narrativa juvenil

—Moriràs —li va dir mentre estaven assegudes en els gronxadors dels pati de l’escola. Al seu davant altres nens feien cridòria i jugaven a pilota mentre Leiza, entristida, fixava la vista en els peus. Si posava els ulls en Aina, sentia com l’amiga perdia la vida.

La mèdium és una novel·la policíaca amb un rerefons inquietant. Parteix de la base que una nena pot predir el que passarà en un futur no gaire llunya. D’aquí el títol de La mèdium. Aquest do —a la contraportada escriuen «virtut» però crec que més aviat és una maledicció— li ha complicat la vida des de sempre. Al poble on viuen la consideren una bruixa i ella i la seva mare són rebutjades quan la població la culpa de la mort d’una altra nena. Han de fugir del poble però no poden evitar que la premsa escampi la seva història.
A més a més, hi ha altres persones interessades en fer-se amb els serveis de les seves visions i treure’n profit.
La novel·la, escrita a manera de cas policíac, compta amb una detectiu, la Sonya Bates, amb un passat complicat i marcat per la mort d’un noi quan ella investigava el seu primer cas i un periodista, en Mathias Tucker, que treballa per a una revista esotèrica. Ambdós s’alien per desfer-ne l’entrellat, trobar la nena i salvar-la d’ uns militars que tenen carta blanca per fer el que calgui per trobar i eliminar-la.
Hi ha alguns personatges extraordinaris i versemblants. La manera com estan construïts els capítols és enginyosa i recorda a les sèries americanes de lladres i serenos. La novel·la està molt ben tramada i mentre la llegeixes veus el què està passant i ets capaç de posar cara als personatges.
La mèdium, escrita per Silvestre Vilaplana, autor alcoià de novel·la juvenil, narrativa per a adults i poesia, és una molt bona lectura, ideal per llegir-la a l’ESO.
L’he disfrutada molt i m’ha obert nombroses preguntes sobretot al voltant de la idea de saber què pot passar l’endemà. Uff! Quin horror!
Se’m passen pel cap nombroses activitats relacionades per fer abans, durant o després de la seva lectura, especialment de producció escrita perquè els capítols breus permeten el seu anàlisi, la conversa sobre la trama o els personatges i les seves motivacions, etc.
Una bona activitat és repartir els capítols entre els alumnes perquè en facin una lectura sense conèixer els altres i posteriorment exposar als companys el que han llegit i mirar d’ordenar la trama, a manera de trencaclosques, actuant com autèntics detectius.
També és un bon exercici inventar títols per als diferents capítols que venen marcats amb números, recrear els escenaris on passa l’acció, així com fer unes il·lustracions a partir de les extraordinàries i detallades descripcions dels personatges.
Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ

LES DADES
Títol: La mèdium
Autor: Silvestre Vilaplana
Editorial Bromera
184 pàgines
Alzira, 2016

Fa molts anys hi havia un espai increïble al Passeig de Gràcia de Barcelona. Es deia “El Drugstore” i tenia les portes obertes les vint-i-quatre hores del dia. Allà hi podies anar a prendre una cervesa o un cafè, quedar amb els amics o fer la darrera conversa de la nit. També era punt de trobada.
Recordo amb molt de carinyo que hi havia una llibreria a la part de dalt. Allà hi solíem anar en sortir del cinema i fèiem una passejada per les prestatgeries mirant les novetats. Sense presses i descobrint a Nietsche, Boris Vian o Rilke. Va ser allà on vaig comprar els llibres d’un autor que em va marcar aquella època de joventut i de descobertes. Parlo d’en José Mauro de Vasconcelos.
Els llibres de Vasconcelos venien de l’Argentina. Eren de l’editorial “El Ateneo”. Encara en conservo quatre (Doidáo, El velero de cristal, El palacio japonés i Vamos a calentar el sol). La resta els he perdut o regalat. Eren novel·les que m’encongien el cor perquè presentaven uns personatges carregats de poètica, nens i adults que vivien en la misèria del Brasil de l’època, amb alegria i també amb frustracions, però que tenien valors humans, innocència, educació i respecte pels altres. Em vaig fer tips de plorar amb les aventures del nen Zezé…

I ara, quaranta-dos anys després m’assabento que l’editorial Libros del Asteriode acaba de publicar la traducció al català de La meva planta de taronja llima. L’he tornat a llegir i m’ha produït les mateixes emocions.
La meva planta de taronja llima, basada segons l’autor en les seves pròpies experiències a Bangu (Brasil) durant la seva infantesa a mitjans del anys 20, narra les aventis del nen Zezé, un nen molt intel·ligent i entremaliat que viu amb els seus germans, la Jandira, la Glòria i en Totoca. El pare de Zezé esta a l’atur i la seva mare treballa en una fàbrica. A causa d’aquestes dificultats, en Zezé i la seva família es veuen obligats a mudar-se a una casa més petita on coneix qui serà el seu company de confidències, l’arbre de taronja llima, que alimentarà el seu món de fantasia.
Zezé també coneix un home gran, el Portuguès, amb qui mantindrà una gran amistat. A la novel·la hi apareixen altres personatges potents com el senyor Ariovaldo, la mestra Cecília o el Magaratiba, el tren.
El tema principal de la narració són les relacions familiars, la fantasia i les desigualtats socials. Temes que es poden treballar a l’escola, perfectament.
Vasconcelos va escriure aquesta obra només en dotze dies (segons conta ell mateix) i forma part d’una sèrie de quatre llibres que recullen la seva vida. Una mena de memòries escrites de forma inusual: La meva planta de taronja llima recull la seva infància a Bangu, Vamos a calentar el sol, el seu trasllat a la ciutat de Natal, Doidao, la seva adolescència, i Las confesiones de Fray Calabaza, la seva vida adulta.

Actualment, als afores de les megalòpolis del Brasil com Sao Paulo i Rio de Janeiro hi ha un alt índex de violència, enfosquida per la infància que viu en aquests llocs amb uns pares amb problemes (atur, alcoholisme, bandes, etc.) i per això no se’ns fa especialment dolorosa la narració de La meva planta de taronja llima. La quotidianitat suavitza i relativitza. En canvi allò que ens crida l’atenció de la novel·la és, justament, la força emocional d’un infant que vol créixer i ens fa partícips dels seus pensaments (l’obra està escrita en primera persona) acompanyant-lo i imaginant que tot existeix per enfortir-lo:

-Minguinho, ara viurem sempre a prop l’un de l’altre. T’adornaré tan bonic que cap arbre t’arribarà als peus. Saps, Minguinho? Acabo de viatjar en un carro tan gran i suau que semblava una diligència d’aquelles de les pel·lícules de cine. Mira, tot el que sàpiga, vindré a dir-t’ho, d’acord?

Vasconcelos va morir a Sao Paulo, als 64 anys, el 25 juliol 1984 però ens va deixar joies com aquesta gran història que ara ja podem llegir en la cuidada traducció den Carles Sans. Val molt la pena. Ideal per als primers cursos de l’ESO, en els que ja són capaços de llegir a un altre nivell, i on tota la càrrega simbòlica es fa present.

Tant de bo Libros del Asteroide continuï traduint la resta d’obres d’en Vasconcelos.

Com a anècdota, comentem que es va fer una pel·lícula l’any 1970, amb els mitjans de l’època, que podeu trobar a youtube.

S’ha fet una versió moderna que, de moment, només es pot trobar en portuguès. El tràiler oficial és el següent: