M’agraden els llibres il·lustrats per en Sydney Smith. El primer «Un camí de flors» ja el vam comentar en aquest blog. El segon, «Pueblo frente al mar», també. Ambdós em van atrapar des del primer moment, només veient la portada.

En canvi, amb «Perdut a la ciutat» m’ha passat una cosa ben curiosa.
Una companya mestra me’l va recomanar i em va dir que li havien concedit el premi al millor llibre il·lustrat als Estats Units. El vaig comprar, el vaig llegir i no em va arribar. Pot passar. Influeixen les expectatives que hi poses, l’estat d’ànim d’aquell dia, etc.
Però convé donar-li una segona i una tercera oportunitat i llavors, un dia, t’adones de què s’amaga darrera de les imatges, què no has vist, entens el ritme narratiu i comences a veure detalls que abans ni t’havies imaginat. És el que m’ha succeït amb «Perdut a la ciutat».

Comencem per la portada. Sembla una portada poc atractiva. Només es veu un nen dins d’un autobús i, aparentment, poca cosa més. Però quan t’hi fixes llavors captes el seu encant i entens el que t’està dient l’autor. És quan perceps que també hi ha unes ombres dels passatgers que s’estan dempeus al passadís del bus, i albires que a l’altra banda del carrer s’intueix un rètol de color vermell. Entens que les taques de color blanc representen volves de neu i, com que vius en una ciutat també grisa, comprens perquè la portada és grisa.
Però encara hi ha més perquè resulta que l’autor ha plasmat al vidre de la finestra tot el que es reflecteix i així, veiem els edificis i els cotxes que estan darrera del lector que actua com a observador. Fantàstic. Imperceptible potser, però genial.

El llibre explica el recorregut que fa un nen per una ciutat a la recerca de no sabem ben bé què (al final ho descobrirem) i els perills que pot trobar. Per exemple, diu:

Els carrerons poden ser bones dreceres.
Però no passis per aquest.
És massa fosc.

I la imatge ens presenta un carreró d’una gran ciutat, reconeixible per molts de nosaltres (ombres, brutícia, gots buits escampats pel terra, una bossa de plàstic enganxada a la branca d’un arbre, finestres amb reixa, etc.)

És la ciutat que ens atemoreix i ens fa petits. Mireu aquestes dues pàgines i noteu la sensació d’angoixa del nen que sembla buscar algú, des de la finestra del bus.

O aquesta altra, de la imatge esquarterada reflectida en una façana de vidre. Inquietant.

És un llibre que expressa perfectament el que és una ciutat, a l’hivern, i del que significa per a un infant. Començo a entendre’l. Encara no acabo de veure clar que la veu narrativa sigui la de l’infant però li donaré unes voltes i potser, només potser, ho esbrinaré.

De què va “perdut a la ciutat”? Mireu què diuen els de l’editorial:

En un dia de neu, un nen salta d’un bus i camina entre edificis altíssims, parcs i carrers plens de gom a gom. No sabem cap a on es dirigeix ni per què. Caminar sol per la gran ciutat pot ser aterridor si ets petit. «La gent no et veu i el soroll és tan fort que sovint espanta. Fins i tot és difícil saber cap a on anar o què fer.»
Per això, a mesura que recorre el barri, el protagonista observa atentament el que l’envolta i es dedica a donar amables consells a un amic que no veiem, però que intuïm. Aquestes recomanacions inclouen algunes precaucions que cal prendre en aquest laberint de carrers i bullici, a més d’indicacions clares sobre quins són els racons on segur que podrà trobar una cara amable, escalfar-se els dies de fred o escoltar música…
Quan el nen torna cap a casa —el lloc més segur i tranquil— la història fa un gir i descobrim què era el que estava buscant i no trobava mentre caminava sota la neu.

Deixeu-vos endur pel clima que transmeten les aquarel·les i les tintes de les pàgines que semblen esbossos, de les que semblen tretes de fotografies i de les que ens transporten a un dia d’hivern, fred i amb neu, d’una ciutat qualsevol.

Lectura recomanada per a cicle inicial

LES DADES:
Títol: Perdut a la ciutat
Autor i il·lustrador: Sydney Smith
Traductora: Andrea Bescós
Editorial: Libros del zorro rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2020