El grup «Implica’t» estem d’aniversari: Fem 10 anys!

Fa deu anys es va constituir, a Lleida, un grup de treball amb la intenció de construir un projecte interdisciplinari per treballar els Principis de la Carta de la Terra i els Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’Agenda 2030 a les aules, des d’una perspectiva transversal en totes les etapes educatives.
Són molts anys de trobades, experiències compartides i aliances formidables amb educadors que creuen en un món millor, tot i que, malauradament, el que estem seguint aquests dies no diu gaire de l’espècie humana. Malgrat tot, seguim convençuts que una altra manera de viure més ecologista, feminista i solidària és possible.

Volem celebrar els 10 anys organitzant el proper dia 26 de març de 2022 (dissabte) de 09.00 a 14.00 hores, la 1a Jornada Internacional Implica’t + – 5a Jornada d’Escoles Solidàries, a la Sala Jaume Magre de l’Ajuntament de Lleida (c. Bisbe Torres, 2) en format presencial. També hi ha la possibilitat que pugui seguir-se virtualment. És una activitat reconeguda pel Departament d’Educació i amb certificació (en el cas presencial).

Hi participaran ponents de molt de prestigi, alguns en pantalla, des de Costa Rica, Xile, Mèxic, Guatemala i Panamà. També comptarem amb la presència del senyor Federico Mayor Zaragoza, president de la «Fundació Cultura de Paz».

Informació i inscripció, clicant a:

1a Jornada Internacional Implicat’ + – 5a Jornada d’Escoles Solidàries

Estic content perquè m’han convidat a dir unes paraules i tenia pensat centrar la meva intervenció en recordar que els ODS també parlen d’educació. En concret l’Objectiu 4 ens assenyala que hem de «garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom».

Però ara mateix em ve més de gust explicar un conte sobre l’absurditat de les guerres… N’hi ha un bon grapat on triar. Així de memòria recordo «Per què?», «L’enemic», «Tinc un tanc de joguina», «Inseparables», «D’aquí no passa ningú», «Fill de rojo», «Rosa Blanca», «A en Fabià no li interessa la guerra», «Los conquistadores», «Capitana Rosalia», etc.

De vegades, un relat, un conte, ens aporta molta més informació que un discurs raonat i estructurat, perquè els contes actuen directament sobre les emocions.

Si us animeu, ens veiem a Lleida, presencialment o a través de les pantalles. Valdrà la pena!

“Gilan, la princesa de les serps” a l’Ofici d’Educar

Ahir, a “L’ofici d’educar” vam presentar “Gilan, la princesa de les serps“, de Maria Skiadaresi, publicat per Nandibú.

És un relat relativament curt, però intens, ideal per a a adolescents. Està inspirat en el mite de la reina de les serps. L’acció es sitúa a les terres del Pròxim Orient on, des de segles immemorials, els homes expliquen les gestes de Sahmaran, la llegendària reina de les serps.

«Gilan, la princesa de les serps», és un relat al·legòric, que parla del poder i del seu exercici, de l’amor, de la mort, de la cobdícia i en general de les relacions humanes. Dins d’aquesta història que ens recorda els escrits de Shakespeare i de Valle Inclàn, ens adonem de com es pot trobar el sentit de la vida. És la història de 3 reialmes que conviuen junts: el dels humans, el de les serps i el dels llops, i les aventures de la princesa adolescent.

I com sempre, regalarem un exemplar, gentilesa de l’editorial, entre algun dels encertants de la pregunta relacionada. Aquest cop la pregunta és ben fàcil:

En quina zona del món se situa l’acció de la novel·la?

Si envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat entrareu en el concurs. Teniu temps fins diumenge 20 de març.

Els guanyadors del darrer concurs que s’han endut «La meravellosa i horripilant casa de la iaia» són la Raquel Pérez i família, el Carles, l’Alba i el Daniel. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/gilan-la-princesa-de-les-serpsde-maria-skiadaresi/audio/1128080/

En aquest mateix programa s’ha parlat de la vaga convocada per aquests dies i del canvis per al curs vinent. L’Elisabet Pedrosa, directora i presentadora de «l’Ofici d’educar» ens en fa un resum molt exhaustiu al web del programa. Escriu:

Saps quan parlem davant dels nens com si no hi fossin? Així ens hem sentit.” La Núria, com una bona part del professorat de Catalunya, lamenta que ni docents ni alumnes hagin participat directament en el debat sobre educació abans de començar el curs.

L’anunci de l’inici de les classes el 5 de setembre a les escoles i el 7 a secundària i l’esborrany del currículum per a primària i secundària han posat en peu de guerra una part de la comunitat educativa, i per als dies 15, 16, 17, 29 i 30 de març es manté la vaga d’educació convocada pels sindicats.

“Ens han informat a través dels mitjans de comunicació, en un context d’esgotament total després de dos anys molt durs de pandèmia en què hem estat al peu del canó.”

El calendari de la discòrdia
Les vacances dels mestres sempre han estat a l’ull de l’huracà. En lloc de parlar de vacances, la Núria creu que s’ha parlar de quina és la feina d’un docent, què costa preparar un curs i quan es farà. Hi ha famílies que han celebrat la mesura d’avançar l’inici de curs, però també n’hi ha que no ho veuen clar, com l’Eli, autònoma i mare de dos fills.

“Quan ens diuen que és un benefici per a les famílies em sembla que ens prenen el pèl. És una mesura per ofegar més les famílies i privatitzar més els serveis educatius.”

El canvi de calendari és una decisió del Departament d’Educació. Segons la secretària de Transformació Educativa, Núria Mora, és fruit de 5 informes del Consell Escolar per a una racionalització del calendari per protegir els alumnes que durant 3 mesos de vacances no accedeixen a activitats de lleure. L’avançament de 5 dies lectius no toca la jornada del professorat, segons Educació.

“Es regularà com a laborable el mes de juliol per preparar el curs. S’ha de tenir en compte que només un 10% del professorat fa formació al juliol; per tant, un 90% ho podran fer.”

I al setembre es farà matí lectiu i tarda no lectiva però gratuïta per afavorir la conciliació familiar, explica Núria Mora.

El currículum, l’ADN del sistema educatiu

Diversos docents han posat el crit al cel perquè l’esborrany de currículum per al curs 2022-2023 proposa la desaparició d’assignatures com la Filosofia o la Tecnologia de secundària.

El currículum ve donat pel ministeri sota el paraigua de la LOMLOE, i des d’Educació s’ha fet un esborrany, explica la secretària de Transformació Educativa. Núria Mora assegura que per primera vegada en la història d’aquest país s’ha donat l’esborrany a consulta de docents, centres, grups de recerca i entitats. Han rebut moltes esmenes individuals i de grups, i algunes s’incorporaran segur al currículum definitiu
Pel que fa al currículum de Madrid, que redueix totes les matèries, explica que Catalunya té marge de decisió.

“Tenim un 50% d’autonomia per decidir i, sobretot, per donar la màxima autonomia als centres perquè triïn què posar al currículum. I faig un espòiler: la filosofia torna al currículum perquè és una visió de país i de pensament crític.”

Reconeix, però, que el temps és curt -al juny o juliol ha d’estar fet el decret i l’1 de setembre ja ha d’arribar als centres- i que potser no és el millor moment per als canvis després de dos anys de pandèmia.

Per Pere Vilaseca, mestre i membre del grup Avaluar per Aprendre, de l’Associació Rosa Sensat, aquest currículum és una oportunitat per acostar-nos a una nova manera d’entendre l’aprenentatge i l’avaluació, i se l’imagina com:

“Una xarxa de pescador. Els nusos són sabers, i les competències, fils que uneixen la xarxa. I el docent ha de triar quins nusos treballarà en funció del context, i, a l’estirar un fil, com que tot està relacionat, són múltiples els aprenentatges.”

I, pel mestre, en aquest nou paradigma l’avaluació ha de servir per ajudar l’alumne a aprendre.

Els docents com a facilitadors

El currículum dona més autonomia als docents, que són els que millor coneixen els seus alumnes. Per Núria Mora:

És el moment en què els docents poden excel·lir més en el que saben, la pedagogia, i facilitar, avaluar i regular els aprenentatges dels seus alumnes.”

Tot i això, la secretària de Transformació Educativa compren el malestar dels docents davant dels canvis, però recorda que és una llei estatal, i que no poden no aplicar-la perquè no som independents.

“Quan tinguem el currículum definitiu l’explicarem i formarem professorat i centres, treballarem les resistències i donarem un marge d’adaptació al setembre.”

La Núria, professora d’anglès, reconeix que hi ha divisió a la comunitat educativa entre tradicionals i més favorables als canvis, i demana temps, debat i reflexió sobre cap on anem. Per Pere Vilaseca, el malestar dels docents neix de la por als canvis, i demana al Departament d’Educació que ho entengui i ho acompanyi.

És el moment de fer un canvi radical d’educació, però per fer-ho possible calen polítiques valentes i la complicitat de tota la comunitat educativa.”

Protegir el català a l’escola i un batxillerat competencial

Des del Departament d’Educació continua l’avaluació de la realitat lingüística als centres perquè l’aprenentatge acadèmic és en català, però és evident que s’està perdent la presència social del català. D’aquí que ja s’hagi fet la primera sessió del Consell Lingüístic Assessor per afavorir l’ús social del català a l’escola i per respondre a la sentència del 25% del català.

“S’està treballant en un marc normatiu per protegir les direccions i acompanyar en els dos casos: quan la sentència és sobre tot el sistema, que recau sobre el departament, o sobre un alumne, que recau sobre el centre.”

La neurociència ens diu que molts joves als 16 anys no estan preparats per decidir el seu futur, explica Núria Mora. Es volen combinar matèries de diferents batxillerats perquè l’alumnat pugui triar el seu propi itinerari, i s’afegeix un nou batxillerat general més competencial de 3 anys, pilot, que doni més temps a l’alumne per decidir.

S’introdueix també convalidar idiomes, activitat esportiva o el voluntariat que facin fora del centre com a currículum optatiu, i per al 2024 es preveu ja una selectivitat competencial.

Si ho voleu sentir tot el programa a través del podcast, cliqueu a:

https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/la-filosofia-tornara-al-nou-curriculum-educatiu-perque-es-una-visio-de-pais/noticia/3150961/

«Unas personas» a vista de ninotet del google maps

El google maps té un ninotet de color groc a la part inferior dreta que quan el poses sobre un carrer determinat, t’acosta la imatge i la transforma en un primer pla del lloc en concret. És formidable.

Acabo de llegir un llibre que m’ho ha recordat. Es titula «unas personas» i està editat per Océano Travesía, una editorial mexicana que publica llibres preciosos, i més que ho podrien ser si els traduïssin al català (i fins i tot al castellà de la península).

Fa uns dies vaig coincidir amb la Sònia Acevedo que coneix prou bé el que publica Océano i vam estar comentant alguns dels bons títols que tenen en el seu catàleg, al que, per cert, s’acaba d’incorporar el darrer David Wiesner titulat «Robobebé» (encara el tinc pendent de lectura).

amb la Sònia Acevedo

El cas és que «Unas personas» m’ha semblat força enginyós i, d’alguna manera, amb certes similituds espai-temporals amb el fantàstic «Només un segon» de Silvio Freytes (Kalandraka).

De què va «Unas personas»?

Va d’una ciutat. En començar veiem un nen que mira per la finestra i del que només sabem algunes coses, com que “heredaba la ropa de sus hermanos” i que “para abril, en su cumpleaños, su abuela le regaló unos calcetines nuevos”

A la pàgina següent veiem una altra persona i un breu text que ens el descriu. I així a cada pàgina. Per exemple, la història d’Angélica que portava al seu ànec al cinema, fins que un dia algú amb una llanterna li va dir que no podia ser.

I així, pàgina a pàgina, coneixem els esdeveniments grans i petits de les persones d’aquesta ciutat, de vegades alegres, de vegades tristos, com és la vida.

Són un grapat d’històries breus, fugisseres, que passen alhora i que alimenten l’esperit tafaner que alguns tenim quan, com el nen del principi, mirem per la finestra i imaginem la vida de les persones que passen pel carrer, cadascuna amb la seva personalitat desconeguda. O quan, asseguts al metro, veiem desfilar davant de nosaltres tota mena de gent curiosa i ens preguntem a què es dediquen, on van, o com és la seva vida. És en aquell moment tan cinematogràfic que ens inventem històries boges.

Les il·lustracions de Manuel Monroy afegeixen densitat i profunditat a les instantànies que Jairo Buitrago va triar. Molt empàtic.

Títol: Unas personas
Autor: Jairo Buitrago
Il·lustrador: Manuel Monroy
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

«L’ànima perduda», un llibre melancòlic, nostàlgic i filosòfic.

Aquesta és la coberta de «L’ànima perduda», un llibre dels que s’han de tenir a la biblioteca.

Quan obrim i veiem les guardes ens trobem amb un estampat floral amb un aspecte de cosa antiga, tacada i vella. A més, hi ha un detall sorprenent: un dibuix com si fos una fotografia o una postal antiga. Està tan ben dibuixat que et sorprens a tu mateix intentant agafar-la. Tal qual. Després tornes a girar full esperant trobar el títol, el nom de l’autora i l’editorial i no! el que veus és un paisatge hivernal que et situa en un lloc del nord d’Europa (bé, sabent que l’autora es polonesa, no és difícil de deduir)

Després, una altra pàgina amb un breu text que hi diu:

Si algú sabés mirar-nos des de les altures, veuria que el món es ple de gent que corre atrafegada, suada i molt cansada, i també veuria les seves ànimes perdudes, arribant amb retard…

Aquesta frase és la clau que resumeix el que veure en aquest relat, que en realitat sembla com si fossin dos relats, el de l’autora, l’Olga Tockarczuk (Premi Nobel 2018) i la il·lustradora, la francesa Joanna Concejo.

I seguim passant pàgines amb imatges fetes a llapis, en blanc i negre, sobre un paper antic, com de quadern escolar, fins que arribem a l’inici del llibre.

Ja estem encisats i convençuts que la història que vindrà serà de les que ens colpegen. I no ens equivoquem perquè “L’ànima perduda” va de la nostra pròpia història (o de la de molts de nosaltres) i de la recerca i la paciència que acompanya aquesta recerca.

Estem vivint temps convulsos i en els que no és difícil perdre’s en tot allò que ens ofereix aquest món i les seves penúries. Però sempre hi ha moment per a l’esperança, per a la reflexió. Arriba un dia en que hem d’aturar-nos per tornar a pensar en els nostres valors i en els fonaments que marquen el nostre camí. Reflexions existencials. En aquesta recerca del camí adequat haurem d’invertir esforços, i algun que altre sacrifici. Aquest llibre ens dona moltes pistes sobre què és allò que cal fer en la nostra vida i sobre què es el que, de vegades, falla. I sobretot, aprendre a tenir paciència i saber esperar.

El llibre planteja la vida d’un home que, en un moment determinat, no sap ni on és ni com es diu i va a visitar a una metgessa que li diu que la seva ànima està perduda perquè va més lenta que ell. Li recomana el següent:

Vostè hauria de trobar un lloc on seure-hi tranquil·lament i esperar la seva ànima. Segurament ella es troba on vostè era fa dos o tres anys. L’espera pot ser una mica llarga, però no hi ha altre remei per a vostè.

Ufff! És un diagnòstic “tremendo” que ens podríem aplicar molts de nosaltres. Viure la vida de manera més tranquil·la, pausada, atenent a allò que val la pena.

El conte és un relat breu però, com hem apuntat abans, hi ha una altre relat que fa la il·lustradora i que emprant metàfores ens explica de manera semblant la mateixa idea.

Repeteixo, un llibre que cal tenir a la biblioteca de casa i que és tant per a joves com per a adults (potser més per als adults que vivim la vida massa de pressa) i anar rellegint de tant en tant perquè té diverses capes de lectura.

LES DADES:
Títol: L’ànima perduda
Autora: Olga Tokarczuk
Il·lustradora: Joanna Concejo
Traductor: Xavier Farré
Editorial: Thule
Pàgines: 52
Barcelona, 2019

«Els comences a comptar?», un llibre per mirar del dret i del revés

Coincideixo amb en Ramon Besora en que la poesia transmet coneixements gràcies a la seva rima, musicalitat, joc, respiració, oïda, metàfores, etc. que fan possible que amb paraules puguem intuir —la intuïció és una eina poderosa que ens obre camins— coses que s’assemblin a la realitat.

I per altra banda, coincideixo amb ell en la idea que la poesia és per a ser viscuda, no explicada i, en aquest sentit, caldria desescolaritzar-la una mica més.

En aquest sentit, diu en Ramon Besora que «l’escola ha de facilitar que els infants vegin en la poesia una expressió lliure, no el fruit d’una rigidesa normativa i s’adonin que un poema no és de cap manera una assonància o un nombre de síl·labes, sinó l’expressió d’un sentiment, d’una vivència, d’un pensament: és allò que l’autor veu, sent, experimenta quan acluca els ulls, quan vol escoltar els reflexos misteriosos del món»

En els seus poemes adreçats a infants petits, en Ramon demostra una precisió i una manera de fer sincera i emotiva que és de molt agrair.

Ara acaba d’aparèixer el seu darrer poemari que ve a ser la continuació de «Què veus, eriçó?». L’ha titular «Els comences a comptar?» i en realitat són dos llibres en un, units de manera enginyosa per un joc matemàtic que ens obliga a girar el llibre quan arribem a la meitat.

El poemari l’ha il·lustrat la Natasha Domanova que ja va col·laborar a “Què veus eriçó?” i està adreçat a infants de cicle infantil. Les rimes són fàcils de recordar i giren al voltant dels números. Per exemple, mireu aquesta pàgina:

Recomanat per a infants de cicle infantil.
Us rapejo la primera part…

LES DADES:
Títol: Els comences a comptar?
Autor: Ramon Besora
Il·lustradora: Natasha Domanova
Editorial: Pagès
Col·lecció: Petit Nandibú Nº 16
Pàgines: 36
Lleida, 2022

Tertúlia clandestina #3: Fan club Esteisi i Pimiento

Cada 2 d’abril, coincidint amb la data del naixement d’en Hans Christian Andersen, l’IBBY promou la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil per promocionar els bons llibres infantils i juvenils i la lectura entre els més joves.

Cada any, una secció nacional de l’IBBY, s’encarrega de triar un escriptor representatiu del seu país i un reconegut il·lustrador perquè elaborin el missatge adreçat a tots els nens del món i el cartell, i es promoguin activitats a les biblioteques, centres escolars, llibreries, etc.
Aquest any correspon al Canadà i difonen un missatge de l’escriptor Richard Van Camp (amb el títol de «Les històries són ales que ens ajuden a volar cada dia»), il·lustrat per Julie Flett.

El text és aquest:

Les històries són ales que t’ajuden a volar cada dia.
Llegir és llibertat. Llegir és respirar.
Llegir et permet veure el nostre món amb uns altres ulls i et convida a habitar mons dels quals no voldràs marxar mai.
La lectura permet somiar al teu esperit.
Diuen que els llibres són amics per a tota la vida i hi estic d’acord.
El teu univers perfecte només creix quan llegeixes.
Les històries són ales que ens ajuden a volar cada dia, així que busca els llibres que parlin al teu esperit, al teu cor, a la teva ment.
Les històries són medicina. Ens curen. Són reconfortants. Ens inspiren. Ens ensenyen.
Benaurats siguin els narradors i els lectors i els oients. Beneïts els llibres. Són medicaments per a un món millor i més brillant.
Mahsi cho. Moltes gràcies.

Hem triat aquesta data significativa per a celebrar la tercera «TERTÚLIA CLANDESTINA» que en realitat serà la segona perquè la de gener es va ajornar, ja sabeu perquè.

Com anireu veient, no donarem gaires pistes sobre què farem i qui serà la persona convidada però ja us avancem que, en aquesta ocasió, les portes de l’Espai també estaran obertes a infants.

Una pista gràfica:

Data: dimarts, 2 d’abril de 2022
Hora d’inici: 12:00 h.
Hora d’acabament: 13:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles (carrer Rosalía de Castro 80, 08901 l’Hospitalet de Llobregat)
Com accedir: Dient la contrasenya. En aquest cas serà «Moneiota»

Si teniu clar que vindreu i ens ho dieu, us ho agrairem. Ho podeu fer enviant un correu electrònic a espaillampsicentelles@gmail.com

Una setmana abans ho tornarem a recordar i, potser, donarem alguna pista més. Del que podeu estar segurs és que “la liarem parda” i se sentirà a parlar d’aquesta tertúlia durant anys.

Us hi esperem!

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…

Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.

Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada
día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

«La meravellosa i horripilant casa de la iaia» a L’ofici d’educar.

A “L’ofici d’educar” vam presentar “La meravellosa i horripilant casa de la iaia” de Meritxell Martí amb il·lustracions de Xavier Salomó, publicat per Combel. És un llibre de pestanyes amb sorpreses i precioses il·lustracions, que explica la història d’un nen que una vegada al mes va a casa de la seva iaia, i hi fa un misteriós recorregut en el qual descobreix què fa l’àvia en realitat. Un llibre que ens permet parlar de la por.

La pregunta d’aquesta setmana és ben senzilla. De fet, demanem que ens digueu
Quina és la vostra por, la por més horripilant que teniu?

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge vinent, 6 de febrer.

La guanyadora del darrer concurs és la Maria José. Per a ella és el llibre de poemes “Bèsties, poemes i altres bitxos”. L’enhorabona!

En el mateix programa es va parlar d’un tema que té algunes famílies ben alterades. Hi ha tanta demanda d’atenció psicològica que les llistes d’espera creixen alhora que l’esgotament, la incertesa, la ràbia i la frustració de moltes famílies. Infants atemorits i limitats per les restriccions, joves que no es volen treure la mascareta, més intents de suïcidi i autolesions; i pares i mares desbordats i amb sentiment de culpa per no arribar a tot.

La dificultat per satisfer les necessitats de les famílies accentua les violències invisibles dins de la família, tal com apunten M. Ángeles Jové i Andrea Zambrano al llibre “El valor de cuidar, desterrar las violencias invisibles de la infància”, on aposten per fer un canvi al paradigma de les cures perquè curar, diuen, és revolucionari. Vam sentir també l’opinió de la psicòloga i terapeuta infantil i familiar Lara Terradas.

Tertúlia Clandestina #2: Llibrescacs

De vegades prepares una acció i el resultat acaba superant les expectatives. És llavors que et replanteges i tornes a pensar en quin punt no vas calcular o no vas valorar el potencial de l’activitat. És el que ens va passar dimarts passat amb la tertúlia clandestina que vam viure a l’Espai.

Es tractava d’un experiment nou. Amb la convidada —”the Greatest”, la gran Núria Vouillamoz— i la complicitat d’una altra companya que va fer de jutgessa, vam idear una mena de joc on presentàvem llibres com si fos una partida d’escacs. Els dies anteriors ja havíem anunciat que es tractava d’un partida de “Bookchess” o millor, la final del campionat mundial (poca broma, oi?) i havíem dit que per accedir calia dir, com sempre, una contrasenya que en aquesta ocasió era «gambit de dama» en al·lusió a l’exitosa i coneguda sèrie televisiva.

Com va anar la sessió?


A les sis van arribar, de manera clandestina, els convidats. Alguns ja ens havien dit que vindrien i d’altres es van presentar de sorpresa (i quina sorpresa!) i fins i tot un parell de companyes del MEAC venien de fer 120 quilòmetres per ser-hi presents. No cal ni dir que l’emoció va ser màxima!

Primer vam dir les paraules protocol·làries d’agraïment i vam explicar alguns llibres de literatura infantil i juvenil on els escacs tenen la seva transcendència, com «Les galetes del Saló de Te Continental», «La Inmortal» o «Vull ser reina» i, com no!, vam llegir un fragment de la «Novel·la d’escacs» del gran Stefan Zweig.

Després, la Désirée Grifé, la jutgessa, va fer les explicacions de com es juga a “Llibrescac”:

Es tracta d’una partida d’escacs que enlloc de les típiques peces hi ha llibres. Cada jugador ha preparat els seus 16 llibres preferits i la jutgessa diu un tema. Cada jugador busca entre els seus llibres si hi ha algun que casi amb la proposta i el presenta. La jutgessa decideix quin és el que mereix el punt de cada tirada. A continuació diu un altre tema i així successivament.
Cada jugador té cinc minuts per presentar el seu llibre. La partida dura una hora.
Com en el joc d’escacs tradicionals comença el jugador amb els llibres folrats de blanc.

I va començar la partida. Els temes que vam tractar van ser un llibre-joc, un llibre basat en fets reals, un llibre amb molts colors, un llibre que a Gandhi li agradaria (lo correcto, a veces, es desobedecer”, va dir), un llibre d’estar per casa i un llibre de coneixements.

No hi va haver temps per a més. Vam poder explicar 12 bones lectures i la partida va acabar en taules. Tots contents. Hi haurà mecus! (és una paraula que usem a l’Hospitalet quan volem jugar. Si ens apleguem una colleta i volem fer un partidet de basquet, futbol, petanca o el que sigui, diem: Fa un mecus? que vol dir “juguem?”) Doncs això, potser hi haurà mecus o “revanxa” (que també està mal dit, ho sabeu, oi?)

Vam acabar amb la foto de família, una cançó i l’emplaçament per a la següent trobada que serà el dia 2 d’abril a les 12 del migdia. La propera setmana donarem més indicacions, la contrasenya i algun detall gràfic més.

No tenim paraules prou adients per agrair als assistents la seva complicitat, fer-nos la vida tan fàcil perdonant els errors, rient les bromes i felicitant els encerts. Amb persones així, aniríem on diguessin, fins i tot, ens arriscaríem pel camí que proposava Pessoa…

Importemo-nos apenas com o lugar onde estamos.
Há beleza bastante em estar aqui e não noutra parte qualquer.

(Només ens importa on som.
Hi ha prou bellesa en ser aquí i no en un altre lloc.)

Un petit vídeo de record de la trobada:

«Flores salvajes», un relat amb un final sorprenent (o no)

Quan veiem en una pel·lícula que el protagonista se’n va a dormir i tanca els ulls, ja sabem que el que vindrà després no és real, és el seu somni. És un bon recurs, una mica “sobat” però efectiu.

A la literatura infantil, darrerament he trobat un altre recurs que s’hi assembla. Ens expliquen una història més o menys estranya o surrealista i al final, a la darrera pàgina, de manera sobtada i sorprenent, el relat agafa una altra dimensió i llavors ho entenem tot. Em va passar amb el llibre «Vull ser reina» que vam comentar el mes de desembre passat https://jaumecentelles.cat/2021/12/22/en-will-el-guerrer-vol-ser-reina/ i m’ha tornat a succeir amb aquest «Flores salvajes».

El relat comença amb un accident d’avió que cau en una illa i del que només sobreviuen tres noies. Són germanes (dues aparentment grans i una tercera més petita amb ulleres i botes grogues). Com que sembla que no els afecta gaire perquè comencen a explorar i s’obliden de l’accident de seguida, com a lector et fas preguntes i no entens què esta passant. Com és que no estan afectades? On són la resta de passatgers?

Les tres germanes decideixen explorar l’illa que és una mena de jungla on troben plantes exòtiques, papallones i altres animals. Les plantes parlen, hi ha un goril·la de butxaca, un drac, etc. Són situacions una mica estrambòtiques fins que al final, ja ho hem apuntat, tot pren sentit. Llavors has de tornar a començar i gaudir de la lectura, d’una manera més relaxada i tranquil.la, sabent el perquè de tot plegat.

Les imatges són boniques, fetes amb tintes i aquarel·les i es pot seguir la història sense els diàlegs. És una bona lectura per als infants de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Flores salvajes
Autor: Liniers
Il·lustrador: Liniers
Editorial: Impedimenta
Pàgines: 40
Madrid, 2021