La Sara i el Pelut (un poni que sembla un gos!)

Arriba un dia (sempre hi arriba) que el nen demana als pares que li comprin un animal… Amb una mica de sort la demanda és petita, de la mida d’un peix, un hàmster o un ocell però, de vegades, la demanda és més gran i complicada, en forma de gat o de gos. I fins i tot, com li succeeix a la Sara, la protagonista del relat, la petició és més salvatge.
La Sara i la seva mare acaben d’arribar a la ciutat. Mentre la mare s’afanya posant ordre al nou pis, la nena està preocupada perquè no té amics. Com que la mare està molt enfeinada i no la pot atendre, baixa al carrer a provar de fer noves amistats però es troba amb el rebuig dels nois que hi juguen i li diuen que no la volen allà.
La Sara torna a casa i es refugia en els llibres. Mentre llegeix un conte d’indis, se li acudeix que potser un cavall podria ser una bona companyia i així tindria un amic.


La mare li diu que no, és clar, perquè un cavall no hi cap a l’ascensor, però la nena pensa que si el cavall és petit, de la mida d’un poni, tot quedarà resolt. Tal dit, tal fet.
La Sara se’n va directa a la “botiga-que-ven-de-tot” i troba immediatament un gos gran i llanut a qui ella bateja com a «Pelut», i després fa veure que és un poni i se l’emporta a casa. Damunt del Pelut, la nena és feliç, se sent com al llibre que llegia i el més important és que el Pelut hi cap a l’ascensor.

A partir d’aquí, un seguit d’esdeveniments faran que la Sara acabi sent acceptada pels altres infants i s’integri a la nova comunitat. Bé, el Pelut també és acceptat com a poni.
M’ha agradat com el conte tracta la relació mare-filla perquè enlloc d’enfocar-ho com un seguit de complicacions perquè la mare treballa de nit i això sol ser un focus de problemes emocionals i dificultats diverses, l’autor, en Jan Bick, ho positivitza i les presenta valentes, independents i intrèpides. Com que l’autor també es l’il·lustrador, es val d’unes imatges molt potents per mostrar-nos la personalitat de les dues, amb els cabells negres i esbullats, fortes, decidides, de persones que dominen la seva vida i que són capaces de trobar solucions a tot.

En Birck fa un bon treball gràfic incorporant i ressaltant paraules, canviant la direcció del text, emprant onomatopeies, etc. L’ús del color també es força encertat. A les il·lustracions a doble pàgina modifica el fons segons l’emoció que vol transmetre i també afegeix tocs de color en algunes pàgines en blanc i negre. Un treball molt creatiu.

Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES

Títol: La sara i el Pelut. Un poni que fa lladrucs
Autor/il·lustrador: Jan Birck
Traductora: Teresa Guilleumes
Editorial: Cuatro azules
72 pàgines
Madrid, 2018
La fitxa que ha preparat l’editorial: AQUÍ

Val la pena fer una visita al web de Cuatro azules: http://www.loscuatroazules.com/

Meravellosos veïns, un àlbum alegre sobre la gentrificació i els nouvinguts

Meravellosos veïns, dotze pàgines dobles —com els dotze mesos de l’any— ens expliquen la transformació d’un edifici i d’un barri de París que ben bé podria ser el de qualsevol altra ciutat.
A les primeres pàgines veiem com de tranquil·la és la vida en aquest edifici, potser una mica massa i tot. A la part inferior un text breu però molt encertat ens dóna pistes i condueix la nostra mirada presentant-nos els personatges —la portera Xafardera, el senyor Vetesifils, la senyora Polsim, el narrador, etc.—, uns personatges que són tots, tots, ovelles.


Però un bon dia, ai! arriben uns veïns nous: Una família de llops! I més tard, unes cigonyes que s’instal·len a l’àtic, un porquet turista, una família dels elefants i fins i tot un pop. Nous habitants que canviaran la vida del barri i el faran molt més animat.


L’àlbum -de format allargat com un edifici- és ideal per anar resseguint en les incomptables relectures, la vida i els moviments de cadascun dels personatges i així gaudir de tot el que fa el narrador, el policia, el mestre, i els mil petits detalls que els autors han dibuixat i que prenen vida pròpia, provocant canvis fins i tot en l’estructura de l’edifici (pintades, un hort urbà, el porxo, etc.)
El llibre ens explica, de manera diàfana, que la diversitat cultural, la barreja ètnica, la diferència, és font de riquesa i que l’arribada de famílies nouvingudes provoca que alguns els acullin amb gust i alegria i, en canvi, d’altres decideixen marxar… Un tema ben actual, que es viu des de fa mesos a determinats barris de Barcelona.
Recomanat a partir de quatre anys, ideal per treballar-lo a cicle mitjà.

Probablement, entrarà a la selecció que farem enguany al grup de treball sobre la ciutat i com la presenta la literatura infantil i juvenil.
(s’accepten recomanacions de títols)

LES DADES:
Títol: Meravellosos veïns
Autors: Hélène Lasserre i Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Novembre 2016

No conec el company de taula. La literatura infantil i els nouvinguts

portada llibreL’escola és un lloc privilegiat on els infants poden viure experiències que els ajudin a modelar la seva personalitat. L’escola és una mena de societat, una petita societat, on trobar significat a la construcció de les normes i valors que li expliquin com és, com funciona el món.

Aquesta socialització, aquesta construcció de normes o acceptació de les regles de convivència (aixecar la mà per poder parar, evita el soroll) demana una lògica de la cooperació que és una bona manera de créixer junts.

A l’escola emprem la literatura infantil i juvenil com un suport, com un mitjà, per anar inculcant els valors. I ho fem emprant aquelles obres que tenen una intenció, que serveixen per iniciar els alumnes en la descoberta dels problemes que han d’afrontar els protagonistes, tot confrontant-los amb les actituds i els pensaments dels destinataris lectors. Bé, també emprem la literatura com a eina d’evasió perquè no hem d’oblidar que el gust de llegir hi és present en les indicacions curriculars.

Ara mateix hi ha un ventall de lectures amb textos polisèmics que ens interroguen sobre la societat actual i que parlen de racisme, d’integració i de nouvinguts. I ho fan seguint l’esquema dels contes clàssics en els que els dolents són castigats i els bons son recompensats. Normalment el protagonista viu un conflicte que es resol amb la força de l’amistat i de l’amor, amb un fort sentiment de justícia social que fa que el lector es pugui projectar en el personatge.

Un dels temes que apareix darrerament en les converses de classe és la figura del nouvingut, de l’estranger, d’aquests alumnes que hi ha a totes les classes. Ens preguntem què vol dir sentir-se estranger, amb quines barreres lingüístiques, culturals, físiques i socials es troben, quines reaccions d’intolerància, prejudicis, pors, exclusió o racisme generen i com podem acollir, integrar o comprendre aquests companys de taula. La literatura ens ajuda mostrant-nos pautes de comportament, mitjançant llibres com La isla, El nen nou i diferent o El meu carrer, per exemple.

Precisament d’aquest darrer, hem fet la proposta que podeu llegir a la revista GUIX del mes de març.
El meu carrer explica la història d’una mestra de l’escola del poble de La Garriga que proposa un treball de recerca al grup classe. Hauran d’investigar sobre la història del carrer on viuen. És un treball en grup i cadascú s’ha d’ajuntar amb els companys que hi viuen al mateix carrer. Això implica que la Mònica i en Luka, que viuen al carrer Ripoll, s’han de posar d’acord per treballar plegats en el projecte.
En Luka és un noi que ha arribat fa poc al poble, ve d’un país de la zona dels Balcans i la Mònica és una noia la família de la qual és del poble de tota la vida. Junts viuran una aventura que els portarà a evocar la guerra civil espanyola i els fets que van ocórrer en el poble.
El llibre està escrit en primera persona pels dos infants protagonistes, un capítol cadascú, alternativament. D’aquesta manera el lector té dues visions diferents dels mateix fets, dels mateixos llocs.

Hi podem llegir frases com aquesta:
Al carrer on visc, també hi viu una nena de la classe, la Mònica. Hauré de fer el treball amb ella. Hi ha viscut tota la vida, ella, i els seus pares, els seus avis i seus besavis. Segur que sap moltes coses del carrer i del poble, i si no les sap ho farà veure, perquè és molt creguda i es pensa que ho sap tot.
Es passa el dia xerrant amb les amigues i llegint llibrers sense dibuixos. No em saluda mai, ni a classe ni al carrer. En tot el curs només hem intercanviat dues frases. Em va dir: “Et pots apartar que no veig la pissarra?” I jo li vaig respondre: “Jako mi je zao”. Es va quedar igual, és clar.

DSC01250

A la foto, l’autor en una visita a l’Escola Sant Josep – El Pi per comentar El meu carrer.

L’article complet el podeu llegir clicant AQUÍ o anant a la secció publicacions, a la apartat GUIX.

Amistades peligrosas cantava aquesta cançó tan bonica: “Africanos en Madrid”