Un ocell apareix caminant tranquil·lament amb una escala vermella sota l’ala. L’ocell té un bec rialler molt llarg, sembla un kiwi. No sabem on va però de seguida veiem que el seu propòsit és pujar dalt d’una teulada. I així ho fa. Recolza l’escala i s’enfila cap a munt. Com si volgués créixer, fer-se més gran, l’ocell va amunt, molt amunt.
Des d’allà estant, albira un arbre i té la idea d’enfilar-se damunt de la seva copa ajudant-se de la seva escala vermella. I després encara vol pujar més amunt (recordeu “a què fa gust la lluna? o “el pastís és tant amunt”?) fins als núvols i més enllà, ja imagineu on.
És un llibre bonic, ideal per als dos-tres anys, amb imatges molt ben definides. Un llibre tranquil que fa de bon explicar.
Quan arribem a la part central, el relat fa un retorn a la situació inicial i l’ocell torna a baixar. Pujada i baixada.
Després, l’ocell i el seu amic, un conill que hem anat veien a totes les pàgines, es troben perquè l’ocell ha perdut la seva escala vermella.
És moment de tancar el llibre i deturar el relat per preguntar als infants com podrà fer l’ocell per trobar l’escala, o millor, com podrà l’ocell tornar a pujar tant amunt. Segur que troben la solució, oi?
Les imatges estan ben definides i és fàcil reconèixer els elements que hi apareixen.
Ens agrada trobar contes per als infants d’aquestes edats que, a més d’ajudar a descodificar el que estan veient, aportin un plus més, com en aquest cas que permet fer petites inferències, sobretot al final del relat.
Podeu veure un petit vídeo fet per Kalandraka televisió:
LES DADES: Títol: L’escala vermella Autor: Fernando Pérez Hernando Il·lustrador: Fernando Pérez Hernando Traductora: Helena García Editorial: Kalandraka Pàgines:36 Barcelona, 2022
Hem tingut una visita molt especial. Hem compartit una tarda amb les alumnes del grup de segon curs de Grau Superior de l’IES Severo Ochoa (https://agora.xtec.cat/ies-severo-ochoa/) que estudien Educació Infantil i que d’ací a uns mesos començaran a treballar a les llars d’infants i a les escoles.
Vam centrar la trobada en com explicar contes, quins contes i quines estratègies emprem perquè la literatura formi part de les vides dels infants des de ben menuts.
Vam començar narrant de viva veu el conte de “El Bebè” de Frank Manuskin, un clàssic que ens ajuda a entendre conceptes com quin és el moment en què s’ha de començar l’educació literària dels infants, com són de necessàries les repeticions i quin és el poder evocador d’imatges que projecta de la paraula dita.
Amb la companyia de la María Bote, mestra d’Educació Infantil i companya del Grup de Treball «Passió per la lectura» vam explicar diversos relats amb suport llibre, amb objectes i de viva veu.
Crec que l’objectiu de mostrar com a través dels àlbums il·lustrats i dels contes populars va quedar prou assolit. Vam triar llibres que expliquen històries senzilles, d’estructura acumulativa on les escenes o situacions es repeteixen diverses vegades seguint el mateix esquema, com «De què fa gust la Lluna?», «Pim, pam, Poma!», «el pastís es tan amunt», «Tots al bus!», «Matrioska», etc.
Agraïm a en Daniel Ibanco, el mestre que acompanyava el grup, el seu entusiasme encomanadís i facilitar poder compartir una estona amb un grup potent i disposat a aprendre (bé, de fet van ser dues sessions amb dos grups diferents).
Les portes de l’Espai Llamps i Centelles estan obertes per a ells i així vam quedar, en futures col·laboracions.
No podíem estar-nos de recomanar-lo novament. Es tracta d’un llibre amb unes il·lustracions precioses i uns textos poètics que funcionen molt bé llegits en veu alta.
Dels poemes que tracten del animals que s’arrosseguen és d’on ens vam inspirar per fer la pregunta del concurs dels llibres per somiar:
Ens heu de dir un adjectiu que completi la rima de la coneguda cançó d’en Xesco Boix “Vaig conèixer un gripau blau, un gripau blau babau, que es creia ser, però de veritat, res més que un príncep…”
És relativament fàcil. Només hem de buscar un adjectiu que rimi amb «veritat» i no cal que sigui necessàriament el de la cançó! Segur que sou molt imaginatius.
Les respostes, com sempre, les podeu enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu de temps fins diumenge dia 20 de febrer.
I els guanyadors del darrer concurs són el Marc i els seus fills Lluc i Robin. L’enhorabona!
En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va mantenir una conversa molt emotiva i positiva amb l’escriptor Albert Espinosa, autor d’històries al·lucinants nascudes de la vivència personal amb el càncer que combinen patiment, alegria i coratge, com l’elogiada “Polseres vermelles”, de la que se n’ha fet 16 versions, també la de Steven Spielberg, i que ha triomfat a tot el món. Escriptor, actor, director i guionista de sèries i pel·lícules d’èxit com “Planta quarta” o “Los espabilados”, després d’un silenci a l’exposició pública, va explicar de què va el seus 11è llibre, que ha titulat “Estava preparat per a tot menys per a tu“, un llibre “salvaferides” que l’ajudarà a sobreviure al dolor el dia que mori la mare, i que se suma als ja publicats en 40 països, amb més de 2.500.0000 llibres venuts.
Hi ha un grup de bibliotecàries que cada any organitzen una sortida a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Montreuil (Paris) i tornen amb la maleta carregada de novetats. Alguns dels llibres que compren, potser d’ací uns mesos, els veurem traduïts al català i d’altres, en canvi, mai trobaran editor. Sigui com sigui, és interessant saber què es cou més enllà del nostre país i conèixer les noves tendències que arribaran (o no) a mans dels nostres nois i noies.
La visita a la Fira té al·licients curiosos.
Un és la possibilitat de parlar amb els autors que solen estar presents i/o demanar-los, a ells i als il·lustradors que facin una dedicatòria. Solen emprar el seu temps fent un bonic dibuix personalitzat, o unes paraules amables, que són rebudes com un tresor.
Una altra, és saber què ha comprat cadascú, perquè veient la tria, us ho cregueu o no, es pot intuir com és la persona.
Unes setmanes més tard, organitzen una trobada per explicar un parell de llibres als demés.
Dilluns passat van venir a l’Hospitalet, a l’Espai Llamps i Centelles, i va ser un matí d’aquells per emmarcar.
Primer els vaig explicar els objectius de l’Espai, qui som i algunes de les accions que fem o tenim previstes. De tot el que vam comentar em quedo amb la col·laboració amb Medellín (Colòmbia) perquè entre les assistents estava la Teresa Duran que ha tingut el privilegi de ser convidada en diverses ocasions i coneix algunes curiositats d’aquella ciutat. De fet, vam riure molt amb algunes anècdotes inversemblants que no es poden reproduir. Tot venia al cas de l’acció «Libros libres en Latinoamérica» i de com estem recollint llibres en castellà per enviar-los en vaixell el proper mes de març (si la pandèmia no ens ho impedeix) cap a “La ciudad de la eterna primavera”. Si voleu conèixer el projecte, cliqueu a l’enllaç següent:
Ai, com són d’agrair les portades que ens criden. En un impuls, comprem el llibre i després no sabem si el contingut compensarà l’esforç econòmic. Però és que la portada d’aquest llibre és tant bonica, però tant, que ja paga la pena.
«Gran Panda y Pequeño Dragón» no és ben bé un relat amb inici, nus i desenllaç. Ens explica que el Panda i el Drac inicien un viatge (en primavera que és quan tot comença) per les estacions de l’any i durant el viatge es perden. És una metàfora de la nostra vida perquè sovint estem perduts (alguns més que d’altres). En aquesta pèrdua troben llocs preciosos que d’altra manera no haguéssin trobat. Recordeu el poema de Robert Lee Frost?…Doncs aquesta és la idea.
El llibre explica mitjançant uns dibuixos dolços i amables i unes converses tranquil·les i filosòfiques els pensament del Panda i el Drac, les seves emocions, i ens recorden les dificultats de la vida. La majoria de pensaments, però, són positius i apunten als moments feliços que ens acosten els uns als altres, al carpe diem, i a les fortaleses que ens ajuden a superar els entrebancs que se’ns presenten.
Un llibre de filosofia oriental que està inspirat en les vivències de l’autor quan treballava de voluntari amb els samaritans, que és com una mena de telèfon de l’esperança.
Crec que si us poso unes frases, ho entendreu millor:
LES DADES: Títol: Gran Panda y Pequeño Dragón Autor: James Norbury Il·lustrador: James Norbury Traductora: Noemí Risco Editorial: Nube de tinta Pàgines: 160 Barcelona, 2021
Hi ha una història ben curiosa al voltant d’aquest llibre. Diuen que l’any 2005 van trobar els dibuixos d’en Crockett Johnson arxivats amb d’altres papers i documents a l’Institut Smithsonian (Washington). L’Institut és un centre d’investigació que està format, entre altres edificis, per 19 museus. És una instal·lació monumental que no ens la podem imaginar.
Bé, entre els documents hi havia aquesta història de dos nens, l’Anna i en Benjamí, que van a una platja a buscar conquilles i de tot el que allà els passa.
Al principi, la nena diu que està cansada i avorrida.
«No m’importaria ser dins d’un conte -va dir l’Anna- perquè als contes la gent no es passa el dia buscant conquilles. Els passen coses interessants.»
I en Benjamí li respon que els contes només són paraules. I les paraules només són lletres. I les lletres només són traços diversos. I comença a dibuixar lletres a la sorra.
Escriu «MELMELADA» i , de cop, apareix al seu davant un bol ple de melmelada.
És clar, la platja està encantada i tot el que escriuen esdevé realitat. Després posen «PA», «LLET», «ARBRE», «DOLÇOS» i tot apareix màgicament.
Mentre anem llegint i mirant les imatges notem que hi ha alguna cosa poètica al darrera que ens arriba ben endins i ens emociona.
A continuació, els nois escriuen a la sorra la paraula «REI» i apareix un rei trist que està assegut amb una canya de pescar. Llavors fem la connexió amb la pel·lícula “El rei pescador” i després recordem la llegenda artúrica i l’episodi d’un rei pescador que guardava el Sant Greal.
L’aventura va planant prou bé i van apareixent nous escenaris a mesura que escriuen «BOSC», «GRANGES», «CASTELL», etc. cap a un final tan plàcid i tranquil com podem suposar, en aquest viatge d’anada i tornada. Ve a ser com el “conte contat” que tanca la història i ens retorna a la realitat.
Les imatges estan inacabades, són esbossos fets a llapis i alguns traços estan sense esborrar. El llibre manté un aspecte com de quadern de dibuixos o quadern de naturalista, amb una coberta preciosa, amb cartró de color cru i llom de roba negra. Estètica anys seixanta.
«La platja màgica» és un relat que ens endinsa en el món imaginari de les paraules que segueix la idea de l’autor Crockett Johnson, el qual va escriure, 40 anys abans, una altra joia amb el mateix missatge. Recordeu «Harold i el llapis de color porpra?» Doncs sí, aquest.
LES DADES: Títol: La platja màgica Autor: Crockett Johnson Il·lustrador: Crockett Johnson Traductora: Maria Luchetti Editorial: Corimbo Pàgines: 62 ISBN: 978-84-8470-633-5 Barcelona, 2021
El 22 de febrer es donarà la coincidència que és una data capicua (22-02-2022) i hem triat aquest dia per fer la segona «TERTÚLIA CLANDESTINA» que en realitat serà la primera perquè la de gener es va ajornar al 2 d’abril perquè no semblava prudent fer una trobada presencial tal i com estava la situació sanitària.
La idea és no donar moltes pistes sobre què farem i qui serà la persona convidada però alguna cosa sí que us podem avançar.
Serà un joc, una mena de competició entre dos equips.
Un estarà format per col·laboradors de l’Espai i l’altre (bé, l’altre és sorpresa) és una bona gent que diuen que són expertes en literatura infantil i juvenil i han acceptat el repte de competir amb nosaltres (No tenen res a fer, això ja ho sabem abans de començar, però les deixem amb la il·lusió).
Presentarem els millors llibres que s’han editat en els darrers mesos (al nostre entendre) i veurem quin dels dos equips es menja a l’altre. Una pista gràfica:
Data: dimarts, 22 de febrer de 2022 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles (carrer Rosalía de Castro 80, 08901 l’Hospitalet de Llobregat)
Com accedir: Dient la contrasenya. En aquest cas serà «Gambit de dama»
Si teniu clar que vindreu i ens ho dieu, millor, perquè us reservarem un bon lloc a prop de la pista de joc. Ho podeu fer enviant un correu electrònic a espaillampsicentelles@gmail.com
Si no ho sabeu i finalment us animeu a venir, quan arribeu, digueu la contrasenya i endavant. Us hi esperem!
El títol d’aquest àlbum és «El llibre de la sort» però de seguida entenem que es tracta de la bona sort i la mala sort, perquè la coberta i la contracoberta estan capiculades i representen la mateixa escena vista des d’angles oposats 180 graus. En una, les lletres del títol són en color blau i ens fa pensar en la bona sort, en l’altra, en canvi, són en color vermell.
De fet, són dues històries connectades i, per tant, podem començar per la que ens vingui de gust.
Una aventura se centra en el viatge del senyor Bonaventura, un home al qui tot li surt bé. El relat explica el viatge que decideix fer a l’illa de Sérere i veiem totes les peripècies afortunades amb les persones que es va trobant pel camí.
Si obrim el llibre per l’altra banda, veiem al senyor Malastruc que també fa un viatge amb el mateix destí que en Bonaventura.
La lectura del text no presenta dificultats de comprensió però, en canvi, la gràcia està en interpretar les imatges i descobrir un munt de detalls que ens porten d’un viatge a l’altre. Ve a ser com un “buscant a Wally” molt divertit. Potser la primera vegada no interpretem o no entenem la importància de totes les imatges.
Per exemple, si comencem amb el senyor Bonaventura, quan arribem a la imatge anterior no sabrem qui és l’home que corre de pressa per no perdre l’autobús, ni que li passa al globus que aguanta el nen petit, ni de qui és la maleta que trobarà en Bonaventura al maleter. No serà fins al moment en que llegim la segona aventura que no ens adonarem del perquè de determinades il·lustracions. És formidable.
Al centre del llibre, a doble pàgina, la imatge d’un vaixell i el seu reflex al mar és d’una subtilesa genial perquè tanca les dues històries de la mateixa manera, les mires per on les mires. I només cal obrir les dues pàgines per veure com acaben (només imatges, sense text) les dues peripècies.
Un bon llibre per mirar una i una altra vegada i descobrir cada cop nous detalls que ens fan somriure.
Al web d’A buen paso podem llegir: Ocupen les pàgines d’aquest llibre d’una banda l’aventura del senyor Bonaventura i, si li donem la volta, de l’altra la del senyor Malastruc. Els dos viuen al mateix edifici, però no es coneixen. Un és ordenat i es pren la vida tal com li ve. L’altre, una mica desastrós i sempre emmurriat, s’enfronta als objectes i aquests a l’hora també s’enfronten a ell. Per coses de l’atzar, els dos escolliran la mateixa destinació per les seves vacances. A mida que segueixes el fil de la narrativa, amb un ull fixat en una història i l’altre en l’altra, podràs reflexionar sobre el funcionament de l’atzar mentre gaudeixes descobrint cada detall amagat en les noranta imatges que donen vida a aquest llibre.
LES DADES: Títol: El llibre de la sort Autor: Sergio Lairla Il·lustradora: Ana G. Lartitegui Traducció: Xavier Canyada Editorial: A buen paso Pàgines: 48 Barcelona, 2021
Ahir, diumenge, 30 de gener, a “L’ofici d’educar” vam parlar de l’àlbum «Tancho» escrit i il·lustrat per en Luciano Lozano i editat per Akiara books.
El llibre explica la vida d’un nen que cada hivern queda fascinant amb el ball que fan les grues a l’illa de Hokkaido. Però s’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.
Les il·lustracions són precioses, i és una bona lectura, amb un missatge ecologista potent al darrere. Molt recomanable, amb uns annexos aclaridors per entendre una mica més de la cultura japonesa.
Com a cada programa, regalem el llibre als qui participen contestant una pregunta relacionada amb el que hem comentat. I ho podem fer perquè, molt generosament, les editorials ens fan arribar un exemplar. Els ho agraïm molt sincerament.
I la pregunta del concurs d’aquesta setmana, relacionada amb el llibre “Tancho” és fàcil si heu escoltat el programa:
Què significa Tancho en japonès?
Les respostes han d’anar per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge.
També vam anunciar la guanyadora del darrer concurs i que s’endurà un exemplar del llibre «El nou»: L’afortunada va ser la Sara Arjona, l’enhorabona!
En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va entrevista a la psicòloga Alba Alfageme que ha publicat un llibre molt potent i aclaridor “Quan cridem els nostres noms, guia per a l’autoconsciència i resiliència feminista”. L’Alba va explicar que una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència física o sexual i un 30% de les estudiants han tingut una primera experiència sexual forçada. L’antídot, segons explica, és educar nens i nenes en el feminisme: “El feminisme salva vides. A mi me la va salvar, és la millor guia per construir un món millor per a tothom, en el qual es posin la vida i el benestar al centre.“
Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem. Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.
Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.
En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?
Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.
Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.
Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.
Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.
I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.
De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé: Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany… En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…
Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.
Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.
Recomanat a partir de cinc anys.
LES DADES: Títol: Un nen molt estrany Autor: Ricardo Alcántara Il·lustrador: Albert Asensio Editorial: Joventut Pàgines: 36 Barcelona, 2021
La invitació a la lectura 