Audàcia i enginy a «Robatoris de llegenda»

En els darrers anys s’ha popularitzat «La casa de papel», una sèrie televisiva que té com a leiv motiv un robatori a gran escala a la casa de la Moneda a Madrid.  Es tracta d’una ficció, naturalment, però en la base de la història subjau la idea robinhoodiana d’anar contra el poderós i no fer mal als febles. Imagino que per aquest motiu ens hem sentit atrets pels personatges i hem desitjat que el robatori acabés tenint èxit.

Un llibre que ens parla de robatoris que han emplenat pàgines de diaris i hores de ràdio i televisió és «Robatoris de llegenda» i també té aquest puntet de presentar com a herois els malfactors que van realitzar proeses que abans ningú no havia intentat.

Alguns dels casos els tinc ben presents perquè en el seu dia, també em van interessar, sobretot el que va fer popular a Ronnie Bigs, l’únic que va aconseguir escapar al Brasil després d’assaltar el tren que anava des de Glasgow a Londres. A casa, els pares i els tiets en parlaven i feien les seves pròpies càbales sobre el cas. Jo els escoltava sense entendre gran cosa fins que vam anar al cinema a veure “El gran robo”, recreació del cas citat. Era l’any 1968 i recordo que vaig disfrutar molt. En aquelles dècades, anar al cine era una de les distraccions habituals i, algunes pel·lícules ens marcaven i ens deixaven petja a la memòria.

Potser també us sonarà el nom de Dionisio Martínez, més conegut com «El Dioni», el que va desaparèixer amb la furgoneta de l’empresa de seguretat plena de diners. Això va passar l’any 1989.

«Robatoris de llegenda» és un llibre que recrea vuit dels robatoris més coneguts, més enginyosos o agosarats. Estan organitzats temporalment, començant pel robatori de la Mona Lisa al Museu del Louvre l’any 1911 fins al túnel de 80 metres que van excavar a Fortaleza (Brasil) per buidar el Banc Central, l’any 2005. Aquest robatoris tenen com a armes l’enginy, la planificació, l’astúcia i una mica de sort. Com van deixar escrit els lladregots als murs del banc de Niça: Ni armes ni violència i sense odi.

Cada robatori està explicat seguint el mateix guió: Planificació, execució pas a pas, investigació policial i judici quan cal.

Un llibre de coneixements recomanat per als alumnes a partir de cicle superior. Es llegeix amb interès i per moments, resulta apassionant. Una bona lectura per iniciar un projecte (geografia, història, matemàtica, observació, fotografia, etc)

LES DADES:
Títol: Robatoris de llegenda
Autora: Soledad Romero
Il·lustrador: Julio Antonio Blasco
Traductora: Diana Novell
Editorial: Zahorí
Pàgines: 64
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:

Bambú, un gos poruc que esdevé un heroi

Bambú és la història d’un gos que passa de ser el més poruc dels gossos d’atura del Pirineu a convertir-se en un aliat imprescindible d’un infant amb qui estableix una connexió especial. Forma part de la col·lecció «lectura fàcil» de ING Edicions i m’ha cridat l’atenció perquè he reconegut el traç de la Noemí Villamuza.

Fa uns dies vaig poder admirar l’exposició que la Montse Marcet té a la llibreria “Lectors al tren” sobre una altra novetat de la Noemí il·lustrant un text d’en Ricardo Alcántara (“Tres llàgrimes”). Bé, de fet, l’estil de la Noemí és molt personal i característic, especialment quan dibuixa cares. Recordo que la vaig descobrir fa vint anys a “Óscar y el león de Correos” i ja vaig quedar atrapat en la seva peculiar manera de mostrar les expressions facials.

Aquests mesos pandèmics li han estat prolífics. A més a més de Bambú i Tres llàgrimes, ha il·lustrat «El cuento del otro día» amb text d’en Roberto Aliaga.

En aquest relat que comentem, fa tàndem amb la Marta Bercebal. Elles són Grillo en casa.

De «Bambú» no puc explicar gaire perquè la gràcia és anar llegint i fent inferències. Així, quan arribes a l’episodi en que el nen cau al riu, has de tornar enrere, tornar a començar i llavors entens perfectament el relat i les il·lustracions.

M’ha cridat l’atenció el nom del gos: Bambú. Aquí és una planta poc coneguda, però crec que a la cultura xinesa el bambú és portador de bons auguris i allunya els mals esperits (bona falta ens fa!).

Les imatges són senzilles, d’acord amb la idea de “Lectura fàcil”. En algunes pàgines hi ha absència de fons, la qual cosa facilita la lectura. Trobareu primers plans combinats amb panoràmiques. També va canviant el punt de vista, per moments a l’alçada dels personatges i quan convé pujant una mica per veure-ho des d’un pla inclinat.

Un bon relat per a iniciar en la lectura als infants de cinc a set anys. Escrit de manera entenedora. Per llegir juntament amb «La meva guia, el meu capità» d’en Gonzalo Moure.

A la promoció de l’editorial podem llegir:
Bambú y sus hermanos viven en los Pirineos, rodeados de praderas y bosques.
Son unos cachorros muy juguetones y les encanta ayudar a su madre a vigilar a las ovejas y a cuidar al rebaño.
¡Todos son muy felices aprendiendo a ser buenos perros pastores! Todos excepto uno… Bambú.
Y es que Bambú no es como el resto de hermanos: a él las ovejas le dan miedo, y no es feliz siendo un perro pastor. ¿Por qué es diferente? ¿Qué puede hacer para ser como los demás? Cómo puede conseguir ser un buen perro pastor?
Todo cambia el día en que Bambú es adoptado por un niño con quien establecerá una conexión muy especial… y descubrirá que él también tiene su lugar en el mundo.

LES DADES:
Títol: Bambú
Autora: Marta Busquets
Il·lustradores: Grillo en casa
Editorial: ING Edicions
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

“Viure”, a l’Ofici d’educar

Ahir vam presentar el llibre “Viure“, de María González Reyes, amb il·lustracions de Virginia Pedrero i publicat per l’Editorial Pagès. És una petita joia de llibre que emociona i conté seixanta-vuit relats breus que comencen sempre amb un verb. Tenen una segona lectura amb la que es pot reflexionar sobre els dos grans temes subjacents: El feminisme i l’ecologisme.

La lectura és adequada a partir de 13 anys. En vam parlar en aquest mateix blog. Ho podeu recordar clicant a:

https://jaumecentelles.cat/2020/12/09/68-relats-ecologistes-feministes-poetics-i-vitals/

La pregunta del Concurs dels Llibres per si voleu guanyar un exemplar del llibre “Viure” és Quin és el vostre lloc real o imaginari per “viure”? Es tracta de dir quin és el vostre lloc ideal, ni que sigui només per una temporada o uns dies.
Les respostes s’han d’enviar a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 7 de febrer.

Les guanyadores del concurs dels llibres per somiar de l’anterior programa van ser la Montse (llibre “L’encargo”) i la Dolors (llibre “On són les nostres abraçades?”). L’enhorabona a les dues!

Podeu sentir el podcast clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/viure-de-maria-gonzalez-reyes/audio/1090902/

En el mateix programa es va parlar del poder del joc dels escacs. Un programa molt potent que val pena d’escoltar perquè us remetrà a “Gambito de dama” la popular sèrie de Netflix que ha posat de moda els escacs.

A “L’ofici d’educar” es desmunten certs tòpics: No són avorrits, ni més per a nens, ni una guerra de cervells només per a superdotats. Els escacs educatius canvien, enriqueixen i salven vides. Podeu sentir el que ens expliquen la Marta Amigó, mestra de primària a l’Espluga de Francolí, coordinadora del projecte Escacs a l’Escola i membre de la Federació Catalana d’Escacs; en Josep Serra, coordinador del projecte Escacs a l’Escola, vicepresident de la Federació Catalana d’Escacs, president del Club d’Escacs Gerunda i membre de l’Observatori d’Escacs i Educació de la Universitat de Girona; en Xavier Garcia, mestre especialista en música i coordinador del projecte a primària a l’escola Jaume Balmes del Prat; i en Pere Duran, mestre d’escacs del club Peona i Peó del Guinardó i responsable del programa educatiu d’escacs a la ciutat de Barcelona.
Sentireu també el que expliquen també l’Ingrid, jugadora d’escacs de 10 anys, i Jordi Prió, professor de matemàtiques a l’Institut Ciutat de Balaguer i impulsor del projecte Educachess.

El programa sencer a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/escacs-educatius-empoderen-i-salven-vides/audio/1090904/

També podeu llegir l’article que ha fet l’Elisabet Pedrosa, a l’enllaç següent:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/escacs-desmuntant-topics-mes-enlla-de-lefecte-gambito-de-dama/noticia/3074149/

Us deixo amb la jugada final de la Metamorfosis d’Escher, un dels quadres més emblemàtics d’aquest artista. Mat en dos?

Cutxi-Cutxi, un gos que vol ser com els altres

«No em diguis Cutxi-Cutxi» ens narra una història que fa riure i que fa pensar. Un gos (o una gossa, això no queda clar) ens explica tot allò que l’avergonyeix (amb les seves paraules i amb unes il·lustracions que situen el punt de vista a la seva alçada): La seva mestressa li fa menjar minigaletes en forma de cor, el porta dins de la bossa de mà, li posa un llacet de color rosa al voltant del coll i allò que el fa sentir més ridícul és que l’anomeni Cutxi-cutxi davant dels altres gossos.

Es vol sentir com un gos normal, d’aquells que corren, borden, s’enfanguen i fan les coses que fan els gossos.

Quan arriben al parc, està segur que els altres gossos no voldran saber res d’ell, però s’equivoca perquè un que abans havia estat gos policia, de nom Boss, se li acosta i li diu que jugui amb ells (amb el Bandit, un gos gran i el Ruf, de mida mitjana). El nostre protagonista s’apunta a la diversió i s’ho passa molt i molt bé jugant a «no sense la meva branca», a «gossos i salsitxes» i a «salts al fang!».


«No em diguis Cutxi-Cutxi» és un llibre divertit que ens recorda aquells pares i mares que anomenen als seus fills amb noms infantilitzadors com els que llegim en aquest àlbum (“Torronet meu”, “patateta xicarroneta”, “culet rodonet de carabassa” i altres) i també als adolescents que no volen que els vegin com la mare o el pare els petoneja a la porta d’entrada a l’escola.

Les il·lustracions de la Kate Hindley, estilitzades, divertides, brillants i atrevides, capten molt bé el to humorístic del relat. Fixeu-vos en les cares del gos, sobretot, quan la mestressa fa o diu alguna cosa que no li agrada, o quan expressa els seus sentiments a les grans bafarades que acompanyen els diàlegs.

M’he quedat amb les ganes de saber quin nom té el gos (potser és Cutxi-Cutxi?).

Hi ha sorpresa final que obre la porta a un bon debat. Una bona lectura per als infants de cicle infantil i cicle inicial que donarà motius de conversa sobre les mascotes i les relacions amb els parents.

LES DADES:
Títol: No em diguis Cutxi-Cutxi!
Autor: Sean Taylor
Ilustradora: Kate Hindley
Traductor: Jordi Vidal
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo de presentació de l’editorial BAULA:

Michèle Petit explica perquè durant la pandèmia ens costa llegir

L’estiu passat, enmig de la pandèmia es va celebrar el XXV Foro Internacional por el Fomento del Libro y la Lectura. Sota el títol «Leer en tiempos de incertidumbre» va ser organitzat per la Fundación Mempo Giardinelli, a l’Argentina.

La conferència inaugural la va fer (de manera virtual) la Michèle Petit. Reflexionava sobre què ens havia passat aquells primers mesos d’aturada general i ens donava les claus per entendre perquè alguns havíem perdut la concentració i l’interès per la lectura. Va ser una conferència que ens va il·luminar i calmar a parts iguals.

MIchèle Petit. Imatge extreta de infobae.com

Hem llegit un resumet a la revista Faristol del CLIJCAT. La Marta Gil n’ha fet la traducció i l’adaptació del francès. Si teniu oportunitat llegiu-la perquè val la pena. Ahir la van pujar al web del Clijcat i podeu descarregar-vos-la, així com la resta d’articles, la majoria dels quals són relats d’una pandèmia que encara ens trasbalsa.

Podeu llegir l’article de la Michèle Petit clicant a l’enllaç següent:
https://www.clijcat.cat/faristol/92/No-puedo-leer-nada

Si voleu descarregar-vos tota la revista, cliqueu a: https://www.clijcat.cat/faristol/

Guido van Genechten, il·lustrador

imatge extreta de “la librería de la estafeta”

Els mestres de cicle infantil dediquem estones a explicar contes als nostre alumnes. Amb el temps et vas fent el teu propi repertori format per aquelles històries tradicionals o d’autor amb les que et sents més còmode o veus que agraden més als infants. En el meu cas, m’acompanyen la història d’en Martí i les galetes coco, Matrioska, En la casa hay un ratón, Els tres fadrins digodins, i alguns àlbums il·lustrats imprescindibles com Xocolata o Elmer i sempre procuro que n’hi hagi algun d’en Guido Van Guenechten.

Divendres passat em van convidar a fer una sessió de contes que havia de ser l’inici d’un projecte sobre una pintora japonesa, la Yayoi Kusama, artista coneguda pels quadres amb punts. Vaig incloure en les narracions Un llibre (Hervé Tullet), El juego de las formas (Anthony Browne), Quatre cantonades de no res de Jerome Ruillier, Triangles i quadrats d’en Tonucci i alguns més, entre els quals l’inimitable Quico de Van Guenechten.

Aquest autor i il·lustrador belga va començar en aquest món de la literatura infantil de manera casual. Després de treballar en feines variades com el disseny en una impremta, càrrega i descàrrega en una ferreteria, vendes, etc. va provar la il·lustració de llibres per a infants i va veure que allò li agradava i se li donava prou bé. Fins ara no ha parat de dibuixar i publicar.

El llibre d’en Quico (Rikki, en la versió original i també en les traduccions actuals que ha fet Nandibú) té una història bastant curiosa perquè inicialment era sobre ell i els seus germans i com es relacionaven, sovint barallant-se. Va triar exemplificar-ho amb conills i per ajudar-se amb els dibuixos va fer unes figuretes de fang. Quan es van assecar, a una d’elles l’orella li havia començat a caure. Aquest fet li va semblar interessant i va abandonar el projecte inicial centrant-se en què li passava a un conill amb l’orella caiguda, de qui els altres conills se’n reien.

Aquest conte i tota la sèrie s’ha traduït a una pila de països, més de trenta. A Bèlgica és molt popular. Recordo que en una estada a la ciutat de Bruges vaig veure a l’aparador d’una llibreria de la zona flamenca, una pila de merchandaising que feia feredat. No vaig poder resistir la temptació de comprar el ninotet i des de llavors que m’acompanya en algunes sessions de contes.
Aquest il·lustrador segueix un mètode de treball força habitual. Segons explica ell mateix:

Després de la idea i els primers esbossos, el següent pas és elaborar l’storyboard. Com que la història s’ha d’explicar en un nombre limitat de pàgines (32), intento adaptar la idea bàsica a aquest “format” el més ràpidament possible. Això passa per dividir la història en escenes. A continuació, comença la configuració dels personatges principals, l’ambientació i l’esquema de cada escena. Després d’aquesta fase, consulto al meu editor, faig els dibuixos finals i determinem el disseny (portada, tipus de lletra, col·locació del text, contraportada…) del llibre.
Faig servir de tot, com ara guaix, aquarel·la, llapis de colors, guix, tinta. Pinto, dibuixo, tallo, esquinço i enganxo. M’agrada provar noves tècniques i materials, només per mantenir l’emoció. Si no m’agrada a mi, és natural que no pugui fascinar els altres.

Altres llibres coneguts d’aquest autor són Què portes dins del bolquer?, Veig, veig, qui veus?, La meva mare, el meu pare, en Riqui no té por, Botes noves.

Enllaç al web de l’escola Gras i Soler: https://agora.xtec.cat/ceipgrasisoler/general/jaume-centelles-i-la-yayoi-kusama-a-infantil/

 

L’últim viatge de Mitsumasa Anno

Mitsumasa Anno | © ANNO ART MUSEUM

Aquest dies hem rebut un parell de notícies sobre Mitsumasa Anno, un autor que feia temps que teníem oblidat. Recordo que, als anys 90, els seus libres de viatges tenien força acceptació entre els infants, especialment «El viatge d’Anno», una joia il·lustrada, un llibre sense text. En aquest viatge, l’autor ens feina recórrer diversos indrets i, a mesura que avançàvem pàgines, descobríem nous escenaris i referències a l’art, a la literatura i la història del país per on se suposava que transitava un genet, un personatge que anava muntat a cavall i que costava de trobar perquè era petitet i, talment com si fos Wally, s’amagava en racons insospitats.

Les il·lustracions d’Anno estan fetes amb molt de detall, a ploma, tinta i aquarel·les.

Mitsumasa Anno, segons la Wiquipèdia, va néixer el 1926 a Tsuwano on va viure els primers anys. Després de la Segona Guerra Mundial, va fer de mestre de matemàtiques durant deu anys a una escola primària de Tòquio abans de començar la seva carrera il·lustrant llibres infantils.
Va rebre el Premi Andersen l’any 1984 i hem sabut que va morir el mes de desembre passat de malaltia, a l’edat de 94 anys.
A casa nostra, els seus llibres, els va publicar l’editorial Joventut i ara crec que estan descatalogats. Es poden trobar alguns exemplars en algunes biblioteques, però n’hi ha pocs.

Sortosament, aquesta setmana, l’editorial Kalandraka ha publicat un dels seus llibres: «Ocultos en el bosque», un llibre sense text que també és un llibre-joc. Segons diuen al seu web:

“Un centenar de especies de fauna y otros insólitos elementos habitan en las páginas de esta obra exclusivamente visual que estaba inédita en español; sus páginas son un viaje -una de las pasiones de Anno, junto con las ciències y el conocimiento de otras culturas- por un intrincado
espacio natural donde la vegetación camufla la presencia de animales de todo el mundo: domésticos y salvajes; insectos, aves, reptiles, mamíferos, criaturas acuáticas… y donde no faltan los simios y la figura humana.
Para descubrirlos es necesario afinar la agudeza visual, aventurarse intuitivamente en el verdor de la arboleda, el follaje y los matorrales, escudriñar la rugosidad de la madera y adentrarse en las sombras para identificar la forma de tantos y tan variados animales”

Mireu aquesta imatge i, a veure si teniu sort i trobeu un mussol, una cabra, una cacatua, un colom, un cabridet, un llop marí o una grua.

És difícil, oi? Amb el llibre a la mà, una mica de paciència, anar girant el llibre fins observar el bosc des de tots els angles, allunyant-lo o acostant-lo, arriba un moment que els descobreixes i llavors cada vegada que tornes a mirar es fan visibles, inevitablement.

Lectura per a infants a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: Ocultos en el bosque
Autor i il·lustrador: Mitsumasa Anno
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2021

Llavors, una nova llibreria a l’Hospitalet

En Carles Ferrer és una de les persones que millor coneix el món de les llibreries i si ens atenem a la ciutat on viu, l’Hospitalet, de llarg és qui més sap de projectes llibreters encetats o projectats. De fet, l’any 2017 va escriure un magnífic article al número 31 dels Quaderns d’estudi que promou el CEL’H titulat «De quan els llibres eren la clau. Llibreries de l’Hospitalet als anys 70» —el podeu llegir, clicant AQUÍ— on fa un recorregut exhaustiu a la presència dels espais considerats com a “llibreries de llibres” al llarg de la història del segle XX. En Carles és filòleg per la Universitat de Barcelona, documentalista per la UOC i cofundador de la llibreria Perutxo, però sobretot és un ésser inquiet i amant de la seva ciutat.

Diu coses com aquesta:

Segurament estarà content de veure com a l’Hospitalet ha obert les portes una nova llibreria. Concretament al populós barri de Collblanc, al carrer Llobregat, número 66. L’ha batejat com a Llibreria cooperativa Espai Llavors.

L’espai té dues sales i un pati i tenen la intenció d’organitzar, més endavant, tallers d’escriptura creativa, clubs de lectura i d’altres propostes d’activitats culturals i socials.
En el seu fons, hereu de la desapareguda Contrabandos (del barri de Rabal de Barcelona), trobem llibres de ficció i un fons especialitzat en pensament crític, història, moviments socials, feminismes, moviments LGTBI. També han habilitat una zona per a la literatura infantil i la juvenil. Bé.

Hi vaig anar divendres passat a fer-los una visita i vaig trobar el “Gus” de Tyto Alba i un parell de “Naufraguitos” que ja són a casa.

L’endemà, la sorpresa va ser gran perquè, en passar pel quiosc, vaig veure’ls a la portada de “elPeriódico”.

 

Paciència, paciència…

A l’edició d’ahir, diumenge 17 de gener, a l’Ofici d’educar vam parlar del llibre «El encargo», de Claudia Rueda, publicat per Océano Travesía, una lectura recomanada per a cicle inicial.
És un llibre preciós que explica que una vegada un emperador va cridar a Palau el millor artista perquè li pintés un quadre d’un gall, ja que era un amant d’aquestes aus i en volia una plasmació ben bonica en forma de pintura. El relat es centra en la importància de tenir paciència per aconseguir els nostres objectius.

La pregunta que fem per si voleu entrar al concurs i guanyar un exemplar del llibre comentat és la següent: Què us fa perdre la paciència?

Les respostes s’han d’enviar a l’adreça electrònica loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 24 de gener. També hi haurà un segon llibre de regal que ens han fet arribar els Mags de l’Orient.
La guanyadora de l’anterior concurs va ser la Zaira Pérez, que va contestar la pregunta del llibre «Ubú» correctament. L’enhorabona.

Podeu accedir al podcast del programa d’ahir, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-encargo-de-claudia-rueda/audio/1089541/

En el mateix programa es va tractar de com protegir-nos de la pandèmia amb la vacuna del sentit de l’humor i vam poder sentir les experiències i consells d’en Peyu, humorista i presentador d'”El búnquer”, de Catalunya Ràdio; Agnès Busquets, actriu i imitadora del “Polònia”; Oriol Dalmau, humorista a GolTV i el de capçalera de “L’ofici d’educar”; la psicòloga i sexòloga Marina Castro, i l’humorista Berto Romero.
L’humor, el sentit de l’humor, ens protegeix del dolor, ens salva, ens entreté, ens ajuda a relativitzar, ens connecta i ens fa còmplices dels altres, i posa veu a les crítiques i als tabús; no podríem viure sense sentit de l’humor, que apareix amb força en els pitjors moments de la vida i la criança.

Podeu sentir el programa sencer clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/protegir-nos-de-la-pandemia-amb-la-vacuna-del-sentit-de-lhumor/audio/1089543/

Manifest en defensa de les biblioteques

Aquesta entrada al blog no és la que m’agradaria escriure però donades les circumstàncies, cal que se sàpiga que les biblioteques fan un servei essencial sempre (en temps de pandèmia també) i per això, m’adhereixo a la companya «Biblioteques Visibles» i us convido a signar el Manifest en defensa de les biblioteques i unitats d’informació que diu:

El març del 2020 va esclatar la crisi de la COVID-19 al nostre país i es van tancar de manera immediata tots els sectors econòmics, socials i culturals que no es van considerar bàsics. Les biblioteques van tancar el 13 de març, un dia després que ho fessin les escoles, i no van poder tornar a obrir fins al maig, amb uns serveis molt reduïts de préstec i devolució. Des de l’estiu, s’han adequat els equipaments i s’han anat obrint paulatinament altres serveis.

L’arribada de la segona onada, a finals d’octubre, va implicar un retorn als serveis mínims i, des d’aleshores, no s’han pogut realitzar activitats presencials, ni a l’interior ni a l’exterior dels equipaments. Tot plegat mostra un preocupant desconeixement del sector de les biblioteques i les diferents unitats d’informació que les relega a antigues concepcions que creiem ja, del tot, superades.

El tancament i la reducció de les funcions de les biblioteques està tenint un fort impacte tant en els propis serveis, que han vist com es redueix dràsticament l’afluència d’usuaris, com en tots aquells professionals de l’àmbit de la cultura i el coneixement, majoritàriament autònoms, que hi treballen.

Les biblioteques públiques són un dels serveis més ben valorats pel conjunt de la ciutadania amb un 8,8 sobre 10. No és casualitat sinó causalitat. El servei de totes les biblioteques (públiques, especialitzades, escolars, universitàries, nacional…) hauria de ser un eix vertebrador de la nostra societat. Som un servei cultural, de formació i de recerca bàsic. No només pel que fa al foment de la lectura, amb col·leccions immenses d’obres en diferents formats i tota la dinamització que hi ha al darrera, sinó també com un espai formatiu i de recerca; un espai comunitari i social de primer ordre. Les biblioteques són un servei democratitzador clau, valor que s’accentua en moments de crisi, i els usuaris que les visiten poden aprendre, relacionar-se teixint comunitat, construir nou coneixement o, senzillament, passar la tarda en un espai acollidor. El valor de les biblioteques és innegable -ho diuen i ho deixen clar els ciutadans- i els seus efectes tangibles i intangibles succeeixen gràcies a la presencialitat. I malgrat això seguim invisibilitzades i sense poder fer allò que ens és intrínsec: fomentar la cultura i formar als nostres ciutadans.

Els professionals que treballem en el món de les biblioteques i les diverses unitats d’informació sabem que la situació del país és molt delicada, però reivindiquem el nostre paper essencial per cohesionar la societat i oferir oportunitats formatives i culturals a la ciutadania que, en moments crítics, necessita el coneixement i l’intercanvi cultural per generar nous discursos i superar les adversitats individuals i col·lectives.

Així, els i les sotasignades, manifestem que:
Les biblioteques són un servei cultural, de formació i de recerca bàsic que garanteix la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans.

• A les biblioteques es facilita l’aprenentatge, la descoberta i la generació de nous discursos que enforteixen les nostres comunitats i apoderen els ciutadans a través de la cultura i el coneixement.

• Les biblioteques són una inversió ciutadana que enforteix la societat del benestar i que genera un moviment econòmic important en el sector cultural (gairebé 400.000 € mensuals només en activitats presencials culturals i formatives a les biblioteques de Catalunya, que no s’estan duent a terme).

Les biblioteques són espais segurs que compleixen totes les mesures sanitàries i higièniques establertes pel PROCICAT, igual que tots els equipaments que es mantenen oberts.

Els professionals de totes les biblioteques i unitats d’informació del país hem fet un esforç enorme per garantir el compliment de totes les indicacions que ens han marcat des dels diferents departaments i autoritats competents: aforaments limitats, neteja, ventilació constant, gel, mascareta, distància entre usuaris, etc. I reclamem que se’ns deixi exercir la nostra professió de manera plena, sense renunciar a cap servei ni activitat presencial, tal com succeeix en d’altres equipaments culturals, sempre garantint estrictament els aforaments i totes les mesures de seguretat que siguin necessàries i que s’elimini la quarantena de documents, contradictòria amb els criteris que s’apliquen a les llibreries, tot revisant, si cal, el pla de represa del nostre sector per adaptar-lo a les evidencies actuals de transmissió de la malaltia.

A data d’avui ja s’han recollit prop de 1500 signatures.

Podeu adherir-vos anant a l’adreça següent:
https://sites.google.com/view/bibliotequesvisibles