Ahir ens vam llevar amb la notícia de la mort d’en Josep Vallverdú i em va venir al cap el darrer Encontats de Balaguer on vam poder conversar, cantar i riure amb en Vallverdú un matí de dissabte envoltats de grans autors i il·lustradors de la literatura infantil i juvenil. Ho podeu recordar anant a l’entrada que vaig fer en aquest mateix blog: https://jaumecentelles.cat/2025/09/24/10-anys-de-lencontats-a-balaguer/

Vaig tenir l’honor de recollir els pensaments i les memòries de cadascun d’ells que van quedar escrits en un volum commemoratiu.

En el capítol dedicat a Vallverdú vaig escriure el que ara us comparteixo:

«Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.»

L’any 2016, en Josep Vallverdú va ser el padrí del primer Encontats, el mercat del conte infantil que es va celebrar a Balaguer, un honor merescudíssim per aquest fill adoptiu de la ciutat.

L’Encontats es va celebrar en diferents espais de la ciutat, assignats cadascun d’ells amb el nom d’un personatge de les obres d’en Vallverdú. Així, l’Espai Rovelló (del llibre Rovelló) estava a la plaça del CEI, l’Espai Norga (del llibre Terra de llops) a la plaça del Pou, l’Espai Bernat (del llibre Bernat i els Bandolers) al carrer dels Velluters i fins a nou espais amb noms sorgits dels seus llibres per a joves En Mir, l’esquirol, Un cavall contra Roma, L’alcalde Ferrovell, Primi quatre estrelles, Xau el gos nàufrag, i En Roc Drapaire.

Un altre moment molt emotiu que voldria recordar es va produir l’any 2020, durant la cinquena edició de l’Encontats, amb motiu de la inauguració d’una escultura del popular Rovelló que podem veure a la plaça del Pou. Es tracta d’una escultura de dues peces formada pel famós personatge assegut al costat de tres rovellons, obra de l’artista balaguerí Sergi Molina. A l’acte inaugural, presidit pel president de la Generalitat, Quim Torra, en Josep Vallverdú va recordar que va escriure el conte Rovelló feia cinquanta-dos anys i des de llavors ha estat traduït en nombrosos idiomes i l’han llegit més de dos milions de persones, pel cap baix.

El president Torra va explicar que un dels seus somnis és que Catalunya tingui un espai dedicat als seus autors i il·lustradors, i va posar com a exemple el Museu Junibacken d’Estocolm, dedicat a Astrid Lindgren. També va recordar com el van marcar tres llibres de la col·lecció Els grumets de la Galera: Rovelló i en Roc Drapaire d’en Josep Vallverdú i El zoo d’en Pitus d’en Sebastià Sorribes.

Precisament amb en Sebastià Sorribes, Joaquim Carbó i Emili Teixidor, en Vallverdú va formar una mena de pòquer d’autors que a finals dels anys cinquanta van començar a publicar novel·les d’aventures en català per a infants i joves. Venien d’un anys foscos i grisos on el règim franquista prohibia escriure en català, llevat algun episodi bíblic i poca cosa més. Quan es va poder publicar, en Vallverdú veient que la literatura juvenil en català era un desert, va editar una primera novel·la, El venedor de peixos amb l’editorial Arimany, a la que van seguir un parell més, Trampa sota les aigües amb la que va obtenir el premi Joaquim Ruyra i Rovelló mereixedora del premi Josep Maria Folch i Torres, dos dels guardons cabdals de la literatura juvenil en català.

Aquests premis, juntament amb l’aparició de l’editorial La Galera, la revista Cavall Fort i la bona feina dels autors mencionats —els deien “els quatre asos”— que apostaven per nodrir de bones històries als joves lectors, van convèncer a en Josep Vallverdú que era un bon camí endinsar-se en la literatura per a joves.

La prosa elegant d’en Vallverdú i les històries que sorgien del seu magí, van permetre que en aquells anys daurats publiqués títols tan reconeguts com En Roc Drapaire, Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell i altres relats amb els quals gaudia escrivint-los, tant com els joves llegint-los.

Recordo que l’estiu de l’any 2023, al Palau Robert de Barcelona, vaig visitar una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Vallverdú. L’exposició, senzilla, permetia la seva itinerància arreu de Catalunya i estava formada per uns plafons que feien un recorregut per la seva vida i uns expositors amb els llibres que havia escrit i traduït. També hi havia una petita sala on es podia veure una entrevista que li va fer en Xavier Grasset al programa Més 324.

Recordant els títols vaig topar amb Saberut i Cua-verd, un llibre que vam llegir a l’escola, allà per l’any 1985, amb els alumnes de cicle mitjà, un fet avui impensable. Saberut i Cua-verd, va ser mereixedor del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983 i és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic que es troben cada dia i conversen de diversos temes, sobretot, dels humans, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans.

Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i encara el conservo perquè rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual d’aquest escriptor.

Aquelles dues dècades dels anys setanta i vuitanta van ser de molta producció de novel·les estimulants.

Segons Vallverdú, abans de començar a escriure havia de trobar el personatge o l’ambient i d’aquesta manera la història fluïa sola. Diu:

—Sempre que se m’ha acudit una trama consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes.

Un cop trobada la idea, el relat avança perquè en Vallverdú, des de menut, s’ha preocupat per les paraules, les locucions, les frases fetes i, sobretot, d’usar el diccionari per anar descobrint, aprenent i ampliant el seu vocabulari. Per això la seva obra està escrita amb un llenguatge concís, suggeridor, amable i farcit de diàlegs vius i versemblants. D’aquesta aparent senzillesa, es deriva la identificació del lector i la seva emoció. A més, en les aventures, sempre aconsegueix un doble objectiu: que el lector, quan arribi al final, en surti transformat, talment com si alguna escena, detall o fet l’hagi tocat i, també, es preocupa que el protagonista, al seu torn, esdevingui millor persona, pugi de nivell.

Hi ha una anècdota que explica de quan tenia quatre anys. És l’exemple de com empra les paraules precises. Recorda:

—Tenia la vida dividida en dos períodes: a l’hivern era a Lleida, amb la mare, el pare i la meva germana petita. I a l’estiu el meu padrí em reclamava a Sant Martí de Maldà, on tenia un hort amb enciams, tomateres, mongeta tendra, cols, patata. També hi havia pruneres i una figuera. I un dia, quan tenia quatre anys, ell plantava patates, i vaig dir: “Oh, quin bé de Déu de patates”. No vaig dir “quin munt de patates”. Això és la prova que havia sentit l’expressió, i que de ben petit ja tenia un instint de llenguatge.

Vingueren després uns anys, una segona etapa, en què en Vallverdú va ocupar el temps amb un bon grapat de traduccions (més de setanta), llibres de text, obres de teatre i altres escrits per a adults on es recollien vivències més íntimes i personals. Els escrits dels records i les evocacions dels llocs on havia viscut i havia visitat són molt celebrats. Les narracions juvenils es van anar reduint i la majoria van ser publicades per l’editorial Pagès: La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops, tot i que també, a La Galera, va veure la llum l’extraordinari El testament de John Silver.

N’hi ha prou de recordar els viatges que va fer per tot Catalunya escrivint amb la companyia del fotògraf Ton Sirera amb qui, durant cinc anys, van recórrer quinze mil quilòmetres. Fruit d’aquelles caminades en van resultar vuit volums on ens mostraven la terra més propera però també llocs com la franja d’Aragó i llocs de la Catalunya Nord com el Rosselló i el Conflent.

Aquest anar i venir trepitjant diferents indrets fa que en Vallverdú tingui una visió de país ampla, amb una perspectiva plena de matisos. A més, les circumstàncies de la vida l’han portat a viure en llocs diferents —Lleida, Barcelona, Sant Feliu de Guíxols, Sant Martí de Maldà, Puiggròs, L’Espluga de Francolí i, des del 2015, Balaguer— i de cadascun dels llocs on ha residit s’ha emportat records que conserva com a tresors. A canvi, ha deixat la seva petja, el rastre brillant que l’acompanya allà per on passa.

—En tots els casos he canviat de lloc de residència per necessitats de la feina, per necessitats d’educació del fill o, en temps que molt pocs recorden, molt enllà, per la guerra i la postguerra.

I encara convé recordar una tercera etapa com a autor. Passats els vuitanta-cinc, va fer un canvi de registre que el va portar a explorar la poesia. Els poemes li permeten endinsar-se de manera més exigent i emotiva a definir i evocar, amb paraules afinades, indrets, anècdotes, persones, moments de la seva vida. En aquests darrers anys ha vist la publicació de set volums de poemes amb molt bona rebuda dels lectors.

El reconeixement d’un autor de literatura infantil i juvenil ve marcat per la qualitat de les seves obres, òbviament. Es venen milers de llibres, els gaudeixen els infants i joves, la cadena del llibre se’n beneficia dels ingressos (editorials, llibreries, etc.) però no hi ha res comparable a la satisfacció que produeixen les trobades amb els grups escolars.

Si el docent ha compartit les lectures amb el seu alumnat, ha generat debat, ha contribuït al fet que infereixin què s’hi amaga a les diferents capes de la història, té la gosadia de convidar l’autor a conversar sobre el relat, i finalment, el moment es produeix, llavors el cicle es tanca de manera extraordinària.

És el que va passar el desembre de 1982, quan Josep Vallverdú va visitar un grup de 4t i 5è d’EGB on un extraordinari mestre, en Josep Maria Aloy i el seu alumnat havien llegit el llibre Rovelló.

A la presentació del llibre Camins i paraules: Josep Vallverdú, l’escriptor i l’home, Josep M. Aloy diu:

—Tot va esdevenir d’una manera molt suau però emotiva. Tenia per costum llegir-ne un capítol cada dia als meus alumnes de 4t i 5è d’EGB.
No fou massa difícil observar que aquella estona de lectura els agradava i de seguida vaig notar que un cop acabava de llegir el capítol del dia, i abans de passar a les següents activitats escolars, se succeïen uns segons d’un silenci sorprenent durant els quals molts dels nois contenien fins i tot l’alè i no acabaven de reaccionar davant la meva invitació a continuar la classe.
Un cop “xops” de Vallverdú, vàrem convidar-lo a visitar l’escola. L’escriptor va acceptar i el contacte va resultar molt enriquidor i estimulant per a tots. L’autor va compartir generosament tot un matí amb nosaltres mostrant-nos la seva bonhomia i el seu tarannà obert i agradable. És difícil descriure què senten els nois i noies quan tenen l’oportunitat de dirigir-se personalment a l’autor d’aquells llibres que han llegit a classe. En el cas de Josep Vallverdú va servir, entre altres coses, per assaborir més a flor de pell el seu carisma i la seva personalitat.

Aquella jornada es va convertir en memorable. A aquell primer encontre, li succeïren molts més, tant és així que en Josep M. Aloy va esdevenir el biògraf d’en Vallverdú i va crear un blog on es troben totes les ressenyes i informacions sobre l’autor i la seva obra. El podeu consultar anant a Vallverdú.org, un blog, molt recomanable, estructurat en cinc grans apartats:

• Inici: notícies i ressenyes sobre Vallverdú i les seves obres.
• Biografia, agrupada en diferents epígrafs significatius com “L’avi i el pare: dos homes influents”, “El matrimoni Vallverdú” o “El Vallverdú nonagenari”.
• Bibliografia sobre l’autor, organitzada per ordre alfabètic de l’autor de l’article, parlament o pròleg referenciat.
• L’obra, agrupada en “Obra per a adults”, “Premis i reconeixements”, “Traduccions” i “L’obra infantil i juvenil”.
• Enllaços: enllaços d’interès sobre escriptors i literatura.

Gràcies per tant, Josep Vallverdú!