Sobre la coeducació, encara

feliz catastrofe 2De manera conscient (o inconscient) la relació masculí-femení que presenten els llibres de literatura infantil i juvenil encara reflecteix una trista imatge de les diferències de gènere. Els estereotips deixen la seva empremta en uns infants que veuen molts més herois que heroïnes en uns llibres que haurien de ser un mitjà i una eina de socialització, de formació i d’adaptació a les relacions personals.
Des del primer moment que arriben a l’escola i al llarg de la seva escolaritat, ens afanyem en posar a les mans dels infants tota mena de llibres (contes, àlbums il·lustrats, poemaris, novel•les, receptaris, etc.) Som conscients que allà hi trobaran la representació del món que els envolta i també noves oportunitats de reflexionar i imaginar un món una mica millor. Aquesta és una paradoxa perquè els llibres per a infants mantenen els estereotips i encara la presència dels homes i dels seus valors com a éssers actius i aventurers depassa de llarg el rol que s’assigna a les dones, sovint més amables, servicials i relegades a un paper secundari. Amb excepcions, naturalment.feliz catástrofe 1
Quan seleccionem llibres per a la biblioteca escolar o per a la biblioteca d’aula, hauríem d’estar més atents als aspectes coeducatius i felicitar les editorials que fan apostes valentes i trencadores perquè aquesta hauria de ser la seva funció. Sempre hem pensat que els autors, com a artistes, haurien de tenir una postura “anticonservadora” i obrir camins mostrant noves formes de relació igualitàries i no sexistes entre les persones.
Ens costa veure i llegir llibres en els quals els protagonistes són solidaris i intercanvien les preocupacions de la vida quotidiana i encara és molt més difícil trobar-nos amb uns pares que es comportin com una parella d’enamorats. És freqüent, en canvi, veure la figura de la mare amb el davantal habitual, ajudant a fer els deures o banyant els fills i el pare fent esport, jugant amb els nens o llegint un llibre. I quan, de tant en tant, el pare “ajuda” fregant els plats, ho fa d’una forma ridícula, o gairebé.
Si ens atenem als llibres protagonitzats per animals antropomòrfics, les diferències són majors perquè normalment associen els herois amb animals corpulents i ferotges com els elefants, els llops o els óssos i les heroïnes, en canvi, solen ser insectes o ratetes, animals més petits i febles.
Farem bé si quan fem la selecció de lectures que hem de posar en mans dels alumnes, tenim present aquest aspecte que, malauradament, encara hi és present, de manera negativa, en el subconscient col•lectiu. I amb una mica d’esforç segur que triarem llibres més edificants com els de la Babette Cole, per exemple.
A la revista GUIX núm. 404 (a AULA núm. 229) plantegem algunes reflexions sobre els aspectes coeducatius del llibres per a infants i ho exemplifiquem amb una pràctica sobre el llibre “Una feliz catàstrofe”.
Ho podeu llegir clicant AQUÍ o anant a l’apartat Publicacions/Revistes/Guix d’aquest mateix bloc.

feliz catástrofe 3

No conec el company de taula. La literatura infantil i els nouvinguts

portada llibreL’escola és un lloc privilegiat on els infants poden viure experiències que els ajudin a modelar la seva personalitat. L’escola és una mena de societat, una petita societat, on trobar significat a la construcció de les normes i valors que li expliquin com és, com funciona el món.

Aquesta socialització, aquesta construcció de normes o acceptació de les regles de convivència (aixecar la mà per poder parar, evita el soroll) demana una lògica de la cooperació que és una bona manera de créixer junts.

A l’escola emprem la literatura infantil i juvenil com un suport, com un mitjà, per anar inculcant els valors. I ho fem emprant aquelles obres que tenen una intenció, que serveixen per iniciar els alumnes en la descoberta dels problemes que han d’afrontar els protagonistes, tot confrontant-los amb les actituds i els pensaments dels destinataris lectors. Bé, també emprem la literatura com a eina d’evasió perquè no hem d’oblidar que el gust de llegir hi és present en les indicacions curriculars.

Ara mateix hi ha un ventall de lectures amb textos polisèmics que ens interroguen sobre la societat actual i que parlen de racisme, d’integració i de nouvinguts. I ho fan seguint l’esquema dels contes clàssics en els que els dolents són castigats i els bons son recompensats. Normalment el protagonista viu un conflicte que es resol amb la força de l’amistat i de l’amor, amb un fort sentiment de justícia social que fa que el lector es pugui projectar en el personatge.

Un dels temes que apareix darrerament en les converses de classe és la figura del nouvingut, de l’estranger, d’aquests alumnes que hi ha a totes les classes. Ens preguntem què vol dir sentir-se estranger, amb quines barreres lingüístiques, culturals, físiques i socials es troben, quines reaccions d’intolerància, prejudicis, pors, exclusió o racisme generen i com podem acollir, integrar o comprendre aquests companys de taula. La literatura ens ajuda mostrant-nos pautes de comportament, mitjançant llibres com La isla, El nen nou i diferent o El meu carrer, per exemple.

Precisament d’aquest darrer, hem fet la proposta que podeu llegir a la revista GUIX del mes de març.
El meu carrer explica la història d’una mestra de l’escola del poble de La Garriga que proposa un treball de recerca al grup classe. Hauran d’investigar sobre la història del carrer on viuen. És un treball en grup i cadascú s’ha d’ajuntar amb els companys que hi viuen al mateix carrer. Això implica que la Mònica i en Luka, que viuen al carrer Ripoll, s’han de posar d’acord per treballar plegats en el projecte.
En Luka és un noi que ha arribat fa poc al poble, ve d’un país de la zona dels Balcans i la Mònica és una noia la família de la qual és del poble de tota la vida. Junts viuran una aventura que els portarà a evocar la guerra civil espanyola i els fets que van ocórrer en el poble.
El llibre està escrit en primera persona pels dos infants protagonistes, un capítol cadascú, alternativament. D’aquesta manera el lector té dues visions diferents dels mateix fets, dels mateixos llocs.

Hi podem llegir frases com aquesta:
Al carrer on visc, també hi viu una nena de la classe, la Mònica. Hauré de fer el treball amb ella. Hi ha viscut tota la vida, ella, i els seus pares, els seus avis i seus besavis. Segur que sap moltes coses del carrer i del poble, i si no les sap ho farà veure, perquè és molt creguda i es pensa que ho sap tot.
Es passa el dia xerrant amb les amigues i llegint llibrers sense dibuixos. No em saluda mai, ni a classe ni al carrer. En tot el curs només hem intercanviat dues frases. Em va dir: “Et pots apartar que no veig la pissarra?” I jo li vaig respondre: “Jako mi je zao”. Es va quedar igual, és clar.

DSC01250

A la foto, l’autor en una visita a l’Escola Sant Josep – El Pi per comentar El meu carrer.

L’article complet el podeu llegir clicant AQUÍ o anant a la secció publicacions, a la apartat GUIX.

Amistades peligrosas cantava aquesta cançó tan bonica: “Africanos en Madrid”