«El consultori de la senyora Ainou» a L’Ofici d’educar

Ahir vam presentar aquest enginyós àlbum que ens mostra situacions quotidianes que potser hem viscut a casa. Els protagonistes són animals humanitzats amb petits problemes, que busquen la solució preguntant i demanant consell que és una bona manera de resoldre les coses.

Potser els avis i les àvies, en llegir el títol tindran un “dejà vu” amb un programa radiofònic molt popular entre el 1947 i 1984.

El llibre esn parla de com un grup d’animals fa les seves preguntes mitjançant cartes que envien al consultori de la senyora Ainou, que ho sap tot.

A cada doble pàgina, al full de l’esquerra llegim la pregunta i tot seguit la resposta. A la dreta, unes imatges precioses de la Rocío Bonilla que fa la interpretació de la pregunta.

La primera carta és de la Blanca, l’ossa a qui la seva mare li fa menjar salmó, quan ella prefereix la mel. A la següent doble pàgina, l’esquirol Pol no sap que fer perquè el pare li diu que vagi descalç per casa i l’àvia li diu que se li faran els peus amples i agafarà una pulmonia.Després, l’ovelleta que no vol que li gastin el nom, el gat que té molt de fred al lloc on viu, el teixó que li demana consell sobre com començar un conte per a un concurs, la libèl·lula, el rat penat, etc.
Cap al final, l’Eric Sont, l’eriçó que juga a futbol amb els gallines vol saber què pot fer perquè li passin la pilota i quan rep la resposta, intrigat torna a escriure amb un “Qui és vostè?”. És el moment en que ell i tots els animals segueixen algunes pistes fins arribar a casa de la senyora Ainou. No es diu ni se li veu la cara però els nois i noies que llegeixin el llibre segur que sabran qui és la senyora Ainou.

És una lectura que recomanem per a infants a partir de vuit anys, però que poden llegir abans, si els acompanya un adult. Està editat per Flamboyant i té 44 pàgines. La Meritxell Martí i la Rocío Bonilla fan un extraordinari tàndem.

Com a cada programa, vam fer una pregunta relacionada amb el llibre. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre gràcies a la gentilesa de l’editorial Flamboyant.
La pregunta per al concurs sobre el llibre «El consultori de la senyora Ainou» és:

Quin animal té un problema amb la pilota?

Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 14 de desembre.

La guanyadora de l’anterior concurs sobre el llibre «Llop a la neu» és la Mònica Monteagudo. L’enhorabona!

Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:

https://www.3cat.cat/3cat/el-consultori-de-la-senyora-ainou-meritxell-marti-edflamboyant/audio/1263242/

…………………………………….

I si voleu saber que en pensen els mestres de la situació actual de l’educació, el programa obre la”Sala de mestres” per conèixer la situació de les escoles, i com s’ho maneguen els mestres per superar els obstacles.

Els mestres senten que estan sostenint la complexitat del sistema educatiu, però, a quin preu? “Pinten bastos per a la docència!” exclama una mestra”. “Els han venut un sistema educatiu inclusiu, difícil de fer realitat amb els recursos actuals” lamenta un altre mestre.
Se senten sobrepassats amb els nouvinguts i les neurodivergències, i molt tensionats, reconeixen tots. I se’n surten gràcies a la força dels equips docents, i la complicitat de les famílies.

Per escoltar el programa, cliqueu a:

https://www.3cat.cat/3cat/mestres-sostenim-la-complexitat-pero-no-podem-atendre-amb-dignitat/audio/1263244/

«Vull anar sense rodetes!» un àlbum sobre creixement i aprenentatge

Arriba l’estiu i és temps de bicicletes. Encara recordo les vacances al poble, i l’any en que vaig aprendre a anar amb bicicleta. Va ser una emoció gran, després d’alguna que altra caiguda. Era una bicicleta antiga, molt antiga, amb la que el pare, de petit, anava amunt i avall als altres pobles, una bicicleta sense marxes ni pinyons i molt pesada si la comparem amb les meravelles que veiem avui.

Anys més tard vaig tornar a viure una altra emoció que segurament també haureu viscut: El moment en que els fills aprenen a anar amb bicicleta. Òndia, ets feliç però alhora veus com s’allunyen i et crea un sentiment estrany.

M’agrada anar amb bicicleta, passejar pels marges del riu Llobregat i arribar a la platja del Prat. Mentre pedales el cap va a la seva. De vegades, com la granota del conte, tens alguna caiguda però t’aixeques i tornes a pedalar.

Quan passa per les meves mans un llibre sobre bicicletes, no puc deixar de mirar-lo. És el que m’ha succeït amb aquest «Vull anar sense rodetes!», un àlbum il·lustrat per a infants de cicle infantil que ens parlar d’una granota que, amb cara trista, vol desprendre’s de les rodetes de la seva bicicleta. La granota vol ser tan hàbil com els seus veïns adults, capaços de pedalar mentre duen el diari sota el braç, transporten la cistella de la compra, reparteixen el correu o fins i tot fan acrobàcies dalt d’un monocicle.
Però el primer intent de passeig sense rodetes acaba malament… o potser no.

Aquesta obra va ser finalista del XVII Premi Internacional Compostela per a Àlbum Il·lustrat. A l’editorial, destaquen que “El seu autor, Tobias Giacomazzi presenta una obra amb uns personatges animals humanitzats molt diversos: vaca, gos, coloma missatgera, saltamartí… A la senzillesa del text, que destaca per la repetició de la frase que dona títol al llibre, s’afegeixen unes il·lustracions a doble pàgina que combinen els retrats i les escenes urbanes que permeten fer gaudir dels detalls i les clicades a l’ullet humorístiques: la cigonya que travessa amb el seu bec el diari que va llegint pel carrer; les cartes que, arrossegades pel vent, es claven en les pues de l’eriçó; el ratolí que s’amaga del gat qui duu a la cua una trampa…

Lectura recomanada per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Vull anar sense rodetes!
Autor: Tobias Giacomazzi
Il·lustrador: Tobias Giacomazzi
Traductor: David Nel·lo
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 28
Barcelona, 2025

Tertúlia clandestina #17 «L’ofici d’explicar les coses»

«L’ofici d’explicar les coses» és el títol de la propera tertúlia clandestina. La frase l’emprava un periodista, en Joan Barril, que també era pare de cinc fills. Segurament el recordareu pel programa “El cafè de la República” que s’emetia cada dia de 9 a 10 del vespre, a Catalunya Ràdio. Hi havia un espai dins del programa anomenat La Pissarra, on mestres de moltes escoles explicaven les seves reflexions i experiències al voltant de la seva feina.

En Barril, també va fer alguns llibres. Un, “Condició de pare”, el va presentar el juny de 1987 a l’Auditori Barradas, a la rambla Just Oliveres. Va parlar de criança, d’educació i de lectures. Una de les seves idees tenia a veure amb la bicicleta. Deia:

“Ens agradaria tenir els fills sempre a prop en constant equilibri, però al mateix temps els empenyem perquè vagin més lluny amb l’esforç de la seva pròpia velocitat, que ja mai més no serà la nostra. Fins ara anàvem al seu costat. Sabíem que una gambada adulta podia arribar més lluny que les seves petites passes. Però la bicicleta són les ales dels nens, és el giny de conquesta de camins desconeguts i de soledat en moviment. Ensenyar a anar amb bicicleta és ofici de pares. Els donem un món perquè l’explorin a condició que mai no s’aturin perquè puguin tornar i explicar-nos totes les meravelles que han descobert…”

En aquesta clandestina parlarem d’educació, de joves, de lectures, de pares, mares, mestres i de com està la situació dels centres educatius actualment. Ho farem de la mà d’una persona sàvia que ha llegit gairebé tots els llibres que puguem imaginar sobre el tema i que coneix a persones com Francesco Tonucci, David Bueno, Marina Garcés o Pep Guardiola, per citar-ne alguns.

També aprofitarem per fer una celebració, que sempre ve de gust i ajuda a teixir aliances entre nosaltres.
Estarem encantats de compartir amb vosaltres la tertúlia clandestina número 17.

Recordeu les dades:
Dia: Dijous 13 de març de 2025
Hora d’inici: 18:00 h.
Hora d’acabament: 19:30 h.
Lloc: Espai Llamps i Centelles
Carrer Rosalía de Castro, 80
08901 L’Hospitalet
Parada de metro més propera: Torrassa (línia 1, la vermella)
Contrasenya per accedir-hi: Carxofa

Us hi esperem!

«Anybody», un abecedari sobre el nostre cos

Els llibres d’aquest parell de dones són fantàstics. Recordeu “La vida amorosa dels animals”, “Explica-m’ho! O “explica-m’ho tot!”? Doncs ara ens arriba el quart que comparteix la il·lustradora Anke Kulh amb l’educadora sexual Katharina von der Gathen. Són llibres de coneixements o àlbums informatius que estan explicats i dibuixats amb grans dosi d’humor.

“Anybody” ens parla del cos i del amor a un mateix. Ens fa pensar, ens sorprèn, i ens fa riure.
Ens parla de les diferents parts del cos però també tracta temes relacionats amb qüestions de gènere, la pubertat o com envellim. Ens parla de bellesa, de com el temps ha canviat els cànons de bellesa, de sentiments, de llenguatge corporal, etc.

El títol va acompanyat d’una frase que ens indica que es tracta d’un abecedari ordenat seguint l’alfabet. Diu: Anybody. Gras & prim & pelut & pelat: Un abecedari sobre tot el que interessa o preocupa del nostre cos.

Entremig de l’abecedari trobem algunes idees genials com la evolució d’una família durant els anys 1996, 2006, 2014 i 2023, dibuixats en unes dobles pàgines genials que ens permeten seguir aquesta família com si fossin fotos de grup d’aquelles que es fan en dates assenyalades i així veiem com el nen petit va creixent i es fa adult o com alguns van desapareixent, es fan calbs, o més grassos. També s’incorporen a la família nous membres perquè, com a tot arreu, la gent es separa i troba noves parelles.

El text és curós i expressa perfectament que vol dir la diversitat i s’insisteix en el concepte que no hi ha ningú lleig i tot depèn de qui mira.

Un gran llibre amb moltes sorpreses com les cobertes que hi ha sota la faixa, les guardes, el qüestionari del final, etc.

Un llibre “valent” recomanat per a infants a partir de vuit anys. Als pre-adolescents els pot anar de perles la lectura de determinats capítols relacionats amb els canvis físics i l’estètica corporal. Com ens indiquen a la contraportada: Per a nois baixets i noies altes i tothom que hi ha entremig.

LES DADES:
Títol: Anybody. Gras & prim & pelut & pelat: Un abecedari sobre tot el que interessa o preocupa del nostre cos.
Autora: Katharina von der Gathen
Il·lustradora: Anke Kuhl
Traductora: Anna Soler Horta
Editorial: Takatuka
Pàgines: 96
Barcelona, 2024

«Fora de lloc», a l’Ofici d’Educar

Ahir a l’Ofici d’Educar vam presentar «Fora de lloc», una aventura gràfica basada en una història real on ens parla d’una nena, la Jen, que ha de deixar la ciutat, els amics, els companys d’escola i marxar a viure amb la seva mare a un lloc nou.

Aquest lloc és una granja i allà haurà de fer feines com tenir cura d’un grapat de pollets i acompanyar la mare al mercat setmanal on patirà amb els problemes que té per calcular el canvi de les vendes i altres feines que li treuen el temps que vol dedicar a la seva veritable passió que és dibuixar.

El relat ens narra la relació de la Jen amb les dues filles d’en Walter, el nòvio de la seva mare i totes les peripècies que viuen durant l’estiu.

És una novel·la que enganxa molt als nois i noies d’entre nou i onze anys, al menys amb els que conec.
El tema central gira al voltant de la frustració que es genera en els infants quan veuen que no tenen control sobre la seva vida.

El llibre està editat per Barcanova i té 224 pàgines.

I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Fora de lloc” és:

Quina és la veritable passió de la Jen, la protagonista d’aquesta història?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat fins al diumenge 21 de gener.

Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú las novel·la «Patina» la Marta Fossas. L’ Enhorabona!

El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/fora-de-lloc-de-lucy-knisley/audio/1194105/

…………………………………………..
El temps de la promesa

Al mateix programa hem comptat amb una conversa amb la Marina Garcés, filòsofa, que ens parla del seu darrer llibre “El temps de la promesa” que comença amb una pregunta: “Quina és la darrera promesa important que heu fet o que us han fet? i on lamenta la banalització de la promesa, perquè prometre de debò implica un vincle, compromís i acció. Es pot viure sense promeses? Quin és el preu de ser fidel o de trair una promesa? Quina és la força d’una promesa incomplerta?

Podeu sentir tot el programa a:
https://www.ccma.cat/3cat/els-10-pilars-de-la-promesa-segons-marina-garces/audio/1194108/

«La inclusió en la literatura infantil» a la revista GUIX

A la majoria de grups classe hi ha alumnes amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, de l’amic, del veí, de la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Però, l’escola actual, és inclusiva? Al nostre país, l’escola és obligatòria per a tots els infants. Sortosament, des de fa molts anys. Pel que fa als nois i noies amb alguna dificultat, els suports que han anat oferint les administracions educatives han anat variant de model, també des de l’administració sanitària. Segur que us sonen paraules com rehabilitació, integració, aules d’educació especial, Usee, Siei, etc. En general, són avenços i millores encaminades a que l’escola sigui plenament inclusiva i, de retruc, beneficiï a tothom, independentment de la seva realitat personal, social o territorial.

La idea d’escola inclusiva té com a objectiu que tots els alumnes desenvolupin el seu potencial al màxim. A més, els mestres hem comprovat que els infants amb necessitats educatives especials en surten beneficiats quan estan integrats a l’aula ordinària. Els altres nois i noies no veuen ressentida la seva qualitat d’aprenentatge, i adquireixen valors vinculats a la tolerància i la capacitat d’integració. Tots els alumnes en resulten beneficiats.

Mirant al futur, dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, ens fixem en el quart dedicat a l’àmbit de l’educació que pretén “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”. S’insisteix en el concepte d’inclusió i afegim que tothom pot contribuir a que l’escola sigui més inclusiva i per això, cal parlar-ne a classe per garantir un clima escolar no discriminatori, respectant la diversitat, les necessitats i les capacitats de cada alumne.

És relativament senzill saber si la nostra escola és inclusiva o no. Només cal analitzar les mesures que la fan possible, com l’establiment d’un equip format per diferents professionals de suport als alumnes, el funcionament d’una aula d’acollida per als alumnes nouvinguts, l’ajuda que es proporciona a l’alumnat amb mobilitat reduïda (acollida a l’escola, acompanyament durant les sortides escolars), etc.

En l’article que publiquem a la GUIX (AULA, en castellà) núm. 504 de novembre de 2023 en parlem de tot plegat i presentem alguns llibres que tracten o inclouen protagonistes amb dificultats físiques o psíquiques, amb representacions positives. Hem titulat l’article com a Somiant amb el veloç Impala i el salvatge Mustang co ma homenatge personal al gran Gonzalo Moure, autor de “La meva Guia, el meu Capità”.

L’escola és, en teoria, inclusiva però encara ens queda molt de camí perquè aquest ideal esdevingui realitat. Una manera d’entendre com són els companys amb dificultats és parlar-ne i, en aquest sentit, la literatura infantil i juvenil és una bona aliada per aconseguir-ho.

«A la vora» un àlbum sobre límits que separen i marges que apropen

Viatjar en tren té la seva gràcia, sobretot si vas amb l’AVE, còmodament assegut i amb seient a la finestra. Res que s’assembli a Rodalies.

Dimarts passat vaig anar a Saragossa a la presentació del llibre “A la vora” una altra joia de l’Alfredo Soderguit, un autor uruguaià que ja ens va deixar entreveure la seva sensibilitat envers els temes socials a “Els capibares”.

Anavem mirant el paisatge, veient els núvols amb formes curioses, i en silenci perquè no hi ha xivarri en aquests cotxes i tothom s’està tranquil llegint als ordinadors portàtils o veient la pel·lícula a les pantalles del vagó (subtitulades i sense veu). M’acompanyava la Laura, mestra del grup de treball. Al nostre voltant hi havia, sobretot, homes amb corbata i dones amb vestits Armani que conviden a pensar en feines relacionades amb els negocis. Turistes, pocs. Els noranta minuts que separen l’estació de Sants de la de Delicias els vam ocupar tornant a llegir i analitzant l’exemplar de “A la vora”, fent un parell de Sudokus i comentant la novel·la Patina de Jason Reynolds.

Després, un taxi i cap a la llibreria Antígona on ens esperava l’Araya, editora d’Ekaré, acompanyada de l’Alfredo i la Mariale. Com que faltava una bona estona per a l’inici de la presentació ens vam asseure a la terrasseta d’un bar adjacent i li vam demanar a l’Alfredo que signes un exemplar per a la Mafalda, una nena de deu anys, alumna de la Laura, que ha muntat un club de fans d’“Els capibares”.

I després, a la feina. La sorpresa va ser que no van fer una presentació com les que estem acostumats a veure. No! El que van fer va ser un masterclass. Amb una generositat espaterrant van anar desgranant tot de detalls de la gestació del llibre, des del germen de la idea inicial, un viatge a Bogotà que va suposar l’espurna que va empènyer la imaginació per crear una història amb contingut i amb missatge potent.

Van explicar aspectes de cadascuna de les pàgines, el perquè de la opció de la perspectiva isomètrica, fent-nos adonar de detalls que van eliminar i de les incorporacions que s’anaven produint a mesura que la història anava creixent.

Em va agradar molt que recordessin la feina de l’equip d’Ekaré, sobretot de l’Alejandra Varela, perquè van fer una feina extraordinària acompanyant, suggerint o fent-los adonar com determinades idees milloren o entorpeixen el relat. Per exemple, la presència dels homes que inicialment apareixien i no aportaven res a la història, o la inclusió d’un gos que donava un toc de proximitat i empatia envers el lector. Bé, i altres detalls gràfics que complementen de manera precisa i acoten la mirada envers allò que és notable.

Aquest llibre té una lectura en capes. Cal provar-lo amb infants per veure la seva reacció. Segons l’edat és probable que es quedin amb una primera mirada del que significa l’amistat (temporal, d’estiueig en aquest cas) i els més grans podran fer una anàlisi social més profunda perquè el final no és feliç, precisament, i entra dins del que anomenaríem “realisme”.

De què va “A la vora”?

És un àlbum que té diverses parts ben marcades.

A la primera se’ns presenta la trobada, l’aproximació que fan dues noies de deu anys quan una d’elles, la Francisca, de família benestant, arriba a la casa d’estiueig i allà coneix l’Antònia que té la mateixa edat i viu a l’altra banda de la bardissa, juntament amb seva mare que és qui fa de masovera, si és pot dir així, i cuida del jardí i la casa de la família de la Francesca.

Són unes primeres pàgines amb poc text i unes il·lustracions que cal observar i analitzar per anar comprenent el relat. A la banda esquerra veiem la Francisca i a la pàgina de la dreta l’Antonia, cadascuna al seu món fins que arriba un moment que una d’elles creua la bardissa i es produeix la trobada.

La segona part ens mostra els dies següents i com “cada dia era una nova aventura” amb les dues noies jugant a tota mena de jocs i explicant-se secrets. És quan s’arriba a una doble pàgina que és l’expressió màxima d’amistat i de llibertat.

La tercera part es centra quan les dues noies fan la celebració del seu aniversari i ens mostra de quina forma tan diferent celebren una i altra la seva festa. A la de la Francesca hi és convidada, també l’Antònia. Hi ha una imatge colpidora amb un text a sota on llegim “L’Antònia i la seva mare van ser les últimes a anar-se’n”.


La festa de l’Antònia, en canvi, és diferent, una altra manera de celebrar l’aniversari, igualment alegre, igualment festiva.

A partir d’aquest moment, la vida d’ambdues noies se separa i anem veient com passen els anys per a una i per a l’altra. Amb uns detalls delicats i significatius.

El final és circular i obre la porta a uns diàlegs rics en opinions que segurament aniran al voltant de les experiències de cadascú i les similituds amb la pròpia vida.

Un àlbum que tindrà molt de recorregut i que val la pena llegir amb deteniment per no perdre tot el que en una segona o tercera lectura, pren sentit, com les mirades, els gestos, els objectes, etc.

Lectura recomanada a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: A la vora
Autor: Alfredo Soderguit
Il·lustrador: Alfredo Soderguit
Idea: Mariale Ariceta
Traductora: Clara Jubete
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2023

«L’any de les abelles», a l’Ofici d’Educar

Ahir a vam presentar “L’any de les abelles”, de Petra Postert, publicat per Takatuka. Una novel·la fascinant que agradarà molt als infants a partir de deu anys i també als adults.

Al web de l’editorial, llegim aquest breu resum:

En morir l’avi, el testament revela que deixa un rusc d’abelles a la seva neta, la Josy. La nena, que viu en una gran ciutat i d’abelles no en sap res de res, decideix quedar-se-les i, per primera vegada a la vida, entén què vol dir sentir passió per alguna cosa. Un dia de juny, però, la situació es complica. Una part de l’eixam s’escapa, la Josy es troba envoltada d’un núvol d’abelles i han de venir els bombers. La seva mare té clar que ha arribat el moment de desfer-se de l’eixam, però la Josy lluitarà per conservar-lo i acabarà descobrint la importància de les abelles en la història familiar.

La novel·la està ben pensada perquè ens parla d’una aventura de superació i ho amaneix amb una pila de coneixements sobre les abelles. I, es clar, això pot resultar complicat quan estem parlant de literatura per a infants perquè s’ensumen que els estàs portant per un camí que no els interessa. En canvi, l’autora del relat, la Petra Postert usa un truc força intel·ligent perquè situa l’acció en un període d’un any i cada capítol és un mes. D’aquesta manera, a cada capítol mentre explica la història de la protagonista, una nena de nom Josy, paral·lelament descriu què està passant al rusc d’abelles, aturant-se en el moment més rellevant.

M’ha agradat, també, que l’estil narratiu sigui descriptiu, evitant la humanització de les abelles, com sol passar en altres relats (penseu en Disney, per exemple, o en la coneguda abella Maia).

Pels qui no tenim gaire idea d’apicultura resulta extremadament didàctic descobrir aquest món tan curiós, amb paraules molt entenedores que s’allunyen del vocabulari especialitzat i ens acosten a unes descripcions ben pensades perquè les puguin entendre els infants, sense deixar de ser del tot correctes. Un llenguatge clar, un vocabulari adequat a l’edat i una lectura molt entretinguda.

Com a cada programa fem una pregunta relacionada i entre els participants triarem un a qui li regalarem el llibre del dia, gentilesa de l’editorial.

La pregunta del concurs és:

Com s’anomenen les cases que els apicultors fan per a les abelles?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 12 de març.

Al darrer concurs va resultar guanyadora la Katia Maier, que s’emporta el llibre “Mites al cel”. L’enhorabona!

Arrecades d’avellaner, una novel·la exigent

Imagineu l’escena: Un avi i la seva neta juguen a construir la maqueta d’un telefèric. Ho explica una guineu que també hi és per allà.

«Després d’esmorzar, l’avi Pere i la Lisa munten el telefèric. Estan molt concentrats, i jo estic asseguda amb el cap ben alt i les potes del davant ben estirades, a punt d’ajudar, si cal. I quan dono a l’avi el tornavís que ha caigut a terra, em fa dues moixaines com quan al bosc em cauen dues arracades d’avellaner. Els dits de la Lisa, envermellits per la força, aguanten el cable que l’avi passa per la corriola…»

La Ketti és la guineu amiga de la Lisa, la noia que té una vida ordenada i conviu amb el pare, la mare, l’àvia, l’avi i una pila de joguines que li serveixen per construir un món oníric que li serveix per experimentar i l’ajuden a créixer. Tot va bé fins el dia que la mare els comunica que li han ofert una feina lluny, molt lluny, de casa seva. A Hong Kong, precisament. En aquest moment, la vida de la Lisa comença a canviar.

La novel·la que ha bastit la Montse Homs requereix per part del jove lector posar atenció als diferents registres i canvis d’escenaris que van del real a l’imaginari. L’esforç per seguir la història s’ho val perquè ens situa davant d’una aquelles situacions on aparentment no hi passa gran cosa però és un moment iniciàtic (si ho podem descriure així) i de creixement de la noia però també de la resta de la família.

El vocabulari és molt acurat. Les frases són curtes, ben pensada, amb diàlegs quan cal avançar el ritme i també amb descripcions de llocs reals que, si no es coneixen, són un repte per esbrinar on se situa l’acció.

L’obra «Arracades d’avellaner» va ser mereixedora del Premi Guillem Cifre de Colonya 2020.

Lectura recomanada per a cicle superior.

Podeu llegir un capítol clicant aquí

LES DADES:
Títol: Arracades d’avellaner
Autora: Montse Homs
Il·lustradora: Cristina Zafra
Pàgines: 152
Editorial: Barcanova
Barcelona, 2020

Al web de l’editorial Barcanova podem llegir:

Arracades d’avellaner és una novel·la de base realista amb tocs de fantasia protagonitzada per una nena de set anys, la Lisa, i la seva mascota, la Ketti, una guineu domesticada, que té dos anys.
La guineu és, precisament, la narradora dels esdeveniments i, com a les faules, ens apareix gairebé humanitzada. La Lisa viu en una mena de paradís o de bombolla idíl·lica (família, entorn natural i social, joguines…) que de cop trontolla per un fet aparentment insignificant que ho tensa tot. La tendresa i la placidesa que fins en aquell moment ho havien dominat tot esdevenen incertesa i temor, sensacions que afecten la vida familiar, i sobretot la Lisa, que emmalalteix i tot. La Ketti i l’avi Pere seran fonamentals a l’hora de superar-ho i tornar les aigües a port. En tot el relat, les transicions entre el que és real i que és pura fantasia se succeeixen d’una forma tranquil·la i, per al lector, encisadora.
Aquesta obra està adreçada al públic lector a partir de 10 anys i va acompanyada d’unes il·lustracions en blanc i negre de Cristina Zafra, que ha sabut reflectir amb mestria aquest món ple de fantasia que relata Montse Homs.
Fa uns mesos, quan es va comunicar la decisió del jurat, es va destacar “la poeticitat de la llengua, la riquesa de les descripcions, el bon enllaç dels diversos recursos literaris utilitzats, la versemblança dels ambients creats encara que siguin imaginaris i, especialment, la capacitat de l’autora de combinar fantasia i realitat en línia amb la millor literatura infantil universal”. Els que han tingut la sort de llegir ja aquesta obra diuen que “segueix el mestratge dels grans autors de la literatura, aquells que narren una realitat farcida de fantasia i imaginació com Jack London, Lewis Carrol, Antoine Saint-Exupéry o Pere Calders”.

 

L’Ari Mendoza i en Dante Quintana descobreixen els secrets de l’univers i molt més

Hi ha llibres que els llegeixes perquè algú amb més criteri que tu te’l recomana, però, de vegades, tafanejant per la llibreria, una portada et crida l’atenció i sense saber-ne res, vas i te’l fires. Això em va passar amb aquesta portada tant bonica.
El llibre està escrit d’una manera molt cinematogràfica, amb diàlegs que fan que les pàgines passin molt de pressa. Ritme, ritme, ritme, imatges i personatges ben definits i impactants.

La història d’«Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers» està situada a l’any 1987 i se centra en un noi mexicà, de nom Aristòtil. És un jove força solitari i que té una família complicada, amb un pare trist que no parla gaire i que viu dels records de la Guerra de Vietnam i alguns secrets que el fan ser com és, un germà gran, que està a la presó i del qual ningú no en parla, i una mare, professora d’institut, molt activa amb les causes veïnals.

Un dia, a la piscina, l’Aristòtil coincideix amb un altre noi de la seva edat, de nom Dante, i fan amistat. Ambdós tenen 15 anys però són molt diferents de caràcter. En Dante és curiós, xerraire, el seu aspecte físic i el color de la seva pell fan que no sembli el típic noi mexicà, i, a més, se sent allunyat de la seva comunitat cultural.

Avançada la novel·la, en Dante li revela a Ari que li agraden els nois i això, a la comunitat mexicana no resulta gaire escaient. De totes formes, la relació dels dos nois es bella i els obliga a mirar-se dins seu per trobar el consol, l’amistat i l’ajuda que els caldrà per superar els obstacles que s’aniran trobant (accidents, allunyaments, etc).
A la novel·la, l’autor cola temes musicals de l’època i novel·les mítiques que potser els lectors de secundària no coneixeran, però seran un bon motiu per atansar-s’hi a les grans obres de la literatura universal com «Guerra i pau» o «El cor de les tenebres», entre d’altres.

Aquest relat és valent i compromès. Afronta temes com el tabaquisme o la masturbació que obren la porta a converses serioses entre els joves.
Potser li sobren algunes pàgines perquè hi ha passatges que són repetitius en excés. També hagués estat bé nomenar d’una altra manera els capítols; això d’un, dos, tres, quatre, cinc, … està poc treballat, al meu entendre.
M’ha recordat, pel tema i per la manera com està escrit, a «la increïble història de… El noi del vestit» de David Walliams.

A la contraportada podem llegir:

 

Lectura recomanada per als alumnes de tercer i quart de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Aristòtil i Dante descobreixen els secrets de l’univers.
Autor: Benjamín Alire
Traductora: Maria Climent
Editorial: L’altra tribu
Pàgines: 344
Barcelona, 2019