Estar ahí. Qué sientes tú? Un àlbum per a la primera infància

La Diana Comes i la Núria Vouillamoz, companyes de l’Institut de la Infància (Sant Cugat del Vallès) presenten a la revista Guix d’Infantil una activitat relacionada amb el llibre de la Kathrin Schärer «Estar ahí ¿Qué sientes tú?». Es tracta d’una obra senzilla però profunda, de cobertes i pàgines gruixudes i cantonades arrodonides.

La Diana i la Núria apunten que “des de les primeres planes descobrim un món ple d’animals que s’emocionen, però uns estan… i d’altres són… Uns estan tristos i d’altres són feliços; uns estan sols i d’altres són valents»

I continuen explicant que «lluny de ser una enciclopèdia d’emocions, cada pàgina ens invita a la lectura d’imatges introduint-nos en un nou vocabulari que ajudarà els nostres petits infants a expressar tot allò que senten, i els adults a acompanyar-los en l’exploració dels seus sentiments.»

A la segona part de l’article ens aporten idees per aprofundir en aquest àlbum il·lustrat des de diferents àmbits. Per exemple, és perfecte per aprendre el nom d’emocions que els nens i nenes no fan servir habitualment, descobrir els animals del bosc a través de les il·lustracions del conte, proposar activitats creatives intentant esbrinar quina història es pot amagar darrera cada pàgina, etc.

Un article molt pràctic que trobareu a la revista Guix d’Infantil núm 113 del mes de març de 2022.

Recomanat per als infants de tres-quatre anys, especialment.

Hi ha un vídeo molt interessant on l’autora explica el procés de creació del llibre. El podeu veure a continuació:
https://www.youtube.com/watch?v=F-yCVuvqst4&t=1s

Les dades:
Títol: estar ahí ¿Qué sietnes tú?
Autora: Kathrin Scharer
Il·lustradora: Kathrin Scharer
Editorial: Lóguez
Pàgines: 64
Salamanca, 2021

«La promesa del capgròs», un relat d’amoretes

A «Cuentos para pensar», Jorge Bucay ens explica en un dels contes la història d’una parella d’enamorats que acaba fatal. Es titula “Sólo por amor” i segurament l’haureu llegit en alguna ocasió. Recordeu aquell final mític?

Aquí estoy. Por fin he pasado. Me miraste, te miré, me enamoré. He pagado todos los costos por ti… Todo vale en la guerra y el amor. No importan los sacrificios… valían la pena si eran para encontrarse contigo… para poder seguir juntos… juntos para siempre… Ella me mira, se le escapa una mueca y me dice:

Así no, así no quiero… A mí me gustabas cuando estabas entero.

Si fa no fa, el tema és similar al que ens explica “La promesa del capgròs”. En el relat, fregant lo políticament incorrecte —que és el que ens agrada de debò—, un capgròs diu que estima a una eruga.

Allà on el salze arriba a l’aigua, un capgròs va conèixer una eruga.
Es van mirar als ulls..,
I es van enamorar.

L’eruga li demana que li prometi que no canviarà mai.

Però ja sabem que els capgrossos, van canviant. Primer els hi surten dues potes, després dues més, després els hi cau la cua, etc.

Paral·lelament l’eruga també pateix alguns canvis i acabarà convertida en papallona. El final ja us el podeu imaginar. Sorprenent i genial!

Jeanne Willis i Tony Ross han col·laborat en diverses ocasions i els seus relats sempre resulten fascinants. En aquest cas, la composició de les pàgines amb el plec que separa el riu del terra és una solució perfecta per entendre el relat.

Aquest conte, a més a més de ser llegit, narrat i disfrutat, permet una pila d’activitats relacionades amb els canvis que experimenten alguns animals, i nosaltres mateixos. També ens pot portar a accions plàstiques i artístiques diverses, a escriure històries d’amor i a trobar altres finals, a cantar “Tot caminant per la vora del riu” amb lletra de Pete Seeger que va adaptar Xesco Boix, i altres accions educatives que són fàcils d’imaginar.

Un álbum il·lustrat ideal per a explicar-lo a infants de més de set anys, en aquesta època primaveral de canvis de tot tipus.

LES DADES:

Títol: La sorpresa del capgròs
Autora: Jeanne Willis
Il·lustrador: Tony Ross
Traductora: Clara Jubete
Editorial: EntreDos
Pàgines: 32
Blanes, 2022

«La roca del cielo», un àlbum sobre la fatalitat

Si sou fans de la trilogia del barret d’en Jon Klassen, esteu de sort perquè acaba de sortir un àlbum de cent pàgines amb cinc històries d’amistat i de frustracions protagonitzades per una tortuga i un armadillo que us farà riure i pensar alhora.

Són cinc capítols que expliquen aventures de tres animals (tortuga, armadillo i serp) amb un humor hilarant i divertit que combina un suspens visual amb unes històries força originals. Recomanem llegir-les en veu alta.

A la primera història, es veu una tortuga que està contenta al lloc on està però quan arriba l’armadillo i li diu que té un mal pressentiment, ai! Discuteixen si el lloc on està és un bon lloc o és millor canviar a una altra zona. Bé, ja heu entès de què va la cosa. Si no ho heu captat, torneu a llegir el títol i ho entendreu…
La roca és el protagonista i augura un final fatal. De roques en coneixem algunes mítiques com la de Sísif o la de Prometeu però aquesta caiguda del cel ens ha robat el cor.

A la segona història, veiem a la tortuga caiguda al terra d’esquena però no vol admetre que necessita ajuda. Típic dels nens.

Al tercer capítol, l’armadillo i la tortuga s’imaginen com podria ser el futur, però l’arribada d’un extraterrestre ho complica tot.

A la quarta, l’armadillo i la serp gaudeixen de la posta de sol.

A l’última història, veurem perquè està enfadada la tortuga.

Són cinc situacions explicades de manera extraordinària, amb unes il·lustracions sublims que ajuden als infants a parlar del que estan veien.

Il·lustracions de mida gran i només amb una franja blanca al capdamunt on va el text.

Les històries recorden una obra de teatre perquè l’escenari no es mou i els diàlegs tenen una força narrativa i dramàtica fortíssima. De fet, Jon Klassen empra sovint en els seus llibres la tècnica teatral de la quarta paret on veiem sovint els seus personatges dialogant amb el lector, més o menys com altres llibres del tipus “No deixeu que el colom condueixi l’autobús” “El mur al mig del llibre” o “Un llibre”.

Una altra gràcia de l’àlbum és que permet a l’infant anticipar què passarà (o millor fer prediccions, encertades o no) del que trobaran quan passin pàgina. Per exemple, sabem que la roca caurà (ho diu el títol) però la cosa és saber quan i on caurà. I al damunt de qui.


Ah! I els ulls dels animals són la cosa més increïble que fa en Klassen. Ens miren directament amb una expressió formidable, com si parlessin.
LES DADES:
Títol: La roca del cielo
Autor: Jon Klassen
Il·lustrador: Jon Klasen
Traductor: Salvador Figueirido
Editorial: NubeOcho
Pàgines: 100
Madrid, 2022

«9 kilómetros», el llarg camí cap a l’escola

Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.

Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.

L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.

El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?

L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.

El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.

Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.

Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.

Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.

L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:

Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta.
Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.

Este libro es esa canción.

lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: 9 kilómetros
Autor: Claudio Aguilera
Il·lustradora: Gabriela Lyon
Editorial: Ekaré
Pàgines: 56
Barcelona, 2022

Quan la poesia entra a l’aula

Quan la poesia entra a l’aula sempre genera emocions. De vegades, ho fa a través de la paraula dita, recitada, i té a veure amb l’oralitat i la musicalitat. En altres ocasions, arriba amb la lectura d’un poema que no necessàriament ha de ser comprés de la mateixa manera per tots els infants, perquè la poesia té aquesta capacitat de generar interpretacions divergents segons el bagatge de cadascú. També entra a través de la mirada d’un poema il·lustrat, d’unes imatges que comporten una forma particular de lectura on tenen importància l’estètica o els paral·lelismes amb el text.

Avui és el dia mundial de la poesia i està bé que ho recordem perquè a l’escola pot ser un mitjà estimulant si es donen un parell de condicions:

En primer lloc, cal que el contacte amb la poesia no sigui esporàdic, cal que hi hagi una continuïtat, que sigui habitual. Segons el moment evolutiu dels infants, hi ha poemes adients per a tots ells.

Primer hi ha la poesia que senten els nadons. Són les cançonetes de falda, les moixaines que li fa la mare, els rodolins, els batecs del cor. (Aquest és el pare, aquesta és la mare, aquest fa les sopes,…) cançonetes per anar a dormir (Son, soneta, vine aquí, a la vora del coixí, quan la soneta vindrà, el (nom) s’adormirà), per conèixer el propi cos (Ball manetes, toca galtetes, toca-les tu, que les tens boniquetes…)
Després hi ha la poesia que coneixen al pati de l’escola, quan salten a la corda, quan han de triar els equips, etc.:
Una plata d’enciam, ben amanida…
Una mona hi ha al terrat amb el cul arremangat…
La gallina ponicana poni un ou cada setmana…

I per a cicle superior hi ha la música. Els infants coneixen una pila de cançons, les canten, i sovint són poemes. Només cal escoltar amb ells als seus cantautors preferits i posar sobre la taula les lletres per comentar-les. També podeu presentar alguns rapers que fan poemes combatius, feministes, de denúncia social i, depenent de la zona on esteu, teniu al vostre abast una mina en el folklore local. Per exemple, el projecte «Corranda» a les terres gironines, les «Albades» a València, «Ses Patacades» a Cadaqués, les «Jotes» de l’Ebre, etc.

En segon lloc, que el mestre tingui sensibilitat i sigui capaç de transmetre passió als seus alumnes. Que estigui al dia dels nous corrents poètics i conegui les novetats editorials. Si aconsegueix que a l’aula hi hagi un bon clima basat en la confiança i en la qualitat de les relacions, serà més fàcil. És funció seva posar-los en situació. Si ha previst tenir alguns poemes penjats a les parets i si el clima és favorable, estarà en disposició d’extreure dels alumnes la seva capacitat poètica, de permetre’ls expressar les seves sensibilitats a través d’un codi diferent, disposats i estimulats per practicar jocs amb paraules, sonoritats, metàfores i associacions inversemblants. Es tracta d’incloure la poesia a l’aula de manera vivencial, vital, entrant al fascinant món de la poesia, però per la porta gran, com qui va al teatre, ben mudats, disposats a gaudir d’un temps que ens canviarà la mirada de tot allò que ens envolta, però també la mirada que tenim de nosaltres mateixos. Poden entrar a través del joc, exercitant la lectura dels bells poemes que trobareu als poemaris, escrivint de manera individual o col·lectiva, emprant els sentits. Val la pena.

Avui és el dia mundial de la poesia i coincidències de la vida (o no) a la revista GUIX acaba de publicar-se un article on parlo de tot plegat i de com “jugar amb la poesia”, i també “sentir”, “escriure” i “llegir la poesia”. Si el voleu llegir sencer, el trobareu a la GUIX de març (número 486).

Si puc
Alguna cosa ha entrat
dins algun vers que sé
que podré escriure, i no
sé quan, ni com, ni què
s’avindrà a dir. Si puc
te’l duré cap a tu.
Que digui els teus cabells
o l’escata de sol
que et tremola a aquesta ungla.
Però potser no sempre
tindré del tot present
el que ara veig en tu.
He sentit el so fosc
d’una cosa que em cau
dins algun pou. Quan suri,
he de saber conèixer
que ve d’aquest moment?

Gabriel Ferrater

«El cant del signe», una (bona) novel·la policíaca

Aquests dies estic llegint “Jóvenes y lectura. Estudio cualitativo y propuestas” de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i, alhora, seguint la polèmica que hi ha a les xarxes sobre les lectures obligatòries i el clàssics i què han de llegir i què no els joves. N’hi ha opinions per a tots els gustos. Quan acabi de llegir el document us el comentaré.

Crec que la majoria som lectors eclèctics i anem passant per èpoques, estats d’ànim i preferències diverses. Al menys a mi em passa, i quan entro a la biblioteca no puc estar-me de llepar-me el dit i passar-lo pel llom dels llibres ordenats en fileres inacabables de llibres que no llegiré mai (per manca de temps, bàsicament) i, en aquell moment, no em preocupa gaire si no conec a determinat autor o la gran novel·la de la que tothom parla no m’atrau.

El que procuro és gaudir de les novel·les que em criden (novetats, clàssiques, relectures) i recordar el que deia Wislawa Azymborska sobre que llegir llibres és el més gloriós passatemps que la humanitat ha ideat.

Una novel·la curta que recomano per a adolescents és la última de la Núria Pradas: “El cant del cigne”.

Recordo que fa una pila d’anys (30?) vaig llegir «Lior» i em va encantar. Des de llavors, he procurat no perdre-li la pista perquè la Núria Pradas és una gran escriptora.

La portada ja ens indica de què va la cosa. Veiem a una noia jove d’esquena davant d’una pantalla encesa. Sembla de nit i el cafè sobre la taula ens indica que serà llarga. A l’altre costat de la taula hi ha un mòbil que tindrà un paper principal en el relat. La finestra del davant, tenyida de vermell, ens fa pensar que el relat va de novel·la de misteri i l’ombra d’una persona encaputxada ens avisa que el mal ens vigila (potser a través de la pantalla?).

«El cant del cigne» fa referència a una frase que és una mena de metàfora del que fem abans de morir. És la última cosa que val la pena, l’últim gest, el que deixem en el record dels coneguts. Diuen que els cignes canten una cançó ben bonica abans de morir. Diuen.

L’obra no és gaire llarga i té bon ritme narratiu amb anades i vingudes en temps, però es pot seguir bé perquè a l’inici de cada capítol, com si fos una obra de teatre ens assenyala la data, l’hora, el lloc, i els personatges que hi apareixeran. Els capítols son breus i tenen diàlegs que permeten avançar de pressa en la trama.

Com a les novel·les d’Agatha Christie, sabrem de seguida qui ha mort i acompanyarem als protagonistes en la investigació. Bé, de fet són dues investigacions paral·leles. La de la policia i la de la noia amiga de la noia assassinada.

A banda de la trama, hi ha una advertència de l’ús de les xares socials i de com podem ser d’influenciables i manipulables. També ens fa pensar en el mal que algunes ments perverses poden infligir a la bona gent.

Situar les accions en llocs coneguts també és simpàtic perquè empatitzem amb la història i es fa més creïble. Quan apareix el parc de la Pegaso, la Zona Franca, o “l’ovella negra” no pots més que fer una lleu somriure i pensar “ho conec, jo hi estat en més d’una ocasió”. És aquella sublimació de seguir les “rutes literàries” que s’organitzen per visitar Mequinensa i recordar els lloc on passa “El camí de sirga”, visitar Palafrugell i caminar per “El carrer estret” de Pla, recórrer Dublín a la recerca de Joyce, etc.

A la contraportada llegim:
La Mia i la Greta són molt bones amigues. Es coneixen des que anaven a l’institut i ara comparteixen pis a Barcelona. Però una nit, en tornar a casa després de sortir de festa, la Mia ja no pot més i, amb tota la ràbia del món, etziba a la seva amiga: ”Tant de bo et morissis ara mateix!”. Què ha passat? Com és que han acabat així? L’endemà troben el cos sense vida de la Greta. La Mia no sap què fer i també està en perill. Qui l’ha estat seguint?

Lectura recomanada per a nois i noies de l’ESO

LES DADES
Títol: El cant del cigne
Autora: Núria Pradas
Editorial: Bambú
Pàgines: 128
Barcelona, 2022

«Unas personas» a vista de ninotet del google maps

El google maps té un ninotet de color groc a la part inferior dreta que quan el poses sobre un carrer determinat, t’acosta la imatge i la transforma en un primer pla del lloc en concret. És formidable.

Acabo de llegir un llibre que m’ho ha recordat. Es titula «unas personas» i està editat per Océano Travesía, una editorial mexicana que publica llibres preciosos, i més que ho podrien ser si els traduïssin al català (i fins i tot al castellà de la península).

Fa uns dies vaig coincidir amb la Sònia Acevedo que coneix prou bé el que publica Océano i vam estar comentant alguns dels bons títols que tenen en el seu catàleg, al que, per cert, s’acaba d’incorporar el darrer David Wiesner titulat «Robobebé» (encara el tinc pendent de lectura).

amb la Sònia Acevedo

El cas és que «Unas personas» m’ha semblat força enginyós i, d’alguna manera, amb certes similituds espai-temporals amb el fantàstic «Només un segon» de Silvio Freytes (Kalandraka).

De què va «Unas personas»?

Va d’una ciutat. En començar veiem un nen que mira per la finestra i del que només sabem algunes coses, com que “heredaba la ropa de sus hermanos” i que “para abril, en su cumpleaños, su abuela le regaló unos calcetines nuevos”

A la pàgina següent veiem una altra persona i un breu text que ens el descriu. I així a cada pàgina. Per exemple, la història d’Angélica que portava al seu ànec al cinema, fins que un dia algú amb una llanterna li va dir que no podia ser.

I així, pàgina a pàgina, coneixem els esdeveniments grans i petits de les persones d’aquesta ciutat, de vegades alegres, de vegades tristos, com és la vida.

Són un grapat d’històries breus, fugisseres, que passen alhora i que alimenten l’esperit tafaner que alguns tenim quan, com el nen del principi, mirem per la finestra i imaginem la vida de les persones que passen pel carrer, cadascuna amb la seva personalitat desconeguda. O quan, asseguts al metro, veiem desfilar davant de nosaltres tota mena de gent curiosa i ens preguntem a què es dediquen, on van, o com és la seva vida. És en aquell moment tan cinematogràfic que ens inventem històries boges.

Les il·lustracions de Manuel Monroy afegeixen densitat i profunditat a les instantànies que Jairo Buitrago va triar. Molt empàtic.

Títol: Unas personas
Autor: Jairo Buitrago
Il·lustrador: Manuel Monroy
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

«L’ànima perduda», un llibre melancòlic, nostàlgic i filosòfic.

Aquesta és la coberta de «L’ànima perduda», un llibre dels que s’han de tenir a la biblioteca.

Quan obrim i veiem les guardes ens trobem amb un estampat floral amb un aspecte de cosa antiga, tacada i vella. A més, hi ha un detall sorprenent: un dibuix com si fos una fotografia o una postal antiga. Està tan ben dibuixat que et sorprens a tu mateix intentant agafar-la. Tal qual. Després tornes a girar full esperant trobar el títol, el nom de l’autora i l’editorial i no! el que veus és un paisatge hivernal que et situa en un lloc del nord d’Europa (bé, sabent que l’autora es polonesa, no és difícil de deduir)

Després, una altra pàgina amb un breu text que hi diu:

Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món es ple de gent que corre atrafegada, suada i molt cansada, i també veuria les seves ànimes perdudes, arribant amb retard…

Aquesta frase és la clau que resumeix el que veure en aquest relat, que en realitat sembla com si fossin dos relats, el de l’autora, l’Olga Tockarczuk (Premi Nobel 2018) i la il·lustradora, la francesa Joanna Concejo.

I seguim passant pàgines amb imatges fetes a llapis, en blanc i negre, sobre un paper antic, com de quadern escolar, fins que arribem a l’inici del llibre.

Ja estem encisats i convençuts que la història que vindrà serà de les que ens colpegen. I no ens equivoquem perquè “L’ànima perduda” va de la nostra pròpia història (o de la de molts de nosaltres) i de la recerca i la paciència que acompanya aquesta recerca.

Estem vivint temps convulsos i en els que no és difícil perdre’s en tot allò que ens ofereix aquest món i les seves penúries. Però sempre hi ha moment per a l’esperança, per a la reflexió. Arriba un dia en que hem d’aturar-nos per tornar a pensar en els nostres valors i en els fonaments que marquen el nostre camí. Reflexions existencials. En aquesta recerca del camí adequat haurem d’invertir esforços, i algun que altre sacrifici. Aquest llibre ens dona moltes pistes sobre què és allò que cal fer en la nostra vida i sobre què es el que, de vegades, falla. I sobretot, aprendre a tenir paciència i saber esperar.

El llibre planteja la vida d’un home que, en un moment determinat, no sap ni on és ni com es diu i va a visitar a una metgessa que li diu que la seva ànima està perduda perquè va més lenta que ell. Li recomana el següent:

Vostè hauria de trobar un lloc on seure-hi tranquil·lament i esperar la seva ànima. Segurament ella es troba on vostè era fa dos o tres anys. L’espera pot ser una mica llarga, però no hi ha altre remei per a vostè.

Ufff! És un diagnòstic “tremendo” que ens podríem aplicar molts de nosaltres. Viure la vida de manera més tranquil·la, pausada, atenent a allò que val la pena.

El conte és un relat breu però, com hem apuntat abans, hi ha una altre relat que fa la il·lustradora i que emprant metàfores ens explica de manera semblant la mateixa idea.

Repeteixo, un llibre que cal tenir a la biblioteca de casa i que és tant per a joves com per a adults (potser més per als adults que vivim la vida massa de pressa) i anar rellegint de tant en tant perquè té diverses capes de lectura.

LES DADES:
Títol: L’ànima perduda
Autora: Olga Tokarczuk
Il·lustradora: Joanna Concejo
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Thule
Pàgines: 52
Barcelona, 2019

«Els comences a comptar?», un llibre per mirar del dret i del revés

Coincideixo amb en Ramon Besora en que la poesia transmet coneixements gràcies a la seva rima, musicalitat, joc, respiració, oïda, metàfores, etc. que fan possible que amb paraules puguem intuir —la intuïció és una eina poderosa que ens obre camins— coses que s’assemblin a la realitat.

I per altra banda, coincideixo amb ell en la idea que la poesia és per a ser viscuda, no explicada i, en aquest sentit, caldria desescolaritzar-la una mica més.

En aquest sentit, diu en Ramon Besora que «l’escola ha de facilitar que els infants vegin en la poesia una expressió lliure, no el fruit d’una rigidesa normativa i s’adonin que un poema no és de cap manera una assonància o un nombre de síl·labes, sinó l’expressió d’un sentiment, d’una vivència, d’un pensament: és allò que l’autor veu, sent, experimenta quan acluca els ulls, quan vol escoltar els reflexos misteriosos del món»

En els seus poemes adreçats a infants petits, en Ramon demostra una precisió i una manera de fer sincera i emotiva que és de molt agrair.

Ara acaba d’aparèixer el seu darrer poemari que ve a ser la continuació de «Què veus, eriçó?». L’ha titular «Els comences a comptar?» i en realitat són dos llibres en un, units de manera enginyosa per un joc matemàtic que ens obliga a girar el llibre quan arribem a la meitat.

El poemari l’ha il·lustrat la Natasha Domanova que ja va col·laborar a “Què veus eriçó?” i està adreçat a infants de cicle infantil. Les rimes són fàcils de recordar i giren al voltant dels números. Per exemple, mireu aquesta pàgina:

Recomanat per a infants de cicle infantil.
Us rapejo la primera part…

LES DADES:
Títol: Els comences a comptar?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Pagès
Col·lecció: Petit Nandibú Nº 16
Pàgines: 36
Lleida, 2022

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…

Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.

Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada
día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021