Va de “uelos”!

Un llibre que ens recorda temps passats, costums, frases fetes i expressions de les persones que van viure el segle XX, als pobles, abans de la migració a les grans ciutats i que tenien una manera de fer i de pensar particular. A «Jo de major vullc ser uleo», l’autora ens explica imatges i records que té de la seva infantesa amb els seus avis i àvies, a València.
M’ha agradat llegir-lo perquè, de petit, jo també estiuejava a un poblet de Castelló, on vivien els meus avis, tiets i cosins i el record que tinc és meravellós. Allà també vaig aprendre dites, jocs i el nom de molts estris de camp que desconeixia.
La tècnica de les imatges és curiosa. Està dibuixat sobre paper, després escanejat i vectoritzat amb el programa Indesing.

Les dades:
Títol: Jo de major vullc ser uelo
Autora: Virgínia Mínguez
Editorial: Reclam
València, 2017

Aquests darrers dies de juliol, parlo amb d’altres “uelos” que durant el juliol han estat fent de cangurs, anant amunt i avall pels parcs i piscines, empenyent la bicicleta, jugant, però sobretot gaudint d’una relació especial i inexplicable!

Nova col·lecció de Graó edicions: BIBLIOTECA 0-3

He llegit el primer llibre de la nova col·lecció «Biblioteca 0-3» que han encetat els de Graó edicions: Ser maestr@ en el 0-3
Són unes reflexions escrites amb molta passió. L’autora, la Laura Lladós, planteja nombrosos interrogants al voltant del dia a dia que com a mestra d’aquesta etapa li ha tocat viure. És un llibre que combina les qüestions pràctiques amb reflexions pedagògiques que de tant ens plantegem. Com a mestres ens haurien de permetre una aturada per no caure en errors o deixar-nos portar per les modes. Podem llegir, per exemple, unes reflexions on apunta que “Pedagogia Montessori, educació emocional, pedagogia de Reggio Emilia, aprenentatge personalitzat, pedagogia Waldorf, aprenentatge en espais exteriors (outdorlearning), teories neurocientífiques, pedagogia Freinet, comunitats d’aprenentatge…” són corrents o idees vàlides cadascuna d’elles, segur, però que sovint les seguim, abocats a un fer per fer que no se sap si és positiu o no.
Els capítols estan dividits seguint diversos fils argumentals. El primer és Educar en l’emoció i ens parla dels conflictes que sorgeixen a l’aula i com es poden afrontar amb èxit.; el segon versa sobre Educar en la presència i gira al voltant de l’empati a i l’escolta activa; el tercer porta per títol Educar en la calma i presenta casos pràctics i com resoldre’ls, el quart afronta les relacions amb les famílies i el cinquè comença amb la frase de Buda “Com prevenir que una gota d’aigua s’assequi? Poseu-la al riu o a l’oceà” i ens fa reflexionar sobre la necessitat del treball en equip.
L’edició és força acurada, amb fotografies a color i format agradable. M’ha agradat.

El segon llibre de la col·lecció es titula «Es mío», pegar, morder, molestar…Y otras formas de acercarse
L’ha escrit Elena Lobo i al web de Graó podem llegir:
El llibre aborda situacions de conflicte des de la realitat diària de l’escola que s’analitzen per intentar desvelar els processos emocionals i cognitius implicats en cada situació. El propòsit és poder comprendre millor els infants, les seves necessitats, frustracions, motivacions, capacitats, les seves empipades… No es tracta d’evitar els conflictes a tota costa, no d’intervenir precipitadament en cadascun d’ells. Per contra, es proposa un tipus d’intervenció que afavoreixi l’harmonia de les relacions, l’autonomia dels infants per resoldre les seves topades, i la construcció gradual de capacitats de relació social, com ara l’empatia, la compassió, l’ajuda, etc.

Aquest segon està pendent de lectura.

L’estiu també es moment de llegir que fan altres companyes i companys i comparar-ho amb la nostra realitat.

 

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.


Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

 

Entrevista a “Con mis hijos”

He estat aquests dies voltant per França, visitant llibreries i firant-me alguns títols que d’ací uns mesos potser els veurem traduïts al català. També he anat a la recerca de materials que expliquin què és un escape room i com preparar-ne a l’escola. N’he trobat uns quants, alguns força senzills i entenedors. És una tendència que ens està arribant. Sé d’alguns centres i biblioteques que preparen accions partint d’aquest recurs que posa en funcionament el raonament, la lògica i sobretot la capacitat de treball en equip.

De les visites a llibreries, també m’ha emocionat veure les revistes mítiques de la Bayard Presse, algunes de les quals les podem seguir mensualment a casa nostra en la seva versió traduïda i amb adaptacions. Pomme d’api, J’aime lire, Imatges Doc, Youpi, les belles histoires, Tralalire, etc. són publicacions periòdiques de molta qualitat i que tenen moltíssims subscriptors.

 


Ho explico perquè, casualment, fa unes tres setmanes vaig tenir l’oportunitat de conversar amb la María Dueñas, del Departament de Comunicació de la Bayard Revista, S. A. Tenen 11 publicacions mensuals (Popi, Cucafera, Tiroliro, Reporter Doc, etc). La Maria em deia que la seva missió és impulsar l’afició lectora des de les primeres edats i em demanava la meva opinió al respecte. No em vaig poder negar, òbviament. La conversa la podeu llegir al seu web https://www.conmishijos.com/educacion/lectura-escritura/

Estic agraït a tota la bona gent que pensa en els infants i la lectura com a eina imprescindible per fer un món millor.

Aprofito per fer-vos saber que estem en període estiuenc i les entrades en aquest blog, les aniré espaiant perquè toca descansar, desconnectar (una mica) i fer altres activitats.

La caimana i el joier, una història d’amistat perdurable

«La caimana» és un d’aquells llibres que et canvien per dins. És una història basada en fets reals que ens parla de l’amistat entre un home i un caimà.
Bé, d’aquest tema ja sabem que determinats animals tenen una fidelitat especial envers les persones que els cuiden —recordeu, per exemple, el gos Hachiko— i no és estrany que hi hagi una relació intensa i inalterable en el temps, però d’un rèptil d’aquestes característiques no en recordo cap altre, tot i que de llibres amb cocodrils n’hi ha a cabassos (Finn Hermann, Codrilo, etc.)
A la presentació que en fan els d’Ekaré podem llegir que «El día que Faoro encontró aquel bebé caimán, que cabía en la palma de su mano, lo acarició suavemente y, sin siquiera pensarlo, lo metió en el bolsillo de su camisa. Como tenía la piel algo oscura, le puso el nombre de Negro. Así comienza esta historia, que es también la de una gran amistad, basada en hechos reales, que todavía hoy se recuerda a orillas del río Apure.»
I és això, precisament, una història d’amistat entre un home, el joier José Faoro, i una cria de caimà de només tres dies que es va trobar entre les herbes i canyissars del riu Apure, a Veneçuela.


En Faoro li va posar de nom Negro, pel color de la seva pell, pensant que era mascle però anys més tard va descobrir que era femella. D’aquí el títol.
Diu l’autora que va escriure aquest conte a partir de les converses amb la vídua d’en José Faoro i ens explica que la caimana mai no va atacar ningú ni va donar cap mostra de violència. És una de les coses que sorprèn del llibre perquè quan la caimana es fa gran, molt gran, i juga amb infants penses: ai! que els queixalarà i tindrem un ensurt! Però no.
El relat té un moment espectacular, cap al final, que t’emociona i molt. No ho puc explicar (espoiler) però la llagrimeta està garantida.
En resum: Un llibre per a infants a partir de cicle inicial, amb unes il·lustracions molt alegres, amb molta llum (una llum que recorda als països de l’eterna primavera) i un guió que enganxa, sobretot, perquè sabem del cert que va passar de debò.
Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: la caimana
Autora: María Eugenia Manrique
Il·lustrador: Ramón París
Editorial: Ekaré
Mida: 31 x 18 cm
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web d’Ekaré.

Un tangram? Un calidoscopi? No! Un trocoscopi

M’ha arribat un llibre ben curiós. Es diu «Trocoscópio». No té text i a cada pàgina hi ha les mateix peces geomètriques però ordenades de maneres diferents. En concret hi ha 142 peces: triangles, rectangles, cercles, semicercles, rombes, etc. i de molts colors que en combinar-se o superposar-se formen nous colors i noves formes.


A la primera pàgina, les 142 peces estan totes a la banda esquerra, formant una ciutat i a mesura que anem passant pàgines, com en un joc, veiem com van canviant de posició i les que estan mirant cap a una banda, ara miren cap a l’altra, les que estaven al damunt ara són a baix, tot molt esbojarrat.


Si ens aturem només en les imatges de l’esquerra el que estem veient és una mena de deconstrucció, de desaparició el paisatge. Si ens fixem en les pàgines de la dreta, el que veiem és com es va conformant una espècie de selva amb animals salvatges.


Trocoscópio es una mena de calidoscopi però més evolucionat.
És interessant comprovar com, a més del joc, l’àlbum té un missatge ocult que es fa evident només que rasquem una mica.
Un llibre per treballar la geometria, els colors i les seves combinacions, que recorda les propostes de l’Imapla.

Trobareu una pila de propostes didàctiques si entreu AQUÍ

LES DADES:
Títol: Trocoscópio
Autor: Bernardo Carvalho
Editorial: Planeta Tangerina
Carcavelos (Portugal), 2010

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019