escriure el retrat que acaba de publicar al número de juliol-agost i on em dedica unes paraules molt carinyoses.
Gràcies a tots vosaltres. El blog continuarà, hi haurà alguns canvis el mes de gener, però la complicitat amb la literatura infantil i les biblioteques escolars seguiran intactes.
DSC03798 - copia Molt bon curs!
L’article de l’Eva Martínez el podeu llegir a continuació en la versió castellana (Revista AULA) clicant AQUÍ.

 

Veure amb les mans, sentir amb els ulls. Sobre la discapacitat en la literatura infantil

La-caterina-los-Pere-Cat_01La representació de la discapacitat en els llibres per a nens i joves té implicacions importants per a tots els lectors, discapacitats o no. Per això, a l’escola, es promouen accions per desvetllar l’interès i comprendre els companys amb limitacions físiques o mentals. La literatura, els llibres que presenten punts de vista diversos, ajuden a reflexionar i fer entendre que les persones amb handicaps no venen d’un altre planeta.

A les nostres aules hi ha alumnes que presenten algun tipus de discapacitat. Aproximadament, un deu per cent. Això significa que, dins del grup classe, dos o tres infants tenen alguna dificultat física o mental. És feina del mestre fer evident aquesta dimensió de la discapacitat a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Cal que la seva diferència no sigui percebuda com una realitat apart, no sigui estigmatitzada, i es faciliti una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindrà relació durant tota la vida.

sindrome mozart Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil. Sortosament, les històries que s’hi expliquen, cada vegada més, inclouen situacions en les que els protagonistes tenen alguna limitació. És el cas de El síndrome de Mozart , meravellosa novel·la de Gonzalo Moure que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams, passant pels àlbums il·lustrats com La Caterina, l’ós i en Pere on el Pere viu la vida des d’una cadira de rodes, o la darrera novel·la de R. J. Palacios, Wonder.    wonder

La literatura infantil i juvenil, a través de la diversitat de les seves narratives, les poesies, els refranys, etc. mostra un interès creixent i comença a incloure algunes situacions que proporcionen una certa imatge positiva  de la discapacitat. No obstant això, si ho comparem amb les obres que tracten sobre els prejudicis de gènere o sobre les races, per exemple, encara no hi ha una normalitat perquè els missatges que encara, massa sovint, trobem fan referència a representacions melodramàtiques de la el-jorobado-de-notre-damediscapacitat. N’hi ha prou de recordar els personatges que el cinema ha usat comercialment com el Capità Garfi, mancat d’una ma, el geperut de Notre Dame i la seva escoliosi o la seva olor i els problemes de mobilitat de l’ogre Shrek.

Un document molt útil és la bibliografia comentada La discapacidad en la literatura infantil y juvenil editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line o clicant aquí. Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i  joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

maria-y-yo-miguel-gallardoA la revista Guix núm. 407 i a AULA núm. 232 presentem una experiència basada en el còmic Maria y yo de Miguel Gallardo. Podeu llegir l’article complet AQUI o entrant a l’apartat Publicacions/Revistes/Guix d’aquest mateix bloc.

També podeu veure el tràiler de la pel·lícula que es va fer d’aquesta aventura gràfica.

Tres recomanacions

L’estiu és moment de reflexions pedagògiques, també. Allunyats del brogit diari, amb temps per pensar i reflexionar sobre les nostres pròpies pràctiques, sobre allò que hem fet bé i, sobretot, sobre allò que podem millorar, l’aprofitem per buscar referents teòrics que ens reafirmin o recondueixin el nostre propi camí com a ensenyants. Perquè creiem que els nostres alumnes mereixen els millors mestres.
Al llarg de l’estiu que ara acaba he pogut capbussar-me en alguns llibres de pedagogia. He rellegit alguns clàssics (Freinet sobretot) i les darreres novetats. Voldria recomanar-vos-en tres que són les que més m’han agradat.
El primer libre, i el que recomano especialment, és el de l’Enric Queralt. Es titula Llegir, més enllà de les lletres: Interioritats de didàctica de  lectura. Es va editar el mes de juny a Lleida (Pagès Editors) i va ser l’obra guardonada als XXXII Premis Baldiri Reixac.
Amb paraules del propi Enric – aprofito per convidar-vos a visitar el seu bloc Amb els peus a terra– “Es tracta d’un assaig que vol donar llum, il·lusió i ajudes sobre algunes de les raons que, encara avui, impedeixen avançar, de manera generalitzada, en la didàctica de la lectura a l’interior dels centres educatius. El treball arrenca amb el dubte del perquè el món educatiu es resisteix a emprar “tot el que se sap” sobre el fer escola. S’adreça a persones que estiguin a l’escolaritat obligatòria, inclòs el parvulari malgrat no en sigui. Amb un llenguatge clar i directe, desenvolupa els aspectes nuclears de la didàctica de la lectura, amb aportació de referents teòrics i amb inclusió d’exemples i models experimentats al llargs dels anys de formador de centres en aspectes relacionats amb la didàctica de la llengua, tant oral com escrita.”
A mi m’ha resultat molt útil i, en alguns passatges, m’ha emocionat la seva sinceritat i la manera com defuig de “marejar la perdiu” expressant les veritats que sovint sentim pels passadissos de les escoles.
Si voleu llegir l’índex i les primeres pàgines del llibre només cal que cliqueu AQUÍ.
Si voleu, també podeu llegir les propostes d’activitats LECXIT que, juntament amb la Mònica Badia, va elaborar amb el títol “LECTURA PER A ‘ÈXIT EDUCATIU”.

La segona recomanació és una publicació de la Gemma Lluc. Ha editat un llibre molt pràctic, amb moltes idees que ens poden ajudar en l’elaboració del Pla de Lectura de Centre. L’ha titulat La lectura al centre. Està editat per Bromera.

Per animar a iniciar el Pla de lectura, Lluch ens presenta diverses pràctiques de lectura per mostrar “que paga la pena fer de la lectura alguna cosa més”. Una pràctica ben dissenyada, acompanyada i avaluada, ben elaborada al fi i al cap, augmenta no solament la lectura de llibres sinó també la de premsa escrita i virtual, dels llibres informatius o de les pàgines webs. I és positiu en tots els àmbits socials, culturals i familiars. I, especialment, fa que els adolescents canvien la visió que tenen de la lectura. A més ara hem de canviar la nostra visió de la lectura, ja no solament al paper, sinó també a la pantalla, hem d’utilitzar totes les eines que ens aporten les noves tecnologies per fomentar la lectura.

Al llibre hi ha tota una sèrie d’experiències de lectura i escriptura que es poden aplicar a l’aula, a tot el centre i també material per a les famílies. A més d’una descripció de totes les eines d’Internet que es poden utilitzar al PLEC.

Si voleu llegir unes pàgines, entreu aquí.

I la tercera recomanació és un llibre publicat per Graó, a la col·leció Biblioteca d’Articles (núm. 183). L’ha escrit Daniel Cassany i l’ha titulat En_línia, llegir i escriure a la xarxa.

Bàsicament, són reflexions i propostes sobre com llegim a la xarxa.Ens pregunta:
A la xarxa, llegim i escrivim igual? Fem servir els mateixos escrits? Connectem amb l’autor i amb els lectors tal com ho fem en els llibres o amb una llibreta i un llapis? Entenem els continguts de la mateixa manera? Aprenem igual?, amb les mateixes tècniques i estratègies? Encara més: podem continuar ensenyant com abans?; segueixen sent útils els mètodes, els exercicis i els recursos en paper? Què ha canviat amb l’arribada d’internet? Com ens hi podem adaptar? Aquest llibre respon aquestes preguntes i ho fa adreçant-se a tots els docents, de primària fins a la universitat, d’aula o de plataforma digital, però també als interessats en la cultura i l’educació.

Si no coneixeu l’autor, podeu veure’l i escoltar algunes de les seves reflexions al vídeo següent.