Felicitats, Andana!

Fa dotze anys naixia una nova editorial. Li van posar de nom «Andana». El març del 2018 ja en vam fer un elogi en aquest mateix blog. Ho podeu recordar AQUÍ.

Durant aquesta època han anat creixent i acompanyant-nos amb una pila de boníssimes lectures. Només cal que entreu al seu web per adonar-vos dels títols que ja formen part dels imprescindibles.

A la propera tria de Sant Jordi hem inclòs un parell de títols. Són els dos darrers que m’he firat. Un és de poesia i l’ha escrit la Fina Girbés. Es titula «El món al revés».



El segon és «Els invisibles», una història commovedora, en part basada en fets reals.

Està escrita i il·lustrada per Tom Percival i ens narra la història d’una nena que en un moment de la seva vida s’adona del que significa sentir-se “invisible”. Al web d’andana podem llegir:
Els invisibles ens narra la història d’una jove anomenada Isabel i la seva família. Hi havia moltes coses que la família d’Isabel no es podia permetre, però intentava no preocupar-se per les coses que no tenien. Però un dia, va passar que no hi havia prou diners per pagar el lloguer i totes les factures. Això els va obligar a deixar casa plena de records feliços i mudar-se a l’altre costat de la ciutat. Un lloc on eren invisibles.

M’ha semblat una història amable, commovedora, amb final feliç i un missatge potent. Un bon regal per a aquest proper Sant Jordi que pot donar motiu de conversa amb els nens i nenes a partir de sis anys. Conté una petita lliçó de vida que ens mostra com de freda es pot sentir una persona i com de fosc és sentir-se “invisible”. Bé, també és la història d’una nena que s’adona que tothom és digne i que alguna cosa es pot fer per canviar la dinàmica pròpia i la dels que t’envolten.

Les il·lustracions, fetes a ordinador, són expressives, recorden l’estil de Benji Davies, colors suaus, unes transparències ben aconseguides i que s’endinsen en el missatge directe i convincent del relat.

LES DADES:
Títol: Els Invisibles
Autor: Tom Percival
Il·lustrador: Tom Percival
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Andana
Pàgines: 32
Picassent (València), 2021

“El primer cas”, a l’Ofici d’educar

Ahir, diumege, 28 de març , al programa «l’Ofici D’educar» de Catalunya Ràdio, dins la secció «LLibres per a somiar» vam presentar el llibre “El primer cas” de l’autor suec Ulf Nilsson.

De què va «El primer cas»? És una novel·la que reprodueix alguns estereotips de les novel·les policíaques per a adults. Va de resoldre el cas d’un robatori. A l’esquirol li han robat durant la nit una pila de nous i va a la comissaria de policia a comentar-ho al comissari Gordon. Aquest detectiu farà tot el possible per esbrinar qui són els lladres però necessitarà algú que l’ajudi perquè ell es troba vell i cansat. Aquí és on entra en joc una ratolina que esdevindrà la seva ajudant i junts formaran un tàndem molt entranyable, ple d’una saviesa càlida i divertida.

Deixant de banda l’entrellat del cas, hi ha diàlegs i pensament filosòfics tendres com quan al final de llibre parlen de la presó:
—Nosaltres dos, com a policies que som, desitgem que no hi hagi crims ni delictes. Un bon districte policial ha d’estar lliure de crims!

I més endavant diu: El millor és que no passi res. Res de res!

D’aquest primer cas se n’ha fet una pel·lícula. El tràiler, a continuació:

Les il·lustracions que acompanyen els capítols són de la Gitte Spee i són càlids, amb tons pastel, com fets amb guixos de colors.

La pregunta que fem per als qui vulgueu participar al concurs és la següent:
Qui és l’ajudant del comissari Gordon?

Teniu temps fins al 4 d’abril per enviar les respostes loficideducar@ccma.cat. Podeu guanyar un exemplar del llibre “El primer cas”.

Podeu sentir el podcast de la secció entrant al web del programa: https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/

I la guanyadora del llibre «Destellos» que va contestar correctament la pregunta de l’anterior concurs ha estat la Dolors Martínez. Enhorabona!

Un bolero de Ravel il·lustrat

El bolero de Ravel és una de les peces més conegudes de la música clàssica. Ara, podem veure una originalíssima interpretació d’aquesta peça en un relat que comença a la portada de l’àlbum amb la imatge d’un camió que arriba a un poble. Transporta els instruments de la orquestra que el diumenge interpretarà “El bolero” a la plaça.

A les primeres pàgines veiem els diferents músics com es van despertant i van marxant cap a la glorieta del parc, ambienta per a l’esdeveniment.
En aquest moment és qüestió de pitjar l’on del tocadiscos i anar escoltant i sincronitzant les pàgines amb els diferents instruments que apareixen i que anem sentint. És formidable.


És un “in crescendo” que ens portarà a descobrir la màgia d’aquesta melodia que ens embolcalla de manera hipnòtica.

Les il·lustracions d’en Federico Delicado són encisadores i ha triat animals humanitzats per a cadascun dels instruments. Són animals en perill d’extinció: Un rinoceront toca el fagot, un cangur la flauta, llangardaixos, goril·les, girafes, coales, pandes, etc., cadascú amb el seu instrument. Una festassa per a la vista i per a l’oïda!

A les darreres pàgines hi ha uns codis QR on podem descarregar les millors versions del Bolero. També hi ha informació sobre la vida de Maurice Ravel.

Lectura recomendad a per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: El bolero de Ravel
Autor: José Antonio Abad
Il·lustrador: Federico Delicado
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 40
Pontevedra, 2020

Més informació AQUÍ

La promo a Kalandraka Televisión. Cliqueu a
https://kalandraka.tv/videos/el-bolero-de-ravel/

Federico Delicado

“Tres llàgrimes”, un relat terapèutic

Tinc amb molta estima a en Ricardo Alcántara i el considero una persona sàvia i llegida. El seu darrer llibre, el que fa 234 de la seva extensa producció publicada, ens endinsa en els sentiments que es produeixen en la ment d’infant quan coneix la pèrdua de la seva àvia.

M’ha fet recordar la mitologia grega, en concret el mite d’Orfeu, quan Dionisos li explica com trobar el regne de l’Hades. Dionisos li conta que ha d’anar fins al lloc on hi ha una terra trista, estèril i allà hi ha la llacuna Estígia, el lloc on cinc rius aboquen les seves aigües: El dels infortunis, el de les lamentacions, els dos del foc i al final, al final, el més terrible de tots, el de l’oblit. El riu de l’oblit es diu Leteo i les ànimes de les persones mortes beuen de les seves aigües i obliden la seva existència terrenal.

Crec que en Ricardo s’ha inspirat en aquesta mitologia per explicar-nos que no ens hem d’oblidar dels éssers estimats i que convé recordar els moments alegres, entranyables i bonics compartits. Ningú no és mort mentre perduri el seu record.

El conte comença amb aquestes frases:

A les pàgines següents, el nen ens mostra els seus sentiments, parla amb les persones que com ell van gaudir de bons moments amb l’avia Amanda i, també, ens explica quins objectes i quines situacions li porten records bonics.

Un text senzill, sense floritures, que va directe a l’emoció i ens fa pensar que amb «tres llàgrimes» ja n’hi ha prou, i que és millor veure la vida en positiu.

Acompanyen els seus pensaments, unes imatges de la Noemí Villamuza on es veu el nen en diverses situacions i on podem albirar la presència de l’àvia amagada a la jardinera, a la lluna i a la flassada que embolcalla els somnis de l’infant. Destaca la presencia dels tons marronosos i uns primers plans de la cara del noi amb els ulls tancats, el cabell esbullat i la serenor del seu posat.

Vaig tenir la sort de compartir una conversa amb els dos artistes i em van explicar algunes coses personals sobre el conte. No les puc reproduir, ja ho enteneu.

Un àlbum per llegir amb infants a partir de sis anys i comentar-lo després.

LES DADES:
Títol: Tres llàgrimes
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Noemí Villamuza
Editorial: Baula
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

El vídeo promocional:
https://www.youtube.com/watch?v=gjuaa7OkLTk&feature=emb_logo

 

“La Carlota i el sentit de la vida”, un relat poètic i ecologista

La Carlota és un cuc de terra. Es passa el dia fent túnels i més túnels per sota terra, digerint fulles mortes i convertint la terra dura en sòl esponjós.

Un dia, un ratolí li pregunta per què ho fa i no sap què contestar. Li entra una certa angoixa, una crisi d’identitat, i decideix esbrinar-ho perquè s’adona que no ho sap. Comença a caminar (bé, a arrossegar-se, és un cuc!) i pregunta a una conilla, a un esquirol, a una guineu, a un ós, a un rat penat i a totes les bèsties que es va trobant en el seu viatge. Cadascuna li comenta què és el que fa i per què ho fa. Totes saben el seu propòsit a la vida però no li expliquen quin és el seu. Passen els dies i, de sobte, s’adona que ja no hi ha ningú pels voltants. Què ha passat? Que la terra s’ha assecat, ha quedat dura i estèril i totes les bèsties han marxat a buscar menjar i refugi a un altre lloc.


Sort tindrà la Carlota d’un escarabat que l’Il·luminarà i així, finalment, sabrà quina és la seva feina. La Carlota tornarà a excavar “durant hores, dies, setmanes i mesos, mastegant, digerint fent cagallons i obrint túnels per convertir la terra en un sòl fèrtil i ric“. Els animals tornaran, les llavors creixeran i les plantes floriran novament, gràcies a la Carlota.

Un àlbum delicat, amb un text que acompanya conduint el relat. La tipologia és senzilla, negra quan la Carlota és a l’exterior i blanca quan està excavant la terra.

El cuc té una mirada expressiva i la seva manera de moure’s està molt aconseguida.

El missatge és bonic, ecologista i ens indica que tots tenim una contribució a la vida, per molt petits que siguem. En definitiva, és allò de la cadena tròfica: tots som necessaris per mantenir l’equilibri.

Les imatges aquarel·lades i poètiques, amb tons terrosos, emplenen les dobles pàgines.

M’ha agradat el títol perquè quan apunta “...i el sentit de la vida” el lector pot fer una inferència i avançar de què anirà el missatge (o què s’hi amaga en un segon pla). El relat no ho explicita però és fàcil de deduir.

A les darreres pàgines hi ha una nota de l’autora que ens dona pistes per seguir aprofundint en el tema del llibre.

Lectura recomanada per als infants a partir de cinc anys.

LES DADES
Títol: La Carlota i el sentit de la vida
Autora: Deborah Freedman
Il·lustradora: Deborah Freedman
Traductor: Borja Folch
Editorial: EntreDos
Pàgines: 48
Blanes, 2021

La vida tranquil·la d’en Mus

Hi ha personatges inclassificables i que es fan estimar des del primer moment que els veus. En Mus n’és un. No sé ben bé quina mena d’animal és, sembla un mitjó de ratlles que viu tranquil en una caseta arran de platja. Se’l veu feliç, allunyat del brogit del món. L’acompanya la remor del mar mentre passeja, cada matí, per la sorra, carregat amb una mena de xarxa per recollir (i vendre-ho per internet!) tot allò que la marea escampa per l’arena.

El llibre consta de tres parts (La marea, l’esternut i Adéu, Bitxo!) i explica un dia qualsevol en la vida d’aquest personatge. A la primera part, se’l veu fent el que fa habitualment fins que apareix un visitant estrany que arriba a la seva sala d’estar. Es tracta d’una mena de morsa que es presenta dient:

—Hola, Mussol! Em dic Bitxo. Encantat de conèixer-te.

I a partir d’aquest moment, la vida d’en Mus canvia. La seva filosofia es veu alterada i tot el temps que tenia per pensar, per triar el seu vestit, per retornar al mar els animals perduts, tot plegat es converteix en una preocupació per desfer-se d’aquest Bitxo enganxós que s’ha instal·lat a casa seva.

A la segona part, en Mus s’encarregarà de cuidar al nou company que s’ha refredat i d’aquesta relació neixerà una amistat curiosa.

La tercera part explica la tornada a la pau quan en Bitxo marxa. En Mus s’entristeix perquè li ha agafat afecte i s’imagina al seu nou amic assegut en un banc de sorra al fons del mar. Bé, això és el que s’imagina perquè els lectors veiem què està passant en realitat.

La història i les il·lustracions són suaus, càlides i ens fan estimar la vida a prop del mar, notant com la marea s’acosta i envaeix la casa.

Els tons pastel, la línia finíssima que silueteja les il·lustracions aquarel·lades són un dels encerts d’aquest llibre que agradarà als nens que comencen a llegir de manera autònoma. Lectura recomanada per al cicle inicial.

Ai, què fàcil és fer un Mus amb un mitjó i una mica de traça! L’espectacle de titelles ja és a punt de començar…

LES DADES:
Títol: Un dia amb en Mus
Autora: Claire Lebourg
Il·lustradora: Claire Lebourg
Traductor: Yannick García
Editorial: Blackie Books
Pàgines: 88
Barcelona, 2020

Bambú, un gos poruc que esdevé un heroi

Bambú és la història d’un gos que passa de ser el més poruc dels gossos d’atura del Pirineu a convertir-se en un aliat imprescindible d’un infant amb qui estableix una connexió especial. Forma part de la col·lecció «lectura fàcil» de ING Edicions i m’ha cridat l’atenció perquè he reconegut el traç de la Noemí Villamuza.

Fa uns dies vaig poder admirar l’exposició que la Montse Marcet té a la llibreria “Lectors al tren” sobre una altra novetat de la Noemí il·lustrant un text d’en Ricardo Alcántara (“Tres llàgrimes”). Bé, de fet, l’estil de la Noemí és molt personal i característic, especialment quan dibuixa cares. Recordo que la vaig descobrir fa vint anys a “Óscar y el león de Correos” i ja vaig quedar atrapat en la seva peculiar manera de mostrar les expressions facials.

Aquests mesos pandèmics li han estat prolífics. A més a més de Bambú i Tres llàgrimes, ha il·lustrat «El cuento del otro día» amb text d’en Roberto Aliaga.

En aquest relat que comentem, fa tàndem amb la Marta Bercebal. Elles són Grillo en casa.

De «Bambú» no puc explicar gaire perquè la gràcia és anar llegint i fent inferències. Així, quan arribes a l’episodi en que el nen cau al riu, has de tornar enrere, tornar a començar i llavors entens perfectament el relat i les il·lustracions.

M’ha cridat l’atenció el nom del gos: Bambú. Aquí és una planta poc coneguda, però crec que a la cultura xinesa el bambú és portador de bons auguris i allunya els mals esperits (bona falta ens fa!).

Les imatges són senzilles, d’acord amb la idea de “Lectura fàcil”. En algunes pàgines hi ha absència de fons, la qual cosa facilita la lectura. Trobareu primers plans combinats amb panoràmiques. També va canviant el punt de vista, per moments a l’alçada dels personatges i quan convé pujant una mica per veure-ho des d’un pla inclinat.

Un bon relat per a iniciar en la lectura als infants de cinc a set anys. Escrit de manera entenedora. Per llegir juntament amb «La meva guia, el meu capità» d’en Gonzalo Moure.

A la promoció de l’editorial podem llegir:
Bambú y sus hermanos viven en los Pirineos, rodeados de praderas y bosques.
Son unos cachorros muy juguetones y les encanta ayudar a su madre a vigilar a las ovejas y a cuidar al rebaño.
¡Todos son muy felices aprendiendo a ser buenos perros pastores! Todos excepto uno… Bambú.
Y es que Bambú no es como el resto de hermanos: a él las ovejas le dan miedo, y no es feliz siendo un perro pastor. ¿Por qué es diferente? ¿Qué puede hacer para ser como los demás? Cómo puede conseguir ser un buen perro pastor?
Todo cambia el día en que Bambú es adoptado por un niño con quien establecerá una conexión muy especial… y descubrirá que él también tiene su lugar en el mundo.

LES DADES:
Títol: Bambú
Autora: Marta Busquets
Il·lustradores: Grillo en casa
Editorial: ING Edicions
Pàgines: 32
Barcelona, 2020

A la nit, es posa en marxa «La feria de medianoche»

L’any 2019 vaig comprar un llibre pop up que em va encantar i vaig pensar que algunaeditorial el traduiria i el publicaria a casa nostra. No ha estat així, de moment. Es titula “Les lueurs du soir” i és poètic i bonic perquè ens porta l’esplendor d’una nit estelada.


Explica com una nena i el seu pare viuen en un poble de pescadors i una nit van amb la seva barca a veure l’espectacle de les estrelles al cel i la llum de la lluna reflectida a l’aigua del mar. Com que és un pop up les pàgines permeten moure discos que fan saltar els dofins, fan brillar les estrelles i il·luminen els llums del far i, sobretot, una sínia que atrau la noia i el pare perquè és festa major al poble.


L’exemplar el tenia guardat fins que he vist “La feria de medianoche” de Gideon Sterer, publicat per Edelvives. Va ser una recomanació de la llibretera Montse Marcet. És un àlbum sense text (bé, només hi ha una petita explicació a la contraportada i algun rètol en alguna pàgina) que ens narra l’arribada d’una troupe de les que arriben a les ciutats i pobles quan és festa major i que tots coneixem. En aquest cas, però, el recinte firal està a tocar d’un bosc i durant la nit, quan la fira és buida, els animals s’aventuren a passar una nit màgica i memorable.


Quan en mapatxe tira de la palanca, les muntanyes russes i les atraccions es posen en marxa en una explosió de llum i de color. Cérvols que es gronxen als gronxadors de cadiretes, un ós que guany un ós de peluix, un teixó conduint un cotxe dels autos de xoc, etc. Un espectacle fascinant.


Un llibre que ens acosta a la imatge benèvola dels animals, que ens els fa estimar i ens fa pensar en ells com criatures amables, intel·ligents i nobles que mereixen el nostre respecte. Serà veritat que les bèsties també disfruten jugant?

“La feria de medianoche” és un àlbum misteriós que val pena posar en mans dels infants.

Veieu-ne la presentació que fan els de l’editorial Edelvives:
https://www.youtube.com/watch?v=c3SXC3pQyJQ

Recomanat per a cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La feria de medianoche
Autor: Gideon Sterer
Il·lustradora: Mariachiara di Giorgi
Editorial: Edelvives
Pàgines: 48
Barcelona, 2020

Perdut a la ciutat, un relat exigent

M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

«La meva Guia, el meu Capità», veure més enllà de les limitacions visuals

A cada grup classe hi ha algun alumne amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil, i un dels autors més sensibles a aquestes realitats és en Gonzalo Moure. Potser recordareu l’extraordinària novel·la «El síndrome de Mozart», que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams. Ara, ha publicat «La meva Guia, el meu Capità» on explica, amb força emoció i amb unes imatges molt boniques, l’amor entre un pare cec i la seva filla. I ho fa, resseguint el camí de casa a l’escola en un trajecte que sembla una aventura per la selva amb criatures salvatges, sons fascinants i altres misteris.

De camí a l’escola, el pare i jo avancem per una selva de llums
i ombres. I de sons. Juguem a endevinar cotxes-animals:
–Aquest és un Panda.
–Escolta! Un Escarabat!
–Un Jaguar, un Jaguar!
–M’ha semblat sentir un Seat León.
I somien arribar a sentir algun dia un Chevrolet Impala.
O un Ford Mustang, un cavall salvatge galopant per la ciutat!

Les il·lustracions són de la Maria Girón, que es manté fidel al seu estil, amb fons blancs, perspectives contrapicades, vistes des del darrera, com a l’anterior «L’espera».

Si us interessa el tema, un document molt útil és la bibliografia comentada «La discapacidad en la literatura infantil y juvenil» editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line, o clicant a: https://sid.usal.es/idocs/F8/FDO20396/Discapacidadyliteratura.pdf.

Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

«La meva Guia, el meu capità» el recomanem a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La meva Guia, el meu Capità
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Maria Girón
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2020