Una maleta, testimoni de la Història del segle XX

Me n’adono que quan comento un llibre que m’ha agradat anoto «Les dades» al final i afegeixo qui l’ha escrit, qui l’ha il·lustrat, el traductor, si és el cas, l’editorial que l’ha publicat i poca cosa més. No apunto l’isbn ni les mides del llibre. Així, qui llegeix el comentari no sap que, per exemple, el darrer llibre que vam presentar «Endevinacontes» és de format gran (37 x 24 cm, més que un full DINA4), o que el que comento avui és petit, petit. La dada és significativa i quan els veieu (a la llibreria o biblioteca) potser us sorprèn perquè us heu fet una idea diferent de com és físicament.

És curiós tenir tots els llibres junts, un al costat de l’altre, i comprovar la varietat de formats, colors, mides, etc. que hi ha.

Les guardes, el tipus de lletra, els capítols, la disposició de les imatges, són elements que tenen la seva raó de ser. Se’n diu «paratextualitat» i, sobretot en els àlbum il·lustrats, ens donen moltes pistes.
Ho explico perquè el llibre que avui comentem n’és un bon exemple. Es titula La maleta i té una mida de 18 x 12 cm. aproximadament. Si fa no fa és ample com els cedé, la mida dels quals es va dissenyar per encabir-los a les butxaques de la camisa, quan eren més grans que les d’ara, esclar.
Miraré d’incloure aquesta dada significativa de les mides, així com l’ISBN.

La maleta és una novel·la molt original perquè és un enfilall de petits relats (no passen de deu línies) que expliquen molts episodis històrics, succeïts als segle XX, i així podem veure els diversos costums i com es van produint els canvis. L’autora, la Núria Parera, ho fa d’una manera força enginyosa usant el personatge d’una maleta que va passant de mà en mà, el recorregut de la qual anem seguint com a lectors. La maleta sempre hi és present i és testimoni dels esdeveniment. Recorda, salvant les distàncies, el «Cavall de guerra» d’en Michael Morpugo, que també ens explicava les guerres des del punt de vista d’un cavall que anava canviant d’amos i ens oferia les visions dels dos bàndols.
La maleta comença quan un pare que viu al Pirineu li fa una maleta a sa filla que es casa i ha de marxar a viure a una colònia tèxtil del Llobregat. Després la maleta passa a mans d’un foraster que arriba al poble a projectar pel·lícules per entretenir a la gent. Som a principis del segle XX. Després la maleta anirà viatjant per diversos continents fins acabar a Lesbos, l’any 2012.
A les darreres pàgines hi ha un recopilatori d’esdeveniments que pot resultar molt útil als nois i noies, per iniciar noves recerques i aprofundir en els temes apuntats.
Un llibre que fa venir ganes de llegir com aquella beguda alcohòlica que ens donaven de petits i que alguns recordareu, oi? Si no ho sabeu, pregunteu als vostres pares.
Novel·la recomanada per a joves a partir de 14 anys.
La vaig descobrir gràcies a les companyes del grup de treball, la Montse i la Pilar, dues grans llibreteres.

Al web de l’editorial llegim:
Una maleta que passa de mà en mà, testimoni silenciós de vides diferents que transcorren durant el segle XX. Les colònies tèxtils, la revolució obrera, la guerra civil, l’exili, el fes l’amor i no la guerra, la caiguda del franquisme. I les migracions –volgudes o no– que mai s’aturen.
Un relat poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

LES DADES:
Títol: La maleta
Autora: Núria Parera
Il·lustradora: Maria Hergueta
Editorial Babulinka books
Col·lecció: Petites joies per a grans lectors
108 pàgines
12,5 x 17,5 cm.
ISBN: 9788494584275
Barcelona, 2018

Escriure sense por. Instruccions per a escriptors valents

Aconseguir que els infants escriguin bé requereix hores de pràctica i inversió d’energies, sí!, però els esforços paguen la pena i els resultats són positius perquè sovint es descobreixen les fortaleses i els talents ocults que tenen els nois i noies. També fa veure les deficiències que tenim com a mestres, genera més preguntes que respostes i ens porta a un camí —màgic, sens dubte— sense retorn on alguns dels nostres hàbits queden sacsejats, definitivament.
Escriure és difícil i complex: Per aconseguir que els textos que es construeixen siguin reeixits, al crear un ambient que ajudi els alumnes a exposar els seus pensaments, emocions i opinions pròpies i que permeti que ells mateixos es facin les preguntes —els dubtes ortogràfics, per exemple— i avancin sense deturar-se, impulsant les idees que flueixen.
L’escriptura ajuda els alumnes a pensar com explicar determinada història, quines paraules usar, quines són les més adients i com s’escriuen, quina estratègia és la millor i com sortir-se’n quan es queden en blanc.
L’escriptura ens porta directament a la lectura. Com apunta en Víctor Moreno, els nois i joves que són escriptors habituals són també lectors, sempre. A l’inrevés, això no passa: els nens i joves lectors no són necessàriament escriptors.
Aquest mes de febrer encetem una nova sèrie d’articles que venen a ocupar l’espai que durant vuit anys s’ha anomenat «viure la lectura» i que ara passa a anomenar-se «viure l’escriptura».
La idea és oferir pistes i pràctiques que ens reconcilien amb l’escriptura perquè tots els infants tenen coses a dir i només cal trobar les paraules oportunes perquè la por al que pensin els altres, la por a equivocar-se i els dubtes, s’esvaeixin. Exposarem idees que ajudin a trobar el plaer d’escriure en llibertat i ho acompanyarem de textos literaris que proposen idees genials que poden servir de model i referència.
En el primer article expliquem una pràctica d’escriptura en la que relacionem el quadre realista de Hooper «Four lane road» amb un d’en Dalí «La persistència de la memòria» i mostrem com les obres d’art serveixen de rampa d’enlairament al fet creatiu.
El podeu llegir a la revista GUIX número 452 del mes de febrer de 2019. També en castellà a AULA.

Com ho fan els ratpenats? La vida amorosa dels animals

A les biblioteques escolars, el racó on hi ha els llibres que parlen de sexe són els més visitats. Allà solem tenir els antics (mítics) —«¿De dónde venimos?» o «¿Qué me está pasando?» — amb les pàgines esgrogueïdes i rebregades de tant fullejar-los, però també els més nous com «Explica-m’ho» o la sèrie «La Mia es fa gran» i «En Bru es fa gran». És un senyal que el tema interessa, i molt, als nois i noies.
Ara acaba de publicar-se un nou llibre de la Katherina von der Gathen que és molt bo perquè ens explica una pila de coses sobre la sexualitat dels animals que desconeixem. Sembla estrany, però és així perquè malgrat l’allau d’informacions que ens arriben a través de la tele, les revistes i les tanques publicitàries, continuem sense saber gaire (poquíssim) sobre la vida amorosa dels animals. Perquè, a veure: Qui sap… Com ho fan les serps?, Quantes vegades fan sexe els pandes? Quants penis té un coala? Com és el part de les granotes de Surinam? No ens ho han explicat, oi?


Ara tenim l’ocasió de saber la resposta a aquestes i altres centenars de preguntes curioses sobre les pràctiques amatòries d’infinitats espècies animals, de totes les mides i formes, perquè el llibre ho explica extraordinàriament bé, i segurament ajudarà als pares i mares a parlar d’aquestes qüestions d’una manera divertida i natural. Penso, sobre tot, en els infants de ciutat, que gairebé no tenen contacte amb els animals —llevat dels gossos, els gats, les gavines, els coloms i alguna que altra bestiola que plana pel carrers i parcs—, i ben poc saben de llebres, aranyes o orenetes, posem pel cas.
I encara gràcies que a Barcelona tenim un zoològic on viuen (o malviuen, això no ho sé) en captivitat algunes espècies que d’altra manera només veuríem en documentals o fotografies.
«La vida amorosa dels animals» m’ha semblat un llibre interesantíssim i que ens atrapa, obrim la pàgina que obrim, i no cal que seguim l’ordre numèric dels capítols. De fet, és un llibre de biologia i és dels que anomenem “valents” perquè el tema encara és força tabú i els adults tenim resistències a parlar amb els infants, ja sigui a l’aula, a la biblioteca o a casa. Vergonyes antigues ens tenallen, diria.Un llibre ple de detalls i imatges enginyoses i boniques fetes per l’Anke Kulh, amb el que aprendrem un munt d’anècdotes fascinants i així sabrem que el sexe és divertit, sorprenent i, de vegades, esgotador, molest o violent.
Llibre per tenir a la biblioteca de l’escola. Ideal per als infants a partir de deu anys.

LES DADES:

Títol: La vida amorosa dels animals
Text: Katharina von der Gathen
Il·lustracions: Anke Kuhl
Traducció de l’alemany: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Barcelona, 2018

Les primeres pàgines AQUÍ

 

Un Robinson Crusoe de carnaval

Peter Sis va néixer i crèixer a l’antiga Txecoslovàquia, on va estudiar a l’escola d’art. Però l’atzar i un premi que va guanyar al Festival de Berlín el van portar als EEUU el 1982 on va treballar en un projecte de cinema d’animació i on es va quedar a viure.
Sempre explica que el seu mestre va ser el gran Maurice Sendak, qui el va empènyer a esdevenir il·lustrador de contes per a infants.
L’últim dels llibres que publicat en castellà és Robinson i té molt d’autobiografia perquè està basat en uns records de la seva infantesa.
Tot va començar quan es va disfressar de Robinson Crusoe per a una festa escolar on tots els seus amics van anar disfressats de pirates. En veure’l amb els parracs se li van riure i el van ridiculitzar.

Com que a en Peter li va fer vergonya, va marxar i es va refugiar en els llibres i en els somnis que el van portar a una illa deserta, un lloc ple
d’arbres estranys, belles flors i ocells multicolors, on es va sentir com si ell fos l’autèntic Robinson.
Les imatges d’aquest àlbum il·lustrat són plenes d’efectes enginyosos, com quan el seu llit es converteix en un vaixell en diverses fases, amb la del mig amb un llibre obert que fa de pal major. Genial.

 

Ara que s’acosten les setmanes prèvies al carnaval, és un bon moment per llegir aquesta aventura i disfrutar amb les imatges que ens presenta Peter Sis.

LES DADES:
Títol: Robinson
Autor/il·lustrador: Peter Sís
Traductora: Teresa Malawer
Editorial: Ekaré
48 pàgines
Barcelona, 2018

El punt que tots tenim

Ara que comença el segon trimestre de curs és un bon moment per recordar com podem ser de valuosos els mestres, si tenim una actitud positiva i sabem encomanar l’esperit Einstein (recordeu que Einstein va suspendre matemàtiques) i valorar els infants que aparentment fracassen en el sistema escolar.
Si aquests alumnes que (aparentment, repeteixo) no se’n surten troben una mestra com la del conte «El punt» segur que la seva vida canviarà i podran entendre què és la felicitat intel·lectual. D’alumnes com la Vashti n’hi ha a totes les aules però de mestres com la del conte també, afortunadament.
«El punt» és un conte magnífic que va escriure Peter H. Reynolds fa quinze anys. Quan recorda com el va fer, diu que va decidir escriure alguna cosa al seu diari, cada nit, abans d’anar a dormir, per recordar que estava viu. En certa ocasió, estava cansat i només va fer un punt a la llibreta i es va adormir sense tapar la ploma. Mentre dormia es va anar escampant la taca de tinta per sobre del full fins a esdevenir un gran punt negre.


En despertar, va veure el punt i no ho va considerar com un error; ans al contrari va pensar que potser era una de les seves millors idees.
«El punt» ens parla de la importància de donar als infants l’oportunitat de desenvolupar les seves capacitats, motivant-los, recordant que tots tenim el nostre «punt» i quan aconseguim trobar-lo, és genial.
El llibre explica que “la classe d’art s’ha acabat, però la Vashti continua enganxada a la cadira davant del paper en blanc. La seva professora l’anima a dibuixar quelcom, el que sigui! Però la Vashti no pot dibuixar. Ella no és cap artista! Per demostrar-li-ho, clava el llapis al paper, molt enfadada. “Ja està”, li diu. El que la Vashti no sap és que aquell petit punt serà el començament d’un viatge interior ple de sorpreses, que l’ajudarà a descobrir l’artista que duu a dins.”


M’agrada imaginar una mestra començant una reunió amb els pares i mares dels seus alumnes explicant aquest conte i veure com la força d’aquesta senzilla història penetra en tots els cors i canvia la percepció que tenim de determinats infants.

LES DADES
Títol: El punt
Autor i il·lustrador: Peter H. Reynolds
Adaptació: Muntsa Fernández
Editorial: RBA
36 pàgines
Barcelona, 2018 (quarta edició)

Ah! El dia internacional del punt és el 15 de setembre. “Dotday”, li diuen als EEUU.

Edison, un viatge a les profunditats de l’oceà

En Torben Kuhlmann ens torna a presentar un llibre que encantarà als infants curiosos. En aquesta tercera aventura segueix les passes de les dues anteriors protagonitzades per ratolins que s’avancen als humans en les descobertes científiques. La primera va ser el viatge a través de l’oceà Atlàntic del ratolí Lindbergh, la segona quan l’Armstrong, el ratolí, va arribar per primera vegada a la Lluna abans que un altre Armstrong, l’humà, repetís la frase “això és un petit pas…”.
Ara, un jove ratolí, en Pau, busca la pista d’un avantpassat que va desaparèixer amb el vaixell en que viatjava. Amb l’ajuda d’un professor de la Universitat dels Ratolins inventen un submarí, un aparell capaç de submergir-se fins a les profunditats de l’oceà Atlàntic. Allà localitzaran el vaixell i trobaran una arqueta que conté el diari de l’avantpassat amb les indicacions d’un aparell que té molt a veure amb Edison.
Novel·la recomanada per a infants a partir de nou anys i que tinguin ganes de conèixer com ha anat avançant la ciència.
Les il·lustracions són magnífiques i ajuden a entendre l’aventura. En Kuhlmann combina diferents plans, sovint a l’alçada de la mirada del ratolí, picats, contrapicats, generals, detalls, etc. i ho fa d’una manera molt didàctica.
Al final del llibre trobem una breu biografia de Thomas Edison amb altres referències d’inventors que van contribuir a l’aparició de la primera bombeta.
LES DADES:
Títol: Edison. Dos ratolins a la recerca d’un tresor
Autor i il·lustrador: Torben Kuhlmann
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
Pàgines: 112
Barcelona, 2018

El booktrailer anglès és molt bonic.

S’acaba “viure la lectura”, comença “viure l’escriptura”

El gener de 2010 encetàvem una secció a la revista GUIX (AULA en castellà) que vam anomenar Viure la lectura i aquell primer articlet que duia per nom «Els llibres, tresors a compartir» l’iniciàvem amb la mítica frase d’en Borges «Vaig somiar el paradís com una biblioteca plena de llibres i de silenci»
Han passat nou anys i hem anat publicant els articles de manera regular, nou cada curs. En total, vuitanta-un escrits que, amb més o menys encert, han mostrat maneres diverses de treballar la lectura a l’educació primària. D’alguns articles n’estem molt contents perquè hem rebut imputs i comentaris valuosos de mestres de trinxera, en altres hem inclòs frases que només els qui em coneixen saben què volen dir (per exemple el de la Gacela Thomson de maig de 2011 o el del mirall retrovisor del número 371, homenatges a persones que admiro) i alguns que hem demanat a amics i col·laboradors ens han fet patir perquè han arribat en la dècima de segon anterior a tancar el número, o no han arribat.
Ara publiquem el darrer article de la sèrie i l’hem volgut acabar amb la poesia d’en Pedro Mañas i el seu llibre “Ciudad laberinto”. Expliquem que Tonucci ens recorda que una ciutat sensible a les necessitats de la infància serà millor per a tots i també que a les ciutats i pobles on vivim hi ha zones sorolloses i d’altres més tranquil·les. També tenim carrers amples i bonics o estrets i perillosos. Hi ha barris caòtics, alegres, amb museus, mercats, vies de trens, edificis històrics i gent diversa.

La literatura infantil i juvenil es fa ressò de tot aquest món i hi trobem emmirallada la nostra vida. Són històries que ens ajuden a comprendre la nostra realitat. Hi ha llibres que ens ajuden a conèixer l’arquitectura, la construcció física dels edificis; llibres on podem veure com creixen els gratacels, com són els centres comercials per dins o com canvien els edificis segons l’època o el lloc on se situen. Altres llibres ens parlen dels perills que ens amenacen o pensem que ens poden fer mal com el lleó de correus o la foscor dels carrers a la nit.

Però, sobretot, les ciutats són les persones que les habiten, famílies arrelades de tota la vida convivint amb gent vinguda d’altres llocs i que s’estableix entre nosaltres amb costums, religions i creences diferents i que parlen llengües que ens són desconegudes. Ho veiem en lectures que ens fan reflexionar sobre la condició humana i sobre el nostre comportament envers actituds que, de vegades, ens fan avergonyir de formar part d’una societat excloent.

Els mestres saben que s’estima allò que es coneix i per això a les escoles s’estudia el barri, els carrers dels voltants de l’escola. Bé, l’article complet el podeu llegir a la revista GUIX de desembre de 2018.

A partir del número següent la secció passarà a anomenar-se “Viure l’escriptura” i incidirem en les accions que ajuden a escriure millor i de manera més ordenada i entenedora. Tant de bo puguem aguantar nou anys més, ganes no ens en falten!