Zooescrivint

En algunes biblioteques s’organitzen sessions de lectura amb gossos. Es tracta de llegir-li un conte a un amic pelut. Hi ha associacions com «Perros y Letras – R.E.A.D. España», «Comparteam» i altres, gestionen un servei de lectura amb gossos. Ho he vist a la biblioteca de Bellvitge i es tracta d’una sessió de trenta minuts en que l’infant li llegeix en veu alta al gos. Com que són animals tranquils, els lectors se senten més relaxats i llegeixen sense pressió.

Els avantatges són molts perquè es reforcen les habilitats lectores i comunicatives de l’infant, es promou la lectura, s’estimula la concentració, es redueix l’estrès, s’afavoreix un clima de confiança, seguretat i tranquil·litat, i es milloren l’autoestima i el resultats acadèmics, de manera significativa.

Les mascotes i, en general, les bèsties són un centre d’interès que desperta interrogants i curiositat. Probablement heu tingut a l’aula un nen que sap el nom i les característiques del diplodocus, el triceratop, el tiranosaure, etc. oi?

No és estrany, doncs, que a la literatura infantil veiem animals en accions típicament humanes i puguin resultar inquietants, amables, poètics o malvats. La gràcia és que són transparents i permeten una identificació ràpida. La guineu és astuta, l’os és fort.

A l’hora d’escriure passa el mateix. La proposta d’escriure una història sobre un dofí, un pardal, un cavall o una zebra, sol ser ben rebuda i les connexions neuronals es posen en marxa per redactar les peripècies més fantàstiques que puguem imaginar. Les mascotes, i els animals en general, són un bon estímul per a l’aventura formidable d’emplenar els fulls amb paraules boniques, màgiques i divertides.

A la revista guix del mes de setembre presentem una proposta d’escriptura a partir del llibre La caimana que segurament us pot inspirar altres accions d’escriptura. Ho podeu llegir a la GUIX núm. 470, dins la secció «viure l’escriptura». En castellà a la revista AULA.

En aquest mateix número trobareu un molt bon article de la Vanesa Amat sobre lectura i escriptura a cicle inicial.

 

Un viatge per la història de l’art

L’editorial Mediterrània ho deixa clar a la seva presentació. Diuen: Editorial Mediterrània es va fundar l’any 1980 a Barcelona i des de llavors tenim una missió molt clara: fer arribar l’art a tota la família, perquè l’art ens fa créixer!


Al seu extens catàleg hi ha un munt de llibres bonics relacionats amb l’art.

Un que m’agrada és “Història de l’art en 21 gats”. Es tracta d’una mena de recorregut pels moviments artístics però amb la singularitat que el personatge retratat sempre és un gat, un felí divertit.

Comença per l’antic Egipte i va passant per l’art bizantí, el renaixement, el rococó, l’impressionisme, el surrealisme, el cubisme, el minimalisme, i així fins a 21 estils artístics.

Cada gat il·lustrat inclou una visió general del moviment artístic que representa, a més d’un desglossament de les característiques que ens expliquen la rellevància de cadascun dels detalls que el formen. Acompanyat de subtítols informatius, cada element (des de cares i pells fins a patrons, formes i colors) proporciona una visió peculiar i accessible de la història de l’art.

Al web de l’Editorial Mediterrània podem llegir:
Què tenien en comú Picasso, Monet i Georgia O’Keefe? Exacte: tots tres van ser grans artistes… i grans amants dels gats. Ara, de la mà (o de l’urpa) de 21 gats experts en art, aprendràs a distingir els moviments pictòrics més importants de la història.

Un llibre ben editat que ajuda a entendre conceptes bàsics de la pintura. Recomanat a partir de cicle mitjà. I per als adults amants dels gats, és clar.

LES DADES:
Títol: Història de l’art en 21 gats
Il·lustradora: Nia Gould
Texts: Diana Vowles i Joceliyn Norbury
Traductor: Ricard Biel
Editorial: Mediterrània
Pàgines: 96
Barcelona, 2019

 

 

Playlist: Una introducció a la música clàssica

Música. Tanqueu els ulls un moment i intenteu imaginar-vos només uns segons un món sense música. Se us acudeix una cosa més avorrida, depriment o insulsa? Seria com viure en un univers en blanc i negre. La música dona sabor i color al món en què vivim. Ens inspira, ens uneix i, fins i tot, ens converteix en millors persones. Però, sigui quina sigui la música que us agradi, la veritat és que sempre tindrà les arrels en la música clàssica. Perquè la moderníssima música va néixer fa centenars d’anys.

Aquestes són els primeres frases d’aquest llibre de coneixements. És llegeix amb emoció i resulta una bona porta d’entrada a la música clàssica que agradarà als alumnes de secundària. No pot faltar a les biblioteques dels Instituts.

A “Playlist: Rebels i revolucionaris de la música”, James Rhodes ens convida a compartir la seva alegria i la seva passió per la música salvadora.

Se centra en les obres mestres de set grans compositors: Bach, Mozart, Beethoven, Chopin, Shubert, Rakhmàninov i Ravel. De cadascun d’ells ens explica, seguint el mateix esquema, un parell d’obres.

Primer hi ha una pàgina de presentació que, a manera de pòster, ens recorda aquells cartells dels ídols musicals o cinematogràfics que els joves (i no tan joves) pengen a la seva habitació.

Després hi ha un parell de pàgines on ens explica detalls de la seva vida. Els agradables i els no tan bonics. Se centra en la manera com cadascun d’aquests músics extraordinaris va superar els reptes de la seva època per crear una música preciosa que encara ressona.

I ho acaba amb quatre pàgines en les que comenta dues obres de cada músic.

Per exemple, de Bach sabrem com Pau Casals va trobar en una botiga de música del Port Vell de Barcelona les partitures que després s’han popularitzat de la “suite per a violoncel núm. 1 en sol major” i l’origen de “les variacions Goldberg”. I així amb cadascú dels set compositors.

La gràcia està en que Rhodes ens convida a escoltar les catorze peces a través de qualsevol cercador d’internet escrivint l’enllaç: tinyurl.com/jamesrhodesplaylist. També es poden trobar les peces escrivint el títol del llibre.

M’ha encantat l’aspecte del llibre —amb una forma que recorda els antics LP de l’època pop, els collages surrealistes i psicodèlics— i com presenta els compositors, talment com si parlés de Marley, Satriani, Hendrix, Joplin o Cocker, per exemple.

Resulta fàcil deixar-se endur per les melodies i entendre perquè aquests músics van ser les autèntiques estrelles del rock.

Un llibre exquisit, acolorit i salvatge, recomanat per a l’Educació Secundària.

Un apunt per aquests dies que a les escoles i instituts estan preparant el nou curs que es preveu complicat. Si s’han d’assignar reforços a les aules i aquests reforços han de ser els especialistes, penseu-vos-ho bé. Potser aquest curs, especialment, convindria dedicar més hores que mai a la música, a l’educació física, a la joie de vivre que diuen els francesos, i esponjar els continguts curriculars.

LES DADES:
Títol: Play list. Rebels i revolucionaris de la música
Autor: James Rhodes
Il·lustrador: Martin O’Neill
Traductora: Mariona Barrera
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 72
Barcelona, 2019

Va de revistes! MiBiblioteca i Namaka

S’ha publicat el número 62 de MiBiblioteca. Sembla mentida que faci setze anys quan vam començar aquesta aventura. De la mà de la seva directora, Conchi Jiménez, han fet molt bona feina. La revista és en format paper i de periodicitat trimestral. Un dels seus objectius és donar veu a qualsevol persona implicada en la realitat bibliotecària i el foment de la lectura.

A cada revista hi ha un parell o tres d’articles relacionats amb la biblioteques escolars. Solen ser experiències viscudes amb més o menys èxit, amb més o menys lluentor, però totes elles ens serveixen per poder comparar el que fan a altres llocs, el que els preocupa a les persones encarregades d’aquest servei. M’agrada saber què fa la gent que està gestionant, dinamitzant, patint les mancances pressupostàries i la indiferència de les autoritats educatives que encara no han entès el potencial d’una escola amb biblioteca de qualitat. En aquest número hi ha dos articles ben diferents:
Un és d’en Rafael Bailón i ens parla de «El cómic como recurso en las bibliotecas escolares».

L’altre l’ha escrit el gran Juan José Lage i furga en la polèmica sobre els contes tradicionals. L’article es titula: Caperucita y los lobos feroces. ¿Cuentos de siempre expurgados en la biblioteca?

A part d’aquests dos escrits n’hi ha d’altres que us poden agradar. El sumari el teniu a continuació, clicant AQUÍ

Una altra revista, aquesta per a infants i joves, s’ha consolidat definitivament. La Namaka arriba al número 20 i en aquesta ocasió ens parlen de l’espai i les preguntes transcendentals sobre la vida, el món i l’univers: «Com és la vida en altres planetes?», «Els extraterrestres són de color verd?», «Quant trigaria a arribar a Mart?», «Per què algunes estrelles brillen tant?», «Algú s’ha dedicat a comptar-les?».

També fa una pinzellada a problemes que se’ns escapen de les mans, com la brossa espacial perquè l’ésser humà ha embrutat la Terra. I també ha convertit l’espai en un abocador. Al voltant de la Terra hi ha piles i piles de fragments de brossa espacial que viatgen a una velocitat altíssima per les òrbites terrestres i posen en perill els satèl·lits i els astronautes que es mouen per l’espai. Sort que la NASA i l’Agència Espacial Europea tenen un pla!

Aquests i altres temes interessants els podeu trobar en aquest monogràfic.

Tota la informació a http://www.revistanamaka.com

N’Esteisi, en Pimiento, Madame Baguette, Shannon i altres

Els de Takatuka tenen un olfacte especial per trobar petits tresors com “Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento”, una col·lecció de divertits còmics que expliquen les vivències d’una nena de sis anys i el seu cavall que parla, talment com si fos Mister Ed, aquell inoblidable cavall parlant de la sèrie de televisió homònima que veiem de petits allà pels anys 60.

De moment s’han publicat tres volums, de 40 pàgines cadascun. Son de mida reduïda, gairebé de butxaca (15 x 15 cm) i a cada volum hi ha dues històries de n’Esteisi, capiculades, que comencen una pel davant i l’altra pel darrera. Els títols de les sis històries són:
N’Esteisi i el millor lloc de la classe
N’esteisi no es vol dutxar
N’Esteisi va a la platja
N’Esteisi es fa pipí al llit
N’Esteisi té polls
La increïble història dels ponis parlants…

Les il·lustracions i el text són d’en Juan Feliu, molt actuals i amb gran sentit de l’humor.

El ventall de personatges és reduït, de manera que podem reconèixer fàcilment a la mestra, la senyoreta Madame Baguette, que parla en francès, les companyes de l’escola i les amigues totes amb noms anglesos, com Shannon o Chelsi; també hi ha les germanes grans de n’Esteisi i sobretot, el cavall Pimiento.

Les il·lustracions recorden els còmics per a adults de «El Jueves», especialment el traç de l’Ivà; els nassos ens fan pensar en les vinyetes punyents d’en Forges.

Si voleu que els vostres fills i alumnes riguin una estona, aquestes aventures (i les que vindran) són un bon inici.

Més detalls curiosos a l’entrevista que li van fer els de COMICAT a l’autor, en Juan Feliu. És força aclaridora.
http://www.comicat.cat/2020/07/entrevista-en-juan-feliu-sastre.html

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?time_continue=5&v=IxijCjqBXnI&feature=emb_logo

Resums, fitxes, ressenyes i altres informacions a Takatuka còmics:
http://www.takatuka.cat/llibres.php?col=comic

LES DADES:
Títol: Les aventures de n’Esteisi i en Pimiento
Autor: Juan Feliu Sastre
Traductora: Txell Freixinet
Editorial: Takatuka
Pàgines: 48 pàgines
Barcelona, 2020

 

«L’udol del bosc», a la recerca de la llegenda del Nonell

«L’udol del bosc» és el primer títol de la sèrie «Cercadors de llegendes» que l’Alberto Casamayor acaba de publicar. La novel·la està situada al Pirineu, al poble de Montellà del Cadí, a tocar de Martinet, entre la Seu d’Urgell i Puigcerdà.

El relat s’inicia quan arriba al poble una família provinent de Barcelona. La mare, treballadora social, ha trobat una feina a Puigcerdà i el fill, l’Arnau, un noi de deu anys, no està gaire convençut que aquell poblet perdut a les muntanyes pugui ser un bon lloc per viure. A sobre, mentre estan arribant, senten un udol terrible i topen amb un munt d’animals que fugen esporuguits i, de ben poc, no els provoquen un accident.

Al poble, hi ha la Júlia, una noia amb els cabells de color lila, que viu a la casa del costat.

Aquest parell, la Júlia i l’Arnau, es veuran immersos en una aventura molt emocionant a la recerca de l’autor dels udols que provenen de la muntanya.

El relat, molt ben escrit, s’endinsa en el gènere de por i poua en una llegenda poc coneguda del Pirineu: El Nonell o Nonell de la neu, una mena de home de les neus, un Ieti bo i protector que és perseguit pels caçadors furtius.

He llegit amb interès el relat i sobretot m’ha interessat saber si el personatge del monstre té una base llegendària. He anat a cercar els documents d’en Joan Amades i d’altres folkloristes i he trobat unes referències ben curioses d’aquest Nonell, aquest ésser que apareix amb les primeres neus, habita només els entorns nevats i desapareix amb el desglaç.

El Nonell s’assembla molt a d’altres éssers llegendaris com el Ieti, el gegant de Baffin, la Dona de Neu del Japó, l’Ymir i d’altres.

Una molt bona feina de l’Alberto Casamayor que ha sabut incorporar i millorar aspectes del llegendari pirinenc (les remeieres, per exemple), la problemàtica dels furtius i la vida al poble amb misteris fantasmagòrics que ens remeten a Poe o Lovecraft, autors dels quals segurament n’és un bon lector.

El format és bonic, amb tapa dura. Les il·lustracions són d’en Dani Gómez, que ha col·laborat amb Salòria edicions en altres publicacions. El seu llibre de coneixements “Ocells” és molt bo.

Lectura recomanada especialment per a nois i noies de quart de primària, a partir de nou anys.

Primeres frases de “L’udol del bosc”

Amb ganes de llegir els propers episodis de la Júlia i l’Arnau, els «Cercadors de llegendes». La segona, ja està anunciada a la darrera línia:
—Arnau —li diu amb veu grinyolant—heu de fugir, heu de fugir de la lluna plena!

Estic content perquè una companya del grup de treball, l’Andrea Moreno, s’ha incorporat a l’equip editorial de Salòria. Encara no saben el gran fitxatge que acaben de fer.

LES DADES:
Títol: L’udol del bosc
Autor: Alberto Casamayor
Il·lustrador: Dani Gómez
Editorial: Salòria
Pàgines: 114
La Seu d’Urgell, 2020

 

«Like blau», la dictadura dels like

La primera de les frases que he subratllat en llegir el darrer llibre de la Gemma Pasqual és aquesta. A la pàgina 15 diu:

Els likes atorgaven una puntuació a cadascun dels ciutadans en funció dels seus hàbits cívics, socials i de consum, les seves amistats i el seu compliment dels deures econòmics. Així mateix, la ciutadania també tenia el privilegi d’atorgar o treure likes als seus veïns, un fet que, a la pràctica, només podien fer els benestants, ja que la gent humil els necessitava per subsistir.

I tres línies més avall:
El nombre de likes marcava la posició dels ciutadans en l’escala social…

La novel·la està pensada per a un públic jove, té un ritme narratiu força fluid, amb un vocabulari entenedor i amb alguns apunts que els faran buscar l’origen de determinades frases o idees.

Si sou dels que disfruteu amb la ciència-ficció segurament trobareu elements que us recordaran a novel·les clàssiques d’Asimov, Huxley o Stanislav Lem però també a altres més moderns com els llibres de la Veronica Roth (sèrie «Divergent») i per descomptat a pel·lícules com «Blade Runner», «El show de Truman» i especialment a «In time». Si ho mescleu tot us sortirà «Like Blau»

Si no heu llegit ciència-ficció, potser us costarà entendre les primeres pàgines però de seguida quedareu atrapats en aquesta distòpia.

De què va «Like Blau»? Se centra en un període la vida de la Kas (Kassandra), una jove que viu en un món futur, anomenat de “la Reconstrucció”, sobrevingut després que la Terra passés per diversos cataclismes mediambientals i sanitaris.

Sota el comandament únic d’un tal Magnus, la societat es regeix per una normativa rígida (només hi has dos colors permesos —blau i blanc—, mengen barretes energètiques i batuts, no hi ha música, ni llibres, ni es poden mirar a la cara.) Naturalment els gestos d’afecte (petons i abraçades) no són ben vistos i tothom disposa d’un aparell anomenat rein que és com telèfon mòbil. La Kas, a més, té un robot que li fa d’ajudant, una espècie d’R2D2 d’Star Wars, anomenat Robbie (un robot de la sèrie T-245 descatalogat, en forma d’esfera, ampla i aplatada a la base, amb la superfície abonyegada i ratllada per l’ús. El cobria una fina capa d’un esmalt blau elèctric. Dues pantalles Il·luminades que semblaven els ulls l’humanitzaven. Feia olor d’oli de màquina.)

Un cert dia, es veu embolicada en un assumpte prohibit que la portarà a restar tancada durant tres mesos en un centre de reeducació. Serà aquí on coneixerà a altres persones que també estan recloses i el contacte amb elles farà que la seva vida canviï definitivament. Sabrà què està passant amb la gent gran que és enviada al “Paradís”, coneixerà un moviment anomenat “la Resistència” (com els maquis de la Guerra Civil) i ordirà un pla per despertar consciències.

El final m’ha descol·locat. Potser he vist massa pel·lícules… Si algun dia tinc ocasió de parlar amb la Gemma, tindrem un bon debat, segur.

Novel·la recomanada per a alumnes de segon cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Like Blau
Autora: Gemma Pasqual
Editorial: Barcanova
Pàgines: 192
Barcelona, 2020

 

Podríem parlar de l’educació dels somriures?

A les publicacions de l’Associació de Mestres Rosa Sensat hi ha diverses col·leccions. Algunes presenten pràctiques innovadores i que es poden aplicar directament a les aules, com és el cas de la col·lecció «Dossiers» i les revistes Perspectiva Escolar o In-fàn-ci-a, per exemple. També aposten per libres més teòrics i de reflexió sobre aquest món apassionant que és l’educació i, en aquest sentit, la col·lecció «Referents» és magnífica i inspiradora, amb noms tan potents com Philippe Meirieu, David Bueno o Pilar Benejam, entre d’altres.

Hi ha una altra col·lecció que a mi m’agrada molt, potser perquè per edat m’identifico amb els autors. És la «Testimonis» i allà els mestres que viuen o han viscut en contacte directe amb els infants ens expliquen les seves vivències, anhels, errors i encerts. Ho fan reflexionant en veu alta, amb fonaments, sense filtres, directes al moll de l’os. M’agrada llegir a en Jaume Cela, a Juan Sánchez-Enciso, a Sílvia Martínez i, en general, als diversos títols que configuren aquesta polièdrica mirada a les escoles.

L’últim que he llegit m’ha agradat especialment. Es titula «L’Educació i el Somriure dels Infants» i l’ha escrit la Maria Teresa Mas i Adell. Es tracta d’un assaig ben escrit i sobretot, ben documentat. M’han agradat molt dos dels capítols, el que dedica a la immersió lingüística i el que fa una lloança de la biblioteca escolar.

Comença el llibre amb un pròleg d’en Rafael Muñoz que li fa una pila d’elogis que ja ens indiquen quina mena de persona s’amaga darrera de cadascuna de les paraules de la Teresa. Per exemple quan diu en Muñoz que “ens trobem davant d’una de les millors anàlisis del nostre sistema educatiu i especialment pel que fa a l’eix fonamental de la nostra llengua”. Es refereix a l’episodi viscut per la Teresa l’any 1993 quan va rebre una demanda de sis anys amb suspensió de feina i sou. Imagino que aquell capítol de la seva vida la deuria marcar molt perquè hi dedica més de quaranta pàgines a explicar-nos què significa la llengua per a ella (per a tots nosaltres) i ho fa recordant-nos-ho amb dades, noms i dates cronològicament ordenades què ha passat a Catalunya des de les primeres aplicacions del Programa d’Immersió Lingüística a l’escola, el curs 1984-85, fins ara. És un gran capítol que mereixeria ser enquadernat a part i repartit a tots els mestres que comencen.

Biblioteca de l’Escola de Pràctiques de tarragona

Però, des d’aquest blog hem de parlar del capítol 7: La lectura i la biblioteca escolar. La Teresa explica de manera didàctica com va organitzar la biblioteca de l’Escola de Pràctiques de Tarragona i ho fa amanint anècdotes personals amb una acurada estructuració del que ha de ser una biblioteca escolar i els beneficis que suposa per als alumnes disposar d’aquest servei. Aquest capítol (50 pàgines) també s’hauria d’enquadernar a part i enviar-lo a qui correspongui del Departament d’Educació. No fa més que reforçar tot el que fa anys venim reclamant per poder-nos considerar una societat lectora. Una cosa tan senzilla i fàcil d’entendre com disposar d’un espai, un pressupost i una persona (amb hores) que dinamitzi la lectura. Algunes de les sentències de la Teresa:
«La lectura ens prepara per a la vida, per saber-nos desenvolupar, conviure socialment i no deixar-nos enganyar. La persona que té un alt nivell lector s’estalviarà molts problemes en qualsevol etapa de la seva vida; també en l’etapa adulta.»
«És imprescindible el suport específic i econòmic de l’Administració educativa, sense el qual és molt difícil disposar d’una biblioteca escolar de qualitat.»
«Què és una biblioteca sense bibliotecària? No té sentit, oi? Una biblioteca escolar no pot ser de cap manera una sala on hi ha molts o pocs llibres, revistes, DVD, que es deixen en préstec de tant en tant i ja està. No! Una biblioteca escolar ha de ser una eina viva, un recurs actiu, on hi hagi vida de lectura amb racons, animacions a la lectura, activitats lectores variades per als alumnes des d’educació infantil fins a sisè de primària, amb intervenció de les famílies,…»

D’aquest capítol, agraeixo molt que la Teresa hagi recordat les converses que hem mantingut vida email. Hem aprés i ens hem enriquit mútuament. M’agradarà saludar-la personalment el dia que es pugui fer la presentació del llibre.

«L’Educació i el somriure dels infants» és un lectura que no us deixarà indiferents. Segur que en tancar el llibre, esbossareu un somriure i agraireu les paraules sàvies de la Teresa, mestra compromesa, minuciosa, amable i generosa. Si encara no teníeu lectures per a l’estiu, aquesta és la vostra.

A la contraportada podem llegir:
Després de més de quatre dècades de mestra, Maria Teresa Mas Adell ens deixa el seu testimoni en aquest text viu, motivador i educatiu. L’autora repassa els principals temes que incideixen en l’educació com són la normalització lingüística, el dol, l’educació afectivosexual, els alumnes d’altes capacitats, la família, l’escola inclusiva, la biblioteca escolar…, sempre amb una mirada positiva i crítica. Un llibre amanit amb una pila d’anècdotes que il·lustren els darrers anys de l’educació al nostre país i mostren les seves llums i ombres amb la finalitat d’orientar el camí als actuals i futurs educadors. I és que, com diu aquesta mestra jubilada «viviu l’ensenyament amb un somriure, felicitat, alegria i sempre amb positivisme, i feu-lo viure als infants: tots sereu més feliços. Sí, crec que podem parlar de l’educació dels somriures!».

LES DADES:
Títol: L’Educació i el Somriure dels Infants
Autora: Maria Teresa Mas i Adell
Editorial: AMRS
Col·lecció: Testimonis, núm. 16
Pàgines: 208
Barcelona, 2020
El podeu comprar al web de l’Associació de Mestres Rosa Sensat (19 euros).

La jubilació de la Teresa, amb el suport de les companyes del claustre.

 

«Cthulhu Kids», una novel·la de quan Lovecraft era jove

Els mestres som agraïts de mena. Sempre diem que aprenem molt dels infants, però també aprenem veient com treballen els companyes i companyes de cicle i d’escola, de les lectures que fem i de les persones que ens envolten.

He tingut la sort de relacionar-me amb famílies de tot tipus. De les compromeses i de les que amb prou feines arribes a conèixer, pares i mares que treballen en àmbits molt diferents al nostre i que tenen una visió del món i de la realitat que ens aporta una mirada més global, polièdrica, de la vida. Acabes estimant-los i els guardes en un racó molt especial del teu cor.

Un d’aquests pares és l’Eusebio Martínez. Un dels seus fills ha acabat l’escolaritat i estem contents perquè començarà una nova aventura a l’institut i tristos perquè encara que el contacte no l’acabarem de perdre, sí que viurem una mica més allunyats. És normal.

Recordo que l’Eusebio va participar en un dels “cafè i llibres” presentant un joc de rol molt interessant i ben documentat sobre l’Hospitalet medieval. El vam animar a seguir investigant i a buscar algú que li pogués publicar.

Ara he rebut la notificació que està a punt de publicar la seva primera novel·la i m’he alegrat molt. Ho gestiona via Verkami, una plataforma que coneixeu bé. M’ha demanat si en puc fer difusió i no m’he pogut negar.

Diu l’Eusebio que és un fan de les novel·les de H. P. Lovecraf i s’ha inspirat en un episodi real de quan l’autor era jove:
¿Te imaginas que Howard Phillips Lovecraft hubiese vivido una aventura de adolescente que le hubiese marcado toda la vida? ¿Podría ser que toda su obra escrita naciese de lo que le ocurrió en su juventud?
En esta novela conocemos al joven Lovecraft que junto a unos amigos van a descubrir que el mundo no es tal como lo imaginamos. ¿Estás preparado para vivir la aventura?
“La vida de Lovecraft cambiará cuando descubra a un policía y dos extraños individuos cargando una caja en un camión cuyo destino le es desconocido, al mismo tiempo que conocerá a amigos que se harán inseparables como Sonia Greene, los mellizos Alice y John Derrick, el joven Vicenzo Valtieri o a Wilbur Kovacs. Junto a ellos descubrirán aquello que nunca hubiesen imaginado”

De les seves motivacions ens recorda l’Eusebio que li va passar com a Michel Houellebecq quan va llegir a Lovecraft: “Como impacto fue de los fuertes, yo no sabía que la literatura podía hacer eso”.

El llibre “Cthulhu Kids” té unes 250 pàgines, tapa rústica i portada a color.

Podeu seguir tota la peripècia de la publicació a Verkami. Allà hi trobareu opinions, entrevistes, il·lustracions, les primers pàgines, etc. I si us feu “mecenas”, l’Eusebio estarà content.
https://www.verkami.com/projects/26970-cthulhu-kids-una-historia-de-lovecraft-adolescente?utm_medium=email&utm_source=transactional&utm_campaign=info%40verkami.com

«La Nacionalien», una novel·la gràfica sobre la alienació digital

El passat divendres 10 de juny es va presentar «La Nacionalien», una obra gràfica dibuixada per Sandro Bassi, artista veneçolà, que va compartir amb els assistents els “intríngulis” de l’obra, les seves motivacions, els dubtes i el complex procés d’elaboració.

A la magnífica llibreria “Lectors al tren” de Rubí, la Montse Marcet es va adreçar als assistents—amb mascareta i guardant la distància de seguretat— explicant, en primer lloc, l’àlbum il·lustrat “El encargo” de Claudia Rueda, per fer-nos veure que darrera d’una obra com la que es presentava hi havia una pila d’hores, d’esbossos i d’anar endavant i endarrere en el procés.

Una molt bona introducció que va servir perquè l’editor de “Libros del Zorro Rojo”, Fernando Diego, ens expliqués les seves impressions sobre el tema que planteja «La Nacionalien», i ho ve fer personalitzant-ho en la seva experiència d’aquests mesos de confinament lluny de casa.

Després, l’autor, en Sandro Bassi, ens va explicar alguns detalls curiosos del procés d’elaboració de la novel·la, del perquè dels noms de les estacions, de l’ús del blanc i negre, de les cares monstruoses que miren embadalides, com posseïdes, mentre caminen amb els telèfons mòbils a la mà i dels detalls que emplenen les pàgines (la inscripció en llatí de l’estació de metro, el gos, l’home del barret, etc.)


La millor part va ser el debat o tertúlia posterior perquè qui més qui menys té una relació particular amb el mòbil i així es va poder contrastar què té d’alienant l’ús del dispositiu i què té de bo. Alguns dels qui estàvem a la llibreria érem del gremi de l’educació i coincidíem en que pot ser una bona obra per llegir i generar debat amb els alumnes grans, especialment als instituts. És un tema que està obert i que genera no poques discussions al si de les famílies amb joves adolescents. Particularment interesants van ser les intervencions de l’Andrea Rovira, cap de premsa de l’editorial, i les dels lectors que ja havien llegit la novel·la gràfica.

Al web de “Libros del Zorro Rojo” diuen: “Las imágenes de este libro están basadas en la realidad. Cualquier semejanza o parecido no es casual”, eso advierte Sandro Bassi al final de su obra, cuando “La Nacionalien” ya ha dejado al lector conmocionado por su crudo retrato de los tiempos actuales. Un accidente que causa interferencias en los teléfonos de los pasajeros del metro revela al lector nuestra dependencia tecnológica.

I és que d’això va la història. De com un mal ús del telèfon mòbil pot comportar una dependència que ens allunyi del contacte humà amb els altres.

El tràiler que han fet per a la presentació és molt bonic. És aquest:

Els originals de “la Nacionalien” estaran exposats a la llibreria durant tot l’estiu.

LES DADES:
Autor: Sandro Bassi
Il·lustrador: Sandro Bassi
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 44
Barcelona, 2020

Amb en Sandro Bassi