«Topotip i Topotap», dos ratolins es visiten mútuament

Hi ha un debat sobre si els contes populars són o no adequats per als infants perquè s’interpreten com a masclistes, violents i altres adjectius. Jo estic a la banda dels qui pensen que el seu valor perviu i aporten beneficis diversos als infants que els escolten. És un debat interessant.

Una de les faules d’Isop que vaig sentir de menut de llavis del meu avi Vicenç era la del “Ratolí de camp i ratolí de ciutat” i fa uns mesos veig veure la versió d’en Roberto Piumini amb il·lustracions gairebé hiperrealistes d’Irene Volpiano i vaig tornar a llegir l’extraordinari relat.

Topotip i Topotap és la mateixa trama clàssica però amb elements contemporanis. Destaca, per una banda una escriptura molt acurada i de l’altra les il·lustracions en blanc i negre, farcides de detalls i amb diverses perspectives. És un llibre molt bonic. Una companya mestra, el va explicar als seus alumnes de cicle inicial i em va dir que els va interessar molt com estava il·lustrat. També li va servir per buscar amb els alumnes els avantatges i els inconvenients de viure a la ciutat o viure al camp.

Al web de l’editorial podem llegir el següent resum:

En Topotip convida en Topotap a dinar a casa seva, una cabanya de camp on porta una vida modesta i agradable, buida de neguits i ensurts. Com a agraïment, en Topotap, ratolí de ciutat, li obre les portes de casa seva. Allà tot és «una altra cosa»: abundància, sumptuositat i aliments sofisticats. Però la visita resulta ser un infern, perquè a la ciutat també hi ha escombres, sabates i una cosa encara pitjor: un gat immens i ferotge que manté els ratolins famolencs a ratlla. M’estimo més tornar a casa, es diu en Topotip amb la lliçó apresa: val més una vida modesta i tranquil·la que tot el luxe del món rodejat de perills i preocupacions.

Lectura recomanada a partir de cinc anys.

LES DADES:
Títol: Topotip i Topotap
Autor: Roberto Piumini
Il·lustradora: Irene Volpiano
Traductor: Emili Manzano
Editorial: Libros del Zorro Rojo
Pàgines: 40
Barcelona, 2024

«No és una caixa, és una ciutat», o quan els embolcalls són l’aventura.

A la coberta, veiem un conill, una pila de caixes de cartró i un advertiment que ens indica que el que estem veient és (o serà) una ciutat. Ho diu el conill que vol ser el millor constructor de ciutats.

El problema és que pensa que no necessita l’ajut de ningú però és un error.

Com que és massa baix per apilar més de dues caixes buides, el conill accepta a contracor l’ajuda d’una girafa: “Bé, d’acord. Però aquesta és la meva ciutat”.
Una filera de formigues (“Som petites, però fortes!”) rep la mateixa resposta del conill però aquest acaba acceptant el seu ajut.
Després arriba un camaleó i es posa a pintar sense demanar al conill si ho pot fer. Això supera el conill i esclata fent-los fora a tots.
Més tard, només una pàgina més tard, el remordiment fa que se’n penedeixi i demani als altres animals que tornin a ajudar-lo.
Així serà com entre tots aconseguiran que el desgavell de caixes de cartró acabi esdevenint una ciutat bon bonica.

Les il·lustracions, aparentment senzilles, tenen detalls que es poden anar descobrint. M’ha recordat l’estil de Mo Willem i aprofito per tornar a demanar a alguna editorial que tingui a bé de publicar les aventures de l’elefant i la porqueta. Ara és bon moment.

Al web de l’editorial Kalandraka apunten que “enfront de l’egoisme i la intolerància que condueixen a la soledat i la tristor, el conillet descobrirà la importància de compartir, abraçar la diversitat, respectar altres punts de vista i, sobretot, valorar el treball en equip i fer amistats. Rectificar és de savis i el protagonista s’adonarà de la necessitat de col·laborar per donar vida, entre tots, a una gran i bella ciutat com a resultat de l’esforç col·lectiu i el poder il·limitat de la imaginació.”

Lectura recomanada per a infants entre 3 i 7 anys.

LES DADES:
Títol: No és una caixa, és una ciutat
Autora: Antoinette Portis
Il·lustracions: Antoinette Portis
Traductora: Helena García
Editorial: Kalandraka Catalunya
Pàgines: 42
Barcelona, 2025

«Fora de lloc», a l’Ofici d’Educar

Ahir a l’Ofici d’Educar vam presentar «Fora de lloc», una aventura gràfica basada en una història real on ens parla d’una nena, la Jen, que ha de deixar la ciutat, els amics, els companys d’escola i marxar a viure amb la seva mare a un lloc nou.

Aquest lloc és una granja i allà haurà de fer feines com tenir cura d’un grapat de pollets i acompanyar la mare al mercat setmanal on patirà amb els problemes que té per calcular el canvi de les vendes i altres feines que li treuen el temps que vol dedicar a la seva veritable passió que és dibuixar.

El relat ens narra la relació de la Jen amb les dues filles d’en Walter, el nòvio de la seva mare i totes les peripècies que viuen durant l’estiu.

És una novel·la que enganxa molt als nois i noies d’entre nou i onze anys, al menys amb els que conec.
El tema central gira al voltant de la frustració que es genera en els infants quan veuen que no tenen control sobre la seva vida.

El llibre està editat per Barcanova i té 224 pàgines.

I la pregunta per participar el concurs dels “Llibres per somiar” sobre el llibre “Fora de lloc” és:

Quina és la veritable passió de la Jen, la protagonista d’aquesta història?

Podeu enviar les respostes a loficideducar@ccma.cat fins al diumenge 21 de gener.

Com a cada programa, fem un sorteig amb les respostes rebudes del programa anterior i, gràcies a la col·laboració de les editorials, a la persona guanyadora li enviem el llibre en qüestió. En aquest cas, s’endú las novel·la «Patina» la Marta Fossas. L’ Enhorabona!

El podcast de la secció el podeu sentir clicant a:

https://www.ccma.cat/3cat/fora-de-lloc-de-lucy-knisley/audio/1194105/

…………………………………………..
El temps de la promesa

Al mateix programa hem comptat amb una conversa amb la Marina Garcés, filòsofa, que ens parla del seu darrer llibre “El temps de la promesa” que comença amb una pregunta: “Quina és la darrera promesa important que heu fet o que us han fet? i on lamenta la banalització de la promesa, perquè prometre de debò implica un vincle, compromís i acció. Es pot viure sense promeses? Quin és el preu de ser fidel o de trair una promesa? Quina és la força d’una promesa incomplerta?

Podeu sentir tot el programa a:
https://www.ccma.cat/3cat/els-10-pilars-de-la-promesa-segons-marina-garces/audio/1194108/

«El viaje», última parada

Arribem al darrer “Relat que el vent s’endugué”. Al llarg d’aquests mesos hem pogut llegir històries de tota mena, escrites per autors i autores de la ciutat que, generosament, han volgut col·laborar en aquesta experiència que pretenia acostat els veïns i veïnes de la ciutat a les biblioteques.

L’experiència no ha tingut el resultat esperat. Potser el disseny era massa complex i ‘l’ús dels codis QR no forma part de la rutina de la gent, potser no emociona dedicar estonetes a llegir o potser no hem fet la promoció adequada. El cert és que la resposta ha estat minsa comparada amb els expectatives generades a l’inici d’aquesta aventura.

Hi ha hagut aspectes positius com la participació desinteressada dels autors i autores que han col·laborat oferint-nos els seus relats, la complicitat dels professionals de la Biblioteca Tecla Sala, la feina dels mitjans de lhdigital i l’haver conegut a persones estupendes amb les que compartim l’estima per una ciutat que ens fa emocionar. Gràcies Gemma Isern, Núria Toril, Núria Vila, Màriam Ben-Arab, Vanessa Requena, Lola Toledano, Helena Bonals, Anna Vilar ,Ana de Lacalle, Ignasi García Barba, Mª Àngels García-Carpintero, Júlia Costa, Ireneu Castillo, Juan Jiménez i els veïns i veïnes que s’han atansat a les biblioteques a recollir el seu adhesiu.

Aquest últim escrit es titula «El viaje» i explica els pensaments d’una persona mentre fa el camí cap al seu poble, amb tren. De fet, son uns pensaments que podrien signar tota una munió de majors de setanta anys que van arribar de joves a l’Hospitalet, a la recerca d’una feina, un canvi de vida o per reagrupament familiar. Si els pregunteu què era el “Sevillano” us explicaran com van arribar aquí i, també, un munt d’històries de les seves peripècies els primers anys a la nostra ciutat. El Sevillano era el nom popular d’un tren que feia la ruta fins a l’estació de França, provinent d’Andalusia. El viatge, inacabable, durava unes disset hores i, com podeu imaginar allà es menjava, es dormia, es xerrava i es feien noves amistats.

La persona que ens ha enviat el relat sol participar de diverses activitat a les biblioteques de la ciutat i li estem molt agraïts per l’esforç de sintetitzar els pensaments (en aquest cas, viscuts) d’un viatge cap a Andalusia. Ho ha signat com a Juan Jiménez i prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Podeu llegir el relat clicant a: https://lhdigital.cat/web/digital-h/relats-lh

A les biblioteques de la ciutat podeu demanar el seu llibre «Del pueblo a la ciudad. Del campo a la industria» un relat que situa al febrer de 1968 on es parla de la vida en un poble, els seus costums i les relacions entre les persones, unes relacions d’amor i passió.

EL VIAJE

A mediados del mes de enero, realicé un viaje para asistir al funeral del que había sido el primer miembro directo de la familia en fallecer —aparte de los padres que se entiende como algo más natural y común—. En este caso, le ha tocado al conjugue de mi hermana, sin cumplir los setenta años.

En ese viaje, en esa soledad que se percibe, aparecen numerosos pensamientos. Tanto el de ida como el de vuelta, el viaje ha sido plácido. El AVE transcurre atravesando esos campos a los que se te hace difícil contemplar, tanto por su velocidad como por los continuos terraplenes que se encuentran en su trayectoria. Aun y no habiendo sido mi primer viaje en el ave, sí que lo era solo. En el de ida, vi los escasos pasajeros que viajábamos en cada uno de los muchos coches de los que se componía el tren no sé si por la pandemia o por el horario, lo cierto, es que el viaje era bastante monótono. Me centré en empezar a leer un libro que me había llevado mi hijo mayor, precisamente para el viaje —la frontera dormida—
Cuando empecé a leer me dije:

—¡Mira por dónde! Empieza en una población con una estación de tren emblemática, Canfranc.

Cuando contemplo la soledad de los escasos pasajeros que viajamos, me vienen a la mente infinidad de imágenes y reflexiones, que me sitúan en hacer un repaso de lo que han sido estos años transcurridos. ¡Qué diferencia con mis primeros viajes en tren en aquellos años 70 del siglo pasado! En aquella época, todo era bullicio y aglomeraciones en esos trenes que parecía que estaban más tiempo parados que desplazándose, los comentarios que se escuchaban entre los pasajeros —¡Pero otra vez se para! ¡Esto para hasta en los majanos!

Como el origen y destino de esos trayectos eran de Andalucía a Cataluña, quien cogía el tren en su salida disponía de asiento y los pasajeros que nos incorporábamos a lo largo de su recorrido teníamos que esperar con las maletas en los pasillos para que se produjera ese hueco deseado según se iba llegando a destino.

En esos años, los trenes de larga distancia ya no disponían de vagones de tercera, se viajaba en segunda y primera clase, en compartimentos con los asientos situados unos frente a otros, los de primera más espaciosos que los de segunda. Durante el viaje, tenías tiempo de establecer conversaciones y conocer la procedencia y destino de todos los que componían el compartimento; raro era el viaje que no coincidieras con soldados, bien de permiso o que se incorporaban después de disfrutarlos. Si tenías suerte y el entorno era tranquilo el viaje se sobrellevaba, si era lo contrario, te tocaba amoldarte o pasear por el pasillo si la aglomeración lo permitía. Para un trayecto similar, desde la misma tierra, en aquellos años se empleaban más de 11 horas, hoy tres y media.

En la soledad de este viaje, y sin saber muy bien porqué, me traslado a las vivencias acaecidas en este medio siglo. Desde aquella aventura que se inició un anochecer de finales del mes de mayo, aparecen y me sitúan en la parte inversa de este paso por el transcurso de estos 50 años. En aquellos primeros viajes, el pensamiento se centraba en la ilusión, en la forma de afrontar esos retos o propósitos que te apasionan, en ir conquistando espacios y fortaleciéndote. En este viaje, no sé si por darse esa circunstancia un tanto imprevista, afloran en mí, aquellos pensamiento o propósitos que en su día estuvieron presentes.

¿Qué es la vida? La vida es nacer y crecer, la vida es sufrimiento, la vida es ilusión, la vida es esperanza, la vida es emoción y frustración. Estas frases, para mí, engloban cómo creo que transcurre ese viaje que es la vida; a partir de ahí, el orden, cada persona establecerá su orden en función de cómo se valore y valore su vida.

Durante el tiempo que vivimos, conforme crecemos y nos desarrollamos, nos creamos necesidades, nos formamos una idea de lo que nos gustaría hacer. Desde que tenemos uso de razón, esas ideas o necesidades dependerán de factores que influirán en su forma de desarrollarse, pasaremos por diferentes etapas que estarán condicionadas por agentes tanto internos como externos, que tendrán que ser tenidos en cuenta si se quiere ser cauteloso en ir consiguiendo esos objetivos.

Vivimos diferentes experiencias y va transcurriendo el tiempo, pero no siempre nos paramos a pensar si se cumplen de alguna forma las perspectivas que habíamos tenido o pensado, si nuestro comportamiento en el tiempo que ha pasado ha sido el idóneo, si hemos hecho todo lo necesario o posible para sentirnos satisfechos. Responder a esas interrogantes y dar respuestas a las experiencias vividas no es lo más habitual.

Juan Jiménez

Per a què serveix un nen?

Hi ha llibres que semblen fets per llegir-los en veu alta. És el que m’ha passat amb aquest “El nen” de Colas Gutman, autor de la sèrie “El gos pudent”.

Explica un episodi de la vida d’en Lleonard, un nen a qui no agrada anar al camp amb els seus pares perquè diu que tot és avorrit, verd i lleig. Ell és més de ciutat, d’anar al cinema i espantar els coloms del parc.

Però l’últim cap de setmana li va passar una cosa ben curiosa. Diu:

I també amb una gallina, una vaca i un llop. Tots li pregunten el mateix: per a què serveix un nen? I és que la vaca fa una llet molt bona, la gallina pon ous frescos i de la llana de l’ovella es fan unes armilles molt peludetes però un nen… per a què serveix?

He fet una connexió d’aquelles que et passen pel cap quan llegeixes un relat i he recordat un conte que va escriure “Ricardo Chávez” dins del llibre “El mundo de al lado” on ens parlava d’un adult. “Per a què serveixi un adult?” venia a dir. Començava així:

Para reconocer a un adulto solo hay que mirarle las piernas. Son largas. Tan largas como si estuvieran parados en dos cuellos de jirafa. Por eso los adultos estan lejos del suelo. No saben de hormigas, ni de chicles pegados en la banqueta, ni de las monedas que alguien perdió en la alcantarila. Los adultos se acostumbran a mirar desde la azotea de su cabeza y pocas veces escuchan a los niños….

De fet, els adult, fa molt de temps, també vam ser nens com el del conte.

Les il·lustracions de l’Emilio Urberuaga, molt acolorides com sempre, resulten divertides i en consonància amb el text.

La col·lecció ”l’Arca” fa molta patxoca i amb aquest relat ja son 17 els llibres que han editat i que valen molt la pena.

Lectura recomanada a partir de set anys.

LES DADES:
Títol: El nen
Autor: Colas Gutman
Il·lustrador: Emilio Urberuaga
Traductora: Isabel Obiols
Editorial: Animallibres
Pàgines: 32
Barcelona, 2022

«Unas personas» a l’Ofici d’Educar

Diumenge passat a “L’ofici d’educar” vam presentar “Unas personas“, de Jairo Buitrago, i il·lustracions de Manuel Monroy, publicat per Océano Travesía. Un àlbum il·lustrat en què un conjunt de persones recorden moments concrets de la seva vida, i al final veiem totes aquestes persones en un escenari conjunt. N’havíem parlat en aquest blog (https://jaumecentelles.cat/2022/03/11/unas-personas-a-vista-de-ninotet-del-google-maps/). Un àlbum preciós que obre una porta a l’escriptura i a la imaginació.
Com a cada programa d’aquest curs, el llibre se n’anirà a casa d’algun dels participants que encertin la pregunta. En aquest cas és la següent:

En quin lloc de la ciutat coincideixen totes aquestes persones?

Podeu enviar la resposta a loficideducar@ccma.cat teniu temps fins diumenge 15 de maig.

I en Rafael i el Max són els guanyadors de la darrera edició del concurs sobre «El llibre de la sort». Van encertar la resposta correctament. L’enhorabona!

El podcast de “llibres per somiar”:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/unas-personas-de-jairo-buitrago/audio/1134003/

En el mateix programa es va parlar dels infants i adolescents que no encaixen en una societat tan sexualitzada.

Els adults necessitem etiquetar, però les noves generacions tenen una ment més oberta de la identitat i l’orientació sexual. Més del 44% de les adolescents de Barcelona se senten atretes per altres noies i més del 18% dels nois entre 13 i 19 tenen tendències homosexuals i bisexuals, segons l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

Alguna cosa està canviant; les dues categories tradicionals de gènere no semblen suficients per contenir la diversitat emergent d’identitats i orientacions. A “L’ofici d’educar” vam parlar amb la psicòloga Eli Soler i l’advocada Sílvia Vidal, del SAI, servei d’acompanyament a la diversitat afectivosexual i de gènere; Teo Pardo, activista trans i professor de secundària; Gerard Minovas, metge responsable de la Unitat de Trànsit de Girona; i el testimoni de la Míriam, amb una filla amb dubtes de gènere.

Podeu sentir el programa clicant a:
https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/lofici-deducar/que-passa-quan-infants-i-adolescents-no-encaixen-en-una-societat-tan-sexualitzada/audio/1134004/

«Unas personas» a vista de ninotet del google maps

El google maps té un ninotet de color groc a la part inferior dreta que quan el poses sobre un carrer determinat, t’acosta la imatge i la transforma en un primer pla del lloc en concret. És formidable.

Acabo de llegir un llibre que m’ho ha recordat. Es titula «unas personas» i està editat per Océano Travesía, una editorial mexicana que publica llibres preciosos, i més que ho podrien ser si els traduïssin al català (i fins i tot al castellà de la península).

Fa uns dies vaig coincidir amb la Sònia Acevedo que coneix prou bé el que publica Océano i vam estar comentant alguns dels bons títols que tenen en el seu catàleg, al que, per cert, s’acaba d’incorporar el darrer David Wiesner titulat «Robobebé» (encara el tinc pendent de lectura).

amb la Sònia Acevedo

El cas és que «Unas personas» m’ha semblat força enginyós i, d’alguna manera, amb certes similituds espai-temporals amb el fantàstic «Només un segon» de Silvio Freytes (Kalandraka).

De què va «Unas personas»?

Va d’una ciutat. En començar veiem un nen que mira per la finestra i del que només sabem algunes coses, com que “heredaba la ropa de sus hermanos” i que “para abril, en su cumpleaños, su abuela le regaló unos calcetines nuevos”

A la pàgina següent veiem una altra persona i un breu text que ens el descriu. I així a cada pàgina. Per exemple, la història d’Angélica que portava al seu ànec al cinema, fins que un dia algú amb una llanterna li va dir que no podia ser.

I així, pàgina a pàgina, coneixem els esdeveniments grans i petits de les persones d’aquesta ciutat, de vegades alegres, de vegades tristos, com és la vida.

Són un grapat d’històries breus, fugisseres, que passen alhora i que alimenten l’esperit tafaner que alguns tenim quan, com el nen del principi, mirem per la finestra i imaginem la vida de les persones que passen pel carrer, cadascuna amb la seva personalitat desconeguda. O quan, asseguts al metro, veiem desfilar davant de nosaltres tota mena de gent curiosa i ens preguntem a què es dediquen, on van, o com és la seva vida. És en aquell moment tan cinematogràfic que ens inventem històries boges.

Les il·lustracions de Manuel Monroy afegeixen densitat i profunditat a les instantànies que Jairo Buitrago va triar. Molt empàtic.

Títol: Unas personas
Autor: Jairo Buitrago
Il·lustrador: Manuel Monroy
Editorial: Océano Travesía
Pàgines: 36
Barcelona, 2019

Lectures per habitar les ciutats

Fa uns mesos, en una visita familiar a Galícia, li vaig preguntar a la meva neta de sis anys si sabia qui era la Rosalía. En el meu interior donava per fet que entendria que em referia a la cantant de moda entre el jovent. La meva sorpresa va ser quan em va contestar que sí, que a l’escola havien llegit poemes seus i la mestra els havia explicat qui era. Rosalía de Castro —em respongué— té una estàtua aquí a la vora, al Parque da Alameda.

L’anècdota em va recordar aquella altra d’un mestre que veient un nen al sorral de l’escola fent una pila amb la terra, el va animar dient-li que aquella muntanya li estava quedant molt bonica. El nen, amb cara d’estupefacció, se’l mirà i li digué que no era una muntanya, que estava fent un volcà. Això va passar a Tenerife, on la presència del Teide és notòria des de qualsevol lloc de l’illa.
Són només dos exemples de com el lloc on vivim ens condiciona i, per tant, cal conèixer-lo per estimar-lo.
Si pregunteu als alumnes on viuen, la majoria saben l’adreça (carrer, número, pis, porta):
Jo visc al carrer Joan Maragall
—Jo, al carrer Trece Rosas
—El meu es diu Elcano

però quan els demaneu si coneixen qui era el personatge que dona nom al carrer, la negativa és la resposta habitual. Per això, convé llegir llegir llibres que mostrin als nens com són les ciutats, com podrien ser més boniques, perquè els ajudem a ser ciutadans més amables, solidaris i ecologistes, els ajudem a sentir-se segurs, a ser capaços de triar les seves activitats i el seu ritme de vida, a gaudir i participar de la vida social.

A la revista GUIX d’aquest mes presentem lectures que permeten comparar les ciutats de paper que ens mostren els autors amb les pròpies.Es tracta de fer preguntes perquè els infants pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes. Una de les activitats més reeixides que podem fer a l’escola és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habitem. Projectar passejades per aturar-nos a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que ens envolta, sorprendre’ns perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

Podeu llegir l’article a la GUIX núm 483 (AULA en castellà) d’aquest mes de novembre. Hi ha exemples de llibres que ajuden a estimar la ciutat on vivim.

La propera setmana, a l’Hospitalet presentem una “maleta pedagògica” per conèixer la nostra ciutat. Us n’informarem abastament!

Oscar Wilde i les escultures de Rubí

Les mestres que fan preguntes perquè els seus alumnes pensin, siguin curiosos i cerquin les respostes, entenen que una de les activitats més reeixides és conèixer l’entorn del poble, barri o ciutat on habiten. Projecten passejades per aturar-se a llegir els rètols, observar el mobiliari, pensar en la netedat o la brutícia que els envolta, sorprendre’s perquè a l’entrada del supermercat hi ha una persona amb un rètol de cartró on demana ajut, discutir sobre les pintades més o menys artístiques que emplenen les parets, escoltar el soroll dels vehicles, buscar afanyosament detalls de la natura que sobreviu, i fotografiar els pardals, coloms o cotorres que campen per places i jardins.

En els pobles i ciutats hi ha, a més, escultures dedicades a personatges locals o universals (poetes, músics, esportistes, etc.) i també a fets històrics relacionats.

A la llibreria «Lectors al tren!» vam parlar de tot plegat i ens vam centrar en les imatges de l’Albert Asensio a propòsit de l’edició de “El Princep feliç” d’Oscar Wilde.

Després ho vam relacionar amb Tonucci i les seves propostes de «ciutats educadores» i vam acabar entenent que si volem que les ciutats deixin de ser el lloc on només es treballa i es dorm i tornin a ser espais de convivència real, més enllà del centre comercial, llar d’infants o residència de gent gran, caldrà tenir més confiança en els infants i permetre’ls conèixer i repensar com volen viure.

Per acabar la sessió vam elaborar uns diorames a partir de les escultures de Rubí —El Bòdum, la dedicada a Anselm Clavé, a Montserrat Roig, a Machado, a l’Esbart dansaire, etc.—, una proposta senzilla i que es pot aplicar a l’aula amb els materials que tenim al nostre abans a l’escola.

Gràcies per les fotos, Désirée i Carles.

El Príncep Feliç a “Lectors al tren!”

Fa més de vint anys que es va estrenar «Tienes un e-mail», una pel·li que ho va petar als cinemes. Estava dirigida per Nora Ephron i és una comèdia romàntica que va ser un èxit de taquilla. Algunes escenes han quedat en el nostre imaginari col·lectiu, sobretot les que passen a l’interior de la llibreria «The Shop Around The Corner» (a la pel·li, La tienda de la vuelta de la esquina), un espai situat a la zona benestant de Nova York on hi treballa la Katheleen Kelly, protagonitzada per la Meg Ryan, que fa de llibretera.


De les llibreries boniques que hi ha pel món, a Rubí en tenim una que transmet la mateixa sensació de placidesa i acolliment. És “Lectors al tren”, un espai regentat amb delicadesa i amorosiment per la Montse Marcet. Hi vaig de tant en tant i sempre, sempre, torno amb alguna joia entre les mans, recomanacions encertades de la companya Montse.
Ara acaba d’enllestir el nou web i serà un lloc a visitar amb assiduïtat perquè també està fet de manera senzilla i entenedora.

Tot això ve per explicar que cada dos mesos faran una exposició de les il·lustracions originals d’algun àlbum il·lustrat. Per aquest curts n’han programat cinc. La primera és de les il·lustracions de l’Albert Asensio per al llibre d’Oscar Wilde “El Princep Feliç i altres contes”, amb traducció magnífica de Jordi Martín. La segona serà de les il·lustracions de l’Albert Arrayàs per al llibre “Un any de poemes”. Les dues seran aquest primer trimestre.

M’han convidat a preparar una acció per a cada exposició i estaré encantat de proposar maneres de promoure la lectura d’aquests llibres a les escoles i de com podem estirar del fil per aprofundir en temes relacionats. Tot plegat ho podeu seguir a les xarxes socials de “Lectors al tren” (web, facebook, instagram).

La primera intervenció la farem el 16 de setembre i comentarem les il·lustracions, parlarem de la vida atribolada d’Oscar Wilde i farem una acció al voltant d’un dels relats (shhh, de moment, secret).

Si us animeu, ja ho sabeu, cap a Rubí falta gent.