En Boutavant és força conegut perquè és l’il·lustrador de la sèrie de relats del Gos Pudent i el Gat Xafat però té altres sèries que també són molt llegides (a França, especialment). Una és la de l’Ariol, uns còmics per a primers lectors.
El personatge principal és l’Ariol, un ruc blau amb ulleres, una mica entremaliat i somiador. De vegades, mareja força als seus mestres i als seus pares amb les seves preguntes.
Els llibres estan estructurats en dotze capítols de deu pàgines cadascú. Són ideals per començar a llegir còmics i entendre’ls. El vocabulari és molt assequible i el somriure està garantit.
El millor amic de l’Ariol és un porc, de nom Ramono. Són inseparables i sempre troben idees absurdes per mantenir-se ocupats. Els altres personatges són els companys de classe, com la Pétula, una vaca amb pigues de qui està enamorat, el cavall Pánfilo, en Mosquita i sobretot el Cavaller Cavall, l’heroi més dur de tot l’univers. També hi ha el senyor Pistón, un gos gran. És el mestre que s’inventa històries divertides perquè els seus alumnes recordin bé les seves lliçons. Hi ha un altre mestre, el d’educació física, el senyor Ribera, que és un pollastre que fa molta gràcia quan parla.
Cadascun dels personatges presenta un humor diferent i sentiments particulars.
Aquest estiu estic revisant l’obra d’en Boutavant i us aniré explicant algunes coses curioses d’aquest autor.
LES DADES del primer llibre de la sèrie: Títol: Ariol, Un burrito como tú i como yo Autor: Emmanuel Guibert Il·lustrador: Marc Boutavant Traductora: Pilar Garí Editorial: Harper Collins Ibérica Pàgines: 128 Madrid, 2018
El mes de febrer es va publicar en català aquest conte de la Clarice Lispector, autora de novel·les potents per a adults, exigents i que sempre suposen un repte per al lector. És una autora que m’agrada perquè defuig de la literatura fàcil.
No és la primera escriptora que fa incursions en la literatura infantil i, sovint, el resultat no és l’esperat. Quan es va publicar “La vida íntima de laura” en castellà, allà pels finals dels anys setanta no va tenir gaire ressò, al menys a casa nostra. De manera semblant, no han passat al grup dels clàssics imprescindibles altres obres d’autors reconeguts com José Saramago (La flor más grande del mundo), Camilo José Cela (Las orejas del niño Raúl) i altres que teníem a la biblioteca escolar i no eren gaire sol·licitats.
Ara, Club Editor, ens posa a les mans aquest relat en català i amb il·lustracions de la Mariann Máray.
El relat ens narra la vida d’una gallina, la Laura, la millor gallina ponedora del corral. Està casada amb en Luís, un gall força vantat de si mateix que es creu fins i tot que és ell qui fa sortir rel sol cada matí. Durant la història van passant coses diverses com la nit que un lladre arriba al corral amb la intenció de robar la Laura, o el final del relat amb els nens de la casa a taula amb una safata que conté el que era la Zeferina, la cosina de la Laura, tallada a rodelles, a punt de ser cruspida, o l’aparició d’en Xext, un habitant del planeta Júpiter, etc.
Destaca la manera com està redactat. Una veu que narra i també s’adreça al lector (de manera simpàtica i amigable) creant llaços afectius, empatitzant i fent-nos gaudir de la narració.
Una nit la Laura va sentir que l’ou estava a punt de néixer. Com és que ho va sentir? Perdona’m, no ho sé pas. No he sigut mai una gallina.
Les il·lustracions no m’han acabat de fer el pes. Però això és cosa de gustos (i mitjos gustos) Lectura recomanada a partir de sis anys.
Me n’adono de la quantitat de contes on les gallines en són protagonistes i em balla pel cap fer-ne un recull.
Al web de l’editorial trobareu molta informació dels autors i algues frases que expliquen molt bé de què va el conte, com aquestes:
Aquest conte respon al dilema que tenim els humans enfront dels animals: quina bona companyia, però quin bon estofat! I ho fa amb l’afectuosa crueltat que la natura gasta amb tots els éssers vius: narra sense vel, i amb molt d’humor i tendresa, les aventures d’una gallina conscient que se la podrien menjar qualsevol dia. Lispector escriu com si pensés en veu alta i la màgia d’aquest conte té a veure amb l’oralitat: és un diàleg, amb totes les digressions d’una bona conversa. S’espera del petit lector que interrompi tantes vegades com vulgui.
LES DADES: Títol: la vida íntima de la Laura Autora: Clarice Lispector Il·lustradora: Mariann Máray Traductor: Josep Domènech Editorial: Club editor Pàgines: 56 Barcelona, 2023
500 números de la revista GUIX són molts números i, per aquest motiu, al carrer Hurtado estan (estem, em sento part de la revista) de celebració. Pocs ens imaginàvem, l’estiu del 1977, quan va veure la llum el primer número, que arribaria tan lluny.
Aquella primera revista en blanc i negre i enquadernada a mà, una a una, amb una mena de canutet de plàstic, és avui una peça de museu. No la conservo i a l’escola tampoc queda cap exemplar d’aquells primers anys. A la biblioteca, normalment, es guarden els exemplars dels darrers dos anys i algun exemplar destacat. Una pena perquè ara m’agradaria recordar els articles (pocs) que allà hi apareixen.
He tingut la sort de col·laborar en diverses ocasions parlant de lectura i d’ecologia, sobretot. Fet i fet, conservo més de cent revistes on hi ha un article que he escrit, la majoria de la secció “viure la lectura” i tinc al cap alguns molt entranyables per a mi. El que més recordo va ser una entrevista amb el Joaquim Carbó i en Sebastià Sorribes, amb motiu dels quartant anys de “La casa sota la sorra” i “El zoo d’en Pitus”. Una companya de l’escola, la Dolors Nadal, i jo, els vam convocar a l’antic edifici de Graó (no recordo l’adreça, crec que era pel barri d’Horta-Guinardó). Un espai laberíntic, ple de taules, piles de llibres i papers per tot arreu que, amb prou feines deixaven un passadís estret per anar als diferents despatxos. En Carbó va arribar puntual però en Sorribes ens va fer esperar més d’una hora. Ens van explicar un munt d’anècdotes genials, algunes de les quals estan recollides a l’article «Una conversa amb Joaquim Carbó i Sebastià Sorribas, dos senyors escriptors» publicat al núm. 330 de desembre de 2006.
Ara, en aquests temps digitals i incerts per a les revistes, llegeixo a l’editorial d’aquest “Especial 500” que hi ha prou empenta i ganes de seguir. Me n’alegro però no ho tinc gaire clar perquè no sé si el paper té gaire futur o si la informació en pantalles les farà desaparèixer. Veurem.
De moment, com diuen a l’editorial: “Celebrem-ho”. Algunes frases que m’han agradat:
Si mires enrere, veus que té molt valor haver estat al servei de les mestres i dels mestres ininterrompudament des de l’estiu de 1977.
La mirada al retrovisor ens omplia d’orgull, ens donava molt criteri i ens suggeria moltes idees per a la reflexió i propostes, però la configuració diversa de l’equip, amb el fil comú de la inquietud i la mirada crítica, ens va portar a confluir en la necessitat d’agafar el llargavistes per mirar lluny i reflexionar al voltant d’aprenentatges que convenen avui amb la mirada cap al futur. Visualitzàvem una revista molt polifònica que recollís múltiples i diverses veus amb experiència i criteri en el món educatiu i que poguessin aportar des de diferents perspectives i mirades.
En aquest punt de la lectura ja podreu apreciar quina és la nostra interpretació i el nostre testimoni de l’art de celebrar, i podeu veure que ens agrada fer-ho agraïdament i compartida, perquè aquest és un projecte col·lectiu que no seria possible sense totes aquestes persones a qui hem volgut donar veu en aquest número especial i tantes altres que hi han passat durant aquests anys, l’equip de professionals de Graó que fan possible la revista, les persones que en el passat van dirigir i coordinar la revista, les moltes col·laboradores i col·laboradors que comparteixen amb nosaltres la seva pràctica i les seves reflexions… I sobretot, no seria possible sense tu, mestra o mestre que utilitzes el nostre treball per millorar la teva feina a l’aula: aquest és el nostre sentit.
Un agraïment a les tres persones de Graó que millor m’han tractat i més m’han ajudat: Raül Manzano, Cinta Vidal i Glòria Puig. No s’imaginen com me les estimo!
I la felicitat seria total si des de l’Associació de Mestres Rosa Sensat els reconeguessin la bona feina amb el Premi Marta Mata d’enguany.
Diumenge vam acabar la temporada de “L’Ofici d’Educar”. A la foto, tot equip: L’Elisabet, directora, conductora i ànima del programa, la Núria, regidora i la persona que fa que tot estigui a punt i la Rosa, que s’encarrega amb precisió que els talls de veu, les músiques i tot el que té a veure amb la part tècnica, funcioni. El que només s’intueix és com de bé ens ho passem. Com podeu imaginar, la trobada quinzenal amb l’equip és una alenada d’alegria que m’omple d’energia per a tota la setmana. N’estic molt agraït i amb ganes que la propera temporada (la desena, que celebrarem com cal) puguem continuar recomanant llibres i lectures boniques per als nostres nens i joves.
En aquest darrer programa hem presentat una aventura que ens convida a gaudir de la vida i a preparar alguna sortida aquest estiu pels camins dels boscos que tenim a casa nostra. Caminar, fer exercici, compartir jocs de taula amb la família i disfrutar de bones lectures fan les vacances més agradables.
«Te de maduixa al cau del teixó» és un relat per a infants a partir de sis anys, que ens parla de quatre animals que busquen alguna cosa. L’Os ha perdut les ulleres i les necessita per anar a pescar i així poder preparar un bon sopar amb la seva estimada i gaudir després d’un cel ple d’estrelles. L’esquirol busca la felicitat de qui tothom parlar. El teixó ha perdut la son. Ah! I el llop mentider els diu que ha perdut la clau de casa però en realitat el que busca són amics.
Les il·lustracions d’aquest llibre tranquil són d’en Toni Galmés, molt boniques.
I, com sempre, fem una pregunta (fàcil) perquè compartiu amb nosaltres la resposta i així sabem que ens escolteu, la qual cosa ens fa molt feliços. I, encara que no ens coneixem personalment, als que participeu amb certa regularitat us tenim molt presents, de debò.
La pregunta d’aquest programa és:
Què ha perdut l’Os?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 16 de juliol.
Entre els qui escriviu, sortejarem el llibre, gentilesa d’editorial Bindibooks.
I el guanyador de «El gran llibre de l’aigua» és l’Aniol Segura. L’Enhorabona!
I una recomanació. Si podeu escoltar el programa sencer, se us obriran un munt de preguntes sobre la masculinitat sana. Ostres! Quan veig sentir els convidats explicant alguns comportaments masclistes, em vaig adonar que els homes fem moltes coses malament.
Us recomano -especialment als homes- que escolteu el psicoterapeuta especialista en masculinitats Rai Crespi, l’antropòleg Ritxar Bacete i el terapeuta sistèmic Rubén Rodríguez que ens parlen de com es pot educar per a una masculinitat lliure de masclismes.
També podeu llegir l’escrit que ha fet l’Elisabet, clicant a:
Joseph Conrad opinava que l’autor només escriu la meitat del llibre i que de l’altra meitat se n’ha d’ocupar el lector. És el que m’ha passat amb «Un viaje en lápiz» de l’il·lustrador Gusti (el mejor dibujante del mundo, com ell es defineix).
No conec en Gusti personalment. El vaig veure el dia que vaig assistir a la presentació d’un llibre que va escriure en Ricardo Alcántara fa una pila d’anys i que es va reeditar el novembre del 2019. Allà estava en Gusti, com a il·lustrador. Vaig fer un recordatori en aquest blog.
En canvi, sovint he narrat alguns llibres il·lustrats per en Gusti i, sobretot, tinc una devoció especial per «Camilón, comilón».
A «Un viaje en lápiz» ens mostra alguns dels apunts en forma de frases, dibuixos i retrats que han sortit dels nombrosos quaderns que, com altres dibuixants, porta sempre amb ell. Són alguns, només alguns —i aquí recordem a Hemingway que explicava que només es veu una vuitena part del que es vol explicar, com si fos un iceberg— dels millers de dibuixos que ha fet. Crec que, malgrat en acabar el llibre ens quedem amb ganes de més, ens fem una idea precisa del que ens vol explicar.
El llibre ens mostra la seva vida i la gent que l’envolta. D’aquesta manera coneixerem els seus pares, els seus fills i també els viatges que ha fet arreu del món, sobretot per Mèxic i Equador.
M’ha agradat quan explica que sempre va amb el llapis a la ma i dibuixa sense que el vegin a persones anònimes a l’aeroport, als bars, als parcs. Especialment emotives són les pàgines que dedica a la residència on anava sovint a retratar la gent gran que allà hi vivia.
En Gusti ens obre una finestra i ens deixa veure el seu món i una mica de la seva vida. Li agraïm la generositat.
Si teniu oportunitat de llegir-lo, no tingueu pressa. El text és relativament curt però les imatges s’han de poder assaborir i entendre veient-les diverses vegades, bo i sabent que res en improvisat, casual; al contrari, tot està pensat i té una explicació.
Bé, també pot passar que no us agradi el seu estil però igualment n’aprendreu molt.
LES DADES: Títol: Un viaje en lápiz Autor: Gusti Il·lustrador: Gusti Editorial: Océano Pàgines: 112 Barcelona, 2023
Potser tenim sort i els de l’Editorial Kalandraka organitzen una presentació de «La bruixa divertida», l’últim llibre del tàndem Alcántara -Gusti, un àlbum per a cicle infantil que segueix la sèrie començada amb «El pirata valent» i «El jove guerrer». En aquest cas, la protagonista és una nena aprenenta de bruixa.
LES DADES: Títol: La bruixa divertida Autor: Ricardo Alcántara Il·lustrador: Gusti Traductora: Tina Vallès Editorial: Kalandraka Pàgines: 16 Barcelona, 2023
El passat dimecres 28 de juny vam celebrar La FESTA DE LA TALPETA per recordar que fa 34 anys de la seva publicació. La festa serà un esdeveniment anual que anirem repetint en diferents escenaris de la ciutat, amb convidats que ens aportaran la seva visió i així anar ampliant el coneixement d’aquest formidable àlbum il·lustrat. La propera trobada serà el 2024 i celebrarem els 35 anys amb una sessió de narració de contes que, com “la talpeta que volia saber qui li havia fet allò al cap”, han esdevingut clàssics imprescindibles. Anirem informant.
La jornada va començar amb la visita de la talpeta que va voler fotografiar-se amb tots nosaltres i amb els agraïments als assistents i a les entitats col·laboradores (Biblioteca Tecla Sala i Juvé i Camps) que ens aporten una part de la logística que ens fa més còmoda i divertida la reunió.
Després vam tenir uns moments per recordar la figura i l’obra d’en Wolf Erlbruch, l’il·lustrador de la talpeta, que ens va deixar el passar desembre. Vam comentar “El pato, la muerte i el tulipán”, un àlbum preciós que ens explica de manera tranquil·la el tema de la mort. Llegiu que va escriure en Carles al blog: https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/2023/01/04/wolf-erlbruch-ets-aqui-per-estimar-la-vida/
Després vam presentar les dues convidades, la Isabel Llasat i l’Anna Llisterri, traductores de literatura infantil i juvenil que van oferir-nos una visió del seu ofici, una feina poc coneguda i diria que poc valorada però que resulta imprescindible per gaudir de la bona literatura.
Ens van explicar el seu mètode de treball, les obres que han traduït i sobretot les dificultats amb que es troben davant de segons quines traduccions com pot ser la poesia. Va ser un luxe irrepetible poder sentir les seves opinions.
La gràcia d’aquestes trobades és, a banda d’aprendre, conèixer gent que ens aporta la seva saviesa. Això no té preu, ens enriqueix i ens fa millors persones.
Després, en Carles Ferrer es va deixar anar i ens va explicar algunes curiositats de com ha anat fornint la col·lecció de gairebé 40 talpetes en diferents idiomes i de les converses mantingudes amb els traductors i traductores d’arreu del món. I , com a punt final, ens vam centrar en les traduccions angleses i les tres versions en castellà, aturant-nos en la sorprenent versió mexicana d’“El topito Birolo”.
Us compartim un petit vídeo amb imatges de la trobada. Fins a la propera!
Ahir vam tancar el curs amb les companyes del Grup de treball «Passió per la lectura». Vam fer el tradicional berenar de fi de curs i vam celebrar la feina feta. Després d’uns anys estranys, hem pogut anar fent les trobades amb regularitat i presencialment.
Aquest curs ens ha interessat tractar la literatura infantil i juvenil que passa en una illa, entenent que les illes són referents literaris universal i són tractades com a paradisos, llocs de màgia i una mica místics. També hem vist illes com a presó, com a exclusió o com a marginació i, esclar, illes com a lloc personal.
Hem llegit molts i molt bons llibres i hem gaudit força. El resultat us el passem en format pdf por si us serveix. De tota manera, si necessiteu més aclariments sobre determinada proposta, estarem encantats de proporcionar-vos-els.
Al document que podreu descarregar trobareu les fitxes ordenades per cicles educatius. N’hi ha tres que corresponen al cicle infantil, tres a cicle inicial, nou al cicle mitjà i vuit és al cicle superior. Són les propostes que corresponen a les lectures següents: Cicle infantil Tres monstres L’únic La isla
Cicle mitjà L’illa de Paidonèsia Robinson ¡Hola, faro! L’illa de les 160 diferències Dagfrid. La nena vikinga La giganta Sunakay La mare i el mar Yukio, el niño de las olas
Cicle superior La lavandera de San Simón El islote de los perros El último oso L’illa dels frarets El llibre de la sort La isla de la Nim L’Illa. Una història quotidiana La Iliada y la Odisea
Un agraïment molt especial a les companyes i al company que han col·laborat en la discussió i l’elaboració d’aquest dossier:
Maribel Alarcón, Núria Bello, Victòria Bertran, Maria Bote, Mercè Carner, Esther Carrascal, Jaume Centelles, Bet Clapés, Ignasi Corral, Pilar Férriz, Sheila García, Désirée Grifé, Laura Lagunas, Montse Marcet, Maria José Martínez, Maria Montobbio, Maria del Mar Piera i Montse Riart.
Si us interessa, podeu descarregar-vos, anant a la pestanya superior “Propostes didàctiques” i en obrir-la aneu a “Rom, rom, rom, la botella de rom” o també podeu descarregar-vos el dossier, clicant a:
El desè relat, el penúltim, és obra de l’Ireneu Castillo, una persona que coneix casa pedra, cada casa, cada racó de la nostra ciutat i que, a més, té la generositat de mostrar i compartir els seus coneixements a través del seu blog, imprescindible, sobre històries de l’Hospitalet. Aquest: https://ireneu.blogspot.com/
L’Ireneu és escriptor, historiador, coordinador de la plataforma “Protegim el Canal de la Infanta” i impulsor de l’Associació per la Defensa del Patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat (PERSEU). En paraules seves, es defineix com a «hospitalenc de tota la vida, el mateix esperit cosmopolita, inconformista i resistent de la meva ciutat ha modelat la meva forma d’entendre la vida i la relació amb tot el que m’envolta, el que m’ha portat a formar part activa de la vida associativa de l’Hospitalet. Escriptor amateur des de mitjans dels 80, sempre he trobat als relats curts una forma d’expressió personal davant les incongruències de la societat, barrejant a parts iguals una realitat molt propera al lector, la crítica social i el surrealisme més transgressor. Estudiant “interruptus” de geologia, geografia i història i ciències ambientals, parlo quatre idiomes (anglès, francès, castellà i català) i durant molts anys he combinat la sempre dura feina de ser botiguer al barri de Sanfeliu amb la d’escriptor a estones perdudes col•laborant amb diverses associacions i blocs, així com amb la de portaveu/coordinador de la plataforma veïnal “Protegim el Canal de la Infanta!”. O tal i com em va descriure un bon amic, “un home del Renaixement del S. XXI”.»
A les biblioteques de l’Hospitalet trobareu els seus llibres. Destaquem els darrers:
Edificis Catalans amb Història. Barcelona. L’Arca, 2023 Un recorregut on trobarem mil històries corresponents a les cases i edificis més emblemàtics del nostre país. Tots ells tenen alguna cosa que contar-nos, des de les grans icones del modernisme català de Barcelona fins a edificis singulars que van de les Terres de l’Ebre fins a Girona, passant per la Catalunya Central i les Terres de Ponent.
1001 curiositats dels castells catalans. Barcelona: L’Arca, 2020. Llegendes, històries i anècdotes curioses dels castells catalans més representatius.
1001 curiositats del Baix Llobregat i l’Hospitalet. Barcelona: L’Arca, 2018. Aquest llibre recull el bo i milllor del patrimoni d’aquesta comarca, amb l’afegit d’una població tan propera i important com l’Hospitalet del Llobregat, dels seus usos i costums, en forma de petites pinzellades, per tal de que el lector pugui conèixer més a fons un espai de vida tan rica com ho demostra la seva magnífica diversitat.
Per als “Relats que el vent s’endugué” ens ha compartit la següent història.
El col·leccionista de l’Oest
Era ell un enamorat del gènere, un autèntic “friki”. La seva col·lecció de novel·les de l’Oest era de les que feia sorprendre qualsevol que visités la seva biblioteca particular. Cridaven l’atenció les prestatgeries i prestatgeries plenes d’aquells llibres que explicaven les aventures dels texans, les seves lluites contra els indis, els caçadors de búfals, els buscadors d’or, els rodejos… i on no podia faltar l’heroic Setè de Cavalleria de Michigan. Tanta aventura, tant de tret, tant de duel i tant de “dolent” hi havia per aquelles atapeïdes llibreries que, fins i tot, l’olor de pólvora t’embafava només de passejar davant d’aquells llibres. La col·lecció, després d’anys i panys d’estar recopilant llibres per aquí i per allà, era increïblement completa amb alguns volums que eren autèntics incunables -tenia fins i tot una primera edició original d’El Virginiano, d’Owen Wister (1902)- i no faltava ni un sol autor. D’entre tots ells, el seu autor preferit era Marcial Lafuente Estefania del qual guardava gelosament tota la seva extensa obra. Aquell cowboy frustrat gaudia amb delit llegint aquelles novel·les i, si no hagués estat per aquella vida monòtona, anodina i grisa que l’envaïa fins al moll de l’ós a cada volta que feia la busca dels segons del seu rellotge de butxaca, no hauria dubtat a traslladar-se a les terres sense llei de Texas a vigilar la diligència del Paso, o a cavalcar per les planúries d’Arkansas sobre el seu cavall Mustang arrabassat als indis. La imaginació el portava a unes terres d’horitzó sense fi allà on la seva discapacitat física el lligava a un món reduït i massa proper. Aquestes novel·les eren, per a ell, alguna cosa més que la seva vida. Un matí, el nostre amic va aparèixer mort, postrat a la seva butaca amb un letal tret al mig del front. La policia va obrir una investigació, però van passar els mesos i no va donar cap llum sobre qui o quins havien estat els seus assassins. Es van interrogar amics, veïns, sospitosos. Es va regirar tot, però no hi va haver manera de trobar l’homicida ni, el que és pitjor, cap mòbil per justificar-ho. L’única pista, la bala obsoleta que va acabar amb la vida del nostre col·leccionista. Passats els anys, la policia va arxivar l’expedient d’aquella mort estranya. Un assassinat va quedar sense solució però, possiblement, tot hauria estat més fàcil si haguessin mirat el llibre que estava llegint en el moment de morir: Or i Plom, del seu adorat Marcial Lafuente Estefania. El seu pecat? Ficar-se massa a la trama de les seves lectures.
Ahir, als “Llibres per somiar” vam presentar «El gran llibre de l’aigua» que porta un subtítol prou explícit: De la transpiració de les plantes a la devastació dels tsunamis.
El llibre és de format gran, està molt ben presentat i té les explicacions justes perquè entenguem una pila de conceptes relacionats amb l’aigua, com saber com funciona una depuradora o perquè es produeixen les tempestes. També hi ha les informacions habituals del cicle de l’aigua, però a més a més sabrem que és la sabana tigrada, perquè hem de beure aigua, quina relació tenien els antics amb l’aigua, quina ciutat famosa es va originar en un oasi, com sobreviu un camell al desert, etc.
Un molt bon llibre adreçat a infants a partir de cicle mitjà.
I com cada programa fem una pregunta i entre els encertants sortejarem el llibre, gentilesa, en aquesta ocasió, de l’Editorial Combel. La pregunta que fem és:
Quant aigua necessitem beure cada dia?
Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 2 de juliol.
També vam anunciar la guanyadora del llibre “Tigre” que va ser la Júlia Andrei. L’Enhorabona!
I al programa d’ahir també es va parlar de 5 regles d’or per viatjar low-cost i amb benestar amb canalla. Amb la Norma Levrero, periodista i cocreadora amb Marc Codolà del compte d’Instagram Normals, amb 37.000 seguidors ens va parlar de com adaptar-nos al ritme de les criatures és clau per fer del viatge una experiència única.
Podeu llegir l’article previ al programa. Clicant a:
Acabo de rebre el número 73 de la revista MiBiblioteca i me n’adono que fa molt que no comento res d’aquesta publicació que aviat farà vint anys i que ens arriba, trimestralment, en format paper, amb articles sobre el món bibliotecari des de diverses vessants, amb intenció divulgativa i entenedora.
Vaig tenir la sort de participar en diversos moments i recordo amb carinyo la sèrie d’articles “La biblioteca escolar de la A a la Z” i anys més tard uns altres dedicats a les “Biblioteques de pel·lícula”.
Segueixo la revista, llegeixo els articles que més m’interessen i sempre, sempre, aprenc.
I si voleu, podeu llegir l’article de l’Alba Paz on ens parla de les “furgotecas” un nou servei de bibliobusos que va pels pobles de la província de Lugo i Ourense. Cliqueu a:
La invitació a la lectura 