Editorial Nanit

Definir la música és difícil. Cadascú la vivim segons els nostres gustos, segons el moment i la gent que ens acompanya. Una cosa sí que tenim en comú i és que la música ens transmet emocions. No importa si es tracta d’un concert en una sala petita, o en un gran estadi, no importa sí és en directe, a casa o mentre conduïm. Sempre ens emociona.

Ho saben molt bé a l’editorial Nanit, especialistes en posar a mans dels infants i joves contes basats en texts de lletres de cançons més o menys conegudes. Al seu catàleg trobem al Doctor Prat, a Sopa de Cabra, als Pets, a Roba Estesa, a Oques Grasses, a Xiula, als Catarres, a Txarango i altres cantautors i grups que comparteixen el fet que són artistes de casa nostra.

L’últim que han editat m’ha arribat especialment. És «El gat rumberu» i està inspirat en una peça del grup “La pegatina”. Recordo l’última vegada que els vaig veure. Va ser a Bilbao, en plena “Semana grande” (abans del confinament), en una esplanada gran a tocar del Guggenheim. Aquell concert era gratuït i la munió de gent que emplenava l’espai depassava les deu mil persones, pel cap baix. Va ser un espectacle gran, amb molta llum i color.

De què va “El gat rumberu”? Ja us ho podeu imaginar. És la vida d’un gat (la setena vida, per cert) que explica que ha tingut molts oficis, ha fet de pagès, d’advocat, de poeta, de bomber i de estudiant però cap d’ells li ha agradat tant com el de tocar la guitarra i fer ballar a la gent. És el gat rumberu!

A Barcelona, especialment, la rumba té molts seguidors. Els concerts de “Sabor de gràcia” són ben coneguts i emplenen teatres i places. Els més grans vam seguir als mítics “Ai, ai, ai” i encara recordem a Peret o al Pescailla, però sobretot, sobretot, sobretot, ens emocionem en sentir a parlar de l’autèntic Gat Rumberu, aquell argentí que s’instal·là al barri de Gràcia i tocava a l’antiga sala Zeleste amb grups de rock laietà. El Gato Pérez, que així es feia dir, va fer peces que encara es recorden i que en sentir-les no pots deixar de moure els peus. Proveu amb “Barca, cielo y ola”, per exemple.

Les il·lustracions d’aquest llibre són genials i l’Anna Aparicio ha sabut trobar el to del relat, amb una primera part amb el gat a tot color i un fons esmorteït, avorrit, que a les darrers pàgines és un esclat de colors tropicals, càlids, que emplenen les dobles pàgines en un festival de personatges que ens contaminen de la seva alegria. Brillant.