publicacions

by

«Palabra de ratón», la aventura inciàtica d’un ratolí de laboratori

Resulta curiós comprovar com enganxen els llibres infantils o juvenils quan el protagonista és un ratolí. El llistat és interminable i, normalment, l’èxit està assegurat. El darrer fenomen «La casa dels ratolins» n’és un bon exemple com ho van ser en el seu dia les «Històries de ratolins» d’Arnold Lobel, el «Frederick» de Leo Lionni o «Els set ratolins cecs» d’Ed Young. Passa sovint, encara que el ratolí no sigui el protagonista com a «l’Àfrica d’en Zigomar» on l’autor volia fer una sèrie de llibres sobre una merla i va tenir l’ocurrència d’incloure un ratolí que es va menjar el pla, totalment.
Què tenen el ratolins? Potser és la seva mida, potser són els seus bigotis fins o potser són les llegendes que circulen arreu. Des del conegut Pérez, passant per La rateta que escombrava l’escaleta fins al popular Mickey, aquests rosegadors es fan estimar… Tal vegada no sigui casual quan diem de manera afalagadora d’algú que és un «ratolí de biblioteca».
Un dels llibres per a joves que acaba d’aparèixer (el segon de l’editorial Duomo, després d’Olga de papel) es diu «Palabra de ratón» i els autors són en James Patterson i en Chris Grabenstein.
L’edició està molt cuidada —tapa dura, cos de lletra generós, moltes il·lustracions, capítols breus (n’hi ha 59)— i fa venir ganes d’agafar-lo.
Quan l’obres, et trobes una primera frase contundent:

Mi vida comienza el día que perdí a toda mi família.

I segueixes llegint per veure què li ha passat a aquest ratolí tan especial. Resulta que es diu Isaías i té 96 germans. Tots viuen en un Lloc Horrible que és un laboratori on fan mil i una proves i experiments als ratolins. Per això, cadascun és d’un color diferent i té unes capacitats i qualitats curioses. Per exemple, l’Isaías és de color blau i sap parlar, llegir i escriure.

Un dia, aconsegueixen escapar però els persegueixen i els capturen gairebé a tots. Només se salva l’Isaías i aquest és l’inici de les seves aventures a la Terra dels Gegants que és com anomenen als humans.
Al capítol segon, ens adonem que comença amb un aforisme —com el primer— i ràpidament fullegem el llibre per veure si aquesta serà una constant i sí!, així està estructurat. Cada capítol comença amb una sentència que resulta profètica pel que vindrà després. Llegiu, sinó, aquestes tres:

Capítol 3: «Por muy rápido que corra un ratón nunca escapará de su propia cola»
Capítol 4: «Cuando lo has perdido todo, ya no tienes nada más que perder»
Capítol 14: «La carga siempre es menos pesada cuando los amigos te ayudan a llevarla»

I així tots els aforismes. Qualsevol d’ells serveix per escriure’l a la pissarra i au! ja tenim el debat filosòfic a punt.
Els llibres de ratolins solen ser per a infants de cicle infantil però aquest va adreçat a nois i noies a partir de nou anys (304 pàgines) perquè el seu missatge és complex. El vocabulari del ratolí requereix en algunes parts d’uns coneixements previs per poder copsar el seu sentit. Fixeu-vos en aquestes dues frases, per exemple:
«Ahora sé que Gran Aventura solo es otra forma de decir que uno està perdido y solo»
«Todos somos diferentes. Es lo único que tenemos en común»

També trobarem referències a personatges com «El conde Rácula», «El mostruo de Ratonstein», la Medusa, Napoleó, la deessa Ganesha, el cavall de Troia, etc. Són un bon motiu per iniciar una cerca sobre la seva història.

La novel·la està plantejada a manera d’aventura iniciàtica en la que el ratolí Isaías anirà trobant diferents personatges, alguns de bons i d’altres dolents. El be i el mal. D’aquesta manera se les haurà de veure amb un gat de nom Lucifer o els membres de la família Brophy, bruts i descuidats, però també coneixerà la Hailey, una noia nouvinguda al barri amb problemes d’adaptació i que es comunicarà amb el ratolí mitjançant l’ordinador en una de les seqüències més brillants de la novel·la. La Hailey serà clau en la història per la seva defensa dels drets dels animals.
La recerca d’aliment i de refugi conduiran al ratolí a entrar en contacte amb una «ratonada» (així es diuen les famílies de ratolins) a la que s’uneix i de la que esdevindrà un dels herois que aconseguirà unir-los enfront dels enemics que aniran trobant pel camí.

La història està narrada pel propi Isaías i el text, ben traduït, ens mostra com n’és d’intel·ligent i com s’expressa. Per exemple, quan coneix la rateta Mikayla de la que s’enamora, explica:
«Sé que la belleza de piel chocolate dejará de cantar en el momento en que vea mi alucinante color azul. Después de todo, es algo muy sorprendente. Así que, por el momento, me quedaré agazapado entre los arbustos, oleré mi diente de león y la oiré cantar para sí misma y para las abejas que zumban en los rosales. A las abejas les gusta zumbar carca de cualquier ratón que cante.
Vaya, que dulce voz tiene, me atrevería a decir que melosa. Eso, por supuesto, significa “dulce”, pero suena mucho más suave y melodioso, así que…»
Un llibre divertit i que agradarà els nois i noies. Potser els final els farà estarrufar el nas perquè l’autor inclou unes escenes a les que no hi estem acostumats. Als EEUU són freqüents les al·lusions a la Comunitat, a la fe i a l’església però aquí ens resulta una mica xocant. Al meu entendre la novel·la hagués quedat millor acabar-la a la pàgina 274 amb les paraules «Cinco mil noventa y siete ratones salen corriendo por la puerta trasera, atraviesan el andén de carga, saltan por el borde y se cuelan por mi ruta de escape secreta del desagüe, camino de la libertad» estalviant la moralina dels tres darrers capítols.

 

LES DADES:
Títol: Palabra de ratón
Autors: James Patterson i Chris Grabenstein
Il·lustrador: Joe Sutphin
Traductor: Antonio-Prometeo Moya
Editorial: Duomo
Pàgines: 304
Milan, 2018

 

 

by

Jane Goodall, la científica amiga dels ximpanzés

Aquest és un llibre de coneixements ben elaborat i que agradarà als infants a partir de vuit anys. Narra la vida de la Jane Goodall, la primatòloga referent en l’estudi dels ximpanzés.
El relat el fa en David Barbagrisa, un ximpanzé, i ens situa en els diferents moment de la vida d’aquesta dona anglesa que des de petita es va interesar pels animals. El llibre emfatitza especialment els llargs períodes que va passar a la selva convivint amb els ximpanzés i els descobriments que va fer sobre la seva socialització, els costums, la capacitat de produir eines, els jocs, les relacions entre ells, etc.

Mentre vas llegint t’adones del respecte envers la vida animal i la natura que té la Jane.
Les imatges estan ben fetes i són precises. No són fotografies dels animals però reflecteixen força el seu aspecte i les seves expressions. L’Albert Asensio ha trobat el punt exacte per fer d’aquest llibre una bona eina per a l’escola (projectes o lectura informativa) i per a les famílies.
Les planes del final contenen informació molt útil i rellevant amb una biografia resumida de la Jane Goodall, una cronologia d’altres fites relacionades amb l’estudi dels primats i els diferents tipus de la família dels homínids.
Tot el contingut de l’edició ha estat revisat i aprovat per la delegació espanyola de l’Institut Jane Goodall.
M’ha agradat força.
Recomanat per als alumnes de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Jane Goodall. La millor amiga dels ximpanzés
Autor: Marcos Muslera
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Vegueta
Pàgines: 36
Barcelona, 2017

 

 

by

La Sachiko, una nena que va sobreviure a la bomba atòmica

De llibres sobre les guerres n’he llegit molts, la majoria sobre la Guerra Civil Espanyola, però com aquest cap que m’hagi «tocat» tant. El vaig agafar amb cert interès, tot s’ha de dir, perquè recordava el bon gust que em va produir l’anterior Sweet sexteen i a mesura que anava passant les pàgines, creixia el meu interès per la protagonista, fins al punt que no vaig parar fins que no vaig arribar al final.
I després vaig pensar en Mozart que deia que el silenci que es produeix a la sala en acabar un concert, també forma part de la simfonia. Això em va passar, vaig necessitar una bona estona per processar el que havia llegit i per anotar el que trobava a faltar i com estava escrit i les paraules que no coneixia i….
Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki narra un fet històric, el final de la Segona Guerra Mundial, l’any 1945, quan un bombarder B29 va llençar dues bombes atòmiques, la segona de les quals va caure a Nagasaki.

L’obra se centra en els hibakusha, els supervivents dels bombardejos i, en concret, en la Sachiko, una nena que tenia sis anys quan va explotar la bomba a prop de casa seva casa.
Els primers capítols es situen en els dies previs a l’atac i ens van presentat la família de la nena. Són capítols amb frases breus i que acoten l’espai i el temps. L’autora, la Caren Stelson, no es recrea gaire perquè, com després veurem, no li interessa explicar els perquès de la guerra, qui són els culpables o qui va guanyar o va perdre. Ella s’ha centrat en una nena que veu com la seva vida queda totalment desfeta i perd família, casa, amics, salut, tot, i que el dia 9 d’agost de 1945 veu com els seus quatre amics que juguen amb ella moren a l’instant. També mor el seu germà de 2 anys.

La resta de la familia se salva però els hi queden seqüeles que, de mica en mica, van acabant amb la seva vida; un altre germà mor per malaltia de radiació i un tercer per infecció.
Uns dies després, afamats i malalts, la família, juntament amb un oncle supervivent, marxen a una altra zona del país, però amb això no n’hi ha prou, la radiació ja els ha afectat i un darrere l’altre van morint, l’oncle i dos germans més en són els següents.
La família torna a Nagasaki i intenta reconstruir la seva vida, però no els hi serà fàcil perquè estan marcats, són hibakusha.
Amb el pas del temps i la influencia positiva del seu pare que li parla de Ghandi, d’Anna Keller i el coneixement de les teories de Luther King la Sachiko troba les paraules que li serviran per explicar la seva pròpia història i transmetre-la al món. Amb 56 anys finalment pot dirigir-se a un públic d’infants de sisè de primària i parlar d’aquell dia fatídic.
La novel·la no explica perquè els Estats Units van bombardejar Nagasaki sense esperar les conseqüències de la primera bomba llençada sobre Hiroshima, ni tampoc entra en judicis partidistes. Se centra, i potser està bé que sigui així, en la vida d’aquesta dona. Com deia Conrad, el lector és qui ha d’escriure l’altra meitat. De ben segur que els joves que llegeixin aquesta obra tindran ganes de saber-ne més del que va passar i del perquè i del com.

L’autora va entrevistar la Sachiko diverses vegades i ha captat perfectament les seves vivències. Aprofita també per ficar-hi cullerada sobre els efectes de la radiació a curt i llarg termini. Es nota que ha treballat molt el text. També s’ajuda de diverses fotografies de la Sachiko i la seva família.
A destacar el glossari que hi ha al final de llibre amb les paraules japoneses que apareixen al relat.
M’ha agradat també la traducció perquè probablement no ha estat fàcil per la quantitat de conceptes i paraules en cursiva que hi ha incloses. La Dolors Udina ho fa molt bé.
Lectura recomanable per a joves a partir de tretze anys.

A la contraportada l’autora explica el següent:
Durant la Segona Guerra Mundial, el meu pare va lluitar contra els nazis a Alemanya. No em va explicar mai res de la guerra i jo no li ho vaig demanar. Em preguntava: com es viu quan hi ha guerra? D’adolescent vaig llegir el Diari d’Anna Frank i de gran vaig entrevistar uns quants sobrevivents de la guerra. Em preguntava: després de la guerra, com es fa per trobar la pau? El 2005, vaig sentir Sachiko Yasui explicar la seva història de supervivent de la bomba atòmica de Nagasaki. El que va dir em va impressionar molt. Volia saber-ne més.

LES DADES:
Títol: Sachiko. La història d’una supervivent de la bomba de Nagasaki
Autora: Caren Stelson
Traductora: Dolors Udina
Editorial: Pagès
Colecció: Nandibú Horitzons núm. 03
Pàgines: 140
Lleida, 2018

Caren Stelson és escriptora i professora. Viu a Minneapolis (Minnesota). Podeu visitar la seva pàgina a http://www.carenstelson.com.
A la xarxa trobareu molta informació i testimonis d’aquesta colpidora història. Per exemple, al vídeo següent podeu sentir la pròpia Sachiko narrant les seves vivències.

Sayonara.

by

Un llibre que ens apropa al fenomen de la música punk

De llibres infantils relacionats amb el món de la música n’hi ha per a tots els gustos. Des dels que tracten sobre l’orquestra i la música clàssica com ¡Bravo Rosina! o L’Orquestra de la Clara, passant pels que ens apropen al jazz com Hermann i Rosie o La fuga, seguint pel blues a La Ruby canta un blues i acabant per la música de bandes universitàries a Olivia y su banda. Blues, jazz, rock, estan ben representats als àlbums il·lustrats.
Acaba de sortir un llibre ben especial. El seu títol ja ho diu tot: ¿Qué es el punk? i la portada feta amb la tipografia mítica dels Sex Pistols ens ha acabat d’enamorar.
Com que els infants no van anar a comprar sols, no m’estranyarà veure com s’il·luminen els ulls dels pares i les mares en veure aquest llibre i com acaba al cistell. I l’encertaran perquè serà un bon motiu per compartir lectura amb els fills i per recordar una època no gaire llunyana —anys 70— en la que va esclatar una revolució musical eixordadora.

WOW!, En aquesta imatge, el gran Lou Reed

¿Què és el punk? està escrit per l’Eric Morse, un ex- executiu de la secció de creació musical de la Warner i l’ha il·lustrat l’Anny Yi . Presenta un recorregut pels grups punks més coneguts com Sex Pistols o The Ramones i per ídols com Siouxsie Sioux o Iggy Pop. També exposa els diferents moviments pre o post punk que hi va haver com el gòspel punk, protopunk i altres.

Dos aspectes que crien força l’atenció són, per un costat, les imatges molt elaborades i fetes amb plastilina i, per l’altre, els textos que són frases rimades molt ben construïdes.
Recomanat per a tot a la família, en especial per als pares i mares que encara conserven una mica de rebel·lia punk dins de la seva vida.

LES DADES:
Títol: ¿Qué es el punk?
Autor: Eric Morse
Il·lustracions: Anny Yi
Traductora: Clàudia Rosa
Editorial: Flow Press Media
Pàgines: 40

El booktrailer:

by

Estimat Bau, un llibre que parla de llibres

Els llibres tracten tots els temes imaginables però hi ha alguns que formen part d’allò que es diu metaliteratura, llibres que parlen de llibres. A la producció adreçada a infants i joves també en trobem que tenen com a protagonista el llibre, així com altres on el llibre és un element important en la narració. Esquemàticament podem classificar-los en:

Narracions en les quals els personatges entren i surten dels llibres, com per exemple Sorra a les sabates, Historia de la ratita encerrada en un libro, o El libro en el libro.
Narracions que expliquen històries dels llibres com és el cas d’Artefactes, o Los libros errantes.
Narracions que presenten tipus de llibres com passa a Me gustan los libros.
Narracions que passen al lloc on viuen els llibres, a les biblioteques: Guillermo un ratón de biblioteca, El monstruo y la bibliotecària, o El segrest de la bibliotecària.
Narracions que ens transporten a d’altres móns a partir d’un llibre concret com és el cas de El saber perdut, La història interminable, etc.

Veiem-ne alguns exemples:

Olívia. Una porqueta feliç de ser-ho a qui agrada molt ballar i que acaba totes les seves aventures a la nit, amb un llibre entre els mans, abans d’anar a dormir.

—Avui només cinc llibres, mare —diu.
—No, Olivia, només un.
—Què et sembla si són quatre?
—Dos.
—Tres.
—Bé, d’acord, tres… Però ni un més!

Me gustan los libros
Un àlbum d’Anthony Browne que fa una repassada als diferents llibres per a infants. Les il·lustracions d’aquests autor són goril·les, com a gairebé totes les seves obres.

Me gustan los libros.
Los libros chistosos y los de espantos.
Los cuentos de hadas y las rimas.
Las historietas, y los cuadernos para colorear.
Los libros gordos y los delgados.
Estimat BauLos libros de dinosaurios y los de monstruos.
Me gustan los libros de números y los libros de letras.
Los libros sobre el espacio y los libros de piratas.
Los libros de canciones y los libros extraños.
Sí, de veras, me gustan mucho los libros.

L’Ot llegeix un conte
L’Ot, el bruixot, ha arribat de la biblioteca amb un llibre sota el braç.
—Quin llibre és aquest que portes? —li pregunta la Berta, curiosa.
—Es diu El viatge d’en Robert —li contesta l’Ot—. Vols que te’l llegeixi?
—D’acord —diu ella. I es disposa a escoltar.
—En Robert sempre s’estava a casa seva i no havia viatjat mai —llegeix l’Ot—. Un dia, en Robert va dir «He de sortir a conèixer món!»

La història interminable
—Magradaria saber, es va dir a si mateix, què passa realment en un llibre mentre és tancat. És clar, a dins només hi ha lletres impreses sobre el paper, però, malgrat tot… Alguna cosa hi deu passar, perquè quan l’obro, hi apareix tot d’una una història sencera. Hi ha personatges que encara no conec, i totes les aventures i heroïcitats i batalles possibles… i, alguns cops, s’esdevenen tempestes al mar o algú que arriba a ciutats i països estrangers. D’alguna manera, tot això es troba dins del llibre. És clar, s’ha de llegir per poder-ho viure…

Sorra a les sabates
Va agafar el llibre obert i va aixecar-lo amb les dues mans per sobre el cap, com si es tractés d’una samarreta que anava a posar-se. I el va fer baixar, de mica en mica, com un avió de paper.
Però en arribar als cabells, ja no va poder anar més avall. No hi havia manera.
—Com s’ho deuen fer, l’Adrià i en Marcel, per ficar-se dins dels llibres? —es va preguntar.
Aleshores, la Maria es va estirar de panxa a terra i amb la mirada damunt del llibre. Va obrir-lo per la primera pàgina i va començar a llegir a poc a poc. No en sabia més. Tenia sis anys.

I podríem seguir amb L’ós que estimava els llibres (L’amistat entre un ós i una dona que llegeix i tot el que va passar un estiu a la cabana del bosc), On és el llibre de la Clara? (La Clara ha perdut el llibre que ha de tornar avui a la biblioteca), El segrest de la bibliotecària (Uns bandolers segresten la bibliotecària per demanar un rescat a l’Ajuntament però les coses es compliquen per culpa d’una inoportuna malaltia) El señor Todoazul, abrillantador de placas callejeras (Un funcionari de l’Ajuntament que té una feina ben especial, netejar els rètols dels carrers, es pregunta qui deuen ser els personatges que es poden llegir en aquelles plaques.) El monstruo y la bibliotecària (Un monstre que té molta calor somia en viure al Pol Nord però troba refugi a l’aparell d’aire condicionat de la biblioteca municipal), etc.

Estimat Bau

El darrer llibre que tracta d’aquest tema és «Estimat Bau», un àlbum il·lustrat amb text de la Mar Pavón i il·lustracions encertades de la Gemma Zaragüeta.
Explica la història d’un nen de cinc anys, en Bau (diminutiu d’Arquimbau), que viu amb una mare escriptora i un pare il·lustrador (quina sort, no?) i un dia, ell mateix, escriu i dibuixa un conte. Quan el té enllestit li demana a la seva mare que li llegeixi i la mare així ho fa. Li explica la història d’una nena que té el cap ple de cors vermells que un dia es converteixen en papallones i se’n van volant.

Un altre dia li demana al pare que li torni a llegir i el pare li explica que és la història d’una jove que estava enamorada.
—No! —protesta en Bau — l’estàs llegint malament.

Però el pare li explica que és un conte màgic i que cada cop que algú el llegeix sona diferent.
A la tercera part és el propi Bau qui el llegeix i és clar, la història torna a ser diferent. Ara és una nena que estima molt la seva mare i el seu pare i que està plena de cors per dintre seu.

La idea és potent  -recorda Roberto Piumini a Un amor de libro-  i serveix per reflexionar sobre el poder la imaginació i de com les paraules i les imatges ens ajuden a ser més feliços.
Estimat Bau és un conte de relacions familiars i d’estimació i que traspua tendresa. Els qui seguiu a la Mar ja sabeu quin és el seu estil (recordeu, per exemple, l’emotiu Inseparables) però potser el que més ens sorprèn d’aquest àlbum són les il·lustracions, unes imatges on es combinen les imitacions de dibuixos de nens de cinc anys amb altres que són primers plans, simetries i fins i tot veiem aproximacions al moviment (per exemple, a la pàgina central). Amb un format prou generós i un tractament del color força atractiu, és un bon àlbum que pot anar bé per a ser narrat a tot el grup quan al matí fem la rotllana de classe o a la sessió de contes a la biblioteca.
Recomanat per a infants a partir de 5 anys.

LES DADES:
Títol: Estimat Bau
Autora: Mar Pavón
Il·lustradora: Gemma Zaragüeta
Edicions del Pirata
Pàgines: 40
Barcelona, 2017

by

Per què?, el clàssic de Nikolai Popov

S’acaba de reeditar i és una bona notícia. A l’escola teníem una versió — vull recordar que editada per Grijabo— amb uns textos que sobtaven per innecessaris i que després vam saber que l’edició original anglesa només tenia imatges. Molt millor, esclar. L’editorial Kalandraka ha recuperat aquests clàssic, sense text, i ho aplaudim.
Per què? és un conte que ens parla de manera prou eloqüent sobre la inutilitat de la guerra, de totes les guerres. Els personatges que hi apareixen, pintats amb tons suaus, són granotes i ratolins que es barallen entre si. La situació s’accelera ràpidament fins a esdevenir un conflicte que pren forma de guerra destructiva.
A la primera imatge veiem una granota asseguda pacíficament sobre una roca, amb una flor a la ma i una expressió tranquil·la. De sobte, un ratolí surt d’un forat que ha excavat, al costat de la granota, amb un paraigua. El ratolí mira la granota i la granota mira el ratolí. L’expressió de la granota sembla suggerir: “Potser és un nou amic”.


Però no! El ratolí també vol una flor. N’hi ha moltes però ell vol la flor que té la granota (us sona?), així és que salta sobre la granota i li pren.
Dues granotes adultes arriben al rescat de la petita i persegueixen el ratolí. Però el ratolí torna, amb els seus propis amics, muntats en un cotxe blindat (una atrotinada bota militar) amb metralladora i rodes.


Les granotes fugen, però preparen una trampa força intel·ligent per als ratolins, amb l’esquer del paraigües que li han tret al ratolí. A partir d’aquest punt la situació es descontrola i arriba a una catarsi i bogeria extrema.
Al final, el ratolí i la granota del començament de la història es tornen a mirar, confusos. El ratolí té una flor marcida, la granota té el paraigua trencat.

El conte està molt ben construït: personatges potents, trama que segueix els tres passos (inici, nus i resolució) i possibilitats d’inferències en algunes imatges (especialment en la de la trampa sota el pont) i missatges amagats.


Lectura molt recomanable per als infants entre 4 i 8 anys.
La Fitxa que trobem a Kalandraka Catalunya hi diu:
Si els nens i les nenes són capaços de comprendre la insensatesa de la guerra, si s’adonen de com n’és de fàcil caure en un cicle de violència, potser en un futur es convertiran en impulsors de la pau.
Nikolai Popov

L’absurditat de la guerra, la violència, la venjança, la devastació i la mort es deixen veure, amb tota la seva cruesa, en les pàgines d’aquest llibre visual; una faula que comença amb una bucòlica imatge d’una granota gaudint de l’aroma d’una flor, fins a la irrupció d’un ratolí que l’ataca per arrabassar-li la flor. Sorgeix llavors una lluita entre dos bàndols cada cop més nombrosos, en individus i en mitjans bèl·lics que deixa pas a emboscades i bombardejos. D’un prat florit passem a un lloc desolat; d’una minúcia, a un gran conflicte sense haver intercedit ni una sola paraula.
La Segona Guerra Mundial va deixar una profunda petjada en la infància de Nikolai Popov: l’avançament de l’exèrcit nazi sobre la Unió Soviètica, les sirenes marcant la fugida de la població cap als refugis, jugar entre les restes de les bombes sense comprendre el seu efecte letal fins que una d’elles va esclatar a les mans d’un altre nen, el record dels soldats mutilats regressant després de la rendició alemanya… Però va ser l’obra de Tolstoi, Dostoyevsky, Hemingway i Remarque la que va decantar la ideologia pacifista de l’autor de “Per què?”.

LES DADES:
Títol: Per què?
Autor: Nikolai Popov
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Barcelona, 2018
El booktràiler:

by

La mèdium, una gran novel·la policíaca per a joves

—Moriràs —li va dir mentre estaven assegudes en els gronxadors dels pati de l’escola. Al seu davant altres nens feien cridòria i jugaven a pilota mentre Leiza, entristida, fixava la vista en els peus. Si posava els ulls en Aina, sentia com l’amiga perdia la vida.

La mèdium és una novel·la policíaca amb un rerefons inquietant. Parteix de la base que una nena pot predir el que passarà en un futur no gaire llunya. D’aquí el títol de La mèdium. Aquest do —a la contraportada escriuen «virtut» però crec que més aviat és una maledicció— li ha complicat la vida des de sempre. Al poble on viuen la consideren una bruixa i ella i la seva mare són rebutjades quan la població la culpa de la mort d’una altra nena. Han de fugir del poble però no poden evitar que la premsa escampi la seva història.
A més a més, hi ha altres persones interessades en fer-se amb els serveis de les seves visions i treure’n profit.
La novel·la, escrita a manera de cas policíac, compta amb una detectiu, la Sonya Bates, amb un passat complicat i marcat per la mort d’un noi quan ella investigava el seu primer cas i un periodista, en Mathias Tucker, que treballa per a una revista esotèrica. Ambdós s’alien per desfer-ne l’entrellat, trobar la nena i salvar-la d’ uns militars que tenen carta blanca per fer el que calgui per trobar i eliminar-la.
Hi ha alguns personatges extraordinaris i versemblants. La manera com estan construïts els capítols és enginyosa i recorda a les sèries americanes de lladres i serenos. La novel·la està molt ben tramada i mentre la llegeixes veus el què està passant i ets capaç de posar cara als personatges.
La mèdium, escrita per Silvestre Vilaplana, autor alcoià de novel·la juvenil, narrativa per a adults i poesia, és una molt bona lectura, ideal per llegir-la a l’ESO.
L’he disfrutada molt i m’ha obert nombroses preguntes sobretot al voltant de la idea de saber què pot passar l’endemà. Uff! Quin horror!
Se’m passen pel cap nombroses activitats relacionades per fer abans, durant o després de la seva lectura, especialment de producció escrita perquè els capítols breus permeten el seu anàlisi, la conversa sobre la trama o els personatges i les seves motivacions, etc.
Una bona activitat és repartir els capítols entre els alumnes perquè en facin una lectura sense conèixer els altres i posteriorment exposar als companys el que han llegit i mirar d’ordenar la trama, a manera de trencaclosques, actuant com autèntics detectius.
També és un bon exercici inventar títols per als diferents capítols que venen marcats amb números, recrear els escenaris on passa l’acció, així com fer unes il·lustracions a partir de les extraordinàries i detallades descripcions dels personatges.
Podeu llegir les primeres pàgines clicant AQUÍ

LES DADES
Títol: La mèdium
Autor: Silvestre Vilaplana
Editorial Bromera
184 pàgines
Alzira, 2016

by

La Mia es fa gran, un llibre sobre la pubertat

La informació (in-formare, formar cap endins) que els alumnes busquen en els llibres i a la xarxa té una relació clara amb la possibilitat de reunir llenguatge i pensament i, sens dubte, aquesta informació ajuda a augmentar el coneixement, sempre que aquesta recerca de dades condueixi a conclusions que puguin ser interpretades de forma correcta.
Alguns llibres ho permeten de forma meravellosa. És el cas de La Mia es fa gran, un llibre molt útil per als nois i noies que busquen respostes i explicacions als canvis que es produeixen en el cos de les noies entre els vuit i els tretze anys. Com diu el títol: Per saber-ne més sobre la pubertat de les nenes.

El llibre comença amb la presentació de la noia. Diu: Sóc la Mia i tinc nou anys i mig.
I en passar plana, ens explica el primer canvi: Avui mentre em dutxava he notat que el pit dret em feia mal.

A la plana següent: La mare de seguida m’ha tranquil·litzat i m’ha dit que el que passa és que m’estava fent gran.
I van a la consulta de la pediatra que els explica un munt de coses sobre les modificacions que es produiran al seu cos.


Combinant informacions textuals amb esquemes i unes il·lustracions molt boniques de la Cristina Losantos, el llibre parla dels pèls que sortiran, dels pits, de la regla, de compreses, etc. però també inclou apunts (al final, en forma de decàleg) sobre l’alimentació per créixer de manera sana.
M’ha agradat que tres dones (la pediatra, la mestra i la mare) donin els consells, informin i tranquil·litzin a la Mia.
M’ha agradat també (i potser no té gaire importància) que sigui literatura de Km.0
He pensat que aquest llibre també hauria d’estar recomanat per a nois.
El llibre l’ha escrit la Mònica Peitx, pediatra especialitzada en Endocrinologia i Nutrició i que ha publicat contes sobre trastorns infantils. Un per a nens amb sobrepès i obesitat: El conte d’en Max, un altre sobre la diabetis, el Conte de l’Aina, i un altre que parla de la talla dels nens, El conte d’en Quim.

La Cristina Losantos és una il·lustradora de prestigi internacional i col·labora amb revistes com el Cavall Fort i El Tatano. Té el Premi Nacional d’Il·lustració. El seu blog: https://cristinalosantos.wordpress.com/

La Mia es fa gran ha rebut diversos premis:
•Premi Crítica Serra D’Or, 2017
•Premi Jaume Aiguader i Miró (divulgació i educació sanitàries), 2017
•Seleccionat Millor Llibre per a més de 9 anys, Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya, 2017
•Seleccionat entre els Millors Llibres del 2016 per la revista Faristol

Les dades:
Títol: La Mia es fa gran
Autora: Mònica Peitx
Il·lustradora: Cristina Losantos
Editorial: Joventut
Col·lecció: Aprenent del Nostre Cos (Com i Per Què?)
Format: 13,50 x 20,50 cm
48 Pàgines
Barcelona, 2016
Recomanat per a nois i noies a partir de vuit anys.

by

Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

 

by

Un conte per a la nit de Reis

Demà arriben els Reis de l’Orient i entre els regals més estimats hi haurà algun llibre, segur.
Un dels contes que acostumem a explicar aquests dies a la canalleta de la família és «En Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis», una història molt divertida que ens explica els rituals i les emocions d’aquesta nit especial.
Comença amb la carta que fa un nen, en Martinet, on demana un tren amb una locomotora i tres vagons, el primer vermell, el segon blau i l’últim groc.


A la pàgina següent la mare li diu:
—Avui, has d’anar a dormir ben d’hora. Aquesta nit, vénen els Reis!
—No! Jo els vull veure! – rondina en Martinet.
—Però, què dius? No saps que els Reis no deixen cap joguina als nens que estan desperts? –li diu el pare.
—Doncs me’n vaig a dormir ara mateix!
En Martinet prepara tres gots de llet i nous per als Reis i tres cubell d’aigua per als camells i s’adorm somiant amb el tren. Però enmig de la nit es desperta perquè té ganes de fer pipí i sent unes veus que comenten on deixaran el tren.
En Martinet no pot aguantar el pipí i va corrents al lavabo. La imatge és fantàstica: el nen pujat dalt d’un tamboret, fent pipí, tremolant per si l’enganxen, quan de sobte algú (una ombra deformada que sembla un rei) li pregunta, amb veu fonda: «I tu, què hi fas aquí?». Aggg, pillat! En Martinet corre a amagar-se sota els llençols i l’endemà quan es desperta comença a buscar el tren.


La narració, humorística, reflecteix la innocència i complexitat de l’imaginari infantil. Les il·lustracions destaquen per la seva expressivitat, per la representació peculiar de les formes, les perspectives canviants i la seqüència de plans. Són difícils de llegir i convé aturar-se a analitzar amb els infants tots els detalls enginyosos que hi ha.
Lectura recomanada per a cicle infantil.
Hi ha una cantarella que es va repetint i que pot ser fàcilment cantada.
Al programa l’Ofici d’educar, el vam presentar dimarts passat. Podeu sentir els comentaris clicant AQUÍ.

LES DADES:
Títol: En Martinet tenia ganes de fer pipí la nit de Reis
Autor: Chema Heras
Il·lustrador. Kiko Dasilva
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2015