cicle inicial

by

«Un nen molt estrany» i un pare que fa màgia

Al pati de l’escola o al parc, lluny de la presència de la mestra o de la mare, els infants juguen, es relacionen, es barallen i, sobretot, aprenen dels iguals. Bé, també aprenen com som les persones perquè de vegades apareixen maneres de ser i d’actuar que sorprenen. Recordo, gairebé com si fos ahir, algun episodi traumàtic de la meva infantesa i també d’altres d’agradables, esclar. Recordo el dia que uns gamarussos amb els qui sovint ens les teníem, ens van acorralar, al meu amic Josep Maria i a mi, i ens van prendre tot el que hi dúiem.
Em va doldre perdre les bales (eren de fang) i els cromos de l’àlbum “Vida i color” (encara el conservo) però sobretot vaig aprendre una lliçó de vida. És així de senzill. Quan estàs sol, sense la mestra o els pares que et protegeixen i t’aixequen si caus, és quan passen les coses que et fan espavilar.

Ho sap molt bé en Ricardo Alcántara i, per això, imagino que ha situat els conflictes d’aquesta història al pati de l’escola, lluny de la presència de la mestra. En Ricardo és mot observador i sap treure punta a les situacions conflictives quotidianes i ens ofereix possibles solucions.

En aquest àlbum, a més, compta amb les il·lustracions de l’Albert Asensio. Ja està tot dit, oi?

Desconec si ha estat un treball en el qual han anat conversant i compartint observacions, consells i maneres d’interpretar la narració, però no m’estranyaria.

Mirem la coberta: Aquí ja apareixen alguns elements que expliquen el relat. Un noi mira per la finestra, se’l veu feliç. També hi ha un esquirol i podem intuir certa relació entre ells (després veurem que compateix el mateix conflicte, el noi amb un company d’escola i l’esquirol amb un gat). El dibuix està fet a llapis, en blanc i negre, i amb dos tocs de color: el groc i el vermell, símbols també dels dos personatges, en Pol (groc) és el noi estrany, i en Roger (vermell) el líder negatiu de la colla d’alumnes (que també té els seus conflictes interns). Com l’esquirol i el gat.

Obrim i veiem les primeres guardes que ens expliquen gràficament què passarà: Un grup de nois jugant, dibuixant junts al terra del pati una escena de combat amb canons i marcians. Estan a l’esquerra. A la dreta apareixen les puntes d’unes sabates i entremig “la nada”, com diria en Bastian, el de la Història interminable. Aquest espai en blanc (gris, en aquest cas) marca la distància física i emocional entre el noi estany i la resta del grup. En acabar de llegir l’àlbum compareu les guardes, val pena.

Avancem una pàgina més i veiem el títol i el dibuix de dos peluixos, d’esquena, abraçats. Imatge tendra, positiva, que veurem repetida al final i que ens apunta que la cosa acabarà bé. Detall de color groc significatiu.

I comencem a llegir el text i a observar les il·lustracions. Tot plegat és un goig. Es tracta d’una història que pot anar molt bé per ser llegida a casa o a l’aula i ens ofereix, en acabar, moments de conversa i d’aprenentatges diversos.

De què va la narració? Al web de l’editorial Joventut ho expliquen molt bé:
Els seus companys de classe no jugaven amb ell. El deixaven de banda i deien que era un nen molt estrany. Intentaven provocar-lo, però en Pol mai s’empipava. “El meu pare és mag”, els deia. Fins que van decidir seguir-lo, disposats a descobrir el secret d’aquest nen tan estrany…
En Pol és un nen “molt estrany”. O això opina d’ell el seu company de classe, en Roger. Sempre intenta provocar-lo, però en Pol sempre es mostra molt tranquil. “El meu pare és mag”, diu. Un dia, amb un dels seus comentaris malintencionats cap en Pol, el Roger aconsegueix ferir els seus sentiments, i en Pol marxa a casa plorant. Serà llavors quan el Roger i els seus amics el segueixin a casa seva per a descobrir quina mena de mag és el seu pare…

Un preciós àlbum sobre com els pares i les mares són el pilar de l’autoestima dels seus fills. Els poden ensenyar a respectar els altres, a ser assertius i a agradar-se. Aquesta és la màgia del pare d’en Pol, saber entendre el seu fill i donar-li el reforç positiu que necessita. Les il·lustracions li aporten una gran sensibilitat i una mirada més profunda a la història.

Un agraïment a l’editorial per la generositat d’aquest àlbum de mida gran, ben maquetat, amb tapes dures i paper del bo.

Recomanat a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Un nen molt estrany
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustrador: Albert Asensio
Editorial: Joventut
Pàgines: 36
Barcelona, 2021

by

En Will, el guerrer, vol ser reina

Hi ha llibres que costen d’explicar perquè en la mateixa explicació et carregues la gràcia del relat. És el que passa amb aquest «Vull ser reina» de la Susana Peix i amb il·lustracions d’en Dani Torrent.

Mirem la coberta i la contracoberta, i què veiem?
Al davant, la cara d’un nen molt ben pentinat que ens mira amb uns ullassos enormes. A la mà sosté una flor de color rosa amb molta delicadesa. Va vestit amb un jersei de coll alt amb una granota blava, com els seus guants. Imaginem que és hivern perquè al darrera es veuen uns arbres sense fulles i a la contracoberta els camps estan encatifats de blanc com si fos neu.

El títol diu «Vull ser reina». És una pista? Creiem que sí, i llavors el nostre cervell comença a fer connexions i inferències sobre el contingut del relat. Pensem en un infant «trans», recordem altres àlbums de temàtica LGTBI, i en aquest punt decidim si continuem o ho deixem perquè entenem que la història és previsible.
Si el deixem és un error perquè les nostres deduccions no han estat del tot precises. Millor que l’obrim i veiem quina sorpresa ens espera.

Les il·lustracions d’en Dani Torrent són boniques de veres i estan fetes seguint la tècnica d’una altra joia, el «Viatge al poble de les trenta senyoretes» de la Mercè Rodoreda. Llapis de colors amb presència notable del rosa, plans que van del primer pla fins al panoràmic oferint-nos una varietat de recursos que ens recorden que cada pàgina és, per se, una petita obra d’art.

Lectura recomanable a partir de 6 anys i que ens ofereix diversos camins i diferents formes d’entendre el significat, o millor dit, els significats evidents i els ocults.

LES DADES:
Títol: Vull ser reina
Autora: Susana Peix
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Triqueta verde
Pàgines: 36
Vigo, 2021

by

Cuc i conill, un còmic per a primers lectors

A la portada, en lletres grans, hi llegim CUC. També llegim a sota “I CONILL” però amb una tipografia més petita que ens indica que el veritable protagonista d’aquesta aventura es el cuc.

I a la il·lustració veiem un conill amb cara de sorpresa i malhumorat i un cuc amb ulleres de sol, talment com si fos una estrella de cinema, sortint de sota terra.

Passem full i veiem les guardes farcides de racions de pizza i ens preguntem si és això el que mengen els conills i els cucs. Sabem que no. Sabem que els conills són més de pastanagues i els cucs —bé, els cucs, ejem!— s’alimenten de restes orgàniques en descomposició… de caca, vaja.

Seguim passant pàgina i oh! Sorpresa!, resulta que el conill i el cuc són col·legues. Alguna cosa no quadra i ens disposem a veure com acaben així i quina aventura ens trobarem.
Primer, hi ha l’encontre:

I després, el rebuig, la discussió, etc. fins a arribar a l’acceptació i l’amistat.

Estem davant d’un còmic per a primer lectors, ideal per a infants a partir dels cinc-sis anys. Aquest primer episodi és molt divertit. Al final, ens quedem amb ganes de veure què li passarà al cuc en el segon número (cuc i garsa) però també amb certa pena perquè li hem agafat carinyo al conill.

A la contracoberta podem llegir:
El cuc de terra i el conill es troben i, tot i que d’entrada sembla que no s’avenen gaire, de seguida s’adonen que l’amistat està per damunt de les diferències… gairebé sempre.

LES DADES:
Títol: Cuc i conill
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván Rodríguez
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

by

«La giganta», un conte de transformacions

«La giganta» és un relat preciós que ens ofereix l’escriptora sueca Anna Höglund per a gaudi dels narradors de contes que volten per biblioteques, escoles i festes diverses.

Crec que l’autora parteix d’un relat popular al seu país i que l’ha recreat a la seva manera delicada i efectiva.

Hi ha una nena i el seu pare que és un cavaller que surt a lluitar contra una geganta que té atemorida la població. La geganta és capaç de convertir en pedra a tothom qui la miri. Aquí la referència a la mitologia és evident i recordem la Medusa que va ser vençuda per Perseu.

El relat flueix molt bé i seguim a la noia en el seu periple a la recerca del pare que no torna.

Hi ha algunes pàgines que són una pura delícia. Mireu, per exemple, aquesta:

Emotiu, oi?

El conte és ple de símbols ( el viatge, la trobada amb la vella auxiliadora que li facilitarà l’objecte que la protegirà de la geganta, el mirallet, el bosc, la transformació, etc.)

M’ha agradat la idea que sigui un personatge femení qui aconsegueix vèncer la geganta, allà on el seu pare, el valent guerrer ha fracassat. I a més, sense violència, emprant l’astúcia per enganyar la geganta.

Les il·lustracions semblen fetes amb litografies i acolorides amb posterioritat amb llapis, creant un efecte molt bonic.

Ah! I quan tanques el llibre i veus la contracoberta amb el mirall que et reflecteix la teva cara difuminada, llavors ho acabes d’entendre tot.

Un bon llibre que és adient per a infants de cicle inicial però que també pot ser explicat, a manera de narració oral, als infants de cicle infantil.

LES DADES:
Títol: La geganta
Autora: Anna Höglund
Il·lustradora: Anna Höglund
Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

Les primeres pàgines:

https://issuu.com/ekare/docs/lagiganta_issuu

by

L’AVNI a «Llibres per somiar»

El diumenge dia 17 d’octubre a l’Ofici d’Educar vam conversar sobre el llibre
«Avni. Animal veritablement no identificat», de Romain Pujol, amb il·lustracions de Vincent Caut, publicat per l’editorial Astiberri.

Vam explicar que és una mena d’introducció al còmic per a nens de cicle iniciai que comença el primer dia de curs, quan l’Anvi arriba nou a l’escola. El còmic ens explica que l’Avni, que té unes capacitats especials i ens narra les peripècies que li van passant. Una bona història per als que comencen a llegir i per somriure.

Després, com a cada programa vam llençar una pregunta relacionada per al concurs dels llibres per somiar. El guanyador s’endurà el llibre de regal.

La pregunta que vam fer és: com es diu el Camaleó?

Les respostes les podeu enviar per correu electrònic a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge dia 24 d’octubre a les 24:00.

En el darrer concurs (L’assassí dels ossets de peluix) va resultar guanyador el Ricard Garcia i les seves filles, la Irene, l’Alicia i l’Èlia. L’enhorabona!

Podeu sentir el podcast clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/avni-animal-veritablement-no-identificat-de-romain-pujol/audio/1111865/

En aquest mateix programa vam comptar amb la presencia de la Catherine l’Eduyer que va presentar el seu llibre «Conversaciones con mi maestra», un assaig escrit per ajudar les famílies a triar escola, més enllà de modes i rànquings.

Catherine L’Ecuyer repassa els diversos mètodes pedagògics, els debats educatius més actuals — coneixements/competències, escola nova o tradicional— i alguns dels neuromites més estesos a l’aula.

Ho sentireu clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/catherine-lecuyer-montessori-sescandalitzaria-amb-qui-utilitza-el-seu-metode-com-una-moda/audio/1111866/

by

«Bèsties, poemes i altres bitxos», un gran poemari

Acabo de llegir el poemari de l’escriptora Leire Bilbao que ha publicat Kalandraka-Catalunya sota el títol «Bèsties, poemes i altres bitxos» i no puc estar-me de recomanar-lo.

Crec que si volem explicar que és la poesia per als infants, només cal que obrim el llibre de la Leire i llegir qualsevol poema.

Va! Provem-ho amb el primer dels poemes voladors (pàgines 8-9) que es titula “La mosca enamorada”. Doble pàgina. A l’esquerra una mosca morta (o estabornida, no ho sé) potes enlaire. Al mig, al plec, una taca de tinta vermella (entenem que és sang) i a la dreta el text del poema. Mireu i disfruteu:


Passem pàgina i ens trobem amb un poema capgirat. Es clar, es la poesia del ratpenat i s’ha de girar el llibre per llegir-lo. Bé, també hi ha entremig un efecte mirall genial.


I més poemes que tenen com a nexe les ales dels ocells i dels insectes (dos ocells damunt d’un cable, I el corb li diu a la merla, L’amor sona com un grill, El llum del sostre, Lluerna, La vespa, etc.) Fins a divuit pomes voladors.

Després venen els poemes d’aigua, i més endavant els poemes que repten, els poemes bramadors i acaba amb el poema de postres.

Les il·lustracions de la Maite Mutuberria i la traducció d’en Jaume Subirana deixen el nivell molt amunt.

Entreteniu-vos a mirar els detalls dibuixats a cada poesia perquè són una delícia. Es tracta d’un poemari ple de música, d’onomatopeies, de jocs de paraules, de creativitat.

Ideal per a iniciar-se a la poesia. Recomanat per als alumnes de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: Bèsties, poemes i altres bitxos
Autora: Leire Bilbao
Il·lustradora: Maite Mutuberria
Traductor: Jaume Subriana
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 72
Barcelona, 2021

by

«Avni», un petit heroi simpàtic i amable

Aquest estiu estic buscant lectures relacionades amb l’escola. Amb la Nora, que aviat farà set anys, hem llegit aquestes tires còmiques diverses vegades. El llibre són petites aventures de dues pàgines que fan de bon llegir i ens recorden el poder de l’amistat, les diferències, les enveges i tot allò que passa en un centre educatiu.

El protagonista és l’Avni i les primeres aventures el situen en els dies previs a l’inici de curs. Arriba a la nova escola primària d’Animalia i s’ha de situar i buscar el seu espai entre els nous companys. Fins aquí sembla tot normal però l’aspecte de l’Avni té a la resta d’alumnes desconcertats perquè no és un animal reconeixible: no és un os, ni un ocell ni una tortuga.

Per acabar-ho d’adobar té uns poders inversemblants que aviat el convertiran en l’atracció del pati del col·legi.
L’Avni és un «animal veritablement no identificat» que es fa estimar i sedueix per la seva fantasia, innocència i singularitat.

A les pàgines finals hi ha uns jocs senzills que ens fan passar una bona estona.

Lectura recomanada per a infants a partir de 6 anys.

LES DADES
Títol: Avni. Animal veritablement no identificat
Autor: Romain Pujol
Il·lustrador: Vincent Caut
Traductors: David Domínguez i Marion Carrière
Editorial: Astiberri
Pàgines: 64
Bilbao, 2020

by

Infants de tot el món

Escrivia Gianni Rodari a «Contes per telèfon» un breu relat titulat «Un que n’eren set». que es va fer molt popular quan en Xesco Boix el cantava i també en Toni Giménez.
Potser el coneixeu. Fa així:

He conegut un noiet que era set noiets.
Vivia a Roma, es deia Paolo i el seu pare era tramviaire.
Però també vivia a París, es deia Jean i el seu pare treballava en una fàbrica d’automòbils.
Però també vivia a Berlín i es deia Kurt, i el seu pare era professor de violoncel.
Però també vivia a Moscou, es deia Iuri, com Gagarin, i el seu pare feia de paleta i estudiava matemàtiques.
Però vivia també a Nova York, es deia Jimmy i el seu pare tenia una gasolinera.
Quants n’he dit fins ara? Cinc. Me’n falten dos:
L’un es deia Txú, vivia a Xanghai i el seu pare era pescador; l’últim es deia Pablo, vivia a Buenos Aires i el seu pare feia de pintor de parets.
Paolo, Jean, Kurt, Iuri, Jimmy, Txú i Pablo eren set, però eren tanmateix el mateix noiet que tenia vuit anys, que ja sabia llegir i escriure i anava en bicicleta sense posar les mans al manillar.
En Paolo tenia el cabell negre, en Jean ros i en Kurt castany, però eren el mateix noiet. Iuri teni la pell blanca, Txú la tenia groga, però eren el mateix noiet. En Pablo anava al cinema en castellà i Jimmy en anglès, però eren el mateix noiet, i reien en una mateixa llengua.
Ara han crescut tots set, i ja no podran fer-se la guerra, perquè tots set són un sol home.

Un altre llibre formidable que ens parla dels nens que hi viuen arreu del planeta és «El món es casa meva»

Ens presenta un munt d’infants, un de cada país i ens explica les seves singularitats: la família, l’escola, a què juguen, quines festes celebren, quin són els seus menjars preferits i, sobretot, quins són els seus somnis.

Així, sabrem que l’Akito viu al Japó i té una mascota que és un escarabat que dorm a la tauleta de nit, i que la Fatjatiana viu a Madagascar, allà on hi ha la papallona nocturna més gran del món, i que en Joy Malina viu a l’Àrtic on les temperatures poden arribar a 50 graus sota zero, etc.

El llibre és una mena de document que barreja coneixements i ficció i destaca especialment per unes il·lustracions molt acolorides de la Karine Daisay. El format és gran i són els nens els qui expliquen en primera persona la seva vida i el lloc on viuen.

Aquests dies l’he pogut compartir amb la meva neta i he comprovat com li ha interessat descobrir països i altres nens que, com ella, tenen somnis compartits, igual que al conte d’en Rodari.

Una bona lectura, recomanada a partir de sis anys.

Una curiositat sobre la Maïa Brami. Quan vaig llegir el seu cognom em va venir un flash molt gran perquè fa uns vint anys em va impressionar molt el llibre “Salva’t Elies!” escrit, precisament, per la seva mare, l’Elisabeth Brami. Quines coses!

LES DADES:
Títol: El món és casa meva
Autora: Maïa Brami
Il·lustradora: Karine Daisay
Traductora: María del Mar Vidal
Editorial Zahorí
Pàgines: 96 pàgines
Mides: 24 x 30 cm
Barcelona, 2020

El vídeo pujat per l’editorial:

by

«No sin mis cosas preferidas». Tot allò que hi cap en una maleta.

L’àlbum de la Sepideh Sarihi, amb il·lustracions de la Julie Völk comença amb les frases següents:

Cuando me estaba peinando,
papá dijo que pronto nos iríamos.
Mamá se alegro. También papá.

A la imatge que ocupa les dues pàgines veiem a la nena que és la que explica la història enmig d’una habitació dibuixada de manera exquisida, a llapis i amb uns tocs de color (només els primaris: vermell, groc i blau) que destaquen els aspectes més singulars. Després d’una bona estona mirant i remirant, descobreixes, per exemple, les marques que hi ha al marc de la porta que són els que molts tenim en algun lloc de la casa i que assenyalen com van creixent els fills. També veiem una peixera i una cadira que seran rellevants en les pàgines següents. I si esteu alerta veureu un autobús petit de color groc a tocar de la casa de nines. L’anireu veient més endavant. I més enllà de la porta, la taula parada amb l’esmorzar, un detall delicadíssim.

La il·lustració té línies fines, és dolça, emotiva, i ens permet imaginar què passarà a continuació. També l’acompanya un text breu, capaç de sintetitzar en unes poques paraules tranquil·les una història potent, que ens permet imaginar una sortida al dilema que viu la nena.

El relat explica com una nena i la seva família han d’anar a viure a un altre lloc. El viatge en avió no permet endur-se gaires coses i per això la mare li diu que només pot agafar el que hi càpiga dins la maleta. Això significa deixar moltes de les seves coses preferides com la peixera, la cadira de fusta que li havia fet l’avi, l’arbre, el conductor de l’autobús i el seu millor amic. Un dilema gran.

Però a mesura que anem passant pàgines veiem com ho resol de manera poètica i imaginativa permetent-nos als lectors investigar sobre els nostres pensaments i sentiments.

M’ha agradat com dibuixa la Julie Völk i com ens fa imaginar les cases com maletes i els símbols que acompanyen el relat com el mar i les botelles enviades al nou país.

Veurem, a les darreres il·lustracions, a la nena anant cap a la platja, muntada en una bicicleta, i fent noves amistats. Ah! I el mar com a símbol del pas del temps i d’acceptació de la pèrdua.

Un relat sobre les migracions i els records. Us agradarà si teniu més de sis anys.

Deia Conrad que els silencis també formen part del relat i que és el lector qui els ha d’emplenar de contingut. En aquest “No sin mis cosas preferidas” es fa evident.

Fan de Lóguez!!!

LES DADES:
Títol: No sin mis cosas preferidas
Autora: Sepideh Sarihi
Il·lustradora: Julie Völk
Traductora: L. Rodríguez López
Editorial: Lóguez
Pàgines: 32
Salamanca, 2020

by

«La Carlota i el sentit de la vida», a L’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar de Catalunya Ràdio vam parlar del llibre “La Carlota i el sentit de la vida“, de Deborah Freedman, publicat per EntreDos. És la història de la Carlota que es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós. Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li agafa una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a arrossegar-se, i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un os, a un ratpenat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. El missatge és bonic, ecologista, i ens indica que tots tenim una contribució a oferir, a la vida, per molt petits que siguem.

Vam acabar amb la pregunta d’aquesta setmana del concurs dels llibres per somiar, com sempre relacionada amb el llibre que presentem. La pregunta és:

Quin animal és la Carlota?

Les respostes a loficicideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge.

I donem l’enhorabona al Marc i família, que han guanyat un exemplar del llibre “Astronautes” del darrer concurs.

Podeu sentir el podcast de la secció clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/la-carlota-i-el-sentit-de-la-vida-de-deborah-freedman/audio/1099012/

En el mateix programa es va parlar de Rap a les aules. Van ser molt aclaridores totes les intervencions. Va participar en Pau Llonch que fa més de 10 anys que ensenya rap a l’aula i ho ha sintetitzat al llibre “Rap a l’aula, aprenentatges d’una revolució en marxa“, on defensa que rapejar és una eina pedagògica, emocional, cognitiva, terapèutica, d’autoafirmació cultural i de reivindicació que contribueix a transformar l’escola i que no podem desaprofitar.

També hi van participar l’Alba Martínez, “Bittah” rapera, de Versembrant i del grup Ascensa Furore i Tribade, la Cristina Aliagas, doctora en Humanitats i professora de la UAB, la Carme Ramilo i la Mireia Casals, professores i tutores de quart d’ESO de l’Institut El Vern de Lliçà de Vall, i el testimoni del Blai i la Berta, alumnes del taller de rap.

Ho podeu sentir clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/el-rap-entra-a-laula-amb-pau-llonch-quan-un-jove-rapeja-esta-trobant-el-seu-lloc-al-mon/audio/1099013/