Hi ha dies que recordaré d’ací a molts anys. El de dimarts passat va ser un d’ells perquè vam poder inaugurar l’exposició que teníem preparada per celebrar els 30 anys de la publicació d’un dels àlbums infantils més llegits arreu del món. L’espera va valdre la pena.
El dia 24 de maig, pel matí, una delegació reduïda vam anar a l’aeroport a rebre en Werner Holzwarth. Ens acompanyava la Nieves Cano, la traductora, i la Talpeta que havíem fet per a l’ocasió. Com que en aquell mateix vol també hi havia infants, podeu imaginar la cara de sorpresa de les criatures en veure una talpeta de dos metres amb una caca al cap. S’atansaven, l’abraçaven i es feien fotos. Era la prova fefaent de la popularitat d’aquest petit mamífer de paper.
A la tarda vam fer la presentació de l’exposició a la sala infantil de la Biblioteca Tecla Sala, a l’Hospitalet, on més de cent persones ens vam aplegar per conèixer l’autor, sentir com es va originar el conte i altres peripècies viscudes durant aquestes tres dècades.
En Carles Ferrer, ànima del projecte, ens va explicar algunes curiositats sobre les diverses traduccions (33, com els anys de la talpeta) que allà estaven exposades. Les podeu seguir al seu formidable blog «Amics de la talpeta» https://amicsdelatalpeta.wordpress.com/
Vaig parlar, a continuació, de curiositats dels talps, quants anys viuen, on els podem trobar, què mengen, com són de petits, etc.
Després en Werner Holzwarth amb l’ajuda d’en Patric de San Pedro que li feia la traducció simultània ens va explicar com va néixer la història.
Primer va començar dient que era un honor ser-hi allà per a parlar de caques, i després va explicar com un dia en un parc de Frankfurt un dòberman va deixar anar “allò” i com aquest fet va ser l’inici del relat.
No ho va tenir fàcil per trobar qui li publiqués un llibre de caques però finalment, amb les il·lustracions d’en Wolf Elbruch acabades, una editorial que estava gairebé en números vermells va apostar pel llibre i “voilà!” aquest fet la va reflotar.
Comparteixo algunes frases que podeu llegir a l’Hospitalet digital perquè us en feu una idea:
“Quan el meu fill tenia tres anys cada dia li contava una història, podien ser històries de princeses i dracs, i un dia em va dir, expliquem la història de la caca del gos, així va sortir la idea d’aquest conte”.
“El problema va venir quan el vaig presentar a les editorials, que em van dir això no li comprarà ningú, cap llibreter voldrà posar un llibre sobre caques al seu aparador, cap àvia comprarà al seu net un llibre sobre caca”
Però tot i les traves dels editors, la Talpeta va ser una realitat i ha arribat arreu del món amb un èxit aclaparador, com per exemple, amb més 2 milions i mig de llibres venuts a Alemanya.
L’endemà ens van visitar dos grups d’infants de tercer de primària de l’escola Patufet Sant Jordi que ho van xalar de valent amb sentint la narració del conte, les explicacions de l’autor i saludant la talpeta, com no!
Després vam fer una tertúlia amb un grup de mestres, bibliotecàries i lletraferits on, de manera informal, li vam poder expressar les nostres opinions i escoltar un bon grapar de coses simpàtiques que han passat aquests trenta anys, com les obres de teatre que s’han fet, el parc temàtic que hi ha a Suècia, el sentit filosòfic del relat i altres curiositats. Entre els assistents hi havia la Maria Antònia Justicia, periodista de la Vanguardia, que us dies després va fer aquesta crònica:
La historia, de tan simple, es sencillamente maravillosa. E hilarante. El miope señor topo, justo al salir de su madriguera, advierte que le ha caído sobre la cabeza algo similar a una salchicha marrón apestosa cuyo propietario no ha sabido reconocer. Así que se va animal por animal (vaca, cabra, cerdo, conejo…) para ver quién ha sido. En vista de que su investigación no está dando frutos, acude a las especialistas: las moscas, quienes le señalan al gran perro del carnicero, sesteando en esos momentos.
El señor topo quiere pagarle con la misma moneda, así que se coloca de manera que le suelta una pequeña cagarruta al perro, tan diminuta que este ni se inmuta. El topo está satisfecho, pero la comparación entre ambos resultados es sencilla y graciosamente ridícula.
“No es una venganza -resume el autor-. Es el hecho de que los niños no deben permitirlo todo”.
“Hay lugares del mundo donde no se aceptan las cacas con naturalidad. Imaginaos hace 30 años, era casi un tabú”, cuenta el autor alemán, publicista de profesión, que solo con la intuición de tener una buena historia entre manos se fue de editorial en editorial a vender su cuento durante la celebración de la Feria del Libro de Frankfurt. Nadie la compró.
Repitió al año siguiente y sólo una pequeña editorial se atrevió a hablar del tema si Holzwarth encontraba por su cuenta a un ilustrador. El entonces publicista fichó a un compañero de trabajo, un chaval que hacía las caricaturas en su empresa, un tal Wolf Erlbruch, que acabó ganando el premio Hans Christian Andersen de ilustración en 2006. El topo de la historia fue el inicio de una carrera meteórica, y el cuento en sí “el libro más robado de la siguiente edición de la Feria de Frankfurt”. Era 1989, recuerda su creador.
L’article sencer a:
Pels que no conegueu la història, us deixem un vídeo en alemany, a continuació.
I encara vam poder compartir amb en Werner i el seu fill Julián alguns dinars, sopars i converses divertides, serioses, profundes i no tan profundes.
Un agraïment molt especial a totes els persones que han col·laborat en fer possible aquest esdeveniment: Carles Ferrer, Núria Vila, Nieves Cano, Patric de San Pedro, editorial Kalandraka, editorial Beascoa, llibreria Perutxo, els companys i companyes de la biblioteca Tecla Sala i els mitjans audiovisuals i escrits que se n’han fet ressó (LHdigital, Kalandraka TV i La Vanguardia).
Hem decidit que en Werner ens recordarà el dia en que va sortir publicat el primer exemplar per celebrar cada any “el dia de la talpeta”. Anirem informant.
Un deixo algunes imatges d’aquesta setmana memorable.
La invitació a la lectura 