Resulta curiós comprovar com enganxen els llibres infantils o juvenils quan el protagonista és un ratolí. El llistat és interminable i, normalment, l’èxit està assegurat. El darrer fenomen «La casa dels ratolins» n’és un bon exemple com ho van ser en el seu dia les «Històries de ratolins» d’Arnold Lobel, el «Frederick» de Leo Lionni o «Els set ratolins cecs» d’Ed Young. Passa sovint, encara que el ratolí no sigui el protagonista com a «l’Àfrica d’en Zigomar» on l’autor volia fer una sèrie de llibres sobre una merla i va tenir l’ocurrència d’incloure un ratolí que es va menjar el pla, totalment.
Què tenen el ratolins? Potser és la seva mida, potser són els seus bigotis fins o potser són les llegendes que circulen arreu. Des del conegut Pérez, passant per La rateta que escombrava l’escaleta fins al popular Mickey, aquests rosegadors es fan estimar… Tal vegada no sigui casual quan diem de manera afalagadora d’algú que és un «ratolí de biblioteca».
Un dels llibres per a joves que acaba d’aparèixer (el segon de l’editorial Duomo, després d’Olga de papel) es diu «Palabra de ratón» i els autors són en James Patterson i en Chris Grabenstein.
L’edició està molt cuidada —tapa dura, cos de lletra generós, moltes il·lustracions, capítols breus (n’hi ha 59)— i fa venir ganes d’agafar-lo.
Quan l’obres, et trobes una primera frase contundent:
Mi vida comienza el día que perdí a toda mi família.
I segueixes llegint per veure què li ha passat a aquest ratolí tan especial. Resulta que es diu Isaías i té 96 germans. Tots viuen en un Lloc Horrible que és un laboratori on fan mil i una proves i experiments als ratolins. Per això, cadascun és d’un color diferent i té unes capacitats i qualitats curioses. Per exemple, l’Isaías és de color blau i sap parlar, llegir i escriure.
Un dia, aconsegueixen escapar però els persegueixen i els capturen gairebé a tots. Només se salva l’Isaías i aquest és l’inici de les seves aventures a la Terra dels Gegants que és com anomenen als humans.
Al capítol segon, ens adonem que comença amb un aforisme —com el primer— i ràpidament fullegem el llibre per veure si aquesta serà una constant i sí!, així està estructurat. Cada capítol comença amb una sentència que resulta profètica pel que vindrà després. Llegiu, sinó, aquestes tres:
Capítol 3: «Por muy rápido que corra un ratón nunca escapará de su propia cola»
Capítol 4: «Cuando lo has perdido todo, ya no tienes nada más que perder»
Capítol 14: «La carga siempre es menos pesada cuando los amigos te ayudan a llevarla»
I així tots els aforismes. Qualsevol d’ells serveix per escriure’l a la pissarra i au! ja tenim el debat filosòfic a punt.
Els llibres de ratolins solen ser per a infants de cicle infantil però aquest va adreçat a nois i noies a partir de nou anys (304 pàgines) perquè el seu missatge és complex. El vocabulari del ratolí requereix en algunes parts d’uns coneixements previs per poder copsar el seu sentit. Fixeu-vos en aquestes dues frases, per exemple:
«Ahora sé que Gran Aventura solo es otra forma de decir que uno està perdido y solo»
«Todos somos diferentes. Es lo único que tenemos en común»
També trobarem referències a personatges com «El conde Rácula», «El mostruo de Ratonstein», la Medusa, Napoleó, la deessa Ganesha, el cavall de Troia, etc. Són un bon motiu per iniciar una cerca sobre la seva història.
La novel·la està plantejada a manera d’aventura iniciàtica en la que el ratolí Isaías anirà trobant diferents personatges, alguns de bons i d’altres dolents. El be i el mal. D’aquesta manera se les haurà de veure amb un gat de nom Lucifer o els membres de la família Brophy, bruts i descuidats, però també coneixerà la Hailey, una noia nouvinguda al barri amb problemes d’adaptació i que es comunicarà amb el ratolí mitjançant l’ordinador en una de les seqüències més brillants de la novel·la. La Hailey serà clau en la història per la seva defensa dels drets dels animals.
La recerca d’aliment i de refugi conduiran al ratolí a entrar en contacte amb una «ratonada» (així es diuen les famílies de ratolins) a la que s’uneix i de la que esdevindrà un dels herois que aconseguirà unir-los enfront dels enemics que aniran trobant pel camí.
La història està narrada pel propi Isaías i el text, ben traduït, ens mostra com n’és d’intel·ligent i com s’expressa. Per exemple, quan coneix la rateta Mikayla de la que s’enamora, explica:
«Sé que la belleza de piel chocolate dejará de cantar en el momento en que vea mi alucinante color azul. Después de todo, es algo muy sorprendente. Así que, por el momento, me quedaré agazapado entre los arbustos, oleré mi diente de león y la oiré cantar para sí misma y para las abejas que zumban en los rosales. A las abejas les gusta zumbar carca de cualquier ratón que cante.
Vaya, que dulce voz tiene, me atrevería a decir que melosa. Eso, por supuesto, significa “dulce”, pero suena mucho más suave y melodioso, así que…»
Un llibre divertit i que agradarà els nois i noies. Potser els final els farà estarrufar el nas perquè l’autor inclou unes escenes a les que no hi estem acostumats. Als EEUU són freqüents les al·lusions a la Comunitat, a la fe i a l’església però aquí ens resulta una mica xocant. Al meu entendre la novel·la hagués quedat millor acabar-la a la pàgina 274 amb les paraules «Cinco mil noventa y siete ratones salen corriendo por la puerta trasera, atraviesan el andén de carga, saltan por el borde y se cuelan por mi ruta de escape secreta del desagüe, camino de la libertad» estalviant la moralina dels tres darrers capítols.
LES DADES:
Títol: Palabra de ratón
Autors: James Patterson i Chris Grabenstein
Il·lustrador: Joe Sutphin
Traductor: Antonio-Prometeo Moya
Editorial: Duomo
Pàgines: 304
Milan, 2018