by

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…
Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.
Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

by

«La meravellosa i horripilant casa de la iaia» a L’ofici d’educar.

A “L’ofici d’educar” vam presentar “La meravellosa i horripilant casa de la iaia” de Meritxell Martí amb il·lustracions de Xavier Salomó, publicat per Combel. És un llibre de pestanyes amb sorpreses i precioses il·lustracions, que explica la història d’un nen que una vegada al mes va a casa de la seva iaia, i hi fa un misteriós recorregut en el qual descobreix què fa l’àvia en realitat. Un llibre que ens permet parlar de la por.

La pregunta d’aquesta setmana és ben senzilla. De fet, demanem que ens digueu
Quina és la vostra por, la por més horripilant que teniu?

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge vinent, 6 de febrer.

La guanyadora del darrer concurs és la Maria José. Per a ella és el llibre de poemes “Bèsties, poemes i altres bitxos”. L’enhorabona!

En el mateix programa es va parlar d’un tema que té algunes famílies ben alterades. Hi ha tanta demanda d’atenció psicològica que les llistes d’espera creixen alhora que l’esgotament, la incertesa, la ràbia i la frustració de moltes famílies. Infants atemorits i limitats per les restriccions, joves que no es volen treure la mascareta, més intents de suïcidi i autolesions; i pares i mares desbordats i amb sentiment de culpa per no arribar a tot.

La dificultat per satisfer les necessitats de les famílies accentua les violències invisibles dins de la família, tal com apunten M. Ángeles Jové i Andrea Zambrano al llibre “El valor de cuidar, desterrar las violencias invisibles de la infància”, on aposten per fer un canvi al paradigma de les cures perquè curar, diuen, és revolucionari. Vam sentir també l’opinió de la psicòloga i terapeuta infantil i familiar Lara Terradas.

by

Tertúlia Clandestina #2: Llibrescacs

De vegades prepares una acció i el resultat acaba superant les expectatives. És llavors que et replanteges i tornes a pensar en quin punt no vas calcular o no vas valorar el potencial de l’activitat. És el que ens va passar dimarts passat amb la tertúlia clandestina que vam viure a l’Espai.

Es tractava d’un experiment nou. Amb la convidada —”the Greatest”, la gran Núria Vouillamoz— i la complicitat d’una altra companya que va fer de jutgessa, vam idear una mena de joc on presentàvem llibres com si fos una partida d’escacs. Els dies anteriors ja havíem anunciat que es tractava d’un partida de “Bookchess” o millor, la final del campionat mundial (poca broma, oi?) i havíem dit que per accedir calia dir, com sempre, una contrasenya que en aquesta ocasió era «gambit de dama» en al·lusió a l’exitosa i coneguda sèrie televisiva.

Com va anar la sessió?


A les sis van arribar, de manera clandestina, els convidats. Alguns ja ens havien dit que vindrien i d’altres es van presentar de sorpresa (i quina sorpresa!) i fins i tot un parell de companyes del MEAC venien de fer 120 quilòmetres per ser-hi presents. No cal ni dir que l’emoció va ser màxima!

Primer vam dir les paraules protocol·làries d’agraïment i vam explicar alguns llibres de literatura infantil i juvenil on els escacs tenen la seva transcendència, com «Les galetes del Saló de Te Continental», «La Inmortal» o «Vull ser reina» i, com no!, vam llegir un fragment de la «Novel·la d’escacs» del gran Stefan Zweig.

Després, la Désirée Grifé, la jutgessa, va fer les explicacions de com es juga a “Llibrescac”:

Es tracta d’una partida d’escacs que enlloc de les típiques peces hi ha llibres. Cada jugador ha preparat els seus 16 llibres preferits i la jutgessa diu un tema. Cada jugador busca entre els seus llibres si hi ha algun que casi amb la proposta i el presenta. La jutgessa decideix quin és el que mereix el punt de cada tirada. A continuació diu un altre tema i així successivament.
Cada jugador té cinc minuts per presentar el seu llibre. La partida dura una hora.
Com en el joc d’escacs tradicionals comença el jugador amb els llibres folrats de blanc.

I va començar la partida. Els temes que vam tractar van ser un llibre-joc, un llibre basat en fets reals, un llibre amb molts colors, un llibre que a Gandhi li agradaria (lo correcto, a veces, es desobedecer”, va dir), un llibre d’estar per casa i un llibre de coneixements.

No hi va haver temps per a més. Vam poder explicar 12 bones lectures i la partida va acabar en taules. Tots contents. Hi haurà mecus! (és una paraula que usem a l’Hospitalet quan volem jugar. Si ens apleguem una colleta i volem fer un partidet de basquet, futbol, petanca o el que sigui, diem: Fa un mecus? que vol dir “juguem?”) Doncs això, potser hi haurà mecus o “revanxa” (que també està mal dit, ho sabeu, oi?)

Vam acabar amb la foto de família, una cançó i l’emplaçament per a la següent trobada que serà el dia 2 d’abril a les 12 del migdia. La propera setmana donarem més indicacions, la contrasenya i algun detall gràfic més.

No tenim paraules prou adients per agrair als assistents la seva complicitat, fer-nos la vida tan fàcil perdonant els errors, rient les bromes i felicitant els encerts. Amb persones així, aniríem on diguessin, fins i tot, ens arriscaríem pel camí que proposava Pessoa…

Importemo-nos apenas com o lugar onde estamos.
Há beleza bastante em estar aqui e não noutra parte qualquer.

(Només ens importa on som.
Hi ha prou bellesa en ser aquí i no en un altre lloc.)

Un petit vídeo de record de la trobada:

by

«Flores salvajes», un relat amb un final sorprenent (o no)

Quan veiem en una pel·lícula que el protagonista se’n va a dormir i tanca els ulls, ja sabem que el que vindrà després no és real, és el seu somni. És un bon recurs, una mica “sobat” però efectiu.

A la literatura infantil, darrerament he trobat un altre recurs que s’hi assembla. Ens expliquen una història més o menys estranya o surrealista i al final, a la darrera pàgina, de manera sobtada i sorprenent, el relat agafa una altra dimensió i llavors ho entenem tot. Em va passar amb el llibre «Vull ser reina» que vam comentar el mes de desembre passat https://jaumecentelles.cat/2021/12/22/en-will-el-guerrer-vol-ser-reina/ i m’ha tornat a succeir amb aquest «Flores salvajes».

El relat comença amb un accident d’avió que cau en una illa i del que només sobreviuen tres noies. Són germanes (dues aparentment grans i una tercera més petita amb ulleres i botes grogues). Com que sembla que no els afecta gaire perquè comencen a explorar i s’obliden de l’accident de seguida, com a lector et fas preguntes i no entens què esta passant. Com és que no estan afectades? On són la resta de passatgers?

Les tres germanes decideixen explorar l’illa que és una mena de jungla on troben plantes exòtiques, papallones i altres animals. Les plantes parlen, hi ha un goril·la de butxaca, un drac, etc. Són situacions una mica estrambòtiques fins que al final, ja ho hem apuntat, tot pren sentit. Llavors has de tornar a començar i gaudir de la lectura, d’una manera més relaxada i tranquil.la, sabent el perquè de tot plegat.

Les imatges són boniques, fetes amb tintes i aquarel·les i es pot seguir la història sense els diàlegs. És una bona lectura per als infants de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Flores salvajes
Autor: Liniers
Il·lustrador: Liniers
Editorial: Impedimenta
Pàgines: 40
Madrid, 2021

by

«L’escala vermella», amics que ajuden a pensar

Un ocell apareix caminant tranquil·lament amb una escala vermella sota l’ala. L’ocell té un bec rialler molt llarg, sembla un kiwi. No sabem on va però de seguida veiem que el seu propòsit és pujar dalt d’una teulada. I així ho fa. Recolza l’escala i s’enfila cap a munt. Com si volgués créixer, fer-se més gran, l’ocell va amunt, molt amunt.

Des d’allà estant, albira un arbre i té la idea d’enfilar-se damunt de la seva copa ajudant-se de la seva escala vermella. I després encara vol pujar més amunt (recordeu “a què fa gust la lluna? o “el pastís és tant amunt”?) fins als núvols i més enllà, ja imagineu on.

És un llibre bonic, ideal per als dos-tres anys, amb imatges molt ben definides. Un llibre tranquil que fa de bon explicar.

Quan arribem a la part central, el relat fa un retorn a la situació inicial i l’ocell torna a baixar. Pujada i baixada.

Després,  l’ocell i el seu amic, un conill que hem anat veien a totes les pàgines, es troben perquè l’ocell ha perdut la seva escala vermella.

És moment de tancar el llibre i deturar el relat per preguntar als infants com podrà fer l’ocell per trobar l’escala, o millor, com podrà l’ocell tornar a pujar tant amunt. Segur que troben la solució, oi?

Les imatges estan ben definides i és fàcil reconèixer els elements que hi apareixen.

Ens agrada trobar contes per als infants d’aquestes edats que, a més d’ajudar a descodificar el que estan veient, aportin un plus més, com en aquest cas que permet fer petites inferències, sobretot al final del relat.

Podeu veure un petit vídeo fet per Kalandraka televisió:

LES DADES:
Títol: L’escala vermella
Autor: Fernando Pérez Hernando
Il·lustrador: Fernando Pérez Hernando
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka
Pàgines:36
Barcelona, 2022

by

Un grup de futures mestres visiten l’Espai

Hem tingut una visita molt especial. Hem compartit una tarda amb les alumnes del grup de segon curs de Grau Superior de l’IES Severo Ochoa (https://agora.xtec.cat/ies-severo-ochoa/) que estudien Educació Infantil i que d’ací a uns mesos començaran a treballar a les llars d’infants i a les escoles.

Vam centrar la trobada en com explicar contes, quins contes i quines estratègies emprem perquè la literatura formi part de les vides dels infants des de ben menuts.

Vam començar narrant de viva veu el conte de “El Bebè” de Frank Manuskin, un clàssic que ens ajuda a entendre conceptes com quin és el moment en què s’ha de començar l’educació literària dels infants, com són de necessàries les repeticions i quin és el poder evocador d’imatges que projecta de la paraula dita.


Amb la companyia de la María Bote, mestra d’Educació Infantil i companya del Grup de Treball «Passió per la lectura» vam explicar diversos relats amb suport llibre, amb objectes i de viva veu.

Crec que l’objectiu de mostrar com a través dels àlbums il·lustrats i dels contes populars va quedar prou assolit. Vam triar llibres que expliquen històries senzilles, d’estructura acumulativa on les escenes o situacions es repeteixen diverses vegades seguint el mateix esquema, com «De què fa gust la Lluna?», «Pim, pam, Poma!», «el pastís es tan amunt», «Tots al bus!», «Matrioska», etc.

Agraïm a en Daniel Ibanco, el mestre que acompanyava el grup, el seu entusiasme encomanadís i facilitar poder compartir una estona amb un grup potent i disposat a aprendre (bé, de fet van ser dues sessions amb dos grups diferents).

Les portes de l’Espai Llamps i Centelles estan obertes per a ells i així vam quedar, en futures col·laboracions.

by

«Bèsties, poemes i altres bitxos» a l’Ofici d’Educar.

Ahir, a “L’ofici d’educar”, vam presentar el poemari de Leire Bilbao, publicat per Kalandraka, del que n’havíem parlat en aquest blog https://jaumecentelles.cat/2021/10/15/besties-poemes-i-altres-bitxos-poesia-que-enganxa/

No podíem estar-nos de recomanar-lo novament. Es tracta d’un llibre amb unes il·lustracions precioses i uns textos poètics que funcionen molt bé llegits en veu alta.

Dels poemes que tracten del animals que s’arrosseguen és d’on ens vam inspirar per fer la pregunta del concurs dels llibres per somiar:

Ens heu de dir un adjectiu que completi la rima de la coneguda cançó d’en Xesco Boix “Vaig conèixer un gripau blau, un gripau blau babau, que es creia ser, però de veritat, res més que un príncep…”

És relativament fàcil. Només hem de buscar un adjectiu que rimi amb «veritat» i no cal que sigui necessàriament el de la cançó! Segur que sou molt imaginatius.

Les respostes, com sempre, les podeu enviar via correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu de temps fins diumenge dia 20 de febrer.

I els guanyadors del darrer concurs són el Marc i els seus fills Lluc i Robin. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/besties-poemes-i-altres-bitxos-de-leire-bilbao/audio/1124981/

En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va mantenir una conversa molt emotiva i positiva amb l’escriptor Albert Espinosa, autor d’històries al·lucinants nascudes de la vivència personal amb el càncer que combinen patiment, alegria i coratge, com l’elogiada “Polseres vermelles”, de la que se n’ha fet 16 versions, també la de Steven Spielberg, i que ha triomfat a tot el món. Escriptor, actor, director i guionista de sèries i pel·lícules d’èxit com “Planta quarta” o “Los espabilados”, després d’un silenci a l’exposició pública, va explicar de què va el seus 11è llibre, que ha titulat “Estava preparat per a tot menys per a tu“, un llibre “salvaferides” que l’ajudarà a sobreviure al dolor el dia que mori la mare, i que se suma als ja publicats en 40 països, amb més de 2.500.0000 llibres venuts.

L’entrevista la podeu llegir al web de l’Ofici d’Educar o seguir-la al podcast:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/albert-espinosa-crear-en-catala-no-es-cap-impediment-per-arribar-a-tot-el-mon/noticia/3144860/

by

De Montreuil a Bolonya passant per l’Espai

Hi ha un grup de bibliotecàries que cada any organitzen una sortida a la Fira del Llibre Infantil i Juvenil de Montreuil (Paris) i tornen amb la maleta carregada de novetats. Alguns dels llibres que compren, potser d’ací uns mesos, els veurem traduïts al català i d’altres, en canvi, mai trobaran editor. Sigui com sigui, és interessant saber què es cou més enllà del nostre país i conèixer les noves tendències que arribaran (o no) a mans dels nostres nois i noies.

La visita a la Fira té al·licients curiosos.

Un és la possibilitat de parlar amb els autors que solen estar presents i/o demanar-los, a ells i als il·lustradors que facin una dedicatòria. Solen emprar el seu temps fent un bonic dibuix personalitzat, o unes paraules amables, que són rebudes com un tresor.

Una altra, és saber què ha comprat cadascú, perquè veient la tria, us ho cregueu o no, es pot intuir com és la persona.

Unes setmanes més tard, organitzen una trobada per explicar un parell de llibres als demés.

Dilluns passat van venir a l’Hospitalet, a l’Espai Llamps i Centelles, i va ser un matí d’aquells per emmarcar.

Primer els vaig explicar els objectius de l’Espai, qui som i algunes de les accions que fem o tenim previstes. De tot el que vam comentar em quedo amb la col·laboració amb Medellín (Colòmbia) perquè entre les assistents estava la Teresa Duran que ha tingut el privilegi de ser convidada en diverses ocasions i coneix algunes curiositats d’aquella ciutat. De fet, vam riure molt amb algunes anècdotes inversemblants que no es poden reproduir. Tot venia al cas de l’acció «Libros libres en Latinoamérica» i de com estem recollint llibres en castellà per enviar-los en vaixell el proper mes de març (si la pandèmia no ens ho impedeix) cap a “La ciudad de la eterna primavera”. Si voleu conèixer el projecte, cliqueu a l’enllaç següent:

https://maleidesflors.wixsite.com/my-site-8

La segona part del matí la vam dedicar a mostrar els llibres comprats a la Fira. Tots, preciosos.

Per si us interessa, us passo les portades, de manera desordenada. Bé, les tres primeres són dels llibres que més em van flipar.

I si algú s’anima, tenim la Fira de Bolonya a tocar, entre el 21 i el 24 de març. Pàgina oficial:

https://www.bolognachildrensbookfair.com/en/about/bologna-childrens-book-fair/5656.html

Aquí les portades:

by

«Gran Panda y Pequeño Dragón», filosofia budista per a moments complicats

Ai, com són d’agrair les portades que ens criden. En un impuls, comprem el llibre i després no sabem si el contingut compensarà l’esforç econòmic. Però és que la portada d’aquest llibre és tant bonica, però tant, que ja paga la pena.

«Gran Panda y Pequeño Dragón» no és ben bé un relat amb inici, nus i desenllaç. Ens explica que el Panda i el Drac inicien un viatge (en primavera que és quan tot comença) per les estacions de l’any i durant el viatge es perden. És una metàfora de la nostra vida perquè sovint estem perduts (alguns més que d’altres). En aquesta pèrdua troben llocs preciosos que d’altra manera no haguéssin trobat. Recordeu el poema de Robert Lee Frost?…Doncs aquesta és la idea.

El llibre explica mitjançant uns dibuixos dolços i amables i unes converses tranquil·les i filosòfiques els pensament del Panda i el Drac, les seves emocions, i ens recorden les dificultats de la vida. La majoria de pensaments, però, són positius i apunten als moments feliços que ens acosten els uns als altres, al carpe diem, i a les fortaleses que ens ajuden a superar els entrebancs que se’ns presenten.

Un llibre de filosofia oriental que està inspirat en les vivències de l’autor quan treballava de voluntari amb els samaritans, que és com una mena de telèfon de l’esperança.

Crec que si us poso unes frases, ho entendreu millor:

LES DADES:
Títol: Gran Panda y Pequeño Dragón
Autor: James Norbury
Il·lustrador: James Norbury
Traductora: Noemí Risco
Editorial: Nube de tinta
Pàgines: 160
Barcelona, 2021

by

«La platja màgica», el poder de les paraules i de la imaginació

Hi ha una història ben curiosa al voltant d’aquest llibre. Diuen que l’any 2005 van trobar els dibuixos d’en Crockett Johnson arxivats amb d’altres papers i documents a l’Institut Smithsonian (Washington). L’Institut és un centre d’investigació que està format, entre altres edificis, per 19 museus. És una instal·lació monumental que no ens la podem imaginar.

Bé, entre els documents hi havia aquesta història de dos nens, l’Anna i en Benjamí, que van a una platja a buscar conquilles i de tot el que allà els passa.

Al principi, la nena diu que està cansada i avorrida.

«No m’importaria ser dins d’un conte -va dir l’Anna- perquè als contes la gent no es passa el dia buscant conquilles. Els passen coses interessants.»


I en Benjamí li respon que els contes només són paraules. I les paraules només són lletres. I les lletres només són traços diversos. I comença a dibuixar lletres a la sorra.

Escriu «MELMELADA» i , de cop, apareix al seu davant un bol ple de melmelada.

És clar, la platja està encantada i tot el que escriuen esdevé realitat. Després posen «PA», «LLET», «ARBRE», «DOLÇOS» i tot apareix màgicament.

Mentre anem llegint i mirant les imatges notem que hi ha alguna cosa poètica al darrera que ens arriba ben endins i ens emociona.

A continuació, els nois escriuen a la sorra la paraula «REI» i apareix un rei trist que està assegut amb una canya de pescar. Llavors fem la connexió amb la pel·lícula “El rei pescador” i després recordem la llegenda artúrica i l’episodi d’un rei pescador que guardava el Sant Greal.

L’aventura va planant prou bé i van apareixent nous escenaris a mesura que escriuen «BOSC», «GRANGES», «CASTELL», etc. cap a un final tan plàcid i tranquil com podem suposar, en aquest viatge d’anada i tornada. Ve a ser com el “conte contat” que tanca la història i ens retorna a la realitat.

Les imatges estan inacabades, són esbossos fets a llapis i alguns traços estan sense esborrar. El llibre manté un aspecte com de quadern de dibuixos o quadern de naturalista, amb una coberta preciosa, amb cartró de color cru i llom de roba negra. Estètica anys seixanta.

«La platja màgica» és un relat que ens endinsa en el món imaginari de les paraules que segueix la idea de l’autor Crockett Johnson, el qual va escriure, 40 anys abans, una altra joia amb el mateix missatge. Recordeu «Harold i el llapis de color porpra?» Doncs sí, aquest.

LES DADES:
Títol: La platja màgica
Autor: Crockett Johnson
Il·lustrador: Crockett Johnson
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: Corimbo
Pàgines: 62
ISBN: 978-84-8470-633-5
Barcelona, 2021