Eva Sánchez, la il·lustradora del mes (febrer 2020)

Quedem al davant la biblioteca Bonnemaison de Barcelona. Arriba amb un somriure que m’alegra un dia que estava essent fred, un d’aquells dies grisos que, de tant en tant, ens emplenen de cabòries. Conec el treball de l’Eva des que vaig llegir «El poltre de la Lluna», una llegenda dels Pirineus que va recrear l’Ester Farran per a l’editorial Salòria. D’això ja fa uns quants anys.
També me n’havia parlat l’Imma Palahí, en un dels viatges amb tren, camí de Lleida. L’Imma va treure la «tablet» i ens va mostrar alguns dibuixos fets a llapis. Després en va lloar el traç i la imaginació desbordant de l’Eva. Recordo que, capcota, va afegir que ella mai aconseguiria dibuixar tan bé. Vam riure.
I bé, després he anat trobant els seus dibuixos i les seves aquarel·les en diverses publicacions. Em va impressionar «L’espera» i em va recordar una tendència recent a antropoformitzar els personatges (ho vam comentar AQUÍ, recordeu?)

Davant de la Bonnemaison hi ha una cafeteria que està prou bé. Vam entrar a conversar-nos un cafè i em va explicar els seus projectes i les seves il·lusions. Li vaig contar alguna anècdota de Kabul (no es pot explicar) i vam comentar el seu darrer treball «Ningú com jo».
M’agraden els seus esbossos a llapis i especialment el seu traç amb les aquarel·les amb tants detalls i evocacions d’espais onírics i boirosos que enamoren. Apunteu el nom perquè fa treballs bonics. I més que en farà!


Al seu web, acabat d’estrenar, podeu llegir que l’Eva és una il·lustradora freelance que viu a La Garriga. Es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i després es va centrar en la il·lustració a l’Escola Francesca Bonnemaison de la Diputació de Barcelona.

Va ser seleccionada per participar en el Catàleg Il·lustració IV Iberoamericà, i ha guanyat diversos premis aquí i a d’altres països com Itàlia.
Alguns dels seus àlbums publicats en català o castellà que podeu trobar a les llibreries o biblioteques són:
Dip. Más allá de la oscuridad, publicat amb Edelvives.
L’espera, publicat per Thule.
El poltre de la lluna i El trinxat no porta carbassa tots dos publicats per edicions Salòria.
Ningú com jo, publicat per Kalandraka.
El burrito que quería aprender a leer publicat amb Degomagom.

L’Eva Sánchez forma part d’una promoció de joves il·lustradors que estan super ben preparats com en Sebastià Serra, la Laura Borràs, l’Anna Aparicio i alguns altres que ens fan veure el futur dels artistes de casa nostra amb optimisme.

Visiteu el seu web, si voleu conèixer els seus treballs:  http://www.evasanchez.cat/

La vida secreta de les llavors

Veient les imatges esfereïdores dels actuals incendis a Austràlia sembla que aquell país no tornarà a ser mai més igual. Les imatges circulen per les xarxes socials, pels diaris i per televisió. Em venen al cap llibres que expliquen als infants què cal fer per regenerar la natura. N’hi ha molts. Alguns clàssics com «Wangari i els arbres de la pau», «L’home que plantava arbres» o «Los viajes del abuelo» i d’altres més actuals. Dels que han sortit recentment, en comento un parell:

CENT LLAVORS QUE VAN VOLAR

Un arbre esperava, ple d’esperances. Què esperava? El dia adequat, el dia perfecte per alliberar les seves llavors!
I aquell dia, l’aventura comença. L’arbre allibera cent llavors…
Estem davant d’un llibre que ens convida a comptar. És com una classe de matemàtiques perquè a cada pàgina que passem anem veient com de les cent llavors que van volar, algunes cauen enmig de la carretera, a d’altres se les mengen els ocells o acaben al fons del riu… i així el nombre va minvant. Al final, n’hi haurà alguna que acabi en un bon terreny? Alguna acabarà convertida en un arbre adult? No perdem l’esperança!
«Cent llavors que van volar» és un llibre que ens acosta al coneixement de l’entorn i ens explica com poden ser de resistents les llavors, els arbres i la natura en general.
Escrit per la Isabel Minhós i il·lustrat per la Yara Kono segueix aquest estil peculiar dels llibres portuguesos que edita Planeta Tangerina.
A les darreres pàgines hi ha una informació que val la pena sobre els diferents tipus de llavors.
A partir de cinc anys

LES DADES:
Títol: Cent llavors que van volar
Autora: Isabel Minhós
Il·lustradora: Yara Kono
Traductora: Mireia Alegre
Editorial: Coco Books
Pàgines: 32
Barcelona, 2018

QUÈ ENS CAL?
Un altre llibre que ens parla d’arbres i de llavors acaba de ser publicat per Kalandraka. Es tracta d’un relat breu d’en Gianni Rodari titulat «Què ens cal?».
Comença amb una afirmació: Per fer una taula ens cal la fusta. I després va explicant el que cal per fer la fusta, el que cal per fer un arbre i així successivament… una llavor, etc. fins a un final que ens retorna, a manera de sil·logisme, a la situació inicial.
Al web de l’editorial llegim que «El relat segueix una successió lògica i esglaonada sobre l’origen d’un objecte quotidià, que culmina en una de les coses més profundes i, a la vegada, més belles de la naturalesa: per aconseguir quelcom ben gran, a vegades n’hi ha prou amb el mínim. Un llibre que uneix l’elegància de la geometria, tot seguint una estructura literària circular, amb la fragància de la poesia i l’originalitat de la proposta estètica.
Els collages de Silvia Bonanni practiquen aquest salt creatiu i transformador de l’art, amb una proposta elaborada i plena de colors que combina tota mena de retalls de paper imprès amb elements tèxtils
A partir de quatre anys

LES DADES:
Títol: Què ens cal?
Autor: Gianni Rodari
Il·lustradora: Silvia Bonanni
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

Indis i pirates

Ahir es va presentar la reedició del segon llibre de la col·laboració del tàndem Alcántara-Gusti. Es diu “El jove guerrer” i continua la saga iniciada per “El pirata valent”.
A la llibreria Al·lots, amb la presència de l’autor i de l’il·lustrador vam poder gaudir de les seves explicacions i de com es va gestar aquesta petita joia que —30 anys després i descatalogada fa molt de temps—, l’editorial Kalandraka ha recuperat i traduït al català, al gallec, a l’èuscar, al portuguès, a l’italià i al castellà.
Va ser una presentació bonica i vam poder sentir de la veu de la Paula Jarrín els rodolins que la Tina Vallés ha traduït al català amb força encert.
Hi va haver algunes intervencions de companyes mestres que han treballat les aventures d’en Joanet, el pirata, i moltes explicacions sobre el perquè de les il·lustracions.
Vam acabar fent-nos una foto “fent l’indi” que és quelcom que sempre ve de gust.

EN CARA PINTADA ÉS UN JOVE GUERRER
DE LA TRIBU DELS VOLEM-SER.
EN TOT EL POBLAT NO HI HA CAP COM ELL,
HO SAP FINS I TOT EL MÉS PASSERELL…

El llibre ens narra les peripècies d’un infant, en Joanet, que juga a ser el més valent de l’oest americà. Les il·lustracions segueixen l’estètica de les pel·lícules d’indis i vaquers i el protagonista, el mateix Joanet que jugava a fer de pirata, mostra de nou la seva il·limitada capacitat per convertir qualsevol objecte en un plomall d’indi, la muntura més veloç o l’arc més precís. Bé, al final la veu eixordadora de la mare, el farà tornar a la realitat.
Una bona proposta per als infants de P-3

LES DADES:
Títol: El jove guerrer
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Gusti
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 14
Barcelona, 2019
Hi va haver sessió de dedicatòries i signatures i tothom content cap a casa amb el guerrer i el pirata sota el braç.

L’autor i l’il·lustrador, gran equip!

Alguns dels assistents a la presentació. Aquest era l’ambient!

Amb en Ricardo Alcántara i la Laura Lagunas.

Un llop imaginari

He llegit «El llop de sorra», una historia poètica i filosòfica que es va publicar en suec fa disset anys i que ha esdevingut una lectura molt popular i exitosa en aquell país on, fins i tot, n’han fet versió dramatitzada per a gaudi dels infants i joves.
La història no planteja grans aventures. Se centra en la vida de la Valentina, una nena que viu amb els seus pares, sempre molt ocupats, i ha de jugar sola. Viuen a prop de la platja i és allà on, un dia, la nena troba un llop de sorra.

Pels que no sapigueu que és un llop de sorra, es tracta d’un animal que ho sap tot, de tothom. És un llop de pelatge brillant que ha viatjat per l’espai, és immortal i, per tant, ha conegut a persones cèlebres de temps antics i reculats. El llop de sorra, ja ho heu intuit, ve a ser com aquell amic imaginari dels infants dels Estats Units.

En aquest cas, la Valentina i el llop de sorra mantenen diàlegs molt profunds sobre els petits esdeveniments quotidians però també sobre la vida en general. Parlen de la mort, per exemple, o reflexionen sobre la paraula “infinit” aplicada a l’univers:

Ha de tenir un final, va pensar la Valentina. Tot té un final! Una salsitxa, per exemple, té un principi i un final. Una escala comença i acaba. Primer ve el matí i després es fa de nit, és així com els dies comencen i acaben. Fins i tot el tren més llarg del món té un últim vagó i s’acaba.
Però l’univers…, pensava la Valentina, continua i continua i continua… sense final!

Crec que és un bon llibre per ser llegit i comentat a l’escola amb els infants de segon de primària i els de cicle mitjà. Els capítols són curtets, d’uns cinc o sis pàgines cadascun.

Al web de Kalandraka editorial he llegit que forma part d’una trilogia. Tan de bo, la puguem tenir en català, tota sencera, perquè valdrà la pena.

LES DADES:

Títol: El Llop de sorra
Autora: Asa Lind
Il·lustradora: María Elina
Traductora: Carolina Moreno
Editorial Kalandraka
Barcelona, 2019

Dos dels responsables de l’editorial hi seran avui a la llibreria Abracadabra (Barcelona) explicant el projecte editorial i celebrant els 10 anys de la llibreria.

Petit Blau i petit Groc, retrobats

Quina alegria tornar a veure a les llibreries aquest clàssic de Leo Lionni, un dels llibres més senzills i alhora més curiosos que es van editar ara fa seixanta anys (la primera edició anglesa es de 1959).
Després, altres autors han trobat inspiració en aquesta manera de fer i d’explicar històries. Sense anar gaire lluny, a la majoria d’escoles que conec he vist com els d’Hervé Tullet, per exemple, tenen molta acceptació.
Hi ha una història, no sé si certa, que explica com es va crear aquest llibre. Es diu que en Leo Lionni anava en tren amb els seus nets i els volia explicar un conte. Com que no tenia a mà la seva llibreta ni els seus colors, va agafar revistes i va retallar-ne els cercles que són els personatges. Després, la va publicar en el format que coneixem.
Aquest llibre ha servit a les escoles (especialment a les bressol i al cicle infantil) per explicar la teoria dels colors i se’n poden derivar moltes activitats plàstiques per comprovar què passa quan s’ajunten el blau i el groc. Es pot fer amb pintura, amb plastilina, amb aigua i colorant, amb filtres de colors, amb la tauleta de llum, etc., amb resultats espectaculars.
Per als alumnes grans també és un bon motiu de reflexió filosòfica sobre el concepte d’amistat i per parlar de la imatge d’un mateix i de com ens veuen i ens accepten els demés.

Al web de Kalandraka podem llegir:
...Un dia, la mamà Blau li va dir al petit Blau «Me’n vaig a comprar. No et moguis de casa». Però el petit Blau se’n va anar a buscar el petit Groc. Ai las! A la casa del davant no hi havia ningú.
Va buscar el petit Groc per aquí, el va buscar per allà, el va buscar pertot arreu… Fins que, de sobte, en tombar la cantonada… El petit Groc era allà! Molt contents, tots dos s’abraçaren…

La història destaca per la tendresa i l’originalitat de la proposta plàstica, en perfecta harmonia
amb un text de frases simples i descriptives. Dos petits colors es fonen en una abraçada sense adonar-se’n que es converteixen en un altre color, la qual cosa fa que ningú no els reconegui. El plor els fa retornar a la seva forma original, un descobriment que celebren i comparteixen amb tots els seus amics. És així com a partir d’ara jugaran a crear noves gammes cromàtiques. Sota l’aparent senzillesa d’aquest relat, s’amaga una història en la qual s’enalteixen l’amistat, la innocència i la identitat individual i col·lectiva. Paral·lelament, els primers lectors reben una lliçó artística sobre colors, mides i indicacions de direcció. I en els temps que corren, Lionni transmet que no importen tant les diferències entre persones, però si la solidaritat, la comprensió i la convivència.

Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El petit blau i el petit groc
Text i il·lustracions de Leo Lionni
Traductores: Helena García i Natàlia López
Editorial: Kalandraka
Pàgines 48
Barcelona, 2019

https://issuu.com/kalandraka.com/docs/el-petit-blau-cat

Matinal de contes amb l’Aquil·les, el puntet

Ahir em van convidar a fer una sessió de contes amb els nens de cicle infantil de l’escola Gras i Soler d’Esplugues. Va ser un matí força agradable i emotiu. Veure les carones dels infants i sentir els seus comentaris va ser impagable.
Als de P3 els vaig explicar alguns dels contes que el gran Xesco Boix tenia al seu repertori, alguna que altra anècdota relacionada amb l’estiu i la platja i ho vam acabar amb el conte «Aquil·les, el puntet».
Als de P4 els vaig explicar una variable personal del relat mític «Matrioska», amanit amb les imprescindibles matrioixques russes, un altre conte acumulatiu d’animals de la granja i vam repetir l’Aquil·les, el puntet.
Amb el grup de P5 ens vam centrar en contes de mar i d’estiu. La narració d’en Dino Buzzati «El colombre» els va agradar especialment i va provocar nombrosos comentaris, imagino que per aquell neguit de saber si serà o no veritat l’existència d’un tal monstre marí.

L’estrella del matí va ser el conte de la Guia Risari, amb il·lustracions d’en Marc Taeger, explicat com ho fa en Marc, amb la col·laboració dels infants.
Aquil·les el puntet és un conte que va creixent. Un punt inquiet que vol transformar-se contínuament: es fa créixer els ulls, la boca, el nas, les orelles, els braços i les cames; tot plegat amb la idea d’anar més enllà, d’experimentar noves vivències, de créixer com a ésser viu. Com llegim a la promo de l’editorial «l’Aquil·les vol conèixer tot el que l’envolta, explorar el seu entorn, gaudir amb les petites coses de la vida, experimentar sensacions com la felicitat, i enriquir-se dia rere dia en emocions i sentiments són algunes de les coses que Aquil⋅les ens convida a compartir»

Una bonica manera d’acabar el curs!

LES DADES:
Títol: Aquil·les, el puntet
Autora: Guia Risari
Il·lustrador: Tarc Taeger
Traductor: Joan Barahona
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2006

El reportatge que va fer l’escola:

Un pirata de 30 anys!

Hi ha editorials, com Mars (de l’Associació de mestres Rosa Sensat) o Kalandraka, que aposten per reeditar els clàssics de la literatura infantil i juvenil perquè continuïn ben vius els bons libres que d’altra manera només podríem consultar (amb sort) en algunes biblioteques.
De llibres que ara fan 30 anys hem anat parlant durant aquests mesos i hem recordat l’aniversari de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, la Matilda o l’Elmer. Aquesta setmana he pogut explicar El pirata valent, un altre que en fa trenta i que ha tornat a circular amb una nova traducció de l’Helena García.

El Pirata valent és ideal per als infants de cicle infantil. Conté frases senzilles i ben rimades. El llibre ens parla d’un nen, en Joanet, que imagina que és un pirata i se les empesca per jugar a navegar, perseguir altres vaixells, desenterrar tresors ocults en illes llunyanes, etc., fins que una veu el crida a berenar, moment en què es treu el mocador del cap, el pegat de l’ull, deixa l’espasa i la bandera i baixa corrent perquè sap que per ser un pirata valent cal berenar sempre molt bé.
He pogut viure l’experiència de narrar-lo amb alumnes de l’escola Gras i Soler el dia que l’autor, en Ricardo Alcántara, els va anar a visitar i ho vam xalar molt.
Les mestres van preparar la visita amb molt de carinyo i va ser sorprenent quan en Ricardo va entrar a la biblioteca i va veure els cinquanta infants amb màscares amb la seva cara. Allò semblava el combo “Ricardo y los ricarditos”… quin fart de riure!

LES DADES:
Títol: El pirata valent
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Gusti
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
16 pàgines
22 x 18 cm
ISBN: 9788416804658
Barcelona, 2019

 

Ara no, Bernat. Un llibre sobre la incomunicació

–Hola, pare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir el pare.
–Hola, mare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir la mare.
–Hi ha un monstre al jardí i se’m vol cruspir –va dir en Bernat…

Així comença un dels llibres més inquietants que va escriure David McKee (el de l’elefant Elmer, sí!) sobre la incomunicació familiar, un tema que preocupa molt a les mestres d’infantil i que sovint apareix a les trobades pedagògiques en parlar de noves tecnologies i comunicació amb els infants.

Els de l’editorial Kalandraka l’han traduït al català i l’han publicat com a «Ara no, Bernat», un títol que m’ha semblat molt adient, (molt més que l’edició de l’any 1980 que corria en castellà com a «Ahora no, Fernando») perquè ha respectat l’original «Not Now, Bernard» anglès, un nom que apareix sovint de forma recurrent en els títols de llibres per a infants.
El relat explica com en Bernat s’adreça al pare i a la mare reclamant la seva atenció sense èxit perquè estan molt ocupats.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Aquest clàssic de 1980 és una inquietant i divertida història per a primers lectors, i alhora fa un toc d’atenció als adults, tan ocupats en les seves coses que no atenen suficientment les necessitats –no només materials, sinó afectives- dels fills.
Malgrat que en Bernat avisa als pares que hi ha un monstre que se’l vol cruspir, cap dels dos li fa cas. En el súmmum de l’absurd, el monstre arriba a ocupar el lloc del nen dins la llar, sense que ningú més de la família se n’adoni i continuen ignorant-lo, tal com feien amb en Bernat.
Un text amb frases breus, descriptives i dialogades, aporta agilitat al relat, il·lustrat amb imatges expressives i colors intensos. Són vinyetes que contraposen l’actitud apel·lativa d’en Bernat cap als seus pares davant la indiferència -i fins i tot un cert tedi- d’aquests per ser interromputs.

És un bon llibre per a cicle inicial. A l’editorial el recomanen a partir de 4 anys, però crec que els infants d’aquesta edat no acaben d’entendre que és el propi nen que s’enrabia perquè no li fan cas i es torna ell mateix un monstre. Les vegades que l’explicat a cicle infantil m’he trobat amb aquesta resposta.

LES DADES:
Títol: Ara no, Bernat
Autor: David McKee
Il·lustrador: David McKee
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2019
20×26 cm.
ISBN: 978-84-16804-64-1

David McKee és un dels il·lustradors que es mereix un reconeixement, sobretot aquest 2019 que celebrem els 30 anys de l’aparició del primer Elmer. Anoteu la data del 25 de maig perquè a tot el món es celebrarà el DIA DE L’ELMER. (Elmer day) i hi haurà un munt d’esdeveniments. Podeu seguir-los al web https://www.elmerday.co.uk/

Club de lectura “Inexplicable”

Dissabte vam iniciar el cicle «Kanalla inexplicable», un club de lectura que inclou activitats complementàries relacionades amb els llibres. Serà de periodicitat mensual i està adreçat a infants d’entre 7 i 9 anys, aproximadament.
El primer llibre que vam llegir va ser Ciudad laberinto, un poemari de Pedro Mañas, editat per Kalandraka.

Les llibreteres Inexplicables han escrit una entrada al seu blog. Podeu veure-la clicant a:
https://lainexplicable.cat/2018/10/21/inici-dels-dissabtes-de-kanalla-inexplicable-amb-ciudad-laberinto-de-pedro-manas/

El proper llibre que llegirem serà El jardí curiós de Peter Brown, editat per Takatuka.

Kalandraka televisió i la difusió de la LIJ

L’editorial Kalandraka gairebé sempre ens sorprèn. Ara, ens torna a obrir els ulls amb un nou projecte que tant de bo sigui un exemple per altres editorials i mitjans informatius. S’han embarcat en una «Kalandraka tv», un canal de televisió digital sobre literatura infantil i juvenil on hi haurà entrevistes, reportatges, recomanacions, experiències escolars, etc.
De moment, podem veure el vídeo promocional entrant al seu web 

La presentació serà aquest dijous 27 de setembre a Pontevedra, a les 20:00 a l’Espazo Nemonon.

Molta sort i llarga vida!