A l’escola busquem estratègies per estimular l’escriptura creativa dels infants. Sovint tenim un aliat extraordinari en Gianni Rodari i les seva Gramàtica de la fantasia, o també en els suggeriments d’en Gonzalo Moure al seu assaig Por qué llora la maestra, les imatges d’Imagina un día i altres llibres singulars com Los misterios del señor Burdick, per exemple.
Ara, l’editorial Corimbo Travesía ha publicat un llibre semblant. En aquest “Contes breus de deu paraules” en Joseph Coelho ens presenta vint relats il·lustrats que tenen la gràcia d’usar només deu paraules per empènyer la imaginació del lector i pensar com continua la història, què va succeir abans, etc.
Hi ha algunes frases molt potents. La segona —La mestra guia els infants al dellà del gran portal— és premonitòria del que trobarem i es veu una mestra invitant els infants a entrar no se sap ben bé on, tot i que l’amenaça d’uns tentacles de pop gegant són inspiradors i fan pensar en un indret desconegut i perillós.
Les frases van acompanyades d’il·lustracions a doble pàgina, fetes per diferents artistes, alguns de molt coneguts com Shaun Tan.
Acompanyen els contes, un prefaci del propi Coelho i un parell de reptes d’escriptura creativa al final. Els contes petits de deu paraules ajuden a interactuar amb els relats i conviden els lectors a ser parts actives del procés de narració. A l’escola poden ser una eina ideal per a que els infants desenvolupin les seves habilitats creatives perquè ajuden a iniciar un relat, defugint de la por al full en blanc i ampliant la història.
A l’editorial recomanen aquest llibre per a infants a partir de cinc anys, però no ho veig. Crec que pot funcionar molt millor a Cicle Superior i l’ESO.
LES DADES: Títol: Contes breus de deu paraules Autor: Joseph Coelho Il·lustradors: Diversos Traductora: Maria Luccetti Editorial: Corimbo Travesía Pàgines: 52 Barcelona, 2025
Vam tenir l’honor de rebre a en Marc Boutavant a l’Hospitalet (https://jaumecentelles.cat/2024/01/22/tertulia-amb-en-marc-boutavant/). Ens va explicar el seu mètode de treball i vam comprovar com n’és de variada la seva manera d’il·lustrar. Només cal agafar els seus llibres i comprovar-ho. Si observes un “Ariol”, un “Muk” i un “Gos pudent”, no diries que són obra del mateix autor. I ho són.
És el que ha passat amb aquesta novetat. En Boutavant ha entès que es tracta d’un conte adreçat als infants de cicle infantil i ha adoptat una paleta cromàtica i una manera de dibuixar més clàssica, amb la intenció de facilitar la seva lectura.
De tota manera, els seguidors d’en Boutavant podran comprovar alguns detalls que són la seva marca personal com els fons acolorits (carbassa, groc, vermell, rosa,…) d’algunes escenes. També hi ha referències al Gat Xafat, a l’Ariol i a d’altres personatges del seu imaginari.
La història és divertida perquè ens presenta un os que vol saber com acaba el llibre que està llegint i cada cop que és a punt de passar pàgina, l’interrompen diversos personatges que volen tastar les seves boníssimes farinetes.
Els visitants són prou coneguts: La Rinxols d’or, la Caputxeta, els tres porquets i l’àvia de la Caputxeta… calla! Que potser no és l’àvia i és algú que s’ha disfressat d’àvia i ve amb altres intencions.
El relat és obra de l’escriptora i poeta Laura Mucha, molt coneguda al Regne Unit.
Un àlbum il·lustrat amb una seqüència repetitiva que va pujant la tensió a mesura que avança el desenllaç.
Lectura recomanada per a infants de tres a sis anys.
LES DADES: Títol: Farinetes, sisplau! Autora: Laura Mucha Il·lustrador: Marc Boutavant Traductora: Aurora Ballester Editorial: Combel Pàgines: 48 Barcelona, 2025
Un àlbum il·lustrat que farà pensar als pares que estan sempre estan a sobre de la canalla recordant-los que “res de pantalles”, “menja’t tota la verdura”. “endreça l’habitació”, “res de caramels i xiclets”, “no molestis” i , sobretot, “porta’t bé”.
Però, en algunes ocasions, els pares surten a sopar, han d’anar a comprar, deixar la criatura a casa dels avis, etc. Són aquells moments on lluny dels pares, passen coses diferents.
Les mestres saben que, quan els infants es troben lluny de la vigilància dels pares o les mestres, s’han d’espavilar a trobar la solució als conflictes que se’ls presenten, són veritables situacions d’aprenentatge. Potser tornaran amb els genolls pelats, hauran tocar una planta que els ha produït urticària, o vés a saber què. Aprenentatges.
El llibre de la Cristina Losantos es basa en quelcom de semblant. Ens narra la vida d’un nen de sis anys, en Pere, el qual, de tant en tant, s’ha de quedar sota la vigilància d’altres persones (la cangur, els avis materns, els avis paterns, el veí, la verdulera de la botiga de davant de casa, etc.) Amb cadascuna d’aquestes persones, en Pau viurà aventures extraordinàries que no es poden explicar als pares, són secrets.
L’autora ha trobat una idea fantàstica per tal que els secrets quedin amagats i només es puguin llegir obrint les solapes que acompanyen cada capítol: La Mercè, en Pau, la Lola, els avis de Barcelona, els avis del poble, les cosines, l’oncle Pep.
Il·lustracions divertides, fàcils de descodificar i amb l’estil característic de la Cristina Losantos.
La història ofereix moltíssimes oportunitats de conversa sobre el món dels secrets que tots amaguem. Per a infants de cicle infantil i cicle mitjà.
LES DADES: Títol: En Pere dels 7 secrets Autora: Cristina Losantos Il·lustradora: Cristina Losantos Editorial: Combel Pàgines: 34 Barcelona, 2025
Fa un parell de setmanes vaig llegir la notícia que un exemplar de voltor jove, desorientat i dèbil va fer acte de presència a Puiggerdà. Se’l va veure picant les espardenyes d’una sabateria. Buscava quelcom per menjar. El van recollir i el van dur al Centre de Recuperació de Fauna Salvatge de Torreferrussa.
De vegades llegim notícies com aquesta i veiem un relat bonic per explicar als infants, en arribar a l’escola.
Una cosa semblant li devia passar a la Gemma Capdevila quan va sentir la història del puma de Hollywood i va pensar que allà hi havia un relat inspirador que podia convertir en àlbum il·lustrat. I així ho va fer.
Aquest mes d’octubre, a la llibreria “Lectors, al tren!” (Rubí) podem gaudir de les il·lustracions originals, així com altres de diversos llibres de la Gemma Capdevila.
El puma de Hollywood narra la història real d’un puma que va deixar enrere el seu hàbitat natural perquè l’acción de l’home l’estava deteriorant. Va creuar dues autopistes estatals (no sé sap com ho va poder fer sense ser atropellat) i va arribar a la ciutat de Los Ángeles. Als afores, hi ha un parc anomenat Griffith Park i allà es va instal·lar. És va fer molt popular perquè una nit va ser fotografiat. Gràcies al puma es va reflexionar sobre la relació dels animals amb els seu habitat i es van construir corredors naturals per tal que les bèsties puguin circular lliurement d’un lloc a l’altre sense perill.
Al final del relat, trobareu set pàgines extres on hi ha informació sobre els pumes, com s’alimenten, on viuen, qui va ser el P-22, com es reprodueixen i altres detalls curiosos i interessants adreçats als nois i noies.
Lectura recomanada per a infants a partir de cicle inicial.
LES DADES:
Títol: El Puma de Hollywood Autora: Gemma Capdevila Il·lustradora: Gemma Capdevila Documentació: Joana Riera Editorial: Babulinka Books Pàgines: 48 Barcelona, 2020
Les primeres paraules que llegim pertanyen al diari de l’autora quan va visitar un poble situat a la riba d’un afluent del riu Amazones. Escriu:
L’Amazònia, allà on tothom s’amaga: els animals s’amaguen d’altres animals, els animals s’amaguen dels humans, els humans s’amaguen dels animals i de vegades fins i tot d’altres humans.
Aquest inici ens recorda com l’Amazònia està patint la desforestació que obliga els animals i les persones de la selva tropical a marxar del lloc on han viscut sempre, adaptar-se a noves formes de viure, a noves llengües, i patir la incomprensió de qui els acull.
En aquesta aventura, en Kayabu, un nen i la seva nombrosa família, arriben en canoa a un poblet apartat. Allà hi viu la Nanà, una nena que veiem mentre està pescant. En aquest lloc, a la riba del riu Urubu, la vida està ordenada segons les estacions de l’any. En l’època de pluges, el riu puja de nivell, l’aigua entra a les cases dels seus habitants i els nens han d’anar a escola amb barca.
En les imatges podem veure l’esclat de colors dels paisatges fascinant que l’autora, l’Eymard Toledo ha sabut plasmar amb uns collages fets amb elements naturals, fulles, sorra, cartró reciclat, etc.
En Kayabu i la Nanà es fan amics i el noi li explica la història de la seva família i els motius que els han obligat a abandonar la seva casa i la seva comunitat. Ens preguntem quan de temps queda per a que l’Amazones continuï amb la seva biodiversitat única, les seves llegües, els seus colors, els seus sorolls i la seva fauna.
El relat és bonic i la pròpia autora ens fa un epíleg que ens fa entenedor el perquè del final sobtat. El que més m’ha agradat és la manera com ha construït les imatges i com aconsegueix centrar la nostra mirada en els detalls d’algunes escenes quotidianes.
Per exemple, mireu aquesta escena:
La noia està pescant i al fons veiem el poblat i els cases construïdes sobre uns pilars de troncs de fusta. Més endavant entendrem què passa quan arriba l’època de pluges i l’aigua entra fins i tot a dins les cases i han de caminar por sobre d’unes passarel·les per no mullar-se.
O aquesta altra escena de l’escola:
Veiem en Kayabu, a l’escola, assegut al costat de la Nanà. Ell té un peresós i la mestra li prohibeix que el porti. La resposta de la Nanà ens fa pensar en la discriminació de la mestra perquè argumenta que tots els altres nens han portat els seus animals a l’escola: un ocelot, una família d’armadillos o fins i tot una jararacussú, una serp molt verinosa. Però la mestra insisteix:
—Si dic que no, és que no!
Una mostra més de com en Kayabú i la seva família s’han d’adaptar a nous costums i actituds que no coneixen: l’ús de monedes per comprar productes o a dormir a l’aire lliure.
De manera inversa, ningú se n’adona de les habilitats del noi: esculpir una canoa a partir d’un tronc d’arbre, la seva facilitat per dirigir-la, saber llegir les constel·lacions del cel, etc.
Una lectura recomanada a partir de cicle inicial que ens ofereix la possibilitat de nombroses accions plàstiques com experimentar amb material reciclat o, a partir de una fotocòpia en color, cola de barra i sorra, entendre el concepte de desforestació i com els colors canvien tornant-se marrons, grisos i tristos.
LES DADES: Títol: Kayabu. Una història de l’Amazònia Autora: Eymard Toledo Il·lustradora: Eymard Toledo Traductora: Anna Soler Horta Editorial: Takatuka Pàgines: 52 Barcelona, 2025
La lectura ens diverteix, ens emociona i ens aporta coneixement. La lectura ens obre finestres al món i al nostre interior, ens transforma, ens ajuda a tenir més vocabulari, a resoldre enigmes, a viure altres vides i, sobretot, a imaginar models de vida més sostenibles, justos, solidaris, ecologistes i feministes. En definitiva, millors. Aquest article ens recorda que cal estar preparats i no caure en el desànim, perquè un món millor és possible i sabem com podem aconseguir-ho.
A la revista digital Graó 6-12 (https://www.grao.com/revistas/) s’ha publicat un article on expliquem de què va el llibre ODS para pequeños activistas que acaba de sortir i que presentarem properament.
A l’article defensem que una manera excel·lent de mirar el futur amb esperança és apostar per la lectura, per la mirada d’un infant que abaixa el cap, es capbussa en un relat de ficció, de poesia o de coneixement i llegeix. Quan torna a alçar el cap, el seu pensament entén, valora i estima el món d’una manera diferent. S’activen els sentiments positius, es facilita la comprensió, s’ajuda a no patir angoixa (ara se’n diu ecoansietat), i, d’aquest senzill gest d’obrir un llibre, se’n deriva la capacitat d’imaginar i de trobar eines per a la competència lectora i recursos per mirar de mantenir la bellesa del món que ens acull i que ens dona vida.
Escrit amb la col·laboració de la Mònica Carrasco i la Laura Lagunas.
La festa dels Encontats és la festa d’un art que ve de lluny, de quan els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.
El món ha canviat. Molt. Ara, l’infant està envoltat d’informacions, d’imatges que li arriben a través de les pantalles. Hi ha, però, un matís, i és que aquestes informacions arriben desproveïdes de la força, del sentit i de l’emoció que provoca escoltar un conte i sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives, farcides de repeticions, de ritmes, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris.
L’infant que les escolta se sent lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors. Els contes que, any rere any, s’expliquen a la plaça del Mercadal, a Balaguer, i als carrers de la ciutat, també són literatura, literatura oral. Els contes tenen unes estructures internes a través de les quals l’infant aprèn a trobar les seves pròpies paraules, a conèixer el seu propi ritme de pensament, els seus silencis, a seguir el fil d’una història.
A la festa dels Encontats es preparen diversos escenaris i des d’allà estant un narrador o narradora observa un munt de criatures que esperen aquell moment màgic en què les paraules Vet aquí, en aquell temps dels catorze vents que set eren bons i set eren dolents… els transportaran a través del temps i de l’espai i tot el que sentiran serà versemblant, meravellós i possible. Asseguts en cadires o al terra, viuran, colze amb colze, una mateixa emoció i ells mateixos seran el llop, s’amagaran en una cova, trobaran el tresor, o entraran en un palau. Tot plegat gràcies a l’acció poderosa que la paraula, com a transmissora de percepcions, emocions i sensibilitats exerceix sobre la seva ment, fent sorgir, com per art d’encantament, les imatges viscudes dels objectes anomenats.
Quan algú escolta un conte, els valors ètics es reforcen, s’estimula la comunicació, es generen canvis en el desenvolupament lingüístic i es fomenta la creativitat. Els contes són edificants pel seu joc d’ombres, per l’alternança de llum i color que les seves imatges produeixen, per la complicitat que s’estableix entre qui narra i qui escolta.
Una dècada
Tot just, quan encara estàvem recordant com va ser de fantàstic el novè mercat del conte i el llibre il·lustrat, es va celebrar una reunió a la qual vaig estar convidat. Amb la presència de la Mari Carme Puigpelat, Regidora de cultura i turisme, l’Imma Montoliu, Tècnica d’Educació, la Núria Arbós, directora de la biblioteca Margarida de Montferrat i d’en Ramon Besora, home il·lustrat i coneixedor de tot allò que té a veure amb la literatura i el llibre, es va començar a preparar la desena edició. Se’m va oferir l’honor de fer el llibre que teniu a les mans, un assaig on es recull només una mil·lèsima part del que significa aquest esdeveniment per a Balaguer i més enllà, atenent les nombroses famílies que cada any acudeixen a viure una jornada apoteòsica.
Vaig dir que sí, naturalment, per dos motius.
El primer, més simbòlic, es refereix a com per algunes doctrines el deu és el número de la perfecció. És el primer de dues xifres i tanca el cicle per retornar al principi, a l’u i al zero, recordant-nos que la vida és cíclica, que després de la tardor ve l’hivern i després del dia arriba la nit. Pitàgores, el matemàtic, l’anomenava el número de la perfecció perquè és la suma dels quatre primers i posats en pila formen la cara d’una piràmide, d’un triangle.
El segon motiu tenia a veure amb la possibilitat que se m’oferia de conèixer de més a prop als padrins i les padrines de totes les edicions, homes i dones que representen una riquesa cultural i literària que ens fa sentir orgullosos de tenir-los, a ells i a les seves obres, al nostre país.
Va ser George Steiner qui va dir que a cada llibre, hi ha una aposta contra l’oblit, una aposta contra el silenci que només es pot guanyar quan el llibre es torna a obrir i això és el que fem quan anem a la biblioteca i agafem un llibre escrit o il·lustrat per algun dels padrins. Llegim els seus missatges, comencem a aprendre i, de mica en mica, ens anem fent més savis, més crítics, però sobretot, quedem atrapats en la seva poètica, en la seva imaginació desbordant i no podem deixar de llegir un llibre rere un altre, com si respiréssim.
I així ha anat. M’he sentit com Neftalí, el noi del relat d’Isaac Bashevis Singer que anava pels camins de Polònia amb el seu cavall, venent llibres i contant històries. En certa ocasió, parlant amb un ancià anomenat Reb Zebulun li va preguntar:
—Què fan aquests nens sense llibres de contes? I Reb Zebulun contestà: —S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells. —Jo no podria viure sense ―va dir Neftalí.
Neftalí també sabia que les històries les escriuen homes i dones que les imaginen per a gaudi de tots nosaltres. En aquest viatge, el nen Neftalí en què m’he convertit, he trobat persones amb molta sensibilitat, imaginació i generositat com Josep Vallverdú, la família de Frederic Letamendi, Francesc Infante, Roser Capdevila, Pilarín Bayés, Pep Molist, Lola Casas, Ramon Besora, Ricardo Alcántara i Carles Cano.
De tots ells he après i no puc estar més que agraït pel regal que m’han ofert dedicant-me el seu temps i la seva conversa instruïda i culta.
Estic content del resultat. Durant uns mesos he pogut entrevistar-me amb els padrins i les padrines i, de les converses, he extret algunes idees, frases, anhels personals i molta informació de cada padrí o padrina.
Ara em queda una sensació estranya perquè, per una banda, tanco una carpeta amb satisfacció pel resultat però per altra em queda una mena de buit després dels mesos de treball. Imagino que és normal.
Està dedicada a l’alfabetització i les literacitats. Hi ha molts articles que valen la pena de llegir i reflexionar sobre cap on va el futur de la lectura als centres educatius i a la vida en general.
L’editorial va signada pel Raül Manzano que fa unes reflexions molt encertades i ens convida a endinsar-nos en les pàgines del monogràfic per donar resposta al gran repte que ens planteja la literacitat: quin lloc ocupen els textos, siguin del tipus que siguin, en les nostres vides?
Segueixen tres articles potents en el que es plantegen moltes preguntes i s’aporten moltes idees que convé considerar. Coordinat pel Juli Palou i la Montserrat Fons hi ha un parell d’articles més, un d’en Daniel Cassany sobre la IA i un altre escrit per l’Alba Ambrós que ens parla de com aprendre i educar al segle XXI comporta adaptar-se als canvis de l’era digital, amb la qual cosa l’aprenentatge esdevé una experiència vital, social i híbrida. I ho acompanya d’experiències concretes amb l’alumnat de tots els cicles.
M’ha fet pensar molt l’article d’en Cassany titulat Educar amb la IA per llegir i escriure on ens recorda que cal revisar els canvis que provoca la incorporació de la intel·ligència artificial (IA) en l’ensenyament de la lectura i l’escriptura en tot el currículum escolar i aposta per analitzar com escrivim i llegim amb IA, les possibilitats didàctiques que ofereix aquesta tecnologia i els reptes que se’ns plantegen amb una mirada crítica, ètica i humanista.
Diu: És més fàcil i agradable abordar el problema de com la fem servir a l’aula que no pas convertir-nos en policies paranoics que persegueixen textos artificials.
I més endavant, afegeix: Són fascinants –i inquietants– els camins que obre la IA per ensenyar i aprendre a llegir i escriure en totes les assignatures del currículum que fan servir escrits. L’alumnat té ara més possibilitats d’aprendre pel seu compte, però el docent guanya recursos per diagnosticar i oferir ajudes més personalitzades. No perdem protagonisme amb la IA, al contrari, l’alumnat ens necessita més que mai per apropiar-se d’aquest nou superpoder que formarà la ciutadania analítica, crítica i creativa del futur.
Hi ha després, a la revista, sis articles pràctics que ens mostren com es pot treball a les escoles i després les seccions habituals.
Si teniu interès en albirar el camí que ens espera pel que fa a les competències lectores, aquesta revista us ajudarà, crec.
Els mons que crea el suec Sven Nordqvist són fascinants i plens de detalls, situen els personatges en paisatges molt acolorits, plens de detalls i criatures estranys. Segur que heu tingut a les mans algun títol de la popular sèrie d’En Pettson i en Findus.
S’acaba de publicar un nou títol d’aquest autor i també hi ha molts detalls curiosos i sorprenents al nou llibre, amb una trama on no hi ha cap altra intenció que divertir-nos amb les imatges.
Comença amb un nen sense nom que es desperta en un bosc desconegut, un lloc estrany. Recorda la Dorothy del mag d’Oz, envoltat d’uns personatges diminuts que l’ajudaran a trobar el camí a casa, un camí grog, com el títol del llibre. De fet, el camí és el veritable protagonista del relat, perquè l’argument no és més que una excusa per presentar-nos imatges acolorides que ens recorden altres escenaris o personatges de la literatura.
Hi ha, per exemple, un gegant que esculpeix catedrals amb les roques que tenen forma de peces de lego o una noia que s’arrauleix sota un mosaic de camps de conreu del paisatge.
Si us hi fixeu, mentre aneu llegint, segur que també reconeixereu el capità Nemo, l’Alicia o la Sireneta, altre altres.
Una peculiaritat que usa en Nordqvist en aquest llibre són unes vinyetes, com si fossin tires de còmic que ens proporcionen informacions del que està succeint. Són un punt curioses però crec que sense aquests apunts, el relat hagués planat igual de bé.
És un bon llibre que agradà a infants i adults. Conserva l’estil de l’autor, un món rural, idíl·lic, personatges peculiars i ambients plens de vida.
Un llibre enginyós que recomanem a partir de cicle inicial.
Llegiu-lo centrant-vos en el camí i el viatge.
LES DADES: Títol: El camí groc Autor: Sven Nordqvist Il·lustrador: Sven Nortdqvist Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie Mansten Editorial: Flamboyant Pàgines: 32 Barcelona, 2025
Hi ha qui col·lecciona versions d’El petit Príncep, altres de La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap, però no arriben a la munió de col·leccionistes de les centenars de versions de “La Caputxeta vermella”, un dels contes més explicat als infants.
De la Caputxeta trobem il·lustradors que han volgut donar-li el seu estil. N’hi ha de clàssics com el de l’Arthur Rackham, moderns com el d’Innocenti que situa l’acció en una ciutat, il·lustrats amb formes geomètriques, la varietat d’estil és fascinant. Del seu simbolisme també se n’han escrit nombrosos estudis, el més conegut el d’en Bettelheim al seu assaig Psicoanálisis de los cuentos de hadas.
La polèmica sobre com acaba el conte continua vigent. La versió més acceptada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Actualment, però, s’està imposant una versió on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també trobem altres versions que s’allunen molt del relat tradicional.
Aquests dies he estat llegint i gaudint de les il·lustracions de la Concha Pasamar sobre la seva versió de Charles Perrault. Amb llapis i color vermell crea unes imatges inquietants que, a mesura que anem avançant per les pàgines, ens aboquen al fatal desenllaç.
La promo de l’editorial Bookolia explica que:
Una tarda, cap a finals d’estiu, un trajecte en solitari, una nena confiada, un esser malvat, un engany. Concha Pasamar, autora de prestigi de literatura infantil en llengua espanyola, tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas. A aquests, s’hi ha d’afegir el lirisme de la prosa i les atmosferes de l’autora, que aconsegueix amb el seu llapis, en negre i vermell, unes il·lustracions que juguen també amb la tradició des d’una mirada actual.
La invitació a la lectura 