Ben aviat començarem a veure els contenidors plens de caixes de cartró. Són els embolcalls de les joguines noves que han arribat a les cases dels veïns que tenen criatures.
Inevitablement, també veiem joguines velles i atrotinades mancades de peces, brutes o que pertanyien a infants que s’han fet grans. Fa una mica de pena.
«El nou» és un àlbum escrit i il·lustrat per la parella italiana Vecchini i Sualzo que ens explica precisament què passa a una casa on ha arribat el “nou”.
Les joguines estan amoïnades i tenen por que l’infant que juga amb elles les deixi de banda. No sabem qui és el nou però imaginem una joguina moderna, un superheroi, un robot o una mena de Buzz Lightyear que desbancarà als altres.
Les joguines s’imaginen que “el nou” serà més suau que el Xaiet, amb més coloraines que el Pop, amb un nas més bonic que el de l’Elefant, que no ha tingut cap accident com el gos Salsitxa amb el seu pedaç, que tindrà una cua més graciosa que la del Porquet, i unes orelles més llargues que la del Conill esgarriat. La seva preocupació creix quan el el Tatano els diu que “El Nou és fantàstic!“
És un molt bon llibre per als nois i noies de cicle infantil, amb una tendra història que ens parla de la importància de compartir i de saber acollir els canvis.
Els personatges (les joguines) són divertits i simpàtics i a la darrera pàgina hi ha una sorpresa que ens farà esbossar un somriure.
El relat està ben trenat perquè va pujant de to, en un continu crescendo que ens condueix, amb cert suspens, fins al bonic final.
Podeu escoltar la cançó original interpretada i cantada per Sualzo, l’il·lustrador. En italià:
Aquella nit, la Rosa de Cal Boté no va dormir tranquil•la. Quan les primeres llums del dia s’escolaven per la finestra i les campanes de l’església tocaven quarts de vuit, es va llevar rabent i va anar cap a la cuina.
Els pares preparaven l’esmorzar i, a fora, el gebre havia tacat de blanc l’herba del jardí. El termòmetre estava per sota del zero.
—Avui anirem a buscar el tió! —va exclamar, contenta— Ja ha vingut la padrina? —Està de camí. —va respondre la mare— Quan arribi, esmorzarem i sortirem cap al bosc. La padrina és la que coneix millor que ningú on podem trobar un bon tió. Recordo, quan jo tenia la teva edat, que anàvem a buscar herbes remeieres i anomenava totes les plantes i els arbres que trobàvem. També reconeixia, pel seu cant, una pila d’ocells com la mallerenga, el pinsà, el tord i altres. Si, per exemple, sentíem una cosa semblant a cra, cra, cra, deia «això es un corb», i no fallava.
La padrina Sisqueta va arribar carregada amb una bossa que contenia una olivera petita, dins d’un test. —Guaiteu que he portat! Una olivera arbequina —va dir, cofoia— farà un oli molt bo d’ací uns quants anys. —Padrina, que no anem a buscar un tió? —va preguntar la Rosa, nerviosa. —Sí, per això porto l’olivera, la necessitem per trobar el tió. —No ho entenc! —Quan arribem, t’ho explicaré. Au, anem, que el camí és llarg i és la primera vegada que vens. Avui t’estrenes com a caçadora de tions!
La Rosa, agafada de la mà de la padrina, caminava al davant del seguici, aturant-se de tant en tant per observar algun insecte o flairar l’olor de la farigola. Al darrera, els pares, carregats amb l’olivera i en Josep Maria, el germà gran, amb provisions per fer una aturada, si calia. Seguien el camí de la font, el que anava a tocar del riu, fins a arribar allà on es creuava amb un altre que s’allunyava en direcció a un turó amb un bosc ple d’arbres de diverses espècies.
—Ja hi som! Aquí plantarem l’olivera— La padrina assenyalà una petita clariana envoltada d’altres arbres— Rosa, mira, aquest pi el vam plantar quan el teu pare tenia la teva edat i, el faig que hi ha més amunt, el vaig plantar amb la meva mare quan jo tenia quatre anys. —Però, padrina, no ha crescut gaire, oi? I perquè ho fem tot això? No podem agafar un tió i tornar a casa? —Sí que podem, és clar, però no està bé. No podem venir a la muntanya i agafar el que vulguem. Hem de donar-li alguna cosa a canvi. Nosaltres agafem un tió i plantem una olivera. Ho entens? —Sí, però les oliveres triguem molt a créixer i no podrem disfrutar de les olives tan saboroses que deies. —No, nosaltres no, però no plantem l’olivera per a nosaltres, la plantem per als fills que tindràs i per als teus nets. Així ha estat sempre i així ha de continuar. Agafem alguna cosa del bosc i li donem una altra a canvi. I prou xerrameca, plantem l’olivera i després busquem un bon tió que ens cagui regals.
Van buscar un lloc addient, que tingués prou llum i van plantar la petita olivera. Després li van posar algunes pedres al voltant i van confiar que els senglars no vinguessin a destrossar-la. Caldria anar passant de tant en tant per comprovar que creixia bé.
Després van remenar per tot arreu a la recerca del tió. Fins i tot, la Rosa es va enfilar a la branca més altra d’un roure per veure si albirava alguna cosa. Res. Finalment, quan sentiren les campanes llunyanes de l’església tocar dos quarts de dotze, un lleu soroll els va alertar. Probablement serà una llebre —van pensar— però quan es van atansar el van veure. Era allà, amagat entre les herbes, un tió esperava que algú el trobés i el portés a casa.
—Visca! —va cridar la Rosa saltant d’alegria. —L’hem trobat! L’hem trobat! El cuidarem bé, oi padrina? —Sí, filleta, sí.
……………………………………………..
Aquest és el quart conte de la sèrie “Relats que el vent s’endugué”. El podeu trobar a lhdigital.cat. També podeu obrir el codi QR que apareix al diari en format paper. I el proper dimecres, llegiré el conte al programa sobre el món educatiu de la ciutat que condueix la Núria Toril a la televisió de l’Hospitalet: «AULA LH» que s’emet els dimecres a les 20h, a TV L’H.
D’aquesta iniciativa ja n’hem parlat en aquest blog però tornem a recordar que anirem fent trobades amb els autors i autores de l’Hospitalet. Demà, la primera de moltes altres que vindran.
Si voleu conèixer a tres de les nostres autores teniu l’oportunitat aquest dimarts 20 de desembre a les sis de la tarda a l’Espai Llamps i Centelles. (C/ Rosalia de Castro, 8 a l’Hospitalet), molt a prop de la biblioteca Tecla Sala.
I, per si no esteu al cas del projecte: Relats que el vent s’endugué Un cop al mes s’ha publicat al Diari de LH un relat breu d’un autor o autora de la ciutat, per accedir al relat hi ha a la web del Digita’l un banner i un anunci al diari. Un cop accediu a l’enllaç, a més del relat hi ha la presentació del projecte, una petita biografia de l’autor de la ciutat, l’enllaç de d’aquest autor a la pàgina de l’Hospitalet escriu (https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh)
Una de les pretensions és que qui aconsegueixi tres relats, vagi a la biblioteca de la ciutat que vulgui i li lliurarem un adhesiu. També estem programant una altra acció: fer una trobada amb els participants i que us pugui conèixer i conversar sobre l’obra dels autors i autores i sobre el fet lector en general. Es tractarà d’una tertúlia informal on es parli de literatura i del que ens vingui en gana. És això, senzillament una trobada per anar ampliant la família lectora hospitalenca.
Ara només cal que els relats passin de ma en ma, es llegeixin i es comentin. Des de l’organització de la “moguda” farem el que puguem per donar-li visibilitat a la iniciativa.
Si veniu demà, només podem garantir que passareu una bona estona.
Al còmic “Les XII proves d’Astèrix” l’heroi gal s’ha d’enfrontar a Kermes el persa, un llançador de javelina molt fort, un campió que ha aconseguit que el seu artefacte travessi mars i oceans. A les il·lustracions, Uderzo hi dibuixa un personatge amb un braç molt més desenvolupat que l’altre i això provoca que ens preguntem si l’Astèrix podrà vèncer aquest superatleta. És una imatge metafòrica que ens serveix per demanar-nos, també, què convé llegir més: llibres de ficció o llibres de no-ficció?
La resposta seria clara, perquè apostem, sobretot, per llegir, llegir el que sigui, llegir en llibertat. Volem que sigui l’infant qui triï, i és feina dels mestres oferir-li un ventall ampli de tota mena de documents perquè tingui l’oportunitat d’escollir allò que li interessi, que pugui aprofundir en els seus temes preferits i gaudir amb nous coneixements, ja siguin informacions pràctiques, poemes, aventures o còmics.
Entre els hàbits lectors dels infants es constata que, en general, llegeixen més obres de ficció que no pas informatives. La tendència, però, està canviant i, amb les noves maneres de fer a les escoles, els textos de coneixement estan substituint els tradicionals llibres de text. Els nois i les noies descobreixen que poden ser de bon llegir.
De llibres de coneixements o no-ficció en parlem a la revista GUIX núm. 494 de novembre de 2022. També ho podeu llegir en castellà a AULA núm 321.
A la mateixa revista GUIX, m’ha agradat llegir l’article de les estimades companyes del Moviment Educatiu de l’Alt Camp (MEAC) on expliquen la seva peripècia des que van néixer per incrementar i incentivar les activitats de formació i reflexió. El seu objectiu és clar: enriquir pedagògicament el territori tot compartint experiències mitjançant l’enxarxament de la comunitat educativa.
De mica en mica, el moviment ha anat trobant el seu lloc i va destacant per les activitats proposades, que gaudeixen de molt bona acollida. Des del primer moment vam pretendre que el MEAC fos un moviment estructurat i que rebés el reconeixement que mereixia. Felicitats per l’article, meaqueres!
Els llibres de Shinsuke Yoshitake solen ser una garantia d’èxit. Recordem «Ser o no ser… una poma», «Atascado», «Aquest robot soc jo» i altres.
L’octubre passat, l’editorial “Libros del zorro rojo” va publicar «Com serà el més enllà?» i a la ressenya que van fer expliquen el següent:
En Kenta descobreix un quadern ple de dibuixos i apunts del seu avi sobre «l’altre món», concretament, els seus plans per a després de morir. Aquesta llibreta reuneix un pla de viatge, l’equip imprescindible per gaudir del paradís, les coses en què li agradaria reencarnar-se, com imagina els déus i deesses, i fins i tot els seus models de tombes preferits.
«Com serà el més enllà?» és una lectura senzilla, agradable i, sobretot, divertida que explora les idees d’un avi sobre què passarà quan es mori. Un nen troba un quadern que va escriure el seu avi on explica com s’imagina que serà el que es trobarà quan mori, com quin serà l’equip que li caldrà per anar al cel, amb quins Déus es trobarà, quines coses li passaran, si va a l’infern, quina tomba li agradaria tenir, etc.
El nen llegeix el quadern i, al final, decideix que ell també pot escriure un quadern que reculli les idees sobre la mort, sobre què passa quan perdem algun ésser estimat.
M’ha agradat perquè de llibres sobre la mort n’hi ha moltíssims, tot i que el tema no és fàcil d’abordar a casa o a l’escola, però aquest té un punt diferent, amb idees genials. Mireu la pàgina on explica el seu equip per anar al cel.
El relat explica creences que potser no compartim (per exemple es parla de reencarnació) i ens ofereix l’oportunitat de contrastar-les amb les nostres.
Recomanat a partir de set anys.
LES DADES: Títol: Com serà el més enllà? Autor: Shinsuke Yoshitake Il·lustrador: Shinsuke Yoshitake Traductora: Verònica Calafell Editorial: Libros del zorro rojo Pàgines: 32 Barcelona, 2022
Ahir, a “L’ofici d’educar vam presentar “Al bosc“, d’Ainara Azpiazu, un llibre especial perquè, dins la seva aparent simplicitat, amaga pensaments de vida per compartir amb infants de 5 a 7 anys, amb diferents mirades. La primera és una mirada ecologista, hi ha una passejada per un bosc on es respira tranquil·litat, convivència, respecte i netedat. La segona és una mirada amorosa d’una noia i del seu avi. La tercera és una mirada artística. La quarta mirada ens passeja per les paraules que hi apareixen i les que no s’esmenten. I la cinquena mirada va cap a La Topera, una editorial “de garatge”, petita, amb un equip humà entusiasta de la literatura infantil.
Com a cada programa plantegem una pregunta (fàcil) perquè hi pugueu participar i entre els qui us animeu fem un sorteig i regalem el llibre, gentilesa de l’editorial.
La pregunta del concurs d’aquesta setmana és la següent:
Mentre la nena passeja pel bosc, què fa l’avi?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat Teniu temps fins diumenge 18 de desembre.
I ja tenim el guanyador del darrer concurs: La família del Kewal, que s’emporta el llibre “Un lleó sobre la porta” L’enhorabona!
En el mateix programa de l’Ofici d’educar es va parlar de Pautes per afrontar les rebequeries i les emocions més ingrates.
Com es pot encarar una rebequeria? Quina informació ens donen emocions ingrates com la ràbia, la por, la tristesa o l’ansietat? Com les podem entrenar i expressar? I no negar-les, reprimir-les ni deixar que s’apoderin de nosaltres? En parlem amb l’Eva Bach, mestra, pedagoga, pionera de l’educació emocional a les escoles i a les famílies, que ens presenta el llibre “Com cuidar la salut emocional”: eines per atendre, expressar, calmar, reconduir, transformar i integrar de manera saludable emocions intenses que ens superen a nosaltres, els fills o l’alumnat. I també sentirem la Mar Romera, psicopedagoga i autora d'”Educar sin recetas”; el sentit de l’humor del Sergi Vives i el Manual pràctic per afrontar el conflicte familiar, amb la terapeuta Gestalt Marta Butjosa.
Tot el programa queda gravat i el podeu sentir a l’enllaç següent:
«La sopa del senyor Lepron» és un àlbum molt ben il·lustrat que ens parla d’una llebre de pèl esponjós i orelles llargues que fa la millor sopa del món i cap animal del bosc no sap perquè les seves sopes són tan bones, ni quin és el seu secret.
En aquest llibre, a més a més d’assaborir la sopa del senyor Lepron i les verdures que la fan possible, plenes d’olors i sabors, assaborim unes il·lustracions boniques de debò que conformen diversos relats paral·lels. Mireu per exemple, l’eriçó assegut al vàter, llegint…
Hi ha un dia que és l’assenyalat al calendari perquè el senyor Lepron faci la seva famosa sopa: El primer dia de la tardor. Amb l’ajuda de tota la seva família, prepara la sopa. Totes les llebres s’impliquen en la recerca dels ingredients: mongetes verdes, mongetes, sàlvia, naps, cebes, pastanagues, carabasses, cols, api, espinacs, costelles, espàrrecs, etc. i, quan té tots els ingredients, en Lepron es posa a la feina.
Primer va al rebost, un espai que la il·lustradora converteix en un món de sensacions i objectes que creen una calidesa extraordinària i ajuden a que el relat flueixi perfectament.
Quan la sopa es va fent, en un procés de cocció lent, recordem que les coses ben fetes requereixen un temps.
Finalment, com cada any la sopa és un èxit i ningú no entén com pot ser tan bona.
Hi ha qui diu que la bondat depèn de l’aigua del bosc, altres que és cosa de l’aire, o de la terra on creixen les hortalisses. Però els pagesos de la zona expliquen que no, perquè ells ho fan tot igual que el senyor Lepron, amb els mateixos ingredients, mateix procés, mateix aire, mateixa aigua i, no obstant això, la sopa és diferent.
Ningú no coneix el secret i la sopa esdevé famosa. D’aquesta manera, arriba un moment en que al bosc es construeix una fàbrica, la fàbrica Lepron, que farà la sopa i l’exportarà a tot el món, en una llaunes formidables que recorden les famoses Campbell de Warhol.
Però alguna cosa ha canviat… i la sopa ja no és la famosa sopa. El final fa que pensar, molt.
Lectura recomanada per al cicle inicial
LES DADES: Títol: la sopa del senyor Lepron Autora: Giovanna Zoboli Il·lustradora: Marichiara Di Giorgio Traductora: Clara Jubete Editorial: A buen paso Pàgines: 48 Barcelona, 2022
El Castle Cranshaw és un noi a qui tothom coneix com a Ghost (fantasma) i ha tingut una vida força complicada. El seu pare fa tres anys que és a la presó, però el noi encara pateix els records i el trauma que va suposar per a ell i la seva mare haver de fugir de casa i córrer pels carrers perseguits pel pare que els apuntava i disparava amb una pistola. Aquell record és a la base de molts dels problemes de comportament en que es troba a l’Institut.
Des de llavors, en Ghost no ha parat de córrer i un dia, l’entrenador d’un equip d’atletisme, els Defenders, es fixa en ell i el convida a formar part de l’equip però amb una condició: Que no es fiqui en embolics.
A partir d’aquest moment, la novel·la, narrada en primera persona pel noi, pren un caire diferent perquè el noi vol formar part de l’equip però li costa reprimir els seus impulsos i evitar “altercats”.
Hi ha un moment culminant que és quan veient que la seva mare no té diners per comprar-li unes sabatilles, va a una botiga de roba esportiva i en roba unes que fan que els seus peus vagin més lleugers que mai, però la mala consciència s’apodera d’ell pel que ha fet.
La narració se centra en la relació del noi amb els altres tres companys d’equip, en Lu, la Patina i en Sunny. Tots quatre són d’orígens molt diferents, amb personalitats explosives, i que hauran d’aprendre a compartir els seus secrets, les seves dèries, si volen aconseguir classificar-se per als Jocs Olímpics Juniors.
Té molta transcendència l’entrenador Brody, un exmedallista olímpic, que estableix una relació molt sana, sincera, amb tots ells i esdevé un bona influència per a en Ghost.
Una lectura molt recomanable per als nois i noies a partir de 13 anys.
LES DADES: Títol: Ghost Autor: Jason Reynolds Traductora: Elisabet Ràfols Editorial: Sembra Pàgines: 148 València, 2022
A la foto, la secretària de Transformació Educativa, Núria Mora, com a representant del Departament d’Educació fa l’entrega del premi a la Núria.
El primer dia de desembre vaig anar a l’Associació de Mestres Rosa Sensat a fer costat a la Núria Vouillamoz que va ser guardonada amb el 42è Premi Marta Mata de Pedagogia pel seu manuscrit «Converses al voltant dels àlbums a la biblioteca escolar. La literatura com a diàleg en l’educació lectora». Imagino que és un títol provisional i que, quan publiquin el treball, li trobaran un altre més fàcil de recordar.
L’estudi recull les vivències d’hores compartides amb els infants de l’escola d’Educació Infantil i Primària Gerbert d’Orlhac (Sant Cugat del Vallès) al llarg de divuit anys a l’entorn de la biblioteca escolar.
La Núria va explicar que és un treball sorgit de l’experiència del dia a dia, el qual l’ha ajudat a reordenar la seva tasca, adonar-se realment del que està fent i compartir-ho a altres escoles. Va dedicar el seu discurs d’agraïment a fer un clam a impulsar les biblioteques escolars fins que esdevinguin el veritable cor de les nostres escoles, perquè “només així aconseguirem un món més sensible, solidari, respectuós, sostenible, inclusiu, i amb tot, un món més just”.
Vaig estar molt content perquè la Núria fa anys que brega a la biblioteca de l’escola on fa una feina extraordinària i, a més, la comparteix generosament amb tothom que li demana consell o assessorament. Mentre parlava vaig recordar algunes de les presentacions que hem fet en els darrers anys, com els combats de boxa literària o el campionat de «llibrescacs». Sempre hem buscat oferir en les presentacions models, maneres de fer que puguin ser extrapolables al dia a dia dels centres educatius.
Amb la Núria, la vida és molt més fàcil i divertida. Li agraeixo els desitjos pedagògics compartit i la felicito de tot cor, amb ganes de llegir el seu llibre i de continuar fent camí pedagògic amb l’esperança ve veure com algun dia les biblioteques escolars esdevindran una realitat al nostre país.
L’acte de dijous va estar conduit de forma propera per l’Elisabet Pedrosa i va recordar el moment que viu l’Associació, en el que cal repensar la seva necessitat i definir nous horitzons, tenint present la tradició de renovació pedagògica que l’ha portat fins als moments presents.
També es va premiar a l’Associació Punt de Referència i al fotogràf i documentalista Sergi Bernal amb els Guardons Marta Mata. Felicitats a ells, també.
Quan, fa uns mesos, vam iniciar el projecte lector “Relats que el vent s’endugué” no ens imaginàvem que els autors i les autores de la ciutat de l’Hospitalet col·laborarien de bon grat i amb tanta bona disposició. Els estem molt agraïts i aclaparats de la resposta rebuda.
A més, hem d’agraïr a les autores dels tres primers relats, que hagin accedit a conversar sobre la seva obra en una trobada que es farà el dimarts 20 de desembre a l’Espai Llamps i Centelles. Coneixerem i conversarem amb l’Helena Bonals, la Vanessa Requena i la Lola Toledano sobre literatura en general, sobre les seves motivacions i els seus interessos a l’hora d’escriure i altres curiositats.
Aprofitarem per presentar els autors i autores dels propers relats dels mesos de gener, febrer, març i abril.
Avançarem la idea de fer altres trobades periòdiques (tres cada any) amb els autors de l’H. Seran reunions de petit format, informals i de proximitat. La idea és donar a conèixer el potencial que hi ha a la ciutat i la varietat de registres, estils i manera d’entendre l’escriptura, que és com dir d’entendre la vida.
20 de desembrede 2022! No cal inscripció. Veniu amb ganes de gaudir i de deixar-vos sorprendre. Us hi esperem!
Tertúlia clandestina #5: literatura i vi El 1997, catorze anys després de la mort de Georges Remi (Hergé), l’autor de les aventures de Tintin, es van trobar al soterrani de casa seva etiquetes de vins que havia escrit a mà i aquest fet va confirmar el que ja se sospitava, que tenia al celler particular un vins molt apreciats de la Borgonya i de Bordeus. Eren vins d’alta gamma d’aquestes dues regions on es fan vins excepcionals. Pels que no en sabem gaire de vins, potser no ens diu res si ens diuen que entre els blancs hi havia vins etiquetats com a Clos Blanc de Vougeot i Beaune Clos des Mouches (tots dos de la Borgonya) i que entre els vins negres destacaven tres anyades de Château Cheval Blanc, que es com dir el nèctar dels vins.
S’entén així que, a les seves aventures la presencia de licors, aiguardents i vins, sempre ben a prop d’en Haddock, fos una constant. A “Les set boles de cristall”, “L’afer Tornasol”, “L’illa negra”, “El secret de l’Unicorn”, “El cranc de les pinces d’or” i altres còmics de la sèrie, veiem al gran Haddock amorrat a la botella. A la tertúlia de dissabte vam comentar i repartir un joc basat precisament en “Tintin al Tibet”.
L’equip de mestres que preparem les tertúlies clandestines teníem certa intranquil·litat perquè no sabíem si el tema podria interessar. Sí que coneixíem experiències d’escoles d’arreu del país que fan visites amb els seus infants a les vinyes del voltant i aprenen com es fa el vi, tasten el most i veuen el que es produeix a la zona on viuen. Sabíem també que el convidat, en Santi Vivanco, era una garantia de conversa agradable, distesa i que ens aportaria multitud de records, vivències i saviesa.
Santi Vivanco pertany a una família que ha viscut, estimat i promogut la Cultura del vi des del seu poble, Briones (la Rioja), on han aixecat un museu i un centre de documentació espectacular, enveja dels museus del vi que hi ha arreu d’Europa. És visita obligada pels amants de la història, la cultura, l’art i el vi.
Santi Vivanco, llicenciat en Dret, amb estudis de Filosofia, Viticultura i Enologia és el Director de la Fundació Dinastia Vivanco y del Museu de la Cultura del vi. Pertany a diversos patronats d’Art, arqueologia i Etnografia i sobretot, sobretot, és la persona que més sap de la poesia de Pablo Neruda. Amb aquesta premissa la tertúlia no podia sortir malament, de cap manera. I així va ser.
Li estem molt agraïts per haver acceptat desplaçar-se des de la Rioja fins a l’Hospitalet per compartir la seva experiència. A ell i a la Nuria del Río, Directora de la Fundación Vivanco para la Cultura del vino i Responsable del Centro de Documentación del Vino Vivanco, present a la trobada, de manera discreta.
Vam parlar de la Bíblia i de l’Alcorà, vam parlar dels romàntics (de Goethe i el seu Faust i dels Grimm i la seva Caputxeta), vam brindar amb els poemes de Benedetti i del mateix Santi (autor de nombrosos llibres de poesia), vam parlar del vi dels faraons egipcis, de l’aiguardent que prenia el Petit Ruster, el personatge inoblidable del relat de Selma Lagerlöf, de Roald Dahl, vam contar anècdotes que no es poden explicar aquí, vam riure recordant anècdotes dels porrons i de la verema, etc., i com qui no vol la cosa, les dues hores de tertúlia van volar, es van esvair com les aromes del vi. Ens va faltar temps per comentar “Els Ignorants” i altes lectures on el vi és element principal de la narrativa.
Per a les persones que vam assistir, crec que va ser un bon dia i alguns vam descobrir la passió per allò que els francesos en diuen “le terroir”.
Brindis Por la cándida vida brindo con el vino nuevo de viejas vides, con música, con brisa, lluvia, viento meciendo las hojas Y las ramas, con el sol de las primeres horas de la tarde, con estrellas infinitas, con lágrimas y sonrisas, con el corazón.
Brindo por la cándida locura, por la emoción de lo único, de presenciar milagros, de haber hecho y estar seguro de hacer en el futuro cosas que la gente no entiende o no son previsibles.
Brindo con el cándido Amor apasionado, que no conoce límites, ni sabe de prudencias y remilgos.
Brindo con el vino viejo de nuevas barricas, por la evolución, por la emoción de lo nuevo, por la paz interior personal, la felicidad compartida, Por dormir haciéndole el Amor a la cándida conciencia.
La invitació a la lectura 