M’expliques un emoticonte? Llegim un bookface?

L’Albert Correa del Col·legi Sant Andreu (Badalona) ens explica a la revista GUIX 459 del mes d’octubre (AULA 287 en castellà) una experiència en la que es fa una aproximació als contes tradicionals des d’un nou punt de vista. L’experiència l’han anomenat «M’expliques un emoticonte?».

Emma Pérez

Algunes de les frases que podem llegir:
Els nens i nenes d’avui en dia no llegeixen! Abans es llegia més! Aquestes frases les hem sentit durant anys i anys. Sempre la generació posterior a la nostra ha llegit més, ha estudiat més i ha treballat més però això és realment cert? Han baixat els índex de lectura? Els joves no reben inputs que facin necessària la lectura?
És possible que un nen/a no hagi sentit/llegit mai durant l’etapa d’educació Infantil i Primària no conegui el conte de les set cabretes i el llop? O el de la Princesa i el pèsol? o el soldadet de plom? És possible que un alumne no sàpiga qui és en Patufet? La resposta és un rotund: no! Aquesta literatura és part de la nostra tradició i de la nostra cultura i és imprescindible que els infants i joves les coneguin.
La manera en que els infants i joves arriben a la lectura s’ha ampliat i diversificat enormement en els últims anys així com les formes i materials amb que ho fan. Igualment hem de ser conscients que la relació que tenen amb la tecnologia és molt intensa i que aquest fet ha modificat els hàbits de relació i consum de cultura i de relació amb el seu entorn. Han variat els focus d’interès, la forma en que accedim a la informació, els continguts i els espais i fonts principals de documentació i el consum cultural.

A la segona part de l’article hi ha les dues experiències explicades amb detall. Semblen fàcils de realitzar i el resultat és espectacular:

Les activitats que es proposen pretenen, al marge del treball en l’aspecte més tècnic i literari, fomentar la imaginació i la creativitat de l’alumnat a partir d’un petit repte. Seguint amb aquesta idea se’ls hi plantejar el repte de “traduir” els títols dels contes tradicionals dels que s’ha parlat durant el projecte al llenguatge “emoji”, un “idioma” molt proper a ells i que fan servir de manera habitual i amb el que estan molt relacionats però en aquesta ocasió amb una intenció molt concreta.

Clàudia Lleixà

L’Ari Mendoza i en Dante Quintana descobreixen els secrets de l’univers i molt més

Hi ha llibres que els llegeixes perquè algú amb més criteri que tu te’l recomana, però, de vegades, tafanejant per la llibreria, una portada et crida l’atenció i sense saber-ne res, vas i te’l fires. Això em va passar amb aquesta portada tant bonica.
El llibre està escrit d’una manera molt cinematogràfica, amb diàlegs que fan que les pàgines passin molt de pressa. Ritme, ritme, ritme, imatges i personatges ben definits i impactants.

La història d’«Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers» està situada a l’any 1987 i se centra en un noi mexicà, de nom Aristòtil. És un jove força solitari i que té una família complicada, amb un pare trist que no parla gaire i que viu dels records de la Guerra de Vietnam i alguns secrets que el fan ser com és, un germà gran, que està a la presó i del qual ningú no en parla, i una mare, professora d’institut, molt activa amb les causes veïnals.

Un dia, a la piscina, l’Aristòtil coincideix amb un altre noi de la seva edat, de nom Dante, i fan amistat. Ambdós tenen 15 anys però són molt diferents de caràcter. En Dante és curiós, xerraire, el seu aspecte físic i el color de la seva pell fan que no sembli el típic noi mexicà, i, a més, se sent allunyat de la seva comunitat cultural.

Avançada la novel·la, en Dante li revela a Ari que li agraden els nois i això, a la comunitat mexicana no resulta gaire escaient. De totes formes, la relació dels dos nois es bella i els obliga a mirar-se dins seu per trobar el consol, l’amistat i l’ajuda que els caldrà per superar els obstacles que s’aniran trobant (accidents, allunyaments, etc).
A la novel·la, l’autor cola temes musicals de l’època i novel·les mítiques que potser els lectors de secundària no coneixeran, però seran un bon motiu per atansar-s’hi a les grans obres de la literatura universal com «Guerra i pau» o «El cor de les tenebres», entre d’altres.

Aquest relat és valent i compromès. Afronta temes com el tabaquisme o la masturbació que obren la porta a converses serioses entre els joves.
Potser li sobren algunes pàgines perquè hi ha passatges que són repetitius en excés. També hagués estat bé nomenar d’una altra manera els capítols; això d’un, dos, tres, quatre, cinc, … està poc treballat, al meu entendre.
M’ha recordat, pel tema i per la manera com està escrit, a «la increïble història de… El noi del vestit» de David Walliams.

A la contraportada podem llegir:

 

Lectura recomanada per als alumnes de tercer i quart de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers.
Autor: Benjamín Alire
Traductora: Maria Climent
Editorial: L’altra tribu
Pàgines: 344
Barcelona, 2019

“Mi tío y el misterio de la caracola”, un relat a favor de la inclusió

He llegit amb interès el darrer llibre d’en Carles Cano. L’ha titulat “Mi tío y el misterio de la caracola” i m’ha semblat una bona lectura per als infants de segon de primària. Tracta d’un nen sord i de com el seu oncle l’ajuda a sentir el so que s’amaga dins d’un cargol de mar.
No recordo haver tingut mai cap alumne sord a l’aula i no he necessitat aprendre el llenguatge dels signes. Els pocs gestos que sé me’ls va ensenyar la mare. M’explicava com ella es comunicava amb una cosina seva; crec recordar que malgrat no eren els signes convencionals, resultaven efectius.

La narració ens explica la relació d’en Gabriel, un infant que és a punt de fer nou anys i el seu oncle Miquel que cada any li porta un regal especial, un objecte misteriós i sorprenent, relacionat amb el mar.


Una vegada li va regalar una brúixola que els dies sense lluna, a certa hora, el podria portar a unes illes meravelloses, l’any següent li va portar un mapa amb el que es podien localitzar vaixells naufragats. En una altra ocasió va aparèixer amb un telescopi i assegurava que va pertànyer a un capità pirata, etc.
Aquest any, li regalarà un cargol de mar, amb el que es poden escoltar històries sobre dofins, peixos manta i combats de peixos espasa.

La narració, escrita en primera persona pel nen, es llegeix força bé i és com si estiguéssim escoltant un conte. D’això, d’explicar contes, en Carles és un mestre i es nota el seu mestratge perquè és capaç de trobar-li aquell punt humorístic i màgic a qualsevol relat per complicat que sigui.
Crec que, a més, aquest llibre ajuda a visibilitzar un col·lectiu poc conegut, ara que tant es parla d’escoles inclusives. Bé, aquest és un altre tema i no sé si aquest qualificatiu d’inclusiu s’addiu amb la realitat que es viu als centres educatius.

Lectura en castellà. Estaria bé que els d’Anaya el traduïssin al català o valencià.

Us deixo amb una entrevista que li van fer al Carles a TVE, a propòsit d’aquest llibre.
http://www.rtve.es/alacarta/videos/en-lengua-de-signos/libro-infantil-protagonista-nino-sordo/5388466/

Les primeres pàgines AQUÍ

LES DADES
Títol: Mi tío y el misterio de la caracola
Autor: Carles Cano
Il·lustrador: Miguel Ángel Díaz
Editorial: Anaya
Col·lecció: El duende verde, 218
Madrid, 2019

Un gos pudent, amb un cor molt gran

El lloc on has nascut marca el teu destí, sovint. El gos d’aquesta novel·la va néixer en un cubell d’escombraries, fa pudor de sardines, està ple de puces i el seu club de fans són les mosques.
Gos Pudent no té amics i els nens li fugen per la seva pudor. L’únic amic que té es un gat de nom Gatxafat, perquè quan era petit el va aixafar un camió i el va deixar pla con un full.
L’únic que vol el gos es trobar un amo que el cuidi i el passegi lligat d’una corretja, com als altres gossos. I això és el que intenta quan comença a caminar per la ciutat a la recerca d’algú que l’aculli. No serà fàcil i viurà moltes aventures perilloses.

Tot i la seva innocència i les trampes desagradables que li paren per la seva ingenuïtat, finalment se’n sortirà amb la seva i trobarà algú molt especial (la nena de les sabatilles vermelles), molt millor que si hagués trobar un amo.

Gos pudent és un llibre que es pot llegir a l’escola però a casa, llegit en família, serà molt més profitós. La història és divertida i ens ensenya que allò que importa a la vida és el que tenim al cor i que amb bons amics segur que podem reeixir.

Potser el fet d’haver nascut en un cubell d’escombraries no sigui tan determinant!

D’aquest personatge se n’han fet deu llibres i una pel·lícula. Ah! I també una edició en pop-up! (tot en francès, de moment)

Recomanat per a cicle inicial i mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos pudent
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Blackie Books
Barcelona, 2019

Un llop imaginari

He llegit «El llop de sorra», una historia poètica i filosòfica que es va publicar en suec fa disset anys i que ha esdevingut una lectura molt popular i exitosa en aquell país on, fins i tot, n’han fet versió dramatitzada per a gaudi dels infants i joves.
La història no planteja grans aventures. Se centra en la vida de la Valentina, una nena que viu amb els seus pares, sempre molt ocupats, i ha de jugar sola. Viuen a prop de la platja i és allà on, un dia, la nena troba un llop de sorra.

Pels que no sapigueu que és un llop de sorra, es tracta d’un animal que ho sap tot, de tothom. És un llop de pelatge brillant que ha viatjat per l’espai, és immortal i, per tant, ha conegut a persones cèlebres de temps antics i reculats. El llop de sorra, ja ho heu intuit, ve a ser com aquell amic imaginari dels infants dels Estats Units.

En aquest cas, la Valentina i el llop de sorra mantenen diàlegs molt profunds sobre els petits esdeveniments quotidians però també sobre la vida en general. Parlen de la mort, per exemple, o reflexionen sobre la paraula “infinit” aplicada a l’univers:

Ha de tenir un final, va pensar la Valentina. Tot té un final! Una salsitxa, per exemple, té un principi i un final. Una escala comença i acaba. Primer ve el matí i després es fa de nit, és així com els dies comencen i acaben. Fins i tot el tren més llarg del món té un últim vagó i s’acaba.
Però l’univers…, pensava la Valentina, continua i continua i continua… sense final!

Crec que és un bon llibre per ser llegit i comentat a l’escola amb els infants de segon de primària i els de cicle mitjà. Els capítols són curtets, d’uns cinc o sis pàgines cadascun.

Al web de Kalandraka editorial he llegit que forma part d’una trilogia. Tan de bo, la puguem tenir en català, tota sencera, perquè valdrà la pena.

LES DADES:

Títol: El Llop de sorra
Autora: Asa Lind
Il·lustradora: María Elina
Traductora: Carolina Moreno
Editorial Kalandraka
Barcelona, 2019

Dos dels responsables de l’editorial hi seran avui a la llibreria Abracadabra (Barcelona) explicant el projecte editorial i celebrant els 10 anys de la llibreria.

Escriure amb intenció

A la revista Guix d’aquest mes de setembre, les companyes Charo Arias i María Bote de l’escola Gras i Soler (Esplugues de Llobregat) ens expliquem una experiència fantàstica relacionada amb l’escriptura creativa.
Diuen que «els infants tenen dins seu un món imaginari i meravellós ple d’imatges sorprenents i aventures divertides, emotives i increïbles. N’hi ha prou en oferir-los la possibilitat d’explicar les seves «aventis» per veure com fabulen viatges, resolen misteris i evoquen secrets inconfessables.» I ho exemplifiquen amb la pràctica «No li he dit mai a ningú que…», una experiència que van realitzar amb els alumnes de sisè i que consistia en inventar uns textos i llegir-los als infants de cicle infantil mitjançant uns xiuxiuejadors.

Algunes de les frases de l’article:

No li he dit mai a ningú que el Ratolí Pérez amaga les dents que recull a la meva habitació. Imagineu-vos com n’està de plena! Estic segur que alguna d’aquestes dents és teva (…)


Així comença un del textos de l’activitat d’escriptura que consisteix en inventar un relat breu i fantàstic partint de la frase: “No li he dit mai a ningú que…”
Albert Einstein deia que la imaginació és més important que el coneixement perquè el coneixement és limitat i la imaginació ho abasta tot.
La proposta s’inicia escoltant cançons i explicant històries de missatges trobats al mar, dins d’ampolles. A mode d’exemple, s’ensenya una ampolla i es llegeix el text que conté en el seu interior.
Els alumnes, individualment, escriuen el seu propi secret (que pot ser real o imaginat). En acabar, llegeixen en veu alta els seus missatges, i la resta de companys hi fa aportacions que poden ser incloses o no, en el text original.
Al pati, es produeix la trobada entre ambdós grups. Els alumnes de sisè fan una presentació en la que expliquen que a la platja han trobat unes ampolles amb missatges secrets, que volen compartir amb ells, només amb ells!
Per parelles, es distribueixen pel pati i s’inicia la lectura i escolta dels secrets, a través dels xiuxiuejadors.


Amb aquesta proposta puntual el que s’aconsegueix és, per una banda, fer que l’escriptura esdevingui funcional i per l’altra, afavorir la relació entre alumnes de diferents cicles o nivells, més o menys com la coneguda activitat “Padrins de lectura”.

L’article complet el podeu llegir a la revista GUIX número 459 (setembre 2019) i a la revista AULA, en castellà.

 

«A cals veïns», diversitat, convivència i tolerància

Diuen que les segones parts mai no són tan bones com les primeres, però és una frase feta que prové del Quixot, crec, i no és certa del tot. Exemples que ho demostren n’hi ha a cabassos, al cinema i a la literatura. Recordeu la immensa segona part de “El padrino”.
L’àbum «A cals veïns», —un títol molt encertat— ens retroba amb les famílies que havíem conegut a «Meravellosos veïns», on es mostrava la transformació que viu un barri amb l’arribada de nous veïns. Un altre exemple del que apuntem.

En aquesta segona part, entrem dins els pisos per veure com viuen, què fan i amb qui es relacionen els personatges.
L’estructura del llibre és similar a l’anterior. Format allargat que simula un edifici, dotze pàgines que ens marquen el cicle de l’any i un text breu a la part de sota que ofereix pistes i ajuda a fixar-se en els detalls.


Alguns personatges són els que es van quedar a viure a l’edifici i d’altres són nouvinguts. Així descobrim pingüins que arriben, la senyora pop que se’n va, un arbre que creix per la finestra, un drac que es convida a casa de les seves parentes, serps, una ovella que vola sobre una escombra màgica, un estruç que balla, un gos Pare Noel, lleons aristòcrates, fantasmes i una bruixa.

La història comença amb el mateix narrador, una mena d’ovella, que saluda des de la finestra a la seva dona i la seva filla i ens obliga a buscar-los en l’anterior llibre per comprovar que, efectivament, és allà on es coneixen i s’enamoren.

Imatge de “Meravellosos veïns”

Es pot triar un personatge i anar resseguint la seva peripècia a través de les pàgines però la gràcia del llibre és la sorpresa que ens provoca veure com van caient els murs i descobrir què està passant a cada pis. És genial.

Si el voleu presentar als vostres alumnes, segur que se us passen pel cap un munt de possibilitats plàstiques per a després de llegir-lo i, també, idees d’escriptura, dramatitzacions i recreacions vàries. En aquest sentit, l’il·lustrador ens apunta què va fer amb els seus alumnes de l’escola Suger de Vaucresson:


Molt recomanable per a cicle mitjà.

LES DADES:
TÍTOL: A cals veïns
Autora: Hélène Lasserre
Il·lustrador: Gilles Bonotaux
Editorial: Birabiro
Pàgines: 32
Barcelona 2019
37 x 21 cm
ISBN: 978-84-16490-58-5

Amb la Mireia Guerola, editora de BIRABIRO, després de comprar el primer llibre.