kalandraka

by

«Bèsties, poemes i altres bitxos», un gran poemari

Acabo de llegir el poemari de l’escriptora Leire Bilbao que ha publicat Kalandraka-Catalunya sota el títol «Bèsties, poemes i altres bitxos» i no puc estar-me de recomanar-lo.

Crec que si volem explicar que és la poesia per als infants, només cal que obrim el llibre de la Leire i llegir qualsevol poema.

Va! Provem-ho amb el primer dels poemes voladors (pàgines 8-9) que es titula “La mosca enamorada”. Doble pàgina. A l’esquerra una mosca morta (o estabornida, no ho sé) potes enlaire. Al mig, al plec, una taca de tinta vermella (entenem que és sang) i a la dreta el text del poema. Mireu i disfruteu:


Passem pàgina i ens trobem amb un poema capgirat. Es clar, es la poesia del ratpenat i s’ha de girar el llibre per llegir-lo. Bé, també hi ha entremig un efecte mirall genial.


I més poemes que tenen com a nexe les ales dels ocells i dels insectes (dos ocells damunt d’un cable, I el corb li diu a la merla, L’amor sona com un grill, El llum del sostre, Lluerna, La vespa, etc.) Fins a divuit pomes voladors.

Després venen els poemes d’aigua, i més endavant els poemes que repten, els poemes bramadors i acaba amb el poema de postres.

Les il·lustracions de la Maite Mutuberria i la traducció d’en Jaume Subirana deixen el nivell molt amunt.

Entreteniu-vos a mirar els detalls dibuixats a cada poesia perquè són una delícia. Es tracta d’un poemari ple de música, d’onomatopeies, de jocs de paraules, de creativitat.

Ideal per a iniciar-se a la poesia. Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Bèsties, poemes i altres bitxos
Autora: Leire Bilbao
Il·lustradora: Maite Mutuberria
Traductor: Jaume Subriana
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 72
Barcelona, 2021

by

«Por qué llora la maestra», un relat per aprendre a “escrivivir”

Gonzalo Moure és un dels autors més llegits a les escoles i biblioteques. Té una pila de bons libres amb contingut social i l’emoció està, sempre, assegurada.

De tota la seva obra hi ha dos títols que són especials per a mi.

Un és «El síndrome de Mozart» i és especial per diverses raons però sobretot per com està escrit, per com s’encadenen els capítols i perquè en el moment que va sortir publicat, teníem a l’escola un alumne amb aquesta mateixa síndrome. La lectura d’aquesta novel·la va ser molt comentada i aplaudida per l’equip de mestres perquè ens va il·luminar i ens va fer sentir còmplices d’un mateix saber.

L’altre és més personal. «Soc un cavall» es va publicar el 2007 i els mesos anteriors em va arribar l’encàrrec de fer la traducció al català. Imagineu-vos quina alegria em va suposar! Conté unes il·lustracions espectaculars de l’Esperanza León i narra les vivències d’un cavall que ens explica en primera persona els seus records i la seva relació amb la nena que el cuida.

Ara, en Gonzalo Moure acaba de fer un exercici de generositat publicant «Por qué llora la maestra» on fa un recorregut per les trobades amb lectors d’arreu del món amb qui ha coincidit fent tallers d’escriptura.

Reconec que vaig fer una inferència equivocada quan vaig veure el llibre. En un primer moment pensava que era un relat sobre educació però de seguida vaig llegir el subtítol «Carta larga para ti, que quieres escribir» i ho vaig entendre. De cop i volta em van venir al cap altres autors que fent exercicis similars i ens parlen de literatura i de com troben inspiracions diverses. Són prou conegudes les «Cartes a un jove poeta» de Rilke o les «Nuevas cartas a un joven poeta» de Joan Margarit. Molt entranyables també són les explicacions de Roberto Cotroneo a la carta que li fa al seu fill sobre l’amor als llibres a «Si un matí d’estiu» o els trucs que ens mostra Jordi Sierra i Fabra a «La página escrita». Hi ha d’altres autors que també han mostrat com s’ho fan per escriure. Recordeu Bukowski, Stephen King, Daniel Cassany, etc.

Gonzalo Moure ha bastit una obra que pot ser molt útil per als joves que volen escriure i no saben per on començar. Moure els convida, mitjançant propostes senzilles a iniciar els seus relats, mirant al seu voltant i deixant-se anar.

El llibre és brillant i el recomano a tots els mestres, també. Ben mirat, potser sí que és un llibre de pedagogia perquè ens mostra les inquietuds dels nois i noies amb qui s’ha anat trobant. A més, els exercicis que proposa (els microrrelats, les vint-i-cinc paraules, etc.) són fàcilment aplicables a l’aula, amb alumnes a partir de cicle mitjà.

Si encara no heu desconnectat, aprofiteu i aneu a buscar aquest llibre per a les vacances. Segur que us inspira!

LES DADES
Títol: Por qué llora la maestra. Carta larga para tí, que quieres escribir
Autor: Gonzalo Moure
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 104
Pontevedra, 2021

Les primeres pàgines aquí:
https://issuu.com/kalandraka.com/docs/por-que-llora-la-maestra-c/8

by

Autoestop, un divertit conte acumulatiu que va sobre rodes

Guilherme Karsten és un autor i il·lustrador brasiler de qui només coneixia el seu «Iaia, para de fer fotos!» que va publicar Baula fa uns tres anys. Ara, acabo de descobrir aquest altre llibre seu.

El títol és prou explícit per als qui en algun moment de la nostra vida vam voler viatjar i, amb pocs recursos, ens vam aventurar a fer dit esperant una ànima caritativa que ens portés. Parlo de fa quaranta anys enrere, esclar!

Quan vaig veure el conte, en un primer moment en va cridar força l’atenció la portada, un vermell potent, senyal de perill, d’indicació que cal aturar-se, i una mà aixecada. A l’interior, unes il·lustracions amb colors llampants.

Vaig pensar que potser els nens de cicle infantil no n’havien sentir a parlar d’això de fer “autoestop”. M’equivocava. Em van dir que es fa autoestop per parar els cotxes… potser van fer una connexió amb la paraula “stop”. Van entendre el relat i fins i tot van fer les seves aportacions, sobretot referides als dos malfactors que hi surten: el lladregot i el llop.

El conte explica el viatge en cotxe d’un surfista que va a la platja i pel camí es va trobant tot de personatges que fan autoestop. Els va encabint com pot dins dels seu petit vehicle fins que es produeix el drama…

Son nou personatge curiosos que, cadascun d’ells, donen per a converses divertides. Per exemple, un submarinista que està a punt de casar-se o un heroi cansat que ha decidit convertir-se en un ciutadà normal.

El llibre és divertit i el text està rimat amb uns rodolins senzills i entenedors.

Crec que és una bona història per començar una sessió de biblioteca i parlar dels personatges que hi apareixen, ara que arriba l’estiu, la platja, les vacances, etc.

Com sol ser cada vegada més habitual, les il·lustracions són fetes a l’ordinador.

LES DADES:
Títol: Autoestop
Autor: Guilherme Karsten
Il·lustrador: Guilherme Karsten
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

Si entreu al web de l’autor, podreu veure el Making Off d’aquest llibre. Cliqueu a:

https://www.guilhermekarsten.com/portfolio/carona

by

«La gent de la meva escala», més que un poemari

Els lectors de poesia saben que no es tracta només de «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Els lectors saben que poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat del piano. Saben que poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan comprenem com funciona la rentadora, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quant ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls. La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.

De vegades, però, alguns poemes tenen un plus afegit. És el cas del poemari «La gent de la meva escala». Perquè, a més de les emocions i les imatges mental (i reals, en aquest cas) hi ha, en cada poema, una història. Són com petits relats, contes, protagonitzats la majoria per infants, dels que podem estirar i aprendre per extrapolar-los a les persones que coneixem o als infants de la família o l’escola.

Estic molt content que la Roser m’hagi convidat a participar de la presentació el proper dijous. La Roser és persona sàvia, a qui admiro pels seus coneixements d’etnografia i de la tradició oral i també per la manera que té de connectar-ho tot amb la música, les arts, el teatre. No sé si us passa com a mi, que faig connexions de la gent que conec amb els personatges de l’imaginari àlbum de cromos on guardem els nostres referents. En el cas de la Roser (això ella no ho sap) sempre m’ha recordat a aquell escriptor que vivia a Iàsnaia Poliana i que tenia una gran preocupació per la pedagogia. Sí, definitivament, la Roser és Tolstoi.

La presentació del llibre serà molt bonica perquè serà presencial, la llum del dia s’anirà apagant i llegirem poemes al pati de Casa Anita, que serà com estar enmig del bosc. Quina paradoxa: Enmig del bosc llegint poemes de ciutat… hahaha, memorable!

No voldria avançar com anirà la cosa, només us puc dir que si veniu segur que ho xalareu. Però com que l’aforament és limitat (coses de la pandèmia) cal que us inscriviu enviant una sol·licitud a catalunya@kalandraka.com

A la «promo» que ha fet l’editorial podem llegir, entre altres, aquestes paraules:

Un veïnat imaginari protagonitza aquest original llibre de poemes que es forja en un edifici qualsevol d’un poble o ciutat.
A cadascuna de les cinc plantes hi viu gent molt curiosa.
Des del carrer fins al terrat, tot passant per cada replà, les pàgines d’aquesta obra ens permeten traspassar cada porta.
Roser Ros, pren el títol de «Els nens de la meva escala», una secció de la revista infantil La Mainada on el poeta Joan Salvat-Papasseit (pioner del futurisme en la literatura catalana d’avantguarda) va escriure petits contes durant 1921. L’autora explica algunes de les coses que passen en una comunitat de veïns de manera poètica. Així és com Roser Ros ens presenta a un nen dormilega, un altre de ben petitó, una nina, una àvia amb la seva neta, una nena que va al mercat… i altres pintorescos habitants. Els jocs de paraules i sons, les repeticions i les tornades, les estructures dialogades, les cantarelles, moixaines i cançons de bressol inspirats en la tradició oral i altres recursos literaris són algunes de les propostes d’aquest poemari pensat per llegir i mirar, per gaudir escoltant i per recitar.

Les il·lustracions són de la María Girón, que té la capacitat de canviar de paleta segons el tipus de lectura del que es tracta. En aquest cas és una delícia, usa tonalitats suaus per crear atmosferes càlides i figures expressives.

LES DADES:
Títol: La gent de la meva escala
Autora: Roser Ros
Il·lustradora: Maria Girón
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

by

Un bolero de Ravel il·lustrat

El bolero de Ravel és una de les peces més conegudes de la música clàssica. Ara, podem veure una originalíssima interpretació d’aquesta peça en un relat que comença a la portada de l’àlbum amb la imatge d’un camió que arriba a un poble. Transporta els instruments de la orquestra que el diumenge interpretarà “El bolero” a la plaça.

A les primeres pàgines veiem els diferents músics com es van despertant i van marxant cap a la glorieta del parc, ambienta per a l’esdeveniment.
En aquest moment és qüestió de pitjar l’on del tocadiscos i anar escoltant i sincronitzant les pàgines amb els diferents instruments que apareixen i que anem sentint. És formidable.


És un “in crescendo” que ens portarà a descobrir la màgia d’aquesta melodia que ens embolcalla de manera hipnòtica.

Les il·lustracions d’en Federico Delicado són encisadores i ha triat animals humanitzats per a cadascun dels instruments. Són animals en perill d’extinció: Un rinoceront toca el fagot, un cangur la flauta, llangardaixos, goril·les, girafes, coales, pandes, etc., cadascú amb el seu instrument. Una festassa per a la vista i per a l’oïda!

A les darreres pàgines hi ha uns codis QR on podem descarregar les millors versions del Bolero. També hi ha informació sobre la vida de Maurice Ravel.

Lectura recomendad a per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El bolero de Ravel
Autor: José Antonio Abad
Il·lustrador: Federico Delicado
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2020

Més informació AQUÍ

La promo a Kalandraka Televisión. Cliqueu a
https://kalandraka.tv/videos/el-bolero-de-ravel/

Federico Delicado

by

Des de 1880, una pinzellada per la història

Hi va haver una època que els directors de cinema només tenien una càmera i la seva preocupació era com moure els actors amb el punt de mira fixe. També, el gran Harvey Keitel, a la pel·lícula “Smoke”, cada dia, a la mateixa hora, surt al carrer i fa la mateixa fotografia. Els canvis semblen imperceptibles, però hi són. Només és qüestió de fixar-s’hi.

Actualment, en canvi, cada escena es grava amb diverses càmeres alhora i després es fa el muntatge al laboratori. El resultat és més espectacular, és clar.

Però alguns també disfrutem veient les pel·lis antigues, en blanc i negre, amb poc diàleg o mudes.

Com en un d’aquests films, en Pietro Gottuso ha plantat el seu cavallet en un carrer i ha retrat el que passa pel seu davant durant cent quaranta anys. El resultat és aquest bell àlbum il·lustrat. Són unes imatges pintades sobre fusta on, a doble cara i a sang, catorze moments diferents ens acompanyen pel segle XX.

A la pàgina de l’esquerra hi ha la botiga que serà la llibreria, testimoni dels canvis en els vestuaris de les persones, en els vehicles, en les modes, i també canvis en els llibres que es mostren a l’aparador. Bé, alguns només s’intueixen. No sé si l’autor ho fa intencionadament. Fixeu-vos, per exemple, en la portada, les pinzellades d’alguns llibres semblen conegudes, no? Veieu “El petit príncep”?, Harry Potter? El lleó? Alguna més?

Passem planes i a la primera imatge ens situem en el moment que s’inaugura la llibreria, l’any 1880.

El llibreter espera cofoi i pacient l’arribada dels lectors i la seva mirada es perd vorera enllà convidant-nos a passar plana i descobrir qui hi apareixerà. Es de nit i només la llum de l’interior de la botiga i un fanal dibuixen les ombres de l’home. Enmig de les dues pàgines, a sobre de la porta principal de l’edifici, la cara de pedra del déu Cronos ens anirà acompanyant pel pas del temps i segons com vagi, el veurem més trist, més sorprès, més content, etc.

A la pàgina següent, un parell de dones ben abillades i en conversa tranquil·la, un parell d’homes asseguts llegint, un altre que va muntant en una calessa, un carruatge tirant per un cavall, i encara un senyor gran que camina recolzant-se en un bastó a punt de desaparèixer de la pàgina (potser és el llibreter de la doble pàgina anterior que s’ha fet gran…)

Anem avançant pels anys i ens fixem en la roba de la gent, en els vehicles de cada moment, el pas per la primera i la segona guerra mundial, etc. fins a arribar als nostres dies. No falta el personatge amb mascareta.


M’ha agradat. Hagués anat bé una història que lligués el pas del temps amb les lectures que es mostren a l’aparador o amb la vida del llibreter. En qualsevol cas, pot ser un bon exercici, a l’escola o l’institut, investigar sobre els moments històrics que s’apunten.

Aquest «des de 1880» va ser mereixedor del Premi d’Il·lustració Compostela que lliura l’editorial Kalandraka. Diuen que enguany s’han presentat 400 originals.
Podeu veure la notícia clicant AQUÍ.

LES DADES:
Títol: Des de 1880
Autor i il·lustrador: Pietro Gottuso
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

 

by

Dins l’ou, una història que passa fora de l’ou

Dins l’ou ens mostra a la primera pàgina dotze ous de diferents mides i colors i una frase que comença dient “Tot era fosc i silenciós”.

Quan passem pàgina veiem l’interior dels ous on hi ha dotze animals simpàtics que sembla que estan satisfets i encantats de la vida que els espera. Llegim “calent i confortable”

A la tercera doble pàgina els animals (l’ànec, el pingüí, la tortuga, el cocodril, la serp, etc.) han crescut i estan a punt de sortir de l’ou. En aquest moment imaginem què passarà, esclar, quan girem full. I així és. Neixen…

i després els veiem en una doble pàgina magnifica ocupant tot l’espai com en una mena de «tetris». Aquesta:


Més endavant una veu desconeguda diu “quan vaig sortir del meu ou, em va sorprendre constatar que no estava sola” i no serà fins més tard que no sabrem que qui parla és la serp pitó. Aggg!

Anem veient com a cada pàgina desapareix un animal i la panxa de la pitó s’infla i pren formes estranyes. Ai, ai, ai! S’està empassant els seus companys, sense dir ni “hola”, ni “bon dia” ni “encantada de saludar-te”.

Un àlbum per anar comptant. Molt divertit i que, quan l’expliqueu a classe, provocarà comentaris ben interessants dels infants perquè el que es desprèn del relat és que el més fort es menja el més feble.

Al final, serà la pròpia pitó qui desvelarà què li passa. Dirà que té molta fam. Bé, però sempre hi haurà algú més fort i amb més gana que la serp, no?

Aquest àlbum també pot servir per jugar a veure qui ha desaparegut. Com si juguéssim una partida de Pictureka.

Les imatges dels animals també van variant a mesura que avança la història i així la felicitat inicial i les cares de bonhomia, de mica en mica, es transformen en sorpresa i por. Els animals sembla que van entenent que el món exterior no és tan acollidor com imaginaven!

Un àlbum ben fet i que recomanem per a cicle infantil, especialment.

LES DADES:
Títol: Dins l’ou
Autora i il·lustradora: Emma Lidia Squillari
Traductora: Teresa Duran
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Mides: 23,5 x 28,5 cm
Barcelona, 2020

El pdf de l’editorial AQUÍ

by

«La meva Guia, el meu Capità», veure més enllà de les limitacions visuals

A cada grup classe hi ha algun alumne amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil, i un dels autors més sensibles a aquestes realitats és en Gonzalo Moure. Potser recordareu l’extraordinària novel·la «El síndrome de Mozart», que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams. Ara, ha publicat «La meva Guia, el meu Capità» on explica, amb força emoció i amb unes imatges molt boniques, l’amor entre un pare cec i la seva filla. I ho fa, resseguint el camí de casa a l’escola en un trajecte que sembla una aventura per la selva amb criatures salvatges, sons fascinants i altres misteris.

De camí a l’escola, el pare i jo avancem per una selva de llums
i ombres. I de sons. Juguem a endevinar cotxes-animals:
–Aquest és un Panda.
–Escolta! Un Escarabat!
–Un Jaguar, un Jaguar!
–M’ha semblat sentir un Seat León.
I somien arribar a sentir algun dia un Chevrolet Impala.
O un Ford Mustang, un cavall salvatge galopant per la ciutat!

Les il·lustracions són de la Maria Girón, que es manté fidel al seu estil, amb fons blancs, perspectives contrapicades, vistes des del darrera, com a l’anterior «L’espera».

Si us interessa el tema, un document molt útil és la bibliografia comentada «La discapacidad en la literatura infantil y juvenil» editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line, o clicant a: https://sid.usal.es/idocs/F8/FDO20396/Discapacidadyliteratura.pdf.

Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

«La meva Guia, el meu capità» el recomanem a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La meva Guia, el meu Capità
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Maria Girón
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

by

Plasticus marítimus, un “ecocidi” més

“Plasticus marítimus. Una especie invasora” és una mena de quadern o guia de camp de les que usen els biòlegs quan fan observacions científiques. M’ha agradat el format, amb els fulls arrodonits, els dibuixos amb llapis I retoladors de colors dels que emprem a l’aula i, tot plegat, amb un aspecte de llibreta «moleskine» ben agradable.

El contingut és una altra història perquè l’autora, l’Ana Pêgo, va directe al problema, que no és altre que la conservació del planeta.

Un llibre imprescindible per a l’escola. Bé, i també pot ser un bon company de viatge aquest estiu, tan si aneu a la platja, a la muntanya o com si us quedeu a casa.

El text ens recorda que per poc que fem cadascú de nosaltres, ja estarem contribuint a la conservació de la natura. L’autora ens proposa que ens fem “beach cleaners” i que tinguem consciència ecològica.

A la contraportada podem llegir:
Quan era petita, la biòloga Ana Pêgo no jugava al pati de casa, sinó que ho feia gairebé sempre a la platja. Hi feia passejades, observava els bassals de marea i col·leccionava fòssils. Tanmateix, a mesura que va anar creixent, va entendre que una nova espècie es tornava cada cop més comuna a la sorra: el plàstic.
Per alertar sobre les seves conseqüències a la vida del planeta, l’Ana va decidir col·leccionar i donar un nom a aquesta espècie. La va anomenar Plasticus maritimus, i des de llavors va començar un projecte de sensibilització per a un ús més sensat dels plàstics i mai més no els ha donat treva.
Inspirat en aquest projecte, aquest llibre conté informació sobre la relació entre el plàstic i els oceans.
També inclou una guia per preparar excursions a la platja i motivar el lector per aquest canvi. Aquest Plasticus maritimus, pel fet de ser artificial, invasor, contaminant i tenir una vida tan llarga, es mereix tenir els dies comptats!

El reportatge sobre el llibre que han fet els de “Kalandraka televisió” el podeu veure a continuació:
http://kalandraka.tv/es/seccion2.php?id=29&pagina=1&video=Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer#PD_Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer

Cada hora que passa, mil tones de plàstic van a parar al mar. Més o menys és el que aboca un camió ple de plàstic cada minut. És una bestiesa!

LES DADES:
Títol: Plasticus matítimus, una especie invasora
Autores: Ana Pêgo, Isabel Minhós
Il·lustrador: Bernardo P. Carvalho
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 178
Barcelona, 2020

by

Llibres i propostes per al confinament – 2 (L’ocell de paper)

Havia preparat un conte de por (i la seva proposta) per a aquesta segona entrada del període de confinament però m’he adonat que és la que fa 1000 i això s’ha de celebrar.

He fet un pastís (de xocolata, naturalment) i he bufat les espelmes, perquè si hem arribat fins aquí és gràcies a tots vosaltres, les amistats de sempre i les noves que he anat incorporant al llarg d’aquests gairebé deu anys (la primera entrada va ser el 5 de juliol de 2010).

Moltíssimes gràcies, de debò, per la vostra generositat i sobretot la vostra complicitat. No us podeu imaginar el que he aprés amb les vostres consultes, suggeriments i agraïments!

Com que estem d’aniversari, el conte d’avui va de celebració, un motiu abastament repetit a la literatura infantil. Penseu en el magnífic «El regal» de Gabriela Keselman, el poètic «Un regalo para Sílvia» de Fran Pintadera o el divertit «El Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis» d’en Chema Heras, i molts altres.

He triat un conte que he explicat en nombroses ocasions als infants de cicle infantil i inicial. Com que diuen que els vídeos no poden ser més llargs de tres minuts, he fet una versió reduïda però, si el voleu llegir sencer, el podeu trobar dins del llibre «El hombrecito vestido de gris y otros cuentos», un imprescindible de Fernando Alonso que ara l’editorial Kalandraka ha tornat a reeditar.

PROPOSTA DIDÀCTICA:
Seguint la idea del conte, proveïu-vos de papers (de diari, revistes, llibretes, etc.) i dediqueu algunes estones a fer avions, vaixells amb butxaques, ocells, granotes, etc. de paper. A la xarxa trobareu nombrosos tutorials de papiroflèxia que us poden ajudar.

Fins al proper dilluns!