L’acompanyament emocional a l’aula 0-3 a partir dels contes “Un mar de tristesa” i “L’elefant a l’ombra”

He llegit la darrera revista GUIX D’INFANTIL d’aquest any. És la primera després de més de 22 anys que no dirigeix la estimada Cinta Vidal però veig que segueix compartint els seus sabers en algun article i coordinant seccions. M’alegra que la seva experiència segueixi lligada al mon educatiu. A partir d’ara la GUIX D’INFANTIL la dirigirà la Laura Lladós que és mestra, formadora de formadors i autora de nombroses publicacions relacionades amb processos i ambients d’aprenentatge i altres.

El primer que llegeixo, sempre, és l’editorial i després vaig a la secció “Menjallibres” on alternem recomanacions amb les companyes de l’Institut de la Infància de Sant Cugat, la Diana i la Núria.

En aquest número ens parlen d’acompanyament emocional al 0-3. Diuen que ens aquests etapa cal ajudar els infants a reconèixer les seves emocions i les reaccions que se’n deriven, acollint-les afectuosament sense qualificar-les ni jutjar-les. No hi ha emocions bones o dolentes, perquè totes formen part del desenvolupament integral i emparen l’infant per créixer amb autonomia i confiança.

Ens recorden que el primer eix del nou decret educatiu proposa viure les emocions, expressant i reconeixent sentiments i necessitats, per anar creixent en benestar emocional i seguretat afectiva.

Acompanyar els infants en el seu creixement significa ajudar-los a identificar i expressar les seves emocions, fomentant el diàleg. Oferim-los un vocabulari ric que els permeti posar paraules als seus sentiments i parlar de l’alegria, la ira, la pena o la frustració. La literatura pot ser un bon aliat per trencar tòpics i ampliar la nostra mirada, per desterrar la idea de que l’infant “sempre ha d’estar content” i acceptar la tristesa o la melangia com a part del desenvolupament emocional.

I després ens presenten un parell de bons llibres sobre la tristesa:

Un mar de tristesa, d’A. Ludica, Ch. Vignocchi i S. Borando ens invita a nedar al costat d’un peix blau melancòlic enmig d’un mar ple de tristor: hi trobem una medusa molt baixa d’ànim, sardines desconsolades i fins i tot un banc de peixos pallassos desolats! Un àlbum que atrapa els més petitons per la seva proposta gràfica senzilla i acurada, pel seu text ric en matisos i per la seva sorpresa final, que capgira l’argument i ens deixa un missatge vital i profund.

L’elefant a l’ombra, de N. Robert i V. Vidali, defineix d’una manera subtil i encisadora com acompanyar la tristesa. El protagonista és un elefant que amaga la seva pena i s’estima més quedar-se a l’ombra… Tots els animals de la selva intenten fer-lo feliç: no falten acudits, balls i menjars deliciosos. Fins que apareix algú que s’apropa per escoltar-lo, per intentar entendre’l i fer-li costat en la seva buidor. Una història tendra meravellosament il·lustrada.

Com sempre, al final de l’article proposen alguna idea per presentar-los als infants i alguna pràctica relacionada. Aquí ens parlen de música i dramatització.

Podeu llegir l’article a la revista núm. 122 corresponent als mesos de novembre i desembre.

M’han semblat interessants uns parell d’articles més. Un que reflexiona sobre els contes tradicionals, escrit per la Laura García, i un altre sobre lectura compartida, on la Sandra Mediavilla ens explica la seva experiència al CEIP Gerardo Diego de Los Corrales de Buelna (Cantàbria)

També es pot llegir a la revista AULA DE INFANTIL, en castellà.

«El cavall taronja», a la recerca del germà perdut

El cavall taronja explica la història d’un cavall que no ha perdut l’esperança de trobar el seu germà. Només té una pista: la meitat d’una fotografia i pensa que si troba qui té l’altra meitat trobarà el seu germà.

Al cavall se li acut de posar un anunci a la premsa però no aconsegueix res. Ho torna a intentar diverses vegades afinant la cerca i oferint una descripció més detallada. Sense sort.

Van passant els dies i no té èxit en les seves investigacions. Un dia en que es troba especialment desanimat, mentre segueix buscant es creua amb un cavall castany i comencen a parlar. De seguida es fan amics, tot i que estan decebuts perquè les fotografies que tenen cadascun d’ells no coincideix amb l’altra meitat.

Sort que el cavall castany té una gran idea i li fa veure al taronja que no han de semblar-se físicament per ser germans.

La història és tendra i emotiva i les il·lustracions són potents -sobretot si es miren a certa distància-, traspuen alegria i són molt acolorides.

Àlbum recomanat per als infants d’entre cinc i set anys. Una bona lectura per entendre quins lligams ens uneixen als altres, més enllà de la genètica. És un viatge físic a la recerca del germà però també és un viatge de creixement personal.

LES DADES:
Títol: EL cavall taronja
Autor: Hsu-Kung Lio
Il·lustrador: Hsu-Kung Lio
Traductora: Laura Vaqué
Editorial: Thule
Pàgines: 40
Barcelona, 2023

«Alí Bové i els quaranta nyigui-nyoguis», 100 endevinalles i 40 embarbussaments

Vaig tenir l’oportunitat d’assistir a una càpsula poètica que ens va oferir l’Andreu Galan fa uns dies, dins la Jornada “Ara ho entenc!” organitzada per la Fundació Bofill. Ens va mostrar algunes tècniques i idees per treballar la poesia a les aules i ho va fer amb la seva simpatia i professionalitat habitual. L’Andreu és mestre però també té el do de saber comunicar a través de la paraula i la música (sobretot la música) les emocions i els sentiments que ens provoquen els poemes, encara que no els acabem d’entendre del tot.

Va ser allà que em vaig assabentar del seu darrer treball “Alí Bové i els quaranta nyigui-nyoguis”, un recull d’endevinalles i embarbussaments que va guanyar el premi de poesia infantil atorgat per la Fundació Caixa cooperativa d’Algemesí, al país valencià, d’on ell és nascut i un enamorat i embaixador d’aquella terra.

El llibre conté embarbussaments i endevinalles de dificultat diversa i n’hi ha per a tots els públics. No patiu si no sabeu la solució perquè al final hi ha un solucionari. Si llegiu “Soc el túnel dels horrors per als llapis de colors” i no sabeu que es tracta de la maquineta de fer punta al solucionari ho trobareu. I si no sabeu de quin animal es tracta quan diu “I jo escric-cric a la nit i crec-cric que ja t’ho he dit” també ho trobareu al solucionari.

Per ajudar a trobar els respostes, l’Òscar Julve ha fet unes il·lustracions que ens donen pistes relacionades amb els objectes en qüestió.

A cada doble pàgina trobareu cinc o sis endevinalles, agrupades en temes com “Animals de companyia”, “A la taula i al llit al primer crit”, “No em mires, no em toques”, ”Fugint d’estudi”, “D’estar per casa”, “Tocats i posats” i “Calaix de sastre” i a continuació “Embarbussa’t, que fa fort!” amb els quaranta embarbussaments on no parareu de riure.
Proveu a llegir:

La Bimba belluga ballant bambú.
La Bimba belluga tallant bambú.
La Bimba belluga ballant amb tu.

Amb la tonalitat de la cançó de Little Richard “”Wop bop a loo bop bom bom” i ho entendreu.

Diu l’Andreu que les endevinalles i embarbussaments poden semblar només un passatemps, però tenen molts beneficis per al desenvolupament cognitiu dels nostres petits: Milloren el llenguatge expressiu i comprensiu; fomenten l’adquisició i ampliació del vocabulari; desenvolupen del pensament crític; incrementen l’atenció i la concentració; estimulen la memòria; consoliden l’aprenentatge; afavoreixen el procés d’associació d’idees; enforteixen processos cognitius més elaborats com la planificació o resolució de problemes; fomenten la imaginació, curiositat i enginy; milloren l’estat d’ànim; eleven els nivells de motivació; redueixen l’avorriment; estrenyen vincles afectius entre els qui comparteixen aquest tipus de jocs, etc.

I ens fan passar una bona estona. Són ideals per llegir-ne un cada dia, a començar les classes de bon matí i aprendre-les de memòria.

Ep, si voleu contactar amb l’Andreu perquè vingui a la vostra escola a explicar contes, recitar versos i fer-vos passar una bona estona, no us en penedireu.

Les primeres pàgines les podeu veure a continuació, clicant a:


LES DADES:
Títol:
Autor: Andreu Galán
Il·lustrador: Òscar Julve
Editorial: Andana
Col·lecció: Vagó de versos, 21
Pàgines: 87
Picassent (València), 2023

«La inclusió en la literatura infantil» a la revista GUIX

A la majoria de grups classe hi ha alumnes amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, de l’amic, del veí, de la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Però, l’escola actual, és inclusiva? Al nostre país, l’escola és obligatòria per a tots els infants. Sortosament, des de fa molts anys. Pel que fa als nois i noies amb alguna dificultat, els suports que han anat oferint les administracions educatives han anat variant de model, també des de l’administració sanitària. Segur que us sonen paraules com rehabilitació, integració, aules d’educació especial, Usee, Siei, etc. En general, són avenços i millores encaminades a que l’escola sigui plenament inclusiva i, de retruc, beneficiï a tothom, independentment de la seva realitat personal, social o territorial.

La idea d’escola inclusiva té com a objectiu que tots els alumnes desenvolupin el seu potencial al màxim. A més, els mestres hem comprovat que els infants amb necessitats educatives especials en surten beneficiats quan estan integrats a l’aula ordinària. Els altres nois i noies no veuen ressentida la seva qualitat d’aprenentatge, i adquireixen valors vinculats a la tolerància i la capacitat d’integració. Tots els alumnes en resulten beneficiats.

Mirant al futur, dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, ens fixem en el quart dedicat a l’àmbit de l’educació que pretén “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”. S’insisteix en el concepte d’inclusió i afegim que tothom pot contribuir a que l’escola sigui més inclusiva i per això, cal parlar-ne a classe per garantir un clima escolar no discriminatori, respectant la diversitat, les necessitats i les capacitats de cada alumne.

És relativament senzill saber si la nostra escola és inclusiva o no. Només cal analitzar les mesures que la fan possible, com l’establiment d’un equip format per diferents professionals de suport als alumnes, el funcionament d’una aula d’acollida per als alumnes nouvinguts, l’ajuda que es proporciona a l’alumnat amb mobilitat reduïda (acollida a l’escola, acompanyament durant les sortides escolars), etc.

En l’article que publiquem a la GUIX (AULA, en castellà) núm. 504 de novembre de 2023 en parlem de tot plegat i presentem alguns llibres que tracten o inclouen protagonistes amb dificultats físiques o psíquiques, amb representacions positives. Hem titulat l’article com a Somiant amb el veloç Impala i el salvatge Mustang co ma homenatge personal al gran Gonzalo Moure, autor de “La meva Guia, el meu Capità”.

L’escola és, en teoria, inclusiva però encara ens queda molt de camí perquè aquest ideal esdevingui realitat. Una manera d’entendre com són els companys amb dificultats és parlar-ne i, en aquest sentit, la literatura infantil i juvenil és una bona aliada per aconseguir-ho.

«En què somiava l’os», un àlbum intens, emotiu i poètic

Recordeu “El banc blau”? Segur que sí, perquè és un llibre que ens explica la vida vista des d’un banc situat en un parc (que s’assembla molt al Central Parc de NY). Doncs, acaba de publicar-se un altre llibre que podria ser la segona part d’aquell banc blau, però en aquest cas el protagonista és un os que s’ha escapat d’un circ i busca, afanyosament, algú que l’ajudi a ser poeta.

No li serà fàcil perquè la poesia costa de definir, és misteriosa, difícil de penetrar, presenta incògnites i no sabem ben bé a què respon. La poesia és subjectivitat i no ens importa què ens vol transmetre sinó què provoca en nosaltres (emocions, sensacions, intensitats, interaccions amb la paraula) i sobretot, la poesia és intuïció, una eina poderosa que ens obre camins. A més, la poesia no és racional, no s’acaba d’entendre però no ens importa perquè a la vida hi ha moltes coses que no entenem. Allò que compta és que ens aporta una visió del món diferent. És com si estiguéssim a la teulada d’un edifici molt alt i veiéssim la ciutat. És molt millor que anar pel carrer on només podem veure els edificis des de baix i poca cosa més.

Per sort, l’os troba una nena, l’Ona, que l’ajudarà a esdevenir poeta perquè els infants tenen imaginació per crear imatges i jugar amb les paraules, tenen memòria per conservar-les, relacionar-les i poden il·luminar la nit quan somien desperts.

L’os i l’Ona buscaran la manera de fer un poema i en el seu viatge recorreran llibreries, biblioteques meravelloses, coneixeran poetes, passejaran per camps i muntanyes fins que un dia arribaran al mar…

L’àlbum que ha escrit i il·lustrat l’Albert Asensio és, tot ell, un cant a la vida, una oda a viure i veure la bellesa del mon. Ens recorda al gran Goethe quan deia que hauríem de fer cada dia quatre coses: mirar un quadre bonic, escoltar una música que ens emocioni, llegir un poema i ser capaços de dir unes paraules raonables. Aquest “En que somiava l’ós?” és tot ell un quadre bonic, ens emociona, ens fa llegir poemes i les paraules que hi trobem escrites són més que raonables.

És un àlbum recomanat per a infants a partir dels vuit anys.

Si teniu oportunitat, aneu a la llibreria “Lectors al tren!” a Rubí perquè hi trobareu els originals d’aquesta obra i la Montse Marcet, la llibretera, us podrà explicar un munt de detalls del relat. I si busqueu un regal bonic, els originals estan a la venda. Les il·lustracions estan exposades fins al dia 8 de desembre.

LES DADES:
Títol: En què somiava l’os?
Autor: Albert Asensio
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 44

Barcelona, 2023

«El Nadal desconegut»: Què sabem i què no sabem del Nadal

Què en sabem del Nadal?
En sabem força coses perquè el vivim a casa i a l’escola, any rere any. A més, a Catalunya, diferents autors han anat recollint el que passa al nostre voltant per fer-nos avinent de què va la festa. Uns dels folkloristes que millor van recollir les tradicions i els costums d’aquestes dates van ser l’Avel·lí Artís i en Bienve Moya que va publicar “Festes populars de Catalunya” l’any 1980. Un any després, el 1981, l’Aureli Capmany publicava el seu “Calendari de Llegendes, Costums i Festes tradicionals catalanes” i en Jaume Colomer va fer quelcom semblant a “Festes Populars de Catalunya” l’any 1975.

El Nadal, dins del nostre costumari col·lectiu, està format per un seguit d’elements de les diferents cultures que ens han influenciat al llarg de la història. Durant segles s’han barrejat la cultura dels nostres avantpassats amb els calendaris romà, jueu i cristià, tots ells basats en cultes rituals, bé al Sol, bé a la Lluna. És a dir, als elements astrològics es van afegir les pràctiques de la societat rural i ramadera.

Nadal, festa tancada, festa culminant del solstici d’hivern, precedida en el temps pel cicle de l’Advent, és una festa molt antiga i molt arrelada a Catalunya. El seu sentit actual prové de l’època en que els cristianisme va apoderar-se i va adaptar les creences i tradicions, donant-li un caire litúrgic a les reminiscències romanes (Festes Saturnals) o indoeuropees (rites solars, arbres de llum, tió). Antigament el Nadal era el moment que els pastors baixaven als pobles i participaven de les misses i presentaven ofrenes. Eren moments de recolliment, d’estar en família. Nadal era temps en que la natura restava com morta i les famílies s’aplegaven al voltant de la taula a la vora del foc per cantar, narrar o menjar.

Que el Nadal és una festa de les més celebrades està clar perquè conté tots els elements que calen perquè una festa sigui una festa. Veiem-ho.

Els elements musicals hi son presents en els nadales i cançons que ens parlen de la vida dels pastors, de com fer cagar el tió, etc.

També hi ha elements gastronòmics perquè el dinar del Dia de Nadal té un menú tradicionals format per escudella amb galets, carn d’olla, gall dindi rostit, neules, torrons, i per beure, cava.

Els elements llegendaris o mítics els trobem en el misteri del naixement de Crist, en la Diada dels Innocents, en la llegenda dels Reis d’Orient.

Les dances les trobem als Pirineus. Son dances de pastors.

Els personatges són diversos com el tió, l’home dels nassos, la llufa.

També hi ha objectes com l’avet, el pi de Centelles, els “christmas”.

I elements dramàtics o teatrals com les representacions de “Els pastorets” o els “Pessebres vivents”.
Però si ens allunyem de Catalunya, trobarem un munt de tradicions diferents a les nostres.

Aquests dies s’ha publicat una obra amb un títol que ens convida a obrir el llibre, encuriosits pel que hi pot haver: El Nadal desconegut. I va seguit d’un subtítol on llegim: Història oblidada de la celebració del solstici d‘hivern.

És una edició excel·lent, amb tapa dura, de lectura entenedora i fàcil de seguir on les informacions estan agrupades en capítols que van des de la celebració dels solstici d’hivern i els seus orígens perduts en el temps, passant pels símbols pagans que s´han conservat (el tronc, les espelmes, l’estrella, les pomes de Nadal, el grèvol.) fins al Nadal que coneixem, les figures destacades del Nadal i altres tradicions de l’hivern.

L’he llegit amb interès i he aprés un bon grapat de coses curioses que desconeixia. Per exemple, del caganer hi diu, entre altres coses, que també es troba a Múrcia (cagones), a Portugal (caconi) o a Nàpols (pastori che fanno la cacca) i que representa la importància de la fecunditat en el cicle de la vida, ja que els fems adoben els camps i, per tant, són un símbol de fertilitat i de sort.

Dels Reis de l’Orient ens explica que hi ha diferents teories sobre quants eren: tres, quatre, set, dotze… Segons una llegenda armènia, els reis Mags no eren tres sinó dotze. Aquests dotze savis, mags o sacerdots perses van sortir d‘Orient seguint una estrella o un cometa però, arribats a la ciutat turca de Hah (Anitli), només tres van continuar el camí cap a Judea amb tres regals per al nen Jesús, i els altres nou van esperar allà fins que van tornar.

També trobarem històries menys conegudes de personatges com la Befana d’Itàlia, la Babushka de Rússia, les diferents versions de Pare Noel del nord d’Europa, Sant Nicolau en les seves diferents representacions i llegendes, etc. I fent especial èmfasi també en els protagonistes pagans de la península ibèrica com l’Olentzero del País Basc, l’Apalpador gallec o l’Esteru asturià, així com en tots els personatges terrorífics que també poblen la nit més llarga de l’any, com el Krampus, Père Fouettard, la malvada trol islandesa Gryla o els personatges típics de les mascarades d’hivern del nord-oest peninsular.

Lectura recomanada per a joves a partir de l’educació secundària i sobretot per als mestres i familiars que vulguin trobar explicacions a esdeveniments que no sempre sabem d’on provenen.

El nadal desconegut” ens fa veure i entendre el Nadal que coneixem. Aquesta lectura canviarà la nostra manera de veure com com celebrem el solstici d’hivern o encara que no ens atreguin especialment aquestes festes, segur que ens acostarà i connectarà d’alguna manera amb els rituals de culte al Sol i a la llum dels nostres avantpassats de fa milers d’anys. Aprendrem perquè no està tan clar que Jesucrist va néixer el 25 de desembre, quan i on es va plantar el primer arbre de Nadal o quina és la diferència entre el Pare Noel, Santa Claus i Sant Nicolau.

Les il·lustracions les trobem a cada pàgina i són boniques de veres. Un bon treball d’Armand.

LES DADES:
Títol: El Nadal desconegut. Història oblidada de la celebració del solstici d‘hivern.
Autora: Gema Sirvent
Il·lustrador: Armand
Traductora: Txell Freixinet
Editorial: Takatuka
Pàgines: 112
Barcelona, 2023

«La família animal», un homenatge poètic a la vida en família

He llegit (rellegit) «La família animal» de Randall Jarrell i recordava que havia comprat aquest llibre en una edició de l’any 1979. Pensava que, com amb molts altres llibres, havia desaparegut de la meva vida (regalats, perduts, abandonats, etc.) i quina no ha estat la meva sorpresa quan l’he trobat, juntament amb algunes petites joies que va publicar Alfaguara en aquells anys en que jo començava a fer de mestre (uf, queda molt lluny!) i que em van obrir la mirada cap a la literatura infantil de qualitat. Conservo “Otto es un rinoceronte”, “El topo Grabowski”, “Cuando Shlemel fue a Varsovia y otros cuentos” i algun altre títol. Era una gran col·lecció, amb tapa tova, bon preu, ideal per a totes les butxaques (no eren temps de bonança econòmica, al menys a l’Hospitalet i al meu entorn).

He llegit (rellegit) la nova edició de luxe que ha publicat Ekaré i m’he tornat a emocionar amb la història del caçador i la sirena. M’ha sorprès el format de les pàgines, amb la lletra petita i els marges generosíssims que conviden al lector a deixar escrits els seus pensaments (potser era aquesta la pretensió de l’autor?).

També he recordat que, en aquella època, el nom de l’il·lustrador no em va dir gran cosa: Maurice Sendak. Ara, quaranta anys després, el prestigi d’en Sendak no el qüestiona ningú perquè va ser un dels precursors del que, en l’actualitat, gaudim. Sovint veiem reflectida la seva petjada en el traç d’alguns il·lustradors.

He llegit (rellegit) «La família animal» i l’he comentat amb gent del meu entorn i m’he sentit com aquell abuelo Cebolleta dels tebeos que sempre explicava batalletes: “Aquesta història tan poètica la llegíem a l’escola amb els nois i noies de setè d’EGB. En veu alta, capítol a capítol, quedaven embadalits amb l’enamorament progressiu del caçador i els pensaments innocents i sorprenents de la sirena.”

De fet, el text atrapa no tant per la història sinó per com està escrit, per la calma que transmet, per la sensació d’anar avançant tranquil·lament línia a línia i gaudint de la bona literatura.

El relat explica com un caçador solitari que viu en una cabana de fusta troba una sirena, la porta a viure amb ell i més endavant adopten un os, un linx i un nen que arriba en un bot salvavides a la deriva.
L’aventura recorda als contes de fades clàssics, començant per l’inici:

Hace mucho mucho tiempo, allà donde el bosque baja hasta el océano, un cazador vivía solo en una casa hecha de leños que él mismo había cortado y de tejas de madera que él había tallado.

I així, d’aquesta manera tan senzilla i planera, ens introdueix en un sense temps on tot és versemblant i possible, fins que arribem al final feliç de les últimes pàgines i ens quedem amb ganes de més.

M’ha semblant molt curiosa l’entrevista que li van fer a Maurice Sendak on explica el següent:

¿Dijiste que «La familia animal» era tan visual que no querías ilustrarlo, sino decorarlo?

No quería ilustrarlo en absoluto. De hecho, esa fue la única vez que estuve cerca de una discusión con Jarrell porque él estaba sentido; pensó que su texto no me gustaba. Muy por el contrario, me encantó. Pero sentí que no me necesitaba. Haber dibujado a la sirena arrastrándose… habría sido tan vulgar. Su imagen es tan poética pero no se puede dibujar. No se podía dibujar al niño. No se podía dibujar al cazador. Solo se podía dibujar el lugar donde vivían. Pequeños escenarios.

Lectura recomanada per a infants a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: La familia animal
Autor: Randall Jarrell
Ilustrador: Maurice Sendak
Traductora: Elena Iribarren
Editorial: Ekaré
Pàgines: 184
Barcelona, 2023

«Les aventures d’en Lester i en Bob» mini-relats que van directes al cor

Lester i Bob formen un duet encantador. Són molt diferents l’un de l‘altre però això no importa, perquè, al cap i a la fi, tots som diferents, no? La qüestió és acceptar-nos tal com som.

En Lester és un ànec (homenatge de l’autor a l’ànec Donald disneià) que va amb una boina francesa al cap i és molt xerraire i de pensament àgil. També és agosarat i té respostes per a tot. En Bob és un os, gran i bon jan, que es dedica sobretot a cuinar deliciosos pastissos (ens recorda als Mumin). Són molt bons amics.

Els veiem a la coberta sobre un fons vermell que ens crida l’atenció. Ambdós amb un cartell que mostra el seu nom. El de l’ànec ben gran i el de l’os més petit i discret, si fa no fa com els seus ulls perquè l’ànec els té lleugerament més grans i ens indiquen una mirada desperta i, canvi, en Bob, els té més menudets, com endormiscat, indicant-nos que és més tranquil.

Obrim el llibre i, oh, Sorpresa!, ens trobem vuit pàgines on ens expliquen qui son, a manera de presentació, molt abans d’arribar a la pàgina on llegim el títol, el nom de l’autor i la editorial, i on iniciarem la primera de les petites aventures.

Són uns relats de diferent llargada que tenen en comú la calidesa, el joc verbal d’en Lester i un final més o menys obert que ens ajuda a reflexionar sobre el què hem llegit i, sobretot, ens porta a passar pàgina perquè volem saber més d’aquest parell tan encantador.

De moment, l’editorial Meraki ha publicat dos volums “Les aventures d‘en Lester i en Bon” i “Les noves aventures d’en Lester i en Bob” en una enquadernació extraordinària i molt cuidada.

El primer volum conté sis petites històries molt entretingudes. Només en una d’elles, apareixen uns altres animals, uns cocodrils jugant a petanca. Veiem com en Lester es vol colar a jugar amb ells, malgrat l’oposició d’en Bob que li diu que els cocodrils se’l menjaran. Però en Lester és enginyós i es pinta tot ell de color verd, com si fos un cocodril, però quan comença a ploure i la pintura s’esborra, ai…

Així és l’ànec, un agosarat sense vergonya que es capaç d’aparèixer amb un barret de copa, un corbatí i un fulard, amb dues entrades per anar a la cerimònia del lliurament dels Premis Nobel amb el seu amic l’os. I obligar-lo a ell també a posar-se un barret i un mocador al coll.

Les aventures més gracioses i que millor expliquen la relació dels dos protagonistes, giren al voltant dels pastissos que prepara en Bob. En una d’elles, no vol compartir amb ningú l’excel·lent pastís de mango que ha fet però quan arriba en Lester, se’l troba clavant rètols indicant que els pastissos son per a ell i no els pensa compartir. Però en Lester, ràpidament li diu que l’ajudarà a clavar els rètols.

Cadascuna de les mini-històries colpeja directament al nen, i al nen que vam ser, i ens transmet optimisme i una calma enorme. La seva lectura també ens empeny a emplenar les omissions i ens convida a pensar què ens deixa obert, sempre, la darrera de les vinyetes, per a que la completem nosaltres.

Uns relats breus que traspuen una atmosfera tranquil·la i amable que és d’agrair. Relats humorístics adequats per a infants entre sis i vuit anys però que als adults també ens agradaran, segur. Frases curtes a l’esquerra i il·lustracions sòbries a la dreta, amb detalls que, de vegades, se’ns poden passar per alt però que en una segona lectura ens fan somriure una mica més, si cap.

LES DADES:
Títol: Les aventures d’en Lester i en Bob
Autor: Ole Könnecke
Il·lustrador: Ole Könnecke
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Meraki
Pàgines: 63
La Seu d’Urgell, 2023

«Gos Pudent i la màquina del temps», una aventura espaciotemporal

L’aventura número dotze d’en Gos Pudent i en Gatxafat té un títol ja ens ho diu tot: La màquina del temps! I, efectivament, va d’això, d’un viatge en el temps que fan en Gos Pudent i en Gatxafat per arribar a la infantesa del gat i mirar d’evitar que el camió li passi per sobre i el deixi pla com una coca.

La màquina en qüestió és un contenidor de la brossa amb un cartell enganxat on es pot llegir:
Contenidor per viatjar en el temps.
Sisplau, tanca la tapa quan entris
i digues la paraula màgica.

I quan diuen les paraules màgiques s’inicia una aventura esbojarrada amb els altres protagonistes habituals (el caniche i el basset) i el transfons d’una amistat entre un gat i un gos que està per damunt de tot.

M’ha agradat la manera que té en Marc Boutavant d’introduir detalls que no estan explicats i fer-nos coneixedors de personatges de la literatura infantil com el Gat de Cheshire o el gat amb botes, i altres dels dibuixos animats com el gat Félix o el gat Silvestre. Ah! I també una referència als còmics de l’Astèrix (es nota que són francesos)

Les tecnologies són una constant en aquesta darrera història i trobo que és molt encertat el tractament que es dona a l’ús i abús de les xarxes socials, justament en aquests moments que se’n parla molt dels perills i dels avantatges que ens proporcionen.

Un relat per llegir en veu alta i riure pels descosits.

Sovint diem que la literatura ha d’entretenir i fer-nos pensar però no cal que contingui “moralina” ni que sigui políticament correcta. La sèrie del Gos Pudent potser té molt d’èxit entre els infants per això precisament, perquè ens diverteix i ens fa passar una bona estona.

Recomanat per a cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos Pudent i la Màquina del Temps
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 96
Barcelona, 2023

I recordeu que el mes de gener tindrem a en Marc Boutavant a l’Hospitalet i a Rubí!

«Diumenge», l’avorriment creatiu

Enguany, al grup de treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat estem donant-li voltes als llibres que tracten sobre el joc. A la darrera trobada, la Cristina, una companya, ens va presentar aquest “Diumenge” i ens va fer pensar molt sobre com l’avorriment estimula la nostra imaginació o millor de com la resposta a l’avorriment estimula la creativitat.

“Diumenge” és un llibre que molt probablement entrarà a la tria definitiva perquè presenta una situació força habitual (sobretot ens els temps de pandèmia que vam viure, tancats a casa) i té a veure, també amb l’oci creatiu, lluny de les pantalles.

El relat explica com un noi arriba a casa dels avis amb la seva família, com cada diumenge, i després de dinar, inicia una aventura que el durà a imaginar un recorregut per tot el món. La gràcia és que a mesura que anem passant pàgines descobrim els objectes quotidians que ja han aparegut abans, durant el dinar. Així, quan imagina el pol sud, veurem el pingüí de la nevera i els ous i la botella de llet; quan arriba al volcà en erupció descobrim el pastís que la mare està fent lliscar com si fos lava; quan lluita amb el drac, recordem el tatuatge del pare; i el vaixell pirata, bé… el vaixell pirata és molt evident com està fet.

Les il·lustracions són boniques, fetes amb grafit, amb les escenes ocupant les dobles pàgines, a sang, en un treball fascinant que ens fa tornar a començar una alta vegada i descobrir detalls que ens han pogut passar pel alt.

Lectura recomanada per a infants a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Diumenge
Autor i il·lustrador: Marcelo Tolentino
Traductora: Anna Duesa
Editorial: Kókinos
Pàgines: 56
Madrid, 2023