publicacions

by

«A casa», un poemari bellíssim

La col·lecció “Akipoeta” arriba a la dotzena de bons títols. Aquest “A casa” és del tàndem M. Carmen Aznar i Raquel Catalina, que ja ens havien mostrat el seu talent amb “El jardí que habites”, dins d’aquesta mateixa col·lecció.

De què va?

Són poemes situats dins d’una casa, un lloc on acostumem a sentir-nos segurs i protegits. En aquesta ocasió, una nena fa d’exploradora i descobreix els misteris i les meravelles que s’amaguen en els diferents espais de casa seva. Així, a la cuina imaginarà que la nevera és un iglú, quan trobi l’armari creurà que és el rebost d’una bruixa, a l’estenedor veurà fantasmes i la seva habitació serà el millor lloc per explicar secrets. I també recorrerà la cambra de bany i altres estances de la casa.

El llibre està feta amb paper de gran qualitat i els exemplars van cosits a fil vista per facilitar que s’obrin perfectament.

Les il·lustracions són magnífiques i tenen un halo màgic que transmet una energia positiva increïble.

És un poemari per mirar, remirar i memoritzar els poemes per recitar-los i gaudir-los.

El meu llit
El meu llit
és un llit per saltar
i fer tombarelles,
un ring de lluites
de coixins i pessigolles.
Un llit per escoltar contes i per inventar-ne…
els finals.
És un llit per abraçar peluixos i somnis,
per explicar secrets,
per beure poemes.
Un llit per tenir-hi sempre,
els ulls oberts.
Zzzzz.

El recomanem a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: A casa
Autora: M. Carmen Aznar
Il·lustradora: Raquel Catalina
Traductor: Josep Santaeulàlia
Editorial: Akiara books
Pàgines: 48
Barcelona, 2026

by

«En Vingavà», la història d’un robot valent

Aquest àlbum il·lustrat explica la història d’un robot alegre, fet per ajudar els humans.

A les primeres pàgienes veiem com el fabriquen i veu la llum del dia per primer cop. En Vingavà, així es diu, comença a treballar en una empresa de paqueteria. L’empresari n’està més que satisfet perquè fa més feina que tots els altres treballadors junts. A més, no necessita menjar perquè s’alimenta amb energia solar, ni tampoc li cal fer pauses per descansar ni cobrar cap sou. És perfecte. Però com que amb ell ja n’hi ha prou, els altres empleats són acomiadats.

Un dia arriba un altre robot més modern, més eficient, més nou i millor que fa fora en Vingavà. A partir d’aquí veiem unes pàgines on el robot va fent diversos treballs, però cap acaba bé. Fa de repartidor, cuidant gossos, en una llar d’infants, d’escriptor de contes, etc.

Un dia, el recluten per fer una feina que cap humà vol fer: trobar mines en una zona de guerra, però, una bomba terrible, la més gran que es pugui imaginar arrasa tota la vida a la Terra.

La devastació dura moltíssims anys fins que gradualment les plantes tornen a créixer i en Vingavà i els altres robots que funcionen amb energia solar es desperten i comença una nova vida. Bé, falta una cosa. No hi ha persones.

A la segona part, en Vingavà se les farà per crear vida i una nova generació de terrícoles feliços començarà a habitar el planeta.

El relat té un final esperançador i me l’imagino llegit en veu alta i en companyia perquè també té un punt “fosc”. Convida a la reflexió, a parlar de la IA i de les preguntes que ara mateix se’ns plantegen (és bona? És dolenta?). No sé si “fosc” és l’adjectiu correcte —potser “trist” s’escau més—perquè la gràcia del llibre també està en l’humor que emana i les ironies que, com a adults, podem captar immediatament.

Pel que fa a les il·lustracions, m’agrada l’aspecte amable del robot, amb uns ulls exageradament grans i, a diferencia dels altres robots que apareixen, no té forma semblant als humans però sí que té braços, ulls, boca, cos i rodes que substitueixen a les cames.

Lectura recomanada a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: En Vingavà. La història d’un robot valent.
Autora: Linda Bondestam
Traductora: Meritxell Salvany
Editorial: Takatuka
Pàgines: 88
Barcelona, 2026

by

La Gran Gala dels Rècords dels Contes

Un dels llibres més buscats a les biblioteques és el Guinness dels Rècords. Té nom de cervesa. Si en alguna ocasió heu estat a Dublin, una de les visites més impactant és a la fàbrica de la cervesa Guinness. Et deixa marca, potser no tant com la biblioteca del Trinity College, i les referències a James Joyce i Oscar Wilde que trobes a cada cantonada, però val la pena visitar l’edifici de set plantes de la mítica Guinness.

Quina gràcia té el Llibre dels rècords? Perquè algunes biblioteques el tenen exclòs de préstec? Segurament, perquè als infants i joves els atrau saber coses curioses com quin és l’ocell que vola més ràpid, aspectes relacionats amb la naturalesa humana, rècords esportius, científics, històrics, ets. Allà trobem explicades les coses més sorprenents que puguem imaginar. Textos breus acompanyats de les fotografies corresponents. Té el seu morbo.

Quan vaig veure que en aquest “Hi havia una vegada… Els rècords dels contes” ajuntaven aquests dos conceptes (contes i rècords) em va semblar una idea magnífica.

El llibre ens presenta una mena de gala, a la manera dels Óscars de Hollywood, on els protagonistes són els contes populars. Els personatges són coneguts i es premia qui és el més astut, el més dolent, qui té els cabells més llarg, l’objecte més interesant, etc. També s’entremesclen entrevistes que fa una conilla de l’empresa VAUR (Vet Aquí Un Rècord) i tot plegat molt amanit amb humor i coneixements.

Les il·lustracions són molt detallades i complementen perfectament la idea del llibre.

Si tot va bé (que anirà) esperem una segona gala!

Lectura recomanada a partir de vuit anys.

LE DADES:
Títol: Hi havia una vegada… els Rècords dels Contes
Autora: Laura Ortega
Il·lustradora: Anna Aparicio
Traductora: Gemma Brunat
Editorial: Flamboyant
Pàgines: 64
Barcelona, 2026

by

«Eclipsis», per als apassionats de l’astronomia

Recordo haver llegit, quan tenia al voltant d’onze anys una novel·la de Mark Twain que es deia “Un yanqui en la corte del rey Arturo” i narrava un viatge a través el temps d’un científic que arribava a Camelot i allà vivia nombroses aventures. Un dels capítols relata com al protagonista el condemnen a mort i per salvar-se fa una afirmació que deixa a tothom ben espantat. Diu que es capaç de tapar el sol. I així ho fa perquè recorda exactament quan es va produir un eclipsi solar total. Aquest capítol és determinant i el converteix en algú encara més poderós que Merlí, el mag.

Aquests dies estem llegint que el 12 d’agost, el cel de Catalunya quedarà tapat degut a l’eclipsi que es preveu. Serà total i, per primera vegada en 121 anys, es veurà com la Lluna cobrirà completament el Sol i enfosquirà el cel de manera que convertirà el dia en nit durant un breu interval de temps.

Potser mai més tindrem l’oportunitat de veure un fenomen similar i per això convé saber com el podem viure de la millor manera, com ens hem de protegir, on es veurà millor, etc.

L’editorial Zahorí ha publicat aquest llibre de coneixement que és com una guia que ens explica el fenomen i també algunes curiositats històriques.

Té una mida petita i ens serveix per entendre què són, com es produeixen, i per què ens fascinen des de fa centenars d’anys.

Lectura recomanada per a infants de cicle mitjà i superior.

Compatim un vídeo que ha publicat l’editorial:

LES DADES:
Títol: Eclipsis. Quan la llum desapareix
Autora: Noemí Fabra
Editorial: Zahorí
Pàgines: 48
Barcelona, 2026

by

«La composición» vint-i-cinc anys després

Conservo la edició de l’any 2000. Em va trastocar molt perquè em va recordar la meva infantesa. Aquell relat d’Antonio Skarmeta el vam llegir i comentar amb els alumnes de cicle superior però els va costar d’entendre.

Mireu què hi diu:

Pasó una semana, se cayó de puro viejo un árbol de la plaza, el camión de la basura estuvo cinco días sin pasar y las moscas tropezaban en los ojos de la gente, se casó Gustavo Martínez de la casa de enfrente y repartieron así unos pedazos de torta a los vecinos, volvió el jeep y se llevaron preso al profesor Manuel Pedraza, el cura no quiso decir misa el domingo, en el muro de la escuela apareció escrita la palabra “resistencia”, Daniel volvió a jugar fútbol y metió un gol de chilena y otro de palomita, subieron de precio los helados y Matilde Schepp, cuando cumplió nueve años, le pidió a Pedro que le diera un beso en la boca.

I a la pàgina del costat, el mur de l’escola amb la paraula “resistència” i l’arbre caigut.

Corria el curs del 2001-02 quan vam mantenir, a la biblioteca escolar, una conversa complicada però necessària, amb rels alumnes de cicle superior, malgrat que no entenien perquè es van endur presoner al mestre, què significava la paraula resistència o perquè el capellà no va fer missa el diumenge.

Sí, aquest llibre encara el conservo, i no imaginava que els de l’editorial Ekaré, vint-i-cinc anys després, el tornessin a reeditar. Bravo! A més, hi ha un epíleg exquisit on l’editora Verónica Uribe explica com va anar la primera edició i els entrebancs que hi van trobar. També és molt instructiu el relat de com l’Alfonso Ruano es va fer càrrec de la part gràfica.

De què va el llibre?

És una història fictícia però diria que amb molt de realitat. Explica uns moments de la vida d’un nen xilè que descobreix la duresa de la dictadura de Pinochet als anys 70. Al noi li agrada jugar a futbol i un dia, mentre està jugant amb els seus amics, veu amb sorpresa que ningú no acudeix a abraçar-lo pel gol que acaba de marcar, fins que observa que totes les mirades es dirigeixen cap al magatzem en què ha estat detingut el pare del seu amic Daniel.

Desconcertat per aquesta circumstància, va fins a la parada de l’autobús on baixa el seu pare i li explica la detenció del pare del seu amic. El pare li explica què vol dir dictadura, què és la ràdio que escolten cada nit, etc. Quan, l’endemà, un militar va a l’escola i demana als nois que escriguin què fan els seus pares a la nit, el noi entén el perill d’haver escoltat ràdios clandestines, i s’inventa una història en la que els pares juguen a escacs.

És un llibre recomanat per al cicle superior. Malauradament, els temps que s’albiren ens obligaran a tornar a prendre partit. No hi ha millor arma, com deia Celaya, que la poesia, la lectura i la cultura per entendre què passa al nostre voltant.

Trobareu la guia de lectura a https://drive.google.com/file/d/14wRc1C4EQfPxSt0VI32rqijbqllsUeQL/view

LES DADES:
Títol: la composición
Autor: Antonio Skármeta
Il·lustrador: Alfonso Ruano
Editorial: Ekaré
Pàgines: 54
Barcelona, 2025

by

«Història del NO» un àlbum infantil i un bon recurs per als adults

Aquest àlbum ens parla d’una de les paraules que més usem al llarg del dia i que, de vegades, ens consta de dir.

Amb unes il·lustracions divertides que combinen collage i tinta sabrem quin és l’origen de la paraula “no” i recordarem alguns del “no” que han estat significatius com el que va dir Rosa Park, quan es va negar a deixar el seient de l’autobús a un home blanc, o el “no a la guerra” d’aquest dies que estem vivint, el “no al racisme”, el “no a la contaminació”, etc.

El llibre també ens recorda que el “NO” és un toc d’alerta. És una de les primeres paraules que aprenen els infants i sovint no els agrada, especialment quan indica prohibició. Per exemple, quan els diem “no tiris pedres que pots fer mal”, “no t‘aboquis a la barana que pots caure”, etc.

El llibre de l’Elena Levi és de lectura fàcil i estimulant per als nens i un bon recurs per als pares i per als mestres. Si el llegiu en companyia us permetrà un diàleg interessant sobre el respecte als altres i la importància d’oposar-se a les injustícies.

Hi ha alguns il·lustradors que són camaleònics i canvien de registre d’una manera que no diries que són de la mateixa persona. És el cas d’en Serge Bloch. Segur que heu llegit molts llibres il·lustrats per ell però no sou capaces de relacionar-los. En aquest, alguna de les imatges m’han fet pensar en el gran Quentin Blake.

Lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Història del NO
Autora: Elena Levi
Il·lustrador: Serge Bloch
Traductor: Gustau Raluy
Editorial: Takatuka
Pàgines: 40
Barcelona, 2026

by

«Guaraçú» ha tornat!

De vegades ens preguntem: Què fa que un llibre esdevingui un clàssic? Quins elements ha de tenir per no caure en l’oblit? Perquè el pas del temps no li afecta? És com els bons vins, potser? Preguntes que segurament tenen respostes diverses.

El d’en Ricardo Alcántara que ara es torna a reeditar té una història curiosa al seu darrera perquè hi ha hagut un seguit de coincidències afortunades que fan que ara el puguem tornar a gaudir, gràcies a la tenacitat de l’editorial Bindi Books i altres persones.

A l’Hospitalet vam tenir l’honor de fer una tertúlia clandestina amb el Ricardo l’any 2024 i encara no sabíem que Guaraçú tornaria a lluir als aparadors de les llibreries. Podeu llegir el resum d’aquella visita, clicant a https://jaumecentelles.cat/2024/10/09/tertulia-clandestina-14-ricardo-alcantara-un-senyor-escriptor/

També vaig poder fer una entrevista a en Ricardo amb motiu de la publicació del llibre “Encontats” on ell va participar com a padrí de la fira del conte i l’àlbum il·lustrat a l’edició del 2024, a Balaguer. Tinc anotades moltes frases. Us comparteixo les que fan referència a la seva arribada a Barcelona i la publicació de Guaraçú:

[…] en Ricardo va marxar al Brasil on va començar estudis de psicologia, però les ganes de dedicar-se a l’escriptura li van fer plantejar-se un canvi de rumb. Cinc anys després de la seva arribada a Sao Paulo, decideix canviar de continent, anar a Europa, i provar fortuna fent allò que més li agrada: escriure.

El viatge en vaixell era car i, per assegurar-se que seria capaç de sobreviure escrivint, es va presentar a un concurs literari i va quedar segon. Era la prova fefaent que tenia fusta d’escriptor. Continuava sense diners i es va presentar a un altre premi, l’Estudvais. El va guanyar i amb l’import, 2.000 dòlars, es va comprar un bagul i un bitllet d’anada a Barcelona.

Comenta que entre Madrid i Barcelona va triar aquesta ciutat mediterrània per la seva proximitat al mar. Tanmateix, un cop aquí, l’adaptació a la nova realitat no li va ser fàcil. Una llengua que no coneixia, una època de canvis polítics (era l’any 1975) i la necessitat de guanyar-se la vida el van portar a treballar en diverses feines.

Explica:
Vaig arribar a bord del Cristofaro Colombo amb la decisió de ser escriptor, amb un bagul ple de llibres, discos i la meva vella màquina d’escriure, sense bitllet de tornada perquè no preveia la possibilitat que les coses anessin malament, i amb tants somnis i tantes il·lusions que no tenia on desar-los.

Un cop instal·lat, vaig passar per diverses etapes: després de l’enamorament inicial amb la ciutat de Barcelona, va venir un període d’estranyesa, d’acords i desacords, de topar de cara amb la realitat, que no era tan amable com l’havia imaginada, de trucar a unes quantes portes sense donar-me per vençut. Per fi, tres anys després vaig conseguir publicar el meu primer llibre: Guaraçú, a l’editorial La Galera i amb la il·lustradora Maria Rius com a companya d’aventures. […]

Guaraçú li va obrir moltes portes perquè va ser mereixedor del Premi Serra d’Or, i amb un llibre sota el braç tot va començar a fluir fent que el camí fos més lleuger.

Aquella primera obra presentava la relació d’un nen que camina despullat per la selva amazònica i es relaciona amb les plantes i els ocells, tot molt salvatge.

A partir d’aquell moment i convençut que havia trobat el seu lloc al món, en Ricardo no va parar d’escriure i escriure. El càlcul per entendre la quantitat de llibres que ha publicat cada any és fàcil de fer. Són més de dos-cents seixanta, des del primer, Guaraçú, editat per La Galera, que va ser Premi Serra d’Or, el 1979.

Si aquest Sant Jordi, busqueu a en Ricardo, segur que el trobareu signant exemplars amb la mateixa il·lusió que fa cinquanta-un anys, recordant que, com l’ocell blau, el llibre retorna i només ha calgut esperar.

Lectura recomanada per a infants a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Guaraçú
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Maria Rius
Traductora: Anna Murià
Editorial: Bindi Book
Pàgines: 40
Barcelona, 2026

by

«El teu bosc», un llibre encantador

De l’autor canadenc Jon Klassen n’hem parlat en aquest blog. Té un estil molt personal. Alguns dels seus àlbum s’han traduït a moltíssims països, com és el cas d’“Aquest barret no és meu” i tota la sèrie dels barrets.

L’últim que acaba d’arribar és per als més petits. Té un format ideal per als infants d’1 a 4 anys.

“El teu bosc” es basa en com un infant (el lector) segueix les explicacions de l’autor que li va dient on s’han de situar cadascun dels elements que van apareixent. D’una manera molt tranquil·la i amb molta delicadesa li va dient on ha de posar el sol, els arbres, la casa, unes roques (poques), un rierol, un pont creuar el rierol i anar a la casa i, ai! un fantasma -que només apareix una vegada perquè de dia dorm… o potser el tornarem a veure.

A la primera doble pàgina veiem un sol (mig sol) i un text breu que diu:

Vet aquí el teu sol.
Està sortint
per a tu.

A la següent doble pàgina veiem el sol observant els quatre arbre.


I en passar pàgina allà els trobem. Així va avançant el relat, de manera suau, senzilla, relaxant. Les repeticions de les paraules diverteixen, i el ritme del llibre fan que sigui un llibre encantador.

LES DADES:
Títol: El teu bosc
Autor: Jon Klassen
Il·lustrador: Jon Klassen
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Corimbo Travesía
Pàgines: 24
Barcelona, 2025

by

«El misteri de l’eucaliptus», el primer cas del coala Arxibald.

És molt probable que el primer que et vingui al cap quan vegis la portada és el record d’una sèrie de llibres que es van publicar els anys 30 del segle passat. Tenien com a protagonista un elefant anomenat Babar.

Cinquanta anys més tard, a la dècada del 80, Paul Cox fa fer una altra sèrie de llibres que compartien amb en Babar alguns trets característics: Format generós, protagonistes animals, lletra lligada, etc. D’aquesta sèrie, protagonitzada per l’Arxibals, un coala, detectiu privat, es van escriure quatre volums i a cada aventura hi havia un cas a resoldre.

Ara, l’editorialLibros del Zorro Rojo ha editat aquest primer de la sèrie anomenada «Les aventures del coala Arxibald a l’illa de Rastepap». No ho sé, però imagino que aniran publicant la resta de títols.

De què va?
Va d’una petita illa que està la mig de l’oceà Pacífic on viuen coales i teixons. Al poble del coales hi viuen 25 coales que anirem coneixent a les primeres pàgines. Sabrem com es diuen, a què es dediquen i altres curiositats. Llegit en veu alta fa petar de riure. A l’altra punta de l’illa hi viuen vint-i-cinc teixons que també tenen noms curiosos.

Després de la presentació, sabrem que fins aquest moment els coales i els teixons han viscut en perfecta harmonia:
Els coales assistien feliços a l’òpera de Ciutat Teixó i els teixons anaven al restaurant de Ciutat Coala on el mestre cuiner Arxipiró els delectava amb els deliciosos plats d’eucaliptus.

Però no tot va bé a Rastepap perquè un misteri plana sobre l’illa. Els preciosos eucaliptus de Ciutat Coala s’estan marcint: les fulles estan desapareixent i, aviat, tothom haurà de reduir el consum d’eucaliptus, i el restaurant haurà de tancar. Quina llàstima!

Però l’Archibald, el detectiu, té algunes sospites perquè veu com els habitants de Ciutat Teixó s’estan enriquint sobtadament i, a més, van fent el fatxenda per tota l’illa. L’Arxibald es pregunta si els coales podrien ser ells els responsables de tot plegat i decideix investigar.

A la promo de l’editorial llegim:

Aquesta aventura combina una imaginació desbordant amb il·lustracions expressives, i convida els lectors més joves a exercitar la seva lògica deductiva a cada pàgina. Les trames entrellacen humor, fantasia i misteri, amb una estètica visual que evoca l’encant dels dibuixos animats clàssics de mitjan segle XX.

Una bona lectura que ens parla d’ecologia i de convivència, tot amanit amb un punt de vista policíac i molt d’humor.

No us perdeu el desplegable de les pàgines 30-31.

Lectura recomanada a partir de cicle inicial

LES DADES:
Títol: El misteri de l’eucaliptus
Autor: Paul Cox
Il·lustrador: Paul Cox
Traductor: Xavier Valls
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 42
Barcelona, 2026