«La casa a la mar més blava» és una novel·la situada en un món fantàstic que m’ha semblat molt bona i m’ha recordat l’emoció que vaig sentir fa més de vint anys quan va arribar a les nostres mans la primera aventura d’en Harry Potter. Allò va ser com una alenada de sensacions inimaginables. Amb aquesta d’en TJ KLune m’ha passat el mateix.
Vaig llegir que les bibliotecàries de Girona el recomanaven i, com normalment me’n refio d’elles, el vaig anar a buscar. Quan el vaig tenir a les mans vaig quedar fascinat per la coberta. Bonica, de debò.
He quedat enganxat des del principi. Per què? Perquè l’autor ha sabut fer versemblant un relat que, d’altra manera, hagués estat només un món imaginari on hi viuen éssers màgics. Aquest relat està ben escrit, és enginyós, amb tocs d’humor constants i moments de llagrimeta.
El protagonista és un home que podríem dir que és normal, avorrit, amb una vida rutinària, que treballa com a funcionari, treballador social, al Departament Responsable dels Infants Màgics. En Linus Baker (així es diu) té quaranta anys, viu en una petita casa amb un gat. Tot i la seva vida ensopida, amaga dins seu (aletargada) una passió i una empenta que durant la seva aventura a l’illa veurem com es desperta i el converteix en un personatge increïble.
Un dia, el Director del Departament el crida per a una missió que consisteix en investigar un orfenat molt especial que està molt allunyat, en una illa. És un cas especial perquè diuen que els nens són diferents als que hi ha als altres orfenats i el seu mestre, un tal Arhtur Parnassus, també és particular.
Com que no pot dir que no, passarà un mes a l’orfanat examinant els infants i també investigant el mestre Arthur Parnassus i la manera de fer la seva feina.
En Linus Baker agafa la maleta i puja al tren acompanyat del seu gat. Tan bon punt arriba a l’illa, s’adona que aquests nens són poderosos, peculiars, diferents, però encara són nens. Encara busquen amor, compassió. Encara necessiten que els cuidin, eduquin, alimentin.
Coneix també al seu mestre -enigmàtic, però encantador- i comprova com connecta amb ells i la feina increïble que fa.
Per primera vegada, en Linus trencarà totes les seves regles, empatitzarà amb aquests infants
(en Lucy, que té sis anys, la Txí, en Chauncey, la Talia, en Theodore, etc.) que tenen poders màgics i li faran entendre com som de diferents els uns dels altres.
«Les criatures tenen habitacions pròpies. Aquests primers dies he visitat les de la nana Talia (té les parets adornades amb més flors que els que sembla haver-hi al seu jardí), la fada Txí (em penso que el seu llit és, en realitat, un arbre que creix a través dels llistons de terra, tot i que no entenc de cap manera com és possible), el… Chauncey (hi ha un bassal permanent d’aigua salada a terra, tot i que se m’ha assegurat que el freguen un cop per setmana) i en Theodore (ha construït un niu a les golfes i només se’m va permetre visitar-lo en una ocasió…)»
Una història brillant sobre la descoberta d’un mateix, la recerca de la família i l’acceptació. Combina dos gèneres (una història d’amor i la fantasia) d’una manera subtil però commovedora.
No voldria explicar com acaba però ja podeu preveure que en Linus Baker en acabar la seva missió es replantejarà moltes coses de la seva vida, de la vida en general.
Lectura recomanada per a els joves a partir de catorze anys.
LES DADES:
Títol: La casa a la mar més blava
Autor: Travis Klune
Traductora: Anna Puente
Editorial: Fanbooks
Pàgines: 464
Barcelona, 2022
Les primeres pàgines:
La invitació a la lectura 