«Corneli i Garcia», bons amics

Els qui coneixeu a en Ricardo Alcántara sabeu que és un tipus extraordinari que no té mai un “no” per a ningú. Sabeu, també, que els seus relats són com ell: positius, amb una mirada oberta, sense prejudicis ni moralines.

L’últim que ha publicat és aquest «Corneli i Garcia» i ens explica tres episodis de l’amistat entre l’elefant Corneli i el ratolí Garcia. M’ha recordat a «Sapo y Sepo», aquella parella entranyable d’Arnold Lobel.

El llibre està estructurat en tres històries d’unes vint pàgines cadascuna, amb il·lustracions boniques de la Sophia Touliatou que ocupen, en alguns casos, bona part de les dues pàgines.

La primera història es titula “Bons amics” i, si voleu, podeu gaudir de la veu d’en Ricardo, llegint-la, a continuació.

La segona història “En Corneli tenia els ulls brillants” ens narra els intents de l’elefant per fer cara d’enfadat fins que, finalment, entén que és millor anar de cara i deixar-se estar de romanços.

La tercera “El concurs de disfresses” és força divertida perquè l’elefant intenta trobar una disfressa que li escaigui i fins que no la troba no para d’emprovar-se la de pirata, de príncep, de fantasma, etc. Però no us explico com acaba perquè sinó no té gràcia.

Si teniu fills o alumnes de 5 anys, els podeu llegir aquests històries i segur que passaran una bona estona. Si són més grandets, podran atrevir-se ells sols perquè el text segueix una seqüència repetitiva i lineal. També podeu llegir de forma compartida i llavors el plaer serà doble.

El llibre es queda una mica curt i volem més episodis. Crec que és a propòsit. Segurament, aquest serà el primer volum de noves aventures d’aquest parell de bons amics.

LES DADES:
Títol: Corneli i García
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Sophia Touliatou
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Combel
Pàgines: 72
Barcelona, 2022

«Un ou és silenciós», un bon llibre per als petits naturalistes

«Un ou és silenciós» és un llibre de natura escrit per la Dianna Hutts Aston, autora dels Estats Units, especialitzada en llibres de coneixements. De moment, l’editorial EntreDos ha traduït “Una llavor dorm” i “Un ou és silenciós”. Imagino que, més endavant, aniran traduint la resta de llibres que formen part d’aquesta col·lecció, com “Un niu fa soroll”, “Una papallona és pacient”, “Un escarabat és tímid”, etc.

Dels dos que he llegit, crec que “Un ou és silenciós” enganxarà més als infants. Bé, al menys a l’infant que jo vaig ser fa uns quants anys li hagués agradat saber més coses dels ous. Recordo que, en arribar les vacances d’estiu, allà al poble, acompanyava a l’avi matern a feinejar pels camps i, de tant en tant, ens aturàvem i em mostrava meravelles com plantes, insectes i altres bestioles. Però quan trobàvem algun niu, l’avi s’esplaiava i m’explicava històries fascinants dels ocells que a un infant de ciutat com jo li semblaven extraordinàries.

Per això dic que la lectura d’«Un ou és silenciós» atraparà més als infants.

És un llibre ben editat, de format gran, entretingut i educatiu. Em recorda recorda un àlbum semblant que va editar Cruïlla fa uns anys i que tenia unes mides enormes, amb solapes, pestanyetes, siluetes i secrets a cada pàgina.

Què aprendran els infants amb aquest llibre?

Començant per les guardes, veuran que a les del davant hi ha una pila d’ous de totes les mides i colors. Quan vagin a les del darrera podran veure els animals que han sortit d’aquests ous i descobriran que la majoria són d’un color diferent. El plomatge dels ocell no correspon al color dels ous. Així, l’ou d’oriol és rosat i l’ocell és groc, per exemple.

Després, quan vagin avançant trobaran una frase poètica que encapçala cada doble pàgina i ens mostra coneixements extraordinaris com els colors, els textures o el creixement de l’animal a l’interior de l’ou.
De tota manera, allò que el fa realment interessant no és només la informació. Cal deturar-se a admirar el bon treball de la il·lustradora, la Sylvia Long, que transforma el llibre en quelcom força especial i bonic.

El final és espectacular perquè ens mostra l’eclosió d’un ou de camallarga americà i a la pàgina següent veiem els pollets que han sortit. Preciós.

En aquest llibre trobareu més de seixanta tipus d’ous d’ocells, rèptils i insectes.

Seguirem amb interès aquesta col·lecció de llibres adreçat a infants a partir de 4 anys

LES DADES:
Títol: Un ou és sorollós
Autora: Dianna Hutts
Il·lustradora: Sylvia Long
Traductora: Susana Tornero
Editorial: EntreDos
Pàgines: 40
Blanes, 2022

Temps de formació a les Escoles d’Estiu

A Catalunya hi ha una llarga tradició d’Escoles d’Estiu, de trobades de docents per compartir, debatre i aprendre com fer millor la nostra feina. D’aquests espais de formació sorgeixen debats pedagògics que ajuden a la renovació i a la innovació a les escoles i, també, són un moment per revisar les polítiques educatives i veure en quin moment ens trobem i cap on anem, conscients que els infants mereixen la millor educació possible.

Aquest darrers cursos han estat molt difícils i hem hagut de viure enmig d’una pandèmia, la reivindicació d’una escola en català, el confinament de molts infants i joves, el tancament d’escoles i l’estrès i cansament de tots plegats. Ara que estem sortint del pou és un bon moment per valorar, reconèixer i felicitar l’esforç col·lectiu dels equips de mestres.

Ben aviat veurem els carrers encatifats del groc de les acàcies que assenyalen que el curs escolar és a punt d’acabar i serà moment de pensar en compartir experiències amb altres mestres. Enguany alguns Moviments de Mestres han decidit ajornar la seva programació d’Escola d’Estiu per al curs vinent, atenent al cansament generalitzat, a l’allargament dels dies de curs, a la saturació mental que patim, etc. D’altres moviments de mestres, en canvi, fan un esforç de preparació d’unes Escoles d’Estiu on es combinen cursos presencials amb on line. De moment, han obert les preinscripcions a l’espera de veure si s’arriba als mínims per poder tirar-la endavant. Si s’aconsegueix, perfecte, però si no s’arriba, també s’entendrà.

Us passo l’enllaç a la del MEAC (Moviment d’Ensenyants de l’Alt Camp) on —ja ho veureu— compten amb propostes xules i amb la pràctica psicomotriu del gran Bernard Aucouturier.
Enllaç: https://sites.google.com/view/2aescoladestiudelmeac/benvinguda?authuser=0

Una altra de la que tinc notícia és la del Penedès que es farà a Saifores, com habitualment.
El cartell:

També podeu veure què proposen a l’Associació de Mestres Rosa Sensat, clicant a:
https://www.rosasensat.org/57a-escola-destiu-lespai-de-trobada-i-formacio-de-mestres/

Uns dies amb Werner Holzwarth

foto “La Vanguardia”

Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació  d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.

El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.

A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.

En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/

Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.

Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.

Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.

No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.

Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:

“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.

“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”

Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.

https://lhdigital.cat/web/digital-h/veure-multimedia?xarxaId=628e08ce30b28a1fece2cbcb&vimeoId=undefined&video=&titol=La%20biblioteca%20Tecla%20Sala%20fa%20un%20homenatge%20al%20conte%20%22La%20Talpeta%20que%20volia%20saber%20qui%20li%20havia%20fet%20all%C3%B2%20al%20cap%22#.YpNDbUuiFlM.link

L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!

Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:  

La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.

El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.

“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.

“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.

Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.

L’article sencer a:

https://www.lavanguardia.com/cultura/culturas/20220527/8298805/werner-holzwarth-cuentos-infantiles-caca-lij-topo-talpeta.html

Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a  continuació.

I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.

Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).

Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.

Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.

«Cuando brillan las estrellas» a l’Ofici d’Educar

Diumenge, 22 de maig, vam parlar d’aquesta novel·la gràfica, de Victoria Jamieson i Omar Mohamed, publicat per Ediciones Maeva. Explica la història real de l’Omar Mohamed, que vivia a Somàlia i, per culpa de la guerra, va haver de fugir amb el seu germà a un camp de refugiats d’un altre país africà.
Ens relata el dia a dia al camp de refugiats de l’Omar durant 15 anys i com finalment va poder sortir-ne i anar als Estats Units, on va estudiar.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els participants sortegem el llibre en qüestió:
La pregunta del concurs dels Llibres per Somiar d’aquesta setmana és:

A quin país es troba aquest camp de refugiats?

Envieu les respostes via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 29 de maig.

El podcast, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/cuando-brillan-las-estrellas-de-victoria-jamieson-i-omar-mohamed/audio/1135555/

Al mateix programa es va parlar de la relació entre germans i de com es pot gestionar la competència, l’amistat, la gelosia, la col·laboració, el joc i el conflicte.
Quina és la base d’una relació sana entre germans? Hem d’intervenir en els seus conflictes? Les seves baralles ens han de fer pensar que ho fem malament com a pares/mares? I els conflictes
Vam escolar les opinions expertes de la Milos Salgueda, psicoterapeuta sistèmica i constructivista, la Sílvia Palou, psicòloga des d’una perspectiva sistèmica, l’editora Pema Maymó, autora de “Supergermans”, en Joan Garriga, psicòleg, i l’experiència de Servi Vives, pare primerenc de bessones.

Tota la conversa a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/mai-es-tard-per-sanar-la-relacio-entre-germans/noticia/3164816/

«Bicicletes», història i anècdotes d’aquest vehicle

Cada any es fabriquen al món 140 milions de bicicletes. Cada any!

A la meva infantesa no vaig tenir bicicleta. La primera amb la que vaig aprendre a no caure va ser un artefacte atrotinadíssim que hi havia al poble de Castelló d’on eren els meus avis i on anàvem a passar l’estiu. No recordo d’on va sortir però aquell mes d’agost de quan tenia 11 anys té un record especial per a mi. Enfilar la carretera amb aquella bicicleta a la que amb prou feines arribava als pedats va ser un dels millors regals que vaig tenir. Em sentia Fausto Coppi, aquell llegendari ciclista italià de qui conservava com un tresor el seu cromo. Jo era de Coppi, potser perquè sempre he estat atret pels ateus, melancòlics i rebels. Coppi personificava tot el contrari que Gino Bartali, l’altra figura del ciclisme italià. Bartali era catòlic, conservador, elegant, guapo. A Coppi no l’entenia gairebé ningú…

Bé, també m’he sentit com Jacques Tati a «Jour de fête» però això ja és una altra història.

La meva relació amb la bicicleta ha estat tardana. Vaig tenir la primera amb 35 anys i des de llavors, he gaudit moltíssim fent passejades per la muntanya. Crea certa addicció, com tots els esports però anar en bici m’agrada. Molt.

De fet, vaig deixar de jugar a bàsquet perquè les lesions eren massa freqüents. Pedalar, en canvi, és un exercici més suau, on l’esforç no és tant brusc. El meu cos ho agraeix.

Aquest dies he llegit un llibre de coneixements adreçat a infants de cicle inicial que ens parla de la història de la bicicleta. Es diu «Bicicletes» i m’ha agradat la manera com expliquen tot el que envolta a aquests vehicle ecològic que no gasta gasolina ni contamina.

Són 32 pàgines amb il·lustracions divertides, collages amb panoràmiques amplies (i també primers plans de persones que han fet evolucionar l’invent) on aprenem com va provocar una revolució a la Xina, perquè es considerava que era un vehicle poc adequat per a les dones, i altres curiositat.

No espereu un compendi d’esquemes, dades i informacions útils. No és l’objectiu d’aquest llibre.
Es tracta d’una breu història de com ha anat evolucionant la bicicleta, per llegir amb els vostre alumnes, o casa amb els fills o nets.

Adequat entre els 6 i els 8 anys. Després aprofundiu, si voleu, en temes de conservació del medi ambient, mecànica de la bicicleta, perquè serveix el canvi de marxes, com es canvia una roda, etc. I si aquests estiu teniu oportunitat, programeu amb les criatures alguna sortida amb bicicleta i segur que repetiu. No us oblideu el casc!

LES DADES
Títol: Bicicletes
Autor: Fleur Daugey
Il·lustradora: Karine Maincent
Traductor: Gustau Raluy
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32 pàgines
Barcelona, 2022

Art efímer a partir de Sunakay

Ahir vam fer un taller a la llibreria “lectors al tren!” sobre el llibre SUNAKAY de la Meritxell Martí i en Xavier Salomó, aprofitant que hi ha exposades les magnífiques il·lustracions de l’àlbum
Vam començar recordant un llibre que es va escriure fa gairebé cent anys —«La niña de alta mar» de Jules Supervielle— perquè té certs punt de connexió amb «Sunakay». Ambdues obres estan protagonitzades per noies que viuen al mar, soles. Comparteixen els dos relats un to malenconiós i trist. En el cas de Sunakay, però, hi ha un bri d’esperança al final.

Al web de Flamboyant expliquen el següent:

El mar s’ha convertit en un immens abocador sense vida submarina. Dues germanes sobreviuen en una illa de plàstic, entre la deixalla. Un petit accident canviarà el rumb de les coses. Una força atàvica està a punt d’emergir.
Més enllà de ser un àlbum sobre la contaminació de plàstics, Sunakay és una oda als nostres mars i un himne a la necessitat de protegir el planeta.
L’àlbum és fruit de gairebé tres anys de treball, que culminen en un meravellós llibre. El projecte més ambiciós del premiat i best seller tàndem creatiu Martí-Salomó.

També ens presenten un petit vídeo animat:

https://www.youtube.com/watch?v=BY00DB_KUN8

Amb l’experiència de la Montse Marcet vam poder analitzar les imatges i els simbolismes que apareixen en aquesta obra de cent pàgines bellament il·lustrades. Vam parlar dels colors, de les referències cinematogràfiques que hi ha i de tots els “intringulis” que un projecte com aquest va comportar per als autors.

En acabar vam proposar una acció plàstica. L’objectiu d’aquests tallers sempre és el mateix: Oferir idees d’accions que no siguin costoses d’organitzar a l’escola, que estimulin la imaginació i la creació literària i plàstica fent aflorar l’artista que tots tenim en el nostre interior.

Vam començar veient l’obra de tres artistes que treballen amb material de rebuig: Hanoch Piven, Gilbert Legrand i Christian Voltz. Primer vam observar el resultat de les seves obres i vam comentar com treballen i com el seu enginy és contagiós.

Vam acabar creant una instal·lació plàstica amb materials que provenien d’una deixalleria. Vam triar una construcció efímera sobre l’obra Sunakay.

No tinc més que paraules d’agraïment per a l’equip de «Lector al tren!» per fer-me partícip d’aquesta meravella que són les exposicions que fan periòdicament.

Blas!, un gos melòman

A la revista GUIX INFANTIL número 114, de maig del 2022 a la secció «Menjallibres» publiquem una pràctica basada en el llibre «Blas!» escrit i il·lustrat per Elena Hormiga i editat per Apila. L’àlbum ens recoda que less mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat.

Probablement, teniu a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. El mateix passa quan es parla de tortugues, ocells, hàmsters, gats i, sobretot, gossos.

Amb els animals domèstics, a més, hi ha possibilitat de portar-los a l’escola, veure com són en realitat, com caminen, què mengen, etc.

Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, i tot allò que s’espera d’ell.

Però Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.

En aquestes mateixa revista trobareu articles i reflexions força actuals i necessaris, començant per l’editorial i sobretot pel monogràfic dedicat a l’educació científica.

M’ha agradat veure que la meva amiga Raquel Fernández també hi participa a la revista fent un parell de ressenyes de llibres per al 0-6.

Del llibre en vam parlar en aquest mateix blog:

https://jaumecentelles.cat/2020/10/28/blas-un-gos-especial/

Inauguració de l’exposició “la talpeta n’ha fet 30! …31! …32! …i 33!!!”

Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.  

Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.

També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.

Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…

A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.

Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.

Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!

http://www.bibliotequeslh.cat/852893_1.aspx?id=1

«Cueto Negro», el despertar a la realitat

A les primera pàgina d’aquest emotiu relat hi ha quinze frases en vint línies. Són frases curtes, directes, que ens situen en el lloc, en el temps (Los fines de semana de invierno subíamos a Pajares.) i ens presenten els personatges. Així, amb frases directes, l’autora, la Mónica Rodríguez, ens mostra què li passa a una noia, la Cecília, durant un cap de setmana.

És un d’aquells moments que potser hem viscut i recordem, i que queda fixat indeleblement en la nostra memòria perquè ens marca un canvi. Sol estar associat a una emoció molt forta (un accident, un desengany, una persona que passa per la nostra vida i ens il·lumina, una paraula).

El llibre, tot ell, com a objecte està fet amb una delicadesa extraordinària. Sovint em declaro admirador de l’editorial Lóguez i recomano amb vehemència els seus llibres. No els conec personalment i em sap greu perquè segur, segur, que una conversa amb ells pot resultar enriquidora per la manera com entenen la literatura infanti l i juvenil i l’estimació amb que presenten les seves publicacions.

«Cueto negro» és el relat d’un cap de setmana en una estació d’esquí que està entre Astúries i Lleó presidia pel cim del Cueto Negro. Si heu anat mai al Pirineu, probablement algunes de les descripcions que ens ofereix la Mónica us poden resultar familiars i evocadores.

La trama gira al voltant de les emocions que viu una noia, la Cecília, que està en aquella edat en que comença albirar el mon amb uns altres ulls, analitza i observa el que fan els adults i nota com a dins seu una sensació nova pren cos. És l’amor, agradable, sa, efervescent, envers un altre dels nois que també puja habitualment a esquiar al Cueto Negro.

Paral·lelament a aquest amor bonic, el relat també ens mostra la part més fosca de les relacions entre les persones i sense caure en l’explícit ens deixa entreveure una situació que trasbalsa molt a la noia. També hi ha un noi que, novament sense dir-ho, entenem que es autista i víctima d’abusos sexuals. Molt colpidor. I un pare i una mare i una germana, cadascú amb els seus conflictes personals.

«Cueto Negro» és una novel·la curta que es llegeix en dues o tres hores i que en mans d’un adolescent (recomanable per als 12-14 anys, sols o guiats en la lectura) pot tenir aquell efecte transformador que busquem.

La veu narrativa és la de la protagonista i ens fa molt creïble el que explica.

LES DADES:
Títol: Cueto Negro
Autora: Mónica Rodríguez
Il·lustració coberta: Eva Vázquez
Editorial: Lóguez
Pàgines: 176
Santa Marta de Tormes (Salamanca) 2021