A la revista núm. 120 de juliol les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz, col·laboradores de l’Institut de la Infància de Sant Cugat del Vallès, ens presenten una col·lecció de llibres editats per Coco Books, una bona tria per apropar la literatura als més menuts a través del joc.
Ens expliquen que El bosc i La sabana, d’Ingela P. Arrhenius, són llibres d’animals per a nadons, elaborats amb cartró molt gruixut, de pàgines encunyades amb la forma de cada animal. La mida reduïda, la gama cromàtica i la proposta gràfica d’estil naïf, fan que aquestes petites joies aportin al joc dels infants informació sobre els animals, els paisatges, les estacions i els elements naturals que poblen cadascun d’aquests hàbitats.
I, com és habitual en la secció “Menjallibres” ens fan propostes per treballar-los amb els menuts. En proposen i expliquen diverses actuacions que els han donat bon resultat com reproduir un «MiniMón» amb materials naturals (pinyes, fulles, flors, troncs, escorça o pedres), en funció de cada estació de l’any i també ens expliquen intervencions didàctiques interdisciplinàries i ens apunten propostes emmarcades en el Land Art, una tendència d’art contemporani en què es creen obres en plena natura utilitzant els materials que hi trobem.
Un bon article que trobareu a la revista GUIX d’Infantil (el podeu descarregar gratuitament) i també a l’AULA d’infantil d’aquest estiu. Els podeu llegir entrant al web de l’editorial Graó.
I no us perdeu les reflexions de l’editorial al voltant de les darreres proves PIRLS.
Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.
L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.
Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.
Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.
La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.
A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.
EL VIAJE
A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.
En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida— Cuando empecé a leer me dije:
—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.
Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!
Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.
En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.
En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.
¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.
Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.
Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.
500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.
Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.
He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.
Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.
De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:
Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.
La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.
En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.
Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!
I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.
Diumenge vam acabar la temporada de “L’Ofici d’Educar”. A la foto, tot equip: L’Elisabet, directora, conductora i ànima del programa, la Núria, regidora i la persona que fa que tot estigui a punt i la Rosa, que s’encarrega amb precisió que els talls de veu, les músiques i tot el que té a veure amb la part tècnica, funcioni. El que només s’intueix és com de bé ens ho passem. Com podeu imaginar, la trobada quinzenal amb l’equip és una alenada d’alegria que m’omple d’energia per a tota la setmana. N’estic molt agraït i amb ganes que la propera temporada (la desena, que celebrarem com cal) puguem continuar recomanant llibres i lectures boniques per als nostres nens i joves.
En aquest darrer programa hem presentat una aventura que ens convida a gaudir de la vida i a preparar alguna sortida aquest estiu pels camins dels boscos que tenim a casa nostra. Caminar, fer exercici, compartir jocs de taula amb la família i disfrutar de bones lectures fan les vacances més agradables.
«Te de maduixa al cau del teixó» és un relat per a infants a partir de sis anys, que ens parla de quatre animals que busquen alguna cosa. L’Os ha perdut les ulleres i les necessita per anar a pescar i així poder preparar un bon sopar amb la seva estimada i gaudir després d’un cel ple d’estrelles. L’esquirol busca la felicitat de qui tothom parlar. El teixó ha perdut la son. Ah! I el llop mentider els diu que ha perdut la clau de casa però en realitat el que busca són amics.
Les il·lustracions d’aquest llibre tranquil són d’en Toni Galmés, molt boniques.
I, com sempre, fem una pregunta (fàcil) perquè compartiu amb nosaltres la resposta i així sabem que ens escolteu, la qual cosa ens fa molt feliços. I, encara que no ens coneixem personalment, als que participeu amb certa regularitat us tenim molt presents, de debò.
La pregunta d’aquest programa és:
Què ha perdut l’Os?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 16 de juliol.
Entre els qui escriviu, sortejarem el llibre, gentilesa d’editorial Bindibooks.
I el guanyador de «El gran llibre de l’aigua» és l’Aniol Segura. L’Enhorabona!
I una recomanació. Si podeu escoltar el programa sencer, se us obriran un munt de preguntes sobre la masculinitat sana. Ostres! Quan veig sentir els convidats explicant alguns comportaments masclistes, em vaig adonar que els homes fem moltes coses malament.
Us recomano -especialment als homes- que escolteu el psicoterapeuta especialista en masculinitats Rai Crespi, l’antropòleg Ritxar Bacete i el terapeuta sistèmic Rubén Rodríguez que ens parlen de com es pot educar per a una masculinitat lliure de masclismes.
També podeu llegir l’escrit que ha fet l’Elisabet, clicant a:
Acabo de rebre el número 73 de la revista MiBiblioteca i me n’adono que fa molt que no comento res d’aquesta publicació que aviat farà vint anys i que ens arriba, trimestralment, en format paper, amb articles sobre el món bibliotecari des de diverses vessants, amb intenció divulgativa i entenedora.
Vaig tenir la sort de participar en diversos moments i recordo amb carinyo la sèrie d’articles “La biblioteca escolar de la A a la Z” i anys més tard uns altres dedicats a les “Biblioteques de pel·lícula”.
Segueixo la revista, llegeixo els articles que més m’interessen i sempre, sempre, aprenc.
I si voleu, podeu llegir l’article de l’Alba Paz on ens parla de les “furgotecas” un nou servei de bibliobusos que va pels pobles de la província de Lugo i Ourense. Cliqueu a:
Roberto Calasso era un estudiós de la mitologia grega i en un dels seus escrits titulat «Las bodas de Cadmo y Harmonía» narra la darrera vegada que els Déus de l’Olimp van compartir taula amb els humans. Va ser amb motiu de les noces d’un príncep de Tebas amb la bella Harmonia. Aquest relat, el moment del convit, el narra també Antonio Basanta, un altre savi, al seu assaig «Leer contra la nada» i explica com els Déus van abandonar la festa quan van veure el regal que Cadme va oferir a la seva estimada.
En aquelles noces li van fer molts regals a la princesa Harmonia. Per exemple, la deesa Atenea li va regalar una capa d’invisiblitat, Hefesto, el deu dels metalls, la joia més preciosa que mai s’havia vist, i Zeus li va oferir “tot allò que és perfecte”. Però, ah! el regal d’en Cadme va ser insuperable. Sí, ho heu endevinat, li va regalar les lletres del primer alfabet. I això, els Déus no ho van poder suportar perquè donava als humans la possibilitat de ser com ells, i van marxar de la festa, enfadats.
No hi ha bé més preuat que la possibilitat de llegir i d’escriure i per això sobta que encara al món hi hagi més de 700 milions de persones que no saben llegir ni escriure i, d’aquestes, gairebé la meitat són infants, nens i nenes que no han anat mai a escola. Fa feredat i per això tots els esforços que fem perquè els infants aprenguin a llegir són pocs. La lectura, ja ho hem dit massa vegades, és la veritable revolució pendent.
El record del relat de Calasso em va venir al cap dissabte passat mentre anava cap a Sant Llorenç de la Muga, un petit poblet de poc més de dos cents habitants que s’han entestat en tenir una biblioteca i fer-la funcionar. La gestiona un grup de nou veïnes, algunes jubilades, que han entès que allò que mou el país no és la queixa i la demanda, sinó l’aposta per fer quelcom per la gent que ens envolta. Fan bona la frase de Kennedy quan va dir: No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país.
Allà vam estar explicant contes, comentant lectures, acollint infants i adults que era la primera vegada que entraven en aquella “microbiblioteca”, com així l’anomenen. Molt emotiu, tot plegat. Molt. En aquell espai fan presentacions de llibres, clubs de lectura, sessions de narració de contes, préstec de llibres, etc. L’obren un parell de tardes a la setmana i els dissabtes.
Casualment, aquesta visita va coincidir amb uns dies de molt enrenou social a rel dels resultats de les proves PIRLS als infants de quart de primària. A les xarxes socials, als diaris i mitjans de comunicació estem llegint sentit un grapat d’arguments interessats en una o altra causa, la majoria de persones que estan allunyades del dia a dia de l’escola.
Em dol sentir als bibliotecaris dient que la culpa rau en les biblioteques escolars inexistents o que no funcionen. Com si això fos una novetat! Fa moltíssims anys que les defensem i les reclamem. No és d’ara i, per tant, no podem culpar a la manca de biblioteques i bibliotecaris escolar dels mals resultats. Altra cosa és que sigui una bona oportunitat per posar-hi fil a l’agulla i, d’una vegada per totes, es faci efectiu el que la normativa recomana.
Em molesta llegir que la pandèmia és la culpable dels resultats dels infants de Catalunya, sense pensar que la pandèmia no va ser una cosa que va passar aquí, a Ceuta i a Melilla només. La pandèmia va afectar a tothom, als nostres estudiants i als de Pontevedra, Oviedo, Càceres, Guadalajara, etc.
Flipo amb les opinions dels periodistes que, a la recerca d’un bon titular, sostenen que els mestres no llegeixen o no els agrada llegir.
Els diaris no parlen del deteriorament d’aquest sistema educatiu nostre que, en els darrers temps s’ha escolat als centres educatius de forma silenciosa, sibil·lina i poc pensada. Hem vist com, adduint als postulats de la ciència, de l’Escola Nova, de programes de matemàtiques que ens fan creure que són “lo més innovador” i, sobretot, sobretot, l’estructura piramidal que s’ha creat a les escoles (Si heu parlat amb mestres interines, ja sabreu com obeeixen el que els ve donat i no gosen parlar o defensar altres maneres de fer, no fos cas que el seu lloc de treball perillés).
Com a la pel·lícula Blade Runner, parlant amb mestres i entrant a les escoles he vist coses increïbles: Nens que esmorzen i treballen al terra de l’aula perquè els “savis” recomanen treure cadires i taules, grups d’alumnes de cicle superior ocupant (perdent) tres hores a la setmana (tres hores!) fent unes activitats que anomenen “Espais de Lliure Circulació”, infants de cicle infantil que dediquen totes les tardes a fer “ambients”, escoles preocupades en fer cada dia un tuit ben bonic perquè “no importa el que es fa, sinó el que es diu que es fa”, una inclusió que ni es veu ni se l’espera, més mestres i professors de baixa que mai, etc.
Tant de bo la nova Consellera posi una mica d’ordre en aquest mon educatiu, ara força desanimat, i sigui prou hàbil com per trobar uns bons col·laboradors.
Tornant a la visita de dissabte passat a Sant Llorenç de la Muga, em queda la idea que necessitem tota la «tribu» per formar persones que siguin capaces de resoldre problemes autònomament, que siguin multiculturals, crítiques, que sàpiguen treballar en equip i sobretot amb una formació humanística que només s’aconsegueix des de la reflexió, la conversació i la lectura del que han dit, al llarg dels segles, els grans pensadors. Per això, que sapiguem llegir i comprendre el que llegim és imprescindible. Ho vaig veure i viure aquelles poques hores compartides amb les nou dones voluntàries que estan apostant per un poble lector, allà enmig de les muntanyes gironines, a tocar del riu Muga. L’enhorabona!
Acaba de publicar-se la revista «Guix Infantil» número: 119 corresponent al mes de maig. En castellà Aula de infantil.
A la secció “MENJALLIBRES” presentem una pràctica relacionada amb el llibre «En tu cabeza».
A la coberta i es veu una mena d’explosió i un grapat d’objectes i animals que surten disparats en totes direccions. Obrim el llibre i a la primera doble pàgina veiem la cara d’un nen somrient i una advertència. Fins aquí tot normal, però a la segona pàgina comença l’aventura.
Una veu en off, la del narrador, envia una ordre negativa a l’infant que té els ulls tancats i està concentrat, escoltant. Aquest infant som nosaltres, els lectors, i és genial perquè aquest missatge està trencant la barrera invisible que ens separa del llibre, la quarta paret teatral. En aquest cas, la transgressió està molt ben usada i capta l’atenció del lector des de la primera línia.
L’ordre diu: NO has de pensar en un ELEFANT
I, esclar, a la pàgina següent… què hi apareix? Un ELEFANT!
Ja tenim el fil narratiu encetat. La veu en off proposa un altre objecte: NO pensis en un PARAIGÜES!
I, patapam! Talment com si fos màgia, a la pàgina següent apareix allò que suposadament no hem de pensar, el paraigües!
El joc està en marxa. El que ve després és un enfilall de situacions divertides en un joc formidable que potencia la imaginació de l’infant en una espècie de bogeria delirant. Tot és possible en el món de la fantasia.
En aquest article, expliquem també, la pràctica que va realitzar la mestra Laura Lagunas amb els seus alumnes d’I5, fent un llibre paral·lel a partir de la idea d’“En tu cabeza”.
Ahir, a l’Ofici d’Educar vam fer un programa monogràfic dedicar a conèixer les recomanacions de les bibliotecàries que també ens van contar com és la seva feina, els seus anhels i algunes anècdotes genials del seu dia a dia.
Va ser una conversa molt agradable amb:
La Graciela Martinez, bibliotecària a la Biblioteca Municipal de Cassà de la Selva, des de fa quinze anys. Ens va dir que “una bona bibliotecària ha de ser empàtica, flexible i creativa, a més de tenir un bagatge lector i cultural ric; estar al dia de les novetats editorials i no deixar de formar-se, a més de voler aprendre i estimar la feina.
L’Anna Merino, directora de la Biblioteca de Torredembarra, ens va compartir aquest pensament: “Les bibliotecàries som una espècie d’homo comunitari: compartir i ajudar és la nostra manera de viure”
L’Eli Ramírez, bibliotecària a La Bòbila (l’Hospitalet) va dir que “les habilitats bàsiques d’una bibliotecària són l’empatia, la creativitat i la flexibilitat per adaptar-se a qualsevol necessitat que pugui sorgir”.
La Núria Vouillamoz, responsable de la biblioteca escolar del centre educatiu Gerbert d’Orhlac (Sant Cugat del Vallès) concep la biblioteca escolarcom “un espai emocional, que acompanya les necessitats dels infants, un espai hospitalari que acull tothom i on tothom troba el que busca”(refugi, històries compartides, informació per un projecte d’aula etc..)”
En Daniel Becerra, amb 25 anys d’experiència de bibliotecari (12 anys a escoles internacionals de la Xina, el Japó, Tailàndia i Alemanya) i ara a la biblioteca Benguerel de Barcelona, ens va acompanyar fent recomanacions.
Podeu sentir el programa sencer entrant al següent enllaç:
O llegint el magnífic article que ha escrit l’Elisabet Pedrosa, directora i conductora de l’Ofici d’Educar i que transcrivim a continuació:
5 bibliotecàries ens recomanen llibres potents per a infantil, primària i secundària
Recomanacions de les bibliotecàries per Sant Jordi: llibres estrella de 0 a 18 anys
Les bibliotecàries i les biblioteques són clau per fer un país lector, combatre l’escletxa digital, descobrir, acompanyar i emocionar
A la cua de l’escola una nena demana llibres d’amor a la directora de la biblioteca, l’Ana Merino, que fa 24 anys que treballa a la biblioteca de Torredembarra, per ajudar unes nenes que s’havien enfadat:
“Em vaig emocionar i vaig omplir una bosseta amb llibres d’amor.Les bibliotecàries som una espècie d’homo comunitari, compartir i ajudar és la nostra missió i ho fem a les tres escoles i els dos instituts del municipi.“
Una bibliotecària ha de ser empàtica, sensible i creativa, defensa la Graciela Martínez, des de fa 15 anys a la biblioteca municipal de Cassà de la Selva, on a través de les visites escolars creen complicitat amb cada infant.
Les bibliotecàries i les biblioteques són clau per fer un país lector, combatre l’escletxa digital, descobrir, acompanyar i emocionar (Biblioteca de Torredembarra )
La bibliotecària ha de ser flexible, adaptar-se a les necessitats dels usuaris, perquè la biblioteca és vincle, defensa l’Eli Ramírez, amb 15 anys d’experiència i ara a la biblioteca La Bòbila (l’Hospitalet).
Les biblioteques són espais de vida, assevera la Núria Vouillamoz, des de fa 18 anys responsable de la biblioteca de l’escola Gerbert d’Orlhac (Sant Cugat del Vallès)
“La biblioteca escolar és un espai emocional i de saviesa, un refugi on l’infant troba el que necessita. La literatura és diàleg i ens permet conèixer-nos i reconèixer-nos en els altres.”
La biblioteca transforma l’escola, assegura Daniel Becerra, amb25 anys d’experiència en biblioteques del món i ara a la biblioteca Benguerel de Barcelona.
Una bibliotecària ha de ser empàtica, sensible i creativa i, amb les visites escolars, crear complicitat amb cada infant (biblioteca de Cassà de la Selva )
Llibres recomanats de 0 a 6 anys:
📚 “Benvinguda” de Marta Comín. Un petit llibre objecte que celebra l’arribada d’un nadó, amb rima suau, i elements desplegables en què naixeran 7 animals als ulls del lector.
📚 “Nina i Milo” de Marianne Dubuc. La Nina i el Milo són amics i van a fer un pícnic i a pescar fins que una forta ventada fa volar el Milo; i a partir d’aquí és l’infant lector que tria com continuar la història.
📚 “David” de Joana Corbata i Txomin Medrano. Descobrim la vida del David, que, tot i viure al carrer, sense casa i diners, no ha perdut la tendresa ni el somriure. Un llibre sense mots petit i bonic que convida a fixar-se en els detalls.
📚 “Petit, el peix” de Marta Cunill. El peix petit es convertirà en un peix gros i ha de trobar una peixera de la seva mida, tot i que no li agradi a tothom. Un llibre sense mots per iniciar-los en la lectura de còmics.
📚 “La meva casa al bosc“ de Laëtitia Bourget i Alice Gravier. Un àlbum il·lustrat preciós i d’aprenentatge que permet descobrir el camí cap a casa pel bosc i com és una casa per dins, gràcies al seu format desplegable de llibre acordió.
📚 “Veig, veig! La ciutat” de Cristina Losantos. Un llibre fantàstic que explica la vida d’una ciutat des que la gent es lleva fins que passa tot el dia, amb pàgines molt grans i mil detalls; i on els infants han d’identificar personatges com les Tres Bessones, la Caputxeta o el coet de Tintín.
Les biblioteques són bàsiques per combatre l’escletxa digital i democratitzar la cultura(Biblioteca la Bobila de l’hospitalet )
Llibres recomanats de 6 a 12 anys:
📚 “Dagfrid, una nena vikinga“ d’Agnès Mathieu-Daudé. Editorial Flamboyant. Una nena vikinga inconformista i cansada de la vida monòtona a l’aldea s’embarca per descobrir nous mons. Una història molt divertida per viure un munt d’aventures.
📚 “Ronia: la filla del bandoler“ d’Astrid Lingred. Una història d’aventura fantàstica, d’amor per la natura i d’amistat, amb la Ronia com a protagonista, la filla d’un valent i temut lladre que es fa amiga del fill del clan rival.
📚 “Adeu Blancaneu” de Beatrice Alemagna (Traducció Bel Olid). L’autora ens sorprèn fent que la narradora de la història sigui la madrastra envejosa, que expressa plàsticament el dolor i la venjança. Un clàssic explicat de manera diferent i intrigant.
📚 “Somriu” de Raina Telgemeier. Un novel·la gràfica en què els lectors preadolescents i adolescents se sentiran identificats amb la protagonista, la Raina, que porta ortodòncia i explora la seva identitat, l’amistat i els primers conflictes amorosos.
📚 “No estic de mal humor“Suzanne Lang i Max Lang. Primera entrega d’un ximpanzé, en Jim, a qui li passa tot allò que passa als infants: tenen rebequeries, i a vegades estan feliços i no saben per què, i fa que els infants empatitzin amb ell i es reconeguin.
📚 “La lletra que tot ho canvia” de Ramon Besora. Un llibre amb un joc poètic i unes il·lustracions meravelloses que mostra el poder de la creativitat, i que convida els infants a inventar poemes i rodolins.
Diversitat literària, amb qualitat i sense prejudicis és la clau per arribar als joves lectors segons les bibliotecàries (Oriol Nubiola)
Llibres recomanats de 12 a 18 anys:
📚 “Els llops de la Lluna Roja” de Josep Francesc Delgado. Un clàssic amb una història d’amor i de guerra, que narra la vida de la Maria, una pastora de tretze anys del Berguedà, i el seu gos Fílax, que s’enamora d’una lloba i fugen al bosc i la noia va amb ell per protegir-lo.
📚 Cendra” de Jonathan Auxier. La dura història de la Nan Sparrow, una nena escura-xemeneies que malviu al Londres victorià sota les ordres d’un amo despòtic, des que el seu mestre i cuidador la va abandonar deixant-li un tros de cendra. Un relat colpidor que arriba al cor.
📚 “El meu nom és Clítoris” d‘Isabel Llavoré, disseny d’Isabel Tort i modelatge de Toni Alarco. En l’obra el clítoris és un personatge amable i simpàtic, fet de plastilina rosa, que guarda el secret de la vida alegre, feliç, plaent i sana; perquè l’educació sexual és un repte.
📚 “Noceà” de Ricard Efa. Còmic en català, se situa en un futur distòpic en el qual el nivell del mar ha desfigurat Europa i governa el Systema, però dues noies amb un sentit molt revolucionari lluiten per canviar el món.
📚 “Gràcies, Mare Terra!” d’Ines Castel-Branco i Vanina Starkoff . Un àlbum il·lustrat, desplegable i molt poètic que és un cant o pregària de les tribus indígenes d’agraïment a cada element de la natura, i que apropa el valor de la natura i la poesia als joves.
📚 “Paisatges literaris“ de Núria Solsona. A partir de llibres clàssics, com “Les aventures de Tom Sawyer”, en presenta una imatge bonica, un fragment del relat, un resum de la història i una biografia de l’autor, que convida a buscar amb emoció la història original.https://www.ccma.cat/catradio/embed/destacat-noticia/3202070/
El valor de les biblioteques i les claus per fer lectors
Diversitat literària, amb qualitat i sense prejudicis, és la clau per arribar als joves lectors, coincideixen a dir les bibliotecàries, tot i que reconeixen que són lectors més digitals i que a la secundària passen una certa crisi lectora. Per la Graciela Martínez:
“Cal recomanar amb entusiasme, te l’has d’haver llegit abans, i funciona deixar-los amb la intriga del final i crear complicitat.”
Falten més esforços institucionals per al foment de la lectura, la biblioteca democratitza l’accés a la cultura. L’Eli Ramírez reivindica el paper bàsic de la biblioteca per combatre la bretxa digital i la desigualtat, i per recomanar llibres té dues eines: la sinceritat i l’emoció. Per la Núria Vouillamoz:
“Cal empatitzar amb l’infant i posar-lo al centre de la recomanació.“
I lamenta la falta de reconeixement de la bibliotecària escolar i demana un especialista de biblioteca a temps complet.
Falta reconeixement de la bibliotecària escolar i un especialista de biblioteca a temps complet Biblioteca escolar Gerbert d’Orhlac (Sant Cugat del Vallès)
Tothom acabarà sent lector si li posem llibres potents a les mans, assevera Jaume Centelles, que proposa crear espais de lectura a casa, i reconeix que el seu somni és esdevenir un país lector. Per la bibliotecària Ana Merino:
“Una hora de lectura és una hora de salut! Recomano llibres a la cua del súper, a la piscina, al Tinder, som bibliotecàries 24 hores i el que hem d’aconseguir és posar de moda la lectura.“
Acabem recomanant la nova Superbiblioteca del SX3, que fomenta la vocació lectora dels infants i ens ajuda a triar llibres per Sant Jordi, amb l’Associació d’Editors en Llengua catalana i el Consell Català del Llibre Infantil.
El vuité “Relat que el vent s’endugué” ja el podem llegir en format paper al diari de l’Hospitalet i també en format digital. L’ha escrit l’Anna Vilar i és un goig que formi part d’aquesta aventura.
L’Anna va ser mestra des de l’any 1978, però des del 1992 al 2017 que es va jubilar va treballar a l’escola Santiago Ramón y Cajal al barri de La Torrassa, exercint diferents càrrecs a l’equip directiu.
Durant els anys que ha estat a la Torrassa s’ha compromès amb les diferents iniciatives i xarxes que han treballat per fer un barri i una ciutat millors. Diu que“L’Hospitalet és la ciutat on he crescut professionalment. Hi vaig arribar sense conèixer el barri i poc a poc me’l vaig anar fent meu. A l’escola vaig anar passant per tots els cicles i cursos fins que vaig ser cap d’estudis i després directora. En aquests 25 anys he viscut la transformació de Collblanc-Torrassa i m’hi he implicat incondicionalment. El treball en xarxa amb els agents i institucions del territori han caracteritzat aquesta etapa. Dels nens i nenes del barri amb els qui he compartit un espai i un temps, he après moltes coses. Ells són part de la meva vida i han ajudat a construir l’escriptora que soc ara.”
Els llibres que ha publicat fins ara són L’aleteig de la papallona (2021), Tot plegat semblava una broma. (2019). Premi Ciutat de Badalona de Narrativa Juvenil 2019, Fenil… quèee?. (2005), I un dia serà demà (2003), Vet aquí que set reis una vegada… (1997) El saber perdut: història d’un llibre, d’un cavaller i un savi (1997).
Va guanyar el Premi Núvol de Contes 2022 amb Bonet, les sabates!
I aquest mes de maig es publicarà la seva darrera obra.
Si voleu conèixer què s’escriu a l’Hospitalet, ja tenim data per a la trobada amb les autores i l’autor dels relats de gener, febrer, març i aquest d’abril. Serà el 15 de maig a l’Espai Llamps i Centelles i ens explicaran les seves motivacions i els missatges que volen transmetre amb els seves obres. Podrem conversar amb l’Ignasi García Barba, l’Anna de Lacalle, la Ma. Àngels García Carpintero i l’Anna Vilar. Ho anunciarem oportunament uns dies abans.
Però abans ens podrem trobar a la trobada bianual que es fa cada dos anys per presentar l’opuscle que recull tota la producció dels autors i autores de l’Hospitalet. Enguany serà a la Biblioteca Tecla Sala, el dissabte 22 d’abril a les 12 del migdia. Hi haurà parlaments, jocs, fotos i altres sorpreses.
Podeu llegir el relat de l’Anna Vilar si cliqueu a l’enllaç:
Aquest diumenge, 2 d’abril, és el Dia Internacional del Llibre Infantil i Juvenil que, des del 1967, se celebra en record i homenatge a Hans Christian Andersen.
Cada any, l’IBBY convida un escriptor i un il·lustrador d’un país a escriure un missatge i a dissenyar un cartell, respectivament.
Enguany, el país escollit ha estat Grècia.El missatge ha estat idea de l’autor Vagelis Ilopoulos i la il·lustració i el disseny, de Photini Stephanidi.
Podeu llegir el missatge a continuació:
I una mica de biografia de la il·lustradora i l’autor:
