Pren la paraula (segona edició)

Per segon any, l’ajuntament d’Abrera, municipi situat a l’extrem nord de la comarca del Baix Llobregat, a banda i banda del riu Llobregat, organitza «Pren la paraula» un esdeveniment cultural que es realitzarà a la Casa de Cultura.
Ho organitza el Departament d’Acció Cultural i Patrimoni de l’Ajuntament d’Abrera, es celebraran diversos aniversaris de coneguts escriptors, i que comptarà amb tallers creatius, la instal·lació «El camí que depèn del lloc on vulguis arribar», una exposició de narracions contemporànies i un photocall de Pipi Calcesllargues.

La persona que ho impulsa és la Maria José Orobitg, bibliotecària, escriptora, regidora de cultura de l’Ajuntament, amiga i activista de la cultura.
La festa serà demà divendres dia 12 de maig i dissabte 13 de maig i agraeixo que m’hagin convidat a la sessió de narració de contes.

Divendres 12
10:00h “Tu, contes”, narracions de contes a càrrec de veïns i entitats d’Abrera, i amb l’escriptor Pep Molist i Jaume Centelles.
17:00h Cinema infantil “Pas a pas”
17:00h Taller infantil “Pictogrames” a càrrec de Taleia Cultura
18:30h “Abrerap”, exhibició del participants del concurs de rap i lliurament del premi
22:00h “Sommeliers”, sopar amb degustacions a la carta
Dissabte 13
12:00h Espectacle “Galaxis” a càrrec de Teia Moner
17:00h Cinema infantil “Pànic, Black & Whity i molts més
22:00h Recital literari “Fuertes” a càrrec de Sílvia Comes en homenatge a Gloria Fuertes.
El fulletó del programa el pots descarregar AQUÍ

                                                 Us esperem! No hi falteu!

 

Il·luminatura, un llibre per gaudir (molt) de la natura

Il·luminatura és un llibre que agrada molt als alumnes de quart i cinquè, especialment.

La gràcia rau en que combina coneixements amb la sorpresa de la descoberta.
El llibre presenta 10 hàbitats o ecosistemes que van des de la selva congolesa, passant pels Andes, els boscos de sequoies d’Amèrica del Nord, les Filipines, etc. i ho fa demanant la interacció del lector , el qual disposa d’una lent de visió (recorda a les ulleres 3D) amb tres panells (vermell, verd i blau) transparents que detallen de forma precisa, les imatges de la flora i la fauna locals segons el filtre que hi posem: Si és el vermell apareixen els animals diürns, la lent blava revela els animals de la nit, i la lent verda mostra les plantes i els paisatges.


Potser la primera vegada notes certa confusió però a mesura que vas passant planes, la sorpresa es converteix en alegria i perceps que el que tens a les mans no és un llibre, és una joia.
A les pàgines acolorides s’amaguen animals, plantes i tot el que es pugui imaginar que hi ha dins de cada hàbitat. S’agraeix també que hi hagi una guia amb informacions rellevants sobre les espècies que es poden detectar.


La primera edició s’ha exhaurit ràpidament però és a punt de sortir la segona.
Recomanat per a infants entre 8 i 10 anys.

Les dades:
Títol: Il·luminatura
Autora: Rachel Williams
Il·lustrador: Carnovsky
Editorial: Cruïlla
64 pàgines
Primera edició: 2106

 

Suzy Lee, la il·lustradora del mes (maig 2017)

La il·lustradora del mes, la coreana Suzy Lee, ens mostra ens els seus àlbums un camí que es mou entre la realitat i la fantasia i ho fa amb molt de gust i valent-se només de les imatges, sense text. En la seva exitosa «Trilogia de la frontera» ens condueix per l’aventura de la mà d’una nena curiosa que juga amb les onades, amb un mirall o unes ombres molt animades.
Suzy Lee treballa amb una paleta de colors limitada, però amb materials evocadors com el carbó i aquarel·la i pensa també en el format que ha de tenir el llibre, la forma física, com si formés part del paisatge que ens permet fer algunes trobades inesperades entre les seves pàgines. Darrerament també empra l’aerograf i ho remata, com la majoria d’autors, amb l’ordinador.
La il·lustradora va néixer a Seül el 1974 i, com sol passar amb els il·lustradors es va afeccionar al dibuix des de ben petita. Va estudiar pintura a la Universitat Nacional de Seül, i es va especialitzar fent un Màster al Camberwell College of Arts de Londres.
El seu primer llibre va recrear l’Alícia al país de les meravelles, utilitzant una tècnica monocromàtica que combinava el dibuix amb la fotografia i fragments d’obres d’art occidentals per produir escenes força estranyes.
Però la seva gran aportació és la trilogia de llibres (Border Trilogy) Mirall (2003), L’Onada (2008) i Ombres (2010). En cadascun d’ells, una jove es deixa portar per la curiositat a la recerca de les ombres de la casa quan s’apaguen els llums, o a la platja a la vora del mar, o mirant al seu propi reflex al mirall.

En aquests tres llibres, la gràcia és que el centre del llibre és, en certa manera, la frontera. El primer, Espejo, és vertical i s’obre a un costat. La ola, en canvi, és horitzontal. Ambdós comparteixen mida i idea: cadascuna de les pàgines esquerra i dreta del llibre funciona com una frontera entre la fantasia i la realitat.
El tercer, Sombras, s’obre de baix a dalt, i representa un món superior i un inferior dividit per la frontera entre realitat i fantasia que són les ombres.
D’aquesta manera, la forma del llibre condiciona la història.

Els altres dos llibres que recomanem d’aquesta autora són:

Zoo

El pájaro negro

 

Al web de Barbara Fiore Editora (BFE) podem trobar un reportatge amb els comentaris de la pròpia Suzi Lee que fan de bon llegir. Diu així:

Álbum ilustrado sin palabras. Comentarios de Suzy Lee

Los libros de la trilogía (Espejo, La ola y Sombras) no tienen palabras o bien incluyen muy pocas. La gente a menudo me pregunta porqué excluyo las palabras de mis álbumes ilustrados, aunque ésa no sería la pregunta más exacta. Lo que hice no fue omitir palabras que ya estaban escritas, como tampoco decidí crear un libro sin palabras cuando empecé con el proyecto. El hecho de si el libro tendrá palabras o no no es lo primero que pienso cuando creo un álbum ilustrado. Me interesa más centrarme en cómo expresar la idea de la mejor forma posible.

Si me dejo llevar a la hora de desarrollar la historia, en ocasiones acaba tomando la forma de álbum ilustrado sin palabras. Ciertas historias se me ocurren en forma de imágenes. Incluso hay veces en las que me limito a añadir historias a las imágenes que me apetece utilizar. En ocasiones pienso que contar historias puede ser una excusa para mostrar ciertas imágenes.

Cuando sitúo una imagen al lado de la otra, aparece una historia entre ellas como por arte de magia. En ese punto, lo importante no son cada una de las imágenes por separado, sino la historia que crean en conjunto. Cuando distribuyo las imágenes y las altero, la historia empieza a desarrollarse sola gracias al poder que tienen cada una de las imágenes. Cuando ya no queda nada por añadir o quitar, el libro está terminado. Añadir palabras a este álbum ilustrado completo sería como añadir una ilustración a un poema. Un poema ilustrado es excesivo, puesto que entorpece el ensueño del lector y elimina la posibilidad de imaginar a partir de unas palabras poéticas.

Ciertas historias piden ser explicadas con el lenguaje de las imágenes y tratadas con la lógica visual. Esas historias suelen ocurrírseles de forma natural a los creadores más acostumbrados a pensar de manera visual. Si primero hubiera existido un texto tipo «hay un espejo» y luego hubiera venido la ilustración para el texto, Espejo habría sido un libro bastante diferente. Por otro lado, si el motivo del proyecto ya es visual como «la página opuesta es un espejo», de forma natural nos lleva a contar la historia de un modo visual y es probable que el proyecto termine adoptando la forma de un libro sin palabras.

Los álbumes ilustrados sin palabras corren el riesgo de acabar siendo demasiado lógicos o aclaratorios por culpa de la ansiedad que produce la posibilidad de que el lector pueda no entender el argumento por la falta de palabras. No habría espacio para respirar si la historia sólo se centrara en hacer avanzar una serie de acontecimientos. La parte más exigente del proceso creativo de los álbumes ilustrados sin palabras es la de guiar a los lectores y a la vez dejar abiertas todas las posibilidades para que puedan experimentar cosas diversas al leerlo. Un buen álbum ilustrado deja espacio para la imaginación del lector, mientras que un mal álbum ilustrado no deja espacio, sino que lo llena por completo con las imágenes de un artista poco imaginativo.

Aunque quizás depende de la capacidad de leer imágenes, un álbum ilustrado sin palabras sólo es una de las numerosas formas distintas que puede adoptar un álbum ilustrado. En un buen álbum ilustrado, una historia y la forma en la que está expresada encajan a la perfección como el tejido externo y el forro en un traje bien confeccionado. Incluso da la impresión de que sin esa forma de expresión concreta, esta historia no podría existir. La «forma de expresión» no se refiere simplemente a las palabras o a las imágenes, sino a todos los métodos que pueden transmitir el mensaje al lector de forma efectiva: la forma en la que se combinan las palabras y las imágenes, el estilo y la estrategia de las imágenes, la forma del libro y la dirección en la que se pasan las páginas, etcétera. El artista piensa en cómo contar la historia de forma óptima y simplemente selecciona entre las ventajas y los efectos que puede ofrecer cada tipo de formato de álbum ilustrado.

También existen varios aspectos en los álbumes ilustrados sin palabras. Creo que los álbumes ilustrados sin palabras son especialmente efectivos a la hora de expandirse y extenderse en un momento dado. Puesto que no utilizan subtítulos explicativos en películas del tipo «diez años más tarde» para indicar saltos temporales, los álbumes ilustrados sin palabras tienden a centrarse en retratar acontecimientos continuos dentro de un espacio de tiempo limitado. Mientras trabajo, en ocasiones tengo la sensación de que estoy dibujando fotogramas para una película de animación.

Espejo, La ola y Sombras se centran en los «actos» continuos dentro de un tiempo y espacio determinados. De repente, los personajes principales aparecen, juegan y se van; todo sin causalidad. Son verdaderos personajes superficiales que sólo aparecen para jugar. El breve espacio de tiempo que ocupan los personajes podría haberlo prolongado el libro. Parece como si el libro alargara el tiempo y el espacio en el que tiene lugar el juego y nos muestra las alegrías, los temores, la ansiedad y el entusiasmo de la niña a cámara lenta, uno a uno.

Describir el estado de «pasárselo en grande» es una de las cosas más difíciles de conseguir. Es la ilusión tensa ante un estallido de alegría, la sensación de flotar en el espacio como si el tiempo se hubira detenido, esos momentos apabullantes en los que muchas cosas suceden al mismo tiempo. La única manera de «mostrar» esos momentos tan estimulantes es intentando reflejar su esencia. Supongo que Maurice Sendak estaría de acuerdo conmigo, ya que él representó las tres escenas del jaleo que montan Max y los monstruos en Donde viven los monstruos solo con ilustraciones.

Parece como si los libros sin palabras dijeran: «yo solo te lo muestro, tú tienes que sentirlo». En cierto sentido puede impresionar, pero también puede resultar frustrante, algo así como estar delante de un gran sabio silencioso. El lector tal vez no esté acostumbrado a los libros sin palabras. Aunque las imágenes son más intuitivas, eso no significa necesariamente que resulten más sencillas de comprender. Para leer álbumes ilustrados sin palabras son necesarias unas habilidades deductivas básicas y la capacidad de comprender los códigos y señales de las imágenes. Por consiguiente, es posible que se tarde un poco en «entrar» en el libro.

Una vez me llevé una maqueta de Espejo a la Feria del Libro Infantil de Bolonia. Un editor se interesó por el libro y dijo que quería publicarlo siempre y cuando cambiara ese final sombrío por un final feliz. Yo me quedé estupefacta ante aquella sugerencia tan descuidada. A continuación, se me acercó y me dio otro consejo: «Los padres no lo comprarán si no tiene palabras. ¿Por qué no añades unas cuantas?».

La mayoría de lectores suelen avergonzarse un poco ante los álbumes infantiles sin palabras, porque literalmente no hay «nada que leer». Sin una dirección concreta, los álbumes infantiles exigen la participación activa de los lectores. Cuando los padres dudan si deben intentar leer el álbum ilustrado sin palabras, los niños intervienen enseguida y empiezan a contar la historia con sus propias palabras. En una ocasión, a un joven lector le preguntaron de dónde salía el lobo de Sombras. Su respuesta fue la siguiente: «La niña está demasiado distraída jugando y no se ha dado cuenta de que ha abierto la caja secreta prohibida de la que ha salido el lobo».

Es el lector quien tiene que avanzar a partir de las pistas que le ofrece el álbum ilustrado sin palabras. Disfrutando de esa ambigüedad sin prisas, haciendo preguntas y deduciendo las respuestas sin ayuda podrían ser varias maneras de disfrutar de un álbum ilustrado sin palabras. Hay cosas que se revelan de forma furtiva cuando no hay palabras que las indiquen. ¿Importa de dónde procede esa caja secreta de la que ha salido el lobo? Basta con disfrutar gracias a la imaginación, saltando de aquí para allá a partir de las imágenes. Una historia que cambia cada vez que la lees, ¿no es divertido eso?

Los álbumes ilustrados son herramientas para jugar. No hay ningún motivo para sentirse incómodo con un proceso confuso de comprensión de la historia basado en la información limitada que ofrecen las imágenes. Es como descifrar un acertijo. Es posible que sea el momento más creativo de todo el proceso. Perry Nodelman mencionó en Pleasures of Children’s Literature que leer libros no era la respuesta que se debía aceptar, sino el origen de la pregunta que tenemos que hacernos en todo momento. Es importante explorar continuamente, extender nuestro hilo mental y no elegir la salida más fácil confiando en la autoridad de las «respuestas correctas». Creo que ésas son actitudes importantes para leer libros de forma creativa.

Llegim i divertim-nos plegats

A la secció «viure la lectura» de la revista GUIX d’aquest mes de maig, l’Àlex Cosials explica l’experiència del programa LECXIT.

Sota el títol «Llegim i divertim-nos plegats» comenta en què consisteix aquest programa de suport a la lectura, l’obejctiu del qual és millorar la comprensió lectora per tal de tenir un millor èxit educatiu dels infants. S’aposta per una tutoria individual, una mentoria 1×1, en el que una persona voluntària es troba amb un infant per treballar la comprensió lectora una hora a la setmana en horari extraescolar. Aquesta individualització, i la implicació de tota la comunitat permeten facilitar a l’infant experiències positives de lectura, basades en els seus interessos i nivell.

El programa està agafant una volada molt gran i s’està aplicant a llocs fins i tot de fora de Catalunya.

En paraules del propi Àlex:
La base del programa LECXIT és la relació que es construeix entre la persona voluntària i l’infant. Les potencialitats de les activitats extraescolars ens permeten oferir als infants un acompanyament de la lectura lúdic i amè. Aquesta hora setmanal es fonamenta en el diàleg i intercanvi sobre allò que es llegeix, i el reconeixement d’allò que l’infant fa bé; un reforç positiu per fer-lo creure en les seves possibilitats.
El desig és un dels impulsos que mouen les persones cap a l’aprenentatge. Aquest impuls s’incentiva i amplifica si es genera un clima de motivació i confiança suficient. Les persones voluntàries ajuden a que l’infant trobi sentit a les accions que fa relacionades amb la lectura i sigui conscient del progrés del seu aprenentatge i dels nous reptes que vol encarar.
Les persones voluntàries que participen en el LECXIT reben una formació inicial així com diversos materials de suport amb idees, estratègies i propostes per fer de les sessions de lectura una activitat emocionant i afectiva.


Tot i que l’aposta del LECXIT és la individualització 1×1, també es duen a terme activitats grupals d’animació lectora que de forma trimestral es fan amb entitats veïnes. Aquestes activitats extraordinàries ajuden a generar un entorn d’oportunitats i diversitat al voltant de la lectura. S’han fet activitats com ara tallers de lectura en veu alta, tallers de còmic, gimcanes, trobades amb il·lustradors, contes amb papiroflèxia, anar a la ràdio o aprendre com funciona un diari digital, entre d’altres.
Acompanya l’article, l’explicació d’una pràctica concreta molt interessant i fàcil d’aplicar que anomenen el «llibre a bocinets».

Les fotografies que acompayen aquesta entrada pertanyen a la Fundació Bofill, promotora del programa Lecxit.

Jornada de Biblioteques Escolars

Comparteixo la informació que em fan arribar els companys de la revista MiBiblioteca, relatius a una Jornada de Biblioteques escolars que celebraran el dia 16 de maig a Màlaga i on, segons podeu veure en el programa hi participa la Glòria Durban, entre d’altres.

I JORNADA UNIVERSITARIA DE BIBLIOTECAS ESCOLARES
16 mayo 2017 -16:30 a 21:00 h.
Salón de actos de la Facultad de Ciencias de la Educación (universidad de Málaga)

PROGRAMA:
16:30 – Presentación de la Jornada:
M. Isabel Borda Crespo. Secretaria de la Facultad de Ciencias de la Educación.
Inmaculada C. Santos Díaz. Responsable Provincial de Bibliotecas Escolares de la Delegación Territorial de Educación de la Junta de Andalucía en Málaga.
Raúl Cremades García y J. Alejandro Rodríguez Ayllón. Coordinadores de la Jornada.
17:00 –Glòria Durban Roca. Responsable de la biblioteca de la Escuela del Clot-Jesuitas (Barcelona) y autora de los contenidos del blog: Bibliotecaescolar.info. Ponencia: Las bibliotecas escolares no son útiles o inútiles, son sencillamente necesarias… ¿por qué?
18:00 – Descanso.
18:30 –Juan José Lage Fernández. Maestro y Bibliotecario escolar voluntario durante 35 años. Fundador de la revista Platero, Premio Nacional al Fomento de la Lectura 2007. Ponencia: Hacia la biblioteca escolar: experiencias prácticas.
19:30 – Comunicaciones: Experiencias profesionales de la provincia de Málaga y Proyectos de mejora de bibliotecas escolares realizados por el alumnado de la asignatura “Biblioteca escolar y animación a la lectura”.
20:30 – Clausura de la Jornada y entrega de certificados.

Inscripción gratuita.

Certificación: La Jornada es gratuita, pero en caso de que se quiera obtener una certificación oficial, se deberá indicar en el formulario de inscripción y abonar 5 euros en el momento de su recogida tras la clausura de la Jornada.

Contacto:
Coordinadores: Raúl Cremades (cremades@uma.es) – J. Alejandro Rodríguez Ayllón (ayllon@uma.es)

Us podeu inscriure entrant a http://alonsoquijano.net/inscripciones-cursos-fundacion/

El programa el podeu descarregar AQUÍ

40 anys de la revista GUIX

EL mes de juny de l’any 1977 es publicava la primera revista Guix. Aquesta era la portada:

Una publicació en blanc i negre, gairebé artesanal, feta amb estimació i dedicant-hi moltes hores. Al primer editorial s’expressava un desig: «Fent i desfent, aprèn l’aprenent» , una declaració d’intencions que s’ha mantingut fins avui.
El proper juny farà quaranta anys i des de llavors, la revista ens ha acompanyat periòdicament. Alguns números els hem guardat perquè el monogràfic ens ha interessat o perquè s’explica alguna experiència que ens sembla reeixida o perquè senzillament apareix un article signat per nosaltres.
Personalment, estic agraït a les persones tan professionals que hi treballen. Han acceptat gairebé tots els meus articles i quan ha calgut m’han fet les esmenes amb elegància. No he comptabilitzat les col·laboracions que he fet amb ells però estan per sobre de les setanta, segur. Estic especialment content de la secció «viure la lectura» que he coordinat els darrers vuit anys i també recordo amb molt d’afecte un monogràfic que també vaig coordinar sobre la lectura a Europa i que em va permetre conèixer mestres d’altres països i una entrevista amb dos senyors escriptors, en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes.

Per celebrar-ho organitzaran diversos actes. El primer va ser la publicació d’un magnífic recull de les millors entrevistes que s’han reproduït a la revista. Es diu «15 diàlegs d’educació» i val molt la pena.

I ara veurà la llum un llibre que promet. Són reflexions d’en Francesc Imbernón i l’han titulat «Ser docente en una Sociedad compleja»
A la promoció hi diuen:
Aquest llibre analitza i desgrana amb minuciositat la figura dels i les docents i la seva situació actual, en una societat desigual, multicultural i complexa, tan diferent a la de fa unes dècades i tan diferent, sens dubte, a la qual ens depararà el demà . I també es qüestiona el rol docent en un moment en què el procés d’ensenyament és tan discutit, quan apareixen noves formes d’aprendre fora de l’escola.
El professorat és, doncs, l’autèntic protagonista d’aquest llibre. No es tracta de reproduir en aquestes pàgines el que diuen els informes nacionals i internacionals, amb estadístiques i dades quantitatives sobre com són o haurien de ser els docents, com si es tractés d’un producte més. El llibre pretendre valorar-los, a ells i a elles, i a la seva aportació, en la seva justa mesura, sense demonitzar-los, acusar-los o insultar-los com sovint es fa des d’algunes disciplines acadèmiques, per part d’alguns polítics i també, de vegades, des d’alguns mitjans de comunicació.
Amb una crítica constructiva molt ben fonamentada vers aquells aspectes que haurien de millorar en la professió docent, ja sigui en els ambients relacionats amb la formació inicial, la formació permanent o la cultura professional, entre d’altres, el llibre pretén que el professorat prengui consciència de la importància del seu compromís social, polític i educatiu en la tasca d’educar.
Al final de cada capítol es dona la paraula als protagonistes oferint testimonis de vida significatius del sentir docent.

L’índex és el següent:
¿Por qué este libro?
La sociedad, ¿premia o castiga al profesorado?
Ser docente en una sociedad desigual, multicultural y compleja
Desafíos y conflictos del nuevo siglo
¿Quiénes son los profesores y profesoras?
¿Cómo se llega a ser docente y quién los forma o los deforma?
La formación permanente del profesorado o, si se prefiere, la formación a lo largo de la vida
¿Cómo adquiere el profesorado su cultura profesional? ¿Y de qué culturas se trata?
¿Existe desarrollo profesional o carrera docente? El impacto de esa carencia
¿Las condiciones laborales del profesorado tienen alguna influencia en la enseñanza?
Epílogo: ¿hacia el futuro o hacia el pasado?
Referencias bibliográficas
Anexo: El profesorado y su formación como actores necesarios y comprometidos con la educación pública

els tres darrers números. Aquest any, les portades van de peus.

Istvansch, l’il·lustrador del mes (abril 2017)

L’il·lustrador d’aquest mes és l’Istvanch, nom amb que signa els seus magnífics treballs l’Istvan Schritter, un dissenyador de llibres que empra els papers de colors, cartolines, tisores i ho enganxa i plega formant uns llibres originals i que als mestres de cicle infantil i inicial els poden inspirar un grapat de bones pràctiques plàstiques.
Els seus llibres estan plens d’humor i el que menys importa en ells és la història, ja que el que veritablement ens fascina és la manera com construeix els personatges, com crea les escenografies i com juga amb la composició.
A casa nostra només tenim uns poquets títols, el més conegut dels quals és «El ratolí més famós» que comença dient: “Sóc Pérez, molt de gust” i a partir d’aquestes paraules tenim la sensació de topar-nos amb algú que ja coneixem. El ritme hiperactiu del rosegador, la seva cua o fins i tot la veu que li atribuïm, tenen la virtut de fer-nos-el creïble i sentir nostàlgia per l’afany col·leccionista d’aquest infatigable cercador de dents que s’amaguen sota els coixins.

Un altre llibre que es pot trobar es «Abel regala soles» que explica la història d’un nen, l’Abel que no parla ni somriu, ni tan sols quan està content. L’Abel dibuixa sols per demostrar alegria, perquè els altres somriguin per ell. La ciutat brilla per tants sols.
Però quan tots tenen un munts de sols, es comencen a cansar i li diuen «Prou, Abel! Per què no dibuixes una altra cosa?» A partir d’aquí, els sols dibuixats deixen de brillar i arriba la tempesta…

Potser també recordareu un llibre curiós, crec que descatalogat, que es titula «l’home més pelut del món»
Sortosament, l’Itsvan ens regala una pàgina web personal, extraordinària on podem veure tots els seus dibuixos i, sobretot, accedir a nombrosos vídeos que ens ajuden a entendre no només la seva feina com a il·lustrador sinó també com crea, com explica i com es relaciona amb els infants.

Us el recomano especialment perquè segur que podreu extreure un grapat d’idees per aplicar-les a l’aula. Només cal que cliqueu a http://www.istvansch.com.ar/index.html i us passegeu pels diferents apartats. Segur que xalareu de valent!