«La sopa del senyor Lepron» és un àlbum molt ben il·lustrat que ens parla d’una llebre de pèl esponjós i orelles llargues que fa la millor sopa del món i cap animal del bosc no sap perquè les seves sopes són tan bones, ni quin és el seu secret.
En aquest llibre, a més a més d’assaborir la sopa del senyor Lepron i les verdures que la fan possible, plenes d’olors i sabors, assaborim unes il·lustracions boniques de debò que conformen diversos relats paral·lels. Mireu per exemple, l’eriçó assegut al vàter, llegint…
Hi ha un dia que és l’assenyalat al calendari perquè el senyor Lepron faci la seva famosa sopa: El primer dia de la tardor. Amb l’ajuda de tota la seva família, prepara la sopa. Totes les llebres s’impliquen en la recerca dels ingredients: mongetes verdes, mongetes, sàlvia, naps, cebes, pastanagues, carabasses, cols, api, espinacs, costelles, espàrrecs, etc. i, quan té tots els ingredients, en Lepron es posa a la feina.
Primer va al rebost, un espai que la il·lustradora converteix en un món de sensacions i objectes que creen una calidesa extraordinària i ajuden a que el relat flueixi perfectament.
Quan la sopa es va fent, en un procés de cocció lent, recordem que les coses ben fetes requereixen un temps.
Finalment, com cada any la sopa és un èxit i ningú no entén com pot ser tan bona.
Hi ha qui diu que la bondat depèn de l’aigua del bosc, altres que és cosa de l’aire, o de la terra on creixen les hortalisses. Però els pagesos de la zona expliquen que no, perquè ells ho fan tot igual que el senyor Lepron, amb els mateixos ingredients, mateix procés, mateix aire, mateixa aigua i, no obstant això, la sopa és diferent.
Ningú no coneix el secret i la sopa esdevé famosa. D’aquesta manera, arriba un moment en que al bosc es construeix una fàbrica, la fàbrica Lepron, que farà la sopa i l’exportarà a tot el món, en una llaunes formidables que recorden les famoses Campbell de Warhol.
Però alguna cosa ha canviat… i la sopa ja no és la famosa sopa. El final fa que pensar, molt.
Lectura recomanada per al cicle inicial
LES DADES: Títol: la sopa del senyor Lepron Autora: Giovanna Zoboli Il·lustradora: Marichiara Di Giorgio Traductora: Clara Jubete Editorial: A buen paso Pàgines: 48 Barcelona, 2022
Ahir, diumenge, vam presentar aquest llibre tan divertit d’en Sergio Lairla i amb il·lustracions d’Ana G. Lartitegui, publicat per A Buen Paso, una editorial que fa una feina delicada i amb bon criteri.
El llibre ens parla de la bona sort i de la mala sort, i ho fa a través de dos personatges: el senyor Malastruc i el senyor Bonaventura. És un llibre original, curiós, divertit i molt ben il·lustrat en què la història dels dos personatges en un moment determinat s’entrellaça. En vam parlar en aquest blog. Recordeu: https://jaumecentelles.cat/2022/02/02/el-llibre-de-la-sort-un-viatge-que-en-son-dos/
I com cada setmana fem una pregunta fàcil sobre el llibre i entre els participants que l’encertin sortegem el llibre que hem presentat, gentilesa de les editorials. No podem estar més que agraïts de la col·laboració de totes elles. La pregunta del concurs d’aquesta setmana és:
Quin és el nom del personatge a qui tot li surt de meravella?
Envieu les respostes al correu electrònic loficideducar@ccma.cat, teniu temps fins diumenge 1 de maig.
Els guanyadors del darrer concurs són el Lluc, el Robin i el Marc, l’enhorabona família! El llibre “amics” és per a vosaltres.
En el mateix programa és va parlar de fake news i quines eines emprar a l’escola i a casa eines perquè no els la colin.
Més de la meitat de la població, un 55%, està preocupada per no ser capaç d’identificar què és cert i què és fals a internet, segons l’informe “Digital News Report”, publicat per la Universitat d’Oxford. Sempre hi ha hagut notícies falses, però amb internet circulen molt de pressa i també arriben a infants i adolescents, els grans usuaris de les xarxes. Periodistes experts en desinformació defensen que l’educació mediàtica arribi a les cases i també al currículum escolar per lluitar contra l’analfabetisme digital. En parlem a “L’ofici d’educar” amb Nereida Carrillo, doctora en Comunicació, i impulsora de Learn to Check, que ofereix recursos gratuïts i tallers per entrenar l’esperit crític; Mònica Roca, periodista i cocreadora de Passaport digital per educar en competències digitals i alfabetització multimèdia a Secundària, Miquel Àngel Prats, mestre, pedagog i autor del llibre “Viure en digital” i Carlos Baraibar, responsable del “Fets o fakes” de Catalunya Ràdio.
Si volleu escoltar el programa sencer, aquí teniu el podcast:
El títol d’aquest àlbum és «El llibre de la sort» però de seguida entenem que es tracta de la bona sort i la mala sort, perquè la coberta i la contracoberta estan capiculades i representen la mateixa escena vista des d’angles oposats 180 graus. En una, les lletres del títol són en color blau i ens fa pensar en la bona sort, en l’altra, en canvi, són en color vermell.
De fet, són dues històries connectades i, per tant, podem començar per la que ens vingui de gust.
Una aventura se centra en el viatge del senyor Bonaventura, un home al qui tot li surt bé. El relat explica el viatge que decideix fer a l’illa de Sérere i veiem totes les peripècies afortunades amb les persones que es va trobant pel camí.
Si obrim el llibre per l’altra banda, veiem al senyor Malastruc que també fa un viatge amb el mateix destí que en Bonaventura.
La lectura del text no presenta dificultats de comprensió però, en canvi, la gràcia està en interpretar les imatges i descobrir un munt de detalls que ens porten d’un viatge a l’altre. Ve a ser com un “buscant a Wally” molt divertit. Potser la primera vegada no interpretem o no entenem la importància de totes les imatges.
Per exemple, si comencem amb el senyor Bonaventura, quan arribem a la imatge anterior no sabrem qui és l’home que corre de pressa per no perdre l’autobús, ni que li passa al globus que aguanta el nen petit, ni de qui és la maleta que trobarà en Bonaventura al maleter. No serà fins al moment en que llegim la segona aventura que no ens adonarem del perquè de determinades il·lustracions. És formidable.
Al centre del llibre, a doble pàgina, la imatge d’un vaixell i el seu reflex al mar és d’una subtilesa genial perquè tanca les dues històries de la mateixa manera, les mires per on les mires. I només cal obrir les dues pàgines per veure com acaben (només imatges, sense text) les dues peripècies.
Un bon llibre per mirar una i una altra vegada i descobrir cada cop nous detalls que ens fan somriure.
Al web d’A buen paso podem llegir: Ocupen les pàgines d’aquest llibre d’una banda l’aventura del senyor Bonaventura i, si li donem la volta, de l’altra la del senyor Malastruc. Els dos viuen al mateix edifici, però no es coneixen. Un és ordenat i es pren la vida tal com li ve. L’altre, una mica desastrós i sempre emmurriat, s’enfronta als objectes i aquests a l’hora també s’enfronten a ell. Per coses de l’atzar, els dos escolliran la mateixa destinació per les seves vacances. A mida que segueixes el fil de la narrativa, amb un ull fixat en una història i l’altre en l’altra, podràs reflexionar sobre el funcionament de l’atzar mentre gaudeixes descobrint cada detall amagat en les noranta imatges que donen vida a aquest llibre.
LES DADES: Títol: El llibre de la sort Autor: Sergio Lairla Il·lustradora: Ana G. Lartitegui Traducció: Xavier Canyada Editorial: A buen paso Pàgines: 48 Barcelona, 2021
L’editorial “A buen paso” ha recuperat aquest àlbum que formava part de la magnífica col·lecció de FCE “a la orilla del viento”. Vaig veure la portada i vaig dubtar perquè no és la mateixa però la història i el contingut continua essent el mateix.
És un àlbum curiós i que serveix per entendre com funciona la relació text-imatge perquè està ple de detalls que passen desapercebuts i fins que no has rellegit i tornat a mirar-lo vàries vegades no acabes de copsar-los.
És un llibre per compartir amb els infants i fer-los veure què vol dir “llegir les imatges”.
La història és senzilla. Es tracta d’un reguitzell d’esdeveniments que es van encadenant i que són conseqüència de l’anterior. A més, si ens hi fixem bé, podem anticipar el que trobarem a la pàgina següent.
La narració comença amb una dona (la senyora González) que escriu una carta d’amor per al senyor Lairla. És una carta especial perquè com bé diu, “cal parar molta atenció als detalls..” Una carta que fa olor a cirera.
Després el relat fa el seguiment de la carta i anem veient com es produeixen successives caigudes a llocs més o menys inversemblants: un pou, el fons del riu, un volcà, la boca del gegant, etc. És inevitable que recordem el conte d’«Alícia en Terra de meravelles».
Diem que cal estar atents als detalls perquè ens indiquen què passarà o en quin altre lloc veurem determinat objecte. Una bona observació ens permetrà gaudir i entendre molt millor el relat. Per exemple, a la pàgina on la senyora surt de casa hi ha la seva taula de treball. Si ens hi fixem bé, tots els objectes (la ploma, el rellotge, les flors, la làmpada, la paperera, etc.) els tornarem a veure més endavant en llocs estranys, desubicats.
El mateix succeeix amb altres objectes que al final trobarem a casa del senyor Lairla, perquè la narració segueix un camí d’anada fins al número set i tornada fins al zero. Són uns números que encapçalen cada fragment i ens ajuden a contextualitzar l’espai. Ajuden a les imatges que fan la funció de frontissa d’unes portes imaginàries que deixen entreveure el que vindrà després.
La narració està plena de detalls surrealistes, d’objectes amb mides i formes curioses.
Es tracta d’un llibre per llegir en companyia dels infants (resulta difícil per a ells sols) i anar descobrint detalls i intentar resseguir la divertida aventura.
I al final es tracta d’imaginar què hi ha escrit a la carta misteriosa, a la carta d’amor.
Recomanat per a mediadors de lectura.
LES DADES:
Títol: La carta de la señora González
Autor: Sergio Lairla
Il·lustradora: Ana G. Lartitegui
Editorial: A buen paso
Pàgines: 40
Barcelona, 2020
La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i torna a demanar que el deixin entrar, una vegada i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.
L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”, emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.
L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.
LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019
Fa relativament poc, més o menys cinc anys, que coneixem les il·lustracions d’aquest autor (nascut a Elgóibar el 1973) des que el 2010 va veure la llum el seu primer llibre il·lustrat del qual també n’és l’autor. Va ser el magnífic
Bombástica naturalis editat per A buen paso, un àlbum de format gran a manera de llibre de botànica en el que s’explica que un tal Bombastus Dulcimer recopila les seves invencions com ara la famosa Pera aerostàtica per volar en globus, o la Olivera Trabuc que només té el defecte que dispara un cop l’any, quan les olives estan madures, o la Carbassa Carruatge, el Narcís Mirall i molts altres fins a completar tot l’alfabet.
Uns textos curts descriuen els poders de l’invent presentat però podem ampliar la informació amb les il·lustracions detallistes.
D’aquest llibre, el narrador Pep Bruno, al seu blocfa una anàlisi detallada i precisa dels nivells de lectura i, entre altres coses, escriu: Las hermosas ilustraciones, con una estética muy personal y coherente, son perfectas para mostrar el mundo que sugieren y juegan, bellísimas y llenas de detalles delicados. Un regalo para el ojo, muy adecuado para glotones de cosas hermosas.
Les il·lustracions d’Iban Barrenetxea són fàcilment reconeixibles perquè té un estil propi molt definit. De línia clara, una estètica molt elegant i suggerent, amb molt detalls que ajuden a explicar les històries. Els vestits, els objectes, l’arquitectura i els escenaris són, per se, personatges dels seus contes.
Dels llibres que hi ha al mercat podem destacar-ne els següents:
El único y verdadero rey del bosque
A buen paso
Barcelona: 2013
En una caseta de fusta, enmig d’un bosc, viuen tres germans: en Jaska, en Kaspar i la Masia. Els dos primers no són gaire llestos però per sort, la seva germana Masia, els recorda cada matí com s’han de posar les botes. L’últim dia de tardor, al bosc de bedolls, la Masia pronuncia en veu alta un desig: vol tenir una bufanda extraordinària feta de pell de guineu per enlluernar Pekka el moliner i fer que Frigga la bugadera es mori d’enveja.
Els seus germans, en Jaska i en Kaspar, corren al bosc a la recerca d’una pell perfecta per a la bufanda i es donen de cara amb una guineu blanca.
La mateixa guineu blanca que, tot just uns moments abans, estava embrancada en una disputa amb tres corbs negres. També hi arriba al bosc la guàrdia reial conduïda pel mateix Rei Primus Primer.
Un conte hilarant, narrat a través de una prosa elegant i rica i d’unes il·lustracions riques en detalls, que no només marquen el ritme de la pròpia història, sinó que a més ofereixen referències a vegades tendres, altres, iròniques i mordaces. Una història que deixa clar qui és l’únic -i veritable- rei del bosc.
“Si un viajero se aventurase a cruzar los helados mares del norte, si los vientos y las mareas le fueran propicios, si sorteara las tempestades y los monstruos marinos se apiadasen de él, desembarcaría en un lugar donde los inviernos son largos y oscuros y en verano el sol jamás se va a dormir.”
Brujarella
Ed. Thule
Barcelona: 2014
Aquesta novel·la segueix l’estela de El único y verdadero rey del bosque, protagonitzada per personatges que viuen en un món de màgia i fantasia, talment com si fos un conte popular.
Brujarella es una bruixa que viu al bosc de Terragrís, juntament amb altres bruixes que també tenen nom curiosos com Viejarella, la bruixa més vella. Brujarella és la més neta i polida de totes però un dia descobreix que algú li ha robat un mitjó. Aquest serà l’inici d’una recerca detectivesca en la que participaran, a més a més de les altres bruixes, diversos personatges com un llop poeta o un pingüí.
La historia es complica quan descobreixen que totes les granotes, també han desaparegut i és ben sabut que els granotes són un ingredient bàsic per elaborar les pocions màgiques.
La narració es àgil, amena i fàcil de llegir, malgrat la seva llargària. El text s’acompanya d’unes il·lustracions en blanc i negre, precioses.
El missatge final és clar: Quan busques alguna cosa és probable que en trobis una altra. I, possiblement, quan deixis de buscar-la, apareixerà.
La cata
Nórdica Libros
Madrid 2014
La cata (Taste, en l’original) és un conte de Roald Dahl que es va publicar al Regne Unit l’any 1953, dins d’una col·lecció titulada Someone like you (algú com tu).
La història se situa durant el transcurs d’un sopar a la casa d’un corredor de borsa anomenat Mike Schofield. Al costat del propietari de la casa estan la seva dona i la seva filla, el narrador (sense nom) i la seva dona i un convidat, Richard Pratt, un famós gourmet que gaudeix mostrant els seus amplis coneixement dels vins i dels aliments.
Durant el sopar, Pratt es mostra com una persona completament desagradable. En les dues anteriors ocasions en què Pratt va sopar amb Schofield, els dos homes van fer una aposta curiosa: Van apostar a que Pratt no podria identificar un vi especial que havia comprat per a aquesta nit. En ambdues ocasions, Pratt va guanyar. Però aquesta vegada, Schofield posseeix una ampolla de claret d’un petit Château francès i n’està convençut que Pratt no serà capaç d’endevinar de quin vi es tracta.
Pratt accepta l’aposta arriscada i la porta fins al límit: Ofereix les seves dues cases si falla però demana la mà de Louise, la filla de Schofield, en matrimoni si encerta.
Tant la jove Louise com la seva mare estan en contra de l’aposta, però Schofield aconsegueix convèncer-les perquè acceptin, convençut com n’està que en Pratt no té cap possibilitat de guanyar.
La liga de los pelirrojos
Anaya
Madrid 2013
Es tracta d’un conte d’Arthur Conan Doyle que comença un dia que Watson va de visita al 221 de Baker Street, i es troba a Sherlock Holmes al costat d’un corpulent home pèl-roig anomenat Jabez Wilson, el qual necessita dels serveis del gran detectiu per resoldre el misteri de la seva recentment perduda ocupació, copiant el primer tom de l’Enciclopèdia Britànica, a La lliga dels pèl-rojos. “Todo empezó por aquí. Léalo usted mismo, señor. A la liga de los pelirrojos: (…) se ha producido otra vacante que da derecho a un miembro de la liga a percibir un salario de cuatro libras a la semana por servicios puramente nominales. Pueden optar al puesto todos los varones pelirrojos, sanos de cuerpo y de mente, y mayores de veintiún años.”
L’edició és extraordinària, des del seu format de grans dimensions fins a les il·lustracions, sense oblidar la innegable gràcia d’aquest cas del detectiu per antonomàsia. El resultat és un llibre pensat per al gaudiment del lector, en més d’un sentit.
Un cas curiós, molt sentit de l’humor i algunes deduccions sorprenents converteixen aquesta lectura en una petita joia de les nostres biblioteques.
El cuento del carpintero
A buen paso
Barcleona 2011
Firmín és el millor fuster que mai hagi existit, de manera que el dia en què el baró Von Bombus perd un braç en el fragor de la batalla, el metge, la Baronessa, el ministre i el Cardenal acudiran a ell perquè li fabriqui un de nou a l’incansable guerrer.
El resultat serà tan espectacular, que les ganes del baró de seguir combatent seguiran creixent en lloc de minvar i Firmín s’encarregarà d’anar reemplaçant les extremitats danyades en les seves conteses fins gairebé quedar-se sense fusta. Així arribarem a l’hilarant desenllaç de la història, un final tan rodó com la figura del Baró.
Les imatges, a doble pàgina, són riques en detalls i tocs d’humor.
Altres llibres amb il·lustracions de l’Iban Barrenetxea són: Traficantes de milagros y sus métodos
H. Houdini
Nórdica libros, Madrid 2014
Blancanieves
Germans Grimm
Nórdica libros
Madrid 2012
Vaig anar a la presentació de les dues darreres novetats de l’editorial A buen paso. L’acte es va celebrar a la llibreria infantil Abracadabra on de la mà d’en Ricardo Rendón s’entesten en presentar aquella literatura que té més dificultats en entrar en les escoles.
Els llibres en qüestió són els àlbum “El intruso” i “Rasabadú”, ambdós il·lustrats per la Cristina Sitja Rubio, una il·lustradora veneçolana que viu a cavall de Barcelona i Berlín.
A les parets de la petita sala d’exposicions hi han els originals de les dues obres, tal com els va acabar la Cristina, amb les notes al marge i indicacions per a la edició. Molt interessant.
La presentació va anar a càrrec de l’editora Arianna Squilloni, que ens va fer una explicació molt passional del que li suggerien els dibuixos i les històries. Ho va anar farcint amb anècdotes personals i aquell ímpetu de les persones que disfruten amb la seva feina. El intruso tal com podem llegir a la pàgina web de A buen paso narra la història d’una pilota que… “A partir del dia en què una pilota entra per la finestra de la seva habitació, el jove protagonista d’aquesta història no tindrà tranquil·litat … Què vol aquesta pilota? Voldrà ocupar el seu espai?
El protagonista observa com la pilota va ocupant la seva habitació, fent amistat amb les altres joguines. Les seves intencions no poden ser bones.
Obsessionat, el noi prendrà mesures contra la intrusa i, potser, d’aquesta manera el que farà serà complicar la seva situació.
El conte té un punt de claustrofòbic al voltant d’una obsessió. La seva prosa nítida, concisa i calibrada contrasta amb el color de les imatges que presenten un món fantàstic i alegre.
Un conte per a comentar i conversar. Un conte per reflexionar sobre les dinàmiques de grup, els nouvinguts, els canvis, el lloc que cada un acaba ocupant en el món ”
Rasabadú és la història d’un drac de paper. Diu la Ressenya que han preparat: “Rasabadú és un drac de paper que viu en un celler juntament amb famílies de taràntules, mosques, rates i altres bestioles. En Rasabadú escolta la ràdio, llegeix el paper de diari amb el qual està fet, repeteix les notícies que hi té escrites sense saber ben bé què està dient, passeja pel celler, saluda els altres. Però un dia es constipa. A partir de llavors viurà angoixat amb el dubte: ¿esternudarà foc destruint-se a si mateix i als seus amics perquè és un drac? O, com que és de paper, esternudarà tan sols confeti?
La taràntula ho té clar: l’esternut d’en Rasabadú acabarà amb el celler, els altres dubten, en Rasabadú es consumeix en la incertesa.
La Cristina Sitja Rubio, ha creat un univers ple de vida i afectes, donant cos a aquest tendre drac que l’Edgar Omar Avilés ha retratat en el moment més delicat, el moment en què un es troba tot sol amb si mateix i descobreix qui és en realitat. Un llibre intens per comentar, discutir, llegir junts. Un llibre per reflexionar sobre la identitat de cadascú de nosaltres.”
Una vintena de persones vam poder gaudir i comprar aquestes dues obres i vam acabar prenent una copeta, que sempre és d’agrair, i demanant-li a la il·lustradora una dedicatòria per a nosaltres o per a les persones que estimem.
De tornada a casa reflexionava sobre les meves lectures, que són variades i diverses, gairebé com a tota la gent que m’envolta. Llegeixo llibre infantils però també novel·la policíaca, llibres d’història, novetats, tot el que em passa per les mans. De vegades no els acabo, altres faig una lectura en diagonal d’aquells fragments que no m’interessen, però de mica en mica vaig construint el meu propi itinerari. Sovint subratllo frases amb retolador marcador o enganxo post-it.
Ara mateix he acabat de llegir “Vida privada” de Josep M. De Sagarra, una lectura que he compartit amb la gent del club de lectura de la biblioteca Vapor Vell. També he xalat de valent amb “Intemperie” de Jesús Carrasco, una novel·la colpidora que és una joia, “L’altra” de la Marta Rojals no m’ha acabat de fer el pes, malgrat que té un inici potent es va fent massa evident el seu desenllaç, “Neuroeducación” de Francisco Mora que s’ha de llegir amb una llibreta al costat, i altres. Entre mans tinc “Segui vora el foc” de Jair Domínguez i “El siglo de las luces” d’Alejo Carpentier, un llibre màgic que ens explica una part de la història de la revolució francesa i la vida a les illes del Carib en aquella època convulsa.
Com a molts de vosaltres, m’encanta llegir, el tacte del paper, la seva olor… assegut a la terrassa de casa, al sillonet de llegir, amb un cafè a la vora, ah!
Els llibres viuen amb nosaltres i com deia C.S. Lewis (crec) “ens recorden que no estem sols” i en acabar notem com ja no som els mateixos. M’atreviria a dir que el llibre també ha canviat, perquè sabem que els llibres estan vius, tenen ànima i sentiments.
No pareu de llegir… i si em voleu dir què esteu llegir ara mateix, estaré encantat de la vida!
La invitació a la lectura 