Superació

by

«La Locomotora i jo» una lectura que ens ensenya a córrer com el vent

En el món de l’esport, de vegades, quan un esportista destaca molt, les seves proeses són recordades durant anys i panys. Resulta curiós veure com a alguns d’aquests esportistes de nivell se’ls assigna un sobrenom i queden fixats al nostre imaginari. Ara mateix podria recordar al ciclista Martín Bahamontes que era “l’àguila de Toledo”, al tenista Lacoste conegut com “el cocodril” per la seva forma de jugar o, més recent, el jugador de bàsquet Kobe Bryan conegut com “la mamba negra”.

Aquest i altres esportistes, són coneguts pel seu sobrenom i potser us sonen la Puça, el Llop, l’Aranya, etc. No sempre tenen a veure amb animals. També trobem “el Ceba”, “el Pirata” i altres de similars.

El títol d’aquesta novel·la fa referència, precisament, a un corredor txec anomenat Emil Zatópek que va guanyar nombroses curses i es va fer molt famós pel seu estil peculiar de córrer.

A la novel·la, una nena, la Míla, explica la seva història centrada en l’època en que tenia dotze anys i corria per plaer, sense cap altra pretensió.

Però un dia, va coincidir, en un parc, amb l’escombriaire, un home gran que va resultar ser l’Emil Zátopek, l’atleta de fons, que ara duia una vida tranquil·la i era recordat i admirat pels veïns de la zona.
D’aquell encontre sorgirà una amistat que seguirem amb interès i veurem com, gràcies als consells d’en Zátopek, la noia millorarà la seva resistència i la seva manera de córrer.

El llibre, no va únicament del fet esportiu perquè al darrera hi ha una història personal, una amistat, unes reflexions encertades que en Pep Molist ens transmet de forma apassionada i entenedora, perquè ell mateix ens ho confessa a la primera pàgina quan diu:

Fa un temps, com a escriptor,
em sentia com un corredor de fons
enmig del desert.
Sense arbres. Sense ombra. Sense aigua. Sense idees. Sense ànima.
Vaig aturar-me i em vaig dir:
—Has de parlar de tu (o sigui, de mi!), que potser és allò que més coneixes.
I em vaig posar a parlar de mi. Però també d’en Zátopek, a qui anomenaven La locomotora Humana.

El llibre, com tota la col·lecció L’Arca, és molt atractiu, editat amb molta cura, tapa dura, lletra gran i il·lustracions boniques.

Lectura recomanada per a l’ESO

LES DADES
Títol: La Locomotora i jo
Autor: Pep Molist
Il·lustrador: Dani Torrent
Editorial: Animallibres
Pàgines: 104
Barcelona, 2024

by

«La hacedora de barcos», una història de superació

Somnis. Tots en tenim. Alguns són impossibles i no els aconseguim mai però d’altres, malgrat la seva dificultat, aconseguim veure’ls fets realitat.

Aquests primers de l’any, ens fem bons propòsits i recordem els projectes que tenim pendents i que només nosaltres sabem de què es tracta. Li passa a molta gent i no tenen a veure amb la feina que fan. Alguns es refereixen als viatges o amb com ens desplacem. Tinc un amic suec que és cirurgià en un hospital i té una afició curiosa. Cada vegada que ve a Barcelona, dedica un matí a visitar el Museu Marítim i admirar les maquetes, els mapes de navegació i els estris relacionat amb la història dels vaixells.

Potser coneixereu afeccionats al mon de les maquetes de tren, o que passen els caps de setmana als miradors de l’aeroport amb els prismàtics a una mà i els horaris d’aterratge dels avions a l’altra, esperant albirar un model determinat.

Cadascú té les seves pròpies il·lusions. La Gema, la nena que va néixer en un petit poblet envoltat de muntanyes, la protagonista del relat “la hacedora de barcos”, té una fascinació especial pels vaixells.
En aquest àlbum poètic s’explica la seva vida i com, a dalt de tot d’una muntanya, en una esplanada, va construir un vaixell. Cada dia, després de les tasques que tenia assignades a casa seva, anava al bosc a buscar les fustes que empraria per al seu projecte. Semblava estrany perquè ella no havia estat mai al mar però, de mica en mica, va aconseguir acabar-lo, talment com si es tractés de l’Arca de Noè.


Després en va fer un altre, i un altre, i un altre. Així, la silueta de la muntanya, de mica en mica es va veure plena de bergantins, goletes, balandres i galions.

Mentre els anys passaven i la Gema s’anava fent gran, el poble on vivia, s’anava buidant de veïns. Bé, el final no sé si us el podeu imaginar però és emotiu de veres.

“La hacedora de barcos” és un llibre amb unes il·lustracions fetes a llapis de colors, molt boniques, amb pàgines dobles, a sang, i enquadres de tota mena que fan d’aquest relat una petita meravella.

Lectura molt recomanable que m’ha recordat el que em va dir un altre bon amics sobre perseguir els somnis, com en el seu cas de viatjar dalt dels grans vaixells mítics, dels titans del mar.

LES DADES:
Títol: La hacedora de barcos
Autor: Nono Granero
Il·lustrador: Nono Granero
Editorial: Diego Pun
Pàgines: 48
Santa Cruz de Tenerife, 2024

Per a lectors a partir de 9 anys

Si cliqueu a l’enllaç següent podreu llegir una entrevista amb l’autor parlant d’aquest llibre.
https://diegopunediciones.com/2024/10/entrevista-a-nono-granero-autor-de-la-hacedora-de-barcos/

by

«El guanyador és…!» o quan les aparences enganyen

Fa cosa d’un any, vaig tenir l’honor de presentar un llibre d’en Ricardo Alcántara. Va ser a la llibreria “lectors, al tren!” de Rubí. Aquell mateix dia, 28 de maig de 0223, vaig conèixer a l’Araceli, la il·lustradora. Vam estar comentant les imatges i el relat i vam preparar un joc per jugar-lo després de la lectura de “M’agrada!” que era el títol de llibre en qüestió.

Imagino que aquella primera col·laboració entre l’autor i la il·lustrador va ser plaent i agradable per al Ricardo i l’Araceli perquè fa uns dies ha vist la llum un segon llibre seu titulat “El guanyador és…!, editat per Malian, la mateixa editorial del País Valencià que el llibre citat més amunt.

En Ricardo ha publicat més de sis-cents llibres per a infants i joves i alguns d’aquests llibres han estat portats a les pantalles en forma de dibuixos animats. També he sabut que, recentment, L’IBBYcat ha presentat la seva candidatura al Premio SM 2024 que té com a objectiu reconèixer aquells autors que tenen una carrera literària d’excel·lència en l’àmbit del llibre infantil i juvenil.

Bé, anem al gra. De què va “El guanyador és…”?

És un conte protagonitzat per animals que, a manera de grup d’infants, estan vivint els darrers dies d’un campament d’estiu i el cap dels monitors, el mussol Andreu, proposa un concurs, una mena de competició, que promet emocions fortes a qui es presenti.

El mussol els explica en què consistia la prova:
—Haureu de passar la nit al bosc, sols. Abans que es faci fosc, us endinsareu al bosc i tornareu al campament amb la primera llum del dia.

Com que la prova és complicada de superar, al principi només s’apunta el lleó, el més valent del grup, però davant la sorpresa i la incredulitat de tothom el conill Florenci també aixeca el braç.

El lleó, com podeu imaginar, no té cap dificultat per superar el repte. El conill, en canvi, viu una nit que mai no hagués pogut imaginar, fins al punt que està a punt d’abandonar. Les ombres, els sorolls desconeguts i, sobretot, la pèrdua del seu peluix li fan imaginar un grapat de perills.

No cal explicar quin va ser el resultat de la prova, ja us el podeu imaginar, perquè com diu el mussol: El més valent no és el que no té por, sinó el que té por i s’hi enfronta.

Com a la majoria de llibres d’en Ricardo Alcántara, hi ha un bon anàlisi psicològic de la situació (en aquest cas, les pors i la superació dels moments difícils) i un desenllaç feliç, amb un missatge optimista i positiu. Aquest tret definitori de la prosa d’en Ricardo s’agraeix, en un moment que sembla que el mercat editorial té una tendència cap a les històries tristes, catastrofistes i situacions dramàtiques de tota mena.

Pel que fa a les il·lustracions de l’Araceli, són un bon complement al text. La majoria de dibuixos són de plans generals, amb algun primer pla i projeccions isomètriques que fan de bon veure. M’ha passat una cosa curiosa i és que m’ha recordat l’estil de la Marianne Dubuc.

Lectura recomanada per a cicle infantil.

LES DADES:
Títol: El guanyador és…!
Autor: Ricardo Alcántara
Il·lustradora: Araceli Plata
Editorial: Malian
Pàgines: 32
Torrent (València) 2024

by

«La inclusió en la literatura infantil» a la revista GUIX

A la majoria de grups classe hi ha alumnes amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, de l’amic, del veí, de la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Però, l’escola actual, és inclusiva? Al nostre país, l’escola és obligatòria per a tots els infants. Sortosament, des de fa molts anys. Pel que fa als nois i noies amb alguna dificultat, els suports que han anat oferint les administracions educatives han anat variant de model, també des de l’administració sanitària. Segur que us sonen paraules com rehabilitació, integració, aules d’educació especial, Usee, Siei, etc. En general, són avenços i millores encaminades a que l’escola sigui plenament inclusiva i, de retruc, beneficiï a tothom, independentment de la seva realitat personal, social o territorial.

La idea d’escola inclusiva té com a objectiu que tots els alumnes desenvolupin el seu potencial al màxim. A més, els mestres hem comprovat que els infants amb necessitats educatives especials en surten beneficiats quan estan integrats a l’aula ordinària. Els altres nois i noies no veuen ressentida la seva qualitat d’aprenentatge, i adquireixen valors vinculats a la tolerància i la capacitat d’integració. Tots els alumnes en resulten beneficiats.

Mirant al futur, dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, ens fixem en el quart dedicat a l’àmbit de l’educació que pretén “garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat i promoure oportunitats d’aprenentatge durant tota la vida per a tothom”. S’insisteix en el concepte d’inclusió i afegim que tothom pot contribuir a que l’escola sigui més inclusiva i per això, cal parlar-ne a classe per garantir un clima escolar no discriminatori, respectant la diversitat, les necessitats i les capacitats de cada alumne.

És relativament senzill saber si la nostra escola és inclusiva o no. Només cal analitzar les mesures que la fan possible, com l’establiment d’un equip format per diferents professionals de suport als alumnes, el funcionament d’una aula d’acollida per als alumnes nouvinguts, l’ajuda que es proporciona a l’alumnat amb mobilitat reduïda (acollida a l’escola, acompanyament durant les sortides escolars), etc.

En l’article que publiquem a la GUIX (AULA, en castellà) núm. 504 de novembre de 2023 en parlem de tot plegat i presentem alguns llibres que tracten o inclouen protagonistes amb dificultats físiques o psíquiques, amb representacions positives. Hem titulat l’article com a Somiant amb el veloç Impala i el salvatge Mustang co ma homenatge personal al gran Gonzalo Moure, autor de “La meva Guia, el meu Capità”.

L’escola és, en teoria, inclusiva però encara ens queda molt de camí perquè aquest ideal esdevingui realitat. Una manera d’entendre com són els companys amb dificultats és parlar-ne i, en aquest sentit, la literatura infantil i juvenil és una bona aliada per aconseguir-ho.

by

Una granota i una cigonya poc amigues a «RAUC, la granota més feliç del món»

No conec gaires històries en les quals apareguin cigonyes. Recordo la coneguda faula d’Isop La guineu i la cigonya i també l’extraordinari relat Valentí Granota i el seu descapotable vermell de Burny Bos, amb il·lustracions de Hans de Beer, avui exhaurit (és de l’any 1993).

En ambdues històries la cigonya té un comportament exemplar i no ens la podem imaginar com un animal perillós. És més, en el cas de “Valentí Granota i el seu descapotable vermell”, la granota Valentí i la cigonya Isabel es fan amics i s’ajuden mentre comparteixen un viatge que podríem considerar iniciàtic, de creixement.

Aquest octubre s’ha publicat «RAUC, la granota més feliç del món», un àlbum protagonitzat per una granota que se les haurà de veure amb una cigonya que, com totes les cigonyes reals, s’alimenta de peixos de riu, rèptils, insectes i GRANOTES! Horror!

La que ha dibuixat l’Emilio Urberuaga és de les anomenades cigonyes blanques i es caracteritza perquè té un plomatge blanc amb la punta de les ales negres i és força gran, pot pesar fins a quatre quilos.

Quan, a la tercera pàgina doble, veiem la cigonya llaçant-se en picat amb les ales esteses, els ulls amenaçadors i el bec obert, directe al nenúfar on està la pobra granoteta, comprenem que la imatge de personatge bonhomiós, amable i pacífic no casa amb el que veiem i ens ensumem que quan passem pàgina hi haurà sang. Per fer l’escena més dramàtica, ens ha pintat el cel de color vermell…

I, és clar, passem full i veiem la granota malferida, amb tres dits menys, la sang escampada pels voltants, una llàgrima caient-li de dolor mentre s’embena la pota dreta del darrere. A la part de dalt, gairebé sortint del plànol, la cigonya marxa volant ufanosa amb la seva presa, els tres dits de la granota al bec.

I la granota deixa de ser feliç: No pot saltar com abans, no és tan àgil a l’hora de capbussar-se, té por que les altres granotes es riguin de la seva poca traça i també pateix per si torna la cigonya.

Ai, las! El relat d’en Werner Holzwarth ens fa pensar en la vida i en com malgrat els entrebancs que ens poden succeir i les limitacions que hom pugui tenir, la recerca de la felicitat és una constant que es pot aconseguir, de vegades, com en aquest cas, gràcies a, precisament, aquesta limitació.
El relat té un final esperançador i positiu.

Vaig tenir la sort de conversar amb en Werner fa unes setmanes, abans de la publicació de “RAUC, la granota més feliç del món”, i revisant la seva obra, encara no publicada a casa nostra, vaig percebre una preocupació constant pel que ell anomena mobbing o assetjament. En molts dels seus llibres el protagonista o protagonistes se les han de veure amb les burles i el menyspreu dels demés. En aquest àlbum no és un assetjament entre companys, sinó que es tracta d’una percepció -justificada- de la pròpia granota Rauc. Vist així, s’agraeix el missatge final.

M’han agradat molt les il·lustracions a doble pàgina, a sang, situant l’horitzó molt avall per donar-li presència als cels de colors vius, amb uns traços divertits, i la presència d’un relat paral·lel que protagonitzen una libèl·lula i un ocell vermell que val la pena resseguir.

Lectura recomanada per a cicle infantil i inicial

LES DADES:
Títol: Autor: Werner Holzwarth
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductors: Patric de San Pedro i Roser Rimbau
Editorial: Takatuka
Pàgines: 32
Barcelona, 2023

by

«Papallona» o l’acceptació d’un mateix

Papallona és un llibre preciós. Està il·lustrat amb acrílics i té un format que fa de bon llegir, ideal per mostrar-lo a un grup d’infants, a l’escola o la biblioteca.

Les pàgines són molt acolorides i estan plenes de vegetació, flors silvestre i alguns animals. Tot és molt bonic, començant per la història, la relació del nen protagonista amb el seu pare i sobretot les il·lustracions.

El text que acompanya la història és el just i no cal més.

De què va “Papallona”? Va d’un nen a qui li agrada disfressar-se i un dia es construeix unes ales de roba, grans i de color carbassa. També ho complementa amb unes antenes espectaculars. El veiem a la coberta amb les ales esteses. Si girem el llibre ens n’adonarem que les ales tenen forma de cor ( o així m’ho sembla a mi)

El nen surt al camp a lluir la seva disfressa i un grupet de nois li trenquen les antenes amb un cop de pilota i torna a casa, trist i frustrat.

A la segona part, el seu pare, un home valent, amb coratge i molta empatia l’ajudarà a entendre que cal ser fidels a un mateix, malgrat sigui més fàcil de dir que de fer. D’aquesta manera, tornen a fabricar unes ales, encara més grans i boniques que les han trencat els galifardeus i aquesta serà la diferència que el farà volar (metafòricament, clar). Però aquesta segona vegada no estarà sol.

És una lliçó de vida que pot servir per a qualsevol edat.

Un àlbum molt recomanable, amb molts detalls que podeu anar descobrint. M’agrada que les il·lustracions s’escampin per tota la pàgina indicant sensació de llibertat.

LES DADES:
Títol: Papallona
Autor: Marc Majewski
Il·lustrador: Marc Majewski
Traductor: Matías Adam Barrios
Editorial: Ekaré
Pàgines: 48
Barcelona, 2023

by

«La meva Guia, el meu Capità», veure més enllà de les limitacions visuals

A cada grup classe hi ha algun alumne amb algun tipus de dificultat física o mental. Com a mestres, és una de les situacions més boniques de viure, i ens encarreguem de fer evident aquesta dimensió de la diferència a la resta d’alumnes per tal que puguin conèixer i reconèixer els obstacles i la realitat d’aquests companys. Es tracta de facilitar una imatge positiva de l’infant, col·lega, amic, veí, la persona amb qui tindran relació durant molts anys.

Una eina magnífica per fer-ho evident és la literatura infantil i juvenil, i un dels autors més sensibles a aquestes realitats és en Gonzalo Moure. Potser recordareu l’extraordinària novel·la «El síndrome de Mozart», que narra les peripècies d’un noi afectat per la síndrome de Williams. Ara, ha publicat «La meva Guia, el meu Capità» on explica, amb força emoció i amb unes imatges molt boniques, l’amor entre un pare cec i la seva filla. I ho fa, resseguint el camí de casa a l’escola en un trajecte que sembla una aventura per la selva amb criatures salvatges, sons fascinants i altres misteris.

De camí a l’escola, el pare i jo avancem per una selva de llums
i ombres. I de sons. Juguem a endevinar cotxes-animals:
–Aquest és un Panda.
–Escolta! Un Escarabat!
–Un Jaguar, un Jaguar!
–M’ha semblat sentir un Seat León.
I somien arribar a sentir algun dia un Chevrolet Impala.
O un Ford Mustang, un cavall salvatge galopant per la ciutat!

Les il·lustracions són de la Maria Girón, que es manté fidel al seu estil, amb fons blancs, perspectives contrapicades, vistes des del darrera, com a l’anterior «L’espera».

Si us interessa el tema, un document molt útil és la bibliografia comentada «La discapacidad en la literatura infantil y juvenil» editat per la Fundación Germán Sánchez Ruipérez i que podeu descarregar on-line, o clicant a: https://sid.usal.es/idocs/F8/FDO20396/Discapacidadyliteratura.pdf.

Presenta un panorama força exhaustiu de les obres per a infants i joves i recull articles que ho analitzen des de diverses perspectives.

«La meva Guia, el meu capità» el recomanem a partir de cicle inicial.

LES DADES:
Títol: La meva Guia, el meu Capità
Autor: Gonzalo Moure
Il·lustradora: Maria Girón
Traductora: Maria Lucchetti
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 40
Barcelona, 2020

 

by

«Un batec alhora», un relat memorable

Trap-trap, trap-trap
Els peus nus colpegen l’herba
i jo corro, corro i corro
en l’aire i com l’aire
zigzaguejant a través dels arbres
volant sobre la terra

Un batec alhora (Heartbeat, en la versió original) és una novel·la escrita per Sharon Creech, autora de molta anomenada als Estats Units.

Té moltes curiositats. La primera és que està escrita en primera persona, en versos lliures que li confereixen un ritme brutal que va d’acord amb els batecs del cor però també amb el trap-trap de l’Annie, la noia protagonista que corre descalça i per plaer, acompanyada d’en Max, un noi que ho fa pel desig de competir i de guanyar curses. L’Annie corre per diversió, en Max corre per canviar el seu destí, gairebé és una obsessió.

Una altra curiositat és la història que ens explica perquè és una història de superació, de creixement, de canvis, d’acceptació d’un mateix i d’amistats. Als seus dotze i tretze anys veuen com les seves vides comencen a patir canvis.

En el cas de l’Annie, resulta que la seva mare està embarassada i l’arribada del germà (el nadó extraterrestre, li diu) plana al llarg de la novel·la:

Mentre el nadó extraterrestre
es va fent cada cop més gran
va multiplicant cèl·lules
que espero que siguin cèl·lules de nadó
I no de conill, de ratolí ni de cavall.

A casa de l’Annie també hi viu l’avi i la seva presencia serveix de contrapunt perquè està al final de la vida, perdent la memòria, i oblidant que ell també va ser un gran corredor, vencedor de nombroses curses.

L’habitació de l’avi és al costat de la meva
Annie!, diu. Annie, Annie, Annie!
Hi vaig corrent
i el trobo assegut a la butaca blava.
té un tros de paper a la falda
i un llapis a la mà.
Annie, Annie!
Com feia el pollastre fregit, jo?
La pregunta em fa venir ganes de riure
però ho diu molt seriosament
amb els celles arrufades
els ulls ben oberts.
No me’n recordo com feia el pollastre fregit!

Uns altres moments memorables estan relacionats amb les classes d’art de l’escola. La mestra els proposa dibuixar una poma durant cent dies, cada dia un dibuix de la mateixa poma.

I vaig pensar en la meva poma.
Podria dibuixar-la des de dalt
mirant cap a baix
i des de sota
mirant cap amunt.
Podria posar-la de costat!

Bella metàfora del pas del temps!

També m’ha agradat la història del noi, d’aquest Max que corre amb ella. La seva desesperació rau en que no té diners per comprar-se unes vambes i per això corre descalç però a la cursa no hi pot anar descalç. És el drama social, la veritat sobre la vida.

La lectura s’acaba massa aviat. Una sentada i au! ja has arribat a la darrera pàgina. Et quedes amb ganes de saber-ne més de l’Annie, de la seva mare, dels veïns, de la mestra d’art, de la senyora Cobber-puillover i del senyor Welling, personatges fascinants que planen per la novel·la i que de ben segur amaguen secrets insondables.

Hola, Annie!
Hola, Max!
I ens posem a córrer trap-trap,
l’un al costat de l’altre
i el terra glaçat em fa pessigolles als ulls.

A destacar l’excel·lent traducció de la Dolors Udina.

Com em passa sovint amb els llibres de Pagès edicions, no acabem d’estar gaire en sintonia amb les edats a les quals es pot adreçar. L’han situat a Nandibú jove (alumnes de l’ESO) i veig que a sisè de primària pot anar molt bé. Vocabulari entenedor, ritme, història lineal, versos lliures, etc.
Gran obra.

LES DADES:
Títol: Un batec alhora
Autora: Sharon Creech
Traductora: Doors Udina
Editorial: Pagès
Col·lecció: Nandibú jove núm. 5
Lleida, 2018

by

Un regal sense obrir

Alguns capítols d’ «Un regal sense obrir» comencen de manera similar:
“Si un bon dia ets a Copenhaguen…”
“Si un bon dia, cap a dos quarts de quatre de la tarda, passes pel carrer…”
“Si un diumenge de març passes per l’avinguda..”
És fantàstic! Recordeu «Sostiene Pereira»? Només la lectura de les primeres frases de cada capítol ja et fan sentir tan bé que no pots parar de llegir. Vegeu-ne per exemple, el començament del capítol «Un regal de Nadal en ple estiu». Diu:

Si una tarda càlida de maig te’n vas fins a la plaça de Vesterbro, veuràs que la majoria de finestres i balcons de les cases dels voltants són obertes de bat a bat i que, a les terrassetes dels cafès, hi ha tot de gent asseguda d’un humor excel·lent. També veuràs uns quants menuts que, segurament, aquell vespre aniran a dormir una mica més tard del que tocaria, i una nena que camina al costat d’una dona molt guapa amb un vestit elegant i unes sandàlies de taló daurades.

«Un regal sense obrir» és una novel·la que ens recorda a les novel·les d’Astrid Lingren, per les descripcions desgavellades però també per l’optimisme per la vida i per la confiança en les persones.
Al llibre hi ha dues veus narratives, una és la de nena protagonista, la Mona, que viu amb el seu pare, en Jan, un home que ha patit la mort de la dona i ha deixat la feina de carter. L’altra veu és la del narrador que ens va conduint pels mesos posteriors a la pèrdua de la mare de la Mona.
La nena i el seu pare viuen junts en un apartament petit però fan un canvi de pis i van a compartir casa amb la Susanne, una cantant d’una gran orquestra que viatja oferint concerts per tot el món, una persona vital i alegre que els influirà i els oferirà l’impuls necessari per superar les tristors.
Sobre aquests tres personatges avança la història però amb la presència constant del record de la Debbie, la mare de la Mona.
El canvi de barri comportarà conèixer noves amistats que suposaran un repte per a la nena però alhora li oferiran oportunitats de fer amics intel·ligents i optimistes.
«Un regal sense obrir» ens arriba directament al cor. Una bona lectura, molt adequada per compartir a l’aula. Un llibre amb diverses capes que recomanem especialment. Llegiu-lo per a vosaltres, per als vostres fills i alumnes perquè hi trobareu bona literatura, una història bonica i ben narrada.
Està recomanat a partir de deu anys però si es fa una lectura compartida pot anar bé a partir dels vuit.

L’autora amb la versió original danesa a la mà.

A la contaportada llegim:
L’autora, la Marianne Verge va néixer el 1976 a Skanderborg, Dinamarca. A més d’escriure, és dissenyadora de moda, una professió que va estudiar a la Reial Acadèmia Danesa de Belles Arts. El 2010 va escriure la seva primera novel·la, Wendys Vidunderlige Verden (El meravellós univers de la Wendy), una obra breu inspirada en part
en els personatges de Peter Pan, la novel·la de James Matthew Barrie.
La il·lustradora, l’Ester García va néixer el 1984 a Càceres. És llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Salamanca, on descobreix la il·lustració com a vocació. Des de 2008 resideix i treballa a Madrid com a il·lustradora, encara que quan pot li agrada viatjar fora de la taula i del paper.
Recentment ha estat seleccionada en mostres com la 30a edició de la Mostra Internazionale d’lllustrazione de Sarmede, la IV Edició del Catàleg Iberoamericà d’Il·lustració, la Biennal de Bratislava o The Sharjah Exhibition for Children Books Illustrations.

LES DADES:
Títol: Un regal sense obrir
Autora: Marianne Verge
Il·lustradora: Ester García Cortés
Editorial. Pagès
Col·lecció: Nandibú
148 pàgines
Lleida, 2017

by

L’Odissea de l’Ollie, una novel·la sobre l’amistat

Els contes de William Joyce tenen un encant especial perquè els mons que imagina agraden als infants però també als adults. Recordeu, per exemple, Toy Story o El fantàstics llibres voladors del Sr. Morris Lessmore. Ara acabo de llegir L’odissea de l’Ollie i estic content perquè en William Joyce m’ha tornat a emocionar.
L’Odissea de l’Ollie tracta de l’amistat entre un nen, en Billy, i la seva joguina preferida, un nino a qui bateja com a Ollie, diminutiu d’Oliver. L’Ollie és un conill farcit amb un picarol que li fa de cor i amb unes orelles molt llargues; una joguina especial, feta per la mare d’en Billy quan aquest va néixer amb un forat al cor.
En Billy sempre volia estar amb l’Ollie i no se n’anava va mai al llit sense tenir-lo ben abraçat. En Billy normalment estrenyia el cap de l’Ollie contra el seu pit mentre dormia, i l’Ollie escoltava atentament el batec del cor del seu amic.
«No sento cap forat» pensava l’Ollie, «però es clar, tampoc sé quin soroll fa un forat»


L’Ollie és la joguina que dorm amb ell, que escolta i comparteix les seves pors i a qui abraça amb més força i que no deixa ni per anar a escola, ni al supermercat ni al parc . El seu preferit, vaja.
No totes les joguines són bones. Al llibre hi ha en Zozo, que una vegada va ser un feliç pallasso de joguina i que era el rei en un parc d’atraccions on els nens li llençaven unes pilotetes suaus i si el tocaven podien endur-se una joguina a casa seva. Però van arribar temps difícils i l’amo de l’atracció d’en Zozo va canviar, el nou propietari va canviar les boles toves per unes de dures i fortes i el pallasso va quedar malmès pels cops. A més a més, una nena va guanyar la Nina que ell estimava i des d’aquell dia, la missió d’en Zozo ha estat robar totes les joguines favorites de tots els nens perquè puguin sentir el dolor i la pèrdua que va sentir ell.


Amb l’ajuda d’unes altres joguines fetes de material de rebuig i de ferralla, els Cagaferros, empresonen les joguines que roben. Aquest serà el destí de l’Ollie perquè un dia, durant un casament familiar, es arrabassat i portat davant d’en Zozo. Llavors descobrim que el picarol que hi ha dins de l’Ollie havia estat el cor de la Nina.
En Billy s’embarcarà en una èpica “ventura” per trobar la seva joguina preferida. Una “ventura” que serà una autèntica odissea.
Es tracta d’una novel·la sobre el coratge, la pèrdua, els records, el perdó i sobretot l’amistat.
El llibre es llegeix fàcilment. La seva presentació és magnífica (tapa dura, paper de qualitat i il·lustracions generoses) i pot ser un bon regal per als infants a partir de nou anys.

 

Les primeres pàgines clicant a:
https://data.ecasals.net/pdf/24/9788483435007_L33_24.pdf

Les dades:
L’Odissea de l’Ollie
Autor: William Joyce
Traductora: Aurora Ballester
Editorial: Bambú
Pàgines: 328
Barcelona, 2017