publicacions

by

Nova col·lecció de Graó edicions: BIBLIOTECA 0-3

He llegit el primer llibre de la nova col·lecció «Biblioteca 0-3» que han encetat els de Graó edicions: Ser maestr@ en el 0-3
Són unes reflexions escrites amb molta passió. L’autora, la Laura Lladós, planteja nombrosos interrogants al voltant del dia a dia que com a mestra d’aquesta etapa li ha tocat viure. És un llibre que combina les qüestions pràctiques amb reflexions pedagògiques que de tant ens plantegem. Com a mestres ens haurien de permetre una aturada per no caure en errors o deixar-nos portar per les modes. Podem llegir, per exemple, unes reflexions on apunta que “Pedagogia Montessori, educació emocional, pedagogia de Reggio Emilia, aprenentatge personalitzat, pedagogia Waldorf, aprenentatge en espais exteriors (outdorlearning), teories neurocientífiques, pedagogia Freinet, comunitats d’aprenentatge…” són corrents o idees vàlides cadascuna d’elles, segur, però que sovint les seguim, abocats a un fer per fer que no se sap si és positiu o no.
Els capítols estan dividits seguint diversos fils argumentals. El primer és Educar en l’emoció i ens parla dels conflictes que sorgeixen a l’aula i com es poden afrontar amb èxit.; el segon versa sobre Educar en la presència i gira al voltant de l’empati a i l’escolta activa; el tercer porta per títol Educar en la calma i presenta casos pràctics i com resoldre’ls, el quart afronta les relacions amb les famílies i el cinquè comença amb la frase de Buda “Com prevenir que una gota d’aigua s’assequi? Poseu-la al riu o a l’oceà” i ens fa reflexionar sobre la necessitat del treball en equip.
L’edició és força acurada, amb fotografies a color i format agradable. M’ha agradat.

El segon llibre de la col·lecció es titula «Es mío», pegar, morder, molestar…Y otras formas de acercarse
L’ha escrit Elena Lobo i al web de Graó podem llegir:
El llibre aborda situacions de conflicte des de la realitat diària de l’escola que s’analitzen per intentar desvelar els processos emocionals i cognitius implicats en cada situació. El propòsit és poder comprendre millor els infants, les seves necessitats, frustracions, motivacions, capacitats, les seves empipades… No es tracta d’evitar els conflictes a tota costa, no d’intervenir precipitadament en cadascun d’ells. Per contra, es proposa un tipus d’intervenció que afavoreixi l’harmonia de les relacions, l’autonomia dels infants per resoldre les seves topades, i la construcció gradual de capacitats de relació social, com ara l’empatia, la compassió, l’ajuda, etc.

Aquest segon està pendent de lectura.

L’estiu també es moment de llegir que fan altres companyes i companys i comparar-ho amb la nostra realitat.

 

by

L’alquímia de les paraules poètiques

Deia Neruda: El niño que no juega no es niño, pero el hombre que no juega perdió para siempre al niño que vivía en él y que le hará mucha falta. El poeta xilè volia significar que per ser creatiu cal ser agosarat i no deixar-se atemorir per vergonyes o prejudicis. De manera similar s’expressa Richard Gerber quan comprova que demanar als adults que interpretin una imatge els suposa una certa incomoditat i, en canvi, els infants són més espontanis i veuen i imaginen éssers inversemblants allà on només veiem ombres, abstraccions i evidències.
Amb aquest esperit juganer hem de permetre que la poesia entri a l’aula, o millor, estar amatents a descobrir unes paraules poètiques on no les esperem, desafiant el discurs ordinari, utilitari i estereotipat de les tasques escolars. El llenguatge poètic escapa de les fórmules usuals i és divertit, lliure i viu.


Els infants estan capacitat per accedir a aquest món fascinant i experimental que els apropa i els connecta amb el seu interior suggerint, apuntant, insinuant només una part, com un iceberg, en qualsevol moment. Els infants, com a éssers socials que són, tenen capacitat per observar la realitat amb uns altres ulls, i també poden anomenar el que han vist amb paraules misterioses, boniques i transformar-se en mags o químics capaços, com els antics alquimistes, de convertir el plom en or, capaços d’imaginar-se, mentre es gronxen, volant a lloms d’un ocell màgic.
Sobre poesia i sobre com empènyer el geni creatiu en parlem a la revista GUIX d’aquest mes de juliol i ho exemplifiquem amb la coneguda tècnica del cadàver exquisit que van idear allà pels anys 20 del segle passat els dadaistes, un col·lectiu d’artistes que van trencar amb la cultura, els valors i les formes tradicionals de l’art.
L’article complet rel podeu llegir a la revista GUIX núm. 457 (AULA en castellà) a la secció “Viure l’escriptura”.
Amb aquest article acabem la primera part, més teòrica. Els següents, a partir de setembre, seran col·laboracions d’escoles que han experimentat accions d’escriptura molt reeixides.

 

by

Entrevista a “Con mis hijos”

He estat aquests dies voltant per França, visitant llibreries i firant-me alguns títols que d’ací uns mesos potser els veurem traduïts al català. També he anat a la recerca de materials que expliquin què és un escape room i com preparar-ne a l’escola. N’he trobat uns quants, alguns força senzills i entenedors. És una tendència que ens està arribant. Sé d’alguns centres i biblioteques que preparen accions partint d’aquest recurs que posa en funcionament el raonament, la lògica i sobretot la capacitat de treball en equip.

De les visites a llibreries, també m’ha emocionat veure les revistes mítiques de la Bayard Presse, algunes de les quals les podem seguir mensualment a casa nostra en la seva versió traduïda i amb adaptacions. Pomme d’api, J’aime lire, Imatges Doc, Youpi, les belles histoires, Tralalire, etc. són publicacions periòdiques de molta qualitat i que tenen moltíssims subscriptors.

 


Ho explico perquè, casualment, fa unes tres setmanes vaig tenir l’oportunitat de conversar amb la María Dueñas, del Departament de Comunicació de la Bayard Revista, S. A. Tenen 11 publicacions mensuals (Popi, Cucafera, Tiroliro, Reporter Doc, etc). La Maria em deia que la seva missió és impulsar l’afició lectora des de les primeres edats i em demanava la meva opinió al respecte. No em vaig poder negar, òbviament. La conversa la podeu llegir al seu web https://www.conmishijos.com/educacion/lectura-escritura/

Estic agraït a tota la bona gent que pensa en els infants i la lectura com a eina imprescindible per fer un món millor.

Aprofito per fer-vos saber que estem en període estiuenc i les entrades en aquest blog, les aniré espaiant perquè toca descansar, desconnectar (una mica) i fer altres activitats.

by

La caimana i el joier, una història d’amistat perdurable

«La caimana» és un d’aquells llibres que et canvien per dins. És una història basada en fets reals que ens parla de l’amistat entre un home i un caimà.
Bé, d’aquest tema ja sabem que determinats animals tenen una fidelitat especial envers les persones que els cuiden —recordeu, per exemple, el gos Hachiko— i no és estrany que hi hagi una relació intensa i inalterable en el temps, però d’un rèptil d’aquestes característiques no en recordo cap altre, tot i que de llibres amb cocodrils n’hi ha a cabassos (Finn Hermann, Codrilo, etc.)
A la presentació que en fan els d’Ekaré podem llegir que «El día que Faoro encontró aquel bebé caimán, que cabía en la palma de su mano, lo acarició suavemente y, sin siquiera pensarlo, lo metió en el bolsillo de su camisa. Como tenía la piel algo oscura, le puso el nombre de Negro. Así comienza esta historia, que es también la de una gran amistad, basada en hechos reales, que todavía hoy se recuerda a orillas del río Apure.»
I és això, precisament, una història d’amistat entre un home, el joier José Faoro, i una cria de caimà de només tres dies que es va trobar entre les herbes i canyissars del riu Apure, a Veneçuela.


En Faoro li va posar de nom Negro, pel color de la seva pell, pensant que era mascle però anys més tard va descobrir que era femella. D’aquí el títol.
Diu l’autora que va escriure aquest conte a partir de les converses amb la vídua d’en José Faoro i ens explica que la caimana mai no va atacar ningú ni va donar cap mostra de violència. És una de les coses que sorprèn del llibre perquè quan la caimana es fa gran, molt gran, i juga amb infants penses: ai! que els queixalarà i tindrem un ensurt! Però no.
El relat té un moment espectacular, cap al final, que t’emociona i molt. No ho puc explicar (espoiler) però la llagrimeta està garantida.
En resum: Un llibre per a infants a partir de cicle inicial, amb unes il·lustracions molt alegres, amb molta llum (una llum que recorda als països de l’eterna primavera) i un guió que enganxa, sobretot, perquè sabem del cert que va passar de debò.
Molt recomanable.

LES DADES:
Títol: la caimana
Autora: María Eugenia Manrique
Il·lustrador: Ramón París
Editorial: Ekaré
Mida: 31 x 18 cm
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Imatges extretes del web d’Ekaré.

by

Un tangram? Un calidoscopi? No! Un trocoscopi

M’ha arribat un llibre ben curiós. Es diu «Trocoscópio». No té text i a cada pàgina hi ha les mateix peces geomètriques però ordenades de maneres diferents. En concret hi ha 142 peces: triangles, rectangles, cercles, semicercles, rombes, etc. i de molts colors que en combinar-se o superposar-se formen nous colors i noves formes.


A la primera pàgina, les 142 peces estan totes a la banda esquerra, formant una ciutat i a mesura que anem passant pàgines, com en un joc, veiem com van canviant de posició i les que estan mirant cap a una banda, ara miren cap a l’altra, les que estaven al damunt ara són a baix, tot molt esbojarrat.


Si ens aturem només en les imatges de l’esquerra el que estem veient és una mena de deconstrucció, de desaparició el paisatge. Si ens fixem en les pàgines de la dreta, el que veiem és com es va conformant una espècie de selva amb animals salvatges.


Trocoscópio es una mena de calidoscopi però més evolucionat.
És interessant comprovar com, a més del joc, l’àlbum té un missatge ocult que es fa evident només que rasquem una mica.
Un llibre per treballar la geometria, els colors i les seves combinacions, que recorda les propostes de l’Imapla.

Trobareu una pila de propostes didàctiques si entreu AQUÍ

LES DADES:
Títol: Trocoscópio
Autor: Bernardo Carvalho
Editorial: Planeta Tangerina
Carcavelos (Portugal), 2010

by

Manolito truca a la porta

La por al desconegut és una de les més comunes i sovint es manifesta amb rebuig  o mirant cap a una altra banda.
La literatura infantil ens mostra nombrosos exemples de com ens comportem. De vegades ho fa de manera directa, explícita i en altres ocasions els autors empren les metàfores per fer evident el tracte que disposem als demés.
«Li vam posar Manolito» ens explica que un bon dia arriba a una casa una mena de bestioleta, un animaló que demana si el poden deixar entrar. Com que els que hi viuen a dins no el coneixen, li diuen que se’n vagi, però l’animaló insisteix i  torna a demanar que el deixin entrar, una vegada  i una altra, sense èxit.
El relat està posat en boca d’un personatge que viu a la casa i que veiem a través de la finestra.

L’autor, en Gustavo Roldán, ha bastit un relat que ens fa “pensar”,  emprant un to humorístic i unes situacions una mica absurdes. L’animal, per exemple, no se sap què és: Té trompa, dues potes, orelles molt grans, cos pelut, etc. Un animal singular, sens dubte.

L’ús del color és senzill, amb una paleta cromàtica de pocs colors: blanc, negre i vermell, bàsicament, amb tocs de groc i verd.
Lectura recomanada a partir de cicle inicial.
Té un final molt “snoopy”.

LES DADES:
Títol: Li vam posar Manolito
Autor: Gustavo Roldán
Traductor: Xavier Canyada
Editorial: A buen paso
Pàgines: 44
24 x 18 cm.
Barcelona, 2019

by

Escriure i descriure. A propòsit dels textos descriptius

Els infants que llegeixen bé, també acostumen a tenir més facilitat en escriure bé. Sembla que hi ha una certa correlació però sabem que les diferències també són grans. Mentre que llegir implica passar del grafema al fonema, escriure comporta la operació inversa, molt més complexa. Aquesta asimetria, tanmateix, es reflecteix a les escoles en les hores que es dediquen a ambdues activitats. Així, mentre les hores que s’ocupen en la comprensió del textos són nombroses, les que es dediquen a la redacció són més limitades.

Potser caldria fer un esforç i capgirar o anivellar aquesta tendència i dedicar més hores a permetre que l’escriptura arreli en la ment de l’alumne perquè —així s’ha demostrat—, de retruc, augmentarà la capacitat lectora.

Un dels textos que empren els autors per situar al lector és el descriptiu. Serveix per explicar com són els personatges, els llocs on passa l’acció o els trets més significatius del que està passant. A la literatura infantil tenim nombrós exemples de descripcions de personatges (Era menut, no més alt que jo, l’home més vell que jo havia vist mai. També era prim. En segons quins llocs —sota els braços, al voltant del coll i a l’estómac— la pell bruna i fosca li penjava en plecs, com si s’hagués encongit per dins. Tenia molt poc cabell i una barba llarga, prima i blanca) que ens poden servir de model i veure quin aspecte físic tenen, com discuteixen, s’emocionen, riuen o parlen.

Les descripcions d’objectes són freqüents en els llibres per a infants (La bicicleta tenia una barra central que anava del manillar fins al seient i de la barra penjava una maleta negra amb la paraula TELEFONOS en lletres majúscules i un número a sota, 217. Tot escrit en blanc. Darrera del selló, al portaequipatges, hi duia molts cinturons curtets i amples) i també trobem nombrosos exemples de descripcions de llocs reals o imaginaris. Vegeu-ne qualsevol dels llibres d’en Jules Verne o d’en Joan Manuel Gisbert, entre d’altres.

L’escriptura dels textos descriptius es pot exercitar fàcilment amb imatges de vistes de llocs que empenyen el procés narratiu. Van força bé les fotografies aèries de zones de la Terra, per exemple, les que trobem a «La Tierra vista desde el cielo» o les que proposem a la pràctica, a partir d’imatges d’en Rob Gonsalves i que hem anomenat «Un skyline amb bolígraf»

L’explicació completa la podeu trobar al número 456 de la revista GUIX, corresponent al mes de juny de 2019 on també hem recuperat un cita genial del gran Emili Teixidor que al seu assaig «La lectura i la vida» ens recordava que “Joseph Brodsky diu que hauríem de dur sempre a sobre un paper per anotar al llarg del dia les paraules i frases noves que ens arribessin, de la mateixa manera que portem sempre amb nosaltres la targeta de crèdit, cosa que demostra que estem més atents als nostres interessos monetaris que a l’increment del nostre cabal intel·lectual.”

by

El cocoter, una nova revista per a nois i noies

Quan fem reunions amb els pares i les mares, els proposem accions senzilles per encomanar l’hàbit de la lectura als infants i n’hi ha algunes que no fallen mai.
La més efectiva sol ser que el nen o la nena vegi a casa un ambient lector. Si la mare i el pare van amb un llibre, diari o revista sota el braç i passen estones llegint en silenci, diàriament, el nen, inevitablement, per imitació (que és com aprenem) valorarà i s’afeccionarà a aquesta activitat.
Una altra que resulta efectiva és assignar un dia a la setmana per anar a la biblioteca o llibreria més propera a remenar i deixar que triïn ells mateixos el que els vingui de gust. Després a casa, cal asseure’s i compartir la lectura (de lectura compartida ja n’hem parlat abastament).

Aquestes dues accions impliquen una dedicació i un temps que, de vegades, costa de trobar. En canvi, n’hi ha d’altres que són ben simples i que també actuen de manera poderosa per estimular el desig de saber, el gust per la lectura. Em refereixo a les subscripcions a les revistes. Al mercat en trobareu algunes de molt bones, per a totes les edats, fetes a casa nostra com El Tatano, Cavall fort o Namaka i també traduccions de potents grups editorials com Cucafera o Tiroliro.
Sigui com sigui, el ventall és prou ampli, indicatiu que tenen sortida i que hi ha interès en rebre a casa periòdicament un material que s’espera amb il·lusió perquè proporciona estones d’entreteniment familiar i ofereix motius de joc i de conversa.

Fa un dies vaig conèixer una nova iniciativa: la revista COCOTER. El primer número no l’he pogut llegir encara. Vaig comprar el segon.
Seran d’aparició trimestral. Aquest (i pel que he entès, tots seguiran el mateix format) és generós en la forma i el nombre de pàgines i està tan ben enquadernat que és fàcil de conservar i arxivar.
Cada revista tracta un tema sobre el que s’ofereixen tota mena de recursos. En aquesta segona es commemora el 50 anys del viatge a la Lluna i hi ha contes, poemes, còmics, informacions precises, dades curioses i fins i tot entreteniments que giren al voltant de la Lluna i els viatges espacials. Per als grups d’alumnes que facin un projecte sobre astronomia pot resultar un material molt valuós i per això, les escoles faran bé de subscriure’s i guardar-les a la biblioteca.
La revista està adreça a infants a partir de 7 anys. Si voleu fer una ullada al projecte podeu accedir-hi al seu web: http://www.cocoter.cat

by

Tot el que sap l’Alejandro, un clàssic reeditat

S’ha tornat a publicar «Tot el que sap l’Alejandro». Una bona notícia perquè estava exhaurit (L’havíem llegit en una edició d’Oxfort de l’any 2006) i ara Pagès editors l’ha traduït al català i el presenta amb una edició molt cuidada i que agradarà als nois de 10 anys.

La novel·la comença amb aquesta declaració:
“Ja n’estic tip, que els grans em diguin que no tinc ni idea de res. Així que penso escriure totes les coses que he vist amb els meus ulls i que he sentit amb les meves orelles. També apuntaré tot el que em vingui al cap cada cop que em passi o que trobi alguna cosa interessant. Per tant, quan em facin callar, trauré el quadern amb tot d’apunts de la meva vida i els ensenyaré que, per poca cosa que sigui, i tant si en tinc, d’idea, de la vida! Bé han de saber com veig les coses. Amb aquest quadern aconseguiré canviar el color espantós de les parets de casa i altres coses importantíssimes. No tindran més remei que escoltar-me.”

El relat és dolç i ple d’humor. Els capítols són breus, com píndoles separades i que es poden llegir en qualsevol ordre. No cal seguir la numeració habitual però es recomanable.

L’Alejandro és un nen de vuit anys que va explicant tot el que li preocupa i l’envolta i pot pot ser un bon model per invitar als infants a explicar el que els hi passa “a la manera de l’Alejandro”. Per exemple, les lliçons de filosofia com, quan diu:

Ser algú a la vida vol dir ser enginyer o paleta o professor o policia. La mestra diu que, quan els nens es fan grans, acaben sent algú i que ens hem d’esforçar per arribar a ser algú bo. A mi em sembla que s’equivoca. Si és cert que ens tornarem algú ,ara què som, res? Jo crec que tots som alguna cosa, tant se val la mida que fem, ni si anem a l’escola o som grans i importants.

Les primeres pàgines aquí:
https://www.pageseditors.cat/media/docs/9788413030944_L33_23.pdf

LES DADES
TÍTOL: Tot el que sap l’Alejandro
Autor: Andrés Pi Andreu
Il·lustrador: Luís Castro Enjamio
Traductora: Yannick García
Editorial: Pagès
112 pàgines
170 x 240 mm
Col·lecció: Nandibú Singular
Lleida, 2019

by

Un dia molt normal (o no)

—Quin dia tan avorrit—diu la Sara—.
Has fet alguna cosa interessant, tu, Nil?
—No —diu ell—. He fet algunes coses, però interessant, interessant, no res.

Aquest és el primer diàleg de la Sara i el Nil, dos infants que es troben en acabar la jornada i es pregunten com els ha anat, si fa no fa com fem molts en anar a dormir i preguntar-nos si el dia ha valgut la pena.

M’ha agradat aquest llibre i m’ha recordat a altres com «El meu gat és el més bèstia» o la sèrie de «Carlota i Miniatura» perquè comparteixen el mateix joc: Mentre diuen una cosa, veiem la contrària i, com a lector, has de triar si segueixes el fil de la vida monòtona dels infants o entres a sac en la màgia de la fantasia infantil. Segurament, triaràs la màgia perquè les il·lustracions són molt suggerents i espectaculars, de gran format i molt acolorides i, a més, enfront de l’avorriment triem sempre la festa, esclar!

Si teniu oportunitat de compartir aquest àlbum a l’escola amb nens de cicle infantil o amb familiars d’entre 2 i 6 anys, no us ho perdeu perquè podreu mantenir una conversa xula, deixar que us expliquin què en pensen dels somnis de la Sara i el Nil, i els podreu invitar a contar els seus somnis.
No deixeu passar, tampoc, la possibilitat de preparar unes tintes i uns fulls grans, ben grans, perquè dibuixin el seu mon oníric, els seus animals, “a la manera” d’en Mark Janssen.
També podeu buscar sèries, patrons o sanefes amagades entre els dibuixos perquè n’hi ha moltes (les ratlles dels tigres, per exemple, o els colors dels peixos i els ocells).

Els valents, podeu anar comptant quants animals de cada espècies hi ha (bé, comptar els ratolins serà complicat!)

Us deixo amb el vídeo que va fer el mateix autor. Li va posar so i és bonic de veres. De passada, us en feu una idea de com és la història.

Al web de Flamboyant llegim:
Segurament la teva vida et sembla d’allò més normal, fins i tot un pèl monòtona, rutinària… una vida com qualsevol altra, vaja. A en Nil i la Sara els passa exactament el mateix. Total, què han fet avui? Saludar uns amics, descansar, menjar-se una poma, baixar pel tobogan… Res d’interessant. Res de res? Segur?
Aquest àlbum, amb il·lustracions d’explosius colors i fantasia, ens obligarà a revisitar el nostre dia a dia. És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem?
“ Normal? Què és normal? És possible que les nostres vides siguin més extraordinàries del que pensem.

LES DADES:

Títol: Un dia molt normal
Autor: Mark Janssen
Il·lustrador: Mark Janssen
Traductora: Maria Rossich
Editorial: Flamboyant
29,7 x 24,5 cm
40 pàgines
Barcelona, 2019