Sobre la comprensió lectora

La Nati Bergadà, impulsora de DOCENTS, ha organitzat unes xerrades (setze) per parlar de lectura i educació. És un cicle que arriba en un moment en que el tema és notícia a la premsa i a les xarxes socials.

El proper dimarts 10 d’octubre m’ha convidat a explicar algunes estratègies que afavoreixen la comprensió lectora. Serà on line, mitjançant la plataforma ZOOM, i tot i que no soc gaire amant de les formacions en pantalla, m’ha semblat interessant i m’he apuntat amb l’esperança que pugui ser profitosa.

La xerrada és en línia, gratuïta i oberta a tothom. De fet, totes les 16 xerrades del cicle ho són.

La idea del cicle gira al voltant de compartir propostes útils per impulsar la lectura i millorar les pràctiques lectores que duem a terme a l’aula.

Per accedir a les xerrades no cal fer cap inscripció, només cal connectar-s’hi el dia i hora a les que us interessin.

Les xerrades es faran durant el 1r i el 2n trimestre, els dimarts i dijous a les 18h.

Trobareu tota la informació a https://docents.cat/

«Son Guku entra a l’aula» a la revista GUIX

El manga és un gènere literari que, fins ara, no ha gaudit d’acceptació entre les mestres. Hi ha qui veu les històries massa violentes, d’altres hi troben un excés de sexualitat i també hi ha qui els considera ximples. En canvi, altres mestres han vist les possibilitats literàries d’aquests còmics, els han potenciat i han copsat l’èxit que tenen entre els nois i noies, fins al punt que són una porta d’entrada meravellosa a la lectura.

El diccionari de la RAE defineix el manga como a «Còmic d’origen japonès». És una definició senzilla que fa uns anys potser tenia sentit però, actualment, els còmics manga són molt més perquè tenen orígens diversos i, de fet, a casa nostra i a la resta d’Europa tenim grans creadors de còmics manga.

Els manga són una indústria editorial que mou molts diners i, si ho sumem als ingressos que generen els “anime”, els còmics que han fet el salt a la pantalla, el seu èxit entre tota mena de públic és extraordinari.

D’altra banda, si ens atenem a les dades dels préstecs de documents que es produeixen a les biblioteques públiques, quedem sorpresos en comprovar el boom que està suposant l’augment imparable d’aquests còmics. La sèrie “Naruto” (73 volums), per exemple, encapçala, de llarg, els documents més prestats.

Mentrestant, a l’escola, què passa? Ens trobem que els nois i noies, sobretot de cicle superior, coneixen i segueixen les aventures d’aquests herois de paper, però entre les mestres encara hi ha certa reticència a posar-los damunt la taula, adduint desconeixement, un excés de temes violents, missatges poc adequats, etc. És així? Són tots els “manga” rebutjables?

Com a mestres, si volem establir un vincle lector amb els nostres alumnes, hauríem de ser, nosaltres també, lectors de manga i així poder orientar-los sobre què és violent, poc adequat o allunyat de la nostra realitat, i quins valors positius trobem en determinat personatge. D’aquesta manera evitarem que es trobin amb temes més durs, per als que encara no estan preparats, com assetjaments, insinuacions sexuals, baralles violentes, etc. A més, si llegim el que circula per sota les taules, podrem opinar i desdramatitzar alguns temes sensibles que apareixen, com la solitud o la mort.

D’aquest tema en parlem a la revista GUIX 502 de setembre de 2023 (AULA en castellà) i recomanem alguns títols per als diferents cicle d’educació primària.

«La meravellosa granja d’en McBroom» a l’Ofici d’Educar

Diumenge vam començar la desena temporada de l’Ofici d’Educar a Catalunya ràdio. Estic content perquè serà la vuitena temporada en que podrem presentar alguns bons títols de literatura infantil i juvenil. Com que és la desena, ja podeu imaginar que farem alguna festa per celebrar-ho. Us avisarem en el seu moment.

Per començar la temporada vam presentar “la meravellosa granja d’en McBroom” un llibre reeditat per Blackie Books que havíem llegit en castellà a l’escola fa molts anys, en la publicació d’Alfaguara.

La novel·la, té quatre capítols i és una bona manera d’iniciar en la lectura d’aventures a l’alumnat a partir de quart de primària.

En McBroom explica en primera persona com després d’abandonar la residència a Connecticut s’han instal·lat a la nova finca d’Iowa, però abans de començar a gaudir-ne amb tranquil·litat es troben amb un incòmode problema, un veí, el senyor Jones, intenta recuperar el terreny que els va vendre per compensar els escassos rendiments de les seves males terres. No serà l’únic inconvenient a què s’enfrontin. Els vendavals propis de la zona, que provoquen insòlites situacions, els atacs que les llagostes atretes per l’olor de les panotxes i, fins i tot, la presència de fantasmes són altres assumptes amb que es trobaran.

Com que era una lectura que havíem fet amb la meva néta, la vam convidar a compartir la gravació i conèixer els estudis de Cat Ràdio. Per això la veieu a la fotografia aguantant una albergínia i l’exemplar d’Alfaguara.

Com sempre, vam fer una pregunta relacionada amb el contingut de la novel·la per participar al concurs i, si teniu sort, endur-vos l’exemplar, regal de l’editorial.

La pregunta sobre el llibre “La meravellosa granja d’en McBroom” és:

Quants fills té en McBroom?

I també vam anunciar el guanyador del darrer llibre de la passada temporada «Te de maduixa la cau del teixó»: En Julen Domínguez. L’enhorabona!

Podeu tornat a escoltar la secció clicant al podcast següent:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-meravellosa-granja-den-mcbroom-de-sid-flesihman/audio/1181221/

……………………………………………..

Al mateix programa es va parlar sobre lectura i perquè un de cada set infants finalitza la primària a Catalunya amb un baix nivell de comprensió lectora i amb risc de patir fracàs escolar

Hi van participar la Marta López, directora del programa Lecxit de la Fundació Bofill, la Mar Esteve Ràfols, doctora en Pedagogia i autora de “L’escola, casa de lectura” i l’Héctor Ruiz, investigador i divulgador científic, autor de “Com aprenem?”

Us apunto resumides les deu idees que van desenvolupar. Però podeu llegir l’article ampliat que ha escrit l’Elisabet Pedrosa al web de Catalunya ràdio, clicant a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/deu-estrategies-per-combatre-la-baixa-comprensio-lectora/noticia/3248555/

1a. Fomentar l’aprenentatge tècnic de la comprensió lectora
La comprensió lectora depèn bàsicament de la capacitat de descodificar de manera fluida el llenguatge escrit i convertir-ho en el seu equivalent oral. I depèn també de la capacitat d’entendre el missatge, la comprensió lingüística, que depèn dels propis coneixements i que l’escola ajuda a compensar, argumenta Héctor Ruiz.
Per aconseguir-ho, s’han d’entrenar una sèrie d’habilitats prelectores: comprendre que la llengua oral està formada per un nombre finit de sons, separar-los, manipular-los i casar-los amb els símbols: la consciència fonològica per a alguns infants és òbvia, però per a d’altres no ho és, apunta l’investigador.

2a. Que ningú es quedi enrere
Calen recursos més individualitzats per als infants i centres que ho necessiten. Hi ha una bretxa en la comprensió lectora de 50 punts, fet que suposa un curs de diferència, entre els centres de màxima complexitat i els que no ho són, explica Marta López.

3a. Millorar la transferència entre la comunitat científica i la comunitat educativa
La majoria de nens aprenen a llegir i escriure, fem el que fem, mentre que un terç dels alumnes es queda enrere si no optem per mètodes realment eficaços, explica Héctor Ruiz.

4a. Potenciar l’oralitat en tot el procés educatiu
A educació infantil ha de ser molt rellevant el llenguatge oral, perquè és la base de tota l’educació posterior, puntualitza la pedagoga Mar Esteve. Als infants nouvinguts se’ls posa a llegir quan la part del llenguatge oral encara no està assolida ni segura, lamenta la pedagoga.

5a. Testimoniar amb la lectura
Una manera de començar a llegir és que algú davant teu llegeixi, sigui un model, per entendre què vol dir llegir, apunta Mar Esteve. Hi ha infants que dominen la descodificació i no tenen l’hàbit lector.

6a. Crear vincle. Programa Lecxit
Al programa Lecxit els arriben infants que viuen la lectura com un espai de judici en què, si s’equivoquen, seran penalitzats, reconeix Marta López, directora del projecte.

7a. L’escola, casa de lectura
Que l’escola sigui una invitació constant a la lectura: temps i espai per llegir a l’escola i construir un sentit de la lectura, demana la pedagoga Mar Esteve. Unes biblioteques escolars ben dotades i amb unes bibliotecàries que facin una bona prescripció lectora, demana el professor Gerard Furest, que alerta que en els últims cursos s’han tancat biblioteques escolars.

8a. Millorar la formació docent
Mestres i professors motivats que, al seu torn, hagin estat ben formats en comprensió lectora, demana el professor i filòleg Gerard Furest. L’objectiu és ensenyar a llegir de la manera més efectiva i adaptada a cada infant, ens recorda Héctor Ruiz.

9a. Aprendre a llegir sense tecnologia
La tecnologia no és el mitjà més adequat per aprendre a llegir, i només quan es domina la competència lectora, es pot treballar una competència digital sana.

10a. La comprensió lectora, una responsabilitat de tots
La comprensió lectora és responsabilitat de tots, conclouen els experts: l’escola, els mitjans, la societat, les famílies i sobretot de l’administració al capdavant.

Vallverdú i les seves «Geografies»

L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.

Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.

A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) i on podeu llegir el següent:

Jo amb la host dels meus llibres

El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.

Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.

És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell

Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.

Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).

La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.

Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.

No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura.
Salut hi hagi!

I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)

El bosc a l’aula 0-3 de la mà dels llibres, al «GUIX D’INFANTIL»

A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.

Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.

I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.

Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.

I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

A «GUIX» estem de festa!

500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.

Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.

He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.

Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.

De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:

Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.

La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.

En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.

Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!

I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.

«Te de maduixa al cau del teixó», a l’Ofici d’Educar

Diumenge vam acabar la temporada de “L’Ofici d’Educar”. A la foto, tot equip: L’Elisabet, directora, conductora i ànima del programa, la Núria, regidora i la persona que fa que tot estigui a punt i la Rosa, que s’encarrega amb precisió que els talls de veu, les músiques i tot el que té a veure amb la part tècnica, funcioni. El que només s’intueix és com de bé ens ho passem. Com podeu imaginar, la trobada quinzenal amb l’equip és una alenada d’alegria que m’omple d’energia per a tota la setmana. N’estic molt agraït i amb ganes que la propera temporada (la desena, que celebrarem com cal) puguem continuar recomanant llibres i lectures boniques per als nostres nens i joves.

En aquest darrer programa hem presentat una aventura que ens convida a gaudir de la vida i a preparar alguna sortida aquest estiu pels camins dels boscos que tenim a casa nostra. Caminar, fer exercici, compartir jocs de taula amb la família i disfrutar de bones lectures fan les vacances més agradables.

«Te de maduixa al cau del teixó» és un relat per a infants a partir de sis anys, que ens parla de quatre animals que busquen alguna cosa. L’Os ha perdut les ulleres i les necessita per anar a pescar i així poder preparar un bon sopar amb la seva estimada i gaudir després d’un cel ple d’estrelles. L’esquirol busca la felicitat de qui tothom parlar. El teixó ha perdut la son. Ah! I el llop mentider els diu que ha perdut la clau de casa però en realitat el que busca són amics.

Les il·lustracions d’aquest llibre tranquil són d’en Toni Galmés, molt boniques.

I, com sempre, fem una pregunta (fàcil) perquè compartiu amb nosaltres la resposta i així sabem que ens escolteu, la qual cosa ens fa molt feliços. I, encara que no ens coneixem personalment, als que participeu amb certa regularitat us tenim molt presents, de debò.

La pregunta d’aquest programa és:

Què ha perdut l’Os?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 16 de juliol.

Entre els qui escriviu, sortejarem el llibre, gentilesa d’editorial Bindibooks.

I el guanyador de «El gran llibre de l’aigua» és l’Aniol Segura. L’Enhorabona!

I una recomanació. Si podeu escoltar el programa sencer, se us obriran un munt de preguntes sobre la masculinitat sana. Ostres! Quan veig sentir els convidats explicant alguns comportaments masclistes, em vaig adonar que els homes fem moltes coses malament.

Us recomano -especialment als homes- que escolteu el psicoterapeuta especialista en masculinitats Rai Crespi, l’antropòleg Ritxar Bacete i el terapeuta sistèmic Rubén Rodríguez que ens parlen de com es pot educar per a una masculinitat lliure de masclismes.

També podeu llegir l’escrit que ha fet l’Elisabet, clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/com-es-pot-educar-per-a-una-masculinitat-lliure-de-masclismes/noticia/3239125/

«MiBiblioteca», revista del món bibliotecari

Acabo de rebre el número 73 de la revista MiBiblioteca i me n’adono que fa molt que no comento res d’aquesta publicació que aviat farà vint anys i que ens arriba, trimestralment, en format paper, amb articles sobre el món bibliotecari des de diverses vessants, amb intenció divulgativa i entenedora.

Vaig tenir la sort de participar en diversos moments i recordo amb carinyo la sèrie d’articles “La biblioteca escolar de la A a la Z” i anys més tard uns altres dedicats a les “Biblioteques de pel·lícula”.

Segueixo la revista, llegeixo els articles que més m’interessen i sempre, sempre, aprenc.

Pels qui no la coneixeu, podeu trobar mots continguts pujats a diversos repositoris amb el text complet. Podeu visitar algun d’aquest tres: repositorio Gredos de la Universidad de Salamanca, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes i Dialnet.

El sumari de l’última revista és aquest:

I si voleu, podeu llegir l’article de l’Alba Paz on ens parla de les “furgotecas” un nou servei de bibliobusos que va pels pobles de la província de Lugo i Ourense. Cliqueu a:

https://sites.google.com/mibiblioteca.org/revista-mi-biblioteca/inicio/%C3%BAltimo-n%C3%BAmero?authuser=0#h.2tcfruus4uiq

A Sant Llorenç de la Muga hi ha una «microbiblioteca»

Roberto Calasso era un estudiós de la mitologia grega i en un dels seus escrits titulat «Las bodas de Cadmo y Harmonía» narra la darrera vegada que els Déus de l’Olimp van compartir taula amb els humans. Va ser amb motiu de les noces d’un príncep de Tebas amb la bella Harmonia. Aquest relat, el moment del convit, el narra també Antonio Basanta, un altre savi, al seu assaig «Leer contra la nada» i explica com els Déus van abandonar la festa quan van veure el regal que Cadme va oferir a la seva estimada.

En aquelles noces li van fer molts regals a la princesa Harmonia. Per exemple, la deesa Atenea li va regalar una capa d’invisiblitat, Hefesto, el deu dels metalls, la joia més preciosa que mai s’havia vist, i Zeus li va oferir “tot allò que és perfecte”. Però, ah! el regal d’en Cadme va ser insuperable. Sí, ho heu endevinat, li va regalar les lletres del primer alfabet. I això, els Déus no ho van poder suportar perquè donava als humans la possibilitat de ser com ells, i van marxar de la festa, enfadats.

No hi ha bé més preuat que la possibilitat de llegir i d’escriure i per això sobta que encara al món hi hagi més de 700 milions de persones que no saben llegir ni escriure i, d’aquestes, gairebé la meitat són infants, nens i nenes que no han anat mai a escola. Fa feredat i per això tots els esforços que fem perquè els infants aprenguin a llegir són pocs. La lectura, ja ho hem dit massa vegades, és la veritable revolució pendent.

El record del relat de Calasso em va venir al cap dissabte passat mentre anava cap a Sant Llorenç de la Muga, un petit poblet de poc més de dos cents habitants que s’han entestat en tenir una biblioteca i fer-la funcionar. La gestiona un grup de nou veïnes, algunes jubilades, que han entès que allò que mou el país no és la queixa i la demanda, sinó l’aposta per fer quelcom per la gent que ens envolta. Fan bona la frase de Kennedy quan va dir: No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país.

Allà vam estar explicant contes, comentant lectures, acollint infants i adults que era la primera vegada que entraven en aquella “microbiblioteca”, com així l’anomenen. Molt emotiu, tot plegat. Molt. En aquell espai fan presentacions de llibres, clubs de lectura, sessions de narració de contes, préstec de llibres, etc. L’obren un parell de tardes a la setmana i els dissabtes.

Casualment, aquesta visita va coincidir amb uns dies de molt enrenou social a rel dels resultats de les proves PIRLS als infants de quart de primària. A les xarxes socials, als diaris i mitjans de comunicació estem llegint sentit un grapat d’arguments interessats en una o altra causa, la majoria de persones que estan allunyades del dia a dia de l’escola.

Em dol sentir als bibliotecaris dient que la culpa rau en les biblioteques escolars inexistents o que no funcionen. Com si això fos una novetat! Fa moltíssims anys que les defensem i les reclamem. No és d’ara i, per tant, no podem culpar a la manca de biblioteques i bibliotecaris escolar dels mals resultats. Altra cosa és que sigui una bona oportunitat per posar-hi fil a l’agulla i, d’una vegada per totes, es faci efectiu el que la normativa recomana.

Em molesta llegir que la pandèmia és la culpable dels resultats dels infants de Catalunya, sense pensar que la pandèmia no va ser una cosa que va passar aquí, a Ceuta i a Melilla només. La pandèmia va afectar a tothom, als nostres estudiants i als de Pontevedra, Oviedo, Càceres, Guadalajara, etc.

Flipo amb les opinions dels periodistes que, a la recerca d’un bon titular, sostenen que els mestres no llegeixen o no els agrada llegir.

Els diaris no parlen del deteriorament d’aquest sistema educatiu nostre que, en els darrers temps s’ha escolat als centres educatius de forma silenciosa, sibil·lina i poc pensada. Hem vist com, adduint als postulats de la ciència, de l’Escola Nova, de programes de matemàtiques que ens fan creure que són “lo més innovador” i, sobretot, sobretot, l’estructura piramidal que s’ha creat a les escoles (Si heu parlat amb mestres interines, ja sabreu com obeeixen el que els ve donat i no gosen parlar o defensar altres maneres de fer, no fos cas que el seu lloc de treball perillés).

Com a la pel·lícula Blade Runner, parlant amb mestres i entrant a les escoles he vist coses increïbles: Nens que esmorzen i treballen al terra de l’aula perquè els “savis” recomanen treure cadires i taules, grups d’alumnes de cicle superior ocupant (perdent) tres hores a la setmana (tres hores!) fent unes activitats que anomenen “Espais de Lliure Circulació”, infants de cicle infantil que dediquen totes les tardes a fer “ambients”, escoles preocupades en fer cada dia un tuit ben bonic perquè “no importa el que es fa, sinó el que es diu que es fa”, una inclusió que ni es veu ni se l’espera, més mestres i professors de baixa que mai, etc.

Tant de bo la nova Consellera posi una mica d’ordre en aquest mon educatiu, ara força desanimat, i sigui prou hàbil com per trobar uns bons col·laboradors.

Tornant a la visita de dissabte passat a Sant Llorenç de la Muga, em queda la idea que necessitem tota la «tribu» per formar persones que siguin capaces de resoldre problemes autònomament, que siguin multiculturals, crítiques, que sàpiguen treballar en equip i sobretot amb una formació humanística que només s’aconsegueix des de la reflexió, la conversació i la lectura del que han dit, al llarg dels segles, els grans pensadors. Per això, que sapiguem llegir i comprendre el que llegim és imprescindible. Ho vaig veure i viure aquelles poques hores compartides amb les nou dones voluntàries que estan apostant per un poble lector, allà enmig de les muntanyes gironines, a tocar del riu Muga. L’enhorabona!