publicacions

by

«L’arbre dels desig», un relat ben construït

La Katherine Applegate té la mà trencada en això d’explicar històries i emocionar-nos. Ja ens va fer creïble la història de l’Ivan, el goril·la del centre comercial, posant la narració en primera persona, com si fos l’Ivan qui ens expliqués què li va passar. Ara ho ha tornat a fer, però encara és més fascinant perquè seguim els pensaments i les converses d’un arbre, un roure que ens explica els fets que van ocórrer els dies previs a l’u de maig, data en que se celebra una tradició centenària on moltes persones lliguen a les seves branques cintes, draps, notes, etiquetes, etc. amb els desigs més diversos que puguem imaginar.
«L’arbre dels desig» l’han situat a la franja «per a infants a partir de deu anys» i crec que està bé, però sobretot els adolescents —i els adults— podem disfrutar molt amb el llibre. A més a més de la peripècia que es narra, hi ha frases i pensament molt potents que són un tractat de filosofia de vida. Genial.
«L’arbre dels desigs» ens explica que el Roig és un arbre de ciutat, un roure vermell força alt, de mitjana edat —216 anys, com els anells que té—, i en el que hi viu un corb amic, la Bongo, pessimista, amb l’oïda fina i amb capacitat per emetre sons estranys i peculiars, i altres animals que ocupen les cavitats que hi ha al tronc (cries d’opòssum, cries d’òliba, petits ossets rentadors, etc.)
La única regla que hi ha en aquest arbre que és la casa de tots ells és que no poden parlar amb els humans.
Al barri on està l’arbre dels desigs hi han viscut des de fa molts de temps famílies vingudes d’arreu del món, italianes, xineses, espanyoles, africanes. Tot sembla estar en ordre, però un bon dia s’instal·la una família musulmana i aquí és on comencen els problemes perquè la comunitat (o una part d’ella) no els accepta. Hi ha conductors que els criden i els insulten quan passen pel davant amb els cotxes, hi ha qui els llença ous a la façana i, el pitjor de tots, un jove que amb un tornavís grava a l’escorça del roure la paraula «FORA!»
Aquest rebuig atrau a bona part de la comunitat. Els periodistes i la policia es presenten, i fins i tot, la propietària de les cases i de l’arbre vol aprofitar l’ocasió per tallar-lo, amb l’excusa que les seves arrels malmeten les voreres, que les fulles cauen als canalons que recullen l’aigua de pluja, que és molest, vaja! Decidida, contracta una empresa que ha de talar l’arbre de soca-rel.
A partir d’aquest punt, la novel·la fa un gir espectacular i la narració es torna més vital i ens toca molt la fibra sensible, convidant-nos a participar del conflicte veïnal, perquè al cap i a la fi, es tracta d’una situació que també vivim a casa nostra. Només hi ha una petita diferència i és que nosaltres no sempre tenim un roure com el del llibre, capaç de fer miracles, com si fos l’àngel de la guarda de la Samar, fent-nos entendre el poder que tenim les persones i com de valuosa n’és l’amistat.
L’arbre del desig es llegeix bé i recomanem la seva lectura amb una llibreta al costat per anar anotant els pensament filosòfics que seran un bon motiu de comentari i discussió a l’aula o al club de lectura.
Una de les accions que veiem al llibre pot ser fàcilment exportable perquè al pati de l’escola sempre hi ha un arbre que està esperant que li pengem cintes, llaços, dibuixos, fotografies, llaminadures o el que vulguem perquè, com el Roig, té la seva màgia i només cal que obrim bé els ulls i les orelles per sentir-la.

LES DADES:
Títol: L’arbre dels desigs
Autora: Katherine Applegate
Il·lustrador: Anna Clariana
Traductora: Anna Llisterri
Editorial: Pagès (Col·lecció Nandibú)
ISBN: 978-84-1303-059-3
218 pàgines
14 x 20 cm
Lleida, 2019

by

Ara no, Bernat. Un llibre sobre la incomunicació

–Hola, pare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir el pare.
–Hola, mare –va dir en Bernat.
–Ara no, Bernat –va dir la mare.
–Hi ha un monstre al jardí i se’m vol cruspir –va dir en Bernat…

Així comença un dels llibres més inquietants que va escriure David McKee (el de l’elefant Elmer, sí!) sobre la incomunicació familiar, un tema que preocupa molt a les mestres d’infantil i que sovint apareix a les trobades pedagògiques en parlar de noves tecnologies i comunicació amb els infants.

Els de l’editorial Kalandraka l’han traduït al català i l’han publicat com a «Ara no, Bernat», un títol que m’ha semblat molt adient, (molt més que l’edició de l’any 1980 que corria en castellà com a «Ahora no, Fernando») perquè ha respectat l’original «Not Now, Bernard» anglès, un nom que apareix sovint de forma recurrent en els títols de llibres per a infants.
El relat explica com en Bernat s’adreça al pare i a la mare reclamant la seva atenció sense èxit perquè estan molt ocupats.

Al web de Kalandraka podem llegir:
Aquest clàssic de 1980 és una inquietant i divertida història per a primers lectors, i alhora fa un toc d’atenció als adults, tan ocupats en les seves coses que no atenen suficientment les necessitats –no només materials, sinó afectives- dels fills.
Malgrat que en Bernat avisa als pares que hi ha un monstre que se’l vol cruspir, cap dels dos li fa cas. En el súmmum de l’absurd, el monstre arriba a ocupar el lloc del nen dins la llar, sense que ningú més de la família se n’adoni i continuen ignorant-lo, tal com feien amb en Bernat.
Un text amb frases breus, descriptives i dialogades, aporta agilitat al relat, il·lustrat amb imatges expressives i colors intensos. Són vinyetes que contraposen l’actitud apel·lativa d’en Bernat cap als seus pares davant la indiferència -i fins i tot un cert tedi- d’aquests per ser interromputs.

És un bon llibre per a cicle inicial. A l’editorial el recomanen a partir de 4 anys, però crec que els infants d’aquesta edat no acaben d’entendre que és el propi nen que s’enrabia perquè no li fan cas i es torna ell mateix un monstre. Les vegades que l’explicat a cicle infantil m’he trobat amb aquesta resposta.

LES DADES:
Títol: Ara no, Bernat
Autor: David McKee
Il·lustrador: David McKee
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka
Pàgines: 32
Barcelona, 2019
20×26 cm.
ISBN: 978-84-16804-64-1

David McKee és un dels il·lustradors que es mereix un reconeixement, sobretot aquest 2019 que celebrem els 30 anys de l’aparició del primer Elmer. Anoteu la data del 25 de maig perquè a tot el món es celebrarà el DIA DE L’ELMER. (Elmer day) i hi haurà un munt d’esdeveniments. Podeu seguir-los al web https://www.elmerday.co.uk/

by

Quin embolic! Un recull de textos humorístics

Hi va haver una època (finals del segle XIX-inicis del XX) en la qual persones erudites van recollir i difondre la saviesa popular. Anaven pels pobles i ciutats, llibreta en mà, anotant els textos dels contes, cançons, cantarelles, llegendes, embarbussaments i tot el que feia referència als costums i creences que regien la vida de les persones. Valeri Serra i Boldú, Pau Bertran i Bros, Joan Amades, Jacint Verdaguer i d’altres esforçats folkloristes ens va deixar uns escrits que podem trobar en biblioteques especialitzades. Són textos que ens acosten a una vida que romania més o menys inalterable durant anys i panys, fins que es va iniciar el que es va denominar «desarrollisme» i que va suposar l’inici de canvis econòmics, socials i les migracions del camp a la ciutat.
De tant en tant, alguna editorial aposta per seguir oferint-nos llibres que mantenen l’esperit de recuperació d’uns contes que s’han anat transmeten de pares a fills des de fa segles. Una d’aquestes editorials és EUMO, adscrita a la Universitat de Vic.
El dissabte 9 de març, es va presentar el segon volum d’una sèrie que va en aquesta línia de recuperació del saber popular, mesclat amb textos d’autors actuals. El llibre en qüestió és «QUIN EMBOLIC!» i porta un subtítol explícit que hi diu «Poemes, contes i altres textos per llegir rient» on s’anuncia què hi trobarem.

Les compiladores són la Vanesa Amat, la Maica Bernal i la Isabel Muntañá i han aplegat més de cent textos agrupats en temes variats: Animals, gent, oficis, vida quotidiana, natura, univers, aliments, escola, jocs, etc. És una classificació curiosa que s’ajuda d’unes il·lustracions d’en Morad Abselam, en diverses games cromàtiques per a cada tema.
La presentació es va fer la llibreria «Pebre negre» del barri del Clot (Barcelona) i va ser prou divertida (com no podia ser d’altra manera). Les autores van llegir, recitar, dramatitzar i contar un bon nombre d’històries que ens van fer riure i ens van mostrar maneres de presentar-los a l’escola, als nostres alumnes.

Al web d’EUMO podem llegir que “la manera més divertida d’encomanar el gust per la lectura és a través del joc. Contes rimats, cançons, poemes, embarbussaments… ens atrapen amb les rimes i la música, amb el so i les repeticions. Quin embolic! Però quan comencem a estirar-ne el fil, se’ns afina l’enginy i la imaginació i voldríem que el joc no acabés mai.
A cada llengua hi ha textos literaris que, dits en veu alta o llegits, ens fan riure perquè formen un joc de paraules o de sons o bé perquè expliquen un disbarat, un fet esbojarrat. Amb la llengua ens hi podem «embolicar» i passar estones ben divertides. Aquest és el sentit d’aquest llibre, que combina creacions d’autors actuals amb textos de la cultura popular.
Quin embolic! és una invitació a llegir rient, a gaudir del joc que ens ofereix la literatura.”

Podeu fer un tastet clicant AQUÍ

Títol: Quin embolic!
Poemes, contes i altres textos per llegir rient
Autores: Vanesa Amat, M Carme Bernal i Isabel Muntañá
Il·lustrador: Morad Abselam
Editorial: EUMO
ISBN: 978-84-9766-651-0
Pàgines: 96
Mides: 16,5 x 23 cm
Vic, febrer del 2019

by

L’art d’enumerar. Escriure textos instructius

Res sembla més simple de confeccionar que una llista, però és més complicat del que es creu: sempre oblidem alguna cosa, estem temptats d’escriure “etcètera”, però en un inventari no s’escriu “etcètera”.

En els seus escrits, Georges Perec introdueix sovint llistes d’objectes, llocs o situacions. Fa classificacions sobre aspectes trivials i afegeix el seu toc sensible i la seva mirada poètica. Per exemple, al text sobre els objectes que hi ha a la seva taula de treball enumera «un llum, un paquet de tabac, un gerro, una caixa de cartró que conté petites fitxes multicolors, un gran secant de cartró dur amb incrustacions de carei, un portallapis de vidre, diverses pedres, un despertador,…».
Ens recorda al Jules Verne afeccionat a les llistes que feia una enumeració de peixos a «Vint mil llegües de viatge submarí» i també a alguns poemes que són enfilalls de paraules, com el de la Maria-Mercè Marçal (Drap de la pols, escombra, espolsadors, plomall, raspall, fregall d’espart, camussa, sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra, i sabó en pols, blauet, netol, galleda,...), o el «Mateo XXV, 30» de Borges (Estrellas, pan, bibliotecas orientales y occidentales, naipes, tableros de ajedrez, galerías, claraboyas y sótanos, un cuerpo humano para andar por la tierra,...)
Les llistes són un bon inici per deixar-se anar a l’hora d’escriure sense por i, després, partint de llistats reals o inventats, els infants practiquen textos instructius més complicats on descriuen objectes diversos. Van bé els que es relacionen amb els aliments (una taronja), regles de jocs (la xarranca), funcionament d’aparells (la grapadora) o altres referits al seu món quotidià.
Els textos instructius solen tenir una estructura definida i ajuden a regular el pensament i a ordenar diverses accions consecutives. Si, a més, es reforcen amb imatges o símbols icònics, la comprensió augmenta.
A la revista GUIX del mes de març en parlem i presentem una pràctica d’escriptura basada en els mapes per imaginar viatges fabulosos sense moure’ns de la cadira. Els viatges són una bona excusa per inventar un bon relat i, de fet, els millors viatges són els imaginats i, a més, ens ofereixen un bon suport a l’escriptura.

Els amics em deien que no seria capaç d’anar a la Cova de Zugarramurdi perquè hi viuen bruixes.
Però com que sóc tossut i una mica inconscient vaig agafar la bicicleta, una lot
i una motxilla on vaig encabir un entrepà i uns alls per si de cas.
Vaig sortir d’Arrigorriaga cap al tard i vaig pedalar amb força
per creuar el Monte Hermoso abans que no es fes fosc…

Ho podreu llegiu a la revista GUIX número 453. També a l’AULA, en castellà.

by

Aquí vivía yo, un llibre de Dani Torrent que emociona

Hi ha una frase repetida que diu que «la pàtria és la infantesa» i que s’atribueix a Rilke, a Beaudelaire i a d’altres personatges. L’he recordat  en acabar de llegir “Aquí vivía yo” un bonic àlbum amb text i dibuixos d’en Dani Torrent (fa tres anys en vam parlar en aquest blog amb motiu de l’exposició d’originals del seu «àlbum per a dies de pluja») i m’ha fa reviure moments personals i records de la meva infància.
La lectura segueix la jornada de “Don Gregorio”, un home que treballa en una immobiliària, mostrant pisos.
En arribar a l’edifici que ha d’ensenyar exclama sorprès «¡Aquí vivía yo!» i busca delerosament un dibuix que va fer ell darrera de la porta de la seva habitació. Quan el troba, recorda que es va dibuixar a sí mateix. Ara el dibuix del petit Don Gregorio li parla i el convida a reviure els jocs i els viatges imaginaris que feien anys enrere. S’agafen de la mà i fan un vol fins al País de Mai Més, naveguen deu mil milles amb un submarí, caminen per la Terra de les Meravelles i fan enfadar els tres gats de Don Melitón.
Una estona després arriba la parella a qui ha d’ensenyar el pis i la tornada a la realitat li depararà noves sorpreses.
Les il·lustracions, tot i semblar naïfs, tenen una certa dificultat de lectura perquè combinen plans generals, amb primeríssims plans i d’altres que requereixen girar el llibre per entendre’ls. Aquí l’acompanyament de l’adult és necessari per fer una bona comprensió lectora.


M’ha agradat força i el recomano per a alumnes de cicle inicial de Primària.
Les possibilitats de conversa que ens ofereix són nombroses: Les famílies, els veïns, la ciutat, els oficis, etc.
Les pàgines on es troba don Gregorio amb el seu passat i viatgen fins a la Lluna són delicioses.

LES DADES:
Títol: Aquí vivía yo
Autor i il·lustrador. Dani Torrent
Editorial: Edelvives
20 x 30 cm
40 pàgines
ISBN: 9788414016060
Saragossa, 2018

by

Julián es una sirena

De llibres per a infants que tractin sobre l’homosexualitat no n’hi ha gaires i sovint estan envoltats de polèmiques que poden acabar als jutjats, fins i tot. Recordeu què va passar amb “Rey y rey” quan es va publicar. Als Estats Units algunes famílies (a Carolina del Nord) van presentar querelles contra l’escola i van aconseguir retirar-lo de la biblioteca escolar (i de la pública).
Altres llibres de contingut sexual han patit situacions similars. Va ser el cas de «Tous a Poil» a França, no fa gaire, o «Amb la Tango en som tres»
Sortosament, hi ha escriptors i editorials que no defugen l’autocrítica i s’arrisquen a publicar llibres que parlen de realitats que hi són, malgrat no s’acaben de plantejar obertament.
Ara, l’editorial Kókinos ha publicat «Sirenas» i en el títol ja notem una certa por perquè dilueixen en un genèric plural allò que el títol original explicita: «Julián es una sirena» hauria d’haver estat la traducció valenta, que indiqués, d’entrada, de què va aquest àlbum il·lustrat.

L’autora és la Jessica Love, ha viscut molt de temps a Nova York i està familiaritzada amb una festa que se celebra a Coney Island cada estiu i on el principal motiu de la trobada és una desfilada de disfresses anomenada «de les sirenes» (Coney Island Mermaid Parade) on s’ha inspirat per explicar una història senzilla però potent.
«Sirenas» explica que un dia, en Julián i la seva àvia, tornant de la piscina veuen unes sirenes al metro. Després, a casa, mentre l’àvia s’està dutxant, el noi agafa fulles d’una plantes i es fa un barret, es maquilla la cara i amb una cortina es fa una cua de sirena. Quan torna l’àvia, enlloc d’enfadar-se, li porta el complement necessari per semblar una sirena de debò i se’n van tots dos a la festa de les sirenes.

El llibre té molt poc text, el necessari, però transpira una grans dosi d’estimació entre les persones i ens recorda que hi ha nens que tenen en el seu interior una sirena i que això no és dolent. M’agrada perquè trenca tabús pel que fa a les qüestions de gènere i també als estereotips del que entenem com a bellesa:
– Ai, si no t’ajustes als cànons de bellesa que ens marca la societat! Ai, si no fas el que s’espera de tu!

Hi ha un altre missatge que ronda pel conte i és veure com ningú està sol, que hi ha una comunitat que s’assembla a cadascú de nosaltres i que només cal caminar una mica i girar la cantonada per trobar-los.
Les il·lustracions del conte es llegeixen fàcilment i no cal el text. Són unes aquarel·les i tintes sobre paper marró que aconsegueixen que les imatges estiguin com flotant per les pàgines, molt relacionat amb l’aigua i les sirenes.


Si teniu oportunitat de llegir aquest llibre no us perdeu els detalls que hi ha escampats per les pàgines i que apareixen en diverses ocasions (l’estampat del vestit de l’àvia, les guardes meravelloses o l’home que està assegut veient-los passar, per exemple)
Lectura recomanat a partir de cicle mitjà.

LES DADES:
Títol: Sirenas
Autora: Jessica Love
Il·lustradora: Jessica Love
Traductora: Esther Rubio
Editorial: Kókinos
Mides: 23,5 x 25,5 cm.
38 pàgines
ISBN: 9788417074135
Madrid, 2018

by

Un telèfon sense fil o com les paraules es van modificant, inevitablement

El joc del telèfon és un joc que es fa en grup. Consisteix en que el primer jugador diu una frase a l’oïda del segon, aquest la repeteix al tercer i així successivament. Però sol passar que les paraules es van modificant mentre van d’un a l’altre i quan arriba a l’últim i diu la frase en veu alta, normalment no té gaire a veure amb el que ha dit qui ha començat la roda.
Es un joc clàssic de les colònies però també es juga a classe o al pati.
Ara, l’autora i il·lustradora brasilera Yara Kono, ha agafat la idea i recordant quan ella jugava de petita ha creat un àlbum que segueix fil per randa la peripècia. Es titula «Telefone sem fio» i encara no està traduït al català ni al castellà però el podeu trobar en portuguès, editat per Planeta Tangerina.

Comença dient que:
O Bernardo susurra algo a Madalena,
que fala baixinho à Joana,
que canta à Isabel,
que segreda ao Joao,
que murmura à Mariana,
Que fica na dúvida,
Que ainda assim diz à cristina
Que diz…

I a la pàgina següent apareix la frase que xiuxiueja el primer noi:
Avui hi ha festa a casa d’en Tiago! (Hoja há festa na casa do Tiago!)


A continuació veiem com el significat canvia i allà on s’ha dit «Tiago», el segon diu «lago», el tercer «largo», el quart «espargo», i així successivament fins al final sorprenent.
Les il·lustracions són curioses perquè estan fetes amb formes geomètriques i colors plans. Hi ha també col·lage i estampació. L’estil és força característic i sembla que a Portugal tenen predilecció per aquesta mena d’Il·lustracions atesa la quantitat d’autors que segueixen el mateix patró.


Un bon llibre que ens pot donar la pauta per fer-ne un de similar amb els nostres alumnes seguint les normes del joc del telèfon.
Poesia, rima i diversió assegurada.

LES DADES:
Títol: Telefone sem fio
Autora: Yara Kono
Il·lustradora: Yara Kono
Editorial: Planeta Tangerina
ISBN: 9789898145895
19 x 22 cm
32 pàgines
Carcavelos, 2018 (Portugal)

by

La col·lecció de fotos de l’avi

La colección del abuelo és un àlbum il·lustrat espectacular, una mica inquietant, que et convida a rellegir-lo i comentar-lo. De tant en tant, ens trobem aquestes meravelles i ens n’alegrem de poder-les veure i admirar.
La història ens narra com un llobató, en arribar a casa de l’avi, s’asseu a la seva butaca preferida i s’adona que hi ha un vell àlbum de fotografies. L’agafa, l’obre lentament, descobreix fotografies de moltíssims llocs i persones (?) i es pregunta com és que l’avi no li ha dit mai que té tants amics.
A la pàgina següent, l’avi s’hi asseu amb ell i comença a explicar-l i una a una totes les fotografies i, a mesura que anem llegint el que li explica ens adondem qui és en realitat i què amaguen aquells retrats perquè ell és, ni més ni menys que el llop dels contes.
L’àlbum és una faula on els personatges tenen cos de persona i cares d’animals, la qual cosa ens fa pensar i ens aporta pistes sobre com són, quins trets tenen i alhora ens fa pensar en quins comportaments animals tenim nosaltres.
Les imatges són magnífiques i la història resulta una mica estranya i no saps ben bé què està passant o per què t’ho expliquen. Bé, és quan estàs llegint les darreres pàgines, cap al final, hi caus i tornes a llegir el text d’una altra manera… i llavors tot té sentit.

一Mira, el de la silla es el director del periódico de Marsella en el que trabajé. Era un tipo duro. Los de abajo eran nuestros vecinos cuando vivíamos en Niza. La del vestido verde trabajaba conmigo en un diario en Génova. Tuvimos relación difícil; desconfiaba siempre. El papá con sus pequeños fue mi jefe en un hotel de Florencia. Estábamos de vacaciones. Era muy rico. Y aquellas dos amigas de tu padre, gritaban todo el tiempo en la piscina y, además, eran muy empalagosas.

Aquest àlbum va ser mereixedors del premi internacional «àlbum ilustrado Edelvives».
A la portada han tingut el detall d’escriure primer el nom de la il·lustradora, la Bruna Valls, perquè el seu treball és formidable.
Si cau en mans dels alumnes de l’ESO, ja ho hem dit, els enganxa, segur.

LES DADES:
Títol: La col·lecció del abuelo
Autor: Javier García Sobrino
Il·lustradora: Bruna Valls
Editorial: Luís Vives (Edelvives)
Pàgines 40
24 x 31 cm.
ISBN: 9788414016039
Saragossa, 2018

by

Una maleta, testimoni de la Història del segle XX

Me n’adono que quan comento un llibre que m’ha agradat anoto «Les dades» al final i afegeixo qui l’ha escrit, qui l’ha il·lustrat, el traductor, si és el cas, l’editorial que l’ha publicat i poca cosa més. No apunto l’isbn ni les mides del llibre. Així, qui llegeix el comentari no sap que, per exemple, el darrer llibre que vam presentar «Endevinacontes» és de format gran (37 x 24 cm, més que un full DINA4), o que el que comento avui és petit, petit. La dada és significativa i quan els veieu (a la llibreria o biblioteca) potser us sorprèn perquè us heu fet una idea diferent de com és físicament.

És curiós tenir tots els llibres junts, un al costat de l’altre, i comprovar la varietat de formats, colors, mides, etc. que hi ha.

Les guardes, el tipus de lletra, els capítols, la disposició de les imatges, són elements que tenen la seva raó de ser. Se’n diu «paratextualitat» i, sobretot en els àlbum il·lustrats, ens donen moltes pistes.
Ho explico perquè el llibre que avui comentem n’és un bon exemple. Es titula La maleta i té una mida de 18 x 12 cm. aproximadament. Si fa no fa és ample com els cedé, la mida dels quals es va dissenyar per encabir-los a les butxaques de la camisa, quan eren més grans que les d’ara, esclar.
Miraré d’incloure aquesta dada significativa de les mides, així com l’ISBN.

La maleta és una novel·la molt original perquè és un enfilall de petits relats (no passen de deu línies) que expliquen molts episodis històrics, succeïts als segle XX, i així podem veure els diversos costums i com es van produint els canvis. L’autora, la Núria Parera, ho fa d’una manera força enginyosa usant el personatge d’una maleta que va passant de mà en mà, el recorregut de la qual anem seguint com a lectors. La maleta sempre hi és present i és testimoni dels esdeveniment. Recorda, salvant les distàncies, el «Cavall de guerra» d’en Michael Morpugo, que també ens explicava les guerres des del punt de vista d’un cavall que anava canviant d’amos i ens oferia les visions dels dos bàndols.
La maleta comença quan un pare que viu al Pirineu li fa una maleta a sa filla que es casa i ha de marxar a viure a una colònia tèxtil del Llobregat. Després la maleta passa a mans d’un foraster que arriba al poble a projectar pel·lícules per entretenir a la gent. Som a principis del segle XX. Després la maleta anirà viatjant per diversos continents fins acabar a Lesbos, l’any 2012.
A les darreres pàgines hi ha un recopilatori d’esdeveniments que pot resultar molt útil als nois i noies, per iniciar noves recerques i aprofundir en els temes apuntats.
Un llibre que fa venir ganes de llegir com aquella beguda alcohòlica que ens donaven de petits i que alguns recordareu, oi? Si no ho sabeu, pregunteu als vostres pares.
Novel·la recomanada per a joves a partir de 14 anys.
La vaig descobrir gràcies a les companyes del grup de treball, la Montse i la Pilar, dues grans llibreteres.

Al web de l’editorial llegim:
Una maleta que passa de mà en mà, testimoni silenciós de vides diferents que transcorren durant el segle XX. Les colònies tèxtils, la revolució obrera, la guerra civil, l’exili, el fes l’amor i no la guerra, la caiguda del franquisme. I les migracions –volgudes o no– que mai s’aturen.
Un relat poètic que ens porta a reflexionar sobre la tendència cíclica de la història, que tendeix a repetir-se, com si no n’aprenguéssim mai prou.

LES DADES:
Títol: La maleta
Autora: Núria Parera
Il·lustradora: Maria Hergueta
Editorial Babulinka books
Col·lecció: Petites joies per a grans lectors
108 pàgines
12,5 x 17,5 cm.
ISBN: 9788494584275
Barcelona, 2018

by

Escriure sense por. Instruccions per a escriptors valents

Aconseguir que els infants escriguin bé requereix hores de pràctica i inversió d’energies, sí!, però els esforços paguen la pena i els resultats són positius perquè sovint es descobreixen les fortaleses i els talents ocults que tenen els nois i noies. També fa veure les deficiències que tenim com a mestres, genera més preguntes que respostes i ens porta a un camí —màgic, sens dubte— sense retorn on alguns dels nostres hàbits queden sacsejats, definitivament.
Escriure és difícil i complex: Per aconseguir que els textos que es construeixen siguin reeixits, al crear un ambient que ajudi els alumnes a exposar els seus pensaments, emocions i opinions pròpies i que permeti que ells mateixos es facin les preguntes —els dubtes ortogràfics, per exemple— i avancin sense deturar-se, impulsant les idees que flueixen.
L’escriptura ajuda els alumnes a pensar com explicar determinada història, quines paraules usar, quines són les més adients i com s’escriuen, quina estratègia és la millor i com sortir-se’n quan es queden en blanc.
L’escriptura ens porta directament a la lectura. Com apunta en Víctor Moreno, els nois i joves que són escriptors habituals són també lectors, sempre. A l’inrevés, això no passa: els nens i joves lectors no són necessàriament escriptors.
Aquest mes de febrer encetem una nova sèrie d’articles que venen a ocupar l’espai que durant vuit anys s’ha anomenat «viure la lectura» i que ara passa a anomenar-se «viure l’escriptura».
La idea és oferir pistes i pràctiques que ens reconcilien amb l’escriptura perquè tots els infants tenen coses a dir i només cal trobar les paraules oportunes perquè la por al que pensin els altres, la por a equivocar-se i els dubtes, s’esvaeixin. Exposarem idees que ajudin a trobar el plaer d’escriure en llibertat i ho acompanyarem de textos literaris que proposen idees genials que poden servir de model i referència.
En el primer article expliquem una pràctica d’escriptura en la que relacionem el quadre realista de Hooper «Four lane road» amb un d’en Dalí «La persistència de la memòria» i mostrem com les obres d’art serveixen de rampa d’enlairament al fet creatiu.
El podeu llegir a la revista GUIX número 452 del mes de febrer de 2019. També en castellà a AULA.