cicle inicial

by

«Què s’amaga al cel de nit?», a l’Ofici d’educar

Ahir a “L’ofici d’educar”, vam presentar “Què s’amaga al cel de nit?”, d’Aina Bestard i publicat per Zahorí Books. És tracta d’un llibre amb sorpresa, un llibre per conèixer algunes constel·lacions gràcies a les pistes d’unes endevinalles i a l’observació del cel des de diferents punts del món.

Unes il·lustracions molt elaborades sobre fons blau que ens situen en vuit països del món, a dins d’unes habitacions des d’on, obrint unes solapes que són les finestres, hi veurem constel·lacions.
Si tenim a ma una llanterna i la posem al darrera, a contrallum, com per art de màgia, podem veure el animals que donen nom a les estrelles de cada constel·lació. Un joc i unes endevinalles per gaudir i compartir, recomanades per a infants a partir de segon de primària.

La darrera pàgina doble del llibre recull totes les constel·lacions que han sortit prèviament i en proporciona algunes característiques principals, com l’estrella més brillant de cadascuna d’elles.

Com a cada programa, fem una pregunta per al concurs de “Llibres per somiar “ i entre les respostes encertades es fa una rifa i se li regala el llibre en qüestió.
Per aquest llibre, la pregunta del concurs és la següent:

Quina constel·lació correspon a l’endevinalla que diu
«Rei de la selva durant el dia,
a la nit es converteix en guia.
Mira les estrelles fixament
i cerca un gran felí al firmament».

Podeu enviar les respostes a loficieducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 3 d’abril.

Al darrer concurs va resutalr guanyadora l’Amancay que s’endu el llibre «Gilan, la princesa de les serps»

El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-samaga-al-cel-de-nit-daina-bestard/audio/1129595/

En aquest mateix programa vam poder escoltar a un bon nombre de joves, els anomenats «generació Z», nois i noies nascuts entre el 1994 i el 2010, en plena era digital. que no conceben el món sense internet, tot i que defensen també la presencialitat malmesa per la pandèmia. Davant d’un futur molt incert, reivindiquen noves formes de comunicar-se, estimar i divertir-se. Porten a l’ADN la pluralitat, l’activisme planetari, el feminisme, una sexualitat més oberta i fluida; i el seu clam unànime és ser més escoltats.

Hi van participar l’Aina Ahumada, de l’Institut del Voltreganès, la Reda El Ghrari, de l’Institut Antoni Cumella, en Cesc Fernandez, de l’Institut Serra de Noet, en Jaume Salat i Irene Altés, de l’Institut de Gurb, i Alba Pueyo, de l’Institut Vilamajor. Tots ells participen del Projecte de Recerca, Educació i Servei del Departament d’Educació en col·laboració amb Catalunya Ràdio.

Els podeu escoltar clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-pessimisme-creixent-de-la-generacio-z-quin-futur-els-espera/audio/1129596/

by

«9 kilómetros», el llarg camí cap a l’escola

Arreu del món hi ha escoles rurals. A cada escola hi ha un mestre que espera que arribin els seus alumnes i sap que, de vegades, arriben amb fred i gana. Saben també, aquestes mestres, que alguns infants han de caminar moltes hores (cada dia) per arribar a escola, amb el desig d’aprendre de lletra i compartir experiències.

Ara, els de l’editorial Ekaré acaben de publicar un llibre preciós que ens parla d’un infant que ha de caminar nou quilòmetres per arribar a escola.

L’acció se situa a Xile, on hi ha més de dues mil escoles rurals a les que assisteixen uns 35000 infants.

El llibre ens mostra una coberta amb un infant que camina cap a nosaltres i quan obrim i veiem la primera guarda ens trobem amb un mapa i una línia vermella que ens indica un camí, el que ha de fer el noi, cada dia. Bé, d’entrada sabem que el llibre va d’un recorregut i sospitem que qui fa el recorregut és l’infant de la coberta, aquell que camina amb una motxilla un gorro, unes botes i un jersei groc. El que no sabem és on va. Potser va a treballar? D’excursió? Ha fugit de casa?

L’autor, en Claudio Aguilera, i la il·lustradora, la Gabriela Lyon, han fet un llibre bonic bonic, on ens mostren el recorregut, la vida d’aquests nois i noies d’arreu del mon que han de caminar moltes hores, creuant, rius i prats, amb fred i neu, per arribar a les seves escoles.

El nen amb la motxilla camina repetint una espècie de mantra (com quan anem pel carrer o pugem les escales de casa comptant els graons) i ho fa acompanyat d’ocells, insectes, vaques, cargols. El noi va repetint: “9 quilòmetres són 9.000 metres”, com si aquest recitar les passes que fa l’allunyés dels perills que anirà trobant pel camí. Res no l’atura perquè el que vol és anar a escola.

Els textos són curts i apareixen nombrosos ocells mirant el noi des dels arbres o des del cel.

Les il·lustracions de la Gabriela Lyon estan fetes amb acrílics sobre paper i son perfectes per entendre la força del relat.

Al final del llibre hi ha dos annexes. Un que ens explica totes les aus que hem anat veient i l’altre ens recorda altres indrets del món on els nens han de caminar moltes hores per anar a escola.

L’autor, en Claudio Aguilera, explica com va nèixer aquesta història amb aquestes paraules:

Así nació 9 kilómetros. Un grupo de imágenes rescatadas de la prensa que hablaban de niños y niñas, en distintas parte del mundo, obligados a caminar enormes distancias para llegar a sus escuelas. Al encontrarme con estos relatos me preguntaba cómo era posible que en pleno siglo XXI, en una época en la que la humanidad podía alcanzar estrellas distantes, pequeños tuvieran que andar varias horas en climas extremos para alcanzar uno de sus derechos elementales: la educación. Todo esto mientras hombres y mujeres poderosos sentados en sus cómodos escritorios les hablaban de igualdad, esfuerzo, deber y superación sin jamás haber sentido el agua colándose en los zapatos o el sol acribillando la espalda. Pero el tiempo pasaba y las noticias de casos similares seguían llegando desde todos los rincones del planeta.
Entonces recordé las largas caminatas que, más por gusto que por obligación, hacía cuando niño con mi hermano. También el ritmo que adquiere el cuerpo tras un largo rato de caminar y los pequeños descubrimientos, desvíos y sorpresas que alegran el sendero, aún cuando se ha recorrido una y otra vez. Y pensé en esa capacidad infinita de los niños de encontrar destellos de felicidad incluso en las experiencias más penosas. Fue en ese momento que desde las imágenes mudas y lejanas comenzó a escucharse un tamborileo, la música de unos pasos sobre un camino pedregoso. Y todas las voces de todos esos niños y niñas comenzaron a cantar una misma canción. La canción de los caminantes. La canción de los que no dejan de marchar. Los que llegan y los no pueden detenerse, los que no tienen donde detenerse, los que nunca llegan pese a sus esfuerzos, los que quedan tendidos a la orilla del camino. Y esa canción tuvo palabras. Palabras dichas para uno mismo que van al compás de cada paso y repiten una y otra vez: soy este camino, su principio, cada una de sus piedras y su final. Palabras para espantar la soledad y recordarnos que en algún lugar siempre hay alguien que espera nuestro regreso.

Este libro es esa canción.

lectura recomanada per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: 9 kilómetros
Autor: Claudio Aguilera
Il·lustradora: Gabriela Lyon
Editorial: Ekaré
Pàgines: 56
Barcelona, 2022

by

«Pequeño diccionario de ecofeminismo», un llibre coral

Aquest és un llibre de relats que comparteixen el mateix origen: Se’ls va demanar a un bon grapat d’infants que definissin algunes paraules que parlen de com cuidar a la gent i també a la natura.
És un procés creatiu diferent i amb un resultat desigual perquè hi ha relats molt potents i altres de més previsibles. Com a idea és molt aprofitable a l’escola o a casa perquè ens permet jugar a inventar-ne d’altres i a aprofundir en temes vitals.

A la introducció podem llegir:
Les preguntaron a las niñas y a los niños qué significaban algunes palabras.
Palabras que hablan de que somos naturaleza, que cuentan que dependemos de los ecosistemas porque nos proporcionan todo lo necesario para la vida: oxígeno, alimento, agua, cobijo, energía, minerales,
tierra fértil…
Palabras que hablan de que nuestra vida no sería posible sin que nos cuidaran, y que cuidar implica hacer un montón de tareas como lavar la ropa y emparejar los calcetines antes de meterlos en el cajón, limpiar la casa, cambiar las sábanas y hacer las camas, llevar y recoger del colegio a las niñas y niños que todavía no saben ir solas, hacer la comida suficiente para que nadie se quede con hambre, acariciar la frente para ver si hay fiebre, dar abrazos para calmar la tristeza, leer un uento o dos o tres… Cuidar es hacer muchos trabajos que, a menudo, son invisibles porque no se realizan a cambio de dinero. Trabajos que, mayoritariamente, hacen las mujeres. Vecinas, madres, abuelas, tías, sobrinas, amigas.
También mujeres migrantes que han tenido que dejar de cuidar en sus lugares de origen para ocuparse del cuidado de las personas que viven en los países que construyen las fronteras.
Estamos deteriorando la naturaleza pisoteando la tierra de la que dependemos y no valoramos a las personas que asumen esas tareas de cuidados imprescindibles para que podamos vivir.
¿Cómo es posible que destruyamos e infravaloremos aquello de lo que depende nuestra vida?
Las niñas y los niños comprenden la importancia de las palabras porque saben que es necesario entender la rugosidad de los troncos de los árboles para poder treparlos y conocen los mejores recovecos del bosque para jugar al escondite y sienten, en algún momento de cada día, que los besos y las canciones son igual de importantes que poder comer cuando cruje el estómago.
Después, con las palabras de cada letra del abecedario, surgió una historia…


Al primer relat, el que correspon a la lletra A els infants d’entre 5 i 9 anys defineixen Abrazos alegria, amamantar, alternatives, amor i árbol. Amb aquestes sis paraules l’autora, la María González (de qui havíem ressenyat el seu magnífic “Viure”) composa una història de tres o quatre pàgines.
Després es passa a definir paraules que comencen per la lletra B i es repeteix el cicle.

Vaig tenir l’oportunitat de preparar una guia de lectura, conjuntament amb la mestra Laura Lagunas, sobre aquest “Pequeño diccionario de ecofeminismo” i ja es pot descarregar al web de l’editorial Milenio. Bé, també el podeu baixar clicant a continuació:

pequeno-diccionario-de-ecofeminismo-cat-guia-didactica

LES DADES:
Títol: Pequeño diccionario de ecofeminismo
Autora: María González Reyes
Il·lustradora: Celia Sacido Martín
Editorial: Milenio
Pàgines: 200
Lleida, 2021

by

«La platja màgica», el poder de les paraules i de la imaginació

Hi ha una història ben curiosa al voltant d’aquest llibre. Diuen que l’any 2005 van trobar els dibuixos d’en Crockett Johnson arxivats amb d’altres papers i documents a l’Institut Smithsonian (Washington). L’Institut és un centre d’investigació que està format, entre altres edificis, per 19 museus. És una instal·lació monumental que no ens la podem imaginar.

Bé, entre els documents hi havia aquesta història de dos nens, l’Anna i en Benjamí, que van a una platja a buscar conquilles i de tot el que allà els passa.

Al principi, la nena diu que està cansada i avorrida.

«No m’importaria ser dins d’un conte -va dir l’Anna- perquè als contes la gent no es passa el dia buscant conquilles. Els passen coses interessants.»


I en Benjamí li respon que els contes només són paraules. I les paraules només són lletres. I les lletres només són traços diversos. I comença a dibuixar lletres a la sorra.

Escriu «MELMELADA» i , de cop, apareix al seu davant un bol ple de melmelada.

És clar, la platja està encantada i tot el que escriuen esdevé realitat. Després posen «PA», «LLET», «ARBRE», «DOLÇOS» i tot apareix màgicament.

Mentre anem llegint i mirant les imatges notem que hi ha alguna cosa poètica al darrera que ens arriba ben endins i ens emociona.

A continuació, els nois escriuen a la sorra la paraula «REI» i apareix un rei trist que està assegut amb una canya de pescar. Llavors fem la connexió amb la pel·lícula “El rei pescador” i després recordem la llegenda artúrica i l’episodi d’un rei pescador que guardava el Sant Greal.

L’aventura va planant prou bé i van apareixent nous escenaris a mesura que escriuen «BOSC», «GRANGES», «CASTELL», etc. cap a un final tan plàcid i tranquil com podem suposar, en aquest viatge d’anada i tornada. Ve a ser com el “conte contat” que tanca la història i ens retorna a la realitat.

Les imatges estan inacabades, són esbossos fets a llapis i alguns traços estan sense esborrar. El llibre manté un aspecte com de quadern de dibuixos o quadern de naturalista, amb una coberta preciosa, amb cartró de color cru i llom de roba negra. Estètica anys seixanta.

«La platja màgica» és un relat que ens endinsa en el món imaginari de les paraules que segueix la idea de l’autor Crockett Johnson, el qual va escriure, 40 anys abans, una altra joia amb el mateix missatge. Recordeu «Harold i el llapis de color porpra?» Doncs sí, aquest.

LES DADES:
Títol: La platja màgica
Autor: Crockett Johnson
Il·lustrador: Crockett Johnson
Traductora: Maria Luchetti
Editorial: Corimbo
Pàgines: 62
ISBN: 978-84-8470-633-5
Barcelona, 2021

by

«Un nen molt estrany» i un pare que fa màgia

Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem.
Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.

Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.

En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?

Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.

Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.

Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.

Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.

I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.

De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé:
Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany…
En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…

Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.

Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.

Recomanat a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Un nen molt estrany
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

by

En Will, el guerrer, vol ser reina

Hi ha llibres que costen d’explicar perquè en la mateixa explicació et carregues la gràcia del relat. És el que passa amb aquest «Vull ser reina» de la Susana Peix i amb il·lustracions d’en Dani Torrent.

Mirem la coberta i la contracoberta, i què veiem?
Al davant, la cara d’un nen molt ben pentinat que ens mira amb uns ullassos enormes. A la mà sosté una flor de color rosa amb molta delicadesa. Va vestit amb un jersei de coll alt amb una granota blava, com els seus guants. Imaginem que és hivern perquè al darrera es veuen uns arbres sense fulles i a la contracoberta els camps estan encatifats de blanc com si fos neu.

El títol diu «Vull ser reina». És una pista? Creiem que sí, i llavors el nostre cervell comença a fer connexions i inferències sobre el contingut del relat. Pensem en un infant «trans», recordem altres àlbums de temàtica LGTBI, i en aquest punt decidim si continuem o ho deixem perquè entenem que la història és previsible.
Si el deixem és un error perquè les nostres deduccions no han estat del tot precises. Millor que l’obrim i veiem quina sorpresa ens espera.

Les il·lustracions d’en Dani Torrent són boniques de veres i estan fetes seguint la tècnica d’una altra joia, el «Viatge al poble de les trenta senyoretes» de la Mercè Rodoreda. Llapis de colors amb presència notable del rosa, plans que van del primer pla fins al panoràmic oferint-nos una varietat de recursos que ens recorden que cada pàgina és, per se, una petita obra d’art.

Lectura recomanable a partir de 6 anys i que ens ofereix diversos camins i diferents formes d’entendre el significat, o millor dit, els significats evidents i els ocults.

LES DADES:
Títol: Vull ser reina
Autora: Susana Peix
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Triqueta verde
Pàgines: 36
Vigo, 2021

by

Cuc i conill, un còmic per a primers lectors

A la portada, en lletres grans, hi llegim CUC. També llegim a sota “I CONILL” però amb una tipografia més petita que ens indica que el veritable protagonista d’aquesta aventura es el cuc.

I a la il·lustració veiem un conill amb cara de sorpresa i malhumorat i un cuc amb ulleres de sol, talment com si fos una estrella de cinema, sortint de sota terra.

Passem full i veiem les guardes farcides de racions de pizza i ens preguntem si és això el que mengen els conills i els cucs. Sabem que no. Sabem que els conills són més de pastanagues i els cucs —bé, els cucs, ejem!— s’alimenten de restes orgàniques en descomposició… de caca, vaja.

Seguim passant pàgina i oh! Sorpresa!, resulta que el conill i el cuc són col·legues. Alguna cosa no quadra i ens disposem a veure com acaben així i quina aventura ens trobarem.
Primer, hi ha l’encontre:

I després, el rebuig, la discussió, etc. fins a arribar a l’acceptació i l’amistat.

Estem davant d’un còmic per a primer lectors, ideal per a infants a partir dels cinc-sis anys. Aquest primer episodi és molt divertit. Al final, ens quedem amb ganes de veure què li passarà al cuc en el segon número (cuc i garsa) però també amb certa pena perquè li hem agafat carinyo al conill.

A la contracoberta podem llegir:
El cuc de terra i el conill es troben i, tot i que d’entrada sembla que no s’avenen gaire, de seguida s’adonen que l’amistat està per damunt de les diferències… gairebé sempre.

LES DADES:
Títol: Cuc i conill
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván Rodríguez
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

by

«La giganta», un conte de transformacions

«La giganta» és un relat preciós que ens ofereix l’escriptora sueca Anna Höglund per a gaudi dels narradors de contes que volten per biblioteques, escoles i festes diverses.

Crec que l’autora parteix d’un relat popular al seu país i que l’ha recreat a la seva manera delicada i efectiva.

Hi ha una nena i el seu pare que és un cavaller que surt a lluitar contra una geganta que té atemorida la població. La geganta és capaç de convertir en pedra a tothom qui la miri. Aquí la referència a la mitologia és evident i recordem la Medusa que va ser vençuda per Perseu.

El relat flueix molt bé i seguim a la noia en el seu periple a la recerca del pare que no torna.

Hi ha algunes pàgines que són una pura delícia. Mireu, per exemple, aquesta:

Emotiu, oi?

El conte és ple de símbols ( el viatge, la trobada amb la vella auxiliadora que li facilitarà l’objecte que la protegirà de la geganta, el mirallet, el bosc, la transformació, etc.)

M’ha agradat la idea que sigui un personatge femení qui aconsegueix vèncer la geganta, allà on el seu pare, el valent guerrer ha fracassat. I a més, sense violència, emprant l’astúcia per enganyar la geganta.

Les il·lustracions semblen fetes amb litografies i acolorides amb posterioritat amb llapis, creant un efecte molt bonic.

Ah! I quan tanques el llibre i veus la contracoberta amb el mirall que et reflecteix la teva cara difuminada, llavors ho acabes d’entendre tot.

Un bon llibre que és adient per a infants de cicle inicial però que també pot ser explicat, a manera de narració oral, als infants de cicle infantil.

LES DADES:
Títol: La geganta
Autora: Anna Höglund
Il·lustradora: Anna Höglund
Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

Les primeres pàgines:

https://issuu.com/ekare/docs/lagiganta_issuu

by

L’AVNI a «Llibres per somiar»

El diumenge dia 17 d’octubre a l’Ofici d’Educar vam conversar sobre el llibre
«Avni. Animal veritablement no identificat», de Romain Pujol, amb il·lustracions de Vincent Caut, publicat per l’editorial Astiberri.

Vam explicar que és una mena d’introducció al còmic per a nens de cicle iniciai que comença el primer dia de curs, quan l’Anvi arriba nou a l’escola. El còmic ens explica que l’Avni, que té unes capacitats especials i ens narra les peripècies que li van passant. Una bona història per als que comencen a llegir i per somriure.

Després, com a cada programa vam llençar una pregunta relacionada per al concurs dels llibres per somiar. El guanyador s’endurà el llibre de regal.

La pregunta que vam fer és: com es diu el Camaleó?

Les respostes les podeu enviar per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge dia 24 d’octubre a les 24:00.

En el darrer concurs (L’assassí dels ossets de peluix) va resultar guanyador el Ricard Garcia i les seves filles, la Irene, l’Alicia i l’Èlia. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/avni-animal-veritablement-no-identificat-de-romain-pujol/audio/1111865/

En aquest mateix programa vam comptar amb la presencia de la Catherine l’Eduyer que va presentar el seu llibre «Conversaciones con mi maestra», un assaig escrit per ajudar les famílies a triar escola, més enllà de modes i rànquings.

Catherine L’Ecuyer repassa els diversos mètodes pedagògics, els debats educatius més actuals — coneixements/competències, escola nova o tradicional— i alguns dels neuromites més estesos a l’aula.

Ho sentireu clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/catherine-lecuyer-montessori-sescandalitzaria-amb-qui-utilitza-el-seu-metode-com-una-moda/audio/1111866/

by

«Bèsties, poemes i altres bitxos», un gran poemari

Acabo de llegir el poemari de l’escriptora Leire Bilbao que ha publicat Kalandraka-Catalunya sota el títol «Bèsties, poemes i altres bitxos» i no puc estar-me de recomanar-lo.

Crec que si volem explicar que és la poesia per als infants, només cal que obrim el llibre de la Leire i llegir qualsevol poema.

Va! Provem-ho amb el primer dels poemes voladors (pàgines 8-9) que es titula “La mosca enamorada”. Doble pàgina. A l’esquerra una mosca morta (o estabornida, no ho sé) potes enlaire. Al mig, al plec, una taca de tinta vermella (entenem que és sang) i a la dreta el text del poema. Mireu i disfruteu:


Passem pàgina i ens trobem amb un poema capgirat. Es clar, es la poesia del ratpenat i s’ha de girar el llibre per llegir-lo. Bé, també hi ha entremig un efecte mirall genial.


I més poemes que tenen com a nexe les ales dels ocells i dels insectes (dos ocells damunt d’un cable, I el corb li diu a la merla, L’amor sona com un grill, El llum del sostre, Lluerna, La vespa, etc.) Fins a divuit pomes voladors.

Després venen els poemes d’aigua, i més endavant els poemes que repten, els poemes bramadors i acaba amb el poema de postres.

Les il·lustracions de la Maite Mutuberria i la traducció d’en Jaume Subirana deixen el nivell molt amunt.

Entreteniu-vos a mirar els detalls dibuixats a cada poesia perquè són una delícia. Es tracta d’un poemari ple de música, d’onomatopeies, de jocs de paraules, de creativitat.

Ideal per a iniciar-se a la poesia. Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Bèsties, poemes i altres bitxos
Autora: Leire Bilbao
Il·lustradora: Maite Mutuberria
Traductor: Jaume Subriana
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 72
Barcelona, 2021