El 22 de febrer es donarà la coincidència que és una data capicua (22-02-2022) i hem triat aquest dia per fer la segona «TERTÚLIA CLANDESTINA» que en realitat serà la primera perquè la de gener es va ajornar al 2 d’abril perquè no semblava prudent fer una trobada presencial tal i com estava la situació sanitària.
La idea és no donar moltes pistes sobre què farem i qui serà la persona convidada però alguna cosa sí que us podem avançar.
Serà un joc, una mena de competició entre dos equips.
Un estarà format per col·laboradors de l’Espai i l’altre (bé, l’altre és sorpresa) és una bona gent que diuen que són expertes en literatura infantil i juvenil i han acceptat el repte de competir amb nosaltres (No tenen res a fer, això ja ho sabem abans de començar, però les deixem amb la il·lusió).
Presentarem els millors llibres que s’han editat en els darrers mesos (al nostre entendre) i veurem quin dels dos equips es menja a l’altre. Una pista gràfica:
Data: dimarts, 22 de febrer de 2022 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h. Lloc: Espai Llamps i Centelles (carrer Rosalía de Castro 80, 08901 l’Hospitalet de Llobregat)
Com accedir: Dient la contrasenya. En aquest cas serà «Gambit de dama»
Si teniu clar que vindreu i ens ho dieu, millor, perquè us reservarem un bon lloc a prop de la pista de joc. Ho podeu fer enviant un correu electrònic a espaillampsicentelles@gmail.com
Si no ho sabeu i finalment us animeu a venir, quan arribeu, digueu la contrasenya i endavant. Us hi esperem!
El títol d’aquest àlbum és «El llibre de la sort» però de seguida entenem que es tracta de la bona sort i la mala sort, perquè la coberta i la contracoberta estan capiculades i representen la mateixa escena vista des d’angles oposats 180 graus. En una, les lletres del títol són en color blau i ens fa pensar en la bona sort, en l’altra, en canvi, són en color vermell.
De fet, són dues històries connectades i, per tant, podem començar per la que ens vingui de gust.
Una aventura se centra en el viatge del senyor Bonaventura, un home al qui tot li surt bé. El relat explica el viatge que decideix fer a l’illa de Sérere i veiem totes les peripècies afortunades amb les persones que es va trobant pel camí.
Si obrim el llibre per l’altra banda, veiem al senyor Malastruc que també fa un viatge amb el mateix destí que en Bonaventura.
La lectura del text no presenta dificultats de comprensió però, en canvi, la gràcia està en interpretar les imatges i descobrir un munt de detalls que ens porten d’un viatge a l’altre. Ve a ser com un “buscant a Wally” molt divertit. Potser la primera vegada no interpretem o no entenem la importància de totes les imatges.
Per exemple, si comencem amb el senyor Bonaventura, quan arribem a la imatge anterior no sabrem qui és l’home que corre de pressa per no perdre l’autobús, ni que li passa al globus que aguanta el nen petit, ni de qui és la maleta que trobarà en Bonaventura al maleter. No serà fins al moment en que llegim la segona aventura que no ens adonarem del perquè de determinades il·lustracions. És formidable.
Al centre del llibre, a doble pàgina, la imatge d’un vaixell i el seu reflex al mar és d’una subtilesa genial perquè tanca les dues històries de la mateixa manera, les mires per on les mires. I només cal obrir les dues pàgines per veure com acaben (només imatges, sense text) les dues peripècies.
Un bon llibre per mirar una i una altra vegada i descobrir cada cop nous detalls que ens fan somriure.
Al web d’A buen paso podem llegir: Ocupen les pàgines d’aquest llibre d’una banda l’aventura del senyor Bonaventura i, si li donem la volta, de l’altra la del senyor Malastruc. Els dos viuen al mateix edifici, però no es coneixen. Un és ordenat i es pren la vida tal com li ve. L’altre, una mica desastrós i sempre emmurriat, s’enfronta als objectes i aquests a l’hora també s’enfronten a ell. Per coses de l’atzar, els dos escolliran la mateixa destinació per les seves vacances. A mida que segueixes el fil de la narrativa, amb un ull fixat en una història i l’altre en l’altra, podràs reflexionar sobre el funcionament de l’atzar mentre gaudeixes descobrint cada detall amagat en les noranta imatges que donen vida a aquest llibre.
LES DADES: Títol: El llibre de la sort Autor: Sergio Lairla Il·lustradora: Ana G. Lartitegui Traducció: Xavier Canyada Editorial: A buen paso Pàgines: 48 Barcelona, 2021
Ahir, diumenge, 30 de gener, a “L’ofici d’educar” vam parlar de l’àlbum «Tancho» escrit i il·lustrat per en Luciano Lozano i editat per Akiara books.
El llibre explica la vida d’un nen que cada hivern queda fascinant amb el ball que fan les grues a l’illa de Hokkaido. Però s’adona que cada cop n’hi ha menys fins que un hivern només hi arriba una parella. L’any següent, en Tancho s’atansarà a les grues i les hi donarà de menjar, amb les seves mans, durant tot l’hivern. I així els anys següents fins que, de mica en mica, la població de grues anirà creixent.
Les il·lustracions són precioses, i és una bona lectura, amb un missatge ecologista potent al darrere. Molt recomanable, amb uns annexos aclaridors per entendre una mica més de la cultura japonesa.
Com a cada programa, regalem el llibre als qui participen contestant una pregunta relacionada amb el que hem comentat. I ho podem fer perquè, molt generosament, les editorials ens fan arribar un exemplar. Els ho agraïm molt sincerament.
I la pregunta del concurs d’aquesta setmana, relacionada amb el llibre “Tancho” és fàcil si heu escoltat el programa:
Què significa Tancho en japonès?
Les respostes han d’anar per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge.
També vam anunciar la guanyadora del darrer concurs i que s’endurà un exemplar del llibre «El nou»: L’afortunada va ser la Sara Arjona, l’enhorabona!
En el mateix programa, l’Elisabet Pedrosa va entrevista a la psicòloga Alba Alfageme que ha publicat un llibre molt potent i aclaridor “Quan cridem els nostres noms, guia per a l’autoconsciència i resiliència feminista”. L’Alba va explicar que una de cada dues dones ha patit algun tipus de violència física o sexual i un 30% de les estudiants han tingut una primera experiència sexual forçada. L’antídot, segons explica, és educar nens i nenes en el feminisme: “El feminisme salva vides. A mi me la va salvar, és la millor guia per construir un món millor per a tothom, en el qual es posin la vida i el benestar al centre.“
Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem. Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.
Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.
En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?
Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.
Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.
Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.
Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.
I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.
De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé: Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany… En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…
Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.
Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.
Recomanat a partir de cinc anys.
LES DADES: Títol: Un nen molt estrany Autor: Ricardo Alcántara Il·lustrador: Albert Asensio Editorial: Joventut Pàgines: 36 Barcelona, 2021
D’ací a una setmana, el dimecres 2 de febrer se celebra el «Dia Mundial de la lectura en veu alta». És un bon moment perquè des de les escoles, i a casa també, dediquem una estona a llegir i celebrar el poder de la lectura com a eina transformadora del mon. També recordem que avui en dia encara hi ha més de 265 milions d’infants que no estan escolaritzats i que cal defensar l’alfabetització com a dret fonamental.
Aquell dia, a molts llocs, lectors, escriptors i lletraferits en general es trobaran per compartir històries, conscients que la lectura obre nous camins, ens recorda que formem part del mateix planeta, i que els desitjos, anhels i emocions són compartits.
Busqueu un bon llibre, o deixeu que cada infant porti el que més el agradi, habiliteu un faristol a la biblioteca, a l’aula o al pati (si no fa gaire fred), i deixeu que, qui vulgui, llegeixi als companys. Serà una jornada entranyable, segur.
Algunes entitats, llibreries i editorials també participen organitzant esdeveniments similars. L’editorial Famboyant ha organitzat una lectura en veu alta i m’han convidat a llegir un capítol en companyia d’autors, il·lustradors, actrius, llibreteres i altres persones que estimen la literatura. Estic més que content.
A continuació, us comparteixo una mica d’informació que han penjat al seu web.
«Creiem que tothom hauria de tenir la oportunitat de compartir històries.» Sota aquest lema, l’associació sense ànim de lucre LitWorld va posar en marxa fa 12 anys una iniciativa a escala global per celebrar el poder de la lectura en veu alta com un mitjà per crear comunitat, amplificar noves històries i defensar l’alfabetització com un dret humà fonamental. El World Read Aloud Day ha reunit milions de lectors d’arreu del món per celebrar el poder de la lectura i de compartir històries.
Enguany, Flamboyant s’ha tornat a sumar a la iniciativa. Durant aquell dia, llegirem en veu alta Mofeta i Teixó, escrita per Amy Timberlake i il·lustrada per Jon Klassen. Pel matí en català, a partir de les 10:30 hores. Cadascú dels convidats llegirem un capítol. Crec que serà força divertit i emotiu.
Quan he acabat la lectura d’aquesta novel·la breu (70 pàgines) he tingut la sensació d’haver viscut un relat antic, com els que narrava Shakespeare o, anant més enllà, Virgili. M’ha agradat.
Es tracta d’una novel·la amb molta acció i personatges que semblen sortits de la sèrie “Joc de trons”, però allò que realment importa i amb el que ens quedem és en la caracterització dels personatges com a arquetips de maneres de ser i de comportar-se. Trobem poderosos i altres que no ho són tant, qui actua amb justícia i qui amb ambició, també hi ha egoistes, venjatius i malvats. Trobem governants que actuen amb correcció i que volen tenir pau i bones relacions amb els territoris veïns. I l’amor, esclar, és present amb una trama ben curiosa perquè veurem l’amor de debò i l’amor malentès. En fi, si voleu viure un munt d’emocions (enveja, saviesa, odi, valentia, etc.) i, de tant en tant, aturar la lectura per fer prediccions de com acabarà, aquesta és una bona novel·la.
A la contracoberta llegim: A les terres del Pròxim Orient, des de segles immemorials, els homes expliquen les gestes de Sahmaran, la llegendària reina de les serps. Gilan, la princesa de les serps és un relat al·legòric, que parla del poder i del seu exercici, de l’amor, de la mort, de la cobdícia i en general de les relacions humanes, adreçat no solament a nens sinó també a adults, que saben que dins un conte es pot trobar el sentit de la vida. Una història d’un temps en què les criatures del món no tenien només una forma, sinó que canviaven d’aspecte i de mida segons les circumstàncies. Una bona lectura per a primer cicle de l’ESO, sobretot si es fa a l’aula i en veu alta.
LES DADES: Títol: Gilan, la princesa de les serps Autora: Maria Skiadaresi Trqaductors: Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí Editorial: Pagès Pàgines: 72 Lleida, 2019
El curs 2013-2014 es va crear el projecte literari “CAP INFANT SENSE CONTE”, els principals objectius del qual són fomentar l’hàbit i el gust per llegir des de petits i estimular la seva imaginació i creativitat. Estan convençuts que la lectura és un dels millors hàbits que podem transmetre i és necessari que, de ben petits, gaudim llegint.
Cap infant sense conte és un projecte altruista, els contes són una autoedició i tracten temes com la importància d’educar en la diferència, de treballar en equip, de sumar esforços, de superar les pors, del valor de l’esforç, de cooperar, de deixar-se ajudar, etc. A més, NO es venen ja que el seu cost es financia amb aportacions econòmiques d’empreses, ajuntaments, institucions, etc.
Ara acaben de publicar el darrer títol. Es tracta d’«EL SECRET DE L’HOMAR», amb text d’en Joan Carles Martín i il·lustracions de la Sandra Jiménez.
Amb el conte «El secret de l’Homar» pretenen, a més, fer difusió de la important tasca que realitza l’ONG sense ànim de lucre ALEGRIA SIN FRONTERAS (www.cooperacioambalegria.co) a Etiòpia i al Senegal, tot desenvolupant activitats que permeten la millora de la qualitat de vida de la població, prioritzant les intervencions en l’àmbit de la salut, educació i igualtat de gènere.
Si entreu al web trobareu i us podreu descarregar també el conte publicat el 2021 i que porta per títol “LA LLEGENDA DEL CAVALLER VALENTÍ”, escrit per la Nàdia Umbert i amb les il·lustracions de la seva filla Lucía, de 10 anys.
A la mateixa web trobareu els videocontes d’alguns dels contes publicats. Aquests:
Feu-li una ullada al web http://www.capinfantsenseconte.cat, i us podreu baixar el darrer conte que, tal vegada, us podrà inspirar de cara al dia 28 de gener per si celebreu al vostre centre el Dia de la Pau.
La bruixeria és difícil de definir. L’Enciclopèdia Britànica la classifica com una creença religiosa i la defineix com «l’exercici o la invocació de suposats poders sobrenaturals per controlar persones o esdeveniments, pràctiques generalment que impliquen bruixeria o màgia».
Sembla mentida, però la caça de bruixes encara és una pràctica del segle XXI a algunes parts del món, especialment a l’Àfrica subsahariana, l’Índia i Papua Nova Guinea.
«Bruixes» és un llibre amb deu relats de dones sàvies i màgiques de la nostra història. L’autora, la Glòria Sabaté, s’ha documentat exhaustivament i ens presenta uns relats ficcionats d’aquestes dones que guarien amb les seves mans, coneixien les plantes remeieres, preparaven aliments i ajudaven a néixer i morir.
Són relats situats en diferents èpoques i llocs (la majoria, a Catalunya), escrits amb molta delicadesa i que ens fan còmplices dels misteris que acompanyen cada relat. Molt ben escrits.
Les il·lustracions, oníriques i precioses, són obra de l’Eva Sánchez.
Una bona activitat és anar a visitar els indrets on es produeixen els fets perquè estan localitzats a les explicacions que hi ha als annexes del final.
Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.
Si hi esteu interessats en saber-ne més o en gaudir dels originals, el mes de febrer a Rubí, teniu una bona oportunitat.
LES DADES: Títol: Bruixes. Deu relats de dones sàvies i màgiques de la nostra història Autora: Glòria Sabaté Il·lustradora: Eva Sánchez Editorial: Bindi Books Pàgines:94 Barcelona, 2021
A “L’ofici d’educar” presentem “El nou“, un llibre de ciència-ficció de David Almond publicat per Animallibres, una joia amb il·lustracions precioses de Marta Altés. La història explica l’acollida a l’escola d’un nou alumne, que té dificultats de relacions socials, però en canvi té habilitats molt especials que parlen molt de qui és ell. És un llibre que parla d’ètica, futur, filosofia i imaginació. I la pregunta del concurs dels llibres per somiar és: Digueu-nos una de les habilitats en què destaca el protagonista d’aquesta novel·la.
Teniu temps fins diumenge 23 de gener. Envieu les respostes a l’oficideducar@ccma.cat.
La guanyadora de l’últim concurs és la Pepa Guerra, que s’emporta el llibre “El meu gat és molt bèstia”. Enhorabona!
Al mateix programa, en Jordi Nomen, autor d’«El niño filósofo» ens parla dels valors socials i es pregunta si estan en crisis i defensa que el millor antídot és educar en l’ètica i en la filosofia com a saber crític i alliberador, que aporta el contrapunt necessari perquè desenvolupa l’esperit crític i evita la manipulació, en un temps que la veritat passa per falsedat i la falsedat per veritat.
També podeu sentir la secció en clau d’humor d’en Sergi Vives, i a la Núria Casals, de l’InfoK, que ens explica com els importa la cultura en aquest fantàstic programa de TV3.
Els qui vivim en gran ciutats, quan obrim la finestra a la nit i mirem cap al cel, només veiem foscor i, potser, la llumeta d’un avió que passa. Si hi ha lluna, estem de sort perquè la podem admirar. Però de veure estrelles, poca cosa. Recordem, això sí, que quan arriben les vacances fem una escapada a la muntanya i, a la nit, caminem fins a un lloc on no hi hagi contaminació lumínica. És el moment de jeure mirant cap al cel, esperar que les pupil·les es dilatin i poder admirar l’espectacle del firmament curull d’estrelles. I tal vegada, en aquell moment, recordem alguna història com la dels indis iroquesos que van trobar l’Óssa major, cantem alguna cançó com “la Lluna”de Joan Amèric sobre un text de Vicenç Andrés Estellés, o recitem un poema d’Andreu Vidal…
M’estim la nit, perquè la nit és somni, i el somni és… és un llac d’aigües cristal·lines on els cignes marxen cap al sol i els xiprers siulen tranquils vora una tomba oblidada.
Mentre això no passa tenim els llibres. Un que ens acosta a aquest món misteriós és «Què s’amaga al cel de nit?» i està format per vuit escenaris, cadascun d’ells ens recorda un lloc del planeta, en un dia determinat.
Hi veiem, per exemple, una habitació d’Ouarzazate on hi ha dibuixats diversos elements amb tinta blava i nombrosos detalls que ens situen al Marroc. Hi ha també una finestra tancada que ens convida a obrir-la discretament i llavors Oh! un cel amb una constel·lació determinada.
També hi ha un joc que ens permet endevinar quina constel·lació és mitjançant una petita endevinalla. És probable que no tinguem ni idea. Llavors es tracta d’agafar una llanterna, passar-la pel darrera i, com si fos cosa de màgia apareix la figura de l’animal que representa la constel·lació en qüestió. Brillant.
A la última doble pàgina trobarem l’explicació de les vuit constel·lacions, a manera de resum.
Un llibre per regalar als infants d’entre quatre i set anys, o per a més grans afeccionats a l’astronomia.
LES DADES:
Títol: Què s’amaga al cel de nit? Autora: Aina Bestard Il·lustradora: Aina Bestard Editorial: Zahorí Books Pàgines: 24 Barcelona, 2021
