publicacions

by

«La família animal», un homenatge poètic a la vida en família

He llegit (rellegit) «La família animal» de Randall Jarrell i recordava que havia comprat aquest llibre en una edició de l’any 1979. Pensava que, com amb molts altres llibres, havia desaparegut de la meva vida (regalats, perduts, abandonats, etc.) i quina no ha estat la meva sorpresa quan l’he trobat, juntament amb algunes petites joies que va publicar Alfaguara en aquells anys en que jo començava a fer de mestre (uf, queda molt lluny!) i que em van obrir la mirada cap a la literatura infantil de qualitat. Conservo “Otto es un rinoceronte”, “El topo Grabowski”, “Cuando Shlemel fue a Varsovia y otros cuentos” i algun altre títol. Era una gran col·lecció, amb tapa tova, bon preu, ideal per a totes les butxaques (no eren temps de bonança econòmica, al menys a l’Hospitalet i al meu entorn).

He llegit (rellegit) la nova edició de luxe que ha publicat Ekaré i m’he tornat a emocionar amb la història del caçador i la sirena. M’ha sorprès el format de les pàgines, amb la lletra petita i els marges generosíssims que conviden al lector a deixar escrits els seus pensaments (potser era aquesta la pretensió de l’autor?).

També he recordat que, en aquella època, el nom de l’il·lustrador no em va dir gran cosa: Maurice Sendak. Ara, quaranta anys després, el prestigi d’en Sendak no el qüestiona ningú perquè va ser un dels precursors del que, en l’actualitat, gaudim. Sovint veiem reflectida la seva petjada en el traç d’alguns il·lustradors.

He llegit (rellegit) «La família animal» i l’he comentat amb gent del meu entorn i m’he sentit com aquell abuelo Cebolleta dels tebeos que sempre explicava batalletes: “Aquesta història tan poètica la llegíem a l’escola amb els nois i noies de setè d’EGB. En veu alta, capítol a capítol, quedaven embadalits amb l’enamorament progressiu del caçador i els pensaments innocents i sorprenents de la sirena.”

De fet, el text atrapa no tant per la història sinó per com està escrit, per la calma que transmet, per la sensació d’anar avançant tranquil·lament línia a línia i gaudint de la bona literatura.

El relat explica com un caçador solitari que viu en una cabana de fusta troba una sirena, la porta a viure amb ell i més endavant adopten un os, un linx i un nen que arriba en un bot salvavides a la deriva.
L’aventura recorda als contes de fades clàssics, començant per l’inici:

Hace mucho mucho tiempo, allà donde el bosque baja hasta el océano, un cazador vivía solo en una casa hecha de leños que él mismo había cortado y de tejas de madera que él había tallado.

I així, d’aquesta manera tan senzilla i planera, ens introdueix en un sense temps on tot és versemblant i possible, fins que arribem al final feliç de les últimes pàgines i ens quedem amb ganes de més.

M’ha semblant molt curiosa l’entrevista que li van fer a Maurice Sendak on explica el següent:

¿Dijiste que «La familia animal» era tan visual que no querías ilustrarlo, sino decorarlo?

No quería ilustrarlo en absoluto. De hecho, esa fue la única vez que estuve cerca de una discusión con Jarrell porque él estaba sentido; pensó que su texto no me gustaba. Muy por el contrario, me encantó. Pero sentí que no me necesitaba. Haber dibujado a la sirena arrastrándose… habría sido tan vulgar. Su imagen es tan poética pero no se puede dibujar. No se podía dibujar al niño. No se podía dibujar al cazador. Solo se podía dibujar el lugar donde vivían. Pequeños escenarios.

Lectura recomanada per a infants a partir de deu anys.

LES DADES:
Títol: La familia animal
Autor: Randall Jarrell
Ilustrador: Maurice Sendak
Traductora: Elena Iribarren
Editorial: Ekaré
Pàgines: 184
Barcelona, 2023

by

«Les aventures d’en Lester i en Bob» mini-relats que van directes al cor

Lester i Bob formen un duet encantador. Són molt diferents l’un de l‘altre però això no importa, perquè, al cap i a la fi, tots som diferents, no? La qüestió és acceptar-nos tal com som.

En Lester és un ànec (homenatge de l’autor a l’ànec Donald disneià) que va amb una boina francesa al cap i és molt xerraire i de pensament àgil. També és agosarat i té respostes per a tot. En Bob és un os, gran i bon jan, que es dedica sobretot a cuinar deliciosos pastissos (ens recorda als Mumin). Són molt bons amics.

Els veiem a la coberta sobre un fons vermell que ens crida l’atenció. Ambdós amb un cartell que mostra el seu nom. El de l’ànec ben gran i el de l’os més petit i discret, si fa no fa com els seus ulls perquè l’ànec els té lleugerament més grans i ens indiquen una mirada desperta i, canvi, en Bob, els té més menudets, com endormiscat, indicant-nos que és més tranquil.

Obrim el llibre i, oh, Sorpresa!, ens trobem vuit pàgines on ens expliquen qui son, a manera de presentació, molt abans d’arribar a la pàgina on llegim el títol, el nom de l’autor i la editorial, i on iniciarem la primera de les petites aventures.

Són uns relats de diferent llargada que tenen en comú la calidesa, el joc verbal d’en Lester i un final més o menys obert que ens ajuda a reflexionar sobre el què hem llegit i, sobretot, ens porta a passar pàgina perquè volem saber més d’aquest parell tan encantador.

De moment, l’editorial Meraki ha publicat dos volums “Les aventures d‘en Lester i en Bon” i “Les noves aventures d’en Lester i en Bob” en una enquadernació extraordinària i molt cuidada.

El primer volum conté sis petites històries molt entretingudes. Només en una d’elles, apareixen uns altres animals, uns cocodrils jugant a petanca. Veiem com en Lester es vol colar a jugar amb ells, malgrat l’oposició d’en Bob que li diu que els cocodrils se’l menjaran. Però en Lester és enginyós i es pinta tot ell de color verd, com si fos un cocodril, però quan comença a ploure i la pintura s’esborra, ai…

Així és l’ànec, un agosarat sense vergonya que es capaç d’aparèixer amb un barret de copa, un corbatí i un fulard, amb dues entrades per anar a la cerimònia del lliurament dels Premis Nobel amb el seu amic l’os. I obligar-lo a ell també a posar-se un barret i un mocador al coll.

Les aventures més gracioses i que millor expliquen la relació dels dos protagonistes, giren al voltant dels pastissos que prepara en Bob. En una d’elles, no vol compartir amb ningú l’excel·lent pastís de mango que ha fet però quan arriba en Lester, se’l troba clavant rètols indicant que els pastissos son per a ell i no els pensa compartir. Però en Lester, ràpidament li diu que l’ajudarà a clavar els rètols.

Cadascuna de les mini-històries colpeja directament al nen, i al nen que vam ser, i ens transmet optimisme i una calma enorme. La seva lectura també ens empeny a emplenar les omissions i ens convida a pensar què ens deixa obert, sempre, la darrera de les vinyetes, per a que la completem nosaltres.

Uns relats breus que traspuen una atmosfera tranquil·la i amable que és d’agrair. Relats humorístics adequats per a infants entre sis i vuit anys però que als adults també ens agradaran, segur. Frases curtes a l’esquerra i il·lustracions sòbries a la dreta, amb detalls que, de vegades, se’ns poden passar per alt però que en una segona lectura ens fan somriure una mica més, si cap.

LES DADES:
Títol: Les aventures d’en Lester i en Bob
Autor: Ole Könnecke
Il·lustrador: Ole Könnecke
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Meraki
Pàgines: 63
La Seu d’Urgell, 2023

by

«Gos Pudent i la màquina del temps», una aventura espaciotemporal

L’aventura número dotze d’en Gos Pudent i en Gatxafat té un títol ja ens ho diu tot: La màquina del temps! I, efectivament, va d’això, d’un viatge en el temps que fan en Gos Pudent i en Gatxafat per arribar a la infantesa del gat i mirar d’evitar que el camió li passi per sobre i el deixi pla com una coca.

La màquina en qüestió és un contenidor de la brossa amb un cartell enganxat on es pot llegir:
Contenidor per viatjar en el temps.
Sisplau, tanca la tapa quan entris
i digues la paraula màgica.

I quan diuen les paraules màgiques s’inicia una aventura esbojarrada amb els altres protagonistes habituals (el caniche i el basset) i el transfons d’una amistat entre un gat i un gos que està per damunt de tot.

M’ha agradat la manera que té en Marc Boutavant d’introduir detalls que no estan explicats i fer-nos coneixedors de personatges de la literatura infantil com el Gat de Cheshire o el gat amb botes, i altres dels dibuixos animats com el gat Félix o el gat Silvestre. Ah! I també una referència als còmics de l’Astèrix (es nota que són francesos)

Les tecnologies són una constant en aquesta darrera història i trobo que és molt encertat el tractament que es dona a l’ús i abús de les xarxes socials, justament en aquests moments que se’n parla molt dels perills i dels avantatges que ens proporcionen.

Un relat per llegir en veu alta i riure pels descosits.

Sovint diem que la literatura ha d’entretenir i fer-nos pensar però no cal que contingui “moralina” ni que sigui políticament correcta. La sèrie del Gos Pudent potser té molt d’èxit entre els infants per això precisament, perquè ens diverteix i ens fa passar una bona estona.

Recomanat per a cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Gos Pudent i la Màquina del Temps
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Marc Boutavant
Traductora: Tina Vallès
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 96
Barcelona, 2023

I recordeu que el mes de gener tindrem a en Marc Boutavant a l’Hospitalet i a Rubí!

by

«Diumenge», l’avorriment creatiu

Enguany, al grup de treball de l’Associació de Mestres Rosa Sensat estem donant-li voltes als llibres que tracten sobre el joc. A la darrera trobada, la Cristina, una companya, ens va presentar aquest “Diumenge” i ens va fer pensar molt sobre com l’avorriment estimula la nostra imaginació o millor de com la resposta a l’avorriment estimula la creativitat.

“Diumenge” és un llibre que molt probablement entrarà a la tria definitiva perquè presenta una situació força habitual (sobretot ens els temps de pandèmia que vam viure, tancats a casa) i té a veure, també amb l’oci creatiu, lluny de les pantalles.

El relat explica com un noi arriba a casa dels avis amb la seva família, com cada diumenge, i després de dinar, inicia una aventura que el durà a imaginar un recorregut per tot el món. La gràcia és que a mesura que anem passant pàgines descobrim els objectes quotidians que ja han aparegut abans, durant el dinar. Així, quan imagina el pol sud, veurem el pingüí de la nevera i els ous i la botella de llet; quan arriba al volcà en erupció descobrim el pastís que la mare està fent lliscar com si fos lava; quan lluita amb el drac, recordem el tatuatge del pare; i el vaixell pirata, bé… el vaixell pirata és molt evident com està fet.

Les il·lustracions són boniques, fetes amb grafit, amb les escenes ocupant les dobles pàgines, a sang, en un treball fascinant que ens fa tornar a començar una alta vegada i descobrir detalls que ens han pogut passar pel alt.

Lectura recomanada per a infants a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Diumenge
Autor i il·lustrador: Marcelo Tolentino
Traductora: Anna Duesa
Editorial: Kókinos
Pàgines: 56
Madrid, 2023

by

Una granota i una cigonya poc amigues a «RAUC, la granota més feliç del món»

No conec gaires històries en les quals apareguin cigonyes. Recordo la coneguda faula d’Isop La guineu i la cigonya i també l’extraordinari relat Valentí Granota i el seu descapotable vermell de Burny Bos, amb il·lustracions de Hans de Beer, avui exhaurit (és de l’any 1993).

En ambdues històries la cigonya té un comportament exemplar i no ens la podem imaginar com un animal perillós. És més, en el cas de “Valentí Granota i el seu descapotable vermell”, la granota Valentí i la cigonya Isabel es fan amics i s’ajuden mentre comparteixen un viatge que podríem considerar iniciàtic, de creixement.

Aquest octubre s’ha publicat «RAUC, la granota més feliç del món», un àlbum protagonitzat per una granota que se les haurà de veure amb una cigonya que, com totes les cigonyes reals, s’alimenta de peixos de riu, rèptils, insectes i GRANOTES! Horror!

La que ha dibuixat l’Emilio Urberuaga és de les anomenades cigonyes blanques i es caracteritza perquè té un plomatge blanc amb la punta de les ales negres i és força gran, pot pesar fins a quatre quilos.

Quan, a la tercera pàgina doble, veiem la cigonya llaçant-se en picat amb les ales esteses, els ulls amenaçadors i el bec obert, directe al nenúfar on està la pobra granoteta, comprenem que la imatge de personatge bonhomiós, amable i pacífic no casa amb el que veiem i ens ensumem que quan passem pàgina hi haurà sang. Per fer l’escena més dramàtica, ens ha pintat el cel de color vermell…

I, és clar, passem full i veiem la granota malferida, amb tres dits menys, la sang escampada pels voltants, una llàgrima caient-li de dolor mentre s’embena la pota dreta del darrere. A la part de dalt, gairebé sortint del plànol, la cigonya marxa volant ufanosa amb la seva presa, els tres dits de la granota al bec.

I la granota deixa de ser feliç: No pot saltar com abans, no és tan àgil a l’hora de capbussar-se, té por que les altres granotes es riguin de la seva poca traça i també pateix per si torna la cigonya.

Ai, las! El relat d’en Werner Holzwarth ens fa pensar en la vida i en com malgrat els entrebancs que ens poden succeir i les limitacions que hom pugui tenir, la recerca de la felicitat és una constant que es pot aconseguir, de vegades, com en aquest cas, gràcies a, precisament, aquesta limitació.
El relat té un final esperançador i positiu.

Vaig tenir la sort de conversar amb en Werner fa unes setmanes, abans de la publicació de “RAUC, la granota més feliç del món”, i revisant la seva obra, encara no publicada a casa nostra, vaig percebre una preocupació constant pel que ell anomena mobbing o assetjament. En molts dels seus llibres el protagonista o protagonistes se les han de veure amb les burles i el menyspreu dels demés. En aquest àlbum no és un assetjament entre companys, sinó que es tracta d’una percepció -justificada- de la pròpia granota Rauc. Vist així, s’agraeix el missatge final.

M’han agradat molt les il·lustracions a doble pàgina, a sang, situant l’horitzó molt avall per donar-li presència als cels de colors vius, amb uns traços divertits, i la presència d’un relat paral·lel que protagonitzen una libèl·lula i un ocell vermell que val la pena resseguir.

Lectura recomanada per a cicle infantil i inicial

LES DADES:
Títol: Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2023

by

El sabor de les coses

Fa uns dies vam ressenyar el llibre “la Cucurutxu” i avui comentem un altre llibre que torna a tenir com a protagonista els sabors. El seu títol ja ens ho indica: Sabor

Es tracta d’un llibre de coneixements que ens parla de la funció de la llengua de les persones i dels animals. El text està a cavall de l’humor i la poètica i s’acompanya d’unes il·lustracions senzilles i acolories.
Llegim coses com aquesta:

I en les diferents pàgines aprenem que hi ha llengües d’animals que se serveixen per enxampar el menjar (l’os formiguer) i també n’hi ha que tenen os (camaleó)

Amb la llengua fem una pila de coses i és molt útil perquè ens serveix per sentir el gust del menjar, per parlar, per fer petons, i fins i tot per escurar el plat.

Però la funció principal de la llengua és fer-nos distingir el sabor de les coses que ens agraden i del que podem menjar i del que no.
Amb aquest llibre aprenem què son els papil·les gustatives i quins son els diferents sabors: dolç, amarg, àcid, salat i umami. També les mescles de sabors que contenen alguns aliments.
Per exemple, sabem que el gust dolç el percebem abans de néixer i que els gats no el perceben.
El llibre està escrit a quatre mans per la poeta i filòsofa peruana Micaela Chirif i el crític culinari Ignacio Medina. Les il·lustracions són de l’Andrea Antinori.

Recomanable a partir de sis anys.

LES DADES:
Títol: Sabor
Autors: Micael Chirif i Ignacio Medina
Il·lustrador: Andrea Antinori
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 84
Barcelona, 2023

by

Els pollets de Ponti

Fa deu anys, vaig fer una peregrinació a Nantes a visitar la casa on va viure Jules Verne i el museu que li han dedicat. També vaig gaudir molt del parc anomenat “Jardí de les plantes” ambientat amb l’obra d’un il·lustrador molt estimat a França, en Claude Pontí. Em van impressionar les escultures dedicades als pollets.

“El pollet que dorm” és una de les obres que trobareu en aquest extraordinari parc.

https://www.youtube.com/watch?v=qwNLQfgePE0&t=6s

Aquest estiu passat s’han publicat les dues primeres històries d’un parell de pollets, Tombolina i Kinabalot (La finestra i Les carotes) i ara, a l’octubre estan previstes les altres dues (El malson i El rei bombó). Es tracta d’uns llibrets de mida petita que l’autor va dedicar als infants més menuts. Els dos pollets són germans, i cada llibre explica una de les seves aventures i com que són molt trapelles i eixerits, la seva vida n’està plena.

Conten que quan Pontí va acompanyar per primer cop la seva filla a l’escola bressol, es va adonar que els petitons que hi gatejaven s’assemblaven als pollets d’un galliner: s’enfilaven els uns damunt dels altres, piulaven, feien tentines per l’aula portats pel pes dels seus caps, etc.

Són contes amb una base d’humor i el que expliquen semblen somnis. Les propostes narratives de línia clara tenen una implicació forta, emocional i farcida d’expectatives.

El mateix Ponti diu dels seus àlbums: “Les meves històries són com contes de fades, sempre ubicades en el món meravellós. Parlen de la vida interior i les emocions de la infància i cada nen que les llegeix pot imaginar el que vulgui perquè els personatges i els somnis que presento també són els seus.”

Les seves obres ens fan pensar en l’Alícia enterra de meravelles, i també amb les pintures surrealistes de Dalí.

Lectures recomanades a partir de tres anys
LES DADES:
Títols: La finestra / Les carotes
Autor: Claude Pontí
Il·lustrador: Claude Pontí
Traductor: Adrià Pujol
Editorial: Club editor
Pàgines: 24
Barcelona, 2023

by

«El caragol amb el cor a l’inrevés», la força de la diversitat

«Situs inversus», així es com es coneixen les persones que tenen el cos com un mirall, un fenomen poc freqüent. El cor està a la part dreta, la contrària de l’habitual.

Més freqüent és ser esquerrà. Un de cada deu persones ho som i ens adaptem a viure en un món pensat per a dretans. En algunes escoles tenen tisores per a esquerrans però no ho veig clar perquè la vida et porta a usar les que trobes a tot arreu, a la cuina o a l’oficina, per exemple. Els esquerrans tenim dificultats amb les claus, els botons o els tornavisos però ens en sortim més o menys prou bé, quin remei!

La Maria Popova ens presenta un llibre força poètic. Ho planteja com un viatge en el temps, que comença amb l’aparició d’animals unicel·lulars que van mutant i fruit d’aquesta mutació apareix un cargol de jardí amb una rara closca en espiral cap a l’esquerra, al contrari dels altres.

Un dia de tardor, fa un tancar i obrir d’ulls còsmic, un científic jubilat del Museu d’Història Natural de Londres anava passejant quan es va aturar davant d’una pila de compost on hi havia un caragol bover molt in. Era més petit que els altres bovers. També tenia la closca més fosca. A més, li costava allargar un dels tentacles… i, com que els tentacles són alhora els dits i els ulls dels caragols, aquell caragolet no veia ni sentia el món com els altres.

Però la cosa més estranya de totes era una altra: l’espiral de la seva closca no s’enroscava com les de la majoria dels caragols, sinó que ho feia en sentit contrari.

A partir d’aquí hi ha una sèrie d’esdeveniments que ens fan reflexionar sobre la política humana, sobre el concepte de gènere (els cargols són hermafrodites) i aprenem molt de genètica.

Un llibre de mida gran que reforça la petitesa del cargol. Les perspectives i sobretot el desplegable central, generen una mena de por, però és una por divertida.

Un llibre que ens parla, també, de l’atzar, del pas del temps, de la vida i de la mort, de l’infinit i ens explica la diferència entre el que podem considerar un defecte i la diversitat entesa com a resistència de la natura i font de bellesa. La diversitat és sempre més encantadora que la igualtat perquè fa que les comunitats siguin més fortes i més capaces d’adaptar-se als canvis.

Recomanat a partir de vuit anys

TÍTOL: El caragol amb el cor a l’inrevés. Una història real
Autora: Maria Popova
Il·lustradora: Ping Zhu
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: A fin de cuentos
Pàgines: 56
Bilbao, 2023

by

Explorant les expressions de la cara amb “Cuc i conill”

A la secció “Menjallibres” de la revista GUIX D’INFANTIL d’aquest mes de setembre hem explicat algunes de les possibilitats que ens ofereix aquest divertit llibre d’en Ramon. G. Veiga.

La secció l’anem combinant juntament amb les companyes Diana Comes i Núria Vouillamoz de l’Institut de la Infància de Sant Cugat que s’encarreguen del 0-3. Un número el fan elles i el següent nosaltres.

Com que no soc d’explicar activitats que no s’han provat abans amb els infants, la Laura és la mestra del cicle 3-6 que ho porta a terme amb els seus alumnes i confirma o no que les prediccions són encertades.

Agraïm molt a la Cinta Vidal i l’equip de Graó que ens assessorin i ens permetin publicar aquestes petites píndoles que podeu anar llegint i aplicant, si és el cas, amb els vostres alumnes.

Al blog, vaig informant i apunto de què va l’article però en aquesta ocasió especial ens agradarà compartir-lo sencer. Nosaltres sabem perquè, oi Cinta?

by

«A la vora» un àlbum sobre límits que separen i marges que apropen

Viatjar en tren té la seva gràcia, sobretot si vas amb l’AVE, còmodament assegut i amb seient a la finestra. Res que s’assembli a Rodalies.

Dimarts passat vaig anar a Saragossa a la presentació del llibre “A la vora” una altra joia de l’Alfredo Soderguit, un autor uruguaià que ja ens va deixar entreveure la seva sensibilitat envers els temes socials a “Els capibares”.

Anavem mirant el paisatge, veient els núvols amb formes curioses, i en silenci perquè no hi ha xivarri en aquests cotxes i tothom s’està tranquil llegint als ordinadors portàtils o veient la pel·lícula a les pantalles del vagó (subtitulades i sense veu). M’acompanyava la Laura, mestra del grup de treball. Al nostre voltant hi havia, sobretot, homes amb corbata i dones amb vestits Armani que conviden a pensar en feines relacionades amb els negocis. Turistes, pocs. Els noranta minuts que separen l’estació de Sants de la de Delicias els vam ocupar tornant a llegir i analitzant l’exemplar de “A la vora”, fent un parell de Sudokus i comentant la novel·la Patina de Jason Reynolds.

Després, un taxi i cap a la llibreria Antígona on ens esperava l’Araya, editora d’Ekaré, acompanyada de l’Alfredo i la Mariale. Com que faltava una bona estona per a l’inici de la presentació ens vam asseure a la terrasseta d’un bar adjacent i li vam demanar a l’Alfredo que signes un exemplar per a la Mafalda, una nena de deu anys, alumna de la Laura, que ha muntat un club de fans d’“Els capibares”.

I després, a la feina. La sorpresa va ser que no van fer una presentació com les que estem acostumats a veure. No! El que van fer va ser un masterclass. Amb una generositat espaterrant van anar desgranant tot de detalls de la gestació del llibre, des del germen de la idea inicial, un viatge a Bogotà que va suposar l’espurna que va empènyer la imaginació per crear una història amb contingut i amb missatge potent.

Van explicar aspectes de cadascuna de les pàgines, el perquè de la opció de la perspectiva isomètrica, fent-nos adonar de detalls que van eliminar i de les incorporacions que s’anaven produint a mesura que la història anava creixent.

Em va agradar molt que recordessin la feina de l’equip d’Ekaré, sobretot de l’Alejandra Varela, perquè van fer una feina extraordinària acompanyant, suggerint o fent-los adonar com determinades idees milloren o entorpeixen el relat. Per exemple, la presència dels homes que inicialment apareixien i no aportaven res a la història, o la inclusió d’un gos que donava un toc de proximitat i empatia envers el lector. Bé, i altres detalls gràfics que complementen de manera precisa i acoten la mirada envers allò que és notable.

Aquest llibre té una lectura en capes. Cal provar-lo amb infants per veure la seva reacció. Segons l’edat és probable que es quedin amb una primera mirada del que significa l’amistat (temporal, d’estiueig en aquest cas) i els més grans podran fer una anàlisi social més profunda perquè el final no és feliç, precisament, i entra dins del que anomenaríem “realisme”.

De què va “A la vora”?

És un àlbum que té diverses parts ben marcades.

A la primera se’ns presenta la trobada, l’aproximació que fan dues noies de deu anys quan una d’elles, la Francisca, de família benestant, arriba a la casa d’estiueig i allà coneix l’Antònia que té la mateixa edat i viu a l’altra banda de la bardissa, juntament amb seva mare que és qui fa de masovera, si és pot dir així, i cuida del jardí i la casa de la família de la Francesca.

Són unes primeres pàgines amb poc text i unes il·lustracions que cal observar i analitzar per anar comprenent el relat. A la banda esquerra veiem la Francisca i a la pàgina de la dreta l’Antonia, cadascuna al seu món fins que arriba un moment que una d’elles creua la bardissa i es produeix la trobada.

La segona part ens mostra els dies següents i com “cada dia era una nova aventura” amb les dues noies jugant a tota mena de jocs i explicant-se secrets. És quan s’arriba a una doble pàgina que és l’expressió màxima d’amistat i de llibertat.

La tercera part es centra quan les dues noies fan la celebració del seu aniversari i ens mostra de quina forma tan diferent celebren una i altra la seva festa. A la de la Francesca hi és convidada, també l’Antònia. Hi ha una imatge colpidora amb un text a sota on llegim “L’Antònia i la seva mare van ser les últimes a anar-se’n”.


La festa de l’Antònia, en canvi, és diferent, una altra manera de celebrar l’aniversari, igualment alegre, igualment festiva.

A partir d’aquest moment, la vida d’ambdues noies se separa i anem veient com passen els anys per a una i per a l’altra. Amb uns detalls delicats i significatius.

El final és circular i obre la porta a uns diàlegs rics en opinions que segurament aniran al voltant de les experiències de cadascú i les similituds amb la pròpia vida.

Un àlbum que tindrà molt de recorregut i que val la pena llegir amb deteniment per no perdre tot el que en una segona o tercera lectura, pren sentit, com les mirades, els gestos, els objectes, etc.

Lectura recomanada a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: A la vora
Autor: Alfredo Soderguit
Il·lustrador: Alfredo Soderguit
Idea: Mariale Ariceta
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2023