Jornada «Ara ho entenc! Quan la comunitat acompanya en la lectura»

El dissabte 2 de desembre se celebrarà una jornada oberta a totes les persones compromeses amb la promoció de la lectura (docents, personal de biblioteques, mediadors de lectura o altres professionals) que vulguin compartir experiències, aprenentatges i reflexions sobre el rol de la comunitat en l’acompanyament lector.

Crec que serà una bona jornada i estic content de poder participar en taula rodona fent tasques de moderador i espero que també hi pugi dir la meva.

El programa s’ha començat a moure aquesta setmana i en els propers dies us arribarà més informació a través de les xarxes socials i la premsa.

Si podeu venir, us esperarem encantats de la vida al HUB SOCIAL de la Fundació Bofill, al carrer Girona, 34 Interior (Barcelona)

El programa és el següent:

  • 9:00 Rebuda i acreditació
  • 9:30 Benvinguda i presentació per part de l’equip Lecxit i Tàndem LIJ.
  • 9:45 Ponència inaugural de Xavier Graset, periodista.
  • 10:30 Taula rodona “Promoure la lectura dins i fora l’escola” moderada per Jaume Centelles. Hi participen:
  • Maria Dolors Dot, voluntària coordinadora de Lecxit Roda de Ter.
  • Foix Ortiz, Cap d’estudis de l’escola Mas i Perera.
  • Daniel Recasens, ex regidor d’educació i actual regidor de cultura de Reus.
  • Laia Ventura, directora de les biblioteques de Santa Coloma de Gramenet.
  • 11:15 Pausa-cafè
  • 11.45 Càpsules formatives:
    • Càpsula 1: “Com encomanar el gust per la poesia als infants?”, a càrrec d’Andreu Galan, mestre, poeta i recitador. Et propose que escoltem amb la boca i parlem amb les mans. Que juguem amb un grapat de poemes i que te’n vages a casa amb noves idees i recursos, però sobretot amb un somriure que esdevinga espurna, perquè La realitat és un incendi. La poesia consisteix a preservar-ne les flames.
    • Càpsula 2: “Cal continuar explicant contes populars en la nostra societat actual?”, a càrrec d’Eva Martínez Pardo, mestra, formadora i terapeuta i autora del llibre “Sota la pell del llop”. Sexistes, classistes, massa cruels… quin model ofereixen els contes populars als nostres infants? En aquesta càpsula reflexionarem sobre el perquè cal continuar explicant relats de tradició oral avui i ho farem a partir de la reflexió teòrica i col·lectiva, i també d’exemples pràctics.
    • Càpsula 3: “Jo també puc llegir i explicar històries?”, a càrrec de Sherezade Bardají, narradora oral. La narració oral i la lectura en veu alta són dues eines essencials perquè els infants aprenguin a llegir millor i desenvolupin el gust per la literatura. Totes les persones que compartim lectures amb els infants som capaces de llegir en veu alta un text com tocaria? I tant!
    • Càpsula 4: “Com dissenyar un bon menú literari?”, a càrrec de Natàlia Martínez, mediadora de lectura. Imagina el millor restaurant del món amb el menú més exquisit i els plats més saborosos. Seria un plaer anar-hi, oi? I si no hi anem a dinar, sinó a llegir amb els nostres infants? En aquesta càpsula descobrirem recursos i estratègies per dissenyar un bon “menú” literari.
    • Càpsula 5: “És massa gran per no saber llegir?”, a càrrec de Grup Aprendre a llegir i escriure (ICE UAB), grup d’experts/es en l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. T’has preguntat quantes estratègies desplega un lector quan interacciona amb un text? En aquesta càpsula aprofundirem en les estratègies que s’han de desplegar –abans, durant i després de la lectura– per tal de comprendre millor un text.
  • 13:15 Tancament i comiat: Parlament de comiat i narració oral per part de Sherezade Bardají.
  • 13:45 Sortida
  • A banda del programa, durant la jornada es podrà conèixer el programa Lecxit a través de pòsters de bones pràctiques de diverses escoles, biblioteques i entitats que implementen el Lecxit. 

Us podeu inscriure anant a:

https://fundaciobofill.cat/actes/comunitat-lectura

La Biblioteca Humana a l’Hospitalet

La HLO (Human Library Organization) és una organització que va néixer l’any 2000, a Copenhaguen. Promoguda per un grup de joves que volien denunciar l’homofòbia i els sentiments antiislamistes que percebien al seu voltant, partia d’una idea simple, aparentment. Es tractava de reconèixer en cada persona un “llibre”, algú que tingués una història per explicar.

Des d’aquella primera biblioteca humana fins avui, el moviment de Biblioteques Humanes s’ha anat estenent arreu del món. Ara arriba a l’Hospitalet.

Els usuaris d’aquesta biblioteca tenen l’oportunitat de parlar de manera informal durant una estona amb els llibres humans que triïn del catàleg que hi hagi. De vegades, es poden conèixer i comprendre la vida d’una bomber, d’un cirurgià militar, d’un sikh, d’un astrofísic, d’un alcohòlic en recuperació, d’un lampista, d’un cec, d’un policia gai, etc. Es tracta, com és fàcil imaginar, de promoure el diàleg, la comunicació positiva entre un grup variat de persones “en préstec”, persones molt diferents que ajudin a superar prejudicis, trencar estereotips i promoure la tolerància i la comprensió.

La idea es va inspirar en la novel·la Fahrenheit 451.

La 1ª Biblioteca Humana de L’Hospitalet se celebrarà el matí de dissabte 4 de novembre, a la Biblioteca La Florida.

En el catàleg de títols o “llibres humans”, trobareu persones que han patit discriminació o rebuig social a causa de les seves circumstàncies vitals i ens explicaran les seves històries (relacionades amb la salut mental, l’estatus social, la identitat de gènere, la migració o les relacions familiars, entre d’altres) amb la finalitat de trencar barreres socials, desafiar estereotips i prejudicis.

Per assistir-hi com a lector o lectora, us podeu inscriure (inscripció gratuïta), a la web del projecte o directament al taulell de la Biblioteca La Florida.

LES DADES:
Biblioteca Humana de L’Hospitalet
Edició Les Planes – La Florida
Dissabte 4 de novembre de 2023, a partir de les 10:30h
Biblioteca La Florida. Avda. del Masnou 40
08905 – L’Hospitalet del Llobregat

Més informació i inscripcions:
https://www.bibliotecahumanalh.com/
Esdeveniment gratuït. Places limitades.

La Biblioteca Humana de L’Hospitalet ha estat promoguda per l’Ajuntament de L’Hospitalet, amb la col·laboració de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de la Diputació de Barcelona, i co-organitzada per Biblioteques de L’Hospitalet (Biblioteca La Florida), Pla Integral Les Planes – Blocs Florida, Servei d’Acollida i Integració, Servei de Mediació Comunitària i l’Àrea de Serveis a les Persones de l’Ajuntament de L’Hospitalet, i per les entitats Escola de Vida Les Planes La Florida, l’Escola Joaquim Ruyra i Artticco.
En el projecte també hi ha participat activament una àmplia xarxa de persones voluntàries i col·laboradores d’associacions, institucions i entitats del barri de Les Planes – La Florida.

«Memento mori» a l’Ofici d’Educar

Aprofitant que aviat serà Tots Sants i a casa i a l’escola s’explicaran contes de por i es parlarà de la vida i la mort, ahir, als “Llibres per somiar” vam presentar aquest llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre aquest tema.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

Es tracta d’un diàleg entre una mare i el seu fill l seu fill des que surt de l’escola i van cap a casa. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.
Després insisteix i vol saber si Tot el que viu mor? i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bactèries, tot el que està viu mor.

Però el nen insisteix per tercera vegada i la mare es gira i contesta: Els humans.

A partir d’aquest moment, la conversa va essent i més profunda i filosòfica. Parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. És una conversa poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

La pregunta per participar el concurs de “Llibres per somiar” sobre el llibre “Memento Mori” és:

Qui va inventar la mort?

Podeu enviar un correu amb la resposta a loficideducar@ccma.cat fins diumenge 29 d’octubre i entrareu al sorteig del llibre.

Al darrer concurs, en Lluc González va ser el guanyador del concurs i s’emporta «El bandit i les bessones Mataquin». L’ Enhorabona!

El podcast de la secció:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/memento-mori-daurore-petit/audio/1185597/

…………………………………..

Al mateix programa es va parlar de divorci i és un tema que dóna per a tres programes o més, per la seva complexitat i per les múltiples circumstàncies que envolten cada cas. Us recomanem que llegiu l’excel·lent resum que ha fet l’Elisabet Pedrosa. El podeu trobar clicant a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/5-idees-claus-per-a-un-divorci-conscient/noticia/3255996/

Sobre la comprensió lectora

La Nati Bergadà, impulsora de DOCENTS, ha organitzat unes xerrades (setze) per parlar de lectura i educació. És un cicle que arriba en un moment en que el tema és notícia a la premsa i a les xarxes socials.

El proper dimarts 10 d’octubre m’ha convidat a explicar algunes estratègies que afavoreixen la comprensió lectora. Serà on line, mitjançant la plataforma ZOOM, i tot i que no soc gaire amant de les formacions en pantalla, m’ha semblat interessant i m’he apuntat amb l’esperança que pugui ser profitosa.

La xerrada és en línia, gratuïta i oberta a tothom. De fet, totes les 16 xerrades del cicle ho són.

La idea del cicle gira al voltant de compartir propostes útils per impulsar la lectura i millorar les pràctiques lectores que duem a terme a l’aula.

Per accedir a les xerrades no cal fer cap inscripció, només cal connectar-s’hi el dia i hora a les que us interessin.

Les xerrades es faran durant el 1r i el 2n trimestre, els dimarts i dijous a les 18h.

Trobareu tota la informació a https://docents.cat/

«Son Guku entra a l’aula» a la revista GUIX

El manga és un gènere literari que, fins ara, no ha gaudit d’acceptació entre les mestres. Hi ha qui veu les històries massa violentes, d’altres hi troben un excés de sexualitat i també hi ha qui els considera ximples. En canvi, altres mestres han vist les possibilitats literàries d’aquests còmics, els han potenciat i han copsat l’èxit que tenen entre els nois i noies, fins al punt que són una porta d’entrada meravellosa a la lectura.

El diccionari de la RAE defineix el manga como a «Còmic d’origen japonès». És una definició senzilla que fa uns anys potser tenia sentit però, actualment, els còmics manga són molt més perquè tenen orígens diversos i, de fet, a casa nostra i a la resta d’Europa tenim grans creadors de còmics manga.

Els manga són una indústria editorial que mou molts diners i, si ho sumem als ingressos que generen els “anime”, els còmics que han fet el salt a la pantalla, el seu èxit entre tota mena de públic és extraordinari.

D’altra banda, si ens atenem a les dades dels préstecs de documents que es produeixen a les biblioteques públiques, quedem sorpresos en comprovar el boom que està suposant l’augment imparable d’aquests còmics. La sèrie “Naruto” (73 volums), per exemple, encapçala, de llarg, els documents més prestats.

Mentrestant, a l’escola, què passa? Ens trobem que els nois i noies, sobretot de cicle superior, coneixen i segueixen les aventures d’aquests herois de paper, però entre les mestres encara hi ha certa reticència a posar-los damunt la taula, adduint desconeixement, un excés de temes violents, missatges poc adequats, etc. És així? Són tots els “manga” rebutjables?

Com a mestres, si volem establir un vincle lector amb els nostres alumnes, hauríem de ser, nosaltres també, lectors de manga i així poder orientar-los sobre què és violent, poc adequat o allunyat de la nostra realitat, i quins valors positius trobem en determinat personatge. D’aquesta manera evitarem que es trobin amb temes més durs, per als que encara no estan preparats, com assetjaments, insinuacions sexuals, baralles violentes, etc. A més, si llegim el que circula per sota les taules, podrem opinar i desdramatitzar alguns temes sensibles que apareixen, com la solitud o la mort.

D’aquest tema en parlem a la revista GUIX 502 de setembre de 2023 (AULA en castellà) i recomanem alguns títols per als diferents cicle d’educació primària.

«La meravellosa granja d’en McBroom» a l’Ofici d’Educar

Diumenge vam començar la desena temporada de l’Ofici d’Educar a Catalunya ràdio. Estic content perquè serà la vuitena temporada en que podrem presentar alguns bons títols de literatura infantil i juvenil. Com que és la desena, ja podeu imaginar que farem alguna festa per celebrar-ho. Us avisarem en el seu moment.

Per començar la temporada vam presentar “la meravellosa granja d’en McBroom” un llibre reeditat per Blackie Books que havíem llegit en castellà a l’escola fa molts anys, en la publicació d’Alfaguara.

La novel·la, té quatre capítols i és una bona manera d’iniciar en la lectura d’aventures a l’alumnat a partir de quart de primària.

En McBroom explica en primera persona com després d’abandonar la residència a Connecticut s’han instal·lat a la nova finca d’Iowa, però abans de començar a gaudir-ne amb tranquil·litat es troben amb un incòmode problema, un veí, el senyor Jones, intenta recuperar el terreny que els va vendre per compensar els escassos rendiments de les seves males terres. No serà l’únic inconvenient a què s’enfrontin. Els vendavals propis de la zona, que provoquen insòlites situacions, els atacs que les llagostes atretes per l’olor de les panotxes i, fins i tot, la presència de fantasmes són altres assumptes amb que es trobaran.

Com que era una lectura que havíem fet amb la meva néta, la vam convidar a compartir la gravació i conèixer els estudis de Cat Ràdio. Per això la veieu a la fotografia aguantant una albergínia i l’exemplar d’Alfaguara.

Com sempre, vam fer una pregunta relacionada amb el contingut de la novel·la per participar al concurs i, si teniu sort, endur-vos l’exemplar, regal de l’editorial.

La pregunta sobre el llibre “La meravellosa granja d’en McBroom” és:

Quants fills té en McBroom?

I també vam anunciar el guanyador del darrer llibre de la passada temporada «Te de maduixa la cau del teixó»: En Julen Domínguez. L’enhorabona!

Podeu tornat a escoltar la secció clicant al podcast següent:

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-meravellosa-granja-den-mcbroom-de-sid-flesihman/audio/1181221/

……………………………………………..

Al mateix programa es va parlar sobre lectura i perquè un de cada set infants finalitza la primària a Catalunya amb un baix nivell de comprensió lectora i amb risc de patir fracàs escolar

Hi van participar la Marta López, directora del programa Lecxit de la Fundació Bofill, la Mar Esteve Ràfols, doctora en Pedagogia i autora de “L’escola, casa de lectura” i l’Héctor Ruiz, investigador i divulgador científic, autor de “Com aprenem?”

Us apunto resumides les deu idees que van desenvolupar. Però podeu llegir l’article ampliat que ha escrit l’Elisabet Pedrosa al web de Catalunya ràdio, clicant a https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/deu-estrategies-per-combatre-la-baixa-comprensio-lectora/noticia/3248555/

1a. Fomentar l’aprenentatge tècnic de la comprensió lectora
La comprensió lectora depèn bàsicament de la capacitat de descodificar de manera fluida el llenguatge escrit i convertir-ho en el seu equivalent oral. I depèn també de la capacitat d’entendre el missatge, la comprensió lingüística, que depèn dels propis coneixements i que l’escola ajuda a compensar, argumenta Héctor Ruiz.
Per aconseguir-ho, s’han d’entrenar una sèrie d’habilitats prelectores: comprendre que la llengua oral està formada per un nombre finit de sons, separar-los, manipular-los i casar-los amb els símbols: la consciència fonològica per a alguns infants és òbvia, però per a d’altres no ho és, apunta l’investigador.

2a. Que ningú es quedi enrere
Calen recursos més individualitzats per als infants i centres que ho necessiten. Hi ha una bretxa en la comprensió lectora de 50 punts, fet que suposa un curs de diferència, entre els centres de màxima complexitat i els que no ho són, explica Marta López.

3a. Millorar la transferència entre la comunitat científica i la comunitat educativa
La majoria de nens aprenen a llegir i escriure, fem el que fem, mentre que un terç dels alumnes es queda enrere si no optem per mètodes realment eficaços, explica Héctor Ruiz.

4a. Potenciar l’oralitat en tot el procés educatiu
A educació infantil ha de ser molt rellevant el llenguatge oral, perquè és la base de tota l’educació posterior, puntualitza la pedagoga Mar Esteve. Als infants nouvinguts se’ls posa a llegir quan la part del llenguatge oral encara no està assolida ni segura, lamenta la pedagoga.

5a. Testimoniar amb la lectura
Una manera de començar a llegir és que algú davant teu llegeixi, sigui un model, per entendre què vol dir llegir, apunta Mar Esteve. Hi ha infants que dominen la descodificació i no tenen l’hàbit lector.

6a. Crear vincle. Programa Lecxit
Al programa Lecxit els arriben infants que viuen la lectura com un espai de judici en què, si s’equivoquen, seran penalitzats, reconeix Marta López, directora del projecte.

7a. L’escola, casa de lectura
Que l’escola sigui una invitació constant a la lectura: temps i espai per llegir a l’escola i construir un sentit de la lectura, demana la pedagoga Mar Esteve. Unes biblioteques escolars ben dotades i amb unes bibliotecàries que facin una bona prescripció lectora, demana el professor Gerard Furest, que alerta que en els últims cursos s’han tancat biblioteques escolars.

8a. Millorar la formació docent
Mestres i professors motivats que, al seu torn, hagin estat ben formats en comprensió lectora, demana el professor i filòleg Gerard Furest. L’objectiu és ensenyar a llegir de la manera més efectiva i adaptada a cada infant, ens recorda Héctor Ruiz.

9a. Aprendre a llegir sense tecnologia
La tecnologia no és el mitjà més adequat per aprendre a llegir, i només quan es domina la competència lectora, es pot treballar una competència digital sana.

10a. La comprensió lectora, una responsabilitat de tots
La comprensió lectora és responsabilitat de tots, conclouen els experts: l’escola, els mitjans, la societat, les famílies i sobretot de l’administració al capdavant.

Vallverdú i les seves «Geografies»

L’estiu també és temps de relectures, de lectura pausada, d’aquells exemplars que ens han acompanyat i alegrat algun moment de la nostra vida. Aquest estiu he aprofitat que al Palau Robert de Barcelona hi ha una exposició dedicada als cent anys del naixement d’en Josep Vallverdú per tornar a disfrutar d’una de les seves novel·les. Vaig comprar el llibre i el vaig llegir l’any 1985. Era la segona edició de Saberut i Cua-verd, una novel·la que va ser mereixedora del Premi Nacional de Literatura Infantil l’any 1983.

Saberut i Cua-verd és la història d’una amistat curiosa entre un colom jove i presumit i un llangardaix vell i pacífic. Es troben cada dia i conversen de diversos temes però, sobretot, dels homes, aquests éssers que fan coses tan estranyes com barallar-se entre germans. Són un seguit de contes o anècdotes amb els que en Vallverdú fa un repàs, o millor una crítica, de com som o podem ser les persones. Està molt ben escrit i, rellegit quaranta anys després, manté la ironia i l’humor habitual en aquests escriptor.

A l’homenatge que es va fer al novembre passat per celebrar el 40è aniversari de l’IBBYcat a 40 Sèniors Literaris de la literatura infantil i juvenil catalana, no va poder assistir però les seves paraules van quedar recollides en una petita publicació que podeu descarregar al web de l’Ibbycat (https://www.ibbycat.cat/) i on podeu llegir el següent:

Jo amb la host dels meus llibres

El 1960 és l’any que publico el meu primer llibre en català per a joves: El venedor de peixos, amb Arimany; aquella primera novel·la es reedità molts anys, en altres editorials.

Jo no estava decidit a continuar per aquell camí, però tanmateix vaig escriure dos originals més, i un d’ells obtenia el primer Premi Joaquim Ruyra: Trampa sota les aigües. Érem a mitjans dels anys cinquantes del passat segle, feia poc que havia aparegut Cavall Fort i hi vaig entrar amb un reguitzell de contes, durant uns anys; també prenia com a editorial La Galera arran de l’èxit de Rovelló, premi Josep Maria Folch i Torres. En una dècada havia rebut els dos guardons cabdals de la literatura narrativa catalana per a joves. A partir de Rovelló vaig prometre al director Dòria, de La Galera, que els faria un llibre a l’any. I almenys vuit o deu títols van anar així.

És realment l’època daurada, amb En Roc Drapaire (també premiat), Tres xacals a la ciutat, Un cavall contra Roma, L’home dels gats, Els inventors de fantasmes, L’alcalde Ferrovell

Sempre que se m’ha acudit una trama d’aventura consistent m’he llançat a escriure-la. L’autor de narrativa per a joves «viu» la peripècia argumental amb l’ardorosa intensitat amb què després la llegiran els minyons i noietes. Per molt important que la crítica hagi trobat un llibre meu per a adults, jo he gaudit més amb la narrativa per a joves.

Però no vaig ser només autor en aquell terreny, sinó en múltiples: llibres de text, de viatges, del jo, teatre i fins més de setanta traduccions. En una segona etapa, anys setantes i vuitantes del segle passat, augmenten els llibres «per a grans»: autobiografies, llibres de records, evocació de llocs de residència… editats a través de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, de la Diputació de Lleida, i minven relativament les narracions juvenils; les infantils decreixen de ple. Les narracions juvenils són destinades a joves i adults alhora, editades ara quasi totes per Pagès (La presó de Lleida, El patró Gombau, Honorable fugitiu, Terra de llops), tot i destinar-ne algunes a La Galera (El testament de John Silver).

La tercera etapa correspon a l’edat més avançada, passats els vuitanta-cinc. És quan em sento cridat al poema, i m’hi endinso, faig poesia com a dedicació més compromesa. El poema és el refugi d’or de la vellesa, els sentiments i els records prenen en l’edat avançada una intensitat arrabassadora, i el llenguatge esdevé afinat, exigent, fiblador i emotiu.

Hom sent, en bastir el poema, al mateix temps escolar-se la vida i renéixer a una nova dimensió. La prosa paral·lela a la poesia serà, en aquesta saó, textos d’evocació, autobiografia, anecdotaris. Ja he publicat sis volums de poemes, que han rebut molt bona acollida de crítica i públic. Darrerament, com una flor solitària, La Galera ha publicat a tota honor una nova novel·la per a infants, El vuitè nan.

No descarto res, estic a l’expectativa de l’any 2023, el del centenari, que em serà dedicat, per al qual reservo l’aparició d’algun volum. Si mentrestant apareix a l’horitzó un argument prou bo per a la quitxalla, doncs em posaré davant les tecles per viure amb els lectors l’aventura.
Salut hi hagi!

I si encara no ho heu fet, teniu fins al 11 de setembre per deixar-vos caure pel Palau Robert. Val la pena conèixer qui és en Vallverdú i què ha escrit. L’exposició és senzilla (potser massa) i està formada per uns plafons que fan un recorregut per la seva vida i uns expositors on es recullen els llibres que ha escrit i traduït. També hi ha una petita sala on es pot veure l’entrevista que li va fer en Xavier Graset al Més324 (https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/mes-324/lany-vallverdu-amb-josep-vallverdu/video/6204228/)

El bosc a l’aula 0-3 de la mà dels llibres, al «GUIX D’INFANTIL»

A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.

Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.

I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.

Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.

I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

A «GUIX» estem de festa!

500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.

Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.

He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.

Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.

De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:

Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.

La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.

En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.

Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!

I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.