Diumenge, 22 de maig, vam parlar d’aquesta novel·la gràfica, de Victoria Jamieson i Omar Mohamed, publicat per Ediciones Maeva. Explica la història real de l’Omar Mohamed, que vivia a Somàlia i, per culpa de la guerra, va haver de fugir amb el seu germà a un camp de refugiats d’un altre país africà. Ens relata el dia a dia al camp de refugiats de l’Omar durant 15 anys i com finalment va poder sortir-ne i anar als Estats Units, on va estudiar.
Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els participants sortegem el llibre en qüestió: La pregunta del concurs dels Llibres per Somiar d’aquesta setmana és:
A quin país es troba aquest camp de refugiats?
Envieu les respostes via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 29 de maig.
Al mateix programa es va parlar de la relació entre germans i de com es pot gestionar la competència, l’amistat, la gelosia, la col·laboració, el joc i el conflicte. Quina és la base d’una relació sana entre germans? Hem d’intervenir en els seus conflictes? Les seves baralles ens han de fer pensar que ho fem malament com a pares/mares? I els conflictes Vam escolar les opinions expertes de la Milos Salgueda, psicoterapeuta sistèmica i constructivista, la Sílvia Palou, psicòloga des d’una perspectiva sistèmica, l’editora Pema Maymó, autora de “Supergermans”, en Joan Garriga, psicòleg, i l’experiència de Servi Vives, pare primerenc de bessones.
Cada any es fabriquen al món 140 milions de bicicletes. Cada any!
A la meva infantesa no vaig tenir bicicleta. La primera amb la que vaig aprendre a no caure va ser un artefacte atrotinadíssim que hi havia al poble de Castelló d’on eren els meus avis i on anàvem a passar l’estiu. No recordo d’on va sortir però aquell mes d’agost de quan tenia 11 anys té un record especial per a mi. Enfilar la carretera amb aquella bicicleta a la que amb prou feines arribava als pedats va ser un dels millors regals que vaig tenir. Em sentia Fausto Coppi, aquell llegendari ciclista italià de qui conservava com un tresor el seu cromo. Jo era de Coppi, potser perquè sempre he estat atret pels ateus, melancòlics i rebels. Coppi personificava tot el contrari que Gino Bartali, l’altra figura del ciclisme italià. Bartali era catòlic, conservador, elegant, guapo. A Coppi no l’entenia gairebé ningú…
Bé, també m’he sentit com Jacques Tati a «Jour de fête» però això ja és una altra història.
La meva relació amb la bicicleta ha estat tardana. Vaig tenir la primera amb 35 anys i des de llavors, he gaudit moltíssim fent passejades per la muntanya. Crea certa addicció, com tots els esports però anar en bici m’agrada. Molt.
De fet, vaig deixar de jugar a bàsquet perquè les lesions eren massa freqüents. Pedalar, en canvi, és un exercici més suau, on l’esforç no és tant brusc. El meu cos ho agraeix.
Aquest dies he llegit un llibre de coneixements adreçat a infants de cicle inicial que ens parla de la història de la bicicleta. Es diu «Bicicletes» i m’ha agradat la manera com expliquen tot el que envolta a aquests vehicle ecològic que no gasta gasolina ni contamina.
Són 32 pàgines amb il·lustracions divertides, collages amb panoràmiques amplies (i també primers plans de persones que han fet evolucionar l’invent) on aprenem com va provocar una revolució a la Xina, perquè es considerava que era un vehicle poc adequat per a les dones, i altres curiositat.
No espereu un compendi d’esquemes, dades i informacions útils. No és l’objectiu d’aquest llibre. Es tracta d’una breu història de com ha anat evolucionant la bicicleta, per llegir amb els vostre alumnes, o casa amb els fills o nets.
Adequat entre els 6 i els 8 anys. Després aprofundiu, si voleu, en temes de conservació del medi ambient, mecànica de la bicicleta, perquè serveix el canvi de marxes, com es canvia una roda, etc. I si aquests estiu teniu oportunitat, programeu amb les criatures alguna sortida amb bicicleta i segur que repetiu. No us oblideu el casc!
Ahir vam fer un taller a la llibreria “lectors al tren!” sobre el llibre SUNAKAY de la Meritxell Martí i en Xavier Salomó, aprofitant que hi ha exposades les magnífiques il·lustracions de l’àlbum Vam començar recordant un llibre que es va escriure fa gairebé cent anys —«La niña de alta mar» de Jules Supervielle— perquè té certs punt de connexió amb «Sunakay». Ambdues obres estan protagonitzades per noies que viuen al mar, soles. Comparteixen els dos relats un to malenconiós i trist. En el cas de Sunakay, però, hi ha un bri d’esperança al final.
Al web de Flamboyant expliquen el següent:
El mar s’ha convertit en un immens abocador sense vida submarina. Dues germanes sobreviuen en una illa de plàstic, entre la deixalla. Un petit accident canviarà el rumb de les coses. Una força atàvica està a punt d’emergir. Més enllà de ser un àlbum sobre la contaminació de plàstics, Sunakay és una oda als nostres mars i un himne a la necessitat de protegir el planeta. L’àlbum és fruit de gairebé tres anys de treball, que culminen en un meravellós llibre. El projecte més ambiciós del premiat i best seller tàndem creatiu Martí-Salomó.
Amb l’experiència de la Montse Marcet vam poder analitzar les imatges i els simbolismes que apareixen en aquesta obra de cent pàgines bellament il·lustrades. Vam parlar dels colors, de les referències cinematogràfiques que hi ha i de tots els “intringulis” que un projecte com aquest va comportar per als autors.
En acabar vam proposar una acció plàstica. L’objectiu d’aquests tallers sempre és el mateix: Oferir idees d’accions que no siguin costoses d’organitzar a l’escola, que estimulin la imaginació i la creació literària i plàstica fent aflorar l’artista que tots tenim en el nostre interior.
Vam començar veient l’obra de tres artistes que treballen amb material de rebuig: Hanoch Piven, Gilbert Legrand i Christian Voltz. Primer vam observar el resultat de les seves obres i vam comentar com treballen i com el seu enginy és contagiós.
Vam acabar creant una instal·lació plàstica amb materials que provenien d’una deixalleria. Vam triar una construcció efímera sobre l’obra Sunakay.
No tinc més que paraules d’agraïment per a l’equip de «Lector al tren!» per fer-me partícip d’aquesta meravella que són les exposicions que fan periòdicament.
A la revista GUIX INFANTIL número 114, de maig del 2022 a la secció «Menjallibres» publiquem una pràctica basada en el llibre «Blas!» escrit i il·lustrat per Elena Hormiga i editat per Apila. L’àlbum ens recoda que less mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat.
Probablement, teniu a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. El mateix passa quan es parla de tortugues, ocells, hàmsters, gats i, sobretot, gossos.
Amb els animals domèstics, a més, hi ha possibilitat de portar-los a l’escola, veure com són en realitat, com caminen, què mengen, etc.
Blas és un gos que sembla normal. Viu amb una família —pare, mare, filla i nen petit— al segon pis d’una casa de ciutat. Al gos li agrada fer de gos. Així, el veiem córrer darrera la pilota que li llencen, menjar el preparat per a gossos feliços, passejar, i tot allò que s’espera d’ell.
Però Blas té un costum força estrany. Cada dia, a la mateixa hora, s’estira a la catifa del menjador i s’està allà una bona estona, quiet, com adormit, en silenci. Això és el que el fa diferent dels altres gossos.
En aquestes mateixa revista trobareu articles i reflexions força actuals i necessaris, començant per l’editorial i sobretot pel monogràfic dedicat a l’educació científica.
M’ha agradat veure que la meva amiga Raquel Fernández també hi participa a la revista fent un parell de ressenyes de llibres per al 0-6.
Ha començat el compte enrere! D’ací a nou dies, el 24 de maig, inaugurem l’exposició «La Talpeta n’ha fet 33!» a la Biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet. Estem molt contents de la resposta rebuda de l’autor, en Werner Holzwart, que vindrà expressament des d’Alemanya i ens explicarà anècdotes curioses i divertides d’aquest personatge.Tenim dos traductors de luxe que ens facilitaran la comunicació, amb en Werner: La Nieves Cano, amiga de la ciutat i en Patric de San Pedro, traductor, amic i editor.
Tota aquesta moguda no hagués estat possible sense l’entusiasme d’en Carles Ferrer que és qui més sap d’aquest relat i que ens il·luminarà i ens farà riure quan expliqui com va començar aquesta gran col·lecció de talpetes i tots els contactes que ha tingut amb els diferents traductors d’arreu del món. Bé, també ens il·lustrarà amb el tema “allò” i ens farà cinc cèntims de com està distribuïda l’exposició i què podem llegir i veure en els diferents espais.
També contem amb la col·laboració de l’editorial Kalandraka que farà un reportatge gràfic per al seu canal de televisió, el suport de Beascoa editorial, les companyes bibliotecàries de la Tecla Sala, l’Ajuntament de l’Hospitalet, la Diputació de Barcelona i potser, finalment s’animen a venir els representants del Goethe Institut.
Hi haurà sorpreses. No les podem avançar que deixarien de ser sorpreses, ja ho enteneu…
A mi em toca explicar el conte. Ho farem a dos veus, en Werner en alemany i jo en català, pàgina a pàgina.
Després, si voleu, l’autor us podrà signar el vostre exemplar. El podeu portar de casa o comprar-lo allà mateix. Hi seran els companys de la llibreria Perutxo.
Us esperem a la biblioteca Tecla Sala de l’Hospitalet!
A les primera pàgina d’aquest emotiu relat hi ha quinze frases en vint línies. Són frases curtes, directes, que ens situen en el lloc, en el temps (Los fines de semana de invierno subíamos a Pajares.) i ens presenten els personatges. Així, amb frases directes, l’autora, la Mónica Rodríguez, ens mostra què li passa a una noia, la Cecília, durant un cap de setmana.
És un d’aquells moments que potser hem viscut i recordem, i que queda fixat indeleblement en la nostra memòria perquè ens marca un canvi. Sol estar associat a una emoció molt forta (un accident, un desengany, una persona que passa per la nostra vida i ens il·lumina, una paraula).
El llibre, tot ell, com a objecte està fet amb una delicadesa extraordinària. Sovint em declaro admirador de l’editorial Lóguez i recomano amb vehemència els seus llibres. No els conec personalment i em sap greu perquè segur, segur, que una conversa amb ells pot resultar enriquidora per la manera com entenen la literatura infanti l i juvenil i l’estimació amb que presenten les seves publicacions.
«Cueto negro» és el relat d’un cap de setmana en una estació d’esquí que està entre Astúries i Lleó presidia pel cim del Cueto Negro. Si heu anat mai al Pirineu, probablement algunes de les descripcions que ens ofereix la Mónica us poden resultar familiars i evocadores.
La trama gira al voltant de les emocions que viu una noia, la Cecília, que està en aquella edat en que comença albirar el mon amb uns altres ulls, analitza i observa el que fan els adults i nota com a dins seu una sensació nova pren cos. És l’amor, agradable, sa, efervescent, envers un altre dels nois que també puja habitualment a esquiar al Cueto Negro.
Paral·lelament a aquest amor bonic, el relat també ens mostra la part més fosca de les relacions entre les persones i sense caure en l’explícit ens deixa entreveure una situació que trasbalsa molt a la noia. També hi ha un noi que, novament sense dir-ho, entenem que es autista i víctima d’abusos sexuals. Molt colpidor. I un pare i una mare i una germana, cadascú amb els seus conflictes personals.
«Cueto Negro» és una novel·la curta que es llegeix en dues o tres hores i que en mans d’un adolescent (recomanable per als 12-14 anys, sols o guiats en la lectura) pot tenir aquell efecte transformador que busquem.
La veu narrativa és la de la protagonista i ens fa molt creïble el que explica.
LES DADES: Títol: Cueto Negro Autora: Mónica Rodríguez Il·lustració coberta: Eva Vázquez Editorial: Lóguez Pàgines: 176 Santa Marta de Tormes (Salamanca) 2021
Diumenge passat a “L’ofici d’educar” vam presentar “Unas personas“, de Jairo Buitrago, i il·lustracions de Manuel Monroy, publicat per Océano Travesía. Un àlbum il·lustrat en què un conjunt de persones recorden moments concrets de la seva vida, i al final veiem totes aquestes persones en un escenari conjunt. N’havíem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/03/11/unas-personas-a-vista-de-ninotet-del-google-maps/). Un àlbum preciós que obre una porta a l’escriptura i a la imaginació. Com a cada programa d’aquest curs, el llibre se n’anirà a casa d’algun dels participants que encertin la pregunta. En aquest cas és la següent:
En quin lloc de la ciutat coincideixen totes aquestes persones?
Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat teniu temps fins diumenge 15 de maig.
I en Rafael i el Max són els guanyadors de la darrera edició del concurs sobre «El llibre de la sort». Van encertar la resposta correctament. L’enhorabona!
En el mateix programa es va parlar dels infants i adolescents que no encaixen en una societat tan sexualitzada.
Els adults necessitem etiquetar, però les noves generacions tenen una ment més oberta de la identitat i l’orientació sexual. Més del 44% de les adolescents de Barcelona se senten atretes per altres noies i més del 18% dels nois entre 13 i 19 tenen tendències homosexuals i bisexuals, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona.
Alguna cosa està canviant; les dues categories tradicionals de gènere no semblen suficients per contenir la diversitat emergent d’identitats i orientacions. A “L’ofici d’educar” vam parlar amb la psicòloga Eli Soler i l’advocada Sílvia Vidal, del SAI, servei d’acompanyament a la diversitat afectivosexual i de gènere; Teo Pardo, activista trans i professor de secundària; Gerard Minovas, metge responsable de la Unitat de Trànsit de Girona; i el testimoni de la Míriam, amb una filla amb dubtes de gènere.
Amb en Carles Ferrer, bibliotecari, amic i promotor dels blog “Amics de la tapeta”( https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/) fa tres anys havíem preparat una exposició per celebrar els trenta anys de la seva primera edició. La pandèmia ho va aturar però ara reprenem el projecte i estem superfeliços perquè el proper dia 24 de maig a les 18:30 farem la inauguració de l’exposició amb 33 exemplars en 33 llengües diferents.
A més, contarem amb la presència de l’autor, en Werner Hotzwarth, que es desplaçarà des d’Alemanya expressament per explicar-nos el conte i compartir altres anècdotes relacionades.
Anoteu a la vostra agenda aquesta cita perquè valdrà molt la pena. Anirem informant en els propers dies.
«La foca del señor Cleghorn» és una historia inspirada en un record de l’autora, la Judith Kerr, i té a veure amb una foca dissecada que tenia el seu pare a casa seva.
És un relat adient per als infants de cicle mitjà i va acompanyada per un munt d’il·lustracions fetes a llapis i recreant una època passada com es port apreciar per la vestimenta del senyor Cleghorn i de la senyoreta Craig.
La novel·la comença amb el senyor Cleghorn acabat de jubilar i sense un propòsit concret a la seva nova vida. La visita a uns familiars que viuen a la costa servirà per conèixer una petita foca que ha quedat òrfena i que el senyor Cleghorn adoptarà i s’endurà al seu apartament.
Allà, amb l’ajuda de la veïna miraran d’alimentar la foca i li buscaran un lloc on viure millor, lluny de les mirades del conserge de l’edifici que els té prohibides les mascotes.
Com es pot imaginar, la relació entre el senyor Cleghorn i la senyoreta Craig acabarà en enamorament i la novel·la tindrà in final feliç. Com ha de ser.
La historia està situada en un món que podria assemblar-se al de la infantesa de l’autora, allà pels anys 30 del segle XX. Hi veiem al·lusions al tabac, als carros tirats per cavalls, es parla del circ i del zoològic de Brighton com una possible casa per a la foca i sobretot, la roba que porten ens recorda a temps reculats, com el seu barret de bombí i el corbatí d’en Cleghorn.
Quan la relació amb la veïna comença a ser més evident, coneixerem els seus noms de pila (Albert i Millicent) i també el de la petita foca (Charlie).
Amb la Laura Lagunas, companya del grup de treball, vam col·laborar proposant algunes activitats a fer abans, durant i després de la lectura i un joc relacionat amb les imatges. Es pot sol·licitar la guia de lectura a info@editorialmeraki.co, o les podeu descarregar clicant a la-foca-del-senyor-cleghorn_guia-lectura
Lectura recomanada per a infants a partir de vuit anys.
LES DADES: Títol: la foca del senyor Cleghorn Autora: Judith Kerr Il·lustradora: Judith Kerr Traductor: Marc Donat Editorial: Meraki Pàgines: 96 Barcelona, 2022
Dijous passat es va presentar el darrer llibre de la Rocio Bonilla. Va ser a la llibreria «Lectors, al tren!» de Rubí. Vaig tenir la sort de poder conèixer aquesta artistassa i de fer-li la presentació. Us faig cinc cèntims de com va anar la tarda.
D’entrada, uns dies abans ja es va penjar el cartell d’aforament complet. No em va estranyar perquè la Rocio té una legió de fans de totes les edats que espanta. Només cal anar a alguna fira on estigui ella i veureu les cues interminables que es formen perquè els hi signi un exemplar.
La sorpresa va ser quan, amb molta generositat, va proposar fer dos presentacions seguides. La primera adreçada als infants i la segona a un públic adult (bàsicament pares, mares, mestres i followers).
La primera part va començar amb la Rocío, molt divertida, fent una il·lustració in situ, mentre la Mercè Rubí narrava el conte, o millor dit, feia una interpretació amb titelles de la història. Genial!
Després una estona de dedicatòries i fotos diverses i en acabar vam presentar el conte i el vam analitzar amb els adults que es van congregar.
Volíem que fos la primera presentació submarina de la història i per tant, vam haver d’imaginar que ens capbussàvem i nedàvem fins al fons del mar, allà on viuen la colla dels 11.
Com si fossin capes d’una ceba vam anar traient el suc als diferents elements que conformen el relat fins arribar ben a prop del cor del relat. Dic “ben a prop” perquè sempre queden espais per a noves interpretacions.
Vam recordar alguns llibres mítics en que els animals del mar són els protagonistes, començant pels coneguts “El viejo y el mar” de Hemingway, seguint per “Moby Dick” de Melville i les “20000 llegües de viatge submarí” vernianes. Vam recordar també “el colombre” de Dino Buzzatti, “El peix irisat” de Marcus Pfister i, sobretot, el “Neda-que-neda” de Leo Lionni.
De què va “La colla dels 11”?
Al web d’Animallibres ho expliquen perfectament, en unes poques línies. Diuen:
Arriba el nou àlbum de Rocio Bonilla, una història valenta sobre els límit de la por i el respecte en les relacions d’amistat. Està protagonitzat per un peixet que s’adona que una colla que és temuda no és una veritable colla, perquè en les colles de veritat, cadascú hi compta i tothom és respectat. Quan el van convidar a unir-se a aquella colla, el Benjamí es va sentir important. Era extraordinari formar part de la colla dels 11, tothom els admirava i respectava! Però era admiració de debò o simplement els tenien por? El Benjamí havia de prendre una decisió: continuar sent el peix número 11 o defensar l’amistat i el veritable respecte. Una història sobre la força del grup i la importància del pensament i les decisions que prenem com a individus.
I és tal qual.
A la trobada, la Rocio ens va poder explicar el tractament i la importància que dóna a les mirades del peixos (i a les no mirades, perquè, en bona part del relat, la colla va amb els ulls tancats), al color canviant segons la situació, al nom del peix protagonista: Benjamí. Es va comentar que Benjamí vol dir el més petit i té un cert paral·lelisme amb els protagonistes dels contes populars on el més petit sol ser l’heroi.
De camí a casa, al tren, vaig fer una connexió estranya amb un heroi que, com el peix, també es deia Benjamí i jugava a futbol. Potser recordareu una sèrie japonesa de dibuixos animats que es deia “Oliver i Benji”
Però el tema del conte és molt més colpidor perquè ens parla de les colles tòxiques, dels abusananos que empaiten als demés. Uff! Aquí hi ha molta tela que comentar. La gràcia, però, és que la Rocio sap donar-li la volta i ens presenta un final espatarrant i positiu.
La conclusió a la que vam arribar és que “La colla dels 11” és un llibre que en mans d’un club de lectura permet una sessió ben sucosa.
Si podeu, feu una lectura pausada i reflexioneu sobre el que amaguen les diverses capes del relat. Val la pena. Ah! I si sou fans d’Star Wars, alerta!
amb en Carles, la Rocio i la Montse
LES DADES: Títol: la colla dels 11 Autora: Rocio Bonilla Il·lustradora: Rocio Bonilla Editorial: Animallibres Pàgines: 40 Barcelona, 2022
La invitació a la lectura 