Des del carrer Hurtado fins a Xanghai. El plaer de llegir la revista GUIX

Celebrem 40 anys de la revista GUIX i ho fem amb un número especial, el de desembre de 2017 que acaba d’arribar a les nostres mans. Un número, el 440, que és especial i que convé llegir i conservar amb els imprescindibles.

La nostra petita col·laboració recorda el que dèiem al número d’octubre de 2011 valorant la lectura dels diaris i revistes adreçades als infants. Dèiem: «I, tanmateix, la lectura dels diaris pot ser una oportunitat magnífica per estimular la sensibilitat dels alumnes, per fer-los veure que hi ha altres realitats i per motivar-los a conèixer, a saber, perquè també volem que siguin crítics i curiosos.»
El pensament és aplicable als adults, als mestres que volen conèixer altres experiències i contrastar la seva pràctica diària.
Una de les millors maneres és subscrivint-s’hi a una revista com la Guix. Obrir la bústia i trobar-se la fotografia de la portada és un regal per als ulls, fullejar l’índex convida a mantenir un lligam amb els companys i companyes que tenen els mateixos interessos, i llegir els articles ens fa còmplices dels que comparteixen les inquietuds del món que ens envolta.
La revista Guix també arriba a l’escola, circula —secretament de mà en mà, diria el poema d’Estellés— i es llegeix constatant la pluralitat d’idees i opinions que busquen construir un bon model educatiu, sentint que estem fent el millor que sabem. La Guix sol trobar-se a l’expositor de revistes, generalment a la sala de reunions, on tothom hi té accés. És freqüent, també, que es fotocopiï l’índex i es reparteixi. També es una pràctica normal recomanar algun article abans de començar els claustres. A la biblioteca de l’escola es conserven els exemplars dels darrers dos anys i algun número excepcional.
Una de les accions que es poden fer en grup és «La pàgina tallada» i consisteix en imaginar la part que falta. L’editorial, un text potent i lligat a l’actualitat, és ideal per a aquesta activitat. Es fotocopia la pàgina però una part, normalment la meitat del final, es tapa amb un full blanc perquè no surti a la còpia. Després es reparteix a tothom i cadascú opina sobre el plantejament i exposa els seus pensaments al respecte. Solen ser idees interessants, de vegades divergents. S’acaba llegint el plantejament de la revista i es compara.

El número commemoratiu dels 40 anys està dividit en tres parts:

Una primera, molt potent, amb l’opinió de deu savis on es plantegen 10 idees clau, 10 idees de futur i podem trobar els articles de l’Antoni Zabala (Després de quaranta anys, quins són els reptes de l’escola actual?) la Marina Subirats (Educar amb el compromís social i la perspectiva de gènere) en Jordi Canelles i la Laura Lladós (L’escola tradicional i l’escola transformadora), en Rafael Bisquerra (Al capdavall, ens mou l’emoció), en David Bueno (Què ens diu la neurociència sobre com s’aprèn?), en César Coll (De l’atenció a la diversitat a la personalització de l’aprenentatge), la Xus Martín (Dels projectes de treball als projectes amb servei a la comunitat), en Fernando Trujillo (Del joc a la ludificació. Mites i llegendes de les TIC), l’Anna Mano (Família, voler-la a prop sense fer nosa), en Francesco Tonucci (Per educar una criatura cal tota una tribu) i en Paco Imbernón (A voltes (de cargol fa temps) amb la formació del professorat)
Una segona part molt interessant que han anomenat TAULA RODONA i on trobem els pensaments de sis dels impulsors de la revista i
una tercera que és un variat (GUIX, AVUI) amb moltes opinions de col·laboradors habituals i mestres compromesos amb l’educació.

Molts d’aquests articles els podeu llegir en digital entrant al web de graó http://www.grao.com/ i de passada aprofiteu per fer una visita al nou i espectacular web que han dissenyat. Molt més intuïtiu i fàcil de navegar.

Si possèssim totes les línies que s’ha publicat en aquests quaranta anys, una al costat de l’altra, arribaríem a Xanghai o més enllà…

 

40 anys de la revista GUIX

EL mes de juny de l’any 1977 es publicava la primera revista Guix. Aquesta era la portada:

Una publicació en blanc i negre, gairebé artesanal, feta amb estimació i dedicant-hi moltes hores. Al primer editorial s’expressava un desig: «Fent i desfent, aprèn l’aprenent» , una declaració d’intencions que s’ha mantingut fins avui.
El proper juny farà quaranta anys i des de llavors, la revista ens ha acompanyat periòdicament. Alguns números els hem guardat perquè el monogràfic ens ha interessat o perquè s’explica alguna experiència que ens sembla reeixida o perquè senzillament apareix un article signat per nosaltres.
Personalment, estic agraït a les persones tan professionals que hi treballen. Han acceptat gairebé tots els meus articles i quan ha calgut m’han fet les esmenes amb elegància. No he comptabilitzat les col·laboracions que he fet amb ells però estan per sobre de les setanta, segur. Estic especialment content de la secció «viure la lectura» que he coordinat els darrers vuit anys i també recordo amb molt d’afecte un monogràfic que també vaig coordinar sobre la lectura a Europa i que em va permetre conèixer mestres d’altres països i una entrevista amb dos senyors escriptors, en Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes.

Per celebrar-ho organitzaran diversos actes. El primer va ser la publicació d’un magnífic recull de les millors entrevistes que s’han reproduït a la revista. Es diu «15 diàlegs d’educació» i val molt la pena.

I ara veurà la llum un llibre que promet. Són reflexions d’en Francesc Imbernón i l’han titulat «Ser docente en una Sociedad compleja»
A la promoció hi diuen:
Aquest llibre analitza i desgrana amb minuciositat la figura dels i les docents i la seva situació actual, en una societat desigual, multicultural i complexa, tan diferent a la de fa unes dècades i tan diferent, sens dubte, a la qual ens depararà el demà . I també es qüestiona el rol docent en un moment en què el procés d’ensenyament és tan discutit, quan apareixen noves formes d’aprendre fora de l’escola.
El professorat és, doncs, l’autèntic protagonista d’aquest llibre. No es tracta de reproduir en aquestes pàgines el que diuen els informes nacionals i internacionals, amb estadístiques i dades quantitatives sobre com són o haurien de ser els docents, com si es tractés d’un producte més. El llibre pretendre valorar-los, a ells i a elles, i a la seva aportació, en la seva justa mesura, sense demonitzar-los, acusar-los o insultar-los com sovint es fa des d’algunes disciplines acadèmiques, per part d’alguns polítics i també, de vegades, des d’alguns mitjans de comunicació.
Amb una crítica constructiva molt ben fonamentada vers aquells aspectes que haurien de millorar en la professió docent, ja sigui en els ambients relacionats amb la formació inicial, la formació permanent o la cultura professional, entre d’altres, el llibre pretén que el professorat prengui consciència de la importància del seu compromís social, polític i educatiu en la tasca d’educar.
Al final de cada capítol es dona la paraula als protagonistes oferint testimonis de vida significatius del sentir docent.

L’índex és el següent:
¿Por qué este libro?
La sociedad, ¿premia o castiga al profesorado?
Ser docente en una sociedad desigual, multicultural y compleja
Desafíos y conflictos del nuevo siglo
¿Quiénes son los profesores y profesoras?
¿Cómo se llega a ser docente y quién los forma o los deforma?
La formación permanente del profesorado o, si se prefiere, la formación a lo largo de la vida
¿Cómo adquiere el profesorado su cultura profesional? ¿Y de qué culturas se trata?
¿Existe desarrollo profesional o carrera docente? El impacto de esa carencia
¿Las condiciones laborales del profesorado tienen alguna influencia en la enseñanza?
Epílogo: ¿hacia el futuro o hacia el pasado?
Referencias bibliográficas
Anexo: El profesorado y su formación como actores necesarios y comprometidos con la educación pública

els tres darrers números. Aquest any, les portades van de peus.