«Los distintos»: una guerra, dos germans i una diàspora

Ekaré és una editorial que té en el seu catàleg libres molt potents, amb contingut social i que ens fan reflexionar: «Els capibares», per exemple, és una delícia que ens interpel·la i ens colpeix.

L’últim que he llegit d’Ekaré també m’ha emocionat. Es titula «Los distintos» i d’entrada ja em tenia el cor robat per dos motius: Perquè les il·lustracions són de l’Eva Sánchez (de qui parlaré els propers dies) i perquè la primera part de la narració se situa al País Valencià.

Comença amb el pare de dos nens marxant del país per culpa de la guerra civil, o millor, perquè ell és un «rojo», la guerra ha acabat i està en el bàndol dels que han perdut. Aquesta presentació ja m’ha tocat perquè a la família vam viure quelcom de semblant. Recordo que mon pare m’explicava que va néixer a França perquè els meus avis van sortir del poble sense saber on anaven i allà van trobar acolliment i feina. El meu pare i la seva germana van viure força anys a França fins que van tornar al poble, a la província de Castelló. Podeu imaginar com he entès el relat.

De què va “Los distintos”?
És el relat de dos germans, Paquito i Socorro, que han d’amagar la identitat del pare, malviure com poden en un poblet controlat pels falangistes i patint gana i les mirades de veïns i companys d’escola.

El relat combina capítols amb la veu narrativa del nen i la nena. Venen marcats pel color del títol i la lletra capital. Està basat en uns fets reals, la qual cosa afegeix interès a la història d’aquests dos germans. Les il·lustracions són efectives i complementen i acompanyen la narració de manera fluida.

Hi ha final feliç. Els germans i la mare es retrobaran amb el pare en un altre país, iniciant una nova vida.

Lectura molt recomanable per a cicle superior de primària. Pot obrir un debat força ric i endinsar els infants en un dels episodis més dramàtics del nostre país.

LES DADES:
Títol: Los distintos
Autora: Mónica Montañés
Il·lustradora: Eva Sánchez
Editorial: Ekaré
Pàgines: 52
Barcelona, 2020

Podeu veure el vídeo de presentació, amb nombroses opinions d’expertes i també de l’autora i l’il·lustradora. És una mica llarg però val la pena. El trobareu a: http://www.ekare.com/ekare/los-distintos/

Medinyà, un poble de conte

El passat diumenge vaig tenir la sort de poder visitar Medinyà, un poblet situat a prop de Girona i que des de fa onze anys organitzen, amb una empenta i una estimació molt gran, un esdeveniment que fa moltíssima patxoca: La Fira del conte.

Durant tot el dia els carrers i altres espais de la vila esdevenen punt de trobada de famílies que tenen ganes de compartir narracions i experiències al voltant d’aquest gènere tradicional, artístic i literari que és el conte.

El programa de diumenge va començar a les 10:15 amb un homenatge sentit a l’il·lustrador Picanyol.

Després, als diferents espais, autors, il·lustradors i contacontes van fer-nos embadalir amb les seves creacions.
Mireu quin programa:

Vaig assistir a la narració del conte “Qui farà riure a la princesa?” narrat per l’Olga Cercós i acompanyada per en Subi, il·lustrador del relat, que ens va fer una demostració en directe. Va ser genial!

La part més emotiva, per a mi, va ser les trobades inesperades de gent coneguda i que feia més o menys temps que no coincidíem. Vaig poder saludar-me amb les bibliotecàries de Cassà de la Selva i altres companyes que, llibreta en mà, anaven espigolant aquí i allà a la recerca dels bons títols que compraven per a les seves biblioteques.

També vaig saludar a llibreteres entusiastes com la Irene de la Llibreria l’Altell de Banyoles, il·lustradores com la Marta Montañá, autores com la Roser Ros i en Jordi Fenosa i editors amics com l’Oriol de Birabiro, en Bernat d’Edicions del Pirata i la Laia i la Núria de Nanit edicions.

Amb la Irene de l’Altell
Amb l’Oriol de Birabiro
Amb la Laia i la Núria de Nanit
Amb en Bernat d’Edicions del Pirata

Allò que més em va emocionar va ser la quantitat de gent que es va aplegar i sobretot el comportament atent i participatiu de la la canalleta que va gaudir de tots els espectacles.

Una felicitació molt especial per la gent de Medinyà que han estat capaços de situar el poble al cor de molts de nosaltres. Si voleu, feu una ullada al web de l’esdeveniment i trobareu històries curioses com aquesta que explica l’origen de la fira. Diu que…

Més informació a:
https://www.firadelconte.cat/

«La feria de medianoche » a L’Ofici d’Educar

Ahir, a la secció «Llibres per somiar» del programa «L’ofici d’educar» vam presentar el llibre “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, amb il·lustracions de Mariachiara di Giorgi, i publicat per l’editorial Edelvives. Es tracta d’un àlbum misteriós, alegre i divertit que val pena posar en mans dels infants, recomanat per a cicle inicial, sense text i que s’ha de deduir el que passa de les imatges. El llibre comença quan en un poble s’instal·la la Fira d’atraccions pels infants; i quan arriba la nit, que tothom marxa de la Fira, els animals del bosc s’hi apropen, i passa alguna cosa màgica: tot es torna a engegar! i els animals gaudeixen molt de les atraccions.

Podeu sentir el que vam explicar, clicant al podcast:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-feria-de-medianoche-de-gideon-sterer/audio/1101819/

I si voleu participar al concurs només heu de dir el nom d’algun dels animals del bosc que van a la Fira.

Les respostes s’han d’enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat

Teniu temps fins al proper diumenge dia 30 de maig. Aprofiteu per participar que ja falten pocs programes per acabar la temporada i el llibre s’ho val.

Al darrer concurs va resultar guanyadora la Queralt Riera. Enhorabona, t’emportes els «Robatoris de llegenda». Segur que us agradarà!

Al mateix programa es va tractar un tema força delicat. Es va analitzar un dels trastorns que més ha crescut en els darrers anys. Es va parlar de la relació entre l’alimentació i el cos.

Segons es va explicar, un 73% dels joves estan insatisfets amb el seu cos i el volen modificar a través de dietes; i el confinament i la pandèmia no han fet més que agreujar-ho: les consultes per trastorns alimentaris han crescut un 25% i, els casos extrems, fins a un 60%.

Van parlar el Dr. Eduard Serrano, psicòleg, coordinador de la Unitat de Trastorns de la Conducta Alimentària de l’Hospital Sant Joan de Déu; l’Elisenda Pascual, psicòloga d’acompanyament familiar; la Mar Romera, psicopedagoga i mestra, i en Víctor Amat, psicòleg de Teràpia Breu Estratègica. També s va sentir l’opinió de la youtuber de dinou anys Maria Bouabdellah Shaimi i de la Cristina Feliu, de Bindi Books, editora d'”Estima el teu cos”, de Jessica Sanders.

Ho podeu sentir al podcast del programa:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/es-disparen-els-trastorns-alimentaris-i-la-preocupacio-pel-cos-que-hi-ha-al-darrere/audio/1101818/

«L’aleteig de la papallona», un relat ecologista

Jordi Vila Delclòs és l’il·lustrador de la portada i també dels dibuixos a llapis de l’interior del llibre «L’aleteig de la papallona». N’hi ha una dotzena, a una plana, i ens ajuden a seguir la narració i a comparar el que hem imaginat amb el que ell interpreta (sovint diferent, aquesta és la gràcia). Per exemple, a la pàgina 24 es narra el següent:

I quan ho llegeixes et fas una composició mental del lloc, de l’aspecte dels personatges i del que estan fent. Després mires el d’en Vila Delclòs i confirmes o et sorprens del resultat.

En general, les il·lustracions que acompanyen els relats ajuden a seguir-lo i també són petits parèntesi que ens permeten respirar.

A la portada ja hem vist de què va la cosa perquè ens dona moltes pistes. Hi ha una noia al centre de la imatge. És la Rita, la protagonista i la narradora del que succeirà a l’interior del llibre. S’intueix un cert aire combatiu, tant per la samarreta reivindicativa com pel seu posat, amb les mans a la cintura. Al seu costat hi ha els altres dos protagonistes, el seu germà Jep i el seu amic Max, el dels cabells esbullats i ulleres. Tots tres seran els que miraran de fer realitat l’efecte papallona al seu poble. La idea que subjau sustenta la teoria que un simple moviment pot provocar grans efectes. Diu: L’aleteig de les ales d’una papallona pot provocar un tsunami a l’altre costat del món. És una metàfora per recordar-nos que una simple i senzilla acció, l’aleteig d’una papallona, per exemple, pot canviar el món.

A la portada, també veiem una dona amb uns fulls sota el braç on hi ha dibuixada una papallona blava semblant a la que vola per sobre dels caps dels nois. La dona en qüestió es diu Àgata i és la Tronada que hem llegit en el fragment anterior.

Al darrera d’ells intuïm una munió de persones que semblen fer-los costat, algunes com la vella Xuclà que apareixerà al relat de manera determinant.

Amb aquesta pista i la lectura del que hi ha a la contraportada, sovint en tenim prou per imaginar de què anirà la història. A la contraportada llegim:

Un matí de principis d’estiu, la Rita i el seu germà Jep s’adonen que tenen un veí nou: es diu Max i s’acaba d’instal·lar a la casa del costat amb el seu oncle. En Max té molta imaginació i és curiós de mena. Gràcies a ell, la Rita i en Jep també coneixeran la Tronada, la dona misteriosa que viu al final del carrer i que els alertarà d’un perill imminent: l’extinció de la papallona blaveta.

L’acció se situa en un poble imaginari i combina els conflictes i les relacions entre les persones d’una mateixa família amb els altres personatges del poble. Per sota, amplificant-ho hi ha una altra capa que ens remet a una qüestió ecologista: el canvi climàtic i la conservació del planeta.

L’autora, l’Anna Vilar ho fa molt bé. Amb un llenguatge amè, culte, directe, i farcit de diàlegs que li confereixen un bon ritme narratiu, ens fa entrar en la vida d’uns infants i d’uns adults que canviaran la percepció que tenen els uns dels altres i s’uniran per aconseguir que al seu poble es plantin “espantallops” i tornin les papallones blavetes.

El relat inclou, de manera discreta dades i referències a la contaminació, a les fàbriques que aboquen residus, a la emergència climàtica i també ens recorda les accions de la Greta Thunberg i els seus “divendres pel futur”.

En resum, un bon relat que pot agradar als infants a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: L’aleteig de la papallona
Autora: Anna Vilar
Il·lustrador: Jordi Vila Delclòs
Editorial: Animallibres
Col·lecció: la formiga vermella, 112
Pàgines: 124
Barcelona, 2021

Infants de tot el món

Escrivia Gianni Rodari a «Contes per telèfon» un breu relat titulat «Un que n’eren set». que es va fer molt popular quan en Xesco Boix el cantava i també en Toni Giménez.
Potser el coneixeu. Fa així:

He conegut un noiet que era set noiets.
Vivia a Roma, es deia Paolo i el seu pare era tramviaire.
Però també vivia a París, es deia Jean i el seu pare treballava en una fàbrica d’automòbils.
Però també vivia a Berlín i es deia Kurt, i el seu pare era professor de violoncel.
Però també vivia a Moscou, es deia Iuri, com Gagarin, i el seu pare feia de paleta i estudiava matemàtiques.
Però vivia també a Nova York, es deia Jimmy i el seu pare tenia una gasolinera.
Quants n’he dit fins ara? Cinc. Me’n falten dos:
L’un es deia Txú, vivia a Xanghai i el seu pare era pescador; l’últim es deia Pablo, vivia a Buenos Aires i el seu pare feia de pintor de parets.
Paolo, Jean, Kurt, Iuri, Jimmy, Txú i Pablo eren set, però eren tanmateix el mateix noiet que tenia vuit anys, que ja sabia llegir i escriure i anava en bicicleta sense posar les mans al manillar.
En Paolo tenia el cabell negre, en Jean ros i en Kurt castany, però eren el mateix noiet. Iuri teni la pell blanca, Txú la tenia groga, però eren el mateix noiet. En Pablo anava al cinema en castellà i Jimmy en anglès, però eren el mateix noiet, i reien en una mateixa llengua.
Ara han crescut tots set, i ja no podran fer-se la guerra, perquè tots set són un sol home.

Un altre llibre formidable que ens parla dels nens que hi viuen arreu del planeta és «El món es casa meva»

Ens presenta un munt d’infants, un de cada país i ens explica les seves singularitats: la família, l’escola, a què juguen, quines festes celebren, quin són els seus menjars preferits i, sobretot, quins són els seus somnis.

Així, sabrem que l’Akito viu al Japó i té una mascota que és un escarabat que dorm a la tauleta de nit, i que la Fatjatiana viu a Madagascar, allà on hi ha la papallona nocturna més gran del món, i que en Joy Malina viu a l’Àrtic on les temperatures poden arribar a 50 graus sota zero, etc.

El llibre és una mena de document que barreja coneixements i ficció i destaca especialment per unes il·lustracions molt acolorides de la Karine Daisay. El format és gran i són els nens els qui expliquen en primera persona la seva vida i el lloc on viuen.

Aquests dies l’he pogut compartir amb la meva neta i he comprovat com li ha interessat descobrir països i altres nens que, com ella, tenen somnis compartits, igual que al conte d’en Rodari.

Una bona lectura, recomanada a partir de sis anys.

Una curiositat sobre la Maïa Brami. Quan vaig llegir el seu cognom em va venir un flash molt gran perquè fa uns vint anys em va impressionar molt el llibre “Salva’t Elies!” escrit, precisament, per la seva mare, l’Elisabeth Brami. Quines coses!

LES DADES:
Títol: El món és casa meva
Autora: Maïa Brami
Il·lustradora: Karine Daisay
Traductora: María del Mar Vidal
Editorial Zahorí
Pàgines: 96 pàgines
Mides: 24 x 30 cm
Barcelona, 2020

El vídeo pujat per l’editorial:

Clubs de lectura a Terrassa

L’Óscar Carreño és una de les persones més llegides que conec. Com a dinamitzador i conductor de clubs de lectura a les biblioteques de casa nostra és genial perquè condueix de manera exquisida els debats i modera de forma precisa les diverses opinions. D’ell guardo un dels seus llibres sobre com organitzar un club de lectura. Es titula «El eco de las palabras» i crec que no s’ha arribat a editar aquí. L’edició que conservo està feta a Santiago de Xile.

En algun lloc del capítol ”El silencio íntimo” vaig copiar algunes frases. Una és aquesta:
En rigor, para el nacimiento de un club de lectura no hace falta más que la voluntad de encuentro regular de un grupo de lectores que pretenden expresar y recibir las opiniones vertidas sobre una o varias lecturas. De esta voluntad surgen los elementos claves con los que esbozar una deficición de club de lectura: encuentro, regular, lectores y opiniones, son los términos con los que interesa fijarla.

Aquest preàmbul m’ha vingut al cap arrel d’una trobada extraordinària a la que vaig assistir el passat dissabte. A la Biblioteca Central de Terrassa durant aquest curs han organitzat tres clubs de lectura infantil i juvenil. Tres! Cadascun adreçat a infants de diverses edats. Un per als de 7-8 anys, un altre per als de 9-10 i el tercer per als de 11-12. Una trentena de joves entusiastes de la lectura que (alerta!, a través de les pantalles) s’han anat trobat durant l’any per comentar les obres triades.

La darrera trobada, però, va poder ser presencial i em van convidar a conèixer la seva experiència i, de passada, comentar què significa llegir. Ho vam acabar fent una joc relacionat amb els llibres i la lectura. Va ser formidable.

Agraeixo a les tres bibliotecàries, la Marta, la Roser i la Carme el seu ímpetu, les seves ganes de fidelitzar lectors i la cura amb que ho preparen tot.

Els de 7-8 anys han llegit llibres potents com Els secrets de la bibliotecària, La meravellosa medecina d’en Jordi, Edison i altres.

Els de 9-10 anys, s’han atrevit amb Pippi Calcesllargues, Un cocodril a sota el llit, Llop de sorra, etc.

I els més grans, els d’11-12 anys, s’han cruspit, com qui no vol la cosa La invenció de l’Hugo Cabret, La crónica de Ivo Cukar, La Liang dins del quadre i alguns més.

Em vaig quedar amb el pensament que, malgrat la pandèmia, es poden seguim fent activitats i que la constància, finalment, dona fruits.

Algunes fotografies de la matinal…

L’erugueta goluda està d’aniversari!

S’acaba de publicar la revista “GUIX D’INFANTIL”. És la número 109 i correspon als mesos de maig i juny. El lema d’aquesta revista és “conversar, dialogar per comprendre el món“.

A l’editorial podem llegir unes reflexions molt actuals sobre la pandèmia i les pantalles. M’ha agradat especialment una frase que comparteixo i que diu:

En el cas de l’educació infantil és ben clar que no hi ha cap solució digital substitutiva de la vivència del temps escolar. Per més meravelles tècniques que pugui fer la mestra, res que provingui del món virtual pot suplir el contacte, la calidesa, la complicitat, la compartició de vivències. Criatures de fins a 6 anys no gaudeixen del contacte síncron virtual ni necessiten més temps de pantalla, sinó que la majoria de vegades, tenint en compte la societat urbana en què vivim, és més important que l’escola proporcioni a la mainada riques experiències de contacte amb la realitat en interacció amb companyes, companys i persones adultes.

A la revista trobareu el segon articlet sobre literatura infantil. L’han escrit les companyes de l’Institut de la Infància, la Diana Comes i la Núria Vouillamoz i fa referència a un personatge mític: L’erugeta goluda.

Un parell de frases:

Us heu preguntat mai com pot ser que una erugueta tan goluda no tingui boca? No deixa de sorprendre’ns aquest petit insecte que menja i menja, i creix i creix, i mai veiem com. Aquesta llicència artística de l’autor Eric Carle també condueix a altres reflexions: sense boca, no sabem si somriu o està trista, i per tant obre una porta a la imaginació dels infants que tan acostumats estan a que els protagonistes dels contes expressin d’una manera clara les seves emocions.

Quan tenim entre les mans L’erugueta goluda, ens adonem que hem entrat a l’univers 0-3. Les seves pàgines de cartró gruixudes acabades en rodó, els forats que ens conviden a passar d’una pàgina a una altra, la simplicitat de la història que ens evoca els processos vitals… Tot això atrapa ràpidament al petit lector.


I més endavant es poden llegir propostes per presentar el llibre als infants.

Maite Carranza a la Platero

La revista PLATERO va començar a publicar-se fa quaranta-un anys. Han fet una feina admirable fomentant, informant i animant a la lectura dels llibres infantils i juvenils i ho fan perquè volen una societat més lectora, més investigadora i més compromesa.

En els darrers temps és molt més fàcil accedir a la revista perquè la pugen directament al seu blog i així ens informen de tot el que fan i pensen. M’agrada quan la dediquen a un personatge en concret. Solen ser revistes ben estructurades amb una pila d’informacions que d’altra banda costen de trobar i sintetitzar.

De la mà de Juan José Lage, mestre i bibliotecari, van tirar endavant aquest projecte (el primer a tot l’Estat) i han rebut premis ben merescuts com el Premio Nacional al Fomento de la Lectura (Ministerio de Cultura) y el Premio Platero (Organización española para el libro infantil y juvenil).

La última revista es pot consultar i descarregar. Val molt la pena. És un monogràfic dedicat a la gran Maite Carranza.

Recomano, especialment, l’entrevista que li fan perquè és una delícia, farcida d’anècdotes personals i referències literàries, com quan li pregunten a dins de quin llibre li agradaria viure i diu que “al món d’en Tom Sawyer i Huckelberry Finn, a prop del riu Mississipí navegant, pescant i amb la banda sonora d’espirituals”. I continua dient “Probablement em picarien els mosquits, no pescaria res i la tia Polly em mataria a pallisses”. Bo.

Moltes felicitats, companys d’Oviedo i continueu quaranta anys més donant-nos alegries!

Podeu descarregar-vos la revista entrant al blog de Platero:
http://blogdelarevistaplatero.blogspot.com/

«Robatoris de llegenda» a L’Ofici d’Educar

Ahir a «L’ofici d’educar» de Catalunya Ràdio vam presentar “Robatoris de llegenda“, de Soledad Romero, amb il·lustracions de Julio Antonio Blasco, publicat per l’editorial Zahorí. Una joia de llibre basat en fets reals, que recrea alguns dels robatoris més coneguts, més enginyosos o agosarats de la història de l’últim segle; com per exemple el robatori de la Mona Lisa o el del tren de Glasgow.

Un llibre de coneixements recomanat per a infants a partir de tretze anys, que expliquen com es van planificar i fer aquests robatoris, i finalment la investigació de la policia i si van o no enxampar els lladres. Es llegeix amb interès i, per moments, resulta apassionant.

Com sempre, fem una pregunta relativa aI llibre i entre els participants al concurs, algú s’endurà un exemplar. Aquesta setmana la pregunta és:

De quants robatoris parla aquest llibre?

Si voleu participar, envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat

Teniu temps fins diumenge dia 16 de maig. Repeteixo, de nou, la pregunta: De quants robatoris parla aquest llibre?

I al darrer concurs del llibre «La Carlota i el sentit de la vida», ha resultat guanyadora l’Ariadna i la seva filla Itzel. Enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/robatoris-de-llegenda-de-soledad-romero/audio/1100441/

En aquest mateix programa es va convidar a tres experts a que ens parlessin sobre com veuen o imaginen el món quan passi la Covid.

La pandèmia ha disparat malestars i ha aguditzat vells problemes del sistema educatiu com les desigualtats, l’abandonament i la segregació. I mentre els centres educatius ajuden a pal·liar les conseqüències de la Covid, s’obren noves oportunitats per repensar l’educació i les relacions humanes.

A “L’ofici d’educar”, l’Elisabet Pedrosa parla amb César Bona, mestre i autor d’«Humanitzar l’educació»; José Ramon Ubieto, psicoanalista i autor d’«El mundo post-Covid», i Sheila González, doctora en Polítiques Públiques i Transformació Social per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ho podeu seguir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/com-sera-el-mon-i-leducacio-post-covid/audio/1100442/

La vida «En un pot de vidre»

Seguint amb la idea del conte «No sin mis cosas preferidas» que comentàvem fa uns dies, un altre llibre que ens parla de canvis de població i de deixar enrere amistats i moments únics és «En un pot de vidre».

Aquest àlbum ens parla d’en Liam, un conill blanc amb unes llargues orelles a qui agrada col·leccionar tota mena d’objectes. Tot el que troba ho guarda en pots. Són coses petites, normals i corrents, com ara plomes, pedres o flors.
Un dia el cel es tenyeix de color pastís de cirera i en Liam baixa al moll carregat de pots de vidre. Allà coneix a l’Evelyn i quan té tots els pots plens de llum color de cirera li’n regala un.

A partir d’aquell moment, en Liam i l’Evelyn es fan amics i recullen tota mena de tresors al bosc. Passen junts algunes temporades fins que un dia l’Evelyn li diu que ella i la seva família se’n va a viure lluny, a un altre lloc. Llegim: «El Liam va sentir una buidor al cor tan profunda com un pot de vidre sense res a dins»

Aleshores en Liam té una idea…

«En un pot de vidre» és un llibre que ens parla de les coses intangibles, de moments que podem visualitzar com si fossin estels fugaços que il·luminen la nostra vida per uns instants. Són metàfores que ens parlen de les amistats que perduren al llarg dels anys.

Les il·lustracions són boniques i sobretot ens magnetitzen els pots plens dels objectes més estranys i curiosos que el conill va guardant: Petites meravelles de vivències extraordinàries, com postes de sol, tulipes, boles de neu, xocolata calent, meteorits, etc.

Estem davant d’un llibre que ens parla de records i d’amistats perdurables. Recomanable a partir de quatre anys.

Al web de l’editorial Astronave podem llegir que la Deborah Marcero és una autora i il·lustradora de diversos llibres infantils que han guanyat el reconeixement de la crítica. Després d’ensenyar en escoles públiques de Chicago com a professora de literatura, la Deborah va adonar-se que la seva gran passió era escriure i il·lustrar llibres.

LES DADES:
Títol: En un pot de vidre
Autora: Deborah Marcero
Il·lustradora: Deborah Marcero
Traductora: Isabel Rosell
Editorial: Astronave
Pàgines: 32
Barcelona, 2020