De vegades prepares una acció i el resultat acaba superant les expectatives. És llavors que et replanteges i tornes a pensar en quin punt no vas calcular o no vas valorar el potencial de l’activitat. És el que ens va passar dimarts passat amb la tertúlia clandestina que vam viure a l’Espai.

Es tractava d’un experiment nou. Amb la convidada —”the Greatest”, la gran Núria Vouillamoz— i la complicitat d’una altra companya que va fer de jutgessa, vam idear una mena de joc on presentàvem llibres com si fos una partida d’escacs. Els dies anteriors ja havíem anunciat que es tractava d’un partida de “Bookchess” o millor, la final del campionat mundial (poca broma, oi?) i havíem dit que per accedir calia dir, com sempre, una contrasenya que en aquesta ocasió era «gambit de dama» en al·lusió a l’exitosa i coneguda sèrie televisiva.

Com va anar la sessió?

A les sis van arribar, de manera clandestina, els convidats. Alguns ja ens havien dit que vindrien i d’altres es van presentar de sorpresa (i quina sorpresa!) i fins i tot un parell de companyes del MEAC venien de fer 120 quilòmetres per ser-hi presents. No cal ni dir que l’emoció va ser màxima!

Primer vam dir les paraules protocol·làries d’agraïment i vam explicar alguns llibres de literatura infantil i juvenil on els escacs tenen la seva transcendència, com «Les galetes del Saló de Te Continental», «La Inmortal» o «Vull ser reina» i, com no!, vam llegir un fragment de la «Novel·la d’escacs» del gran Stefan Zweig.

Després, la Désirée Grifé, la jutgessa, va fer les explicacions de com es juga a “Llibrescac”:

Es tracta d’una partida d’escacs que enlloc de les típiques peces hi ha llibres. Cada jugador ha preparat els seus 16 llibres preferits i la jutgessa diu un tema. Cada jugador busca entre els seus llibres si hi ha algun que casi amb la proposta i el presenta. La jutgessa decideix quin és el que mereix el punt de cada tirada. A continuació diu un altre tema i així successivament.
Cada jugador té cinc minuts per presentar el seu llibre. La partida dura una hora.
Com en el joc d’escacs tradicionals comença el jugador amb els llibres folrats de blanc.

I va començar la partida. Els temes que vam tractar van ser un llibre-joc, un llibre basat en fets reals, un llibre amb molts colors, un llibre que a Gandhi li agradaria (lo correcto, a veces, es desobedecer”, va dir), un llibre d’estar per casa i un llibre de coneixements.

No hi va haver temps per a més. Vam poder explicar 12 bones lectures i la partida va acabar en taules. Tots contents. Hi haurà mecus! (és una paraula que usem a l’Hospitalet quan volem jugar. Si ens apleguem una colleta i volem fer un partidet de basquet, futbol, petanca o el que sigui, diem: Fa un mecus? que vol dir “juguem?”) Doncs això, potser hi haurà mecus o “revanxa” (que també està mal dit, ho sabeu, oi?)

Vam acabar amb la foto de família, una cançó i l’emplaçament per a la següent trobada que serà el dia 2 d’abril a les 12 del migdia. La propera setmana donarem més indicacions, la contrasenya i algun detall gràfic més.

No tenim paraules prou adients per agrair als assistents la seva complicitat, fer-nos la vida tan fàcil perdonant els errors, rient les bromes i felicitant els encerts. Amb persones així, aniríem on diguessin, fins i tot, ens arriscaríem pel camí que proposava Pessoa…

Importemo-nos apenas com o lugar onde estamos.
Há beleza bastante em estar aqui e não noutra parte qualquer.

(Només ens importa on som.
Hi ha prou bellesa en ser aquí i no en un altre lloc.)

Un petit vídeo de record de la trobada: