Ens manifestem!

A la revista GUIX del mes de maig, les companyes del col·legi Badalonès, la Maria del Mar Piera, la Viki Bertrán i l’Elisabet Clapés, expliquen una acció d’escriptura força reeixida que anomenen «Escriure per pensar, pensar per escriure»

Sobre els escrits que fan els infants, opinen que «des de l’escola és important afavorir aquests contextos per tal que els textos escrits no quedin en el buit, sinó que puguin transcendir les parets de l’aula, ser compartits i canviar, d’alguna manera, la realitat que envolta els infants, ja sigui des del simple plaer de compartir una lectura fins a promoure canvis a nivell social»

Ho exemplifiquem amb una acció amb els alumnes de deu anys que inicien a partir de l’àlbum il·lustrat “El dia que les ceres de colors van dir prou” i un debat sobre el missatge que transmet el llibre i el posterior torn de paraules per copsar què els inquieta a ells o bé què volen reivindicar.

A continuació, s’analitzen diferents situacions on les persones han reivindicat algun dret i entre tots s’observa que al final sempre es llegeix un manifest.

S’analitza l’estructura dels manifestos (introducció, motius per a manifestar-se, demandes, conclusió) i, a partir d’aquí, primer es fa un manifest conjunt valorant les idees i aportacions de tots els alumnes (modelatge) i després, en petits grups, fan un manifest amb unes idees consensuades.

Amb el manifest enllestit, preparen la manifestació: pancartes, cartells, eslògans… i van passant per les diferents aules llegint els seus manifestos.
Amb aquesta proposta, l’escriptura esdevé significativa, funcional.

La pràctica completa la podeu llegir al número 466 de maig, on també hi trobareu un Dossier sobre l’aprenentatge de les llengües amb els articles següents:

Compartim la història i les emocions
Dolors Estrada Carbonell, Assumpció Vila Badia

La Lúmina il·lumina la nostra biblioteca
DDAA

La discussió tertúlia literària: Una experiència per compartir la lectura i l’escriptura
Maria Josep Martínez Garrote

Hi, amigo! D’un somni a una realitat: un projecte telemàtic per aprendre una llengua estrangera
Sònia Arcusa Ferrer, Aida Fernández Hernández

Lletres de colors
Oti Corona Bonet

Llibres i propostes per al confinament – 8 (La història formidable d’un tap indomable)

A partir d’uns taps, l’autora italiana Anita Arrighi va fer un llibre sense fulls. El va titular «Il tappomondo».
Es tracta d’un concepte de llibre diferent. D’un recipient de forma cilíndrica que simula un edifici van sortint els personatges. Són vint-i-dos taps encadenats i units mitjançant un cordill. Entre tap i tap, un rodolí que anticipa el que vindrà a continuació.

És com el barret d’un mag. No saps què hi sortirà. Els personatges són taps que recorden homes, dones, nens i animals diversos que van apareixent. Així, trobem un tap amb vestit de primavera, una iaia amb una guineu que l’embolcalla, un gerro de flors amb pètals de mil colors, el tap barbut i saberut, etc. No us ho creureu però fins i tot està, arribat de l’India, el Maharajà. També un rei, una reina, una princesa rossa i una altra de morena, molt educada i gens estirada. És un món ben especial. El tenim a prop i potser no ho sabem.

LES DADES:
Títol: Il Tappomondo
Autora: Anita Arrighi
Il·lustradora: Sheila Stanga
Editorial: Ideeali
Milà (Itàlia) 2008

Proposta didàctica: La família tapets
Mitjançant la narració d’aquest enfilall de rodolins, els infants trobaran inspiració per crear els seus propis personatges i inventar mil i una històries.
Només heu de proveir-los de taps de suro (en el seu defecte, es poden emprar cartolines en forma de cilindre) i retoladors o pintures. Deixeu que facin volar la imaginació i quan tinguin els personatges creats, els podeu unir amb un cordill i amagar-los dins d’una caixa que simuli un edifici, una escola, un hospital, l’aeroport, el circ, el parc, etc. i ja tindreu el material per al joc simbòlic a punt.

Albertine, la il·lustradora del mes (maig 2020)

Albertine Zullo acaba de rebre el prestigiós premi HANS CHRISTIAN ANDERSEN 2020 en reconeixement a la seva trajectòria.

No és el primer premi que rep perquè, amb anterioritat, ja havia estat guardonada amb la Pomme d’Or de Bratislava pel seu álbum «Marta i la bicicleta», el Youth and Media per «Le rumeur de Venice» i el Witch Prize per «Els ocells». El 2016, també va rebre el 1r premi a la fira de Bolonya per «Mon tout petit». Molts d’aquests libres estan fets amb la col·laboració del seu marit Germano Zullo que li fa els guions.

Albertine va néixer en un poble suís el 1967. El 1990 va obrir un taller de serigrafia i des de llavors ha exposat dibuixos, serigrafies i molt més a Ginebra i arreu del món.

De tota la seva producció destaco els següents llibres:

ELS OCELLS
Per un paisatge desert veiem com s’apropa un camió que s’atura molt a prop d’un precipici. El seu conductor obre la porta del darrere i un munt d’ocells de colors emprenen el vol. Només un ocell petit, negre, tímid, roman immòbil.
Amb pocs elements ens explica una història que és una metàfora de la vida.

LOS RASCACIELOS
Dos homes molt rics, amb cognoms pomposos, s’embranquen en una esbojarrada cursa per veure qui es capaç de construir la casa més alta i més luxosa, però no hi comptem que les lleis de la gravetat són inexorables i l’aventura acabarà malament.
L’àlbum, amb un format vertical que simula un gratacels, planteja una visió de la modernitat que recorda la febre constructora de ciutats com la Nova York dels anys 30 i 40 del segle XX.
A mesura que passem les pàgines veiem com els dos edificis van pujant i pujant fins a emplenar tot el full, en un creixement paral·lel d’acord a les extravagàncies dels seus propietaris. Els arquitectes «els més cars del món» presenten construccions delirants com una sala de cinema, una piscina d’onades, un tigre de Bengala, una butaca de cuir de rinoceront blanc, un iot de luxe, etc.
Finalment una de les dues cases cau i l’altra queda dempeus però el propietari es queda tancat a la part superior de la casa. Divertit.
L’àlbum és en blanc i negre.

Trobareu la fitxa de treball clicant a los-rascacielos.

DADA
“Un genet i el seu cavall Dadà són campions de salt. Són gairebé invencibles perquè formen una parella perfecta. Però el dia de la competició internacional el cavall actua de manera estranya, cau, s’entrebanca… Van al metge,  li fan una revisió completa, li donen vitamines i li recomanen descans. La causa del fracàs del cavall serà molt comú i molt fàcil de curar, n’hi havia prou de pensar-hi…

LA RUMEUR DE VENISE
Un pescador extreu un peix de les aigües de la llacuna veneciana, però no estem segurs que sigui un peix, més aviat sembla un monstre marí o una sirena. Tothom diu la seva i els rumors s’inflen i s’inflen… Un llibre curiós que es va obrint com un acordió.

 

LINEA 135
En aquest llibre, inspirat en un viatge al Japó, anem seguint la ruta d’una línia de monorail des del cor d’una megalòpolis al camp. Dins del tren, una nena petita que va a visitar la seva àvia. Els paisatges se succeeixen i els pensaments de la nena desfilen al seu ritme: barri de negocis, zona on viu la classe obrera, barris industrials, terra de ningú, bosc.
Un llibre sobre el temps i una crítica suau al nostre món modern, un món que va ràpid, massa ràpid, potser, provocant desigualtats, contaminació…
Dibuixos en blanc i negre amb només un toc de color per al monorail.

Felicitats a l’Albertine i un agraiment a les editorials que van apostar per les seves històries (Libros del zorro rojo, Ekaré, Calibroscopio, Siruela, etc.)

Altres llibres de l’Albertine són:

Més informació al seu web: http://www.albertine.ch/

«Tan sols viure», un crit de valentia i esperança.

A la col·lecció Horitzons de Pagès edicions han publicat «Tan sols viure» un altre títol que segueix la línia potent dels anteriors “El mar i la serp”, “Sweet sexteen” o “Sachiko”. En aquesta narració trobem deu relats de deu joves que han fet sols un procés migratori des dels seus països fins a Catalunya. Són fets reals, històries de joves migrants que busquen una vida millor.

Els autors han visitat les zones on es produeix el trànsit (Ceuta i Melilla, per exemple) i on les condicions de vida són dures però la esperança d’emprendre un camí que els porti a llocs on sobreviure amb dignitat hi és present.

Amb paraules dels autors, la Sara Montesinos i en Martí Albesa:
«Ens hem adonat que la majoria d’històries les podíem trobar ben a prop de casa. I per això podem parlar de veïns i veïnes, amics i amigues, fugint de l’etiqueta de menors estrangers no acompanyats. No, no ha estat fàcil. Hem hagut d’aturar-nos quan entrevistàvem per abraçar aquests joves. No hem gosat preguntar sobre alguns moments i hem promès guardar secrets. Hem intentat mostrar respecte i hem marxat a casa desitjant que res no hagués passat. Hem fet entrevistes amb ulleres de sol per amagar la ràbia i hem tancat llibretes que no suportaven més violència.»

I, més endavant, parlant dels nois i noies que han conegut, diuen:
«Coneixeràs la valentia de la Noor, els somriures d’en Driss i la Maria, la intel·ligència de l’Ismael i la fortalesa de la Bouchra. També hi trobaràs la constància de la Farira, l’aprenentatge de l’Abdu i la seguretat de l’Amin. Viatjaràs amb l’Adam, caminaràs per Melilla i xerraràs amb en Massaliou. Tens per endavant deu històries plenes de dolor i tristesa, hi ha nostàlgia, violències i desgast. Però també hi ha força, valentia, coratge i, malgrat que sembli impossible, són relats plens de vida».

Crec que és un llibre que haurien de llegir els joves de casa nostra per entendre una mica com són els milers de joves que han arribat als nostre pobles i ciutats.
Recomano començar el llibre per la darrera de les entrevistes, precisament. La de l’Amine Outahar.

També podeu complementar la lectura amb el magnífic programa que va fer l’Elisabet Pedrosa, a l’Ofici d’Educar de Catalunya ràdio, sobre ”Menors no acompanyats, jugar-se la vida per una oportunitat”. El trobareu aquí:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/menors-no-aompanyats-jugar-se-la-vida-per-una-oportunitat/audio/1062086/

Imatge extreta del web de l’Ofici d’Educar

A la contraportada de “Tan sols viure” llegim:
“I ja està, tan sols viure i ajudar la família”, deia l’Aziz en una entrevista. Possiblement, aquestes tres paraules, tan sols viure, siguin la resposta més clara i sincera. Malgrat tot, rere la incòmoda pregunta hi ha un dret sovint invisible. Tan sols viure és un crit de valentia i esperança, és un crit a la lluita i l’esforç per una vida millor. És un crit pel dret a migrar. Milers de joves han arribat a pobles i ciutats d’arreu després d’un llarg viatge durant la infància o l’adolescència. Sense referents familiars i perseguint un somni que no ha acabat sent el que imaginaven, o han apostat tot exercint el seu dret a la vida. Tan sols viure.

Lectura recomanada a partir del segon cicle de l’ESO i Batxillerat

LES DADES:
TÍTOL: Tan sols viure
Autors: Sara Montesinos i Martí Albesa
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú Horitzons, núm. 6
118 pàgines
Lleida, 2020

Llibres i propostes per al confinament – 7 (La llegenda del Nyaminyami)

Una llegenda és un tipus de narració diferent a la rondalla o al conte d’autor que mescla fets o elements reals amb d’altres imaginaris. Normalment, una llegenda està relacionada amb un lloc, un personatge o un fet històric.
A Catalunya en tenim un bon grapat, algunes de molt conegudes com la de Sant Jordi, la del Pont del diable de Martorell o la del Mariner de Sant Pau de Segúries.
Arreu del món, allà on hi ha un llac o un riu, trobem llegendes associades a animals mitològics o fantàstics que hi viuen. De vegades se’ls anomena monstres, però també en trobem de benefactors. El més conegut és el «Nessi», el monstre dels llac Ness, a Escòcia. A Girona trobem la «Cocollona», una criatura semblant a un cocodril amb ales de papallona, que neda pel riu Onyar les nits de lluna plena, i a Banyoles expliquen la llegenda del monstre del llac.

A l’Àfrica tenen el Nyaminyami, també conegut com a déu del riu Zambezi, un dels déus més importants del poble «tonga». Viu al riu, entre Zàmbia i Zimbabwe, i se’l descriu amb el cos de serp i el cap de peix o de drac.
Per explicar la vida de la tribu «tonga» s’usa un bastó de passeig tallat amb escenes que representen el Nyaminyami i que han estat històricament regals per a visitants de prestigi.

Hi ha una història real que va començar el 1956, quan els occidentals van pensar que aquella era una bona zona per construir la presa més gran del món. Se’n diu «la llegenda de la Kariba» i diu així:
El poble “tonga” va viure durant segles a la vall de Zambezi pacíficament i amb poc contacte amb el món exterior. Van ser persones senzilles que van construir les seves cases a la vora del riu i van creure que els seus déus els cuidaven proveint-los amb aigua i menjar.
Però el seu estil de vida idealista havia de ser destrossat. A principis dels anys quaranta del segle passat es va fer un informe sobre la possibilitat d’un embassament hidroelèctric per subministrar energia per a la indústria creixent que el colonialisme havia portat a la zona.
El 1956 es va iniciar la construcció del projecte i un equip de persones va començar a moure les terres, va arruïnar la vida a la vall, i va arrabassar milers d’arbres centenaris per construir carreteres i assentaments per allotjar els treballadors.
La pau i la solitud dels Tonga es va veure trencada i se’ls va dir que abandonessin les seves cases i s’allunyessin del riu per evitar la inundació que provocaria la presa i es van instal·lar no gaire lluny pensant que el Nyaminyami mai no permetria construir la presa i podrien tornar a casa.
El 1957, quan la presa estava en ple camí, les pitjors inundacions conegudes al Zambezi van eliminar gran part de la presa parcialment construïda i van matar a molts treballadors.

Alguns dels cossos dels treballadors morts van desaparèixer misteriosament i, després d’una cerca infructuosa, van demanar ajuda als ancians del poble tonga. Aquests van explicar que el Nyaminyami havia causat el desastre i per aplacar la seva ira s’havia de fer un sacrifici.
Un vedell negre va ser sacrificada i llençada al riu. L’endemà al matí, el vedell havia desaparegut i els cossos dels treballadors estaven al seu lloc. La desaparició del vedell no suposa cap misteri al riu infestat de cocodrils, però la reaparició dels cossos dels treballadors tres dies després de la seva desaparició no s’ha explicat mai satisfactòriament.
El projecte va sobreviure i el gran riu va ser finalment controlat. El 1960 es van posar en marxa els generadors i des de llavors subministren electricitat a Zimbabwe i Zàmbia.

PROPOSTA DIDÀCTICA: Juguem amb ritmes
Us proposem una activitat musical a partir d’una de les cançons que heu sentit al vídeo anterior (Ka baga ne ma), una cançó tradicional de Mali.
Us poseu en cercle (dempeus o asseguts). Un de vosaltres fa de director d’orquestra i va seguint el ritme amb gestos que els demés han d’imitar. Es tracta de colpejar rítmicament diferents parts del cos (cuixes, panxa, espatlles, cap, etc.) amb la palma o amb el dors de les mans. Qui s’equivoqui, queda eliminat.

Aquesta i moltes altres cançons tradicionals les trobareu al llibre-cedé Canciones infantiles i nanas del baobab (el África negra en 30 canciones infantiles)

El abrazo de la literatura


Estic feliç de comunicar-vos la publicació d’un assaig al voltant dels llibres que m’agraden i que considero que poden ajudar els infants a créixer.

Es titula «El abrazo de la literatura» i l’he escrit amb admiració envers els llibres que ens conviden a pensar i ens ajuden a trobar respostes al silenci. També dels llibres que ens parlen de temes vitals, d’aquells temes que ens ofereixen pensaments i idees per a una educació en valors, d’aquelles lectures que ens sacsegen per dins i ens il·luminen el camí.
El llibre pretén ser un document pràctic que faciliti el coneixement de títols de literatura infantil que tracten sobre alguns dels temes universals.

A la primera part exposo algunes reflexions compartides que intenten donar resposta a aspectes relacionats amb la lectura. Parlo també d’història de la lectura, fake news i lectura en pantalles, i plantejo les estratègies que ajuden els nens a comprendre el que estan llegint.

La segona part està estructurada seguint un ordre de dins cap a fora, d’allò personal a allò més general. Són cinc blocs en els que hem seleccionat per a cada un d’ells tres temes i a cada tema hi ha tres lectures que abasten diferents franges d’edat.
Al primer bloc, titulat «A bordo del Proteus» en record de la novel·la d’Asimov «Viatge al·lucinant», hi trobareu aquells llibres que versen sobre el creixement personal i la relació amb els altres. Se centra en aspectes d’autoconeixement, ètica i filosofia de vida.
El segon és «Dickens vive» titulat així per Charles Dickens, autor anglès que va escriure obres plenes de sentiments trobats. Els sentiments convé conèixer-los per poder controlar-los. Tres d’ells, els tractem en aquest capítol: La por, la venjança i el dol.
El tercer, «Círculo de confianza», relata situacions que ens passen amb la família més propera, englobant als germans, pares, mares i avis. També formen part del cercle les mascotes.
El quart, «La tribu educa», és un homenatge a Tonucci, pedagog italià que defensa una infància autònoma, usant aquesta frase per valorar a tots els que conformen el món proper a l’infant: L’escola, els veïns, els amics, els grups de teatre, les activitats extraescolars, la biblioteca, etc., com a agents educadors.
L’últim bloc ens obre els horitzons al viatge, a escalar muntanyes per poder gaudir del paisatge, per no perdre’ns i per comprendre la transparència que explicava Neruda quan deia que el món és «Una esfera de cristal». Les propostes lectores d’aquest bloc inclouen també alguns enginys mecànics que ajuden a la conquesta de nous mons.

Aquests temes són recurrents, repetits i conformen un corpus que plana per les aules, tot i no ser, de vegades, curriculars. La vida de l’escola és això, precisament, “vida” que es va construint i que necessita donar respostes a uns alumnes que, sovint, tenen altres necessitats, altres inquietuds i mil preguntes.

Cadascuna de les lectures va acompanyada d’una proposta didàctica, més o menys estimulant, divertida, reflexiva o emotiva.
Confio en que aviat el puguem presentar físicament. M’agradarà conversar-lo amb vosaltres.

El podeu adquirir clicant AQUÍ

Joc: La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap

LES DADES:
Títol: El abrazo de la literatura. Itinerarios lectores para infantil y primaria
Autor: Jaume Centelles
Editorial: Graó
Col·lecció: Graó educación, núm. 334
Barcelona, 2020

Joc de cartes: El árbol de los recuerdos

L’oca de «La Muntanya de les Tres Coves»

Hem sabut de la mort de l’autor suec Per Olov Enquist. Tenia 85 anys.

Un dels seus llibres ens ha fet viure aventures emotives: La Muntanya de les Tres Coves.
Es tracta d’una història protagonitzada per un avi i els seus quatre néts que fan una excursió aparentment tranquil·la a una muntanya anomenada “de les Tres Coves”.
La pujada al cim està farcida d’anècdotes i algun misteri, però tot es precipita quan gairebé són a punt d’arribar a la zona coneguda com «Les Tres Coves». Llavors comencen els problemes i els perills: una cama trencada, els óssos, els caçadors furtius, els llops, la por.
Els nois han de prendre decisions, demostrar la seva valentia i han de ser prou llestos per salvar-se a ells mateixos. Hauran de buscar ajuda, resistir i confiar.
Passaran molta por però se’n sortiran i aprendran que són més valents del que es pensaven.
Pel que es pot llegir a la dedicatòria, la novel·la està basada en fets reals.
Amb aquesta obra Per Olov va guanyar el premi alemany “Luchs” a la millor novel·la juvenil.

Una activitat que es pot fer per jugar amb el llibre és un joc de l’oca que vagi seguint l’ascensió a la muntanya.

La proposta que us presento la vam idear amb l’Andrea Pozo, uns mesos abans de la seva partida a Califòrnia.

Preparem el taulell
Primer cal dibuixar les 63 caselles del joc de l’oca. Ho podeu fer seguint la tradicional espiral o inventant-vos una altre itinerari.
A cada casella heu d’anar dibuixant els personatges o accions que passen al llarg de la novel·la. Us pot anar bé recordar que el llibre té set capítols i això us pot donar la pista de fer nou dibuixos per capítol.
No us oblideu de numerar els quadres.

Si us és més fàcil, us passo un model de joc de l’oca.

LES NORMES DEL JOC

Anoteu en un full a part els números de les caselles que tenen alguna mena de parany (positiu o negatiu). Per exemple, a la casella on l’avi cau i es fa mal a la cama podeu establir tres torns sense tirar, si caieu a la casella del caçadors s’ha de tornar a començar, si es cau a la casella Mischa podeu saltar fins a la següent Mischa (en cas que hagueu triat aquesta gosseta com si fos l’oca del joc tradicional)
També podeu fer que alguna casella obligui a agafar el llibre per llegir un fragment determinat.

Quan tingueu tot el material preparat, ja podeu fer la partida. El joc us permetrà recordar l’excursió que van fer els personatges fins a arribar a la tercera de les coves, final de la novel·la i del joc.
Potser us sembla fàcil però, sense adonar-vos, esteu recordant els capítols de la novel·la i treballant la vostra memòria, mitjançant un joc, que és una bona manera d’aprendre, no?

El joc es juga com una oca tradicional però amb algunes variables.

Hi ha unes caselles que tenen marcat “LLEGEIX I AVANÇA”. Si caieu en alguna d’elles heu d’agafar el llibre i llegir en veu alta, un fragment concret, que és el que us anotem tot seguit:
CASELLA 7 (pàg. 11): des de “El cas és que un cocodril…” fins a “… se li acostaven amb ganes de cama”.
CASELLA 14 (pàg. 31): des de “L’avi va respirar fondo…” fins a “… No tindrà por de res”.
CASELLA 20 (pàg. 48): des de “S’havia endut de casa…” fins a “… dos paquets de salsitxes Frankfurt i un pot de mostassa”.
CASELLA 25 (pàg. 59): des de “Van fer el llarg camí de tornada…” fins a “…també estava contenta de veure’ls ”.
CASELLA 29 (pàg. 69): des de “La Mischa assenyalava amb el musell…” fins a “…s’havia mort dins aquella escletxa”.
CASELLA 34 (pàg. 85): des de “Van sortir al porxo i de seguida…” fins a “…va arribar al costat de la mare”.
CASELLA 38 (pàg. 93): des de “El camp base tenia el mateix aspecte…” fins a “…finalment es van reunir tots dins la cova”.
CASELLA 41 (pàg. 101): des de “Ara el camí era més costerut…” fins a “…s’havien endinsat en un núvol”.
CASELLA 45 (pàg. 105): des de “Potser era perquè havia plogut…” fins a “…amb un cop sord i feixuc”.
CASELLA 48 (pàg. 109): des de “l’avi, per fi, s’havia desempallegat…” fins a “…ens morirem congelats”.
CASELLA 52 (pàg. 120): des de “La Mina va estar-se molta estona ajaguda…” fins a “…una cosa suau i càlida”.
CASELLA 55 (pàg. 131): des de “Es va aixecar d’una revolada…” fins a “…Qui era aquell sonat?”.
CASELLA 58 (pàg. 143): des de “L’helicòpter va fer una volta…” fins a “…La colla tornava a estar unida”.
Com que ho fareu molt bé, el premi és avançar tantes caselles com us ha marcat el dau a la darrera tirada.
Si voleu, podeu preparar els fragments abans de començar la partida. Feu fotocòpies dels fragments, numereu-los i tingueu-los a mà.

ALTRES CASELLES A TENIR EN COMPTE:
CASELLA 10: la Mina truca a l’avi. Avança fins a la casella 15.
CASELLA 18: l’Elsa es fa caca. S’aturen al restaurant. Un torn sense tirar.
CASELLA 21: Comencen a pujar la Muntanya. A la propera tirada avanceu la meitat del que marqui el dau. Les pujades fan que anem més a poc a poc.
CASELLA 23: la visió de l’ós fa que us quedeu aturats un torn sense tirar.
CASELLA 27. La lloba morta fa que us atureu una bona estona. Dos torns sense tirar.
CASELLA 32: La llobatona troba la seva mare. Ha tingut sort, com vosaltres que avanceu fins a l’altra casella on hi ha la llobatona, al número 46.
CASELLA 35. Heu arribat camps base. Tot ha anat rodat. A la propera tirada multipliqueu per dos el que marqui el dau.
CASELLA 40. Ja esteu sobre el núvol però la pujada és feixuga i esteu tan cansats que us atureu un torn sense tirar.

Activitat per a infants a partir de nou anys.

LES DADES:
TÍTOL: La Muntanya de les Tres Coves
Autor: Per Olov Enquist
Illustradora: Stina Wirsén
Ed. Cruïlla (collecció el Vaixell de Vapor sèrie taronja núm.155)
Barcelona: 2007