Al nord de la província de Granada hi ha Cúllar, un poble situat en una mena d’altiplà, a prop de poblacions com Baza, Guadix, Orce i altres indrets amb els que comparteix una història molt antiga, tan antiga que es remunta al megalític.

Allà vam anar fa uns dies. El nostre objectiu: “La Cueva de los cuentos”.

La cueva és diu així perquè és, en realitat, una casa cova, com moltes de les que es troben per la zona. El seu origen, com és fàcil de suposar, prové de la necessitat d’aixoplugar-se de la pluja, del fred i de la calor, si fa no fa, com els homes primitius. En aquella zona, encara hi ha moltes famílies que viuen en coves, unes coves que han anat condicionant i que disposen d’aigua, llum, wifi i tot el necessari per sobreviure.

Em va recordar, les coves que hi havia a l’Hospitalet, al barri de Sant Josep, on vivien amics de la família. Amb el temps, les va tancar i les persones van ser enviades a Sant Boi, al barri de Las cinco rosas, a uns pisos que es van construir expressament per a ells i per a altres famílies vingudes del Somorrostro, Montjuïc, etc. Recordo que alguna vegada havíem anat a visitar-los. Gent molt humil.

A l’entrada de La Cueva de los cuentos ens esperaven l’Ana i en Diego, treballadors de la paraula, incansables integrants de Colorín Colorado, un grup que fa trenta-set anys que es dedica a l’animació cultural, a la narració i a contar contes als infants. La seva dilatada trajectòria va lligada als llocs on han viscut i on han instal·lat el seu campament base. A Cúllar van arribar fa uns cinc anys perquè abans estaven en un poble relativament proper —Serón (Almeria)— on tenien tot el material dins d’una estació de ferrocarril per on ja no passaven els trens. Li deien “La Estación de los Cuentos” i ho presentaven així:

La Estación de los Cuentos es una exposición permanente, abierta todo el año. Un pequeño museo dedicado al libro, al cuento, un homenaje a la oralidad, a la palabra; la historia del libro contada, narrada para todas las edades; un paseo entre el reino del papel y Cervantes, un sendero en un Bosque Encantado, un homenaje al gran escritor Roald Dahl, a los clásicos y en especial a Andersen, La casa de la luna; además de libros gigantes, raros, y curiosos cuentos del mundo, artilugios y creaciones poéticas. Obras de arte dedicadas al libro.

Però, ai!, durant la pandèmia, la pluja i les tempestes van malmetre el sostre i els responsables de l’edifici (ADIF i l’Ajuntament de Serón) no van tenir prou vista (o ganes, ves a saber!) d’arreglar-ho. Així que l’Ana i en Diego van haver de buscar un altre indret on instal·lar el museu que recull la feina de tota la vida dedicada a la promoció de la lectura.

D’aquella peripècia ferroviària encara conserven el material específic, un bon grapat de maletes i elements relacionats amb el fascinant món dels trens i dels viatges.

El dia que ens vam trobar, havien convidat a mestres i bibliotecàries de la zona a compartir l’experiència de conèixer la cova. Va ser una visita guiada, talment com la que fan amb els infants que arriben de tot arreu, de pobles d’Almeria, Múrcia, Alacant, Jaén, etc. Moltes escoles repeteixen any rere any. Per aquest lloc passen cada curs centenars d’infants de totes les edats.

La visita que ens van regalar és difícil d’explicar perquè les paraules no recullen prou bé les sensacions viscudes.

Sí, podem dir que traspassar la porta va ser com l’Aladí entrant a la cova dels lladres, com l’Alícia caient al pou, com la Dorothy despertant-se a Kansas o com Cernuda entrant en un poble d’Àvila, a lloms d’un ruc, recitant:
“Donde habite el olvido,
En los vastos jardines sin aurora;
Donde yo sólo sea
memoria de una piedra sepultada entre ortigas
sobre la cual el viento escapa a sus insomnios”.

Sí, va ser com fer un viatge al món meravellós de la infantesa però acompanyats per l’aroma de la cal de les parets, de les llums i les ombres que es projectàvem pels racons, de les paraules del Diego que ens explicava històries de la prehistòria, ens recordava què es feia amb l’espart que vam veure pels voltants o ens mostrava objectes increïbles, mentre l’Anna, experta titellaire, donava vida als personatges que anàvem trobant per les diferents estances.

Sí, vam sentir la màgia que es produeix moments abans d’obrir un dels molts llibres gegants fets per ells, com el llibre núvol o el llibre ocell, per exemple.

Sí, vam cantar i vam recordar a Arnold Lobel, David Mc Kee, Werner Holtzwart, Enrique Morente, Federico Martín, Joan Manuel Gisbert, Carlos Cano, Roald Dahl, García Lorca, Paco de Lucía, i molts altres personatges reals o imaginaris que formen part de la nostra vida.

En acabar la visita, van ser tan amables que ens van convidar a dinar dins la cova. Va ser un moment emotiu, ple de complicitats i records compartits.

De tornada, vaig recordar un fragment de Lorca que s’escau amb el que vam viure. Deia:

Llevo las carabelas de los sueños
a lo desconocido.
Y tengo la amargura solitaria
de no saber mi fin ni mi destino.

Una cosa que ens va sobtar i no vam entendre és com és possible que la gent del poble encara no hagi valorat prou bé la feina que fan. No ho entenc perquè veuen passar pels seus carrers autocars plens d’infants il·lusionats pel que trobaran a La Cueva de los cuentos.

Des de l’Espai Llamps i Centelles estem fent gestions per mirar de portar-los a l’Hospitalet i fer alguna sessió amb ells.

Si voleu conèixer-los i/o contactar amb ells:

Adreça electrònica: colorincuentos@hotmail.com

Instagram:
instagram.com/colorincuentos
instagram.com/cuevadeloscuentos