A l’editorial Combel han encetat una nova col·lecció (preciosa) que han anomenat «ecosfera» i un dels primers títols és aquest «El gran llibre de l’aigua» que porta un subtítol prou explícit: De la transpiració de les plantes a la devastació dels tsunamis.
Ara que estem tan preocupats per la sequera que amenaça les collites i que ens arribi aigua a casa, és un moment molt oportú per conèixer un bon grapat de coses sobre l’aigua.
El llibre és de format gran, està molt ben presentat i té les explicacions justes perquè entenguem una pila de conceptes relacionats amb l’aigua, com saber com funciona una depuradora o perquè es produeixen les tempestes. També hi ha les informacions habituals del cicle de l’aigua, però a més a més sabrem que és la sabana tigrada, perquè hem de beure aigua, quina relació tenien els antics amb l’aigua, quina ciutat famosa es va originar en un oasi, com sobreviu un camell al desert, etc.
Sense aigua, no podríem sobreviure durant molt de temps i a la introducció al gran llibre de l’aigua, es diu que els historiadors creuen que la sequera va tenir un paper principal en la caiguda de les civilitzacions antigues com l’imperi maia a l’Amèrica Central.
Per sort, ara coneixem molt bé com tractar l’aigua i per això els científics ens alerten sobre el canvi climàtic i les sequeres i inundacions conseqüents a diferents zones del planeta.
Un molt bon llibre adreçat a infants de cicle mitjà i més grans on aprendrem curiositats com el nombre de litres d’aigua que hi ha a la Terra, o perquè diem que vivim al planeta blau quan la capa d’aigua és relativament prima a la superfície.
Les autores Sarah Garré i Marijke Huysmans són professors a universitats de Bèlgica i es dediquen a investigar el paper de l’aigua al nostre planeta. Les il·lustracions de Wendy Panders segur que resulten entenedores per als infants. El llibre explica de manera senzilla, amb il·lustracions molt boniques i acolorides, la importància de l’aigua per a tots nosaltres.
LES DADES: Títol: El gran llibre de l’aigua. De la transpiració de les plantes a la devastació dels tsunamis Autores: Sarah Garré i Marijke Huysmans Il·lustradora: Wendey Panders Traductora: Marta Pou Editorial: Combel Pàgines: 64 Barcelona, 2023
M’agrada anar al País Basc i conèixer la seva cultura, la seva geografia i la seva gastronomia. Fa uns anys (no gaires) en una de les escapades de tres dies, vaig anar a dinar a Zarautz, un poble amb una platja enorme i un restaurant prou conegut perquè el propietari és en Karlos Arguiñano. Recordo que vam arribar caminant des d’un poble preciós que hi ha a la vora, Getaria. Des d’allà pots agafar un camí ben asfaltat i turístic que et porta directament a Zarautz en poc més d’una hora. És un passeig molt recomanable perquè vas a tocar de la costa i pots gaudir dels flysch, una formació rocallosa de roques dures i roques blandes que s’intercalen i formen uns plecs increïbles.
D’aquella escapada em va emocionar molt el poble de Getaria, i especialment la seva església construïda en un lloc impossible i envoltada de carrerons estrets i empinats. El poble fa olor de mar i notes la presència d’Elkano, un mariner que fa cinc cents anys fa fer la primera circumval·lació al planeta i que va néixer a Getaria precisament.
Per commemorar l’efemèride, l’editorial Kalandraka ha traduït un relat —publicat inicialment en èuscar— d’en Joseba Sarrionandia que explica aquella gesta, aquell viatge èpic que va començar amb cinc naus i 237 persones, de les que només van tornar 18, a bord de l’única nau que va quedar, la Victoria.
El relat està narrat en forma de diàleg. Una nena li demana a la seva àvia, professora d’història, a punt de jubilar-se que li expliqui una història de debò. I l’àvia comença a explicar-li “la volta al món d’Elkano i Magallanes al segle XVI”
Entremig, la nena li fa moltes preguntes i comentaris que li serveixen a l’autor per narrar altres històries curioses que podem veure en aquest planeta nostre.
La conversa té moments humorístics i també ens parla de poder, economia, diferències culturals, racisme, memòria històrica, etc. M’ha agradat, especialment, quan l’autor es posiciona del costat dels indígenes que vivien feliços abans de la arribada dels conqueridors.
Lectura recomanable a partir d’onze anys.
LES DADES: Títol: Una volta al món Autor: Joseba Sarrionandia Il·lustrador: Ares Traductor: Pau Joan Hernández Editorial: Kalandraka Catalunya Pàgines: 158 Barcelona, 2023
Fa uns trenta anys, amb els infants de cinc i sis anys explicàvem un conte d’en Tonucci que es deia “Il paese dei quadrati” (no recordo on l’havíem aconseguit però corria per la biblioteca escolar). Més tard, l’any 2010, es va publicar en castellà (El país de los cuadrados). L’explicàvem i després fèiem amb cartró quadrats i triangles amb els costats units amb enquadernadors pels vèrtex. Era sorprenent comprovar com els triangles són indeformables i en canvi els quadrats es torçaven de seguida. M’ha vingut al cap aquests dies veient el drama de Síria i de Turquia on el terratrèmol ha fet caure edificis sencers.
Un altre llibre fet amb figures geomètriques i que val molt la pena és «Hi havia una forma». És un relat a camí del conte tradicional oral i l’àlbum, amb un disseny molt modern.
Comença com un conte popular. Diu: Hi havia una vegada, erigit al cim d’un precipici esmolat, un castell immens anomenat Punxerutdretidur. El rei i la reina que hi regnaven eren molt exigents. Només hi toleraven subjectes fets de línies dretes i d’angles punxeguts…
Tot el regne era recte, molt rígid. No hi havia lloc per a corbes ni fantasies estranyes. Tot recte. El rei la reina no suportaven que la seva descendència no fos igual de recta i, per això, no estaven gaire contents amb els seus fills perquè si l’un era molt ondulat, l’altre era massa tou, i el tercer s’havia inflat, etc. fins que va néixer la princesa, una triangle equilàter, amb línies perfectes i angles purs. La seva simetria era total. El Rei la Reina van dipositar totes les esperances de futur en la princesa Triangle.
Va arribar el dia que la princesa havia de triar pretendent, i el seu criteri va ser ben diferents del dels seus pares. Ja ens ensumem que triarà un personatge curiós, rosat i arrodonit com un xiclet, per complicar-ho tot més.
“Hi havia una forma” està molt ben editat i té una estructura curiosa perquè la narració ens recorda els tebeos antics, aquells que duien el text a la part de sota, en una mena de caixa. També hi ha frases destacades en blanc sobre fons negre (com les pel·lis mudes de Charles Chaplin, per exemple)
És un àlbum molt recomanable perquè ajuda a imaginar el relat com fan els contes narrats de viva veu. Les il·lustracions són senzilles i entenedores.
Si el llegiu en veu alta com si es tractés d’un text teatral fa molt d’efecte.
Recomanable a partir de sis anys.
LES DADES: Títol: Hi havia una forma Text i il·lustracions: Cruschiform & Gazhole Traductora: Teresa Duran Editorial: Barrett Pàgines: 60 Sevilla, 2022
Aquesta novel·la és un clàssic, si es pot dir així, que es va publicar per primera vegada fa vint anys. Encara conservo, la primera edició de “Columna” i també conservo (això és més valuós) l’amistat amb en Josep-Francesc, amb qui vam compartir els primers anys del Grup de treball “Passió per la lectura”.
El llibre el vam incloure en una de les primeres recomanacions que es deia “50 del XXI” i allà hi havia el bo i millor d’aquells dos primers anys de segle.
De què va “Els llops de la lluna roja”?
La Maria, la protagonista d’aquesta novel·la, és una pastora de tretze anys del Berguedà que té un molt bon amic: el seu gos Fílax. Quan arriba una llopada al poble, el gos s’enamora de la lloba i fuig dins del bosc. La Maria que no vol perdre el seu gos se’n va amb ell per protegir-lo.
Així, la primera part de la novel·la és el viatge d’aquests amics pels boscos i muntanyes de Catalunya. En la segona part de la novel·la, el final de la guerra civil pren tot el protagonisme.
En aquest relat seguim diverses trames interessants com la història d’amistat entre la Maria i els llops, la descripció minuciosa de la vida dels llops, la història d’amor de la Maria amb un soldat nacional i les conseqüències de la guerra en les famílies. Tot molt ben explicat fins arribar a un final del qual es desprèn que els dolents no són els llops, sinó les persones.
Com diu la Maria: Entre els llops he conegut gent més bona que entre les persones”. Aquella tarda no va parar de nevar. Els peus se m’ensorraven en la neu a sota els roures. La nit s’aventurava ben difícil. Però la tarda va ser el millor dia de la meva existència. Això que dic és injust, la meva família sempre m’havia estimat. Jo vaig tenir la sort de tenir uns pares i uns avis que m’estimaven i estaven per mi malgrat l’escassetat dels seus recursos. No tothom pot dir que els hagi tingut. Si dic que aquell dia va ser el millor és perquè uns animals tan perillosos com els llops m’estimaven.
Els llops de la lluna roja va obtenir el Premi Ramon Muntaner, l’any 2002.
Per als nois i noies, a partir de catorze anys és un gran relat que els pot portar a abordar diversos temes, com la geografia física (la Catalunya Nord, els Pirineus) i humana (el mon rural català), històrics (la Guerra Civil espanyola), filosòfics, morals, lingüístics (frases fetes, comparacions) i d’altres.
Podeu sentir l’autor explicant nombroses anècdotes i coneixements sobre aquesta novel·la en una entrevista que li van fer a Penedès televisió, clicant a:
Curiosament, aquesta setmana he llegit «Corre, Kuru, corre!» un relat curt, bonic i basat en fets més o menys reals. El va escriure en Patxi Zubizarreta i va guanyar el Premi Ala Delta fa quatre anys. El tenia pendent. He dit curiosament perquè un dels personatges principals és una camella formidable que cuida, alleta i protegeixi una petita girafa durant la travessa del desert. La camella, a més a més, la defensen els homes de la caravana perquè, ella no ho sap, el seu instint maternal els portarà al seu destí. Una gran història que comparteix protagonisme amb “Paraules de caramel”, un altre camell.
Hem triat “Paraules de caramel” per celebrar els 200 programes dels Llibres per somiar i ens feia una especial il·lusió que fos una de les obres de Gonzalo Moure, un gran escriptor de literatura juvenil a qui admirem, a més a més, pel seu compromís amb causes com la del poble sahrauí (algunes de les seves obres estan inspirades en les seves estades allà, com “El beso del Sáhara”, “Los gigantes de la luna” i aquest “Paraules de caramel”, un llibre que s’ha reeditat fa molt poc, ara en català. Fa vint anys ja e va publicar en castellà).
L’hem qualificat com un relat dels imprescindibles.
I com cada programa fem una pregunta relacionada amb el llibre. La d’aquesta lectura és la següent:
Quin és el nom del nen que narra la història?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 de febrer.
I la guanyadora de la recomanació anterior (En Charlie Brown i companyia) és la Rosa Soler. L’enhorabona!
Al mateix programa s’ha tractat de com un degoteig de casos d’abusos i violacions activa totes les alarmes. Les convidades al programa, la Laura Ferrer, educadora social especialista en educació sexual i emocional que treballa amb els Mossos per a la prevenció i detecció d’agressions sexuals; la Mireia Expósito, mossa d’esquadra que treballa fent formació a les escoles, i l’advocada Sílvia Soliguer, especialista en violència sexual masclista expliquen que els Mossos es troben amb nenes de 12-13 anys per a qui la primera relació sexual és una agressió sexual no consentida; les capten a través de les xarxes amb perfils falsos i acaben en una violació. Quines són les conseqüències psicològiques de patir una agressió sexual a aquesta edat? I les conseqüències penals de fer-la? Hi ha certa impunitat? Com podem erradicar la cultura de l’abús i les violacions?
«El búfalo y el pájaro», «Frederick» o «La fugida del pintor Notxa» són exemple de lectures que posen l’accent en aquells personatges que ens fan la vida més agradable. Un ocell que canta, un ratolí poeta o un pintor extraordinari, ens fan evident que hi ha treball, feines o vocacions que són imprescindibles. Està bé que els infants, a casa o a l’escola, els coneguin i els valorin.
S’acaba de publicar “L’elefant amb ulleres”, un àlbum per a infants menuts, dins la col·lecció Petit Nandibú i va d’això, precisament. Ho podem llegir a la contracoberta:
Un elefant no és res extraordinari. Però si l’elefant porta ulleres el conte es posa interessant, oi?
La història ens parla d’un elefant amb ulleres que cau panxa enlaire i demana ajuda perquè té dificultats per tornar-se a posar dret. Van arribant diferents animals com la girafa, el paó, la serp, la tortuga i altres però cap d’ells és capaç de donar-li la solució per posar-se dempeus. Finalment apareix un ratolí (qui, sinó?) i ell ho aconseguirà. Serà el moment de preguntar-li a l’elefant què sap fer si no tan sols es pot posar dret.
«L’elefant amb ulleres» és un àlbum amb una seqüència repetitiva que ajuda a entendre el relat. Els diferents animals que van apareixent només són capaços de donar-li consells a l’elefant i menysprear la seva poca traça, però l’elefant, ja ho podeu imaginar, disposa d’un poder que cap altre bèstia té (mireu bé la coberta i ho comprendreu).
Les il·lustracions de la Natasha Domanova són prou explicites i sintètiques perquè els infants les puguin entendre.
M’ha agradat i, pel que sé, aquest serà l’inici d’una sèrie que tindrà l’elefant com a protagonista. Tan de bo sigui així.
Lectura recomanada a partir de tres anys
LES DADES: Títol: L’elefant amb ulleres Autora i il·lustradora: Natasha Domanova Editorial: Pagès Col·lecció: Petit Nandibú, núm 18 Pàgines: 32 Lleida, 2023
Un criteri que sol anar bé a l’hora de triar una lectura és conèixer la persona que l’ha escrit, el seu estil, els temes que tracta i la seva manera d’entendre la vida. Si t’agrada, quedes enganxat a les seves obres i et costa ser crític perquè t’ha convertit en un “fan”. En aquell moment només esperes l’aparició d’una nova novel·la per ser dels primers en gaudir-la. Recordeu les cues que es feien a la porta de les llibreries per ser el primer en adquirir el darrer Potter, per exemple? Doncs, una cosa semblant em passa amb en Joaquim Carbó.
La seva última novel·la per a joves és una nova aventura d’en Felip Marlot. Sempre he pensat que en Marlot és, en realitat, en Carbó, perquè el que explica és tan versemblant, tan proper i tan viscut que no pot ser d’altra manera.
M’agrada llegir a en Joaquim Carbó, amb la seva prosa farcida d’anècdotes que ens sonen familiars, amb el seu vocabulari replet de frases fetes i el seu humor una mica irònic, àcid o sarcàstic (no sé com definir-lo). M’agrada veure com s’emociona i es sorprèn del que està passant al seu voltant, ell que està de tornada de tantes i tantes coses!
No soc, ja ho veieu, la millor persona per recomanar “En Felip Marlot, els drons i els sensellar” però vaig a intentar-ho. El títol? Ja ens dona les pistes dels temes que tractarà. Per una banda, un de contingut social que ens interpel·la a tots nosaltres, els sensellar, i de l’altra el poder de la tecnologia, els drons, que tan poden servir per fer-nos la vida millor com per fer-nos mal.
L’inici? Un capítol que ens serveix per entrar en el mon d’en Joaquim. La nit de lloro, el titula i, es clar, no podem estar-nos de llegir què significa aquesta expressió que usem sense saber-ne l’origen. I després el recorregut nocturn pels carrers fent recompte de les persones que dormen al ras, a l’entrada de les oficines bancàries, entre cartons, algunes avergonyides de trobar-se ne aquella situació. I en Marlot no pot estar-se de parlar amb ells i de conèixer les peripècies que els han portat a aquest estat lamentable.
Hi ha alguns capítols que, per delirants, no deixen de ser més reals. Crec que en Carbó deu tenir a casa seva (o al seu ordinador) una pila de fets sorprenents extrets de les notícies del diari perquè tot el que llegim ens sona o ens ho fa creure com a versemblant. Per exemple, hi ha un capítol, el tercer, on apareixen la Clara i l’Enriquet, personatges de les anteriors històries, on en Felip els ajuda a enxampar uns lladregots de carteres que es mouen a la sortida de l’estació de metro i usen un truc enginyós per engatussar els passatgers.
A part de la Clara i l’Enriquet també llegirem amb un somriure els records del poble de Morvià i les aventures allà passades.
A la segona part, entrarem amb el nou (no tan nou) i misteriós mon dels drons, aquests borinots que alguns estem descobrint. Hi ha un capítol on ens explica com funcionen els drons que m’ha semblat molt educatiu i didàctic.
Un detall que cal considerar és que a la pàgina 160, quan s’acaba el relat, hi diu que va ser escrit el desembre de 2017. Alerta, perquè en aquells moments dels drons no en teníem coneixement o no se’n parlava, la qual cosa ve a dir que en Carbó va fer una aposta arriscada i visonària. També ens fa veure les dificultats que hi ha perquè es publiquin els llibres. Ens n’alegrem de tenir-lo, encara que sigui amb més de cinc anys de retard, a les nostres mans, finalment.
Bé, i que en Felip es desplaci amb la seva atrotinada vespa fins a l’Hospitalet, ja és la cirereta per recomanar-vos que us el llegiu.
Lectura recomanada a partir de deu anys.
LES DADES: Títol: En Felip Marlot, els drons i els sensellar Autor: Joaquim Carbó Il·lustrador: Francesc Infante Editorial: Animallibres Col·lecció: Formiga vermella, núm. 124 Pàgines: 168 Barcelona, 2022
A la revista L’Hdigital d’aquest mes de gener podeu llegir un text molt divertit de l’Ignasi García Barba, que ens narra les dificultats del Senyor Salvador per oferir-li a Déu els seus serveis i així organitzar un bon departament de màrqueting al Cel, donat com està el món de malament. Una reflexió àcida sobre el Bé i el Mal que fa de bon llegir i que us sorprendrà.
L’Ignasi, home polifacètic, és autor teatral, novel·lista, guionista i director escènic. Es va llicenciar en Història de l’Art i també és Diplomat en Interpretació. Ha publicat dues novel·les i 20 obres teatrals, moltes d’elles estrenades.
Com a guionista ha participat en nombroses sèries com Estació d’Enllaç, El Cor de la Ciutat, Un paso adelante, Los Serrano, Yo soy Bea, Amar es para siempre, Servir y proteger i moltes altres.
Entre els premis que ha obtingut destaquen el Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil 2021; Premi Recull-Josep Ametller 2021; Millor llibre teatral a l’International Latino Book Awards 2019 (Estats Units); Premi Ciutat de Sagunt de textos teatrals 2018, Accèssit del Premi SGAE de Teatre infantil i juvenil 2005, Premi Buero Vallejo 2004, Premi Max de Noves Tendències Escèniques 2004 amb el grup Teatro del Común, Accèssit del Premi Ciutat d’Alcoi 1995 i finalista del Premio Teatro Breve 1994.
Si voleu conèixer més d’aquest autor, entreu al seu web i allà trobareu tota la informació ben organitzada i detallada:
I recordeu que al diari en format paper també trobareu un banner que us dona accés al web. Si us passeu per qualsevol biblioteca de la ciutat i els comenteu que seguiu els relats i que en teniu tres, podreu obtenir un adhesiu exclusiu per enganxar-lo allà on més us agradi (normalment a la porta de casa).
«Alicia a través del mirall» comença quan l’Alicia vol veure què hi ha a l’altra banda del mirall i sense saber ben bé com, es troba jugant una partida d’escacs on ella és un peó que vol arribar a ser reina. De la mateixa manera que Carroll ens mostra una realitat on les coses no són com són, o com pensem que són, a la tertúlia de dimarts passat vam tenir l’oportunitat de comprendre algunes de les coses que passen a l’altra banda dels llibres, a la cuina on es couen. Vam poder satisfer la nostra curiositat afirmant o descobrint com funciona una editorial.
Abans de les sis de la tarda, tot just quan érem a punt de començar, esperant al carrer i passant fred, vaig tenir un pensament curiós: Em preguntava què pensaven les persones que venien a la tertúlia sense saber de què aniria la cosa, només amb la intuïció que passarien una bona estona parlant de literatura infantil i juvenil i prou. També feia uns càlculs pessimistes, és clar. El fred, la pluja lleugera, i el cansament del dia no convidaven a venir a l’Espai. Em vaig equivocar i ho agraeixo.
A les persones que organitzem les tertúlies ens fa feliç comprovar com, de mica en mica, l’Espai es va convertint en un punt de trobada. Sovint recordo les tertúlies que organitzava el pintor Rafael Barradas, persona optimista, que pels vols de la segona dècada del segle XX va viure a l’Hospitalet i en un espai que es coneixia com l’Ateneillo organitzava tertúlies amb personatges del mon de les arts plàstiques com Lorca, Dalí o Marinetti, entre altres.
I, de mica en mica, els amics, les mestres i bibliotecàries, els parents i convidats van arribant, com a la cançó d’en Sisa, i són benvinguts a la festa de la literatura infantil.
Abans de començar la tertúlia vam repartir els carnets VIP que permeten accedir a l’Espai sense dir la contrasenya i que, a més, a mesura que es vagin acumulant punts (un per cada tertúlia) permetran obtenir un premi especial. El carnet:
Després vam presentar a les persones que venien a explicar-nos com funciona una editorial. Ens feia especial il·lusió perquè són bona gent, són divertits i, com ells diuen, més que una empresa són una mena de clan que van tots a una. La Irene i en Pablo, en representació d’Ekaré, van ocupar els llocs preferents i amb ells vam iniciar la conversa preguntant-los si una editorial té, o ha de tenir, una funció social o només es tracta de guanyar diners i anar fent. També els acompanyaven, camuflades entre els assistents la Mercè, l’Araya i l’Alejandra, companyes de treball a Ekaré.
Sovint, a les presentacions amb mestres, ens demanem criteris per triar llibres i sempre diem que un de fiable és conèixer les persones que hi ha al darrera del segell editorial. Sol ser garantia de bon llibre. És el que passa amb Ekaré, que l’èxit està assegurat.
La Irene ens va explicar el significat de la paraula Ekaré que en la llengua de l’ètnia Pemón que habita al sud-est de Veneçuela, significa narració veritable, història o conte.
Ekaré va començar a publicar a Veneçuela fa quaranta-quatre anys, el 1978, amb objectiu de fer llibres de qualitat, significatius i de diverses parts del món.
Va ser una conversa molt agradable i que se’ns va fer curta. Vam poder recordar alguns dels seus llibres mítics com «La composición», «La caimana» o «Anem a caçar un ós» i també algunes de les darreres publicacions, com «La casa del ratolí», «Uugh! Un relat del plistocé» o «Mites al cel».
Ah! Vam poder gaudir, en exclusiva, de la presentació d’un llibre (llibre-joc?) que veurà la llum d’ací uns dies: «Enigma animal».
Vam aprendre molt del que hi ha al darrera d’un llibre i vam saber els problemes que pateixen “entre bambolines” amb la maquetació, el color, els càlculs dels costos, la tria d’un paper o un altra, què passa quan se’ls escapa algun error tipogràfic, com trien un manuscrit i el procés que cal seguir fins que esdevé un llibre físic que podem tocar, etc.
Ekaré Europa fa vint anys que són a Catalunya i vam aprofitar per celebrar-ho, adequadament, però si no haguessin fet vint anys, també els hauríem convidat.
Ens va faltar temps per parlar de col·leccions o exemplars únics, com trien els il·lustradors, si aposten o no per autors novells, què significa formar part del grup de editorials que conformen “Àlbum”, etc. Bé, això va ser un bon motiu per tornar-los a convidar i seguir conversant i aprenent tots plegats. Però no esperarem vint anys més, no!
A continuació podeu veure un petit vídeo de quatre minuts amb algunes imatges que ens han enviat les companyes que van venir i a qui agraïm que ens les hagin fet arribar. Gràcies Imma, Désirée, Laura i Carmeta!
Heu jugat mai al “Lince”? És un joc de taula que prova l’agudesa visual per trobar una imatge concreta. Hi jugo de tant en tant (millor dit, perdo de tant en tant) amb la meva néta perquè els infants tenen una rapidesa tremenda en adonar-se d’on està la figura en qüestió. Quelcom de semblant m’ha passat amb el llibre “Detectiu Samsó”.
L’autora, la Katerina Gorelik, ha fet allò que podem anomenar “llibre-joc” perquè ens convida als lectors a fer detectius i cercar, a cada pàgina, uns objectes desapareguts (una flor, un gatet, un pollet, una bota, una peça de l’invent i una joia) a més a més dels nous problemes que li van encomanant els diferents personatges en els escenaris següents.
Proveït amb la inevitable lupa, en Samsó, el gos detectiu més famós de la ciutat, es requerit per veïns que han patit els robatoris o les pèrdues. Així la granota, la gata, la gallina, el centpeus, la musaranya i la garsa s’adrecen a ell perquè els ajudi.
I aquí, entrem en joc nosaltres, els lectors, perquè a cada pàgina hem de fer una cerca per anar descobrint on s’amaguen els objectes desapareguts. Ve a ser com “buscant a Wally” però a l’engròs.
Un llibre per llegir en companyia i passar una bona estona. Podeu fer de detectius o, senzillament, llegir i mirar els personatges de tota mena que hi apareixen, mentre feu un viatge acompanyant el gos Samsó en les seves investigacions.
Són pagines grans amb molts detalls on es mesclen animals de la fauna real amb especies del mon de l’imaginari. Podem trobar dracs, fantasmes, el Ieti, sirenes, a prop de gossos, castors o elefants. També ens serveix per reconèixer personatges dels contes més coneguts que estan escampats per les pàgines.
Ah! i si no us en sortiu, al final hi ha les solucions que us serviran per comprovar que ho heu encertat.
LES DADES Títol: Detectiu samsó Autora: Katerina Gorelik Il·lustradora: Katerina Gorelik Traductora: Marta Salvadó Editorial: Baula Pàgines: 36 Barcelona, 2022
La invitació a la lectura 