socialització

La família és el primer agent socialitzador de l’infant, la seva acció educadora és bàsica i és allà on es solen manifestar tots els sentiments. L’escola també hi participa d’aquesta acció socialitzadora i és necessari que siguem conscients que els models familiars són diversos i complexos, si volem que la nostra tasca educativa sigui eficient.

La literatura infantil i juvenil té la funció d’entretenir i de mostrar com és el món. A través de les històries que ens expliquen els llibres, el nen aprèn a socialitzar-se i també a obrir la seva ment a realitats diferents. Mitjançant la comparació i l’extrapolació de les diferents pautes de comportament, l’infant pot induir quina és l’actitud amb la que cal relacionar-se amb els altres.
A la literatura infantil i juvenil hi trobem una bona varietat de models de família però encara predomina l’estereotip de família “tradicional” formada pel pare, la mare i els dos fills, un nen i una nena. En canvi, a l’escola, la realitat ens fa veure com és de diversa la situació dels nostres alumnes. A l’aula tenim nens que viuen en famílies monoparentals, molts tenen mares que treballen, hi ha pares de cultures diferents, separats, fills únics, etc. i, de vegades, es provoquen situacions delicades que cal tractar amb tacte.
A l’escoles també ens trobem amb situacions d’alumnes adoptats que no saben el nom dels seus pares biològics i nois que no coneixen els seus avis, per exemple. S’ha d’anar molta cura, estar alerta i contemplar totes les variables, sense que ningú se senti exclòs per aquest fet. Tampoc cal obligar-lo a explicar les seves històries si no volen.
Per això va bé, a l’estona de lectura a la biblioteca o a l’aula, plantejar lectures que abordin aquests temes i que presentin diferents models de família. A la biblioteca convé tenir algunes obres que facilitin el diàleg i la reflexió. El llibre Amb en Tango som tres, per exemple, ens explica la història real d’un pingüí que va ser adoptat per dos pingüins mascles, El meu pare és mestressa de casa…I què? se centra en els aspectes coeducatius, Vivo en dos casas planteja la vida d’una nena que té els pares separats, Noire comme le cafè, blanc comme la lune explica la historia d’una nena que té els pares de diferents races, etc.
Costa trobar llibres que presentin aquestes realitats però se’n troben, per sort. Llegir històries que plantegen aquests models ajuda als nois i noies que se senten diferents a identificar-se amb els protagonistes i alhora, ajuda a la resta d’alumnes a adonar-se de la diversitat de situacions que hi ha al seu voltant. Un dels llibres que més bon servei ens ha fet és En família!
A la revista Guix núm. 406 i a AULA núm. 231 presentem una experiència basada en el llibre En família! que ens serveix per parlar dels models familiars.
Podeu llegir l’article complet AQUÍ o entrant a l’apartat Publicacions/Revistes/Guix d’aquest mateix bloc.

L’escola és un lloc privilegiat on els infants poden viure experiències que els ajudin a modelar la seva personalitat. L’escola és una mena de societat, una petita societat, on trobar significat a la construcció de les normes i valors que li expliquin com és, com funciona el món.

Aquesta socialització, aquesta construcció de normes o acceptació de les regles de convivència (aixecar la mà per poder parar, evita el soroll) demana una lògica de la cooperació que és una bona manera de créixer junts.

A l’escola emprem la literatura infantil i juvenil com un suport, com un mitjà, per anar inculcant els valors. I ho fem emprant aquelles obres que tenen una intenció, que serveixen per iniciar els alumnes en la descoberta dels problemes que han d’afrontar els protagonistes, tot confrontant-los amb les actituds i els pensaments dels destinataris lectors. Bé, també emprem la literatura com a eina d’evasió perquè no hem d’oblidar que el gust de llegir hi és present en les indicacions curriculars.

Ara mateix hi ha un ventall de lectures amb textos polisèmics que ens interroguen sobre la societat actual i que parlen de racisme, d’integració i de nouvinguts. I ho fan seguint l’esquema dels contes clàssics en els que els dolents són castigats i els bons son recompensats. Normalment el protagonista viu un conflicte que es resol amb la força de l’amistat i de l’amor, amb un fort sentiment de justícia social que fa que el lector es pugui projectar en el personatge.

Un dels temes que apareix darrerament en les converses de classe és la figura del nouvingut, de l’estranger, d’aquests alumnes que hi ha a totes les classes. Ens preguntem què vol dir sentir-se estranger, amb quines barreres lingüístiques, culturals, físiques i socials es troben, quines reaccions d’intolerància, prejudicis, pors, exclusió o racisme generen i com podem acollir, integrar o comprendre aquests companys de taula. La literatura ens ajuda mostrant-nos pautes de comportament, mitjançant llibres com La isla, El nen nou i diferent o El meu carrer, per exemple.

Precisament d’aquest darrer, hem fet la proposta que podeu llegir a la revista GUIX del mes de març.
El meu carrer explica la història d’una mestra de l’escola del poble de La Garriga que proposa un treball de recerca al grup classe. Hauran d’investigar sobre la història del carrer on viuen. És un treball en grup i cadascú s’ha d’ajuntar amb els companys que hi viuen al mateix carrer. Això implica que la Mònica i en Luka, que viuen al carrer Ripoll, s’han de posar d’acord per treballar plegats en el projecte.
En Luka és un noi que ha arribat fa poc al poble, ve d’un país de la zona dels Balcans i la Mònica és una noia la família de la qual és del poble de tota la vida. Junts viuran una aventura que els portarà a evocar la guerra civil espanyola i els fets que van ocórrer en el poble.
El llibre està escrit en primera persona pels dos infants protagonistes, un capítol cadascú, alternativament. D’aquesta manera el lector té dues visions diferents dels mateix fets, dels mateixos llocs.

Hi podem llegir frases com aquesta:
Al carrer on visc, també hi viu una nena de la classe, la Mònica. Hauré de fer el treball amb ella. Hi ha viscut tota la vida, ella, i els seus pares, els seus avis i seus besavis. Segur que sap moltes coses del carrer i del poble, i si no les sap ho farà veure, perquè és molt creguda i es pensa que ho sap tot.
Es passa el dia xerrant amb les amigues i llegint llibrers sense dibuixos. No em saluda mai, ni a classe ni al carrer. En tot el curs només hem intercanviat dues frases. Em va dir: “Et pots apartar que no veig la pissarra?” I jo li vaig respondre: “Jako mi je zao”. Es va quedar igual, és clar.