Món llibre, el festival literari per als infants

Els qui vivim a Barcelona ja fa dies que hem vist pels carrers les banderoles anunciant una nova edició del Món Llibre —la tretzena— que ens farà viure un cap de setmana tan fantàstic o més que el de Sant Jordi.
Món Llibre és un festival de literatura adreçat a nens i nenes fins a 12 anys, ple de contes, escriptors, espectacles, cinema, exposicions i màgia, en un entorn d’escenaris literaris que ens transporta al món imaginari dels llibres.
Durant tot el cap de setmana es podrà gaudir d’un munt d’activitats al MACBA i al CCCB, organitzades amb la col·laboració d’editorials de literatura infantil d’arreu del país, que aportaran a la festa propostes molt suggestives i centenars de llibres.
El Món Llibre l’organitza l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, amb la col·laboració del Servei de Biblioteques de Barcelona, el CCCB i el MACBA
És difícil recomanar alguna activitat concreta però si podeu no us perdeu els espectacles.
Al programa ho teniu tot. El podeu descarregar clicant AQUÍ

Us recomano que l’imprimiu i hi dediqueu una estona a fer la tria del que us agradarà veure, dels espais que podreu visitar, els horaris, els llocs i les edats recomanades per a cada activitat.
Ens veiem al MÓN LLIBRE!

Jerry Pinkney, l’il·lustrador del mes (març 2017)

L’Il·lustrador d’aquest mes és en Jerry Pinkney, un autor força desconegut a casa nostra perquè només hi ha un llibre publicat (les faules d’Isop) però als EUA és un personatge molt estimat i amb molt de prestigi que ha fet nombroses exposicions, conferències i ha guanyat tots els premis imaginables.
L’he conegut per casualitat a través de l’Andrea Pozo que em va passar una joia sense text sobre la faula del lleó i el ratolí. Així que, investigant i buscant més informacions he pogut disfrutar de les seves aquarel·les i he pensat que valia la pena que el coneguéssiu.
Perquè un home que aconsegueix que els seus dibuixos decorin els autobusos de la ciutat, alguna cosa deu saber fer.
En Pinkney va néixer a Filadèlfia el 1939 i de ben petit ja va tenir interès i certa traça pel dibuix, malgrat les seves dificultats amb la dislèxia que li van detectar a la primària.
Ja més gran, va obtenir una beca per al Philadelphia College Museum of Art, i després de la seva graduació, va treballar en el camp del disseny de targetes de felicitació i la il·lustració. Més tard, va fundar l’Estudi Kaleidoscope (Boston) amb altres artistes i, posteriorment, va obrir el seu propi estudi per centrar-se en la il·lustració de llibres per a nens.


En els seus llibres es nota un interès en la diversitat i molts inclouen temes multiculturals i/o personatges afroamericans.
A més dels llibres per a infants, en Pinkney ha realitzat il·lustracions per a diverses empreses com el servei postal dels EUA, el Servei de Parcs Nacionals, i la revista National Geographic.


Segons conta ell mateix:
«Sóc un narrador que treballa amb el cor. Així que cada projecte s’inicia amb la pregunta:
—És aquesta història digna de ser explicada? És interessant? És sorprenent i desafiant? Aprendrem alguna cosa nova?
Quan es responen aquestes preguntes, llavors deixo que el text em parli. La meva feina és inspirar el text. Per tant, l’estil en què s’escriu una història (el seu idioma) em donarà pistes i em marcarà una direcció. Els dibuixos sempre els començo de la mateixa manera, faig esbossos en miniatura, seguits pels dibuixos de desenvolupament més grans i amb més detalls. Quan treballo per als nens procuro que els dibuixos siguin més clars que quan ho faig per als adults…
He il·lustrat un centenar de llibres per a infants. El meu favorit sempre és el que tinc sobre la taula de treball perquè els meus sentiments sobre un llibre en particular van lligats a la mateixa experiència de la creació. La meva intenció i esperança és portar a l’espectador a un món que només existeix gràcies a aquesta imatge.
Molts dels llibres que he il·lustrat parlen de la meva cultura, mentre que altres treballs es basen en la meva experiència viscuda com a Negre als EUA».

Una passejada pel seu web us il·luminarà:
http://www.jerrypinkneystudio.com/

Plouen poemes! Poesia per a infants

A totes les escoles que conec encara conserven un dels llibres més llegits i treballats en els darrers quaranta anys, una joia anomenada «Recull de poemes per a petits i grans», un poemari amb un format generós que ens ha donat molts moments de joia amb tota mena d’infants.
Avui es presenta un de semblant. A lEs set de la tarda a la llibreria Al·lots de Barcelona. L’han titulat «Plouen poemes!» I és una antologia pensada per a primers lectors. Les compiladors són les companyes de la Universitat de Vic Vanesa Amat i Maica Bernal, juntament amb la Isabel Muntañá, mestra a l’escola El Despujol de les masies de Voltregá.
Les il·lustracions que acompanyen els poemes són molt alegres i fetes totes elles amb figures més o menys geomètriques. Les ha composat en Morad Abselam.
Des de l’editorial EUMO diuen que:
Plouen poemes! conté més de cent trenta textos poètics d’autors en llengua catalana, clàssics i contemporanis: des de Montserrat Abelló fins a Olga Xirinacs, passant per Núria Albó, Joan Brossa, Josep Carner, Miquel Martí i Pol, Miquel Obiols, Joana Raspall i quaranta més.
Com que la selecció s’ha fet pensant en els infants, fins i tot en aquells que encara no llegeixen, els textos contenen sempre elements atractius per treballar i desenvolupar el llenguatge i la sensibilitat literària: repeticions de sons, jocs de paraules, rodolins, cal·ligrames, metàfores, històries amagades…
Per a les editores és important que el llibre sigui un recurs per a la lectura en veu alta, tant a casa com a l’aula. Per això, Plouen poemes! inclou també composicions de tradició oral, com refranys i embarbussaments, que permeten un treball ric d’expressió oral gràcies al ritme, la musicalitat i la rima dels seu versos.

Podeu llegir alguns dels poemes clicant AQUÍ

D’aquí no passa ningú!


Aquest és un àlbum il·lustrat  ideal per iniciar o acabar una sessió de narració de contes a la biblioteca escolar. Està il·lustrat amb retoladors dels que fem servir a l’escola, amb uns personatges de nas gran que no necessiten de decorats ni de línia de terra per fer-nos entenedor el missatge. El conte té molt de ritme i és força divertit. Presenta una història que ajuda a entendre què volen dir paraules com «revolució» «llibertat» o «desobediència» i s’agraeix que estigui adreçat a infants petits, perquè tot i ser un tema recurrent en la literatura feia temps que no n’apareixien.

Les guardes són fantàstiques perquè a la d’entrada se’ns presenten els més de seixanta personatges que anirem veient i dels quals podrem anar seguint la seva periècia a mesura qe avança el conte. Són gent normal: nens que juguen, una parella d’enamorats, famílies senceres, ciclistes, el doctor, el músic, el policia, etc. i alguns altres de més estrambòtics com el fantasma, l’astronauta, el grunf o la inclasificable Isabel. A baix a l’esquerra també hi veiem al general, el dolent de la pel·lícula.

A les primeres pàgines el general ordena a un soldat ras que no deixi passar a ningú a la banda dreta del llibre; la vol blanca i per a ell sol i les seves medalles. Amb aquesta absurditat ja quedem trasbalsats perquè veiem com la separació dels fulls esdevé com una mena de mur —invisible, però mur— on s’està palplantat el guàrdia, quiet, atent a que ningú no passi a l’altra banda del llibre.


Primer es veu un gos que entra per un cantó i després un jove despistat també apareix i preten arribar a la banda dreta de llibre. Llavors el guàrdia li crida:
«ALTO! Ho sento, però no es pot passar a la pàgina de la dreta»
El noi protesta :
«Però… per què? Que… és perillòs? Hi ha una invasió? Una manifestació?»
«No, no, i ara. El meu general es reserva el dret de mantenir la pàgina en blanc per passar a la història sempre que li vingui de gust» —contesta el guàrdia. I mentrestant van apareixent altres personatges (un àvi, dos nens que juguen a pilota, una parella que balla, etc..)

A mesura que anem avançant veiem com cada vegada hi ha més gent (amb la que ens idenfiquem perquè representa que som tots nosaltres) que protesta perquè vol anar a la pàgina en blanc de la dreta però que no pot passar perquè hi ha una mena de frontera, una tanca invisible que els hi ho impedeix.


Però, ah! En un moment donat la pilota dels nens que juguen s’escapa i «poing»«poing»«poing» va a parar a l’altra pàgina davant la mirada incrèdula de tothom.
El que vindrà a continuació és la revolta… però això ho haureu de descobrir… No vull espatllar-vos la sorpresa. Espòiler.
Un àlbum il·lustrat molt recomanable per a cicle inicial, que ens ajuda a pensar en el que representa el poder i l’absurditat de les dictadures.

Les dades:
Títol: D’aquí no passa ningú!
Autora. Isabel Minhós
Il·lustrador: Bernardo Carvalho
Editorial: Takatuka
Febrer 2017
40 pàgines

L’home del llibres i la biblioteca «La fuerza de las palabras»

fotografia extreta de la revista Eltiempo

A Barcelona, hem vist com en els darrers anys s’obren negocis de llibres de segona mà a cada barri. N’hi de ben organitzats i altres de més caòtics. Al barri de Sants, per exemple, hi ha establiments d’aquest estil al carrer de la Creu Coberta, al carrer Galileu, al carrer Tinent Flomesta i darrerament n’he vist un al vestíbul del metro. Són una bona idea per moure uns llibres que, d’una altra forma, potser acabarien a les escombraries.

Ara acabo de conèixer la història d’en José Alberto Gutiérrez, un treballador del servei de recollida d’escombraries de Bogotà (Colòmbia) que, des de fa vint anys, va apartant els llibres que es llencen a la basura i els porta a casa seva on ha format una biblioteca de més de vint mil llibres. La planta baixa de la seva petita casa s’ha convertit en una biblioteca comunitària amb textos de tota mena.
En José Alberto creu que els llibres que recull són un luxe per als nens i les nenes del seu barri que venen cada tarda i ells els hi regala. Diu:
«Això hauria de tenir cada barri i cada cantonada de cada barri. Hauria d’estar en totes les ciutats, en tots els districtes i en totes les zones rurals»
«Els llibres són la nostra salvació»
Com no podia ser d’altra manera, explica que l’afecció li ve de petit, dels contes que li explicava la seva mare totes les nits.
S’ha fet molt popular i l’han convidat a explicar la seva experiència a diverses fires de llibres d’arreu de Sud-Amèrica. «Per a mi, els llibres són la millor invenció i són el millor que li pot passar a un ésser humà», diu.
Si el voleu conèixer, dediqueu cinc minutets a veure aquest vídeo. Segur que també us fareu fans de «l’home dels llibres» i de la seva Biblioteca «La fuerza de las palabras»

Si teniu llibres que no sabeu que fer-ne amb ells, sapigueu que hi ha llocs que els recullen i els reaprofiten, però els heu de dur vosaltres. Podeu preguntar en esplais, escoles, biblioteques, ajuntament, casals d’avis, etc. que segur que us donaran raó i seran ben acollits.

Tres poemes

Avui , 21 de març, dia mundial de la poesía es fa difícil triar-ne una, només una, així que en copio tres de les que més m’agraden i  m’emocionen.

Les tres poesies són prou conegudes. La primera (el camí no explorat) és d’en Robert Lee Frost, la segona, d’en Fernando Pessoa, també parla d’un camí i la tercera (A veces) és d’en José Agustín Goytisolo.
Que les disfruteu!

El camino no elegido

Dos caminos se bifurcaban en un bosque amarillo,
Y apenado por no poder tomar los dos
Siendo un viajero solo, largo tiempo estuve de pie
Mirando uno de ellos tan lejos como pude,
Hasta donde se perdía en la espesura;

Entonces tomé el otro, imparcialmente,
Y habiendo tenido quizás la elección acertada,
Pues era tupido y requería uso;
Aunque en cuanto a lo que vi allí
Hubiera elegido cualquiera de los dos.

Y ambos esa mañana yacían igualmente,
¡Oh, había guardado aquel primero para otro día!
Aun sabiendo el modo en que las cosas siguen adelante,
Dudé si debía haber regresado sobre mis pasos.

Debo estar diciendo esto con un suspiro
De aquí a la eternidad:
Dos caminos se bifurcaban en un bosque y yo,
Yo tomé el menos transitado,
Y eso hizo toda la diferencia.

Robert Lee Frost

Más allà de la curva del camino

Más allá de la curva del camino
tal vez haya un pozo y tal vez un castillo,
o tal vez tan sólo continúe el camino.
No lo sé ni pregunto.
Mientras voy por el camino que hay antes de la curva
sólo miro el camino que hay antes de la curva,
porque no puedo ver más que el camino que hay antes de la curva.
De nada me habría de servir el mirar a otro lado
o hacia lo que no veo.
Impórtenos nada más que el lugar donde estamos.
Hay belleza suficiente en estar aquí y no en otra parte.
Si alguien existe más allá de la curva del camino,
quienes se preocupan por lo que hay más allá de la curva del camino
ahí tienen el camino que es el suyo.
Si ahí hemos de llegar, al llegar lo sabremos.
Por ahora tan sólo sabemos que ahí es donde no estamos.
Aquí no hay más camino que el de antes de la curva, y antes de la curva
el camino que hay no tiene curva alguna.

Fernando Pessoa

A veces

A veces
alguien te sonríe tímidamente en un supermercado
alguien te da un pañuelo
alguien te pregunta con pasión qué día es
hoy en la sala de espera del dentista
alguien mira a tu amante o a tu hombre con
envidia
alguien oye tu nombre y se pone a llorar.

A veces
encuentras en las páginas de un libro
una vieja foto de la persona que amas
y eso te da un tremendo escalofrío
vuelas sobre el Atlántico a más mil kilómetros
por hora y piensas en sus ojos y en su pelo
estás en una celda mal iluminada y te acuerdas de un día luminoso
tocas un pie y te enervas como una quinceañera
regalas un sombrero y te pones a dar gritos.

A veces
una muchacha canta y estás triste y la quieres
un ingeniero agrónomo te saca de quicio
una sirena te hace pensar en un bombero o en un equilibrista
una muñeca rusa te incita a levantarle las faldas a tu prima
un viejo pantalón te hace desear con furia y con dulzura a tu marido.

A veces
explican por la radio una historia ridícula
y recuerdas a un hombre que se llama Leopoldo
disparan contra ti sin acertar y huyes pensando en tu mujer y tu hija
ordenan que hagáis esto o aquello
y enseguida te enamoras de quien no hace ni caso
hablan del tiempo y sueñas en una chica egipcia
apagan lentamente las luces de la sala y ya buscas la mano de tu amigo.

A veces
esperando en un bar a que ella vuelva
escribes un poema en una servilleta de papel muy fino
hablan en catalán y quisieras de gozo o lo que sea morder a tu vecina
subes una escalera y piensas que sería bonito que el chico que te gusta te violara antes del cuarto piso
repican las campanas y amas al campanero
o al cura o a Dios si es que
existiera
miras a quien te mira y quisieras tener todo
el poder preciso para mandar
que en ese mismo instante se detuvieran todos los relojes del mundo.

A veces
sólo a veces gran amor.

José Agustín Goytisolo

la finestra d’en Kenny (de Maurice Sendak)

Vaig agafar el llibre «La finestra d’en Kenny» amb poc interès, tot s’ha de dir. D’entrada, que ara es traduís una obra publicada inicialment el 1956 no m’atreia però, oh! sorpresa! vaig quedar atrapat des de la primera línia.
L’autor, en Maurice Sendak, el mateix d’«Allà on viuen els monstres» va escriure aquest primer llibre quan només en tenia vint, potser influenciat per un altre llibre que s’havia publicat feia poc més de deu anys, també a Nova York, «El petit príncep» d’Antoine de Saint Exupery. O almenys és la sensació que he tingut perquè ambdues obres ens parlen de l’amor, de la solitud i comparteixen un rerefons filosòfic molt potent.
La dedicatòria del principi és curiosa. Diu «per als meus pares, i Úrsula i Bert Slaff».Que dediqui el llibre als seus pares o la seva editora (Úrsula) és normal però que també inclogui al seu psiquiatre (Bertram Slaff) em fa pensar en un Sendak sensible i atribolat per mil i una inseguretats com a persona i com artista.
El conte està protagonitzat per un infant que es relaciona amb els objectes que hi ha a la seva habitació i que veu el món a través de la finestra (que és un símbol, és clar).
Les primeres línies ens expliquen que en Kenny es desperta d’un somni revelador. Aquest és un aspecte emprat per altres autors que interpreten aquest somni com l’entrada a un món existencial que cal desxifrar. Del somni, el nen recorda que hi ha un jardí en el que conviuen el dia i la nit i on hi ha també un gall de quatre potes que li lliura un paper amb set preguntes que seran la base del desenvolupament de llibre. Semblant al viatge del Petit Príncep pels set planetes.
Les set preguntes que ha de contestar si vol entrar al jardí màgic són els set capítols de que consta el llibre i cadascuna d’elles amaga un pensament filosòfic profund. En aquests capítols apareixen personatges fantàstics com un cavall que s’està al sostre de la casa, dos soldadets de plom, un ós de peluix d’un sol ull, etc.
La primera pregunta diu: «Pots fer un dibuix a la pissarra quan hi ha algú que no ho vol?» Aquest algú és en Bucky, l’ós de peluix que ha passat la nit a sota del llit per culpa d’un descuit del noi. Discuteixen i finalment l’amor (tornem a recordar la rosa del Petit Príncep) i l’estimació faran que tot torni a la normalitat. Maurice Sendak ens fa pensar què res és gratuït.
La segona pregunta diu: «¿Què és una cabra única?» i és tant i tant bonic que l’has de llegir dues vegades seguides amb el cor encongit. Llegiu, sinó, només aquest petit fragment del moment el que el noi troba la cabra a les muntanyes suïsses:

—Què és una cabra única? —pregunta.
—Una cabra única —diu en Kenny— és la cabra que estimo.
—Com m’estimes? —pregunta la cabra.
—T’estimo més que la cascada —fa ell—, més que les muntanyes nevades i fins i tot més que les esquelles.
—Ah —sospira la cabra blanca, i s’empassa les gencianes blaves.
—Quan deixaràs d’estimar-me? —pregunta ella. Tot de bocins de genciana blava li esquitxen la barba blanca.
—Mai!—diu ell.
—Mai —fa la cabra blanca— és molt de temps. I ensuma les englantines rosades.
—Em donaràs flors de rovell d’ou, gencianes blaves i englantines rosades d’Amèrica?
—No —respon en Kenny—, però al pati de casa hi ha botons d’or i margarides grogues.
—Podré enfilar-me al cim d’una muntanya, a Amèrica, i escoltar les esquelles?
—No —fa ell—, però pots seure a la teulada de casa i escoltar el mec-mec dels cotxes que passen disparats.
—Podré jeure al fang, a Amèrica?
—No —fa en Kenny—, la meva cabra ha de ser bonica i polida i ha de portar una esquella de plata al coll.
La cabra blanca aixeca els ulls tristament cap al noi: —Una cabra única és una cabra trista —diu.
—Però jugarem plegats —crida ell— i ens explicarem històries divertides.
—No sé cap història divertida —diu al cabra blanca.
—Cap ni una?
—No.
—Aleshores potser…—comença en Kenny.
—Potser què? —pregunta ella.
—…no ets la meva cabra única —conclou tristament.

Tot el llibre és molt emotiu i planteja molts interrogants. Crec que pot ser una bona lectura per fer a classe o a casa i plantejar els dubtes existencials que sempre tenim.
Al web de l’editorial Kalandraka llegim:
Un deliciós relat literari, ple de lirisme i sensibilitat, amb diàlegs tendres que fan partícips els lectors dels profunds pensaments del protagonista. La delicadesa de les traçades, la suavitat dels colors, el component màgic i fantàstic dels personatges representats conformen l’univers gràfic d’aquesta obra. En «La finestra d’en Kenny» aflora el jo més íntim de l’autor, la seva preocupació per la societat i l’afecte, l’imaginari infantil i les expectatives sobre l’experiència vital. Sense sortir físicament de l’habitació, en Kenny construeix al seu voltant tot un món marcat per la companyia de les seves joguines i la seva mascota. La finestra simbolitza la frontera entre la realitat del seu dormitori i el paratge desconegut que hi ha a l’altre costat; però també l’horitzó amb si mateix i la capacitat de somniar.

Recomanat (molt) a partir de cicle mitjà.

Visca! Ja tinc el llibre que regalaré aquest Sant Jordi!

Dades:
Títol: La finestra d’en Kenny
Autor: Maurice Sendak
Traductor: Miquel Desclot
Kalandraka Editora
64 pàgines