Els quioscos on anem a comprar els diaris semblen basars. Hi trobes de tot (joguines, llaminadures, cromos, recepció de paquets, etc.) i algun diari (pocs). Si vas tard et quedes sense. En canvi de revistes n’hi ha de tota mena: de viatges, de cuina, d’història, d’esoterisme, esportives, etc., del que vulguis.
De revistes, en compro poques, perquè les que m’interessen m’arriben per subscripció.
Les revistes es llegexien d’una altra manera, diferent a les novel·les. Mires l’índex, tries l’article que més t’atrau (pel títol o el contingut) i després el llegeixes, el subratlles o no, i quan acabes tanques la revista i l’aparques per llegir un altre dia un altre article. Bé, així és com ho faig.
Algunes revistes les conservo, però la majoria acaben al contenidor blau.
De les que conservo, voldria comentar la “Faristol”. Surt cada trimestre, quatre números l’any. M’agrada que la primera part sigui un monogràfic sobre un tema de literatura infantil i juvenil.
He acabat de llegir la darrera que va arribar a casa al desembre, fa més d’un mes. Està dedicada a Robert Louis Stevenson, l’escriptor de la gran aventura “L’illa del tresor” i els seus personatges mítics (Jim Hawkins, John Silver, John Trelawney, el capità Smollett).
Molt bona feina del consell de redacció que cuida i està amatent als detalls del text, la composició i el tipus de paper per fer una revista bonica, delicada, que convida a llegir (i rellegir) i sobretot a conservar-la.
En aquest número 102, l’Arantxa Bea, la directora, escriu:
Aprofitant que enguany es compleixen els cent setanta-cinc anys del naixement de Robert Louis Stevenson, dediquem el dossier als clàssics de l’aventura —i als contemporanis que tal volta esdevindran clàssics— perquè, rere el rum-rum dels que advoquen per cancel·lar obres per motius tan espuris i anacrònics com que potser contenen ideologia imperialista, sexista o racista —les idees polítiques, allò més superficial d’un escriptor, adverteix Borges—, existeix una multitud de lectors que reconeixen la grandesa d’El Casalot, de Kim o de L’illa del tresor. Com recorda Italo Calvino, els clàssics no es lligen per deure o per respecte, sinó solament per amor i, per tant, llegir-los no serveix per a res. Però tot seguit, l’italià recorda unes paraules de Cioran sobre Sòcrates: mentre li preparaven la cicuta, el filòsof aprenia una ària per a flauta. «De què li servirà?», li preguntaren, i ell respongué: «Per saber-la abans de morir».
Molt interessant l’entrevista a en Toni Galmés: la llibertat creativa d’un il·lustrador.
Isaac Bashevis Singer, autor guardonat amb el Nobel de literatura el 1978 va escriure també alguns contes infantils. En un dels contes s’explica la vida i viatges d’en Neftalí i allà vaig llegir aquest breu però aclaridor diàleg:
—Què fan aquests nens sense llibres de contes? ―va preguntar Neftalí. I Reb Zebulun contestà: —S’han d’espavilar tots sols. Els contes no són com el pa. Es pot viure sense ells. —Jo no en podria viure sense ―va dir Neftalí.
Ai, els contes! Que faríem sense ells? Sense les persones que ens els expliquen? Com la mare d’en Neftalí que cada nit li explicava històries al seu fill, com els amics del barri amb qui, de petits, ens asseiem en un petit mur que hi havia a la cantonada del carrer Galvany amb Joan Maragall i ens contàvem les aventis que havíem llegit als tebeos o, com explicà en Carles Cano, l’autor valencià.
En Carles recorda que en els anys de la seva infantesa i joventut, una de les seves diversions era anar al cinema els diumenges. Sessió doble i No-Do. L’endemà, a l’escola, els companys li reclamaven que expliqués la pel·lícula. S’asseien al seu voltant i amb el suport dels seus gestos dramàtics, les onomatopeies, els silencis que creaven tensió i els diàlegs que s’inventava els feia viure i imaginar les aventures del genet solitari, les lluites del setè de cavalleria amb els indis sioux o com en Humphrey Bogart i la Katharine Hepburn, descendien riu avall a través de la selva.
El conte és un art que ve de lluny. Antigament els narradors anaven per les places dels pobles escampant les seves paraules carregades de mites, coneixements i somnis. Eren els cronistes dels arquetips, els qui donaven sentit psicològic a les creences, costums i rituals de la vida.
L’emoció que provoca escoltar un conte, sentir el so d’unes paraules dites cara a cara, d’unes paraules vives farcides de repeticions, de ritme, de simetries, d’embarbussaments, de fórmules lingüístiques, de misteris, de somnis, fa que l’infant que les escolta se senti lliure, actiu, pertanyent a una mateixa comunitat d’oïdors.
Els contes també són literatura, literatura oral.
La propera tertúlia Clandestina la dedicarem a parlar de contes, però incidirem en els contes escrits per autors mítics com Leo Lionni, Chris Van Alsburg, Roberto Innocenti, Arnold Lobel, Maurcie Sendak, Astrid Lindgren, Michael Rosen, Roald Dhal i altres grans autors que ens han deixat obres immortals.
Com ho farem? De la millor manera possible. Ens acompanyaran dues persones que dediquen la seva vida a voltar per escoles, pobles, teatres i biblioteques, contant històries com si fossin joglars medievals. El seu territori principal és Andalusia, d’on són ells, però també han tingut la sort de poder narrar a altres regions de la península. Hem aconseguit que facin una aturada en el seu tour per explicar-nos les seves vivències i, de passada, contar-nos i cantar-nos algun relat.
No cal ni dir-ho que serà una tertúlia divertida i amb un punt de nostàlgia.
No podem explicar més, perquè aquesta és la gràcia de les “clandestines”, que no sabeu qui vindrà.
Les dades de la Tertúlia Clandestina #21 «Cuando la noche cae en la cueva»
Data: divendres, 20 de febrer de 2026 Hora d’inici: 18:00 h. Hora d’acabament: 19:30 h aproximadament. Lloc: Espai Llamps i Centelles Adreça: Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos 08901 l’Hospitalet Metro més proper: Torrassa (Línia 1, la vermella) es troba a cent metres de l’Espai La Contrasenya per accedir (si no teniu carnet VIP) en aquesta ocasió és: Colorin Colorado
Demà, 30 de gener, se celebra a les escoles el Dia Escolar de la No-violència i la Pau.
Una bona manera de recordar-ho és explicant contes o llegir relats que ens facin pensar. Alguns que són ideals per explicar i comentar són aquests:
Per a cicle inicial:
Per a cicle mitjà:
per a cicle superior:
La jornada que té com a objectius: Sensibilitzar que la pau és molt més que l’absència de guerres i baralles. Conèixer i familiaritzar-se amb els conceptes d’amor universal, de no-violència i de pau positiva, així com amb els procediments de reivindicació no-violenta dels drets humans. Conèixer persones i/o grups que lluiten per la pau i la justícia al món. Saber resoldre els conflictes de manera pacífica i dialogant, és a dir, expressant les opinions de forma tranquil·la, clara i ordenada. Compartir una estona amb tots els alumnes i mestres amb la finalitat de celebrar la diada de la no-violència i la pau
Us comparteixo un dels contes que trobareu a “Sota la pluja”, un llibre adreçat a infants i joves entre deu i catorze anys. Són històries breus que ens serveixen per reflexionar i ens obren la mirada a una manera d’entendre la nostra vida que té a veure, sobretot, amb la idea de fer un món millor, allunyats dels postulats neoliberals i convençuts que una desacceleració és necessària i beneficiosa per a tothom.
L’HARMÒNICA
En Nikolai feia hores que caminava pel bosc. Estava perdut i cansat. S’havia separat de la seva patrulla en sentir els helicòpters enemics sobrevolant el lloc on havien acampat. Ara no sabia on anar, no coneixia la zona i estava afamat.
Es va asseure al peu d’un bedoll i va deixar el fusell repenjat al tronc. Va posar la mà a la butxaca de la jaqueta i va treure l’harmònica que li havia regalat el seu avi feia vint anys, quan el van admetre a l’escola de música de Grozni. Tenia només set anys però ja sabia que, de gran, seria músic. Va aprendre a tocar el violí, la seva passió i era un concertista reconegut arreu del món, malgrat la seva joventut.
Ara es trobava enmig d’una guerra absurda, com totes les guerres, lluitant per no sabia ben bé què, disparant als seus veïns desconeguts i esperant el moment que una bala perduda es creués en el seu camí.
Va agafar l’harmònica, la va netejar i se la va posar als llavis. Inspirà i bufà suaument una de les melodies populars txetxenes del gran compositor Alimsultanov, mort no feia gaire en circumstàncies misterioses.
—Maleïdes guerres! —va pensar, mentre l’emoció de les notes de la seva harmònica el feien plorar. Va sanglotar i es va aturar. No va sentir les passes silencioses que s’atansaven pel darrera. No va veure a en Viktor, el soldat enemic que combatia a l’altre bàndol i que en aquell moment apuntava directament al clatell d’en Nikolai.
En Nikolai es va eixugar les llàgrimes i va tornar a tocar. Va triar el quart moviment de la Novena Simfonia de Beethoven, l’«Himne a l’alegria». Mi, mi, fa, sol, sol, fa, mi, re, do, do, re, mi, mi,…
En Viktor s’aturà i va treure el dit del gatell. Coneixia la peça, l’havia tocada amb el trombó, al seu poble, quan formava part de la fanfàrria que animava els diumenges i els dies de festa.
Com pot ser? —es va preguntar— Algú que toca tan bé, algú que estima la música, ha de ser bona persona, segur. Han passat els anys. La guerra va acabar. En Nikolai i en Viktor ara són amics i toquen junts en una petita orquestra de carrer. Sovint recorden el dia que es van conèixer, el dia que es van saludar allà en mig del bosc i es van prometre que quan acabés la guerra es buscarien i tocarien junts.
Els darrers anys hem vist l’abast de la invasió d’Ucraïna, i les seves conseqüències. El relat de “L’harmònica” va ser escrit molt abans i feia referència a la Primera Guerra de Txetxènia, un conflicte que esclatà quan l’exèrcit rus envaí Txetxènia el 1994, amb la finalitat de controlar un territori que des del 1991 gaudia de l’autoproclamada República Txetxena. Malgrat les forces russes desplegaren un operatiu més gran, amb una enorme superioritat en nombre d’homes, armament i mitjans aeris, van ser incapaces de controlar la totalitat del territori txetxè, especialment el muntanyós. L’agost de 1996 es va signar l’acord de pau. A més a més de la Guerra Txetxena, hi ha altres escenaris de conflicte oblidats a les fronteres de Rússia que ajuden a explicar el que està passat a Ucraïna. Un bon exercici és fer una recerca dels conflictes de Transnístria, de l’Alt Karabakh, d’Abkhàzia i d’Ossètia del Sud i les bessones del Donbass.
Dilluns passat vam presentar aquest àlbum il·lustrat perfecte per a a les primeres edats. Té protagonistes animals, imatges clares, format generós, repeticions, música, poesia, sorpresa i una estructura clara (inici, conflictes, final feliç). També xucla de la tradició anglesa, del nonsense d’Alicia en terra de meravelles.
L’argument és senzill. Es tracta d’un noi que va a fer unes compres. A cada botiga on va, demana una cosa diferent (unes pastanagues, un barret, un abric, un pastís, etc.) i es crea una certa confusió perquè li ofereixen un animal.
Aquest embolic fa riure força als infants. És una mena de joc perquè han d’imaginar quin animal li ofereixen amb les pistes que ajuden a identificar-lo.
Destaco la sorpresa final quan, truquen a la porta, després dels descontrol que s’organitza amb totes les bèsties i veiem el nen obrin la porta que és com si nosaltres passéssim pàgina i llavors, ai! renoi!… Quin descans i quina tornada a la normalitat!
És un àlbum que convida a compartir, a ser amables, a cuidar-nos, a riure, a recordar, a rimar, etc.
Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial Ekaré.
La pregunta per al concurs sobre el llibre «Ai, renoi!» és:
Quin animal li donen al protagonista quan va a comprar pastanagues?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 1 de febrer.
La guanyadora del llibre «El Jim i la Janis» és la Bet Solà. L’enhorabona!
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
Ahir a l’Ofici d’educar vam presentar aquesta història d’amor que comença l’estiu que al protagonista, en Mitus, se li presenta d’allò més avorrit, perquè el seu millor amic se’n va a Chicago.
Però la situació es capgira d’una forma impensable quan al seu oncle Jaume l’han d’hospitalitzar per culpa d’un ictus, perquè d’aquell oncle vell i solitari no sap gairebé res.
El noi tindrà la possibilitat de conèixer-lo millor, i ho farà endinsant-se a casa seva a cuidar el gos i allà descobrirà una habitació secreta que, entre d’altres tresors, amaga una carta que no s’ha enviat mai.
La lectura ens permet resseguir les peripècies d’en Mitus a partir del moment en que descobreix la carta i s’assabenta que el seu oncle havia estat hippy i que el Canet Rock de l’any 1975 va ser molt important per a ell, però també va ser un esdeveniment clau de la història cultural contemporània de Catalunya, ja que es va celebrar sota la dictadura franquista.
En Mitus, amb l’ajuda de la seva amiga Jana, es veurà embolicat en una aventura a la recerca de la misteriosa Giovanna, la dona destinatària de la carta que no es va enviar mai per fer-li arribar abans que mori l’oncle Jaume. Però de la Giovanna només tenen una pista i res més.
Una novel·la que es llegeix força bé, amb diàlegs i una trama que ens acosta a la vida dels adolescents a través de la personalitat del protagonista, i ens mostra les seves pors, inseguretats i emocions, així com les seves relacions amb la família i els amics. Paral·lelament sabrem més coses d’aquells llunyans anys de la joventut d’en Jaume i la Giovanna i del seu amor.
La música és el fil conductor de la història, i serveix per entendre les emocions i les connexions entre els protagonistes, alhora que ens mostra una època vinculada a uns valors i a un estil de vida concrets.
Aquest relat va ser guanyador del premi Gran Angular 2025. És relativament breu (160 pàgines) i molt entenedor i emotiu.
Lectura recomanada a partir de 16 anys i si és possible escoltant les peces musicals que es mencionen i ens ajuden a entendre una mica la vida d’aquell jovent nascut a la dècada dels 50 del segle passat.
Com a cada programa, fem una pregunta relacionada amb el que hem explicat. Si participeu en el concurs, estareu donant-nos suport i, a més, podeu guanyar el llibre. En aquest cas, gràcies a la gentilesa de l’editorial Cruïlla.
La pregunta per al concurs sobre el llibre «El Jim i la Janis» és:
Com es diu el gos de l’oncle d’en Mitus?
Envieu les respostes a loficideducar@ccma.cat. Teniu temps fins diumenge 18 de gener.
La guanyadora del llibre «Nit de Reis» és l’Àngels Oliva. L’enhorabona!
Per sentir el pòdcast de la secció, cliqueu a l’enllaç següent:
En el mateix programa, dos referents del món educatiu, Jaume Cela i Joan Domènech, parlen de l’essencialitat d’escoltar els alumnes al llibre “Educar és donar la paraula”.
Per Cela i Domènech, “una sola persona rebutjada, colpejada per l’escola, ens hauria de fer aturar a tothom, perquè representa un fracàs de la institució“.
Tothom pot aprendre? Què s’ha de fer amb els alumnes rebotats? Com s’ha de donar la paraula als alumnes? I quina autocrítica han de fer docents i sistema educatiu?
En aquesta conversa, també hi participa la Montserrat Ventura, mestra i directora de l’Escola Rivo Rubeo, de Rubí, i membre dels Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya.
Podeu escoltar tot el programa, clicant a l’enllaç:
Al programa especial de Nadal d’ahir vam presentar un bon grapat de bones lectures. Per si us serveix, us comparteixo l’article que ha escrit la Marta Sánchez per a la plataforma 3catinfo.
Aprofitem per desitjar-vos unes bones festes i un any 2026 ple de bones lectures. Som l’equip que s’encarrega, des de fa onze anys del programa l’Ofici d’educar, el programa més escoltat a la franja de 6 a 7 del matí dels diumenges. Gràcies a la bona gent que ens escolta i ens envia els seus comentaris!
A la foto m’acompanyen la Marta Sánchez, en José Luís Santiso, l’Elisabet Pedrosa, en Sergi Vives i la Núria Ventura.
Aquesta ha estat la quinzena temporada de “La invitació a la lectura”. Miro enrere i estic content perquè, malgrat l’accident que em va tenir uns mesos en stand by, no he deixat de pujar continguts al blog.
En alguna ocasió ja he comentat que el blog és com una porta que em connecta amb persones de llocs allunyats de casa i em permet fer descobertes literàries i accions que es fan arreu del país. També és una mena de diari on queda recollida l’evolució d’aquest món fascinant de la literatura infantil i juvenil, la infància, les famílies i les escoles.
De cara al proper any, algunes de les persones que m’envolten m’han recomanat passar-me a l’Instagram que és el que es consulta més. De tota manera, la meva intenció és seguir amb el blog, amb el mateix ritme de tres publicacions setmanals, unes 120 entrades l’any.
El tema d’Instagram el veig complicat però imagino que només serà qüestió de trobar algú que tingui prou paciència per regalar-me unes hores fins que aconsegueixi que el meu magí ho pugui entendre. Veurem.
Aquesta d’avui és l’avant penúltima entrada del 2025. En vindran dues més que seran les gravacions pendents del programa L’ofici d’educar (una és l’especial de Nadal que s’emetrà el 25 de desembre i l’altra estarà en antena el 28 de desembre). Després, descansarem fins al 7 de gener.
Aprofito per desitjar-vos un Bon Nadal i unes bones vacances.
Us comparteixo el poema d’en Ramon Besora «Carta de les formigues als Reis de l’Orient».
«Saben en la JAE que la riqueza de un país se mide por las educación de sus gentes; que mil mujeres con estudios valen más que mil hombres con fusiles.» es una de les frases que podem llegir a A la sombra de un romance. Es tracta d’un dels llibres que vam comentar a la tertúlia de dijous passat.
A la sombra de un romance està il·lustrat per la Concha Pasamar, la persona convidada que ens va parlar d’escriptura, d’il·lustració i d’educació.
Concha Pasamar és una persona molt culta. Es percep sentint-la parlar i per la seva presència que impregna l’ambient de bones vibracions. Actualment compagina la docència a la Universitat de Navarra com a professora de Llengua espanyola amb la il·lustració i escriptura. Però crec que el futur l’encararà més cap a la investigació i la divulgació a través de la literatura infantil i juvenil. Crec.
Els seu llibres els podem trobar a diferents editorials, sobretot a Bookolia, però també Kalandraka, Litera, Triqueta i altres. En alguns com a il·lustradora de textos de diferents autors, i en d’altres on és l’autora ella mateixa.
Va venir a l’Espai Llamp i Centelles gràcies a la mediació de la Montse i en Carles de la llibreria “Lectors, al tren!” on el dia següent va inaugurar una exposició amb originals d’algunes de les seves obres (Caputxeta vermella, Bibliotecàries a cavall i Un regal d’hivern).
Bibliotecàries a cavall va ser una de les seves produccions que vam comentar. A les mestres i bibliotecàries ens agrada molt perquè va de lectura. Recordo que en vam parlar fa un any aproximadament a la presentació del còmic Molly Wind perquè tractava del mateix tema.
Vaig recordar que aquí, durant la II República, entre els anys 1931 i 1939, el Govern va promoure unes caravanes que anaven proveïdes de col·leccions de llibres per prestar als veïns i llegir en veu alta per als qui no en sabien. També duien música, teatre i cinema. Anaven a llocs on la gent no tenia accés a la cultura i la majoria eren analfabets. Una anys més tard, a la zona dels Apalatxes dels Estats Units va néixer el projecte de biblioteca Pack Horse que va repartir llibres entre 1935 i 1943. Fonamentalment, eren dones conegudes com a “bibliotecàries a cavall”. Van ser unes 200 i van arribar a uns 100.000 residents a les zones rurals de Kentucky. D’aquest fet en parla el llibre de la Concha Pasamar, bellament il·lustrat a llapis de colors i collage, imitant els llibres de retalls que feien les bibliotecàries a cavall.
També ens va parlar dels seus inicis com a il·lustradora pujant alguns dibuixos a facebook que li van obrir les portes a i col·laboracions en fanzines i en editorials. Paral·lelament va participar de cursos i tallers que la van ajudar a perfeccionar el seu estil.
Vaig explicar que, abans de la tertúlia, li vaig fer algunes preguntes personals, a manera de mini qüestionari Proust, i em van sorprendre perquè les seves respostes no van ser les que m’havia imaginat. Sí que a la pregunta Què llegies de petita i de jove?, les coincidències van ser totals perquè no hi havia altra cosa que les novel·les d’aventures. Va recordar Tom Sawyer, Miguel Strogoff, Pippi Calcesllargues, Jo March i, sobretot, Jim Hawkins, el noi de l’illa del tresor. Eren lectures que servien com a evasió i com a viatge.
Un altre dels llibres que va comentar va ser Caputxeta on la Concha va seguir la versió d’en Perrault. Ens va explicar com va ser de curiós el procés de publicació d’aquesta Caputxeta perquè l’atzar i el dibuixar sense intenció la va conduir a fer aquest llibre.
La versió triada és la d’en Perrault amb un final que avisa a les nenes del llop que afalaga i es cruspeix la Caputxeta. Un final valent i que ens obre el pensament i ens ajuda a defugir de versions ensucrades on el caçador salva la nena i l’àvia de les urpes del llop i, també s’altres versions que s’allunen molt del relat tradicional. Com apunten a la promoció que en fan des de l’editorial Bookolia:
Concha Pasamar tradueix i reelabora la versió del conte de Charles Perrault, molt allunyada del revisionisme posterior i del que molts clàssics han patit en els darrers anys. Tanmateix, els clàssics ho són perquè el seu simbolisme i el seu missatge mantenen avui plena vigència, com en aquest cas.
Després va venir una de les seves darreres publicacions: A la sombra de un romance.
En aquest volum, recrea el text de l’Alejandro Pedregosa amb unes il·lustracions que ens aboquen a recordar l’època i la vida de María Goyri. És un llibre que sembla un quadern de viatge. La Concha es va posar el vestit de professora d’universitat i ens va explicar qui va ser aquesta dona potent, avançada al seu temps, figura clau en l’àmbit de la filologia, l’educació i el feminisme.
L’estil de les il·lustracions ens recorda a les fotografies antigues suaument acolorides.
Mentre la Concha, amb veu ferma, explicava la vida de Maria Goyri per moments em va semblar que l’ambient que s’estava creant era tan màgic, silenciós, que em va transportar a les tertúlies de “L’Ateneillo” on, molt a prop de l’Espai, es trobaven un diumenge al mes figures emergents del món artístic i cultural.
L’Ateneillo era la casa de l’artista Rafael Barradas i aquelles tertúlies van durar des del 1926 al 1928. Farà cent anys ben aviat. Estic segur que la María Goyri hagués encaixat perfectament en aquell grup cultural. Per allà hi passaven personatges com Màrius Verdaguer, Juan Gutiérrez Gili, Josep Maria de Sucre, Luis Góngora, Guillem Díaz-Plaja, Federico García Lorca, Salvador Dalí, Gómez de la Serna i altres.
I així va anar transcorrent la tertúlia. Vam parlar de Quan la mare portava trenes, Temps de tardor, Regal d’hivern, Plantar el món, Romances de la rata sabia i sobretot de Carmen.
Els dies següents vaig pensar en la sort que tenim les persones que col·laborem preparant aquestes trobades i les que assisteixen perquè són com un oasi enmig del desert. Ens insufla energia positiva.
La propera tertúlia serà el dijous 19 de febrer de 2026: “Cuando la noche cae en la cueva”.
El trimestre s’està acabant i potser anem una mica més tensionats que de costum, però si voleu compartir una estoneta parlant de llibres, de literatura i del que calgui us esperem el dia 11 de desembre, a l’Espai Llamps i Centelles.
En aquesta darrera tertúlia de l’any ens acompanyarà una persona que ha escrit i ha il·lustrat molts llibres. Li plantejarem d’on treu les idees perquè ara mateix sembla impossible millorar allò que ens mostren les notícies, cada dia. Només cal fullejar algun diari o mirar els telenotícies per quedar bocabadats de les coses que ens expliquen. El més curiós de tot plegat és que sembla que ens estem acostumant. Com si ens estiguéssim aletargant?
També comentarem algunes de les seves obres plàstiques i podrem resseguir el procés d’elaboració d’algunes. Serà interessant sentir com, davant d’un text, el procés creatiu bull en el cervell i, a continuació, sobre el full en blanc cobra vida i ens ofereix una visió (diferent?) del que cadascú de nosaltres s’imagina. Hi haurà venda i signatura de llibres.
La contrasenya per entrar, en aquesta ocasió és “El pensament viu” i fa referència a la darrera trobada amb la Inês Castel-branco. Els qui vau assistir, ja sabeu de què parlem.
Recordeu: Data: dijous 11 de desembre de 2025 Hora d’inici: Les sis de la tarda, com sempre. Hora d’acabament: dos quarts de vuit de la tarda, aprox. La contrasenya per accedir, en aquesta ocasió és: El pensament viu
Us esperem a l’Espai Llamps i Centelles Carrer Rosalía de Castro, 80 baixos 08910 l’Hospitalet Metro més proper: Torrassa (línia 1, la vermella)
No cal inscripció. Si veniu, tots contents. Si no teniu el carnet VIP, haureu de dir la contrasenya per accedir a l’Espai.
L’equip que col·labora preparant les tertúlies estarem contents de veure-us el proper dia 11 de desembre.
Quién hubiera dicho que estos poemas de otros iban a ser míos… quién hubiera dicho que estos poemas míos iban a ser de otros. Mario Benedetti.
Un bon amic, en Toni, m’ha fet saber d’aquesta experiència que fa gairebé vint anys que funciona a Alacant i Mutxamel. No la coneixia i m’ha agradat molt perquè és pot compartir i pot ser una bona eina per a les escoles i instituts.
Què son els Dilluns Poètics? Con diuen al seu web «Dilluns Poètics és un projecte que naix en l’escola fruit del treball col·lectiu de mestres dels col·legis públics Lucentum d’Alacant i Manuel Antón de Mutxamel i té com a finalitat acostar la poesia a totes les persones de l’entorn més proper de l’escola posant paraules belles a aquests -fins aleshores- considerats dies grisos, dies durs: els dilluns.»
Es tracta d’una idea que va néixer el curs 2006-07 fruit de la inquietud per fer la poesia una mica propera, íntima i quotidiana.
Dilluns Poètics és un grup de treball emmarcat dins del M.R.P. Escola d’Estiu de les Terres del Sud del País Valencià. Es troben cada dijous i seleccionen els poemes que consideren idonis per a cada setmana.
La idea original és REGALAR POESIA, deixant el matí dels dilluns un poema a cada company/a de l’escola, sense altra finalitat que el gaudi del mateix poema.
Cada dilluns, els poemes es dipositen en la sala de mestres i cadascú agafa el seu. També es lliuren al personal no docent (cuineres, personal de neteja, manteniment, educadores, A.F.A.) i a tots aquells i aquelles que tenen alguna relació amb el centre (artistes, col·laboradors/as, antics/as companys/as etc.)
El poema de la setmana queda també exposat en un lloc destacat de l’escola, en un format ampliat, perquè el pugui a gaudir tota la comunitat escolar i després, passa a “un tauló poètic” on es van guardant tots els poemes.
També es lliura, el primer dilluns de cada mes, un poema a cada alumne del centre.
Els poemes també arriben, amb la col·laboració dels Ajuntaments de Mutxamel i d’Alacant que els reparteixen pels barris i també els fan arribar als centres de caràcter social i cultural (centres de tercera edat, biblioteques, aules de cultura, etc).
També es reparteixen a les botigues.
Des de fa un parell d’anys, el projecte es comparteix a través de les xarxes i aquí ens on ens afegim encantats de la vida. Cada dilluns compartirem a la columna de la dreta, el poema de la setmana.
Si us voleu afegir només cal que contacteu amb els companys dels dilluns poètics a través del seu web: http://www.dillunspoetics.org.
Els criteris de selecció dels poemes, segons expliquen, és el següent:
CRITERI PERSONAL. No és possible entusiasmar amb alguna cosa que realment no ens entusiasme. Ha de ser un poema que emocioni, que sigui significatiu per a nosaltres.
RITME. Donem molta importància a la musicalitat, el ritme, la sonoritat del poema.
TEMÀTICA. Les temàtiques són variades i van unides, en ocasions, a l’entorn i el ritme dels esdeveniments.
AUTORS I CORRENTS. Intentem portar a terme una selecció variada d’autores i autors de tendències, èpoques i corrents molt diversos, des dels clàssics de la poesia fins a les avantguardes literàries.
IDIOMA. Intentem respectar, sempre que és possible, la llengua en la qual està escrit encara que, com és lògic, predomina, sobretot, el castellà i el català.
A partir d’ara, aniré compartint els poemes que m’arribin a la barra lateral. Serà una manera de fer allò que en Ramon Besora sovint comenta quan diu “Poesia avui? No! Poesia tot l’any!”
La invitació a la lectura 