«No sin mis cosas preferidas». Tot allò que hi cap en una maleta.

L’àlbum de la Sepideh Sarihi, amb il·lustracions de la Julie Völk comença amb les frases següents:

Cuando me estaba peinando,
papá dijo que pronto nos iríamos.
Mamá se alegro. También papá.

A la imatge que ocupa les dues pàgines veiem a la nena que és la que explica la història enmig d’una habitació dibuixada de manera exquisida, a llapis i amb uns tocs de color (només els primaris: vermell, groc i blau) que destaquen els aspectes més singulars. Després d’una bona estona mirant i remirant, descobreixes, per exemple, les marques que hi ha al marc de la porta que són els que molts tenim en algun lloc de la casa i que assenyalen com van creixent els fills. També veiem una peixera i una cadira que seran rellevants en les pàgines següents. I si esteu alerta veureu un autobús petit de color groc a tocar de la casa de nines. L’anireu veient més endavant. I més enllà de la porta, la taula parada amb l’esmorzar, un detall delicadíssim.

La il·lustració té línies fines, és dolça, emotiva, i ens permet imaginar què passarà a continuació. També l’acompanya un text breu, capaç de sintetitzar en unes poques paraules tranquil·les una història potent, que ens permet imaginar una sortida al dilema que viu la nena.

El relat explica com una nena i la seva família han d’anar a viure a un altre lloc. El viatge en avió no permet endur-se gaires coses i per això la mare li diu que només pot agafar el que hi càpiga dins la maleta. Això significa deixar moltes de les seves coses preferides com la peixera, la cadira de fusta que li havia fet l’avi, l’arbre, el conductor de l’autobús i el seu millor amic. Un dilema gran.

Però a mesura que anem passant pàgines veiem com ho resol de manera poètica i imaginativa permetent-nos als lectors investigar sobre els nostres pensaments i sentiments.

M’ha agradat com dibuixa la Julie Völk i com ens fa imaginar les cases com maletes i els símbols que acompanyen el relat com el mar i les botelles enviades al nou país.

Veurem, a les darreres il·lustracions, a la nena anant cap a la platja, muntada en una bicicleta, i fent noves amistats. Ah! I el mar com a símbol del pas del temps i d’acceptació de la pèrdua.

Un relat sobre les migracions i els records. Us agradarà si teniu més de sis anys.

Deia Conrad que els silencis també formen part del relat i que és el lector qui els ha d’emplenar de contingut. En aquest “No sin mis cosas preferidas” es fa evident.

Fan de Lóguez!!!

LES DADES:
Títol: No sin mis cosas preferidas
Autora: Sepideh Sarihi
Il·lustradora: Julie Völk
Traductora: L. Rodríguez López
Editorial: Lóguez
Pàgines: 32
Salamanca, 2020

El viatge dels veïns al voltant del món en dotze dobles pàgines

Si vau disfrutar amb «Meravellosos veïns», esteu de sort perquè el tercer llibre de la sèrie («El viatge dels veïns») és una meravella.
La Hélène Lasserre i en Gilles Bonotaux han imaginat un viatge que fan una bona colla dels coneguts veïns, al voltant del mon. Es desplacen a bord d’una mena d’artefacte que anomenen “Aspiranou” que sembla una aspiradora gegant molt divertida.


En el seu recorregut fan nou parades a llocs emblemàtics de tots els continents. Així, la primera parada és Venècia. A doble pàgina veiem els veïns passejant (amb gòndola) pel canal que hi ha darrera del Palau Ducal i fent noves amistats. Podem veure el Pont dels Sospirs i si ens aturem en els diferents personatges segur que podrem reconèixer als de la Comèdia de l’Arte i també al Pinotxo…

A la pàgina següent l’Aspiranou ens porta a Atenes, i després a Kènia, l’Índia, el Japó, al Fons del mar, a Perú, als Estats Units, al Pol Nord i de retorn a casa.

La gràcia del llibre és doble. Per una banda ens permet gaudir de les aventures dels coneguts veïns i veure com es van relacionant amb els personatges que van trobant. D’aquesta manera podem triar-ne un a l’atzar i pàgina a pàgina anar resseguint la seva peripècia. Després en triem un altre i tornem a començar. Resulta un joc divertit que ens permet escriure o viure mil aventures.
Hi ha un altre aspecte curiós. A cada doble pàgina hi ha un escenari i dins d’aquest escenari trobem els trets característics, històrics o actuals del lloc on ens trobem. Per exemple, si us hi fixeu en la parada als Estats Units que reproduïm a continuació…

…potser sereu capaços de trobar superherois cinematogràfics (Superman, Batman), l’hipopòtam fent de Gene Kelly (Singing in the rain), personatges de cinema (Charlot, Dumbo, King Kong, ET); també podreu localitzar a l’ànec Donald al costat d’un altre Donald (Trump) i intuir referències a Marilyn Monroe, Easy rider, l’Oncle Sam, les hamburgueses, en Woody Allen, James Dean, etc. Mil i una possibilitats de conversa que també trobareu a les altres pàgines.

El text va a la part de sota de cada pàgina i ens aporta pistes per no deixar d’observar els aspectes més significatius. Senzillet i molt útil.

«El viatge dels veïns», un llibre a camí de l’aventura i del coneixement que està il·lustrat de manera precisa, amb línia blanca, amb molts detalls i que agradarà als infants a partir de set anys. Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: El viatge dels veïns
Autora: Hélène Lasserre
Il·lustrador: Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona, 2021

A les set, dos conills amb un barret

Quan recomanem llibres per a infants més petits de cinc anys, estem atents a les característiques que han de tenir, especialment pel que fa al seu contingut. Ens fixem en si les il·lustracions són predominants, si són boniques i innovadores. És convenient que el decorat, el fons, no sigui distorsionador i així el nen o la nena que llegeix centra la seva mirada en els personatges.
Encara que aquest infant encara no sap llegir, té la seu costat el pare o la mare que sí en sap i li pot anar llegint les paraules, resseguint-les amb el dit. És convenient que el text sigui bonic, poètic, entenedor. La «lectura de falda» és una manera molt propera de transmetre sensacions i benestar.
També recomanem que es triï un moment del dia per mirar o llegir els llibres junts. Convé mostrar històries protagonitzades per animals, humanitzats o no. Amb repeticions i rimes senzilles.
Pel que fa a l’aspecte físic, l’aparença, van bé els libres que els hi càpiguen a les seves mans. També que tinguin les pàgines de cartró i els cantons arrodonits (això no és imprescindible).
Bé, el sentit comú també ajuda i allà on estem perduts sempre podem anar a la llibreria més propera, a la biblioteca del barri o a la mestra del vostre fill o filla i segur, segur, que us podrà aconsellar sobre si tal conte o tal altre és adequat.

Un dels darrers bonics libres per a infants de tres anys que he vist és «Què veus, eriçó?».

Es tracta d’un enfilall de rimes senzilles, consonàntiques, que van acumulant les hores del dia, de la una fins a les dotze. Sota la mirada curiosa d’un eriçó, acompanyem el que ell veu. A la banda esquerra, a les pàgines parells, sempre es situa l’eriçó en actitud observadora i a la dreta, la que primer veiem en passar pàgina, trobem el que està veien.
Per exemple, els primers versets fan:

A LA UNA,
MIRO EL CEL I VEIG LA LLUNA

I les imatges que acompanyen són aquestes:

I així fins arribar a les dotze.

Les imatges estan ben aconseguides, són divertides i amb força detalls.

Una bona lectura per intentar recordar els rodolins. És relativament fàcil de cantar i es pot acompanyar amb algun instrument casolà que marqui el ritme.

L’autor, en Ramon Besora, ens proposa algunes petites accions a fer, després de la lectura. Diu:

Si després d’observar atentament cada doble pàgina convidem l’infant a tancar els ulls i li demanem que intenti recordar el que ha vist, potenciarem les habilitats de memòria i la seva capacitat d’observació. I un infant observador és, per regla general, aquell que té interès d’aprendre, d’assimilar tot allò que l’envolta.

Podeu:
– Llegir el text i observar atentament què veu l’eriçó.
– Ampliar la mirada: I tu, què hi veus?
– Tancar el ulls i intentar recordar tot el que s’ha vist.
– Descriure l’escena compartint el que s’ha observat.

LES DADES:
Títol: Què veus, eriçó?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Nandibú
Col·lecció: Petit Nandibú, 13
Pàgines: 24
Lleida, 2021

La princesa no riu… Qui la farà riure?

Feia tant de temps que la princesa no reia que ja ningú no se’n recordava, de com es fa per riure. I, és clar, el rei la reina estaven molt amoïnats.
Així que se’ls va ocórrer convocar a palau a mags, bruixes, follets, fades, etc. per veure qui aconseguia fer riure a la princesa. (Si us hi fixeu, a la portada de l’àlbum apareixen tots els actors del relat).

Van acudir, primer, els bufons i van fer una pila de ximpleries, caigudes i patacades gracioses, però a la princesa no se li escapava ni un petit riure.

Tampoc ho van aconseguir la resta de personatges (tots coneguts) que ho van intentar.

Ja us podeu imaginar que el conte acaba bé i algú serà capaç de fer que la princesa es peti de riure, ella i tothom.

L’Olga Cercós és una molt bona narradora de contes i en aquesta història es nota perquè és com si seguissim el fil d’una narració tradicional, amb personatges arquetípics, les repeticions indispensables i un final sorprenent que de ben segur també us farà riure a vosaltres, lectors.

La història s’acompanya de les il·lustracions d’en Subi que es centren en els personatges i no s’estan per detalls que puguin desviar la mirada de l’essencial. Com a molt, veiem una finestra, una cortina i poca cosa més. Les imatges divideixen bé les dobles pàgines: d’una banda el rei, la reina, la princesa i de l’altra els convidats que fan la seva actuació per mirar de fer riure la noia.

Les cares dels personatges són molt expressives i els colors suaus, passats per l’ordinador, recreen perfectament l’ambient esperat.

Una bona lectura per als infants de cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Qui farà riure a la princesa?
Autora: Olga Cercós
Il·lustrador: Subi
Editorial: El Cep i la Nansa
Pàgines: 32
Vilanova i la Geltrú, 2021

Poesia a l’Anuari

A l’Anuari de Biblioteques, Llibres i Lectures 2020 s’acaba de publicar un nou article sobre poesia. L’estudi l’ha fet la Margarida Prats amb el títol “Edició de llibres infantils i juvenils a Catalunya (2018-2019): la poesia”.

En aquest article l’autora destaca els trets més rellevants de l’edició de llibres infantils i juvenils de poesia durant el bienni 2018-2019 i observa un lleuger augment d’obres publicades, algunes de les quals contenen imatges poètiques que contribueixen a projectar una mirada estètica sobre el món; també comenta que es manté el nombre de creadors del període anterior i que s’afegeix alguna nova incorporació, sobretot en el camp de les versions d’altres cultures.

D’altra banda, destaca la recuperació de dues obres cabdals de la nostra tradició literària; la vitalitat de les col·leccions «Vagó de versos» i «Olívia» de les editorials Andana i El Cep i la Nansa, respectivament, i l’aparició de «Poesia», nova col·lecció de l’editorial Kalandraka. Amb relació a les publicacions per a diverses d’edats lectores, s’observa un augment de llibres adreçats als més petits, i un percentatge similar a anys anteriors en les obres per a la resta de lectors i d’obres interdisciplinàries.

Podeu llegir l’article sencer a https://revistes.ub.edu/index.php/Anuari-BLL/article/view/014

«La gent de la meva escala», més que un poemari

Els lectors de poesia saben que no es tracta només de «paraules boniques ben ordenades» que sonen bé quan les llegim. Els lectors saben que poesia és el vent, la remor del mar, el vol d’una papallona, el repic dels dits sobre el teclat del piano. Saben que poesia és quan llisquem pel tobogan, quan sentim la joie de vivre, quan comprenem com funciona la rentadora, quan ens mengem un tall de síndria, quan coneixem gent d’altres països, quant ens coneixem a nosaltres mateixos. La poesia és a tot arreu! Només cal mirar el món que ens envolta amb uns altres ulls. La gràcia dels poemes és aquesta precisament, que es tracta d’un llenguatge diferent però que està fet amb les mateixes paraules que usem cada dia a casa, a l’escola, quan anem a comprar el pa, quan juguem amb els amics. Les mateixes paraules ordenades d’una forma diferent, però els mateixos mots.

De vegades, però, alguns poemes tenen un plus afegit. És el cas del poemari «La gent de la meva escala». Perquè, a més de les emocions i les imatges mental (i reals, en aquest cas) hi ha, en cada poema, una història. Són com petits relats, contes, protagonitzats la majoria per infants, dels que podem estirar i aprendre per extrapolar-los a les persones que coneixem o als infants de la família o l’escola.

Estic molt content que la Roser m’hagi convidat a participar de la presentació el proper dijous. La Roser és persona sàvia, a qui admiro pels seus coneixements d’etnografia i de la tradició oral i també per la manera que té de connectar-ho tot amb la música, les arts, el teatre. No sé si us passa com a mi, que faig connexions de la gent que conec amb els personatges de l’imaginari àlbum de cromos on guardem els nostres referents. En el cas de la Roser (això ella no ho sap) sempre m’ha recordat a aquell escriptor que vivia a Iàsnaia Poliana i que tenia una gran preocupació per la pedagogia. Sí, definitivament, la Roser és Tolstoi.

La presentació del llibre serà molt bonica perquè serà presencial, la llum del dia s’anirà apagant i llegirem poemes al pati de Casa Anita, que serà com estar enmig del bosc. Quina paradoxa: Enmig del bosc llegint poemes de ciutat… hahaha, memorable!

No voldria avançar com anirà la cosa, només us puc dir que si veniu segur que ho xalareu. Però com que l’aforament és limitat (coses de la pandèmia) cal que us inscriviu enviant una sol·licitud a catalunya@kalandraka.com

A la «promo» que ha fet l’editorial podem llegir, entre altres, aquestes paraules:

Un veïnat imaginari protagonitza aquest original llibre de poemes que es forja en un edifici qualsevol d’un poble o ciutat.
A cadascuna de les cinc plantes hi viu gent molt curiosa.
Des del carrer fins al terrat, tot passant per cada replà, les pàgines d’aquesta obra ens permeten traspassar cada porta.
Roser Ros, pren el títol de «Els nens de la meva escala», una secció de la revista infantil La Mainada on el poeta Joan Salvat-Papasseit (pioner del futurisme en la literatura catalana d’avantguarda) va escriure petits contes durant 1921. L’autora explica algunes de les coses que passen en una comunitat de veïns de manera poètica. Així és com Roser Ros ens presenta a un nen dormilega, un altre de ben petitó, una nina, una àvia amb la seva neta, una nena que va al mercat… i altres pintorescos habitants. Els jocs de paraules i sons, les repeticions i les tornades, les estructures dialogades, les cantarelles, moixaines i cançons de bressol inspirats en la tradició oral i altres recursos literaris són algunes de les propostes d’aquest poemari pensat per llegir i mirar, per gaudir escoltant i per recitar.

Les il·lustracions són de la María Girón, que té la capacitat de canviar de paleta segons el tipus de lectura del que es tracta. En aquest cas és una delícia, usa tonalitats suaus per crear atmosferes càlides i figures expressives.

LES DADES:
Títol: La gent de la meva escala
Autora: Roser Ros
Il·lustradora: Maria Girón
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 44
Barcelona, 2021

Estels als ulls

Fa une setmanes vaig seguir per televisió, a la plataforma Netflix, la minisèrie Unorthodox. Està basada en l’autobiografia de Deborah Feldman, una noia que va abandonar el moviment satmar, una comunitat hassídica de la ciutat de Nova York. He conegut molts aspectes curiosos d’aquesta comunitat.

Casualment, dies després, vaig conèixer una novetat que ha publicat l’editorial Joventut amb el títol «Els estels». En mirar la portada vaig veure un personatge caminant amb una mena de barret com els que apareixen a la sèrie mencionada. Quines coses, oi? Bé, la portada ens dona moltes pistes sobre el contingut. Veiem un noi jueu menjant bagel, una mena de pa que té l’origen a Israel, acompanyat d’una noia amb un mocador al cap que ens indica que és musulmana. Passen pel davant d’una llibreria i assenyalen llibres i objectes relacionats amb l’espai. Els ulls se’ls il·luminen. Reconeixem un coet rus i un altre americà i també el d’en Tintin. Amb aquestes pistes gràfiques ja intuïm de què pot anar la història.

De què va «Els estels»? En Jacob, el noi jueu, ens explica que no té temps de fer allò que més li agrada, mirar els estels, perquè ha de cuidar a les seves germanes petites. A més, el seu pare vol que continuï amb el negoci familiar, una botiga de queviures i deixi de somiar amb els estels, el cosmos i els viatges espacials. Les poques estones que té són quan acompanya les petites al parc i llavors ell s’entafora entre les pàgines dels llibres que expliquen els misteris de l’espai. De fet, el seu somni és ser astronauta o treballar a la NASA.

Un dia, però, coneix a l’Aisha, una noia que tampoc té temps de pensar en les estrelles perquè ha de cuidar als seus tres germans petits. En Jacop i l’Aisha es troben al parc i així s’inicia una aventura, una amistat que va teixint uns vincles molt forts entre ells.

La passió per l’espai i les converses entre el noi jueu i la noia musulmana no seran ben vistes per la comunitat, la seva amistat no s’adapta als que s’espera d’ells. I, a partir d’aquí, comencen els problemes. Però no patiu, perquè hi ha retrobament, anys després, i un final feliç.

Aquest llibre és una mena de Romeu i Julieta que ens recorda les barreres culturals que aixequem pels nostre prejudicis. M’ha agradat l’enfocament que es dona al tema. Les il·lustracions estan molt aconseguides i ajuden a entendre el relat d’una manera extraordinària.

L’autor aborda el tema de les religions d’una manera delicada, sense ofendre, amb humor i valorant les coses que ens uneixen, més que les que ens separen.
Algunes escenes són antològiques, com quan el noi descobreix els dits dels peus de l’Aisha.

Bé, també hi ha una escena que no m’ha agradat. A la biblioteca es presenta una bibliotecària malcarada i un rètol enorme de “SILENCI” que ens fa mal.


Un àlbum amb un relat intel·ligent, que recomanem per a infant de cicle mitjà. Es poden estirar molts fils: Astronomia, història, religions, etc.
Preneu nota per aquest proper Sant Jordi.

LES DADES:
Títol: Els estels
Autor: Jacques Goldstyn
Il·lustrador: Jacques Goldstyn
Traductora: Susana Tornero
Editorial: Joventut
Pàgines: 68
Barcelona, 2021

Un bolero de Ravel il·lustrat

El bolero de Ravel és una de les peces més conegudes de la música clàssica. Ara, podem veure una originalíssima interpretació d’aquesta peça en un relat que comença a la portada de l’àlbum amb la imatge d’un camió que arriba a un poble. Transporta els instruments de la orquestra que el diumenge interpretarà “El bolero” a la plaça.

A les primeres pàgines veiem els diferents músics com es van despertant i van marxant cap a la glorieta del parc, ambienta per a l’esdeveniment.
En aquest moment és qüestió de pitjar l’on del tocadiscos i anar escoltant i sincronitzant les pàgines amb els diferents instruments que apareixen i que anem sentint. És formidable.


És un “in crescendo” que ens portarà a descobrir la màgia d’aquesta melodia que ens embolcalla de manera hipnòtica.

Les il·lustracions d’en Federico Delicado són encisadores i ha triat animals humanitzats per a cadascun dels instruments. Són animals en perill d’extinció: Un rinoceront toca el fagot, un cangur la flauta, llangardaixos, goril·les, girafes, coales, pandes, etc., cadascú amb el seu instrument. Una festassa per a la vista i per a l’oïda!

A les darreres pàgines hi ha uns codis QR on podem descarregar les millors versions del Bolero. També hi ha informació sobre la vida de Maurice Ravel.

Lectura recomendad a per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El bolero de Ravel
Autor: José Antonio Abad
Il·lustrador: Federico Delicado
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2020

Més informació AQUÍ

La promo a Kalandraka Televisión. Cliqueu a
https://kalandraka.tv/videos/el-bolero-de-ravel/

Federico Delicado

La talpeta treu el cap a la revista «GUIX D’INFANTIL»

Luego vino lo del pájaro, que pasó volando y esbozó un poema entre sus hojas; así nació este libro, no me acuerdo en qué océano.
Poco a poco fue llegando todo lo demás; un pellizco de azulete, unas conchas, unas ballenas, alguna chica, un puñado de tristezas, una armónica, un grillo…

La cita correspon a un llibre que va escriure Julio Villar¡Eh, petrel! Cuaderno de un navegante solitario— que és, per a molts, un lloc visitat freqüentment, especialment en els moments que necessitem energia positiva o quan hem de començar una nova aventura.

Encetem aquest any 2021 un viatge pels llibres que fan créixer però, a diferència del viatge d’en Villar, ho fem ben acompanyats per persones que fa anys que naveguen en les aigües meravelloses on viuen els nens i les nenes de cicle infantil. ParlO de «l’Institut de la Infància», una associació dedicada a millorar l’atenció d’infants i adolescents a través de la formació, una plataforma formada per psicòlegs, mestres, psicopedagogs, educadors socials, famílies i equip de voluntaris.

Amb l’equip de l’Institut de la Infància presentarem, a cada revista, un llibre que considerem adient per a aquestes edats. L’acompanyarem amb propostes —relacionades amb l’art, la natura, el joc, etc.— relativament fàcils d’adaptar a la realitat del vostre grup escolar.

Compartiu amb nosaltres aquest viatge tranquil, sense presses, que comença amb una talpeta que surt de la seva talpera…

Al primer número de la revista GUIX D’INFANTIL dels mesos de març-abril, parlem d’un llibre adequat per a infants a partir de quatre anys: «La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap».

Les propostes estan relacionades amb el joc, la dramatització i la conversa. Les podeu llegir a la revista núm. 108. En castellà a AULA DE INFANTIL.

L’oficial Correa i Glòria, amics i companys de feina

De vegades visita l’escola un guàrdia urbà o un mosso que informa als nois i noies sobre com s’ha de comportar. Expliquen normes de circulació i, amb els grans, alerten sobre què cal fer davant d’alguna acció d’assetjament o similar. Els infants solen quedar-se amb aspectes més curiosos com la gorra i pregunten per la pistola, pels malfactors i altres qüestions.

Un llibre que explica aquesta situació de visita d’un urbà a l’escola és «El oficial Correa y Gloria», un clàssic que va ser mereixedor de la medalla Caldecott fa molts anys i que, ara, l’editorial Ekaré ha tornat a recuperar.

A la portada de «El oficial Correa y Gloria» veiem al guàrdia amb el seu bigotet, la xapa de xèrif al pit, la llibreta de notes a la mà i una insígnia que és el dibuix d’una pell de plàtan ratllada a la màniga de la camisa.

La feina del oficial Correa és explicar les normes de seguretat però resulta tan avorrit que els nois s’adormen.


Un dia, li assignen un company, un gos policia anomenat Glòria i, a partir d’aquest moment, les coses canvien de manera radical. Els infants estan atents, riuen i aplaudeixen. Per què? Perquè la gossa que està al seu darrera dramatitza, sense que ell ho vegi, les consignes. La Glòria imita les terribles conseqüències de no fer cas a les normes que s’expliquen. Per exemple, la veiem saltant quan l’oficial diu “no hi deixis mai una xinxeta a la cadira on algú es pugui asseure” o amb els pèls electritzats quan diu “no vagis a nedar durant una tempesta elèctrica”, etc.


La demanda de visites es multiplica i totes les escoles volen que l’oficial Correa i Glòria vagin a fer les seves explicacions. Però, un cert dia, una cadena de televisió grava la rutina còmica i quan, al vespre, el guàrdia ho veu a la tele, s’adona que el mèrit no és seu i es deprimeix.

Bé, el que passa a continuació és genial perquè té una moralina que tanca el relat amb la norma de seguretat 101.

La història que ha bastit Peggy Rathmann (recordeu el seu altre best-seller “Buenas noches, Gorila”) ens parla del treball en equip. Allò que destaca són unes il·lustracions que ens recorden els dibuixos animats, amb una paleta de colors molt vibrant i un traç molt sòlid.

Lectura per fer en veu alta. Recomanada per a infants entre 4 i 8 anys.
No us perdeu les guardes. Són formidables.
De ben segur que la lectura d’aquest àlbum us farà venir al cap nombroses propostes plàstiques.

LES DADES:
Títol: El oficial Correa y Gloria
Autora: Peggy Rathmann
Il·lustradora: Peggy Rathmann
Traductora: Teresa Mlawer
Editoral: Ekaré
Pàgines: 36
Barcelona, 2021