publicacions

by

«Un nen molt estrany» i un pare que fa màgia

Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem.
Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.

Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.

En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?

Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.

Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.

Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.

Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.

I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.

De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé:
Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany…
En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…

Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.

Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.

Recomanat a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Un nen molt estrany
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

by

Aventures i desventures de «Gilan, la princesa de les serps»

Quan he acabat la lectura d’aquesta novel·la breu (70 pàgines) he tingut la sensació d’haver viscut un relat antic, com els que narrava Shakespeare o, anant més enllà, Virgili. M’ha agradat.

Es tracta d’una novel·la amb molta acció i personatges que semblen sortits de la sèrie “Joc de trons”, però allò que realment importa i amb el que ens quedem és en la caracterització dels personatges com a arquetips de maneres de ser i de comportar-se. Trobem poderosos i altres que no ho són tant, qui actua amb justícia i qui amb ambició, també hi ha egoistes, venjatius i malvats. Trobem governants que actuen amb correcció i que volen tenir pau i bones relacions amb els territoris veïns. I l’amor, esclar, és present amb una trama ben curiosa perquè veurem l’amor de debò i l’amor malentès.
En fi, si voleu viure un munt d’emocions (enveja, saviesa, odi, valentia, etc.) i, de tant en tant, aturar la lectura per fer prediccions de com acabarà, aquesta és una bona novel·la.

A la contracoberta llegim:
A les terres del Pròxim Orient, des de segles immemorials, els homes expliquen les gestes de Sahmaran, la llegendària reina de les serps. Gilan, la princesa de les serps és un relat al·legòric, que parla del poder i
del seu exercici, de l’amor, de la mort, de la cobdícia i en general de les relacions humanes, adreçat no solament a nens sinó també a adults, que saben que dins un conte es pot trobar el sentit de la vida.
Una història d’un temps en què les criatures del món no tenien només una forma, sinó que canviaven d’aspecte i de mida segons les circumstàncies.
Una bona lectura per a primer cicle de l’ESO, sobretot si es fa a l’aula i en veu alta.

LES DADES:
Títol: Gilan, la princesa de les serps
Autora: Maria Skiadaresi
Trqaductors: Montserrat Franquesa i Joaquim Gestí
Editorial: Pagès
Pàgines: 72
Lleida, 2019

by

Va de bruixes sàvies i màgiques!

La bruixeria és difícil de definir. L’Enciclopèdia Britànica la classifica com una creença religiosa i la defineix com «l’exercici o la invocació de suposats poders sobrenaturals per controlar persones o esdeveniments, pràctiques generalment que impliquen bruixeria o màgia».

Sembla mentida, però la caça de bruixes encara és una pràctica del segle XXI a algunes parts del món, especialment a l’Àfrica subsahariana, l’Índia i Papua Nova Guinea.

«Bruixes» és un llibre amb deu relats de dones sàvies i màgiques de la nostra història. L’autora, la Glòria Sabaté, s’ha documentat exhaustivament i ens presenta uns relats ficcionats d’aquestes dones que guarien amb les seves mans, coneixien les plantes remeieres, preparaven aliments i ajudaven a néixer i morir.

Són relats situats en diferents èpoques i llocs (la majoria, a Catalunya), escrits amb molta delicadesa i que ens fan còmplices dels misteris que acompanyen cada relat. Molt ben escrits.

Les il·lustracions, oníriques i precioses, són obra de l’Eva Sánchez.

Una bona activitat és anar a visitar els indrets on es produeixen els fets perquè estan localitzats a les explicacions que hi ha als annexes del final.

Lectura recomanada per a cicle superior i ESO.

Si hi esteu interessats en saber-ne més o en gaudir dels originals, el mes de febrer a Rubí, teniu una bona oportunitat.

LES DADES:
Títol: Bruixes. Deu relats de dones sàvies i màgiques de la nostra història
Autora: Glòria Sabaté
Il·lustradora: Eva Sánchez
Editorial: Bindi Books
Pàgines:94
Barcelona, 2021

by

«Què s’amaga al cel de nit?», un llibre-regal

Els qui vivim en gran ciutats, quan obrim la finestra a la nit i mirem cap al cel, només veiem foscor i, potser, la llumeta d’un avió que passa. Si hi ha lluna, estem de sort perquè la podem admirar. Però de veure estrelles, poca cosa. Recordem, això sí, que quan arriben les vacances fem una escapada a la muntanya i, a la nit, caminem fins a un lloc on no hi hagi contaminació lumínica. És el moment de jeure mirant cap al cel, esperar que les pupil·les es dilatin i poder admirar l’espectacle del firmament curull d’estrelles. I tal vegada, en aquell moment, recordem alguna història com la dels indis iroquesos que van trobar l’Óssa major, cantem alguna cançó com “la Lluna”de Joan Amèric sobre un text de Vicenç Andrés Estellés, o recitem un poema d’Andreu Vidal…

M’estim la nit,
perquè la nit és somni,
i el somni és…
és un llac d’aigües cristal·lines
on els cignes marxen cap al sol
i els xiprers siulen tranquils
vora una tomba oblidada.

Mentre això no passa tenim els llibres. Un que ens acosta a aquest món misteriós és «Què s’amaga al cel de nit?» i està format per vuit escenaris, cadascun d’ells ens recorda un lloc del planeta, en un dia determinat.

Hi veiem, per exemple, una habitació d’Ouarzazate on hi ha dibuixats diversos elements amb tinta blava i nombrosos detalls que ens situen al Marroc. Hi ha també una finestra tancada que ens convida a obrir-la discretament i llavors Oh! un cel amb una constel·lació determinada.

També hi ha un joc que ens permet endevinar quina constel·lació és mitjançant una petita endevinalla. És probable que no tinguem ni idea. Llavors es tracta d’agafar una llanterna, passar-la pel darrera i, com si fos cosa de màgia apareix la figura de l’animal que representa la constel·lació en qüestió. Brillant.

A la última doble pàgina trobarem l’explicació de les vuit constel·lacions, a manera de resum.

Un llibre per regalar als infants d’entre quatre i set anys, o per a més grans afeccionats a l’astronomia.

LES DADES:

Títol: Què s’amaga al cel de nit?
Autora: Aina Bestard
Il·lustradora: Aina Bestard
Editorial: Zahorí Books
Pàgines: 24
Barcelona, 2021

El tràiler:

by

«Cuando brillan las estrellas», una novel·la gràfica inspiradora

«Cuando brillan las estrellas» és una novel·la gràfica basada en fets reals. Narra la vida d’un noi, l’Omar i el seu germà, en Hassan, que és mut i pateix convulsions.
L’Omar no recorda els primers anys de la seva arribada a Dadaab (Kènia), un camp de refugiats a Kenya. Només recorda que una vegada va tenir una família i que el seu poble va ser envaït pels soldats, a Somàlia, fet que els va obligar a fugir, a ell i al seu germà. No van tornar a saber res del seu pare ni de la seva mare.
Viuen en tendes de campanya esperant l’oportunitat d’emigrar als Estats Units, però l’espera és llarga, dura anys.
Un dia, li arriba l’oportunitat d’anar a escola i deixar al seu germà a càrrec d’una dona, la Fatuma, que fa com de mare per a ells. Aquest fet, anar a escola, li canviarà la vida.

El relat explica molt bé què vol dir ser refugiat. Per a l’Omar, significa despertar-se amb malsons, tenir cura del seu germà petit, escombrar cada dia el terra de la seva tenda, jugar a futbol amb una pilota feta amb bosses de plàstic i sobretot, sobretot, esperar. Espera a la cua per aconseguir aigua, esperar a la cua per aconseguir menjar, esperar a ser entrevistat per l’ONU per veure si ell i el seu germà són candidats a sortir del campament i ser enviats a algun lloc com Amèrica, Canadà o Suècia. I quan finalment, aconsegueixen l’entrevista, tornar a esperar quatre anys més. Esperar, esperar i esperar.

Una història sorprenent, colpidora, que per moments et fa enrabiar en veure la crua realitat.
Les frases curtes i una paleta de colors on predomina la foscor ens permet sentir les emocions de la narració.

Hi ha moments durs, implacables, com quan els roben la roba, o quan albiren el desert que els envolta i els impedeix sortir del campament, o la visió dels homes que no tenen feina i masteguen unes fulls de qat per esvair-se de seva trista existència.

M’ha faltat saber més d’una nena, la Maryam. Mereixeria una segona part perquè transmet uns valors extraordinaris. La Maryam és la millor estudiant de tota l’escola, somia amb aconseguir una beca per estudiar al Canadà i portar la resta de la seva família amb ella. Però el pare de la noia té altres plans, la treu de l’escola secundària i la casa amb un home gran a canvi d’altres beneficis.

Una novel·la molt recomanable, per a nois i noies de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Cuando brillan las estrelles
Autors: Victoria Jamieson i Omar Mohamed
Il·lustradora: Victoria Jamieson
Traductor: José C. Vales
Editorial: Maeva
Pàgines: 272
Madrid 2021

Al web de l’editorial Maeva trobareu la guia de lectura: https://www.maeva.es/guias-lectura-centros
Podeu veure, també, el tràiler:
https://www.youtube.com/watch?v=jKRhoyqBStM

by

En Will, el guerrer, vol ser reina

Hi ha llibres que costen d’explicar perquè en la mateixa explicació et carregues la gràcia del relat. És el que passa amb aquest «Vull ser reina» de la Susana Peix i amb il·lustracions d’en Dani Torrent.

Mirem la coberta i la contracoberta, i què veiem?
Al davant, la cara d’un nen molt ben pentinat que ens mira amb uns ullassos enormes. A la mà sosté una flor de color rosa amb molta delicadesa. Va vestit amb un jersei de coll alt amb una granota blava, com els seus guants. Imaginem que és hivern perquè al darrera es veuen uns arbres sense fulles i a la contracoberta els camps estan encatifats de blanc com si fos neu.

El títol diu «Vull ser reina». És una pista? Creiem que sí, i llavors el nostre cervell comença a fer connexions i inferències sobre el contingut del relat. Pensem en un infant «trans», recordem altres àlbums de temàtica LGTBI, i en aquest punt decidim si continuem o ho deixem perquè entenem que la història és previsible.
Si el deixem és un error perquè les nostres deduccions no han estat del tot precises. Millor que l’obrim i veiem quina sorpresa ens espera.

Les il·lustracions d’en Dani Torrent són boniques de veres i estan fetes seguint la tècnica d’una altra joia, el «Viatge al poble de les trenta senyoretes» de la Mercè Rodoreda. Llapis de colors amb presència notable del rosa, plans que van del primer pla fins al panoràmic oferint-nos una varietat de recursos que ens recorden que cada pàgina és, per se, una petita obra d’art.

Lectura recomanable a partir de 6 anys i que ens ofereix diversos camins i diferents formes d’entendre el significat, o millor dit, els significats evidents i els ocults.

LES DADES:
Títol: Vull ser reina
Autora: Susana Peix
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Triqueta verde
Pàgines: 36
Vigo, 2021

by

Cuc i conill, un còmic per a primers lectors

A la portada, en lletres grans, hi llegim CUC. També llegim a sota “I CONILL” però amb una tipografia més petita que ens indica que el veritable protagonista d’aquesta aventura es el cuc.

I a la il·lustració veiem un conill amb cara de sorpresa i malhumorat i un cuc amb ulleres de sol, talment com si fos una estrella de cinema, sortint de sota terra.

Passem full i veiem les guardes farcides de racions de pizza i ens preguntem si és això el que mengen els conills i els cucs. Sabem que no. Sabem que els conills són més de pastanagues i els cucs —bé, els cucs, ejem!— s’alimenten de restes orgàniques en descomposició… de caca, vaja.

Seguim passant pàgina i oh! Sorpresa!, resulta que el conill i el cuc són col·legues. Alguna cosa no quadra i ens disposem a veure com acaben així i quina aventura ens trobarem.
Primer, hi ha l’encontre:

I després, el rebuig, la discussió, etc. fins a arribar a l’acceptació i l’amistat.

Estem davant d’un còmic per a primer lectors, ideal per a infants a partir dels cinc-sis anys. Aquest primer episodi és molt divertit. Al final, ens quedem amb ganes de veure què li passarà al cuc en el segon número (cuc i garsa) però també amb certa pena perquè li hem agafat carinyo al conill.

A la contracoberta podem llegir:
El cuc de terra i el conill es troben i, tot i que d’entrada sembla que no s’avenen gaire, de seguida s’adonen que l’amistat està per damunt de les diferències… gairebé sempre.

LES DADES:
Títol: Cuc i conill
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván Rodríguez
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

by

«Fora disfresses!», uniformes sí, uniformes no

Al DIEC2 llegim:
Uniforme: Vestit específic i distintiu dels membres d’alguns cossos socials, o d’algunes institucions, empreses, etc. Els uniformes dels artillers de plaça. L’uniforme de la Guàrdia Urbana. Un uniforme escolar.

A l’escola on anava de petit, a l’Institut o la Universitat mai vaig portar uniforme. El primer que vaig tenir era aquell de quan els nois havíem de fer un servei militar. Després, durant els anys que he estat a l’escola, els infants han anat amb la roba que els hi ha complagut. Només algunes indicacions per a les famílies: Una bata (la que us agradi) amb els botons al davant, roba còmoda i poca cosa més. Els mestres, també amb una bata que ens protegeix de la pols, les taques de pintura i els mocs dels nens. Parlo d’un centre públic del barri de Sant Josep, a l’Hospitalet. A molts altres centres que he conegut, era igual.

També hi ha escoles on l’uniforme és obligatori. Potser per a les famílies és còmode i pràctic. O tal vegada crea un sentiment de pertinença a la mateixa tribu, no ho sé. Potser hi ha qui ho pot argumentar molt bé i defensar-ho. Però no ho acabo de veure… la imaginació i tal.

Un dels llibres que m’han agradat i m’han fet repensar la qüestió és «Fora disfresses!» i planteja aquesta qüestió però donant-li la volta perquè el protagonista, en Pau, es pregunta perquè ha d’anar disfressat a l’escola, volent dir que l’uniforme no l’identifica, perquè ell preferiria posar-se un tutú, unes ales de fada o el seu vestit d’astronauta, com quan és a casa.

«Fora disfresses!» és un llibre adequat per a cicle mitjà i està ben escrit, amb una trama que et fa somriure sovint i sobretot, sobretot, amb un argument ben resolt.

Si us atreviu a posar-lo en mans dels vostres alumnes, aconseguireu que passin una bona estona, que es creï opinió i debat al respecte, i sobretot que vegin que la possibilitat d’imaginar noves maneres de relacionar-nos, de vestir, és allò que ens permet ser més feliços.

Les il·lustracions de l’Anna Baquero són efectives i boniques, amb unes cares força expressives on destaquen els ulls dels nois. Ai! La coberta amb la motxilla d’en Pau per on s’escola la roba d’estrelles i la mirada de felicitat del noi. Bonica.

M’agrada la frase de la contracoberta: Un llibre per descobrir l’alegria contagiosa d’atrevir-se a desafiar les normes absurdes.

LES DADES:
Títol: «Fora disfresses!»
Autora: Bel Olid
Il·lustradora: Anna Baquero
Editorial: laGalera
Pàgines: 72
Barcelona, 2021

by

«El gat rumberu», un relat alegre

Definir la música és difícil. Cadascú la vivim segons els nostres gustos, segons el moment i la gent que ens acompanya. Una cosa sí que tenim en comú i és que la música ens transmet emocions. No importa si es tracta d’un concert en una sala petita, o en un gran estadi, no importa sí és en directe, a casa o mentre conduïm. Sempre ens emociona.

Ho saben molt bé a l’editorial Nanit, especialistes en posar a mans dels infants i joves contes basats en texts de lletres de cançons més o menys conegudes. Al seu catàleg trobem al Doctor Prat, a Sopa de Cabra, als Pets, a Roba Estesa, a Oques Grasses, a Xiula, als Catarres, a Txarango i altres cantautors i grups que comparteixen el fet que són artistes de casa nostra.

L’últim que han editat m’ha arribat especialment. És «El gat rumberu» i està inspirat en una peça del grup “La pegatina”. Recordo l’última vegada que els vaig veure. Va ser a Bilbao, en plena “Semana grande” (abans del confinament), en una esplanada gran a tocar del Guggenheim. Aquell concert era gratuït i la munió de gent que emplenava l’espai depassava les deu mil persones, pel cap baix. Va ser un espectacle gran, amb molta llum i color.

De què va “El gat rumberu”? Ja us ho podeu imaginar. És la vida d’un gat (la setena vida, per cert) que explica que ha tingut molts oficis, ha fet de pagès, d’advocat, de poeta, de bomber i de estudiant però cap d’ells li ha agradat tant com el de tocar la guitarra i fer ballar a la gent. És el gat rumberu!

A Barcelona, especialment, la rumba té molts seguidors. Els concerts de “Sabor de gràcia” són ben coneguts i emplenen teatres i places. Els més grans vam seguir als mítics “Ai, ai, ai” i encara recordem a Peret o al Pescailla, però sobretot, sobretot, sobretot, ens emocionem en sentir a parlar de l’autèntic Gat Rumberu, aquell argentí que s’instal·là al barri de Gràcia i tocava a l’antiga sala Zeleste amb grups de rock laietà. El Gato Pérez, que així es feia dir, va fer peces que encara es recorden i que en sentir-les no pots deixar de moure els peus. Proveu amb “Barca, cielo y ola”, per exemple.

Les il·lustracions d’aquest llibre són genials i l’Anna Aparicio ha sabut trobar el to del relat, amb una primera part amb el gat a tot color i un fons esmorteït, avorrit, que a les darrers pàgines és un esclat de colors tropicals, càlids, que emplenen les dobles pàgines en un festival de personatges que ens contaminen de la seva alegria. Brillant.

Al final hi ha un codi QR que ens permet sentir la cançó cantada per “la Pegatina” i també trobem propostes de lectura.

Visiteu el web de l’editorial (https://www.nanit.cat/)perquè està ben parit i aporta moltíssima informació.

LES DADES

Títol: El gat rumberu (una cançó contada de La Pegatina)

Escrit per Laia Figueres i Núria Puyuelo

Il·lustradora: Anna Aparicio

Editorial: Nanit

Pàgines: 32

Barcelona, 2021

by

Lectures per habitar les ciutats

Fa uns mesos, en una visita familiar a Galícia, li vaig preguntar a la meva neta de sis anys si sabia qui era la Rosalía. En el meu interior donava per fet que entendria que em referia a la cantant de moda entre el jovent. La meva sorpresa va ser quan em va contestar que sí, que a l’escola havien llegit poemes seus i la mestra els havia explicat qui era. Rosalía de Castro —em respongué— té una estàtua aquí a la vora, al Parque da Alameda.

L’anècdota em va recordar aquella altra d’un mestre que veient un nen al sorral de l’escola fent una pila amb la terra, el va animar dient-li que aquella muntanya li estava quedant molt bonica. El nen, amb cara d’estupefacció, se’l mirà i li digué que no era una muntanya, que estava fent un volcà. Això va passar a Tenerife, on la presència del Teide és notòria des de qualsevol lloc de l’illa.
Són només dos exemples de com el lloc on vivim ens condiciona i, per tant, cal conèixer-lo per estimar-lo.
Si pregunteu als alumnes on viuen, la majoria saben l’adreça (carrer, número, pis, porta):
—Jo visc al carrer Joan Maragall
—Jo, al carrer Trece Rosas
—El meu es diu Elcano
però quan els demaneu si coneixen qui era el personatge que dona nom al carrer, la negativa és la resposta habitual. Per això, convé llegir llegir llibres que mostrin als nens com són les ciutats, com podrien ser més boniques, perquè els ajudem a ser ciutadans més amables, solidaris i ecologistes, els ajudem a sentir-se segurs, a ser capaços de triar les seves activitats i el seu ritme de vida, a gaudir i participar de la vida social.

A la revista GUIX d’aquest mes presentem lectures que permeten comparar les ciutats de paper que ens mostren els autors amb les pròpies.Es tracta de fer preguntes perquè els infants pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes. Una de les activitats més reeixides que podem fer a l’escola és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habitem. Projectar passejades per aturar-nos a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que ens envolta, sorprendre’ns perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

Podeu llegir l’article a la GUIX núm 483 (AULA en castellà) d’aquest mes de novembre. Hi ha exemples de llibres que ajuden a estimar la ciutat on vivim.

La propera setmana, a l’Hospitalet presentem una “maleta pedagògica” per conèixer la nostra ciutat. Us n’informarem abastament!