«L’udol del bosc», a la recerca de la llegenda del Nonell

«L’udol del bosc» és el primer títol de la sèrie «Cercadors de llegendes» que l’Alberto Casamayor acaba de publicar. La novel·la està situada al Pirineu, al poble de Montellà del Cadí, a tocar de Martinet, entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

El relat s’inicia quan arriba al poble una família provinent de Barcelona. La mare, treballadora social, ha trobat una feina a Puigcerdà i el fill, l’Arnau, un noi de deu anys, no està gaire convençut que aquell poblet perdut a les muntanyes pugui ser un bon lloc per viure. A sobre, mentre estan arribant, senten un udol terrible i topen amb un munt d’animals que fugen esporuguits i, de ben poc, no els provoquen un accident.

Al poble, hi ha la Júlia, una noia amb els cabells de color lila, que viu a la casa del costat.

Aquest parell, la Júlia i l’Arnau, es veuran immersos en una aventura molt emocionant a la recerca de l’autor dels udols que provenen de la muntanya.

El relat, molt ben escrit, s’endinsa en el gènere de por i poua en una llegenda poc coneguda del Pirineu: El Nonell o Nonell de la neu, una mena de home de les neus, un Ieti bo i protector que és perseguit pels caçadors furtius.

He llegit amb interès el relat i sobretot m’ha interessat saber si el personatge del monstre té una base llegendària. He anat a cercar els documents d’en Joan Amades i d’altres folkloristes i he trobat unes referències ben curioses d’aquest Nonell, aquest ésser que apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

El Nonell s’assembla molt a d’altres éssers llegendaris com el Ieti, el gegant de Baffin, la Dona de Neu del Japó, l’Ymir i d’altres.

Una molt bona feina de l’Alberto Casamayor que ha sabut incorporar i millorar aspectes del llegendari pirinenc (les remeieres, per exemple), la problemàtica dels furtius i la vida al poble amb misteris fantasmagòrics que ens remeten a Poe o Lovecraft, autors dels quals segurament n’és un bon lector.

El format és bonic, amb tapa dura. Les il·lustracions són d’en Dani Gómez, que ha col·laborat amb Salòria edicions en altres publicacions. El seu llibre de coneixements “Ocells” és molt bo.

Lectura recomanada especialment per a nois i noies de quart de primària, a partir de nou anys.

Primeres frases de “L’udol del bosc”

Amb ganes de llegir els propers episodis de la Júlia i l’Arnau, els «Cercadors de llegendes». La segona, ja està anunciada a la darrera línia:
—Arnau —li diu amb veu grinyolant—heu de fugir, heu de fugir de la lluna plena!

Estic content perquè una companya del grup de treball, l’Andrea Moreno, s’ha incorporat a l’equip editorial de Salòria. Encara no saben el gran fitxatge que acaben de fer.

LES DADES:
Títol: L’udol del bosc
Autor: Alberto Casamayor
Il·lustrador: Dani Gómez
Editorial: Salòria
Pàgines: 114
La Seu d’Urgell, 2020

 

«Like blau», la dictadura dels like

La primera de les frases que he subratllat en llegir el darrer llibre de la Gemma Pasqual és aquesta. A la pàgina 15 diu:

Els likes atorgaven una puntuació a cadascun dels ciutadans en funció dels seus hàbits cívics, socials i de consum, les seves amistats i el seu compliment dels deures econòmics. Així mateix, la ciutadania també tenia el privilegi d’atorgar o treure likes als seus veïns, un fet que, a la pràctica, només podien fer els benestants, ja que la gent humil els necessitava per subsistir.

I tres línies més avall:
El nombre de likes marcava la posició dels ciutadans en l’escala social…

La novel·la està pensada per a un públic jove, té un ritme narratiu força fluid, amb un vocabulari entenedor i amb alguns apunts que els faran buscar l’origen de determinades frases o idees.

Si sou dels que disfruteu amb la ciència-ficció segurament trobareu elements que us recordaran a novel·les clàssiques d’Asimov, Huxley o Stanislav Lem però també a altres més moderns com els llibres de la Veronica Roth (sèrie «Divergent») i per descomptat a pel·lícules com «Blade Runner», «El show de Truman» i especialment a «In time». Si ho mescleu tot us sortirà «Like Blau»

Si no heu llegit ciència-ficció, potser us costarà entendre les primeres pàgines però de seguida quedareu atrapats en aquesta distòpia.

De què va «Like Blau»? Se centra en un període la vida de la Kas (Kassandra), una jove que viu en un món futur, anomenat de “la Reconstrucció”, sobrevingut després que la Terra passés per diversos cataclismes mediambientals i sanitaris.

Sota el comandament únic d’un tal Magnus, la societat es regeix per una normativa rígida (només hi has dos colors permesos —blau i blanc—, mengen barretes energètiques i batuts, no hi ha música, ni llibres, ni es poden mirar a la cara.) Naturalment els gestos d’afecte (petons i abraçades) no són ben vistos i tothom disposa d’un aparell anomenat rein que és com telèfon mòbil. La Kas, a més, té un robot que li fa d’ajudant, una espècie d’R2D2 d’Star Wars, anomenat Robbie (un robot de la sèrie T-245 descatalogat, en forma d’esfera, ampla i aplatada a la base, amb la superfície abonyegada i ratllada per l’ús. El cobria una fina capa d’un esmalt blau elèctric. Dues pantalles Il·luminades que semblaven els ulls l’humanitzaven. Feia olor d’oli de màquina.)

Un cert dia, es veu embolicada en un assumpte prohibit que la portarà a restar tancada durant tres mesos en un centre de reeducació. Serà aquí on coneixerà a altres persones que també estan recloses i el contacte amb elles farà que la seva vida canviï definitivament. Sabrà què està passant amb la gent gran que és enviada al “Paradís”, coneixerà un moviment anomenat “la Resistència” (com els maquis de la Guerra Civil) i ordirà un pla per despertar consciències.

El final m’ha descol·locat. Potser he vist massa pel·lícules… Si algun dia tinc ocasió de parlar amb la Gemma, tindrem un bon debat, segur.

Novel·la recomanada per a alumnes de segon cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Like Blau
Autora: Gemma Pasqual
Editorial: Barcanova
Pàgines: 192
Barcelona, 2020

 

Podríem parlar de l’educació dels somriures?

A les publicacions de l’Associació de Mestres Rosa Sensat hi ha diverses col·leccions. Algunes presenten pràctiques innovadores i que es poden aplicar directament a les aules, com és el cas de la col·lecció «Dossiers» i les revistes Perspectiva Escolar o In-fàn-ci-a, per exemple. També aposten per libres més teòrics i de reflexió sobre aquest món apassionant que és l’educació i, en aquest sentit, la col·lecció «Referents» és magnífica i inspiradora, amb noms tan potents com Philippe Meirieu, David Bueno o Pilar Benejam, entre d’altres.

Hi ha una altra col·lecció que a mi m’agrada molt, potser perquè per edat m’identifico amb els autors. És la «Testimonis» i allà els mestres que viuen o han viscut en contacte directe amb els infants ens expliquen les seves vivències, anhels, errors i encerts. Ho fan reflexionant en veu alta, amb fonaments, sense filtres, directes al moll de l’os. M’agrada llegir a en Jaume Cela, a Juan Sánchez-Enciso, a Sílvia Martínez i, en general, als diversos títols que configuren aquesta polièdrica mirada a les escoles.

L’últim que he llegit m’ha agradat especialment. Es titula «L’Educació i el Somriure dels Infants» i l’ha escrit la Maria Teresa Mas i Adell. Es tracta d’un assaig ben escrit i sobretot, ben documentat. M’han agradat molt dos dels capítols, el que dedica a la immersió lingüística i el que fa una lloança de la biblioteca escolar.

Comença el llibre amb un pròleg d’en Rafael Muñoz que li fa una pila d’elogis que ja ens indiquen quina mena de persona s’amaga darrera de cadascuna de les paraules de la Teresa. Per exemple quan diu en Muñoz que “ens trobem davant d’una de les millors anàlisis del nostre sistema educatiu i especialment pel que fa a l’eix fonamental de la nostra llengua”. Es refereix a l’episodi viscut per la Teresa l’any 1993 quan va rebre una demanda de sis anys amb suspensió de feina i sou. Imagino que aquell capítol de la seva vida la deuria marcar molt perquè hi dedica més de quaranta pàgines a explicar-nos què significa la llengua per a ella (per a tots nosaltres) i ho fa recordant-nos-ho amb dades, noms i dates cronològicament ordenades què ha passat a Catalunya des de les primeres aplicacions del Programa d’Immersió Lingüística a l’escola, el curs 1984-85, fins ara. És un gran capítol que mereixeria ser enquadernat a part i repartit a tots els mestres que comencen.

Biblioteca de l’Escola de Pràctiques de tarragona

Però, des d’aquest blog hem de parlar del capítol 7: La lectura i la biblioteca escolar. La Teresa explica de manera didàctica com va organitzar la biblioteca de l’Escola de Pràctiques de Tarragona i ho fa amanint anècdotes personals amb una acurada estructuració del que ha de ser una biblioteca escolar i els beneficis que suposa per als alumnes disposar d’aquest servei. Aquest capítol (50 pàgines) també s’hauria d’enquadernar a part i enviar-lo a qui correspongui del Departament d’Educació. No fa més que reforçar tot el que fa anys venim reclamant per poder-nos considerar una societat lectora. Una cosa tan senzilla i fàcil d’entendre com disposar d’un espai, un pressupost i una persona (amb hores) que dinamitzi la lectura. Algunes de les sentències de la Teresa:
«La lectura ens prepara per a la vida, per saber-nos desenvolupar, conviure socialment i no deixar-nos enganyar. La persona que té un alt nivell lector s’estalviarà molts problemes en qualsevol etapa de la seva vida; també en l’etapa adulta.»
«És imprescindible el suport específic i econòmic de l’Administració educativa, sense el qual és molt difícil disposar d’una biblioteca escolar de qualitat.»
«Què és una biblioteca sense bibliotecària? No té sentit, oi? Una biblioteca escolar no pot ser de cap manera una sala on hi ha molts o pocs llibres, revistes, DVD, que es deixen en préstec de tant en tant i ja està. No! Una biblioteca escolar ha de ser una eina viva, un recurs actiu, on hi hagi vida de lectura amb racons, animacions a la lectura, activitats lectores variades per als alumnes des d’educació infantil fins a sisè de primària, amb intervenció de les famílies,…»

D’aquest capítol, agraeixo molt que la Teresa hagi recordat les converses que hem mantingut vida email. Hem aprés i ens hem enriquit mútuament. M’agradarà saludar-la personalment el dia que es pugui fer la presentació del llibre.

«L’Educació i el somriure dels infants» és un lectura que no us deixarà indiferents. Segur que en tancar el llibre, esbossareu un somriure i agraireu les paraules sàvies de la Teresa, mestra compromesa, minuciosa, amable i generosa. Si encara no teníeu lectures per a l’estiu, aquesta és la vostra.

A la contraportada podem llegir:
Després de més de quatre dècades de mestra, Maria Teresa Mas Adell ens deixa el seu testimoni en aquest text viu, motivador i educatiu. L’autora repassa els principals temes que incideixen en l’educació com són la normalització lingüística, el dol, l’educació afectivosexual, els alumnes d’altes capacitats, la família, l’escola inclusiva, la biblioteca escolar…, sempre amb una mirada positiva i crítica. Un llibre amanit amb una pila d’anècdotes que il·lustren els darrers anys de l’educació al nostre país i mostren les seves llums i ombres amb la finalitat d’orientar el camí als actuals i futurs educadors. I és que, com diu aquesta mestra jubilada «viviu l’ensenyament amb un somriure, felicitat, alegria i sempre amb positivisme, i feu-lo viure als infants: tots sereu més feliços. Sí, crec que podem parlar de l’educació dels somriures!».

LES DADES:
Títol: L’Educació i el Somriure dels Infants
Autora: Maria Teresa Mas i Adell
Editorial: AMRS
Col·lecció: Testimonis, núm. 16
Pàgines: 208
Barcelona, 2020
El podeu comprar al web de l’Associació de Mestres Rosa Sensat (19 euros).

La jubilació de la Teresa, amb el suport de les companyes del claustre.

 

«Cthulhu Kids», una novel·la de quan Lovecraft era jove

Els mestres som agraïts de mena. Sempre diem que aprenem molt dels infants, però també aprenem veient com treballen els companyes i companyes de cicle i d’escola, de les lectures que fem i de les persones que ens envolten.

He tingut la sort de relacionar-me amb famílies de tot tipus. De les compromeses i de les que amb prou feines arribes a conèixer, pares i mares que treballen en àmbits molt diferents al nostre i que tenen una visió del món i de la realitat que ens aporta una mirada més global, polièdrica, de la vida. Acabes estimant-los i els guardes en un racó molt especial del teu cor.

Un d’aquests pares és l’Eusebio Martínez. Un dels seus fills ha acabat l’escolaritat i estem contents perquè començarà una nova aventura a l’institut i tristos perquè encara que el contacte no l’acabarem de perdre, sí que viurem una mica més allunyats. És normal.

Recordo que l’Eusebio va participar en un dels “cafè i llibres” presentant un joc de rol molt interessant i ben documentat sobre l’Hospitalet medieval. El vam animar a seguir investigant i a buscar algú que li pogués publicar.

Ara he rebut la notificació que està a punt de publicar la seva primera novel·la i m’he alegrat molt. Ho gestiona via Verkami, una plataforma que coneixeu bé. M’ha demanat si en puc fer difusió i no m’he pogut negar.

Diu l’Eusebio que és un fan de les novel·les de H. P. Lovecraf i s’ha inspirat en un episodi real de quan l’autor era jove:
¿Te imaginas que Howard Phillips Lovecraft hubiese vivido una aventura de adolescente que le hubiese marcado toda la vida? ¿Podría ser que toda su obra escrita naciese de lo que le ocurrió en su juventud?
En esta novela conocemos al joven Lovecraft que junto a unos amigos van a descubrir que el mundo no es tal como lo imaginamos. ¿Estás preparado para vivir la aventura?
“La vida de Lovecraft cambiará cuando descubra a un policía y dos extraños individuos cargando una caja en un camión cuyo destino le es desconocido, al mismo tiempo que conocerá a amigos que se harán inseparables como Sonia Greene, los mellizos Alice y John Derrick, el joven Vicenzo Valtieri o a Wilbur Kovacs. Junto a ellos descubrirán aquello que nunca hubiesen imaginado”

De les seves motivacions ens recorda l’Eusebio que li va passar com a Michel Houellebecq quan va llegir a Lovecraft: “Como impacto fue de los fuertes, yo no sabía que la literatura podía hacer eso”.

El llibre “Cthulhu Kids” té unes 250 pàgines, tapa rústica i portada a color.

Podeu seguir tota la peripècia de la publicació a Verkami. Allà hi trobareu opinions, entrevistes, il·lustracions, les primers pàgines, etc. I si us feu “mecenas”, l’Eusebio estarà content.
https://www.verkami.com/projects/26970-cthulhu-kids-una-historia-de-lovecraft-adolescente?utm_medium=email&utm_source=transactional&utm_campaign=info%40verkami.com

«La Nacionalien», una novel·la gràfica sobre la alienació digital

El passat divendres 10 de juny es va presentar «La Nacionalien», una obra gràfica dibuixada per Sandro Bassi, artista veneçolà, que va compartir amb els assistents els “intríngulis” de l’obra, les seves motivacions, els dubtes i el complex procés d’elaboració.

A la magnífica llibreria “Lectors al tren” de Rubí, la Montse Marcet es va adreçar als assistents—amb mascareta i guardant la distància de seguretat— explicant, en primer lloc, l’àlbum il·lustrat “El encargo” de Claudia Rueda, per fer-nos veure que darrera d’una obra com la que es presentava hi havia una pila d’hores, d’esbossos i d’anar endavant i endarrere en el procés.

Una molt bona introducció que va servir perquè l’editor de “Libros del Zorro Rojo”, Fernando Diego, ens expliqués les seves impressions sobre el tema que planteja «La Nacionalien», i ho ve fer personalitzant-ho en la seva experiència d’aquests mesos de confinament lluny de casa.

Després, l’autor, en Sandro Bassi, ens va explicar alguns detalls curiosos del procés d’elaboració de la novel·la, del perquè dels noms de les estacions, de l’ús del blanc i negre, de les cares monstruoses que miren embadalides, com posseïdes, mentre caminen amb els telèfons mòbils a la mà i dels detalls que emplenen les pàgines (la inscripció en llatí de l’estació de metro, el gos, l’home del barret, etc.)


La millor part va ser el debat o tertúlia posterior perquè qui més qui menys té una relació particular amb el mòbil i així es va poder contrastar què té d’alienant l’ús del dispositiu i què té de bo. Alguns dels qui estàvem a la llibreria érem del gremi de l’educació i coincidíem en que pot ser una bona obra per llegir i generar debat amb els alumnes grans, especialment als instituts. És un tema que està obert i que genera no poques discussions al si de les famílies amb joves adolescents. Particularment interesants van ser les intervencions de l’Andrea Rovira, cap de premsa de l’editorial, i les dels lectors que ja havien llegit la novel·la gràfica.

Al web de “Libros del Zorro Rojo” diuen: “Las imágenes de este libro están basadas en la realidad. Cualquier semejanza o parecido no es casual”, eso advierte Sandro Bassi al final de su obra, cuando “La Nacionalien” ya ha dejado al lector conmocionado por su crudo retrato de los tiempos actuales. Un accidente que causa interferencias en los teléfonos de los pasajeros del metro revela al lector nuestra dependencia tecnológica.

I és que d’això va la història. De com un mal ús del telèfon mòbil pot comportar una dependència que ens allunyi del contacte humà amb els altres.

El tràiler que han fet per a la presentació és molt bonic. És aquest:

Els originals de “la Nacionalien” estaran exposats a la llibreria durant tot l’estiu.

LES DADES:
Autor: Sandro Bassi
Il·lustrador: Sandro Bassi
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 44
Barcelona, 2020

Amb en Sandro Bassi

Plasticus marítimus, un “ecocidi” més

“Plasticus marítimus. Una especie invasora” és una mena de quadern o guia de camp de les que usen els biòlegs quan fan observacions científiques. M’ha agradat el format, amb els fulls arrodonits, els dibuixos amb llapis I retoladors de colors dels que emprem a l’aula i, tot plegat, amb un aspecte de llibreta «moleskine» ben agradable.

El contingut és una altra història perquè l’autora, l’Ana Pêgo, va directe al problema, que no és altre que la conservació del planeta.

Un llibre imprescindible per a l’escola. Bé, i també pot ser un bon company de viatge aquest estiu, tan si aneu a la platja, a la muntanya o com si us quedeu a casa.

El text ens recorda que per poc que fem cadascú de nosaltres, ja estarem contribuint a la conservació de la natura. L’autora ens proposa que ens fem “beach cleaners” i que tinguem consciència ecològica.

A la contraportada podem llegir:
Quan era petita, la biòloga Ana Pêgo no jugava al pati de casa, sinó que ho feia gairebé sempre a la platja. Hi feia passejades, observava els bassals de marea i col·leccionava fòssils. Tanmateix, a mesura que va anar creixent, va entendre que una nova espècie es tornava cada cop més comuna a la sorra: el plàstic.
Per alertar sobre les seves conseqüències a la vida del planeta, l’Ana va decidir col·leccionar i donar un nom a aquesta espècie. La va anomenar Plasticus maritimus, i des de llavors va començar un projecte de sensibilització per a un ús més sensat dels plàstics i mai més no els ha donat treva.
Inspirat en aquest projecte, aquest llibre conté informació sobre la relació entre el plàstic i els oceans.
També inclou una guia per preparar excursions a la platja i motivar el lector per aquest canvi. Aquest Plasticus maritimus, pel fet de ser artificial, invasor, contaminant i tenir una vida tan llarga, es mereix tenir els dies comptats!

El reportatge sobre el llibre que han fet els de “Kalandraka televisió” el podeu veure a continuació:
http://kalandraka.tv/es/seccion2.php?id=29&pagina=1&video=Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer#PD_Plasticus%20maritimus%20-%20Booktrailer

Cada hora que passa, mil tones de plàstic van a parar al mar. Més o menys és el que aboca un camió ple de plàstic cada minut. És una bestiesa!

LES DADES:
Títol: Plasticus matítimus, una especie invasora
Autores: Ana Pêgo, Isabel Minhós
Il·lustrador: Bernardo P. Carvalho
Traductor: Àlex Tarradellas
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 178
Barcelona, 2020

«Coppelius, el creador d’autòmats», una història amb referències literàries i musicals

A finals del segle XVIII i principis del XIX pels pobles de centreeuropa corrien uns firaires que arribaven als pobles i mostraven els invents i les troballes més estrambòtiques. Un dels artefactes que més fascinaven eren els autòmats, éssers que podien moure’s gràcies als mecanismes articulats del seu interior.

A la literatura per a infants i adults hi ha algunes obres que parlen d’aquestes màquines, amb diferents punts de vista, més o menys ètics, científics o inquietants. Des dels clàssics l’innocent Pinotxo o el monstruós Frankenstein, els autors han trobat un camp obert on incloure tota mena d’aventures.

Especialment a la literatura juvenil, hi ha relats magnífics i que permeten afeccionar-se a la lectura. Probablement, ”La invenció de l’Hugo Cabret” de Brian Selznick, “El misterio de la mujer autómata” de Joan Manuel Gisbert i “L’extraordinari enginy parlant del Professor Palermo” de Jordi Sierra i Fabra en són tres dels millors.

La darrera novel·la que tracta aquests tema és “Coppelius, el creador d’autòmats”, títol que fa referència al ballet “Coppélia”. L’ha escrit la Rosa Maria Colom i ha estat mereixedora del Premi Fundació Bancaixa de narrativa Juvenil.

L’obra, molt ben escrita, narra les vivències d’un noi, en Jan, que ha perdut la seva mare, una famosa violinista. El noi pensa que el violí ha estat el culpable de la seva mort i creu que la única manera de tornar-li la vida a la mare és construir un autòmat que sigui com ella.

A la contraportada llegim:
Al cap de molts anys, el president d’un país minúscul rep una carta misteriosa on el citen a la Casa del Pou, on va viure en Jan quan era nen. A la reunió també estan convocats Sherlock Holmes i el Doctor Watson! L’amfitrió, l’enigmàtic professor Coppelius, els plantejarà un enigma que ens retorna a la història d’aquell violí.

Novel·la de lectura exigent i que potser requereix la mediació de l’adult. Per als afeccionats als misteris i per als nois i noies de segon cicle de l’ESO i Batxillerat.

Podeu llegir les primer pàgines AQUÍ
Al web de l’editorial Bromera, trobareu una proposta diàctica prou exhaustiva. També la podeu decarregar clicant a Proposta didàctica

LES DADES:
Títol: Coppelius, el creador d’autòmats
Autora: Rosa Maria Colom
Editorial: Bromera
Pàgines: 192
Alzira, 2020

«Pèl i plomes», el teatre de l’amistat

Soc seguidor de l’obra de la Kathrin Schärer des de l’extraordinari «Johanna en el tren», un àlbum que em va tenir molt de temps admirant la manera com estava relatat i la quantitat de detalls formidables que fan d’aquesta història un petit tresor. A la porqueta Johanna li van seguir altres llibres amb animals protagonistes. El seu estil és molt personal. Vam fer una entrada en aquest blog lloant les seves produccions. La podeu veure AQUÍ.

Però avui comentarem “Pèl i plomes”, un àlbum curiós perquè situa l’escenari en un teatre. És com el relat d’una obra de teatre i allò que passa abans i després darrera del teló.

Només obrir la primera pàgina, ens trobem que l’aventura ja ha començat. Un gos i una gallina comenten com estan de neguitosos perquè ells són els protagonistes de l’obra. Els veiem mirant cap a la platea per una escletxa del teló.

Unes pàgines després, amb el teló alçat, comença de debò el llibre i la representació teatral que ens parla d’una amistat especial. Veiem la gallina com fuig del corral a la recerca d’aventures i de tresors pirates. Veiem també el gos que, al seu torn, està buscant un amic especial, un amic gran, fort, intel·ligent i que li expliqui contes. La gallina decideix que ajudarà al gos a trobar el seu amic i prepara un pla… que no acaba de sortir tal com ella pensava.

I aquí es tanca el teló perquè s’arriba a la pausa de la mitja part.

Comença la segona amb els dos animals que han compartit diverses peripècies adonant-se que potser la gallina ja no vol trobar un tresor i el gos potser no sap exactament si li cal seguir buscant un amic.

Acaba la representació amb frase que diu que tenir un amic diferent és la millor cosa que ens pot passar. El gos i la gallina fan mutis i es tanca el teló. Aplaudiments.

A les dues darreres pàgines, els dos actors se’n van cap a casa comentant que sembla que al públic els ha agradat l’obra i que el teatre sovint és un reflex de la vida real.

Les il·lustracions són fantàstiques i els ulls no es poden apartar dels dos protagonistes. Hi ha pocs detalls que destorbin i es respira un ambient càlid i amb un humor fi que es d’agrair.

Si el podeu llegir amb els vostres alumnes, notareu com us el tornen a demanar perquè explica perfectament què vol dir l’amistat i, a més, durant el relat gaudiran dels moments melancòlics i tristos i d’altres més alegres i esbojarrats. En acabar, deixeu-los que dibuixin els seus propis animals i els donin vida.

La fitxa que han preparat els de l’editorial Takatuka, la podeu veure AQUÍ

Lectura recomanada a partir de 6 anys

LES DADES
Títol: Pèl i plomes
Autor: Lorenz Pauli
Il·lustradora: Kathrin Schärer
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

«Duelo al sol», una d’indis i cowboys

De petit, anava cada dimecres al cinema amb el meu pare. A la Bordeta hi havia la sala Miami i la funció consistia en dues pel·lícules i el NO-DO. Recordo que una era la pel·li bona i l’altra la dolenta, però m’agradaven les dues. Sobretot les d’indis. Vistes a distància eren força simples però em fascinaven, potser perquè eren previsibles i sempre guanyaven els mateixos. A les primeres escenes ja quedava clar qui era l’heroi (el sheriff, habitualment) i qui eren els dolents (els bandolers o els indis, també habitualment). Uns indis que parlaven amb infinitius i saludaven amb un “hau” mentre aixecaven la mà. Rio rojo, Murieron con las botas puestas, la conquista del Oeste, El tesoro de Sierra Madre, Los siete magníficos, la Diligencia i altres eren inspiració per als jocs de carrer amb els amics. També servien per explicar-nos “aventis” i eren un regal de Reis molt preuat, si tenies sort.

Segurament en Manuel Marsol també va viure aquella fascinació pels westerns italians que es rodaven a Almeria, a Esplugues City (a tocar de Barcelona) o als deserts de Utah, als Estats Units. El seu llibre “Duelo al sol” (homenatge a una pel·lícula mítica del mateix títol) en dona fe.

El llibre està molt ben pensat i es presenta a manera de pel·lícula en que els dos contrincants, un indi i un cowboy es troben a banda i banda d’un riu (el Río Bravo, of course) per dirimir un combat, però una sèrie de circumstàncies inoportunes fan que es vagi retardant una i alta vegada el moment fatídic.

A cada doble pàgina hi ha una imatge, de vegades en primer pla, d’altres en pla detall i d’altres en pla panoràmic. És formidable, així com l’ús del color i la presència dels tics habituals d’aquest gènere.

Els infants segur que entendran fàcilment el missatge que hi ha al darrera: Creuar el riu que ens separa dels altres sovint és més fàcil del que pensem.

Un relat que val la pena. Si aquest proper —i estrany— Sant Jordi no sabeu què regalar, amb «Duelo al sol» quedareu bé, segur. És per a totes les edats, però els adults podreu trobar detalls i lectures en una segona capa que us agradaran i us faran somriure.

Si us ve de gust, podeu llegir l’aclaridora entrevista que li van fer a l’autor a RTVE, clicant a:

https://www.rtve.es/noticias/20190520/duelo-sol-original-duelo-excusas-inspirado-spaghetti-western/1940600.shtml

LES DADES:
Títol: Duelo al sol
Autor: Manuel Marsol
Editorial: Fulgencio Pimentel
Pàgines: 104
Logroño, 2019

El peix número 14 creu en el possible

«El peix número 14» és una història que combina l’humor amb preguntes més serioses sobre la vida i les implicacions ètiques de la ciència.

El personatge principal és una noia de dotze anys, l’Ellie Cruz, força llesta, estudiosa i apassionada dels trencaclosques. La seva mare és mestra de teatre i el seu pare és actor.

Al principi del llibre, la mare apareix amb un noiet de tretze anys que discuteix amb ella i sembla enfadat amb el món. Resulta que és l’avi de l’Elli, el famós científic Melvin Sagarsky (té un club de fans a Finlàndia), i ha inventat una substància que permet rejovenir. L’ha experimentat en ratolins i també en ell mateix, com a primera prova en un humà. Ara és un jove que pensa com un home de setanta anys i que es vesteix com un avi però que té el cos i la gana d’un adolescent.

La trama consisteix en aconseguir que l’avi pugui tornar al seu laboratori per recuperar la fórmula però no serà fàcil.

La pregunta que subjau és: És bo envellir? Està bé que siguem sempre adolescents? Quina gràcia hi ha en seguir el cicle de la vida?

La relació entre la noia i l’avi és formidable i l’home aconsegueix obrir-li els ulls a una realitat que està envoltada de ciència per tot arreu. Li explica, per exemple, els aspectes curiosos de la ciència i de com alguns científics famosos (Oppenheimer, Marie Curie, Salk, Galileo, Newton, etc.) van fer descobertes que van canviar el món.

A mesura que anem llegint ens preguntem si l’avi serà un d’aquests personatges i ens canviarà la vida amb el seu elixir de l’eterna joventut.

La novel·la és divertida, té bon ritme i la traducció al català està molt aconseguida.

El final és espatarrant i suggereix infinites possibilitats perquè et deixa amb un munt de pensaments i idees sobre la vida que, de ben segur, podran propiciar un debat xulíssim a l’aula: Imagineu-vos que passaria si de cop i volta, un dia apareix a casa el vostre avi com si fos un nen de 13 anys…

El llibre forma part de la selecció que ha preparat el CLIJCAT per al premi «Atrapallibres» del curs vinent, en la secció 11-12 anys, i segur que animarà als lectors a usar la seva imaginació i creure en el “possible” que anuncia la portada.

Els capítols són curts i de bon llegir. Recomanat per a cicle superior i primer cicle de l’ESO

La fitxa que hi ha al web de l’editorial: AQUÍ

LES DADES:
Títol: El peix número 14
Autora: Jennifer L. Holm
Il·lustrador: Gustavo Roldán
Traductor: Marc Donat
Editorial: Viena Editorial
Col·lecció: El Jardí Secret, núm. 25
Pàgines: 192
Barcelona, 2019