«Dos per a mi, un per a tu», sobre la justícia i l’equitat

Aquest llibre planteja un problema força habitual entre els nens. Com podem dividir un nombre imparell de llaminadures entre dos infants?

En aquest cas, es tracta d’una ossa i una mustela. L’óssa gran troba tres bolets al bosc i els porta a la casa que comparteix amb en Mostela. Aquest es posa molt content i cuina els bolets amb sal, pebre i tot el que calgui perquè en aquella casa del bosc tenen de tot. Veiem com dels arbres pengen espàtules paelles, coladors, etc.

Quan porten els bolets a taula, l’ossa comença a repartir: «Un per a tu i un per a mi. I un altre per a mi. És el més just. Jo soc grossa, necessito menjar més.»

La mostela s’enfada perquè opina que ella és petita i ha de créixer i el segon bolet ha de ser per a ella.

I comença una discussió sobre qui s’ha de menjar el bolet. Ambdós tenen les seves raons i no es posen d’acord. Tots dos argumenten el perquè s’han de menjar el tercer bolet i tos dos sembla que tenen dret a menjar-se el bolet.

Enmig de la discussió apareix una guineu i es fa amb el bolet i marxa tranquil·lament. S’acaba la discussió.

Però després arriben les postres. Tres maduixes i tornem a començar.

L’autor explica aquesta petita història amb uns dibuixos fets a llapis de color i emfatitzant la tipografia per entendre com la discussió puja de to. També les expressions de les cares ajuden a entendre el relat.

Hi ha molts detalls que val la pena observar amb curiositat perquè ajuden a comprendre millor què està passant. Per exemple, les estovalles que es van arrugant i relliscant o el cargol de les guardes i la portada, o com la guineu apareix discretament per la banda superior esquerra i veiem com es va atansant allà on dinen els protagonistes.

És interessant el final. L’aparició de la guineu com una espècie de deus ex machina que ens recorda el teatre clàssic, permet fer un gir inesperat que servirà després perquè l’Ossa i en Mostela trobin una altra solució quan arribin les maduixes.

Quan acaba el conte, queda la pregunta oberta per a una discussió entre els lectors i aconseguir un repartiment més just i equitatiu.

Convé mirar atentament les cobertes perquè tot i que semblen iguals, hi ha detalls que han canviat.

Lectura recomanada a partir de tres anys.

LES DADES:
Títol: Dos per a mi, un per a tu
Autor: Jörg Mülhe
Il·lustrador: Jörg Mülhe
Traductora: Marta Armengol
Editorial: Harper Collins
Pàgines: 32
Madrid, 2020

«Tortuga VS. Llebre» una segona oportunitat per a la llebre

Isop va escriure moltes faules. Una de les més conegudes és «La llebre i la tortuga» i l’hem explicat a l’escola o a casa perquè, a banda de ser divertida, té una moralitat que ens va bé per parlar de la perseverança enfront de la desgana i la mandra. Recorda l’acudit aquell del nen que va escriure “demà estudiaré” i cada matí en llevar-se ho llegia i pensava: Bé, demà estudiaré, avui no!

La faula de la llebre i la tortuga té diverses variants i, en aquest conte, l’autor juga de manera enginyosa amb l’inici d’Isop i ho acaba de manera similar a una de les diverses variants que proposava La Fontaine. Entremig, afegeix diverses possibilitats que ens fan riure molt veient l’enginy de la tortuga, i com la llebre a cada fracàs s’enfada més.

La idea principal girà la voltant de la pregunta: Què passaria si la llebre no es quedés adormida? I la resposta és en el relat que estem comentant.

Les il·lustracions d’en David Pintor són reconeixibles perquè té un estil ben definit amb uns traços gruixuts, cares molt expressives i uns moviments dels cossos que aporten tot el significat que, hàbilment, han eliminat del text.

Les primeres pàgines mostren la faula clàssica (la cursa, la llebre dormint i l’arribada de la tortuga al final, la primera) A partir d’aquí, la llebre demana una revenja, una segona cursa. La tortuga se les empesca per tornar a guanyar i encara faran una tercera, una quarta, una cinquena, etc. i sempre és la tortuga qui arriba primera a la línia de meta. Els diàlegs entre elles dues estan dibuixats sobre un fons totalment blanc que resulta força impactant.

El detall del barret vermell al cap de la tortuga és la clau de tot plegat.

M’ha agradat molt, tot i que quan l’he vist, abans d’obrir-lo, primer he pensat que era una recreació de la coneguda faula, i després m’ha vingut al cap un ai, ai, ai! que ja tenim una altra adaptació de la història i la llebre i la tortuga acabaran essent amigues i berenant xocolata amb xurros cada tarda… però, no! Ni una cosa ni l’altra.

Lectura recomanada a partir de cinc anys (o fins i tot de quatre, ben acompanyats)

LES DADES
Títol: Tortuga vs Llebre. La revenja
Autor: David Pintor
Il·lustrador: David Pintor
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2023

La talpeta en fa 34!

El proper dimecres 28 de juny, a l’Espai Llamps i Centelles, celebrarem la darrera trobada del curs. Serà força especial, sobretot per als qui vau venir l’any passar a disfrutar de l’exposició de «La talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap» i conèixer en Werner Holzwart, el seu autor. Ho podeu recordar, clicant a:

Enguany, tal com vam prometre, celebrarem “El dia de la talpeta” amb la intenció de consolidar aquesta festa i anar variant de destinataris. En aquesta ocasió, volem convidar als adults que estigueu interessats en conèixer el complicat món de les traduccions i per això ens acompanyaran dues de les millors traductores de literatura infantil i juvenil: La Isabel Llasat i l’Anna Llisterri. 

També recordarem la figura d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador del conte, que ens va deixar el passat mes de desembre. Coneixerem altres llibre que ha fet i que, de ben segur, heu tingut a les vostres mans.

En Carles Ferrer, ens explicarà com està ara mateix la col·lecció de talpetes i les noves adquisicions. Podrem tocar (aquest any, sí) tots els exemplars. També hi haurà alguns dels plafons més significatius de l’exposició de l’any passat.

Trobareu tota la informació de “Els amics de la talpeta” clicant a: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/

També ens visitarà la talpeta i aprofitarem que és la revetlla de Sant Pere per fer un brindis amb cava i un bocí de coca.

Si us animeu, ja ho sabeu:

FESTA DE LA TALPETA

Data: 28 de juny a les 18 hores

Lloc: Espai Llamps i Centelles

Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos

08901 l’Hospitalet

Us hi esperem!

A Sant Llorenç de la Muga hi ha una «microbiblioteca»

Roberto Calasso era un estudiós de la mitologia grega i en un dels seus escrits titulat «Las bodas de Cadmo y Harmonía» narra la darrera vegada que els Déus de l’Olimp van compartir taula amb els humans. Va ser amb motiu de les noces d’un príncep de Tebas amb la bella Harmonia. Aquest relat, el moment del convit, el narra també Antonio Basanta, un altre savi, al seu assaig «Leer contra la nada» i explica com els Déus van abandonar la festa quan van veure el regal que Cadme va oferir a la seva estimada.

En aquelles noces li van fer molts regals a la princesa Harmonia. Per exemple, la deesa Atenea li va regalar una capa d’invisiblitat, Hefesto, el deu dels metalls, la joia més preciosa que mai s’havia vist, i Zeus li va oferir “tot allò que és perfecte”. Però, ah! el regal d’en Cadme va ser insuperable. Sí, ho heu endevinat, li va regalar les lletres del primer alfabet. I això, els Déus no ho van poder suportar perquè donava als humans la possibilitat de ser com ells, i van marxar de la festa, enfadats.

No hi ha bé més preuat que la possibilitat de llegir i d’escriure i per això sobta que encara al món hi hagi més de 700 milions de persones que no saben llegir ni escriure i, d’aquestes, gairebé la meitat són infants, nens i nenes que no han anat mai a escola. Fa feredat i per això tots els esforços que fem perquè els infants aprenguin a llegir són pocs. La lectura, ja ho hem dit massa vegades, és la veritable revolució pendent.

El record del relat de Calasso em va venir al cap dissabte passat mentre anava cap a Sant Llorenç de la Muga, un petit poblet de poc més de dos cents habitants que s’han entestat en tenir una biblioteca i fer-la funcionar. La gestiona un grup de nou veïnes, algunes jubilades, que han entès que allò que mou el país no és la queixa i la demanda, sinó l’aposta per fer quelcom per la gent que ens envolta. Fan bona la frase de Kennedy quan va dir: No et preguntis que pot fer el teu país per tu, pregunta’t què pots fer tu pel teu país.

Allà vam estar explicant contes, comentant lectures, acollint infants i adults que era la primera vegada que entraven en aquella “microbiblioteca”, com així l’anomenen. Molt emotiu, tot plegat. Molt. En aquell espai fan presentacions de llibres, clubs de lectura, sessions de narració de contes, préstec de llibres, etc. L’obren un parell de tardes a la setmana i els dissabtes.

Casualment, aquesta visita va coincidir amb uns dies de molt enrenou social a rel dels resultats de les proves PIRLS als infants de quart de primària. A les xarxes socials, als diaris i mitjans de comunicació estem llegint sentit un grapat d’arguments interessats en una o altra causa, la majoria de persones que estan allunyades del dia a dia de l’escola.

Em dol sentir als bibliotecaris dient que la culpa rau en les biblioteques escolars inexistents o que no funcionen. Com si això fos una novetat! Fa moltíssims anys que les defensem i les reclamem. No és d’ara i, per tant, no podem culpar a la manca de biblioteques i bibliotecaris escolar dels mals resultats. Altra cosa és que sigui una bona oportunitat per posar-hi fil a l’agulla i, d’una vegada per totes, es faci efectiu el que la normativa recomana.

Em molesta llegir que la pandèmia és la culpable dels resultats dels infants de Catalunya, sense pensar que la pandèmia no va ser una cosa que va passar aquí, a Ceuta i a Melilla només. La pandèmia va afectar a tothom, als nostres estudiants i als de Pontevedra, Oviedo, Càceres, Guadalajara, etc.

Flipo amb les opinions dels periodistes que, a la recerca d’un bon titular, sostenen que els mestres no llegeixen o no els agrada llegir.

Els diaris no parlen del deteriorament d’aquest sistema educatiu nostre que, en els darrers temps s’ha escolat als centres educatius de forma silenciosa, sibil·lina i poc pensada. Hem vist com, adduint als postulats de la ciència, de l’Escola Nova, de programes de matemàtiques que ens fan creure que són “lo més innovador” i, sobretot, sobretot, l’estructura piramidal que s’ha creat a les escoles (Si heu parlat amb mestres interines, ja sabreu com obeeixen el que els ve donat i no gosen parlar o defensar altres maneres de fer, no fos cas que el seu lloc de treball perillés).

Com a la pel·lícula Blade Runner, parlant amb mestres i entrant a les escoles he vist coses increïbles: Nens que esmorzen i treballen al terra de l’aula perquè els “savis” recomanen treure cadires i taules, grups d’alumnes de cicle superior ocupant (perdent) tres hores a la setmana (tres hores!) fent unes activitats que anomenen “Espais de Lliure Circulació”, infants de cicle infantil que dediquen totes les tardes a fer “ambients”, escoles preocupades en fer cada dia un tuit ben bonic perquè “no importa el que es fa, sinó el que es diu que es fa”, una inclusió que ni es veu ni se l’espera, més mestres i professors de baixa que mai, etc.

Tant de bo la nova Consellera posi una mica d’ordre en aquest mon educatiu, ara força desanimat, i sigui prou hàbil com per trobar uns bons col·laboradors.

Tornant a la visita de dissabte passat a Sant Llorenç de la Muga, em queda la idea que necessitem tota la «tribu» per formar persones que siguin capaces de resoldre problemes autònomament, que siguin multiculturals, crítiques, que sàpiguen treballar en equip i sobretot amb una formació humanística que només s’aconsegueix des de la reflexió, la conversació i la lectura del que han dit, al llarg dels segles, els grans pensadors. Per això, que sapiguem llegir i comprendre el que llegim és imprescindible. Ho vaig veure i viure aquelles poques hores compartides amb les nou dones voluntàries que estan apostant per un poble lector, allà enmig de les muntanyes gironines, a tocar del riu Muga. L’enhorabona!

«Tigre», a l’Ofici d’Educar

Ahir, a l’Ofici d’educar vam presentar aquest relat que ens parla d’amistat, d’una amistat entre la senyora Josefina i un tigre que es troba mentre passeja per un bosc nevat i com, des d’aquell dia, es converteixen en companys inseparables.

Al principi, a la ciutat hi ha certa confusió i pànic, però de mica en mica tothom accepta l’animal.

Hi ha un moment en que el tigre cau malalt i el motiu d’aquesta malaltia no és altre que la tristesa, l’enyor d’estar lluny de casa seva, lluny de la selva. La Josefina compra dos bitllets d’anada i un de tornada i acompanya el tigre convençuda que, de vegades, has de saber dir adeu a la gent que t’estimes perquè això també pot ser un nou començament.

I com cada programa fem una pregunta i entre els encertants sortejarem el llibre, gentilesa, en aquesta ocasió de l’Editorial EntreDos. La pregunta que fem és:

De què emmalalteix el tigre?

I també vam anunciar el guanyador del llibre “Un bandoler llegendari” que va ser l’Ivan Pérez. L’Enhorabona! Tenia l’esperança que guanyés l’Ignasi Serrallonga i m’havia imaginat que era parent del bandoler.

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 18 de juny.

En el mateix programa es va parlar de les 40 escoles cooperatives que a Catalunya i que eduquen gairebé 17.000 alumnes. Com son les escoles cooperatives?
Ho van explicar la Marta Rebollar, directora de l’escola cooperativa Petit Món-Felisa Bastida de Castelldefels.
L’Enric Masià, director de l’escola cooperativa Elisabeth de Salou
La Mercè Casals, exalumna i mare de l’AFA de l’escola Paidos de Sant Fruitós del Bages
La Judit Hervás i Júlia Garcia, presidentes d’AlumnesCoop, Neus Font, referent i mestra de l’escola cooperativa integral Solc i
L’Elisabet Sanchez, directora del centre educatiu i terapèutic El Carrilet, escola cooperativa d’educació especial.

Podeu llegir un extens resum que ha fet la directora de l’Ofici d’Educar, l’Elisabet Pedrosa, clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/lofici-deducar/a-catalunya-hi-ha-40-escoles-cooperatives-que-son-i-com-funcionen/noticia/3233767/

I si voleu escoltar el programa sencer, cliqueu a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/escoles-cooperatives-perque-la-cooperacio-sestengui-com-una-taca-doli/audio/1174439/

«El gran llibre de les respostes increïbles», per a afeccionats al Trivial Pursuit

«El gran llibre de les respostes increïbles» recorda les enciclopèdies que teníem a les cases i a les escoles fa molts anys. De fet, amb l’arribada d’internet, els cercadors com Google ens van acostar a tota mena de curiositats i les enciclopèdies es van arraconar.

La gràcia d’aquest llibre és, precisament, que ens recorda les enciclopèdies. Conté 500 preguntes i respostes que provoquen la nostra curiositat, perquè són tan estranyes i abasten tants temes que podem obrir per la pàgina que vulguem que segur riurem una estona i aprendrem fets que potser no serviran per a res però ens divertiran.

També m’ha recordat un dels llibres més sol·licitats a les biblioteques —al menys a les que conec— i que sol estar exclòs de préstec. Parlo del llibre Guinness dels rècords que també presenta curiositats que ens atrauen, sovint pel morbo de saber d’algunes bestieses inimaginables.

Aquest llibre, escrit per la Jane Wilsher, està dividit en capítols que tracten sobre el cos humà, la ciència, els animals, el món natural, l’espai, la història, l’art i molts més.

Crec que funcionarà bé perquè el format pregunta-resposta curta el fa fàcil de llegir i és molt àgil.

Les il·lustracions no m’han acabat de fer el pes, però això és una observació subjectiva sense més importància perquè allò que val la pena és llegir aquests texts escrits de forma tan divertida. Potser he imaginat un altre tipus il·lustració menys formal i més esbojarrada, més en consonància amb l’escrit.

La lectura està recomanada per a infants de 7 a 9 anys però crec que als més grans també els pot agradar.

LES DADES:
Títol: El gran llibre de les respostes increïbles
Autora: Jane Wilsher
Il·lustradora: Louise Lockhart
Traductora: Núria Albesa
Editorial: Inuk
Pàgines: 112
Barcelona, 2023

«Papallona» o l’acceptació d’un mateix

Papallona és un llibre preciós. Està il·lustrat amb acrílics i té un format que fa de bon llegir, ideal per mostrar-lo a un grup d’infants, a l’escola o la biblioteca.

Les pàgines són molt acolorides i estan plenes de vegetació, flors silvestre i alguns animals. Tot és molt bonic, començant per la història, la relació del nen protagonista amb el seu pare i sobretot les il·lustracions.

El text que acompanya la història és el just i no cal més.

De què va “Papallona”? Va d’un nen a qui li agrada disfressar-se i un dia es construeix unes ales de roba, grans i de color carbassa. També ho complementa amb unes antenes espectaculars. El veiem a la coberta amb les ales esteses. Si girem el llibre ens n’adonarem que les ales tenen forma de cor ( o així m’ho sembla a mi)

El nen surt al camp a lluir la seva disfressa i un grupet de nois li trenquen les antenes amb un cop de pilota i torna a casa, trist i frustrat.

A la segona part, el seu pare, un home valent, amb coratge i molta empatia l’ajudarà a entendre que cal ser fidels a un mateix, malgrat sigui més fàcil de dir que de fer. D’aquesta manera, tornen a fabricar unes ales, encara més grans i boniques que les han trencat els galifardeus i aquesta serà la diferència que el farà volar (metafòricament, clar). Però aquesta segona vegada no estarà sol.

És una lliçó de vida que pot servir per a qualsevol edat.

Un àlbum molt recomanable, amb molts detalls que podeu anar descobrint. M’agrada que les il·lustracions s’escampin per tota la pàgina indicant sensació de llibertat.

LES DADES:
Títol: Papallona
Autor: Marc Majewski
Il·lustrador: Marc Majewski
Traductor: Matías Adam Barrios
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2023

«El procés d’aburgesament irreversible d’en Benet Saperes», novè relat que el vent s’endugué

El novè relat que el vent s’endugué l’ha escrit la Júlia Costa, mestra i llicenciada en Humanitats amb una àmplia experiència com a escriptora de novel·les de ficció, poemes i assaig.

Ha publicat les novel·les juvenils Enmig d’orats i savis i Retorn a les boires (Barcanova, 1994). Ja en el camp de la narrativa per adults, ha publicat Ombres (La Magrana, 1994), Rondalla del camí (Publicacions de la UAB, accèsit Premi Pere Calders, 1998) i La descomposició de la llum (Omicron, 2007, Premi Olga Xirinacs de novel·la). També ha publicat dos reculls de poesia: Indrets i Camins (Premi de Poesia del portal joescric.com) i La pols dels carrers (Meteora, 2006).

Manté diferents blocs de contingut cultural i literari, entre els quals La panxa del bou és el més popular, amb força lectors i també Tèrbol atzur, on recull l’aportació de la dona a la poesia catalana. També és molt aficionada a la història i coordina el blog de les Tertúlies d’Història del Grup 99. Viu al Poble Sec de Barcelona i forma part de l’entitat CERHISEC (Centre per a la Recerca Històrica del Poble-sec), motiu pel qual ha publicat diferents articles sobre aspectes d’història d’aquest barri de Barcelona i realitzat itineraris temàtics sobre el Poble-sec històric i literari o La Setmana Tràgica al Poble-sec i la seva rodalia.

Júlia Costa, avui mestra jubilada, va treballar a l’Hospitalet des del curs 78-79 fins el curs 92-93, on va impartir diferents especialitats a l’escola El Samontà, avui EOI de la ciutat, durant el qual aquesta escola, a causa del descens de natalitat, va tancar com a centre de primària. L’ambient d’aquells anys es reflecteix en el seu llibre Retorn a les boires. En aquella època va participar de forma molt activa en el projecte L’Hospitalet és escola, formant part de l’equip de primària i elaborant diferents materials. També, en el marc d’aquest projecte, va escriure el conte, destinat al cicle superior de primària Els Tocaboires a l’Hospitalet, ambientat a la ciutat i protagonitzat per uns follets immigrants, en un intent de bastir una mitologia infantil hospitalenca pròpia.

Més endavant va romandre alguns cursos a d’altres escoles, com ara el CEIP Provençana per arrelar-se de nou, des del curs 98-99, al CEIP Bernat Desclot, com a especialista en NEE i, més endavant, com a responsable del projecte puntedu. Amb motiu del 25è aniversari de l’escola l’any 2007 va aconseguir un accèssit en els premis Leandre Colomer sobre experiències educatives amb el treball Bernat Desclot i la seva època, aplicat de forma transversal en aquest centre, a través del projecte de biblioteca.

L’activitat educativa de Júlia Costa, l’ambient de l’escola i dels mestres i visions literàries de la ciutat es poden trobar en diferents passatges dels seus llibres.

El 2020 el ple del Districte de Sants-Montjuïc li ha atorgat la Medalla d’Honor de Barcelona.

Podeu llegir el seu relat si entreu al web de l’hdigital:
https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

«En Marc i en Moha», l’inici d’una saga molt divertida

Els dos herois protagonistes del primer còmic conjunt dels danesos Kim Fupz Aakeson i Rasmus Bregnhøi, són dos nois descarats, que contínuament es fan bromes entre ells i tenen el cap ple de ximpleries (com ha de ser). Són les ximpleries habituals que tots recordem o coneixem.

El llibre ens mostra deu històries de les coses que els passen a en Marc i en Moha i no pretén moralitzar, ni educar ni res que se li assembli. Només és un entreteniment que l’únic que fa és generar ganes de llegir més aventures d’aquests nois descarats, sorollosos, que es barallen i al moment són els millors amics, i sobretot, usen un vocabulari que potser no agradarà a alguns adults que pertanyen al grup de pares i mares que tenen els seus fills entre cotons, en una bombolla. Està bé quan els adults deixem que els nens siguin nens i els llibres no venen amb càrrega de moralina afegida.

En Marc i en Moha van pels carrers vivint les seves petites aventures i no sempre són bones pensades.La primera de les situacions que llegim es titula “Nous veïns” i és quan es troben per primera vegada perquè en Moha s’acaba de traslladar al barri. Discuteixen però quan la mare d’en Marc el crida a dinar i després li pregunta amb qui parlava al carrer, ell li respon: Amb el meu nou amic.

Cada episodi té unes 8-10 pàgines i són realment divertits. Mengen panses durant el Ramadà, juguen a futbol, tornen boig al monitor de natació, busquen la disfressa perfecta per a Hallowen, són poc amables amb el nòvio de la mare, etc. De fet, són ells dos contra el món, o millor contra els adults.

Ja ho he dit abans, però torno a recordar que és un còmic que agradarà perquè és fàcil de llegir i perquè als nois (aquí no sé si tothom estarà d’acord) els anirà bé tenir una figura masculina amb qui identificar-se. Ara mateix, costa de trobar protagonistes nens que siguin positius, divertits i una mica gamberros. El mercat està apostant per les noies potents, valentes i formidables i els nois no acaben de trobar un model que s’assembli a ells o en qui emmirallar-se. Potser és qüestió de trobar l’equilibri. O, tal vegada són modes, no ho sé, però que hi ha tema, segur.

Un agraïment a l’editorial Takatuka per apostar per aquesta nova col·lecció de còmic infantil-juvenil que ens farà passar bons moments.

La traducció de la Maria Rossich és molt encertada. Introduir paraules com “mola”, “hòstia” o “mè”, per exemple, em sembla encertadíssim.

Lectura recomanada a partir de 9 anys.

LES DADES:
Títol: En Marc i en Moha
Autor: Kim Fupz Aakeson
Il·lustrador: Rasmus Bregnhøi
Traductora: Maria Rossich
Editorial: Takatuka
Pàgines: 104
Barcelona, 2023

Aquest còmic ha estat guardonat amb el Premi Scriver 2016 de Dinamarca.

La fitxa:

«Memento mori», un àlbum valent

He llegit Memento Mori (“Recorda que ets mortal”), un llibre que ens mostra un diàleg entre un nen i la seva mare parlant sobre la mort. És un tema del que se n’han fet molts llibres però no recordo cap que fos tan directe i tan profund pel text i per les imatges, plenes de simbolismes i molt pensades.

A “Memento mori” trobem franquesa però també hi ha humor, un humor que ve donat per com estan il·lustrades les pàgines, combinant els colors llampants i vius amb les ombres que van planant per tot arreu i representant allò que és mort.

En aquest àlbum, les autores, Conce Codina i Aurore Petit, plantegen un diàleg entre una mare i el seu fill que comença a la sortida de l’escola. És una situació habitual, un en que s’abraça al seu pare, una mestra que s’ho mira des de la porta, i una mare que camina amb les mans a les butxaques. Tot força normal. L’infant pregunta quines coses poden morir i la mare li contesta que el foc, el sol, l’amor i l’amistat poden morir.

És una resposta general però en passar pàgina els veiem caminant pel parc i el nen torna a insistir: “Tot el que viu mor?” i la mare respon de nou de manera general. Sí, diu, les flors, les mosques, els arbres, els planetes, les galàxies, les bacteries, tot el que està viu mor.

Però a la següent pàgina quan el nen insisteix per tercera vegada, la mare es gira i el mira als ulls, directament, mentre li agafa la mà. Són a la vorera, enmig d’uns aparadors de botigues d’aliments i s’albira, a la dreta, una llibreria. El nen pregunta: “Qui mor” i la mare contesta: Els humans.

És un gir en la història i ens fixem que alguns elements estan intents de negre i ens adonem que corresponen a tot allò que està mort, com els peixos de la peixateria, per exemple.

Aquest nou gir, ens porta a una segona fase on la conversa se centra en les persones i es troben davant d’una llibreria (librería de viaje, diu el rètol) i mentre la mare li explica la mort d’alguns herois literaris que veiem al seu voltant com la caputxeta vermella, Bambi, Maria Antonieta Dràcula, etc.

I encara recordant que hi ha hagut més morts que vius al llarg de la història veiem un mamut, Mozart, un dinosaure, Napoleó, Leonardo da Vinci, Neruda, etc.

I tornem a girar full i comença una nova tanda de preguntes que ens fan reflexionar. Són unes quantes pàgines que parlen de l’alternança entre la vida i la mort, la desaparició, el que ens queda en el record. Hi ha tensió en el relat, una tensió que contrasta amb les feines quotidianes que fan la mare i el fill en arribar a casa com cuinar, amanyagar el gat, jugar, sopar, etc. amb la discussió poderosa sobre l’existència, l’universal, la desaparició, l’infinit, la pèrdua.

En aquestes pàgines hi ha detalls divertits o curiosos com el del nen jugant i a la pantalla es llegeix “game over”, el ram de flors o el taulell de l’oca.

El final és bonic, molt bonic. I la frase de la contracoberta és per emmarcar.

Torno a insistir en l´ús del color. M’ha semblat molt encertat.

Lectura recomanada á partir de sis anys però que pot ser una bona lliçó de filosofia per als més grans.

LES DADES:
Títol: Memento Mori
Autora: Conce Codina
Il·lustradora: Aurore Petit
Traductora: Maia F. Miret
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2023