París

Si us va impactar l’anterior relat d’Annelise Heurtier, autora de Sweet Sixteen, aquest Salvatges i homes també us deixarà petja.

D’entrada, crida l’atenció la coberta i penses que és un muntatge però t’equivoques perquè és real i la història que llegiràs gira al seu voltant, o millor dit, al voltant d’un dels homes que hi apareixen.

La novel·la explica com, l’any 1931, un jove canac, de nom Edou, una mica rebel, quan s’assabenta que alguns dels seus amics han estat seleccionats per anar a Paris on es farà una gran mostra de la cultura de Nova Caledònia —una mena d’exposició universal (exposició colonial, en deien)— decideix que ell també hi anirà.

Ho aconsegueix amb una estratègia curiosa i quan arriba a París, es trobarà tancat durant mesos en una mena de cabanes senzilles i obligat a actuar per al públic parisenc fent de salvatge, antropòfag menjador de carn humana i vestit com hem vist a la coberta. És un zoo humà.

Quan vaig arribar a aquest punt de la lectura, vaig tancar el llibre i vagi començar a investigar si realment hi havien hagut zoos humans i, oh! Sorpresa! Era una pràctica (o negoci) estesa per diferents països d’Europa, al nostre també. Vaig recordar la polèmica que hi va haver amb “el negre de Banyoles” i tot va començar a encaixar. Mira que n’arribem a ser de bèsties!

Si aneu al cercador i escriviu “zoos humans” o similar trobareu moltes evidències (textos i sobretot imatges) d’aquesta pràctica, sortosament prohibida actualment.

Edou i els seus companys han d’actuar per a un públic que va a veure com criden com caníbals, vestits amb collarets, mig despullats, fent balls de guerra inventats, etc.

En paral·lel, l’autora ens presenta un personatge inventat que pertany a la classe alta, a una bona família, i aquest noi, de nom Víctor, per casualitat descobreix que els canacs parlen francès, saben llegir i escriure, pensen, son cristians creients i han estat enganyats per fer aquesta pantomima.

A partir d’aquell moment, en Víctor farà tot el possible per desemmascarar l’engany.

Amb els dos punts de vista, ens podem fer una idea precisa de com va començar el racisme, la força de la propaganda, què van ser els zoològics humans, com els nadius de diferents zones del món van ser absorbits i culturitzat.

Una lectura recomanada per a joves, a partir de quinze anys.

Hi ha un encertat epíleg d’Antumi Toasijé, historiador panafricanista, expert en antirracisme, i president del Consejo para la Eliminación de la Discriminación Racial o Étnica (CEDRE), en el que fa un recorregut per la història dels zoos humans i del racisme a l’estat espanyol.

LES DADES:
Títol: Salvatges i homes
Autora: Annelise Heurtier
Traductora: Elisabet Ràfols-Sagués
Editorial: Pagès
Pàgines: 244
Lleida, 2024

edició original francesa

L’autor d’A la recerca del temps perdut, l’escriptor Marcel Proust, té un hotel dedicat a la seva obra. Es troba a Paris, a la Rue de Constantinoble, darrere de l’estació de Saint-Lazare i molt a prop del Boulevard Haussmann, on va viure Proust.
No és l’únic hotel monotemàtic del món però aquest és molt elegant i fa enveja que aquí no siguem una mica més chovinistes amb els nostres autors. Els francesos, això si que ho tenen; recordo, per exemple, que fa tres anys vam estar a un hotel dedicat a Jules Verne a Poitiers.
El que comento és l’hotel Swann i disposa de 82 habitacions repartides en sis plantes, cadascuna corresponent a un dels diferents universos esmentats a les seves obres: Combray, Balbec, barri de Sant-Germain, Verdurin, Venècia i els pintors. Hi ha una cambra dedicada al pintor Marià Fortuny, d’inspiració veneciana i amb el fragment on Proust parla d’ell a La presonera.

A cadascuna de les habitacions li han assignat el nom d’un personatge de les seves obres. A cada cambra hi ha un text en francès del personatge en qüestió, il·lustrat amb una aquarel·la. Gravat a la paret de vidre del bany, també hi ha un fragment d’una carta manuscrita de Proust, i sobre la tauleta de nit una de les seves fotografies.
Al vestíbul de l’hotel, es pot disfrutar d’una biblioteca proustiana que conté 500 volums (300 títols diferents) en tots els idiomes.
L’hotel és un quatre estrelles molt còmode i les habitacions valen molt la pena, són impecables: edredons tous, mobiliari elegant, bona il·luminació i màquines de cafè Nespresso.
I a en Marcel Proust també el sents a prop… a la taula de l’habitació, entre les càpsules de cafè o crema, hi ha el símbol màxim i més conegut de l’autor: embolicada en cel·lofana trobem… una magdalena!
Bé, si aquest estiu volteu per París o rodalies, potser us vindrà de gust fer-hi un tomb per aquest espai. Si no, sempre us podeu conformar llegint alguna de les novel·les de Proust.