Guido Van Guenechten

imatge extreta de “la librería de la estafeta”

Els mestres de cicle infantil dediquem estones a explicar contes als nostre alumnes. Amb el temps et vas fent el teu propi repertori format per aquelles històries tradicionals o d’autor amb les que et sents més còmode o veus que agraden més als infants. En el meu cas, m’acompanyen la història d’en Martí i les galetes coco, Matrioska, En la casa hay un ratón, Els tres fadrins digodins, i alguns àlbums il·lustrats imprescindibles com Xocolata o Elmer i sempre procuro que n’hi hagi algun d’en Guido Van Guenechten.

Divendres passat em van convidar a fer una sessió de contes que havia de ser l’inici d’un projecte sobre una pintora japonesa, la Yayoi Kusama, artista coneguda pels quadres amb punts. Vaig incloure en les narracions Un llibre (Hervé Tullet), El juego de las formas (Anthony Browne), Quatre cantonades de no res de Jerome Ruillier, Triangles i quadrats d’en Tonucci i alguns més, entre els quals l’inimitable Quico de Van Guenechten.

Aquest autor i il·lustrador belga va començar en aquest món de la literatura infantil de manera casual. Després de treballar en feines variades com el disseny en una impremta, càrrega i descàrrega en una ferreteria, vendes, etc. va provar la il·lustració de llibres per a infants i va veure que allò li agradava i se li donava prou bé. Fins ara no ha parat de dibuixar i publicar.

El llibre d’en Quico (Rikki, en la versió original i també en les traduccions actuals que ha fet Nandibú) té una història bastant curiosa perquè inicialment era sobre ell i els seus germans i com es relacionaven, sovint barallant-se. Va triar exemplificar-ho amb conills i per ajudar-se amb els dibuixos va fer unes figuretes de fang. Quan es van assecar, a una d’elles l’orella li havia començat a caure. Aquest fet li va semblar interessant i va abandonar el projecte inicial centrant-se en què li passava a un conill amb l’orella caiguda, de qui els altres conills se’n reien.

Aquest conte i tota la sèrie s’ha traduït a una pila de països, més de trenta. A Bèlgica és molt popular. Recordo que en una estada a la ciutat de Bruges vaig veure a l’aparador d’una llibreria de la zona flamenca, una pila de merchandaising que feia feredat. No vaig poder resistir la temptació de comprar el ninotet i des de llavors que m’acompanya en algunes sessions de contes.
Aquest il·lustrador segueix un mètode de treball força habitual. Segons explica ell mateix:

Després de la idea i els primers esbossos, el següent pas és elaborar l’storyboard. Com que la història s’ha d’explicar en un nombre limitat de pàgines (32), intento adaptar la idea bàsica a aquest “format” el més ràpidament possible. Això passa per dividir la història en escenes. A continuació, comença la configuració dels personatges principals, l’ambientació i l’esquema de cada escena. Després d’aquesta fase, consulto al meu editor, faig els dibuixos finals i determinem el disseny (portada, tipus de lletra, col·locació del text, contraportada…) del llibre.
Faig servir de tot, com ara guaix, aquarel·la, llapis de colors, guix, tinta. Pinto, dibuixo, tallo, esquinço i enganxo. M’agrada provar noves tècniques i materials, només per mantenir l’emoció. Si no m’agrada a mi, és natural que no pugui fascinar els altres.

Altres llibres coneguts d’aquest autor són Què portes dins del bolquer?, Veig, veig, qui veus?, La meva mare, el meu pare, en Riqui no té por, Botes noves.