publicacions

by

«Cuando brillan las estrellas», una novel·la gràfica inspiradora

«Cuando brillan las estrellas» és una novel·la gràfica basada en fets reals. Narra la vida d’un noi, l’Omar i el seu germà, en Hassan, que és mut i pateix convulsions.
L’Omar no recorda els primers anys de la seva arribada a Dadaab (Kènia), un camp de refugiats a Kenya. Només recorda que una vegada va tenir una família i que el seu poble va ser envaït pels soldats, a Somàlia, fet que els va obligar a fugir, a ell i al seu germà. No van tornar a saber res del seu pare ni de la seva mare.
Viuen en tendes de campanya esperant l’oportunitat d’emigrar als Estats Units, però l’espera és llarga, dura anys.
Un dia, li arriba l’oportunitat d’anar a escola i deixar al seu germà a càrrec d’una dona, la Fatuma, que fa com de mare per a ells. Aquest fet, anar a escola, li canviarà la vida.

El relat explica molt bé què vol dir ser refugiat. Per a l’Omar, significa despertar-se amb malsons, tenir cura del seu germà petit, escombrar cada dia el terra de la seva tenda, jugar a futbol amb una pilota feta amb bosses de plàstic i sobretot, sobretot, esperar. Espera a la cua per aconseguir aigua, esperar a la cua per aconseguir menjar, esperar a ser entrevistat per l’ONU per veure si ell i el seu germà són candidats a sortir del campament i ser enviats a algun lloc com Amèrica, Canadà o Suècia. I quan finalment, aconsegueixen l’entrevista, tornar a esperar quatre anys més. Esperar, esperar i esperar.

Una història sorprenent, colpidora, que per moments et fa enrabiar en veure la crua realitat.
Les frases curtes i una paleta de colors on predomina la foscor ens permet sentir les emocions de la narració.

Hi ha moments durs, implacables, com quan els roben la roba, o quan albiren el desert que els envolta i els impedeix sortir del campament, o la visió dels homes que no tenen feina i masteguen unes fulls de qat per esvair-se de seva trista existència.

M’ha faltat saber més d’una nena, la Maryam. Mereixeria una segona part perquè transmet uns valors extraordinaris. La Maryam és la millor estudiant de tota l’escola, somia amb aconseguir una beca per estudiar al Canadà i portar la resta de la seva família amb ella. Però el pare de la noia té altres plans, la treu de l’escola secundària i la casa amb un home gran a canvi d’altres beneficis.

Una novel·la molt recomanable, per a nois i noies de cicle superior i primer cicle de l’ESO.

LES DADES:
Títol: Cuando brillan las estrelles
Autors: Victoria Jamieson i Omar Mohamed
Il·lustradora: Victoria Jamieson
Traductor: José C. Vales
Editorial: Maeva
Pàgines: 272
Madrid 2021

Al web de l’editorial Maeva trobareu la guia de lectura: https://www.maeva.es/guias-lectura-centros
Podeu veure, també, el tràiler:
https://www.youtube.com/watch?v=jKRhoyqBStM

by

En Will, el guerrer, vol ser reina

Hi ha llibres que costen d’explicar perquè en la mateixa explicació et carregues la gràcia del relat. És el que passa amb aquest «Vull ser reina» de la Susana Peix i amb il·lustracions d’en Dani Torrent.

Mirem la coberta i la contracoberta, i què veiem?
Al davant, la cara d’un nen molt ben pentinat que ens mira amb uns ullassos enormes. A la mà sosté una flor de color rosa amb molta delicadesa. Va vestit amb un jersei de coll alt amb una granota blava, com els seus guants. Imaginem que és hivern perquè al darrera es veuen uns arbres sense fulles i a la contracoberta els camps estan encatifats de blanc com si fos neu.

El títol diu «Vull ser reina». És una pista? Creiem que sí, i llavors el nostre cervell comença a fer connexions i inferències sobre el contingut del relat. Pensem en un infant «trans», recordem altres àlbums de temàtica LGTBI, i en aquest punt decidim si continuem o ho deixem perquè entenem que la història és previsible.
Si el deixem és un error perquè les nostres deduccions no han estat del tot precises. Millor que l’obrim i veiem quina sorpresa ens espera.

Les il·lustracions d’en Dani Torrent són boniques de veres i estan fetes seguint la tècnica d’una altra joia, el «Viatge al poble de les trenta senyoretes» de la Mercè Rodoreda. Llapis de colors amb presència notable del rosa, plans que van del primer pla fins al panoràmic oferint-nos una varietat de recursos que ens recorden que cada pàgina és, per se, una petita obra d’art.

Lectura recomanable a partir de 6 anys i que ens ofereix diversos camins i diferents formes d’entendre el significat, o millor dit, els significats evidents i els ocults.

LES DADES:
Títol: Vull ser reina
Autora: Susana Peix
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Triqueta verde
Pàgines: 36
Vigo, 2021

by

Cuc i conill, un còmic per a primers lectors

A la portada, en lletres grans, hi llegim CUC. També llegim a sota “I CONILL” però amb una tipografia més petita que ens indica que el veritable protagonista d’aquesta aventura es el cuc.

I a la il·lustració veiem un conill amb cara de sorpresa i malhumorat i un cuc amb ulleres de sol, talment com si fos una estrella de cinema, sortint de sota terra.

Passem full i veiem les guardes farcides de racions de pizza i ens preguntem si és això el que mengen els conills i els cucs. Sabem que no. Sabem que els conills són més de pastanagues i els cucs —bé, els cucs, ejem!— s’alimenten de restes orgàniques en descomposició… de caca, vaja.

Seguim passant pàgina i oh! Sorpresa!, resulta que el conill i el cuc són col·legues. Alguna cosa no quadra i ens disposem a veure com acaben així i quina aventura ens trobarem.
Primer, hi ha l’encontre:

I després, el rebuig, la discussió, etc. fins a arribar a l’acceptació i l’amistat.

Estem davant d’un còmic per a primer lectors, ideal per a infants a partir dels cinc-sis anys. Aquest primer episodi és molt divertit. Al final, ens quedem amb ganes de veure què li passarà al cuc en el segon número (cuc i garsa) però també amb certa pena perquè li hem agafat carinyo al conill.

A la contracoberta podem llegir:
El cuc de terra i el conill es troben i, tot i que d’entrada sembla que no s’avenen gaire, de seguida s’adonen que l’amistat està per damunt de les diferències… gairebé sempre.

LES DADES:
Títol: Cuc i conill
Autor: Ramón D. Veiga
Il·lustrador: Iván Rodríguez
Traductora: Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 64
Barcelona, 2021

by

«Fora disfresses!», uniformes sí, uniformes no

Al DIEC2 llegim:
Uniforme: Vestit específic i distintiu dels membres d’alguns cossos socials, o d’algunes institucions, empreses, etc. Els uniformes dels artillers de plaça. L’uniforme de la Guàrdia Urbana. Un uniforme escolar.

A l’escola on anava de petit, a l’Institut o la Universitat mai vaig portar uniforme. El primer que vaig tenir era aquell de quan els nois havíem de fer un servei militar. Després, durant els anys que he estat a l’escola, els infants han anat amb la roba que els hi ha complagut. Només algunes indicacions per a les famílies: Una bata (la que us agradi) amb els botons al davant, roba còmoda i poca cosa més. Els mestres, també amb una bata que ens protegeix de la pols, les taques de pintura i els mocs dels nens. Parlo d’un centre públic del barri de Sant Josep, a l’Hospitalet. A molts altres centres que he conegut, era igual.

També hi ha escoles on l’uniforme és obligatori. Potser per a les famílies és còmode i pràctic. O tal vegada crea un sentiment de pertinença a la mateixa tribu, no ho sé. Potser hi ha qui ho pot argumentar molt bé i defensar-ho. Però no ho acabo de veure… la imaginació i tal.

Un dels llibres que m’han agradat i m’han fet repensar la qüestió és «Fora disfresses!» i planteja aquesta qüestió però donant-li la volta perquè el protagonista, en Pau, es pregunta perquè ha d’anar disfressat a l’escola, volent dir que l’uniforme no l’identifica, perquè ell preferiria posar-se un tutú, unes ales de fada o el seu vestit d’astronauta, com quan és a casa.

«Fora disfresses!» és un llibre adequat per a cicle mitjà i està ben escrit, amb una trama que et fa somriure sovint i sobretot, sobretot, amb un argument ben resolt.

Si us atreviu a posar-lo en mans dels vostres alumnes, aconseguireu que passin una bona estona, que es creï opinió i debat al respecte, i sobretot que vegin que la possibilitat d’imaginar noves maneres de relacionar-nos, de vestir, és allò que ens permet ser més feliços.

Les il·lustracions de l’Anna Baquero són efectives i boniques, amb unes cares força expressives on destaquen els ulls dels nois. Ai! La coberta amb la motxilla d’en Pau per on s’escola la roba d’estrelles i la mirada de felicitat del noi. Bonica.

M’agrada la frase de la contracoberta: Un llibre per descobrir l’alegria contagiosa d’atrevir-se a desafiar les normes absurdes.

LES DADES:
Títol: «Fora disfresses!»
Autora: Bel Olid
Il·lustradora: Anna Baquero
Editorial: laGalera
Pàgines: 72
Barcelona, 2021

by

«El gat rumberu», un relat alegre

Definir la música és difícil. Cadascú la vivim segons els nostres gustos, segons el moment i la gent que ens acompanya. Una cosa sí que tenim en comú i és que la música ens transmet emocions. No importa si es tracta d’un concert en una sala petita, o en un gran estadi, no importa sí és en directe, a casa o mentre conduïm. Sempre ens emociona.

Ho saben molt bé a l’editorial Nanit, especialistes en posar a mans dels infants i joves contes basats en texts de lletres de cançons més o menys conegudes. Al seu catàleg trobem al Doctor Prat, a Sopa de Cabra, als Pets, a Roba Estesa, a Oques Grasses, a Xiula, als Catarres, a Txarango i altres cantautors i grups que comparteixen el fet que són artistes de casa nostra.

L’últim que han editat m’ha arribat especialment. És «El gat rumberu» i està inspirat en una peça del grup “La pegatina”. Recordo l’última vegada que els vaig veure. Va ser a Bilbao, en plena “Semana grande” (abans del confinament), en una esplanada gran a tocar del Guggenheim. Aquell concert era gratuït i la munió de gent que emplenava l’espai depassava les deu mil persones, pel cap baix. Va ser un espectacle gran, amb molta llum i color.

De què va “El gat rumberu”? Ja us ho podeu imaginar. És la vida d’un gat (la setena vida, per cert) que explica que ha tingut molts oficis, ha fet de pagès, d’advocat, de poeta, de bomber i de estudiant però cap d’ells li ha agradat tant com el de tocar la guitarra i fer ballar a la gent. És el gat rumberu!

A Barcelona, especialment, la rumba té molts seguidors. Els concerts de “Sabor de gràcia” són ben coneguts i emplenen teatres i places. Els més grans vam seguir als mítics “Ai, ai, ai” i encara recordem a Peret o al Pescailla, però sobretot, sobretot, sobretot, ens emocionem en sentir a parlar de l’autèntic Gat Rumberu, aquell argentí que s’instal·là al barri de Gràcia i tocava a l’antiga sala Zeleste amb grups de rock laietà. El Gato Pérez, que així es feia dir, va fer peces que encara es recorden i que en sentir-les no pots deixar de moure els peus. Proveu amb “Barca, cielo y ola”, per exemple.

Les il·lustracions d’aquest llibre són genials i l’Anna Aparicio ha sabut trobar el to del relat, amb una primera part amb el gat a tot color i un fons esmorteït, avorrit, que a les darrers pàgines és un esclat de colors tropicals, càlids, que emplenen les dobles pàgines en un festival de personatges que ens contaminen de la seva alegria. Brillant.

Al final hi ha un codi QR que ens permet sentir la cançó cantada per “la Pegatina” i també trobem propostes de lectura.

Visiteu el web de l’editorial (https://www.nanit.cat/)perquè està ben parit i aporta moltíssima informació.

LES DADES

Títol: El gat rumberu (una cançó contada de La Pegatina)

Escrit per Laia Figueres i Núria Puyuelo

Il·lustradora: Anna Aparicio

Editorial: Nanit

Pàgines: 32

Barcelona, 2021

by

Lectures per habitar les ciutats

Fa uns mesos, en una visita familiar a Galícia, li vaig preguntar a la meva neta de sis anys si sabia qui era la Rosalía. En el meu interior donava per fet que entendria que em referia a la cantant de moda entre el jovent. La meva sorpresa va ser quan em va contestar que sí, que a l’escola havien llegit poemes seus i la mestra els havia explicat qui era. Rosalía de Castro —em respongué— té una estàtua aquí a la vora, al Parque da Alameda.

L’anècdota em va recordar aquella altra d’un mestre que veient un nen al sorral de l’escola fent una pila amb la terra, el va animar dient-li que aquella muntanya li estava quedant molt bonica. El nen, amb cara d’estupefacció, se’l mirà i li digué que no era una muntanya, que estava fent un volcà. Això va passar a Tenerife, on la presència del Teide és notòria des de qualsevol lloc de l’illa.
Són només dos exemples de com el lloc on vivim ens condiciona i, per tant, cal conèixer-lo per estimar-lo.
Si pregunteu als alumnes on viuen, la majoria saben l’adreça (carrer, número, pis, porta):
—Jo visc al carrer Joan Maragall
—Jo, al carrer Trece Rosas
—El meu es diu Elcano
però quan els demaneu si coneixen qui era el personatge que dona nom al carrer, la negativa és la resposta habitual. Per això, convé llegir llegir llibres que mostrin als nens com són les ciutats, com podrien ser més boniques, perquè els ajudem a ser ciutadans més amables, solidaris i ecologistes, els ajudem a sentir-se segurs, a ser capaços de triar les seves activitats i el seu ritme de vida, a gaudir i participar de la vida social.

A la revista GUIX d’aquest mes presentem lectures que permeten comparar les ciutats de paper que ens mostren els autors amb les pròpies.Es tracta de fer preguntes perquè els infants pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes. Una de les activitats més reeixides que podem fer a l’escola és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habitem. Projectar passejades per aturar-nos a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que ens envolta, sorprendre’ns perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

Podeu llegir l’article a la GUIX núm 483 (AULA en castellà) d’aquest mes de novembre. Hi ha exemples de llibres que ajuden a estimar la ciutat on vivim.

La propera setmana, a l’Hospitalet presentem una “maleta pedagògica” per conèixer la nostra ciutat. Us n’informarem abastament!

by

«Astérix i el Griu», un western a l’est

Hi ha personatges que ens acompanyen tota la vida, com l’Àstèrix, l’Obèlix i tota la gent del poblet del nord habitat pels gals indomables. Amb ells hem passat molts bons moments i hem aprés, o ens han induït a cercar, episodis de la història, sempre en clau d’humor perquè els còmics d’aquesta sèrie són un divertiment. No s’acaba d’entendre perquè hi ha llocs, com el Canadà, que es van sentir ofesos per com es tracten —una mica al límit, i si es vol, amb poca traça— les qüestions relatives als indígenes. Però d’aquí a cremar els exemplar de l’Astèrix, em sembla que en van fet un gra massa.


El 39è llibre de la sèrie es titula “Astèrix i el Griu” i a la portada veiem el tòtem d’un Griu alçat enmig d’un paisatge nevat mentre l’Astèrix, muntat dalt d’un cavall, mira amb certa preocupació cap a la dreta (no sabem què ha vist) i l’Obèlix crida al seu gosset Ideafix, que sembla molt feliç enfilat dalt del tòtem. Ens preguntem on van aquest cop? Quina nova aventura els espera?

De seguida ho sabrem. Van a la terra dels sàrmates, una zona situada entre el que coneixem com a Rússia i Mongòlia i que al llibre anomenen “Barbàricum”.

El còmic segueix la línia dels anteriors però amb correcció política i tocs d’ecologisme i feminisme.

El Griu és un ésser mitològic que els romans creien que existia realment com els unicorns. A la rondallística catalana també el trobem. En algunes rondalles recollides per Joan Amades, per exemple.
No poden faltar els romans, és clar, amb el seu afany de conquerir territoris llunyans. En aquesta aventura se les veuran amb els sàrmates, un poble nòmada que va viure al nord del mar Negre des del VII aC fins al VI dC. Son els avantpassats dels actuals eslaus.

L’autor del text, en Jean-Yves Ferri i l’il·lustrador, en Didier Conrad, han fet una bona feina en aquest àlbum que agradarà als milions de seguidors dels gals irreductibles que estem arreu del món i que encara recordem a l’Albert Uderzo, mort el març de 2020 en plena pandèmia.
Sens dubte, “Astèrix i el Griu” serà un bon regal per aquestes festes nadalenques.

LES DADES:
Títol: Astèrix i el Griu
Text: Jean-Yves ferri
Dibuixos: Didier Conrad
Traductor: Daniel Cortés
Editorial: Bruño
Pàgines: 48
Madrid, 2021

by

Vivint l’aventura d’anar a caçar un ós

Durant els mesos de confinament, a l’inici de la pandèmia l’any 2020, es va fer popular un joc inspirat en el llibre «Anem a caçar un ós» que consistia en amagar ossos de peluix a diferents llocs de la casa i anar a buscar-los.

«Anem a caçar un ós» és un dels llibres més llegits des que es va publicar fa 30 anys i explica la història d’uns germans que surten a caçar un ós. Se senten valents i forts i caminen travessant paisatges diversos: un camp d’herba, un profund riu, un fangar, un bosc, una tempesta de vent i neu fins arribar, finalment, a la cova de l’os, fosca i profunda.

És un llibre de gran format, amb onomatopeies i frases que es repeteixen a cada escenari:
Anem a caçar un os, i en volem un de gros.
Qui té por de l’ós dolent? Ningú!
Som molt i molt valents!

Les precioses il·lustracions de Helen Oxenbury combinen pàgines a carbonet, en blanc i negre, amb altres amb aquarel·les, a color. Li confereixen vida a la narració.

El llibre d’en Michael Rosen ens permet fer un munt d’accions relacionades amb totes les àrees de coneixement.

A la revista GUIX D’INFANTIL (AULA DE INFANTIL, en castellà) expliquem com el presentem a l’escola i quines accions ens ha anant bé. Ho podeu llegir a les revistes núm. 112 que corresponen als mesos de novembre-desembre.

by

«Clown», el pallasso que esdevé un heroi

Fa vint-i cinc anys es va publicar en anglès aquest «Clown» que, ara, amb bon encert, podem trobar a casa nostra.

Es tracta d’un àlbum il·lustrat sense paraules, de manera que saber llegir les imatges és bàsic per entendre la història d’aquest pallasso.

«Clown» té el traç i l’estil particular d’en Quentin Blake, conegut sobretot perquè va il·lustrar les obres d’en Roald Dahl però també per alguns altres llibres memorables —recordem «Mister Magnolia» o «La barca voladora», per exemple— avui difícils de trobar.

Explica les peripècies d’un pallasso de peluix que és llençat a les escombraries, juntament amb altres joguines, i de com se les empesca per trobar una família que el torni a acollir, a ell i a la resta de peluixos.

La història és “llegeix” prou bé i és ideal per aquestes properes dates en què se’ns en va el mon de vista i consumim més del que toca. Una bona lectura per parlar de reciclatge, d’amistats, de valors.

I no us espanteu perquè els llibres sense text ens permeten explicar la història una i mil vegades i anar canviant el relat afegint o traient detalls que ens interessi destacar o no. Per exemple, si mirem la primera imatge podeu explicar qui és aquesta dona que baixa les escales amb posat seriós… Potser és la mare? O l’àvia? Sembla enfadada? O només fa cara avorrida, fastiguejada o cansada? On viu? Què hi té a les mans? Veieu el pallasso? Etc.

Els qui teniu por als pallassos, també teniu oportunitat de veure la part humana del personatge, més enllà de la seva vis còmica.

Els fans d’un altre imprescindible com és el «Monky» de Dieter Shubert, podeu fer un exercici de comparació i trobar les similituds perquè n’hi ha un bon grapat.

Felicitem a les editores de Meraki per aquest nou camí que han començat. Amb tota certesa, ens faran arribar bones lectures per als nostres alumnes.

I felicitem a Quentin Blake perquè segueix en forma als seus 88 anys.

Recomanat per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: Clown
Autor: Quentin Blake
Il·lustrador: Quentin Blake
Editorial: Meraki
Pàgines: 32
La Seu d’Urgell, 2021

by

«Un dia diferent per al senyor Amos McGee», un relat tranquil

Quina alegria quan veus reeditat un dels imprescindibles! Recordo quan va sortir «Un dia diferente para el señor Amos» fa onze anys. Només en castellà. A l’escola el vam explicar moltes vegades i és una d’aquelles històries amoroses i tendres, amb unes imatges atractives que conviden a la reflexió. Un llibre que agradava força als infants de primer de primària.

Ara, l’editorial EntreDos l’ha recuperat (estava exhaurit) i l’ha traduït al català amb el títol complet, afegint el cognom McGee que recorda la cançó de la Janis Joplin.

La coberta ja ens indica de què pot anar la cosa. Veiem un senyor amb una cara molt amable —el nas vermell indica que està refredat— vestit amb pijama que ens fa entendre que és a casa seva. Juga a cartes amb un elefant i un pingüí que no sabem què hi fan a casa del senyor Amos. També hi ha un ratolí que aguanta un globus vermell.

Encuriosits, obrim el llibre i anem seguint la peripècia. El relat explica que el senyor Amos McGee és un home gran que està content amb la seva vida metòdica i rutinària. Les primeres pàgines ens mostren què fa i així sabem que treballa al zoo. Té molta feina, molta, però també té temps per jugar a escacs amb l’elefant, fer una cursa de velocitat amb la tortuga, asseure’s en silenci al costat del pingüí, deixar-li un mocador al rinoceront refredat i llegir un conte a l’òliba.

Fins que un bon dia, el senyor Amos no es troba bé i no va a la feina. En aquest punt, el relat fa un gir i veiem als animals preocupats pel que pugui haver passat. Les il·lustracions són boniques i palesen l’ambient tranquil, potser una mica avorrit, de tot plegat.

El que veiem a continuació resulta emotiu. Els animals agafant l’autobús número 5 i anant a visitat el seu amic malalt.
Un text que es llegeix bé i unes imatges que conviden a mirar els molts detalls de cada pàgina. L’expressió de les cares, les sabatilles del senyor Amos, el ratolí sota el llit, el globus, etc. Tot respira amabilitat.

Aquest relat va ser mereixedor d’una medalla Caldecott. Merescuda.
Recomanat per a infants a partir de quatre anys.

LES DADES:
Títol: Un dia diferent per al senyor Amos McGee
Autor: Philip C. Stead
Il·lustradora: Erin E. Stead
Traductor: Carlos Mayor
Editorial: EntreDos
Pàgines: 36
Blanes, 2021