Organització i funcionament de les biblioteques escolars a Galícia

A la magnífica i ben organitzada pàgina de les Biblioteques escolars de Galícia han publicat les Instruccions sobre organització i funcionament de la biblioteca escolar per al curs acadèmic 2017/2018 i que s’aplicarà en tots els centres públics de propietat del Ministeri de Cultura, Educació i Ordenació Universitària que imparteixen educació no universitària, amb l’adaptació pertinent a les diferents tipologies de centres.
Val la pena entretenir-se una estona i comprovar amb quin interès estan dedicant esforços (hores i pressupost) a tirar endavant les Biblioteques escolars.
Per exemple, pel que fa al pressupost diuen:
Els centres establiran una partida específica per al manteniment de la biblioteca escolar, dins dels pressupostos generals del centre (entre un 5% i un 10% del pressupost del centre).
Respecte a la figura del bibliotecari podem llegir:
La direcció del centre designarà una persona com a responsable de la biblioteca escolar per un període mínim de dos anys, donant prioritat a la seva formació específica, a la seva experiència, interessos i disponibilitat horària.
Podeu consultar el document clicant AQUÍ o anant al web de Biblioteques escolars de Galícia.

He estat buscant al web del Departament d’Ensenyament quelcom semblant però no he estat capaç de trobar-ho… sniff!

 

Anuncis

Jo no sóc la teva mama, un àlbum sobre l’amistat

Un matí, l’esquirol Otto descobreix una bola verda amb punxes davant de la porta de casa seva, a l’arbre gran on viu, un arbre amb fulles acollidores. Quan la bola s’obre, hi apareix una criatura blanca que se’l mira i li diu MAMA!


Després d’alguns dubtes, l’Otto li diu a la criatura que entri a casa seva per passar la nit. L’endemà, el «pelut» ha crescut molt i l’Otto surt a la recerca de la seva mare. No la troba i els dies següents continua buscant-la. Mentrestant la criatura, de nom Piu, continua creixent i creixent. Sembla el Yeti, blanc i cada cop més gran. L’esquirol no sap com desfer-se del Piu que li fa malbé la seva casa fins el dia, el Piu li salva la vida, evitant que una àliga l’enxampi.

Aquest àlbum, amb tapes dures, explica el naixement d’una amistat entre una esquirol i una simpàtica criatura peluda. Els diversos intents de l’esquirol per trobar la mare de la criatura marquen la primera part de la narració, i la successió dels dies ve marcada pel sorprenent creixement del “pelut”.
La narració que acompanya les il·lustracions de la canadenca Marianne Dubuc, amb alguns diàlegs, està formada per frases curtes, fàcils d’entendre.
Les il·lustracions mesclen dibuix i aquarel·les, expliquen molt bé aquesta història de coneixement, amistat i ajuda mútua.
El disseny del llibre és senzill però efectiu, amb petits detalls (per exemple, a la casa de l’esquirol) que convé observar. Les cares dels personatges mostren una fesomia molt expressiva, així com altres detall de l’anatomia de l’esquirol i de la criatura.
Un àlbum serè que ens explica que els llaços del cor poden ser més forts que els de la sang.
Recomanat per al cicle infantil. Ideal per explicar l’amistat i les emocions.

Web de l’autora: http://www.mariannedubuc.com/

LES DADES:
Títol: Jo no sóc la teva mama
Autora/il·lustradora: Marianne Dubuc
Editorial: Joventut
Any: 2017
Pàgines: 72

Kees Moerbeek, l’il·lustrador del mes (setembre 2017)

Kees Moerbeek

Els pop-up són uns llibres per a infants i per a adults que es caracteritzen perquè juguen amb la sorpresa de veure com les imatges prenen volum. Passar pàgina i veure com es despleguen els personatges i els paisatges és fascinant i un oooh! acompanya a cada escena. L’única pega que tenen és que a l’escola cal tenir-los ben cuidats perquè sovint els infants hi posen les seves mans curioses a sobre intentant esbrinar quina és la màgia que s’amaga entre els plecs i les pestanyes, i el resultat sol ser un full estripat o malmès. Ja procurem que ho entenguin i els avisem que són llibres fràgils i delicats però tot i així acaben força deteriorats.
De tota manera, el plaer que proporcionen segur que ajuda en allò que anomenem la invitació a la lectura i a la descoberta.
Hi ha autèntics genis de la composició en tres dimensions. A casa nostra, per exemple, els d’en Xavier Salomó són molt celebrats i altres com el mític Popville encara segueixen essent insuperables. De tots els artistes que es dediquen a la composició en volum, als pop-ups, he triat com a il·lustrador d’aquest mes a en Kees Moerbeek, un enginyer del paper holandes que fa llibres i obres realment diferents. El vaig conèixer amb els seus llibres cascada que va editar Pirueta fa uns anys. Alguns dels seus llibres estan descatalogats malauradament però es poden aconseguir en anglès, francès i/o altres idiomes.
Kees Moerbeek, a més de llibres per a infants, també ha fet exposicions i muntatges espectaculars com el pop-up que va dissenyar per a una empresa de contenidors holandesa, la APMT, la més avançada del món, amb grues i vehicles de transport completament robotitzats i controlats per ordinador i zero impacte de CO2.
El llibre mostra les principals activitats d’aquesta terminal de contenidors d’última generació.

Un altre llibre impactant va ser el que va fer per a una òptica belga. En Kees Moerbeek va dissenyar el llibre pop-up més gran mai realitzat. Feia 4 m per 3 m quan estava tancat però quan s’obria els objectes emergents arribaven a 2,35 m. d’alçada.  El llibre, titulat “La meva paraula“, va ser utilitzat com a promoció en un anunci de televisió.
Podeu veure com es va fer al següent vídeo:

Però allò que ens interessa són els llibres per a infants. Els més curiosos són els llibres cascada (Roly Poly) en que el conte està dins d’un cub que es va obrint i va mostrant les diferents escenes. Es tracta d’anar obrint les caixetes i a dins veiem les escenes dibuixades i en relleu fetes de forma increïble perquè no es trenquin fàcilment i sigui senzill de moure i de recollir quan s’acaba el conte.
Us passo alguns dels llibres d’en Kees Moerbeek que podem trobar en català o castellà
La petita capsa dels horrors
Els tres porquets
La Ventafocs

Persecución feroz
Les aventures del conillet Benny
Bon Nadal
No puc dormir
Quan els ferotges pirates se’n van a navegar
Els quatres valents escaladors
Qui m’espia?
Sis valents exploradors
De l’1 al 10

Trobareu més informació al web de l’autor:
http://keesmoerbeek.com/
I per conèixer-lo una mica més, podeu veure el següent video i unes fotos que he manllevat del seu web.

El jardiner nocturn és un artista

Un dels àlbums amb els que he disfrutat darrerament és els dels germans Fan, L’Eric i en Terry. Un bon treball sobre la transformació de les persones a partir de l’art, en aquest cas del topiari. L’han titulat «El jardiner nocturn».

A la primera pàgina veiem un carrer gris, desordenat, amb persones que caminen capcotes i abatudes per les voreres descuidades. Un rètol ens indica el nom del carrer: Grimloch Lane.


A la pàgina següent el nen William dibuixa un mussol al terra amb un pal. Pel davant passa un personatge d’aspecte asiàtic que carrega una escala i una bossa amb eines: És el jardiner màgic que es convertirà en una mena de catalitzador i rejovenirà el carrer i de passada l’esperit dels veïns. El jardiner quan arriba la nit s’atura davant d’un arbre que hi ha enfront de l’orfenat on viu en William i dóna forma de mussol a la copa de l’arbre. D’aquest art se’n diu «art topiària» i és una pràctica de la jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant l’esporga.


Quan en William es desperta l’endemà, troba el seu mussol representat a l’arbre del costat de la seva finestra que ha canviat màgicament durant la nit.
A partir d’aquí, cada nit es produeix una transformació en un arbre del veïnat. Apareixen un gat, un conill, un periquito i un elefant. Les persones es reuneixen al carrer per admirar les obres i nosaltres com a lectors veiem com tot es va transformant. El carrer comença a prendre color, les mirades de tothom assenyalen l’alegria que torna, el arbres amb formes acaronen les cases i van fent noves connexions entre elles.


Cap al final, en Wiliam descobrirà al Jardiner nocturn i, sota la llum de la lluna plena ambdós aniran al Parc Grimloch i faran unes escultures meravelloses. Definitivament, la vida del barri ha canviat.


Un llibre que ens parla de creativitat i de com la màgia de l’art transforma no només el món físic sinó també l’espiritual.
He fet la proba de llegir només les imatges i també funciona. Potser el text es podria obviar. També m’hagués agradat una mica més de brillantor en algunes imatges, però això ja és una percepció meva.
Aquest àlbum obre la porta a nombroses activitats a l’aula, començant pel tractament del color de les imatges i de com canvien al llarg de llibre, fina a aprofundir en l’art del topiari i/o també dels bonsais; fins i tot, per conèixer les eines de la jardineria.
Recomanat per a infants a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: El jardiner Nocturn
Autors: The Fan Brothers
Editorial: Estrella Polar
Pàgines: 48

Què bé que ens ho hem passat!, una novel·la de Michael Morpugo, inspirada en fets reals

Acabo de llegir un llibre que es basa en fets succeïts a la granja “Farms for City Children”. L’ha publicat Bambú i es titula Qué bé que ens ho hem passat!
El llibre narra les vivències d’un grup escolar que va a fer una estada d’una setmana a la granja i es centra en un nen, en Ho, un vietnamita que va ser adoptat per una família anglesa i que no parla ni es relaciona amb ningú.
Al web de l’editorial podem llegir:
La setmana que passen a la granja de Nethercott és la més esperada per la mestra i els alumnes d’una escola de Londres. Allà hi fan feina de grangers de debò: alleten els vedells, pasturen les ovelles, planten arbres, arrenquen patates, cullen ous, pomes, móres… Cada any tornen a la ciutat carregats d’anècdotes per explicar, però l’any que hi va anar en Ho, un noi orfe i refugiat, fou certament extraordinari.
El tema és seriós i ens remunta a infants que fugien de la guerra del Vietnam. Refugiats que van perdre tota la seva família a la guerra i que no tenien altre remei que fugir a un país estranger i intentar sobreviure.
El relat ens recorda, malauradament, el que vivim ja fa massa temps al Mediterrani. Històries que sovint escoltem a les notícies: històries de nens que han arribat a un altre país, esperant als seus pares i que no volen acceptar que els seus pares mai no vindran…
La nostra resposta als refugiats, als infants que fugen de la mort, de vegades no és l’adequada i sovint no entenem que hi ha una raó per la qual aquests refugiats estan fugint dels seus propis països. Venen perquè no tenen altra opció. Venen perquè estan desesperats.
Per això he dit que el tema és seriós, perquè en acabar de llegir el llibre tens una sensació de tristesa, malgrat la bellesa de les paraules i l’emoció que sempre ens produeix llegir a Morpugo (recordeu El regne de Kensuke o Cavall de guerra, per exemple) presentant-nos a en Ho no com a un en refugiat sinó com algú que té dificultats i com entre tots els qui l’acompanyen estableixen uns límits que no traspassen per no fer-li mal.


El llibre es llegeix ràpidament, només té 40 pàgines, però pot donar molt de joc per a posteriors converses.

Les dades:

Títol: Que bé que ens ho hem passat!
Autor: Michael Morpurgo
Il·lustrador: Quentin Blake
Traductor: Yannick Garcia
Editorial Bambú
Col·lecció Joves lectors
A partir de 8 anys

En Michael Morpugo i la seva esposa Clare van fundar unes granges per a nens de ciutat a Nethercott House (Devon) l’any 1976, que és on situen la novel·la. En aquestes granges ofereixen als nens de les ciutats angleses una oportunitat única per viure i treballar junts durant una setmana en una granja real, vivint una experiència intensa, “aprenent a través de l’experiència” d’una vida diferent. Diuen: Per als nens que no saben d’on procedeixen els seus aliments i tenen poques oportunitats d’explorar el món exterior.
En l’actualitat ja disposen de tres granges de treball on acullen uns 3.200 nens i 400 professors cada l’any.

Podeu fer un tastet del llibre, clicant AQUÍ
Ah! Les il·lustracions són d’en Quentin Blake.
En el vídeo següent podeu conèixer el projecte de les Farms for City Children:

 

Namaka, una revista divertida i salvatge

Ara que sembla que el temps de penúries econòmiques ha passat, és un bon moment perquè des de les biblioteques, esplais i escoles es faci un pensament per recuperar l’hàbit de rebre periòdicament publicacions en format revistes adreçades als infants. També des de les famílies, és clar. De revistes infantils n’hi ha de moltes i de molt bones, algunes clàssiques i que han acompanyat a una pila de generacions d’infants i joves com és el cas de «Cavall fort», d’altres que ja estan arrelades i són una garantia de producte acurat i bonic com «Cucafera», «El tatano», «Tiroliro», «Reporter Doc», etc., i finalment hi ha les que arriben amb força per ajudar a fer d’aquest país un lloc on la lectura formi part de la quotidianitat. És el cas de la nova revista «Namaka», un projecte impulsat aquest 2017 per l’Helena Ortiz i la Sara Molina i fet realitat gràcies a un micromecenatge Verkami.
A l’escola, quan arriba una publicació, des de la biblioteca es fan algunes fotocòpies de la portada i els alumnes ajudants les reparteixen per les aules a les que pot interessar i també es pengen algunes als suros de la sala de mestres, passadissos, etc. Es tracta que tothom sàpiga que ha arribat. El mestre que valora el producte, la llegeix i si hi ha algun article que valgui molt la pena el presenta als seus alumnes. Normalment les revistes es guarden un parell de cursos i, si hi ha algun monogràfic molt valuós perquè és un tema recurrent (l’espai, les granotes, l’home primitiu,etc.) llavors es fitxa i es guarda en l’espai corresponent de coneixements.
Aquests dies ha arribar a les meves mans el número 2 de la «Namaka» i una lectura acurada ja ens fa veure per on anirà aquesta «revista infantil més divertida i salvatge» que és com podem llegir a la portada.
El format és l’idoni per a les mans d’uns infants d’educació primària i la tipografia és molt estimulant, especialment el tractament dels títols. Vegeu-ne uns exemples:

M’ha agradat la intenció de fer participar els nois i noies, convidant-los a escriure contes, resoldre entreteniments, pintar, dibuixar, etc., de fet, és una de les idees de la revista. Al seu web podem llegir: Es tracta d’una revista participativa, que els suposa un repte i un estímul visual i creatiu. Volem que els nostres lectors formin part activa de la revista i que esdevinguin editors de Namaka!
Al llarg de les pàgines del número 2 trobareu tres contes (trampolinistes, Súper Xop!, El secret de l’avi), curiositats relacionades amb l’aigua (superherois, pluges estranyes, criatures d’aigua, la moda de bany al llarg del temps), entreteniments (con dues gotes d’aigua, la pesca de lletres, laberint, pintar el far, les dotze diferències, com un autèntic tatuador), poemes, lectures recomanades, orientacions per fer manualitats, una secció de cuina, informació científica, etc. En total, 34 pàgines relaciones entre sí per un fil conductor: «L’aigua».
No podem encara valorar la revista perquè cal, al menys, tenir a les mans els quatre primers números per poder intuir si el projecte serà exitós o no. El número quatre és el clau perquè vol dir que la cosa tira. Confiem en que hi arribin.
A la revista també he trobat coses a millorar, però els la faré arribar les propostes de millora directament a les editores, via correu electrònic, que ara el que toca és celebrar i desitjar llarga vida a la NAMAKA.
Si voleu llegir unes pàgines cliqueu AQUÍ.
Més informació al web de la revista: https://www.revistanamaka.com/

 

Juguem? un àlbum il·lustrat que reflexiona sobre els conceptes de plaer i felicitat

Si us pregunten «què és un álbum il·lustrat?» només cal que els mostreu Juguem? de l’Ilan Brenman i la Rocío Bonilla perquè concentra totes les qualitats que ha de tenir un bon àlbum  per a infants d’entre 3 i 7 anys (tractament del color, repeticions, imatges boniques, narracions paral·leles, sorpreses, fantasia, imaginació, etc.)
A la portada veiem un nen —en Pere— envoltat del seu cercle d’éssers estimats (la seva germana ,el seu amic, els companys d’escola, la mare, el pare i els avis. Tots mirant-lo a ell, tots somrients, cadascú amb un objecte a la mà, disposats a compartir uns moments de joia i de joc amb el noi. Enmig del cercle veiem al Pere, seriós, concentrat, la mirada absorta a una tauleta. La il·lustradora ens el presenta sense color, (una picada d’ullet, potser, al mític Hombrecillo vestido de gris?).
Aquesta primera imatge és la que cal que els lectors interpretin i sapiguem deduir perquè no hi ha decorat, què vol dir que el nen no tingui color, quina mena de jocs li proposen els qui l’estimen.,,
El conte planteja una situació que es va repetint amb diferents personatges. Sempre es veu el nen amb un dispositiu a la mà (un mòbil, una tauleta, el comandament de la consola) i algú que li pregunta:
—Pere, juguem?
I ell que contesta:
—Però si ja estic jugant.
Paral·lelament al text (breu) veiem algun personatge, molt acolorit, vivint una situació de joc realment divertida: la germana jugant a la banyera, el seu millor amic construint una nau espacial amb caixes de cartró, els companys d’escola amb el monopatí, el pare investigant la natura, etc. A un costat, sempre en petit i en tons grisos, el noi, la majoria de les vegades amb els ulls tancats, com absent. La gràcia de cada situació (per repetida és esperada i ajuda a avançar la història, anticipant la resposta per part de lector) és un desplegable que s’obre i ens fa deixar anar un «oooh» de sorpresa en veure el desplegament, en espacial, el darrer, el que tanca la història de manera rodona.

M’ha agradat molt veure referències als còmics de Tintín, al berenar a casa del barreter de l’Alicia, a Star Wars i fins i tot, m’ha semblat intuir una picada d’ullet a la bufanda del Petit Príncep.
És un bon àlbum il·lustrat i el que s’explica no està tan allunyat al que malauradament certifiquen els psicòlegs i educadors. No sé si us heu trobat amb un cas semblant però és trist comprovar aquests infants que estan amorrats al dispositiu i ni tan sols et saluden quan et veuen. En aquest sentit, el llibre s’ha d’interpretar com un toc d’alerta. No vol dir que s’hagi de prohibir l’ús de la tauleta, sinó fer-ne un ús adequat i pensar que hi ha temps per a tot.
Molt bones les reflexions de l’Ilan al final del llibre, en una mena d’epíleg per als adults on diu:
—He preguntat a moltes criatures què els fa felices i en cap resposta he trobat les paraules mòbil, tauleta tàctil o videojoc. Ben al contrari, el que he escoltat és: «estar amb la família», «un berenar calentó», «jugar a pilota», «anar al a piscina», «jugar amb els amics», «dinar amb la mare i el pare», «viatjar» i «escoltar contes».

Les dades:
Títol: Juguem?
Autor: Ilan Brenman
Il·lustradora: Rocío Bonilla
Editorial: Animalllibres
Pàgines: 24
Maig 2017