by

«El gat rumberu», un relat alegre

Definir la música és difícil. Cadascú la vivim segons els nostres gustos, segons el moment i la gent que ens acompanya. Una cosa sí que tenim en comú i és que la música ens transmet emocions. No importa si es tracta d’un concert en una sala petita, o en un gran estadi, no importa sí és en directe, a casa o mentre conduïm. Sempre ens emociona.

Ho saben molt bé a l’editorial Nanit, especialistes en posar a mans dels infants i joves contes basats en texts de lletres de cançons més o menys conegudes. Al seu catàleg trobem al Doctor Prat, a Sopa de Cabra, als Pets, a Roba Estesa, a Oques Grasses, a Xiula, als Catarres, a Txarango i altres cantautors i grups que comparteixen el fet que són artistes de casa nostra.

L’últim que han editat m’ha arribat especialment. És «El gat rumberu» i està inspirat en una peça del grup “La pegatina”. Recordo l’última vegada que els vaig veure. Va ser a Bilbao, en plena “Semana grande” (abans del confinament), en una esplanada gran a tocar del Guggenheim. Aquell concert era gratuït i la munió de gent que emplenava l’espai depassava les deu mil persones, pel cap baix. Va ser un espectacle gran, amb molta llum i color.

De què va “El gat rumberu”? Ja us ho podeu imaginar. És la vida d’un gat (la setena vida, per cert) que explica que ha tingut molts oficis, ha fet de pagès, d’advocat, de poeta, de bomber i de estudiant però cap d’ells li ha agradat tant com el de tocar la guitarra i fer ballar a la gent. És el gat rumberu!

A Barcelona, especialment, la rumba té molts seguidors. Els concerts de “Sabor de gràcia” són ben coneguts i emplenen teatres i places. Els més grans vam seguir als mítics “Ai, ai, ai” i encara recordem a Peret o al Pescailla, però sobretot, sobretot, sobretot, ens emocionem en sentir a parlar de l’autèntic Gat Rumberu, aquell argentí que s’instal·là al barri de Gràcia i tocava a l’antiga sala Zeleste amb grups de rock laietà. El Gato Pérez, que així es feia dir, va fer peces que encara es recorden i que en sentir-les no pots deixar de moure els peus. Proveu amb “Barca, cielo y ola”, per exemple.

Les il·lustracions d’aquest llibre són genials i l’Anna Aparicio ha sabut trobar el to del relat, amb una primera part amb el gat a tot color i un fons esmorteït, avorrit, que a les darrers pàgines és un esclat de colors tropicals, càlids, que emplenen les dobles pàgines en un festival de personatges que ens contaminen de la seva alegria. Brillant.

Al final hi ha un codi QR que ens permet sentir la cançó cantada per “la Pegatina” i també trobem propostes de lectura.

Visiteu el web de l’editorial (https://www.nanit.cat/)perquè està ben parit i aporta moltíssima informació.

LES DADES

Títol: El gat rumberu (una cançó contada de La Pegatina)

Escrit per Laia Figueres i Núria Puyuelo

Il·lustradora: Anna Aparicio

Editorial: Nanit

Pàgines: 32

Barcelona, 2021

by

Lectures per habitar les ciutats

Fa uns mesos, en una visita familiar a Galícia, li vaig preguntar a la meva neta de sis anys si sabia qui era la Rosalía. En el meu interior donava per fet que entendria que em referia a la cantant de moda entre el jovent. La meva sorpresa va ser quan em va contestar que sí, que a l’escola havien llegit poemes seus i la mestra els havia explicat qui era. Rosalía de Castro —em respongué— té una estàtua aquí a la vora, al Parque da Alameda.

L’anècdota em va recordar aquella altra d’un mestre que veient un nen al sorral de l’escola fent una pila amb la terra, el va animar dient-li que aquella muntanya li estava quedant molt bonica. El nen, amb cara d’estupefacció, se’l mirà i li digué que no era una muntanya, que estava fent un volcà. Això va passar a Tenerife, on la presència del Teide és notòria des de qualsevol lloc de l’illa.
Són només dos exemples de com el lloc on vivim ens condiciona i, per tant, cal conèixer-lo per estimar-lo.
Si pregunteu als alumnes on viuen, la majoria saben l’adreça (carrer, número, pis, porta):
—Jo visc al carrer Joan Maragall
—Jo, al carrer Trece Rosas
—El meu es diu Elcano
però quan els demaneu si coneixen qui era el personatge que dona nom al carrer, la negativa és la resposta habitual. Per això, convé llegir llegir llibres que mostrin als nens com són les ciutats, com podrien ser més boniques, perquè els ajudem a ser ciutadans més amables, solidaris i ecologistes, els ajudem a sentir-se segurs, a ser capaços de triar les seves activitats i el seu ritme de vida, a gaudir i participar de la vida social.

A la revista GUIX d’aquest mes presentem lectures que permeten comparar les ciutats de paper que ens mostren els autors amb les pròpies.Es tracta de fer preguntes perquè els infants pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes. Una de les activitats més reeixides que podem fer a l’escola és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habitem. Projectar passejades per aturar-nos a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que ens envolta, sorprendre’ns perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

Podeu llegir l’article a la GUIX núm 483 (AULA en castellà) d’aquest mes de novembre. Hi ha exemples de llibres que ajuden a estimar la ciutat on vivim.

La propera setmana, a l’Hospitalet presentem una “maleta pedagògica” per conèixer la nostra ciutat. Us n’informarem abastament!

by

«Astérix i el Griu», un western a l’est

Hi ha personatges que ens acompanyen tota la vida, com l’Àstèrix, l’Obèlix i tota la gent del poblet del nord habitat pels gals indomables. Amb ells hem passat molts bons moments i hem aprés, o ens han induït a cercar, episodis de la història, sempre en clau d’humor perquè els còmics d’aquesta sèrie són un divertiment. No s’acaba d’entendre perquè hi ha llocs, com el Canadà, que es van sentir ofesos per com es tracten —una mica al límit, i si es vol, amb poca traça— les qüestions relatives als indígenes. Però d’aquí a cremar els exemplar de l’Astèrix, em sembla que en van fet un gra massa.


El 39è llibre de la sèrie es titula “Astèrix i el Griu” i a la portada veiem el tòtem d’un Griu alçat enmig d’un paisatge nevat mentre l’Astèrix, muntat dalt d’un cavall, mira amb certa preocupació cap a la dreta (no sabem què ha vist) i l’Obèlix crida al seu gosset Ideafix, que sembla molt feliç enfilat dalt del tòtem. Ens preguntem on van aquest cop? Quina nova aventura els espera?

De seguida ho sabrem. Van a la terra dels sàrmates, una zona situada entre el que coneixem com a Rússia i Mongòlia i que al llibre anomenen “Barbàricum”.

El còmic segueix la línia dels anteriors però amb correcció política i tocs d’ecologisme i feminisme.

El Griu és un ésser mitològic que els romans creien que existia realment com els unicorns. A la rondallística catalana també el trobem. En algunes rondalles recollides per Joan Amades, per exemple.
No poden faltar els romans, és clar, amb el seu afany de conquerir territoris llunyans. En aquesta aventura se les veuran amb els sàrmates, un poble nòmada que va viure al nord del mar Negre des del VII aC fins al VI dC. Son els avantpassats dels actuals eslaus.

L’autor del text, en Jean-Yves Ferri i l’il·lustrador, en Didier Conrad, han fet una bona feina en aquest àlbum que agradarà als milions de seguidors dels gals irreductibles que estem arreu del món i que encara recordem a l’Albert Uderzo, mort el març de 2020 en plena pandèmia.
Sens dubte, “Astèrix i el Griu” serà un bon regal per aquestes festes nadalenques.

LES DADES:
Títol: Astèrix i el Griu
Text: Jean-Yves ferri
Dibuixos: Didier Conrad
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: Bruño
Pàgines: 48
Madrid, 2021

by

Vivint l’aventura d’anar a caçar un ós

Durant els mesos de confinament, a l’inici de la pandèmia l’any 2020, es va fer popular un joc inspirat en el llibre «Anem a caçar un ós» que consistia en amagar ossos de peluix a diferents llocs de la casa i anar a buscar-los.

«Anem a caçar un ós» és un dels llibres més llegits des que es va publicar fa 30 anys i explica la història d’uns germans que surten a caçar un ós. Se senten valents i forts i caminen travessant paisatges diversos: un camp d’herba, un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu fins arribar, finalment, a la cova de l’os, fosca i profunda.

És un llibre de gran format, amb onomatopeies i frases que es repeteixen a cada escenari:
Anem a caçar un os, i en volem un de gros.
Qui té por de l’ós dolent? Ningú!
Som molt i molt valents!

Les precioses il·lustracions de Helen Oxenbury combinen pàgines a carbonet, en blanc i negre, amb altres amb aquarel·les, a color. Li confereixen vida a la narració.

El llibre d’en Michael Rosen ens permet fer un munt d’accions relacionades amb totes les àrees de coneixement.

A la revista GUIX D’INFANTIL (AULA DE INFANTIL, en castellà) expliquem com el presentem a l’escola i quines accions ens ha anant bé. Ho podeu llegir a les revistes núm. 112 que corresponen als mesos de novembre-desembre.

by

«Clown», el pallasso que esdevé un heroi

Fa vint-i cinc anys es va publicar en anglès aquest «Clown» que, ara, amb bon encert, podem trobar a casa nostra.

Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules, de manera que saber llegir les imatges és bàsic per entendre la història d’aquest pallasso.

«Clown» té el traç i l’estil particular d’en Quentin Blake, conegut sobretot perquè va il·lustrar les obres d’en Roald Dahl però també per alguns altres llibres memorables —recordem «Mister Magnolia» o «La barca voladora», per exemple— avui difícils de trobar.

Explica les peripècies d’un pallasso de peluix que és llençat a les escombraries, juntament amb altres joguines, i de com se les empesca per trobar una família que el torni a acollir, a ell i a la resta de peluixos.

La història és “llegeix” prou bé i és ideal per aquestes properes dates en què se’ns en va el mon de vista i consumim més del que toca. Una bona lectura per parlar de reciclatge, d’amistats, de valors.

I no us espanteu perquè els llibres sense text ens permeten explicar la història una i mil vegades i anar canviant el relat afegint o traient detalls que ens interessi destacar o no. Per exemple, si mirem la primera imatge podeu explicar qui és aquesta dona que baixa les escales amb posat seriós… Potser és la mare? O l’àvia? Sembla enfadada? O només fa cara avorrida, fastiguejada o cansada? On viu? Què hi té a les mans? Veieu el pallasso? Etc.

Els qui teniu por als pallassos, també teniu oportunitat de veure la part humana del personatge, més enllà de la seva vis còmica.

Els fans d’un altre imprescindible com és el «Monky» de Dieter Shubert, podeu fer un exercici de comparació i trobar les similituds perquè n’hi ha un bon grapat.

Felicitem a les editores de Meraki per aquest nou camí que han començat. Amb tota certesa, ens faran arribar bones lectures per als nostres alumnes.

I felicitem a Quentin Blake perquè segueix en forma als seus 88 anys.

Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Clown
Autor: Quentin Blake
Il·lustrador: Quentin Blake
Editorial: Meraki
Pàgines: 32
La Seu d’Urgell, 2021

by

La biblioteca dels llibres prohibits a L’ofici d’educar

Ahir a “L’ofici d’educar” vam presentar el llibre «L’Amy i la biblioteca secreta» d’Alan Gratz, publicat per Takatuka que ens explica com una nena, l’Amy, que fa 4t de primària en una escola dels Estats Units, cada setmana va a la biblioteca a buscar el seu llibre preferit però un dia la bibliotecària li diu que no pot ser perquè, segons el Consell Escolar, no és adequat i l’han hagut de retirar. A partir d’aquell moment l’Amy va recollint tots els llibres prohibits que pot i fa una biblioteca paral·lela, amagada al seu armariet, aquella taquilla que tenen els infants al passadís i on guarden les seves pertinences. Un llibre molt recomanable.

Com cada quinzena llancem un repte relacionat amb la lectura, una pregunta que aquesta setmana és:
Quin és el llibre preferit de l’Amy?

Si ho sabeu i voleu participar envieu la resposta a loficideducar@ccma.cat; teniu temps fins diumenge dia 21 de novembre.

A l’anterior concurs va resultar guanyadora la família d’en Marc, el Lluc i el Robin.

L’audio de la secció:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/lamy-i-la-biblioteca-secreta-dalan-gratz/audio/1115193/

En aquest mateix programa es va parlar de videojocs i d’addiccions. Molt interessant perquè resulta que durant el confinament es va disparar el consum de videojocs entre els menors. Alguns se n’han desenganxat, uns altres s’hi han quedat atrapats, amb baralles diàries a casa, i Es va parlar del primer cas d’ingrés d’un menor per addicció al Fortnite a Espanya i de com diversos estudis científics avalen que els videojocs estan deteriorant la salut física i emocional dels menors.

Vam comptar amb les opinions sàvies del psiquiatre del menor ingressat per addicció al Fornite, Matías Real-López, de l’Hospital Provincial de Castelló; amb Gabriela Paoli, psicòloga clínica, experta en addiccions tecnològiques i autora de “Salut digital”, i amb Francesc Canals, corresponsal a la Xina de Catalunya Ràdio, perquè avalués la mesura de restringir el temps de videojocs als menors que s’ha implantat a la Xina.

Podeu sentir tot el programa a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/videojocs-dissenyats-per-enganxar-els-millors-cervells-del-mon-hi-treballen-nit-i-dia/audio/1115195/

by

«Un dia diferent per al senyor Amos McGee», un relat tranquil

Quina alegria quan veus reeditat un dels imprescindibles! Recordo quan va sortir «Un dia diferente para el señor Amos» fa onze anys. Només en castellà. A l’escola el vam explicar moltes vegades i és una d’aquelles històries amoroses i tendres, amb unes imatges atractives que conviden a la reflexió. Un llibre que agradava força als infants de primer de primària.

Ara, l’editorial EntreDos l’ha recuperat (estava exhaurit) i l’ha traduït al català amb el títol complet, afegint el cognom McGee que recorda la cançó de la Janis Joplin.

La coberta ja ens indica de què pot anar la cosa. Veiem un senyor amb una cara molt amable —el nas vermell indica que està refredat— vestit amb pijama que ens fa entendre que és a casa seva. Juga a cartes amb un elefant i un pingüí que no sabem què hi fan a casa del senyor Amos. També hi ha un ratolí que aguanta un globus vermell.

Encuriosits, obrim el llibre i anem seguint la peripècia. El relat explica que el senyor Amos McGee és un home gran que està content amb la seva vida metòdica i rutinària. Les primeres pàgines ens mostren què fa i així sabem que treballa al zoo. Té molta feina, molta, però també té temps per jugar a escacs amb l’elefant, fer una cursa de velocitat amb la tortuga, asseure’s en silenci al costat del pingüí, deixar-li un mocador al rinoceront refredat i llegir un conte a l’òliba.

Fins que un bon dia, el senyor Amos no es troba bé i no va a la feina. En aquest punt, el relat fa un gir i veiem als animals preocupats pel que pugui haver passat. Les il·lustracions són boniques i palesen l’ambient tranquil, potser una mica avorrit, de tot plegat.

El que veiem a continuació resulta emotiu. Els animals agafant l’autobús número 5 i anant a visitat el seu amic malalt.
Un text que es llegeix bé i unes imatges que conviden a mirar els molts detalls de cada pàgina. L’expressió de les cares, les sabatilles del senyor Amos, el ratolí sota el llit, el globus, etc. Tot respira amabilitat.

Aquest relat va ser mereixedor d’una medalla Caldecott. Merescuda.
Recomanat per a infants a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Un dia diferent per al senyor Amos McGee
Autor: Philip C. Stead
Il·lustradora: Erin E. Stead
Traductor: Carlos Mayor
Editorial: EntreDos
Pàgines: 36
Blanes, 2021

by

Una recreació de l’Abcedari solidari de Martí i Pol

Com a inici del Festival Acròbates, divendres passat es va inaugurar l’exposició ABECEDARI SOLIDARI. Homenatge a Miquel Martí i Pol.

Es tracta d’una exposició col·lectiva d’artistes visuals en la que cadascú, amb el seu estil personal, recrea un haikú del llibre que va escriure Miquel Martí i Pol «ABCEDARI. Una joia solidària»

A més a més dels artistes, a cadascuna de les lletres hi ha un text d’un escriptor o poeta que realitza la seva pròpia interpretació.
L’exposició estarà al hall de l’Auditori Barradas (a la rambla Just Oliveres de l’Hospitalet) del 5 al 28 de novembre.

En arribar, abans d’entrar, ja et feien feliç projectant sobre el teu cos i recitant-te un poema d’algun poeta català. Jo vaig triar un d’en Vinyoli.


A dins de la Sala Barradas hi ha l’exposició i val la pena fer-li una visita i deixar-se seduir pels haikus del poeta i per la magnífica posada en escena dels quadres i altres instal·lacions plàstiques.

Hi van haver uns parlaments dels professionals que ho pensat i dissenyat i també em va agradar veure a en Ramon Besora, instigador del llibre original, que va explicar algunes de les anècdotes que van originar aquest “Abecedari”.


Si teniu oportunitat passeu a fer un tomb i si, esteu a prop de l’Hospitalet i us acosteu amb els vostres alumnes, segur que serà una visita emotiva i profitosa.

Què és el festival Acròbates?
Una xarxa de les propostes pensades perquè arribin a tot tipus de públic: recitals poètics, espectacles inèdits pensats per presentar-se en centres culturals i teatres, espectacles de petit i gran format que tenen acollida al Teatre Joventut i a l’Auditori Barradas, concerts de proximitat a l’Oncle Jack i presentacions de llibres a la Llibreria Llavors, a més d’algunes activitats que es presentaran de manera virtual des de les xarxes socials del festival. Els vermuts poètics i les activitats de l’Acròbates Kids tindran seu a les diferents biblioteques de la ciutat.

Veieu tota la programació clicant a:
http://facrobates.com/programacio-2020/

by

«La giganta», un conte de transformacions

«La giganta» és un relat preciós que ens ofereix l’escriptora sueca Anna Höglund per a gaudi dels narradors de contes que volten per biblioteques, escoles i festes diverses.

Crec que l’autora parteix d’un relat popular al seu país i que l’ha recreat a la seva manera delicada i efectiva.

Hi ha una nena i el seu pare que és un cavaller que surt a lluitar contra una geganta que té atemorida la població. La geganta és capaç de convertir en pedra a tothom qui la miri. Aquí la referència a la mitologia és evident i recordem la Medusa que va ser vençuda per Perseu.

El relat flueix molt bé i seguim a la noia en el seu periple a la recerca del pare que no torna.

Hi ha algunes pàgines que són una pura delícia. Mireu, per exemple, aquesta:

Emotiu, oi?

El conte és ple de símbols ( el viatge, la trobada amb la vella auxiliadora que li facilitarà l’objecte que la protegirà de la geganta, el mirallet, el bosc, la transformació, etc.)

M’ha agradat la idea que sigui un personatge femení qui aconsegueix vèncer la geganta, allà on el seu pare, el valent guerrer ha fracassat. I a més, sense violència, emprant l’astúcia per enganyar la geganta.

Les il·lustracions semblen fetes amb litografies i acolorides amb posterioritat amb llapis, creant un efecte molt bonic.

Ah! I quan tanques el llibre i veus la contracoberta amb el mirall que et reflecteix la teva cara difuminada, llavors ho acabes d’entendre tot.

Un bon llibre que és adient per a infants de cicle inicial però que també pot ser explicat, a manera de narració oral, als infants de cicle infantil.

LES DADES:
Títol: La geganta
Autora: Anna Höglund
Il·lustradora: Anna Höglund
Traductores: Amanda Eda Monjonell i Dea Marie
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2021

Les primeres pàgines:

https://issuu.com/ekare/docs/lagiganta_issuu

by

«La lavandera de San Simón», una joia il·lustrada

Hi ha llibres que poden resultar incòmodes però són absolutament necessaris. He llegit un d’aquests. L’ha escrit l’Eva Mejuto, de qui ja vam referenciar el seu «22 segundos». M’ha trasbalsat molt.

Primer perquè està basat en un fet real, un capítol fosc de la nostra història que desconeixia i que m’ha fet recordar una conversa amb el meu cosí Miquel, quan em digué que s’havien trobat les restes d’un parent que va acabar, com tants altres durant la Guerra Civil, a la cuneta, a prop del poble.

Segon, perquè el relat és semblant a una novel·la d’en Miquel Rayó —El camí del far— que situa els fets en una illa, probablement del Mediterrani. En aquest cas, l’Eva assenyala i documenta perfectament on va passar i què va passar. Ens narra, de manera ficcionada uns moments dramàtics que tingueren lloc a l’illa de San Simón, a prop de Vigo.

Tercer, perquè ho descriu tan bé i les il·lustracions de la Bea Gregores són tan encertades que ens ho fan viure talment com si fos una pel·lícula. Ves que no hi hagi qui tingui el mateix pensament i la faci! Estaria bé. Si visquéssim als USA segur que ja la tindríem.

I quart, per la bona feina de l’editorial Lóguez. El disseny, el format, les guardes, el paper aspre, la tipografia, tot és formidable.

De què va «La lavandera de San Simón»?

En paraules de l’Eva que podeu trobar al blog que complementa el relat (http://sansimon.evamejuto.com/):

San Simón va ser presó i camp de concentració franquista, entre 1936 i 1943. Es calcula que uns sis mil homes van ser empresonats a l’illa, que fins aleshores havia estat convent.

Durant aquest període, es calcula que uns set-cents homes van morir a l’illa de malalties i desnutrició, a causa de les terribles condicions d’acumulació, falta d’higiene i alimentació, així com pels treballs forçats a què van ser sotmesos.

Mares, germanes, dones, fills i filles viatjaven d’arreu de Galícia i portaven als seus éssers estimats roba, menjar i una breu peça de companyia i afecte.

Als voltants es va crear una xarxa de cooperació, gent generosa i valenta que va decidir arriscar la seva pròpia vida per ajudar els presos, portant-los roba, menjar, mantes i cartes de familiars, sovint amagades entre la roba.

«La lavandera de San Simón» vol explicar, amb paraules i imatges, un tros d’aquestes històries silenciades, de dones resistents que han lluitat, des del dia a dia, contra la barbàrie i la injustícia. Pràcticament cap de les dones que va viure aquells temps ja està amb nosaltres: que la seva feina, la seva lluita i el seu patiment per un món més just, lliure i millor no caiguin en l’oblit.

Les il·lustracions de la Bea Gregores són formidables, especialment l’ús del color. Quedeu-vos també amb el simbolisme de l’ocellet que apareix a totes la pàgines.

Absolutament recomanable per a l’alumnat de l’ESO.

La propera vegada que vagi a Galícia, visita obligada a San Simón.

LES DADES:
Títol: la lavandera de San Simón
Autora: Eva Mejuto
Il·lustradora: Bea Gregores
Traductora: Eva Mejuto
Editorial: Lóguez
Pàgines: 40
Santa Marta de Tormes (Salamanca), 2021

Veieu-ne l’ISSUE:
https://issuu.com/loguezediciones/docs/la_lavandera_de_s._sim_n